Banner Top

“Dulce Ingeborg”: el misteriós crim dels titelles

Article publicat a l'Ara Diumenge (28/11/2016)

L’estiu de 1977 es produí a Eivissa un dels assassinats més misteriosos de la història de la criminologia espanyola que alguns volgueren relacionar amb el nazisme.

La infància ens marca per sempre. Bé ho sap el fotoperiodista mallorquí Carles Domenec, de 46 anys. Sempre que se’n va de viatge, en comptes de souvenirs, compra un titella. Fa poc va trobar l’explicació a aquest curiós costum. En realitat, aquell objecte actuava en el seu subconscient com la magdalena de Proust. Li evocava els records de quan tenia quatre anys i, a Eivissa, visitava Puppentheather, ansiós de veure un espectacle del tot hipnòtic. La seva responsable era l’ex actriu alemanya Ingeborg Shäffer, que el 1954 s’havia establerta a la Pitiüsa major juntament amb el seu marit, el pintor abstracte Frank “el Punto”. Poc es podia imaginar Carles el fatal desenllaç que tenia preparat el destí per a la seva musa infantil.

Notícia del diari sobre la mort de
Notícia del diari sobre la mort de "Dulce Ingeborg"

En els teatres de Leipzig, Ingeborg s’havia posat en la pell de Joana d’Arc i de Julieta. El 1970, però, va haver d’interpretar un altre paper per al seu marit, que havia caigut greument malalt de càncer. Començà a entretenir-lo amb titelles, que ella mateixa confeccionava. En morir, decidí convertir aquella curolla en un petit negoci a la cotxeria de casa seva, el número 8 del carrer Santa Maria de Dalt Vila. El 1974 el nen Carles havia aterrat a Eivissa de la mà de la seva mare, que aquell curs es disposava a cobrir una plaça de professora en un institut. “A l’hivern -diu- hi havia poques coses a fer. Sempre que podia, els caps de setmana la meva mare em portava a veure Dulce Ingeborg, que era el nom artístic d’aquella dona diminuta, dotada d’un gran talent. Els seus espectacles eren d’un alt nivell, tenia la mateixa factura que els es feien a Centreeuropa aquells anys”. La màgia d’aquell teatre calaren en la retina plena de sensibilitat estètica del futur fotoperiodista. “Ingeborg -continua- era un encant de persona. A mi em va batejar com `mi fiel espectador’. En acabar la funció, repartia llepolies entre el públic i es posava a parlar amb nosaltres”.

A finals de juliol de 1977 Carles tenia set anys i es trobava de vacances amb la seva família a Escòcia. Es van aturar a un poble a comprar El País. La seva sorpresa va ser majúscula quan la seva mare li va comentar una notícia que ocupava un petit requadre del diari. Dulce Ingeborg havia estat assassinada de manera brutal en el teatre de casa seva. Carles no s’ho podia creure. La policia, avisada per uns veïns, havia trobat el cos de l’artista alemanya al costat del seu llit, amb el cap destrossat. L’arma de l’homicidi havia estat la màquina d’escriure amb la qual la propietària del Puppentheather redactava les històries per a les seves obres. Contemplant-la, muts i impotents, hi havia els seus titelles, que ja mai més tornarien a cobrar vida.

Per continuar llegint, cliclau aquí.

Aquí teniu el tràiler de l'obra "La dulce Ingeborg", interpretada per la ballerina xilena Andrea Cruz:

 

El maleït mite de la cultura

Article publicat a l'Ara Balears (09/12/2016)

En nom de la cultura es diuen autèntics dois: “la cultura és el millor antídot contra la barbàrie”; “la incultura als Estats Units ha propiciat la victòria de Trump”; o “si la gent llegís els clàssics, avui no hi hauria corrupció”. D’això se’n diu elitisme cultural miop. A la universitat vaig tenir professors, eminències catedralícies, que es feien dir humanistes i mostraven ben poca humanitat amb els seus alumnes. Els podia més el seu ego i la seva prepotència intel·lectual.
 
Llegir no ens fa necessàriament millors persones, de la mateixa manera que viatjar no ens garanteix una mentalitat més oberta. Això també ho he pogut comprovar amb rodamóns que es fan dir cosmopolites sense voler sortir de la presó de les seves pròpies idees obtuses. Ells, però, ni se’n temen. D’aquesta manera, Mario Vargas Llosa, home de món i tot un premi Nobel de Literatura, pot arribar a dir que, si Catalunya assoleix la independència, serà un “paisito muy menor, muy marginal y gobernado por fanáticos”.

