Banner Top

Alemany versus Heròdot

Article publicat a l'Ara Balears (08/09/2014)
 
L’excolumnista d’El Mundo, Antonio Alemany, de 75 anys, ja es troba a la presó mastegant les paraules que esgrimí en defensa seva fa dos anys davant l’Audiència Provincial de Palma: “He sido un periodista rabiosamente independiente y nunca he escrito al dictado de nadie”. El fiscal Horrach, tanmateix, li va haver d’abaixar els fums en la seva al·locució final d’acusació: “Es un gran periodista y rabiosamente independiente, como se autocalifica, excepto del dinero y del poder”. Anticorrupció deixà provat que Alemany lloava en el seu diari els discursos que prèviament havia escrit a l’ex president Matas durant la gestió corrupta del seu segon mandat (2003-2007). Ho feia a canvi d’importants honoraris i de suculentes subvencions per a les seves plataformes digitals, Libertad Balear i l’Agencia Balear de Noticias. Ara aquest periodista tan independent haurà de complir dos anys i tres mesos de presó.
 
Va ser l’eròtica del poder la que féu que Alemany s’oblidàs d’Heròdot, rebatejat com “el primer periodista de la història” pel gran periodista polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Tanmateix, Heròdot, nascut al 484 aC a Halicarnàs -una colònia grega de les costes de l’actual Turquia-, és més conegut per ser “el pare de la Història”, un sobrenom que li assignà al segle I aC l’escriptor llatí Ciceró. Heròdot es convertí en tot un referent per a Kapuscinski d’ençà que, de jovenet, la seva redactora en cap l’envià de corresponsal a l’estranger amb el llibre Història sota el braç. En aquesta obra el d’Halicarnàs intentà esbrinar les causes d’unes guerres que durant la primera meitat del segle V aC enfrontaren grecs contra perses. Es tracta de les Guerres Mèdiques, considerades el primer xoc de civilitzacions de l’antiguitat entre Orient i Occident.
 

Estàtua d'Heròdot a Viena
Estàtua d'Heròdot a Viena
 
Amb el títol de la seva obra, Heròdot s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació”. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Conscient que la primera víctima d’una guerra és la veritat, la seva vena de reporter el dugué a recollir informació en totes les zones del conflicte. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec). El d’Halicarnàs sempre intentà ser imparcial i objectiu, evitant qualsevol mena de posicionament personal. “El meu deure és informar de tot el que es diu, però no estic obligat a creure-ho tot igualment”. Vet aquí un dels principis de la deontologia periodística, que s’ha botat Antonio Alemany en homenatge a Maquiavel.
 
En la seva recerca de la veritat històrica, Heròdot s’esforçà per desenvolupar tots els sentits que se li suposa a un bon periodista: s’acostava a la gent amb la ment oberta, sense prejudicis i amb respecte. També procurà documentar-se bé a partir dels coneixements dels seus predecessors en l’àmbit de la historiografia. El d’Halicarnàs, però, s’obsessionà per donar una visió més global als fets que narrava. D’aquí el seu ús constant de digressions, que li permetien explicar tota mena de detalls i anècdotes des del punt de vista botànic, mitogràfic o etnogràfic. És som si s’hagués apropiat de la famosa cita que segles més tard encunyarien els romans: Nihil humanum mihi alienum est (“Res del que és humà em pot ser indiferent”), una altra màxima que honora la professió periodística.
 
Per poder-se finançar els seus viatges, Heròdot explicava les vivències recollides entre els seus interlocutors en una mena de vetlades literàries que organitzava en cadascuna de les polis per on passava. Com que el que li interessava era tenir un bon auditori que li deixàs doblers, recorria a comentaris sorprenents i novetosos, sense els quals el públic que l’escoltava s’hauria avorrit i hauria marxat a casa abans d’hora, deixant l’orador amb les butxaques buides -Alemany, en canvi, no tengué la necessitat de fer tantes filigranes atès que ja tenia garantida la bacina abans d’escriure els discursos a Matas. Així doncs, Heròdot, com s’escau a tot periodista, presentava els temes de la manera més atractiva possible. En aquesta línia, sovint es feia servir de mites, els quals, lluny d’anar en detriment de la veritat història, l’amenitzaven.
 
