Banner Top

Vencereu, però no convencereu

Article publicat a l'Ara Balears (14/02/2014)
 
Els fets varen ocórrer el 12 d’octubre 1936 i són recollits per l’hispanista britànic Hugh Thomas en el seu llibre La guerra civil española (1961). El paranimf de la Universitat de Salamanca era l’escenari d’un acte de celebració del Día de la Raza –així s’anomenava aleshores el dia de l’aniversari del “descobriment” d’Amèrica. Entre els assistents hi havia el filòsof basc Miguel de Unamuno, rector de la universitat, el general franquista José Millán Astray, mutilat de guerra, i l’esposa de Franco, Carmen Polo. Després de les formalitats inicials, Millán Astray va atacar durament el nacionalisme català i basc: “¡Son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos”.
 
Aleshores, algú del públic exclamà “¡Viva la muerte!”, la qual cosa animà el general franquista a fer corejar als seus l’habitual lema “¡España, una, grande, libre!”. A continuació, tots els ulls es dirigiren cap a Unamuno, que havia donat suport a la insurrecció militar del juliol d’aquell mateix any. L’eminent rector s’aixecà amb parsimònia i es dirigí a l’enaltida multitud: “A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescència. [...]El general Millán Astray es un inválido [...]. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma [...]. Me duele pensar que el general Millán Astray pueda dictar las normas de psicología de las masas. Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes [...] suele sentirse aliviado viendo como aumenta el número de mutilados alrededor de él [...]”.
 
En aquell moment Millán Astray no es va poder contenir i va cridar: “¡Abajo la inteligencia!” ¡Viva la muerte!”, a la qual cosa Unamuno va contestar: “[...] Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha [...]”. Hores després d’aquesta famosa al·locució, Unamuno fou expulsat com a regidor del consistori municipal. I, deu dies després, Franco signava la seva destitució com a rector de la universitat de Salamanca. L’autor d’El sentido trágico de la vida moriria al cap de dos mesos a l’edat de 72 anys. Els seus últims dies els passà sota arrest domiciliari en un estat desolació i solitud.
 
Lamentablement, avui les paraules d’Unamuno cobren més sentit que mai a les Balears. Costa pensar que al PP tothom aplaudesqui amb el seu silenci la deriva ultraespanyolista que ha emprès el president Bauzá, obsessionat a eliminar qualsevol lligam històric de les illes amb la cultura catalana. Després del polèmic decret del trilingüisme a les escoles, ara, amb la imminent entrada en vigor de la Llei de símbols, cap edifici públic podrà exhibir, sense autorització prèvia, un llaç quadribarrat –les multes seran de fins a 10.000 euros. Així doncs, el Govern no vol que els seus treballadors es mostrin orgullosos d’un símbol ja present en el mateix escut de la comunitat autònoma, en el de molts municipis i en cadascuna de les banderes insulars.
 
Amb aquests antecedents, no sorprendria gens que el proper 31 de desembre Bauzá prohibís també, via decret llei, la celebració de la festa de l’estendard, la festa civil més antiga d’Europa que commemora l’entrada el 1229 de les tropes catalanes a la Palma musulmana. En la passada diada, els representants populars encarregats d’aguantar la “incòmoda” bandera quadribarrada hagueren de suportar l’escridassada d’un públic indignat amb la seva manifesta hipocresia. El dia anterior, a la tradicional ofrena floral al monument del rei Jaume I, algun batle del PP se sentí més a gust prenent part de la contramanifestació organitzada per grups ultra de Mallorca que onejaven banderes de la Falange, entre d’altres. Paradoxalment, aquesta ensenya, de records infausts, no està prohibida.
 
El president Bauzá s’escuda en la seva àmplia majoria absoluta per justificar la seva ferotge croada contra la llengua i cultura pròpies de les Balears. Tal com va dir Unamuno del general Millán Astray, dol pensar que polítics com ell, de qüestionada grandesa espiritual, puguin dictar les normes de psicologia de les masses. De moment, el farmacèutic de Marratxí ha vençut a les urnes tot traint les bases regionalistes d’un partit que ara té segrestat. En els propers comicis està per veure si haurà aconseguit convèncer un electorat que cada dia, a costa d’invocar els suposats “mals pancatalanistes”, es veu obligat a renegar dels seus trets d’identitat.

Aquí teniu més informació sobre la suposada cita d'Unamuno.

 

Ave, Caesar Matas

Article publicat a l'Ara Balears (11/12/2013)
 
A pesar de l’escarni públic patit els últims anys, Jaume Matas es continua comportant com si encara fos el president del Govern. O, mutatis mutandis, com si fos el mateix Juli Cèsar, el general romà que al segle I aC es féu amb les regnes de la República. Així ha quedat demostrat recentment en el seu segon judici per corrupció. Un jurat popular l’ha declarat culpable de suborn per haver demanat a un hoteler amic seu que el 2006 contractàs la seva dona, Maite Areal, com a relacions públiques.
 