Paraula d'André Malraux
Paraula d'André Malraux
 
Va ser la Il·lustració del segle XVIII qui ens va vendre l’enganyifa del mite de la cultura com a panacea a tots els mals de la humanitat. Tanmateix, la bena dels ulls se’ns va caure sobretot amb el nazisme. Els més incrèduls basta que llegesquin l’interessant llibre El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras (Alba, 2007). La seva autora, la germanista catalana Rosa Sala, ens parla de la complicitat d’una part de la intel·lectualitat alemanya amb les atrocitats del Tercer Reich. Friedrich Wilhelm Ruppert fou un home d’una extraordinària formació humanística i pare modèlic de família nombrosa. De servei en el camp de Dachau va tenir l’ocurrència de mullar amb benzina la barba d’un reclús i de calar-li foc amb un foguer. La paradoxa també es complí amb Heydrich, un refinat violinista conegut per ser un dels artífexs de la Solució Final.
 
En els Judicis de Nuremberg, hi hagué advocats que es resistiren a creure que la cultura pogués anar de la mà de la iniquitat moral. Fou el cas de l’advocat del governador d’Àustria, Seyss-Inquart, responsable de la deportació de milers de jueus als camps d’extermini. En defensa del seu client, un melòman empedreït, digué: “I jo sempre he pensat que algú que és capaç de parlar amb tanta finor de Bach, Mozart, Beethoven i Bruckner no pot ser cap monstre, ni, per descomptat, un criminal cruel i sanguinari, doncs, ¡l’amor per la naturalesa i la música només pot trobar agombol en el cor d’una bona persona!”

Paraula de Mercedes Sosa
Paraula de Mercedes Sosa
 
El nazisme deixà al descobert les vergonyes d’Alemanya, el país de l’alta cultura per excel·lència. “Afortunadament -conclou Rosa Sala-, continua havent-hi poesia després d’Auschwitz; el que passa és que ja no ens parla des del pedestal. Hem adquirit una dolorosa consciència de les limitacions de l’art, un ídol al qual ja no podem rendir culte com ho feren els nostres avantpassats més il·lustres”.
 
Cal, doncs, desmitificar la cultura i dotar-la de més humanitat, de més ètica. Nulla aesthetica sine ethica (“Cap estètica sense ètica”), escrigué el catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, José María Valverde, qui el 1965 va deixar la seva plaça en solidaritat amb companys seus expulsats per la seva oposició a Franco. 

Nietzsche parlava dels bildungsphilisters, “beneits cultes” o “mediocres erudits” que bravegen de títols acadèmics i de moltes lectures, però que, per la seva manca de modèstia, no assoliran mai la vertadera saviesa. Al segle VI aC el grec Heràclit també féu servir un concepte similar, πολυμαθίη (“saberut”), per criticar la pedanteria estèril de pensadors com Pitàgores o Hesíode. Per desgràcia encara avui hi ha massa gent que té una idea elitista de la cultura. La fan servir com a refugi per alimentar el seu ego i no pas el seu esperit. Amb aquesta actitud és fa difícil transmetre a la resta de mortals la bellesa contagiosa del món.

Paraula de Nietzsche
Paraula de Nietzsche
 
Hi ha analfabets que tenen més senderi que alguns lletraferits de ment ofuscada. I és que llegir molt dóna erudició, però no necessàriament cultura, que no entén ni de vanitat ni d’esnobisme, sinó d’empatia. Cultura és despertar la curiositat, fomentar la promiscuïtat intel·lectual, la libido sciendi (“el desig de saber”), el diàleg envers l’altre i tenir la capacitat de fer-se preguntes sobre coses que ens transcendeixen. En aquesta tasca, evidentment, ajuda molt conèixer l’extraordinari llegat literari dels nostres avantpassats.
 
L’objectiu és tenir una vida més completa amb instruments que ens permetin entendre i apreciar millor els matisos i el context històric de les nostres efímeres i complexes existències. La sensibilitat, però, s’educa des de la humilitat i no des de la superioritat moral. La primera passa per no banalitzar la cultura és encomanar-la amb un esperit més engrescador i constructiu, fora de qualsevol actitud beatífica i de discursos paternalistes.