L’amplitud de mires del d’Halicarnàs li acabà passant factura. Els seus compatriotes, tan orgullosos, no li perdonaren la seva manifesta preocupació per entendre l’enemic. És per això que alguns el titllaren de “pare de la mentida” –res a veure, però, amb les mentides aduladores d’Alemany. Ara que tendrà temps estant a la presó, com a examen de consciència, l’autor dels discursos de Matas farà bé de llegir-se Història d’Heròdot. Per ventura, però, li escau millor la lectura d’Els cínics no serveixen per a aquest ofici, tota una lliçó de periodisme del gran Kapuscinski. Aleshores segurament entendrà per què en altres parts del món on la llibertat d’expressió està perseguida sí que hi ha a la presó “periodistes rabiosament independents”.

Aquí teniu una entrevista a Kapuscinski:



Sobre la feina de periodista, aquí teniu unes interessants reflexions de Jordi Évole:



Si voleu conèixer més sobre el perfit d'Heròdot com el primer periodista de la història, podeu consultar aquest article meu publicat a la revista Sàpiens (març 2010, Núm. 89) amb el títol Heròdot, el primer periodista de la història.

També podeu escoltar la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (02/09/2014)  sobre etimologies de "brotes verdes" i de periodistes.


La veritat de la mentida

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2014)
 
La vida sense mentides seria insuportable. Cadascú té una relació especial amb la mentida en funció del seu caràcter. N’hi ha d’evasives (“No em passa res, de veres t’ho dic”) o de pietoses, que cerquen pujar l’autoestima de l’altre (“Ets una màquina”). N’hi ha de terapèutiques, amb les quals ens autoenganam per temor a encarar una situació difícil (“Fumar no mata”) o d’estratègiques, com les que fan servir els joves amb els seus pares (“No patiu, tornaré abans de la una”) o els polítics (“Si em votau, abaixaré els imposts”). També n’hi ha que sorgeixen per emmascarar, manipular o negar un error. És la que emprà, per exemple, Zapatero, que, incapaç d’assumir la gestió de la crisi, preferí tranquil·litzar la població parlant de “desacceleració de l’economia” –a Espanya, a diferència d’altres països, encara és hora que un polític dimitesqui per haver mentit d’una manera tan flagrant.
 
Tots, doncs, en major o menor mesura, per acció o per omissió, mentim o callam veritats rellevants pel bé de la convivència. Ens feim càrrec que la sinceritat no sempre és possible ni convenient, ja que els seus perjudicis poden ser devastadors per als nostres interlocutors. Així, difícilment solem dir el que pensam, de la mateixa manera que preferim dir el que no pensam o no sabem. En aquest sentit, una mentida innòcua o que fins i tot beneficia el seu destinatari és més defensable que una veritat que causa un dany innecessari. I, a nivell individual, a través de la mentida, tots mostram un cert grau d’opacitat davant dels altres. Ja ho deia Maquiavel: “Tots veuen el que aparentes; pocs adverteixen el que ets". No hi ha dubte que la informació és poder i saber-ho tot sobre algú equival a una forma de possessió. 

La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)
La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)

Per salut mental, la mentida també és molt necessària. Sant Joan (8:31, 32) posa en boca de Jesús la famosa frase: “La veritat us farà lliures”. I nosaltres hi podríem afegir: lliures, però no més feliços. Sovint les depressions vénen motivades precisament per la presa de consciència de veritats massa turmentoses que només podem pal·liar preferiblement mirant cap a un altre lloc. Els mitjans de comunicació també solen maquillar la realitat amb notícies edulcorades, sabedors que viure en la inòpia és millor que revelar doloroses certeses.