Davant del tribunal, l’exmandatari balear deixà a tothom atònic en assegurar que va actuar “com faria qualsevol pare de família: anar a un amic i demanar-li feina. Que no tens res per a la meva dona?". D’aquesta manera, Matas s’apropiava de la famosa frase dels Evangelis: “Donau al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. És la resposta que Jesús donà a un grup de fariseus que, en temps de l’emperador Tiberi –conegut també amb el sobrenom de Cèsar en honor al primer Vito Corleone romà-, li havien demanat si era lícit pagar impostos a la metròpoli. I, evidentment, els tres mil euros mensuals que cobrava Areal eren una mena d’impost al Caesar Matas pels suculents beneficis que reportaren a l’hoteler mallorquí els nombrosos actes celebrats pel Partit Popular en les seves instal·lacions.

"Què passa?", Matas surt de l'Audiència Nacional el maig de 2013
 
No era la primera vegada que Areal aconseguia feina gràcies al seu influent marit, que no parava de dir que havia estat ministre d’Aznar. Abans, un despatx d’assessoria laboral ja l’havia contractada, però l’havia acomiadada al cap de poc temps per manca de resultats. En la seva segona oportunitat, la insigne esposa presidencial continuà demostrant sense complexos la seva ineptitud, no apareixent gairebé ni un sol dia al lloc de treball. Matas s’oblidà, per tant, que “la dona de Cèsar no només ha de ser honrada, sinó també semblar-ho”. Segons l’historiador Plutarc, aquesta frase seria una interpretació de la resposta que el 62 aC donà el capitost romà quan, essent pretor, es divorcià de la seva segona muller, Pompeia, de qui hi havia rumors que s’entenia amb un aristòcrata.
 
Tanmateix, la figura de Matas recorda molt la de Cèsar. El 49 aC l’aleshores responsable de la província de les Gàl·lies pecà de supèrbia en creuar el Rubicó, un riuet a la frontera del nord d’Itàlia. Desobeí així el Senat, que li havia exigit la dissolució del seu exèrcit per poder tornar a Roma, on el seu amic Pompeu s’havia proclamat cònsol únic. Conscient que ja no hi havia volta enrere, pronuncià una cita grega més coneguda en la seva versió llatina: alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). Són les mateixes paraules que degué pronuncià Matas el 2003 quan es proposà disputar un altre pic a Francesc Antich (Pompeu) la presidència del Govern després de les seves “fulgurants” campanyes ministerials per les Gàl·lies de Madrid.
 
Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)
Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)

I la jugada li sortí bé. La majoria absoluta obtinguda llavors permeteren dir a l’exministre la cèlebre frase ueni, uidi, uici (“he arribat, he vist i he vençut”), amb la qual el 47 aC Cèsar havia tret pit davant el Senat de la seva ràpida victòria contra el rei turc Farnaces II. Un cop instal·lat al poder, Matas continuà emulant el seu homòleg clàssic: encarregà l’enaltiment de les seves gestes presidencials a un seguici de periodistes aduladors -liderats per  Antoni Alemany- i es deixà encisar pel glamur dels poderosos –en aquest cas Urdargarin actuaria de Cleòpatra.

Quan Rajoy volia imitar Matas
Quan Rajoy volia imitar Matas


El “semidéu” megalòman que, en paraules de l’inquisitorial fiscal Horrach, hipotecà el futur dels illencs a cop d’ “hágase” tampoc no féu cas dels auguris que l’advertiren del seu trist final. Obvià, doncs, els temuts idus de març -15 de març en el calendari romà-, que el 44 aC portaren un grup de conjurats a assassinar el líder de la República. En veure que un d’ells era Brutus, un fill il·legítim seu, Cèsar exclamà: Tu quoque, fili mi (“Tu també, fill meu”). Idèntiques paraules deu haver mastegat Matas en saber que, en algunes les seves causes judicials –gairebé igual de nombroses que les vint-i-tres punyalades rebudes pel general romà-, s’hi ha personat com a acusació particular el mateix Govern presidit ara pel seu delfí Bauzá. Davant del retret del pare, Brutus digué: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Sembla, però, que Bauzá no n’ha après la lliçó. Si continua “trepitjant” tant el seu poble, corr el perill de convertir-se no en un nou Cèsar, com Matas, sinó en un nou Herodes, que tants d’innocents féu matar. Per evitar mals majors, seria recomanable que aquest Nadal anàs a veure l’obra Herodes rei, igual d’alliçonadora que la seva germana Acorar.

Articles del web relacionats:
Bauzá, àlies Neró
Compte amb les idus de març!
Per què som corruptes?
- Corruptes amb el cor romput
-
 Llatí per a corruptes
-
 La infanta no sap llatí
-
 La hipocresia tràgica dels polítics
- La dona del Cèsar, una qüestió d'honor?


I per conèixer el palauet de Matas, no us podeu perdre aquest vídeos:



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px