Us deix amb una reflexió de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987): “La cultura sense altruisme, sense bondat és vanitat buida”.

Aquí teniu unes reflexions de Jesús Quintero sobre els "analfabèsties":

 

En aquest vídeo Marina Garcés parla sobre el concepte de cultura.

En aquest reportatge del programa "Quan arribin els marcians", de TV3, es parla sobre si la cultura dona la felicitat.

Paraula d'Unamuno
Paraula d'Unamuno



Tipologia d'intel·lectuals
Tipologia d'intel·lectuals


Aquí teniu un article de Manuel Cruz, titulat "Saber y ser sabido".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/04/2017), reflexion sobre el concepte cultura:





No us podeu perdre aquest programa, "El sopar", de TV3, dedicat a la cultura:



Articles del web relacionats:
La fi de la cultura

Sapere aude?
La invasió dels idiotes
La banalitat del mal
L'ombra d'Auschwitz
Intel·lectuals destronats
-
 La utilitat de la inutilitat
La hipocresia de les humanitats

Espartans comunistes?

Esparta no només serví de mirall per al nazisme, sinó també per al comunisme, que adoptà com a pare fundacional el legislador Licurg. Tal com descriu l’historiador Plutarc, l’antiga capital de Lacònia no coneixia la propietat privada. L’Estat repartia per igual la terra entre els ὁμοιοι (“iguals”) o espartans de ple dret –les dones quedaven fora d’aquesta categoria. D’altra banda, els ὁμοιοι havien de vestir amb sobrietat i modèstia, sense signes externs de distinció, de manera que no fos possible diferenciar els més rics de la resta del seus conciutadans.
 
Un altre detall que confirmaria l’esperit “col·lectivista” d’Esparta era la institució de la συσσίτια. Es tractava de sopars en comunitat que feien els ὁμοιοι a partir dels vint anys. Segons l’historiador Polibi, els banquets es caracteritzaven per la seva frugalitat amb la clara intenció de fer moderats els homes i evitar manifestacions de supèrbia. En època contemporània Esparta fou tot un símbol per als països comunistes. I no només, però, pel seu esperit col·lectivista, sinó també pel seu esperit de lluita. Prova d’això és que donà el nom a l’Sparta de Praga, un club de futbol txec fundat el 1893 -no confondre amb altres equips que es diuen Spartk en honor al gladiador romà Espàrtac.

Aquí teniu més informació sobre Esparta i el comunisme.

Us deix amb la gran banda sonora de Novecento, tot un regal per als sentits:


Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme

Esvàstiques al món clàssic

Els nazis estaven enlluernats per la raça ària (“noble” en sànscrit, llengua sagrada de l’Índia). Aviat trobaren un símbol per a la seva ideologia: l’esvàstica (“vida feliç” en sànscrit). Es tracta d’un símbol màgic, associat amb la rotació del sol, molt estès per tot l’àmbit eurosiàtic, el nord d’Àfrica i fins i tot Amèrica. La història de la seva adopció pel nazisme és ben curiosa.

Esvàstica hindú
Esvàstica hindú

Al finals del segle XIX l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann es topà amb una esvàstica en descobrir Troia, al nord-oest de Turquia. Li recordà les que ja s’havien desenterrat a Alemanya. Es cregué que aquest símbol només era present en les regions considerades tradicionalment semites. Aquesta dada, però, seria desmentida per troballes posteriors. Tanmateix, Emile Burnouf, un estret col·laborador antisemita de Schlieman, arribà a afirmar que l’esvàstica sempre havia estat rebutjada pels jueus.

Esvàstica en la bandera nazi
Esvàstica en la bandera nazi
 
El 1920 Hitler adoptaria la creu gammada com a emblema del Partit Nazi -es conegué també així perquè cada braç s’assembla a la lletra grega gamma. Els assessors del Führer ja s’encarregaren de justificar la seva presència en l’arqueologia clàssica. Es considerà que els pobles nòrdics, dipositaris d’aquest símbol, l’havien portat amb les seves migracions fins a Grècia, Roma, Troia i l’Índia.