Lamentablement, però, en l’àmbit periodístic, abunden més les mentides amb finalitats ideològics, exhibint així una cínica falta de respecte envers la veritat. D’aquesta manera, cada cop cobra més força la cita atribuïda al ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels: “Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. 

En paraules del periodista Francesc Marc-Álvaro, “la decisió tràgica d'una societat que es vulgui madura és saber exactament quina dosi de veritat pot suportar”. El catalanisme encara no se sap avenir de la caiguda en desgràcia del seu tòtem, Jordi Pujol, que ha confessat haver amagat doblers negres a l’estranger durant més de trenta anys. I mentre alguns no surten del seu desconhort, d’altres evoquen el famós episodi evangèlic, on Jesús, per tal de salvar una dona adúltera de la lapidació, demana que aquell que estigui lliure de culpa llanci la primera pedra.
 
El periodisme agònic d'El País
El periodisme agònic d'El País

A nivell internacional, Edward Snowden, l’exempleat de la CIA, i Julian Assange, fundador de la tan entronitzada Wikileaks, ja saben dels perills que suposa ventilar secrets inconfessables. No falten qui consideren aquests paladins de la transparència, ara pròfugs de la justícia dels seus respectius països, com uns autèntics delinqüents que s’han atrevit a atemptar contra l’estatu quo mundial, que, per enganyós que sigui, és garant d’una estabilitat. Del que no hi ha dubte, però, és que ambdós personatges s’han fet seva una altra màxima d'Orwell: "El periodisme és imprimir una cosa que algú altre no vol veure imprès; tota la resta són relacions públiques". Tanmateix, massa acostumats a creure’ns la versió oficial en forma de mentida, ens tranquil·litza més no afrontar la veritat. Ja ho va lamentar en una carta al seu fill el canceller suec Axel Oxenstierna (1583-1654): “Si sabessis, fill meu, amb quin poc seny es governa el món”.

I per saber més sobre la veritat de la mentida aquí teniu un fragment de l’article “Cinismes” del filòsof Gregorio Luri, extret del diari Ara (02/01/2016)

“James Morrow es va imaginar a City of truth una ciutat en la qual els ciutadans diuen sempre la veritat. I ho fan d’una manera tan coherent que als ascensors hi ha aquest advertiment: “El manteniment d’aquest ascensor el porten a terme persones que detesten la seva feina”. Als paquets de tabac, aquest altre: “S’adverteix que la croada general contra aquest producte podria distreure’t dels milers de maneres en què el teu govern s’oblida de protegir la teva salut”. Els campaments d’estiu dels nens es diuenAquí us quedeu, canalla! Els anuncis comercials parlen dels defectes dels productes que anuncien, els polítics confessen espontàniament els seus tripijocs i els amants es declaren sota la llum de la lluna: “T’estimo, però només fins a cert punt”. Sobre els perills d’una societat així, Byung-Chul Han ha escrit La societat de la transparència. Em limitaré a recollir-ne una cita: “L’ànima humana necessita esferes en les quals pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre. Una il·luminació total la cremaria” ´.

Umberto Eco també reflexiona sobre la veritat a El nom de la rosa: "No totes les veritats són per a totes les oïdes".

I Erasme de Rotterdam deia: “No hi ha res més neci que una veritat inoportuna”.

Aquest article reflexiona sobre per què mentim si sabem que està malament.

Aquí teniu un article del filòsof Josep Ramoneda que parla d'un concepte nou "postveritat".

Què és la veritat?
Què és la veritat?

Articles del web relacionats:
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
La veritat no s'oblida mai
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Cifuentes, la mentida i Pinotxo".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:




Aquí teniu un debat sobre el concepte de veritat del programa "Para todos la 2":



I aquí teniu una entrevista a Julian Assange:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px