Esvàstica decorativa en una escultura hindú
Esvàstica decorativa en una escultura hindú
 
L’esvàstica es convertia així en una prova més de l’origen nòrdic de la cultura europea i en la icona per excel·lència de la raça ària i de la croada antisemita. També hi hagué temps per buscar-li una banda sonora. La música cridada a enaltir els cors nazis fou la del compositor Richard Wagner (1813-1883), antisemita confés.

Quintanilla de la Cueza (Palència). Vil·la romana
Quintanilla de la Cueza (Palència). Vil·la romana "La Tejada"

Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

Un dels famosos elefants amb esvàstica de la fàbrica de cervesa Carlsberg (Copenhague)
Un dels famosos elefants amb esvàstica de la fàbrica de cervesa Carlsberg (Copenhague)

Aquí teniu més informació sobre l'origen de l'esvàstica.

Articles del web relacionats:

El feixisme i l'antiga Roma
-
 L'origen nazi de la torxa olímpica
Esparta, el mirall del nazisme
-
 El polèmic origen romà de la salutació feixista
-
 Compte amb els troians!

Lili Marleen i el cul del diable

Extracte del reportatge publicat al suplement "Ara diumenge" (21/08/2016)

Norbert Schultze, el compositor de la banda sonora de la Segona Guerra Mundial, visqué els seus últims anys a Mallorca defensant-se de la seva afiliació al nazisme.
 
Norbert Schultze morí el 2002 als noranta-un anys en una discreta ciutat de Baviera. Seguint la moda d’altres alemanys, ell també havia triat Mallorca per passar els darrers deu anys de la seva vida. A Portals (Calvià) gaudí d’una folgada pensió gràcies als suculents beneficis que li reportaren la vintena de cançons patriòtiques que compongué per al nazisme, entre elles Lili Marleen, una de les melodies més escoltades de la història del segle XX. En el seu retir daurat balear coincidí amb Arpad Bondy, músic i home de cinema que el 1993 decidí fer-li un documental en forma d’entrevista titulat Li vas besar el cul al diable.
 
En cap moment de la cinta Schultze va donar mostres de remordiments per la seva estreta relació amb els nazis. Assegurà que ell no sabia res del genocidi i que es va veure forçat a col·laborar amb el Tercer Reich. En un acte de sinceritat, però, admeté que si ell es va convertir en el referent musical d’Alemanya va ser gràcies a l’exili o extermini de molts músics jueus, dotats d’un major talent. El títol del documental prové d’una anècdota narrada pel mateix protagonista. Just acabada la Segona Guerra Mundial, en veure que el seu bàndol havia perdut, Schultze va intentar partir cap a l’estranger. Aleshores va demanar acollida a un oncle seu que havia abandonat Alemanya abans de la contesa. El familiar el despatxà amb una contundent frase: “Vas besar el cul al diable. Mai més no et podràs rentar la boca”.

Per continuar llegint cliclau aquí.



I aquesta és la versió catalana feta per Marina Rosell:



Si voleu conèixer més sobre aquesta història us recoman el llibre "Lili Marleen. Canción de amor y muerte" de Rosa Sala Rose.

Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme

Paraules letals

Article publicat a l'Ara Balears (04/01/2015)

A l’antiga democràcia atenesa ja existien els demagogs, aquells que, gràcies a la seva portentosa oratòria, arrossegaven (ágo) el poble (demos) més dòcil. Eren encantadors de serps, bons coneixedors del poder hipnotitzador de la paraula. Al segle XIX el filòsof alemany Arthur Schopenhauer no s’està d’advertir-nos que el llenguatge pot ser una autèntica arma de destrucció massiva. En el seu irònic opuscle “L’art de tenir sempre raó” ens oferí unes pautes per aconseguir que les nostres idees triomfin, malgrat que siguin inconsistents o falses.
 
Ara tenim al nostre abast una altra obra que és un nou avís a navegants: “En aquesta gran època... els punys són paraules” (Edicions del 1979). El seu autor, el filòleg català  Jordi Martí i Font, reflexiona sobre com el poder establert s’ha apropiat del pensament col·lectiu subvertint el significat primigeni de les paraules. És una manera sibil·lina d’endormiscar la població i anul·lar qualsevol dissidència. Tot plegat s’aconsegueix principalment a través dels eufemismes, paraules que suavitzen una realitat desagradable. D’exemples, no en falten.

Eufemismes que confonen
Eufemismes que confonen
 
Ja fa temps que els conflictes armats han passat a dir-se “guerres preventives” o “humanitàries” amb víctimes conegudes com a “danys col·laterals”. Quan el capitalisme esgotà les seves cohartades i començà a ensenyar la seva pitjor cara, fou rebatejat amb el nom de “globalització”. Per preparar-nos psicològicament davant l’arribada de la crisi, el president Zapatero exorcitzà la seva ineptitud parlant de “desacceleració econòmica”. Aleshores se’ns exigí una baixada de sous sota l’etiqueta de “devaluació competitiva dels salaris”. Els acomiadaments i les retallades foren simples “reformes” o “ajustaments econòmics” i l’amenaça del rescat bancari es disfressava d’ “operació de finançament extern”. La pujada de l’IRPF consistia en un “recàrreg complementari temporal de solidaritat” i el copagament en la sanitat pública tan sols era un “tiquet moderador sanitari”.  Mentrestant, les amnisties fiscals per als rics eren vistes com a “mesures excepcionals per incentivar la tributació de rendes no declarades”. Per digerir tants de despropòsits, les nostres penes s’han convertit en “sacrificis necessaris”.
 
Aquest és l’efecte anestèsic dels eufemismes, que en realitat són paraules letals si s’empren de manera perversa i cínica per vendre veritats irrefutables. El franquisme ja en féu un abús. El seu règim es presentà com una “democràcia orgànica”, les vagues eren “conflictes laborals” i els partits polítics, “associacions”. El nazisme tampoc no s’està d’enverinar ments dotant de valor positiu idees del tot repulsives. Fou famosa l’expresió “solució final” per referir-se a l’extermini sistemàtic de la població jueva. El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, s’esforçà molt a vendre bé el producte.
 
Amb la restauració de la democràcia, el poder es tornà a abonar a la manipulació lèxica. Tanmateix, per molt que ens intentin enganar, les hipotètiques bondats dels eufemismes per maquillar situacions crítiques tan sols són a curt termini. Al final, si no s’aborden els problemes, la veritat s’acaba imposant. La gent no és tan beneita, sobretot en una època tecnològica en què podem sortejar els mitjans de comunicació tradicionals que actuen d’altaveus del govern de torn.

El mal del llenguatge políticament correcte
El mal del llenguatge políticament correcte
 
No hi ha dubte que l’opressió institucional s’exerceix també a través del llenguatge. Els governants que nomenen la realitat controlen la nostra percepció del món. El mateix fan els pares amb els seus fills quan els imposen un lèxic concret. Convé, però, que deixem de ser tractats com a eterns menors d’edat. Fa 2.500 anys, a Atenes, la democràcia es pervertí per culpa dels demagogs, que s’aprofitaren de la seva dialèctica per manipular les masses més indefenses. Avui tornam a patir el mateix mal. Estam entabanats amb  paraules aparentment innòcues, carregades de bones intencions, que, realment, però, ens conviden a la resignació.
 
Des de fa ja massa temps el nostre pensament està segrestat per les mentides del llenguatge políticament correcte. Comença a ser hora que ens rebel·lem contra tantes aberracions semàntiques que ens distorsionen la mirada. Només essent amos de les nostres paraules podrem afrontar amb garanties un futur esperançador com a persones i com a col·lectiu. La història de la humanitat és la història de la seva emancipació lingüística.

Convé tenir presents les paraules del gran periodista polonès Ryszard Kapuscinki (1932-2007): “La guerra no comença amb el primer tret. La guerra comença amb el canvi de llenguatge”.  En aquest sentit, el traductor xilè Adan Kovacsics explica a Guerra i llenguatge com durant la I Guerra Mundial l’exèrcit austro-hongarès va crear una oficina de premsa des d’on un exèrcit d’escriptors treballava per donar nous significats a velles paraules. L’objectiu era proveir de fervor patriòtic els joves que anaven a la guerra.

Per reflexionar més sobre la força de les paraules aquí teniu extracte d’un article del filòsof Josep Ramoneda (Diari Ara, 21/05/2016):

“Vaig veure Victòria al TNC i em vaig quedar amb una idea que un mestre republicà deixa anar després de patir detenció i tortura: no saber què volen dir les paraules és el pitjor que pot passar. Vaig pensar en vides injustament allargades que, en no comprendre el sentit dels mots, es troben fora del món fins i tot abans de marxar-ne.

La dissolució de les paraules té també significació col·lectiva. Se sol donar de dues maneres: perquè un sistema de dominació fa seves les paraules que tenen més càrrega simbòlica utilitzant-les en sentit contrari del que signifiquen (que és el que lamenta el mestre republicà); o perquè les coses van més de pressa que les idees i hi correm al darrere posant-los noms que no ens diuen res sobre elles. Quan el franquisme parlava d’ estado de derecho era un eufemisme d’ estat d’opressió, que ens ha deixat com a herència un correlat, imperio de la ley, que alguns encara utilitzen amb incomprensible frivolitat”.

Aquí teniu la fantàstica canço de Quimi Portet "Putes paraules":


I per acabar, dues frases per reflexionar:

  • “El llenguatge és el bé més preuat, i alhora el més perillós que se li ha donat a l’home” (Holdërlin)
  • «Les paraules, com és ben sabut, són les grans enemigues de la realitat» (Joseph Conrad)

Articles relacionats:
Al principi existia la paraula
Mots que es xiuxiuegen
Democràcia obsoleta
-
 La veritat de la mentida
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
-
 Apologia de la paraula
- Paraules voladores

Esparta, el mirall del nazisme

La revista d'història Clío, en el seu darrer número de juliol (165) m'acaba de publicar el reportatge "Esparta, el espejo del nazismo". Hi parl sobre la forta influència que tengué el mite d'Esparta en el Tercer Reich. Aquí en teniu un petit tast. El trobareu en els quioscs.

La ideologia del nazisme tingué un fort rerefons clàssic. Hitler, àvid lector, s’inspirà en el model d’Esparta. L’eugenèsia, una disciplina fèrria i l’entrega absoluta a la pàtria acabaren per atorgar a aquesta polis l’hegemonia de l’antiga Grècia. En ple segle XX, Alemanya estava disposada a seguir el mateix camí per esdevenir la nova potència mundial. 

El 1933, en assumir la presidència de l’Estat, Hitler només tenia una idea al cap: recuperar la “glòria nacional” perduda després de la Primera Guerra Mundial, convertint Alemanya en la nova Esparta del segle XX. Per al Führer la capital de l’antiga regió de Lacònia havia estat el primer estat Nacional Socialista, el zenit de la cultura grega que tant admirava: “Quan se’ns pregunti qui són els nostres avantpassats, hem de respondre: ‘Els grecs’ ”.

Aquesta sorprenent vinculació d’Alemanya amb el món clàssic no fou casual. A l’Europa de principis del segle XX l’antiga Grècia ja s’erigia com el bressol de la civilització occidental. A més, era indiscutible la seva connexió amb la raça ària, dipositària de l’indoeuropeu, la llengua mare de la majoria de les llengües del Vell Continent. La recerca d’aquesta raça tan aclamada pel nazisme s’havia iniciat al segle XVIII per la Il·lustració. L’esperit anticlerical d’aleshores havia estat reticent a acceptar el relat bíblic, segons el qual totes les races humanes (semites, camites i jafètiques) haurien descendit de Noè i, per tant, serien d’ascendència jueva. Així doncs, es preferí desplaçar l’origen dels homes de l’Orient Mitjà a l’Índia. Ja a principis del segle XIX el filòsof alemany Schlegel havia apostat pel terme ari per designar aquesta primera estirp humana –segons alguns, en sànscrit (l’antiga llengua sagrada de l’Índia) el terme significa “noble”.

Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

Aquest reportatge està relacionat amb un altre que em publicaren a la revista Historia y Vida titulat El fascismo y la antigua Roma. (Núm 512, novembre de 2010)

En aquest vídeo de "La noche temática de la 2" trobareu més informació sobre els Jocs Olímpics nazis de 1936.

Aquí teniu la meva intervenció sobre aquest tema al programa "Luces en la oscuridad" (14/01/2016) de Gestiona Radio.


 

Aquest altre vídeos també és interessant:




No uns podeu perdre aquest documental titulat "Els fills de Hitler".

A
rticles del web relacionats:
El feixisme i l'antiga Roma
-
 L'origen nazi de la torxa olímpica
  • Publicat a Clío
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px