Sant Joan ho deixa clar al principi del seu evangeli: Ἐν ἀρχῇ ἦν ὁ Λόγος, καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεόν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος (“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu”). L’espècie humana va conquerir el λόγος fa uns 100.000 anys, 200.000 anys després que domesticàs el foc. La paraula ens permeté enraonar, de manera que ens convertírem en Homo Sapiens,una condició que, al voltant de l’escalfor del foc, ens mutaria en animals fabuladors, narradors d’històries. Tanmateix, la humanitat ha estat àgrafa gran part de la seva història verbal.  No debades, només fa uns cinc mil que aparegué l’escriptura davant la constatació que les paraules se les enduu el vent.

Λόγος deriva del verb λεγω, que tant pot significar “recollir, “reunir”, "seleccionar" com “parlar”. No debades, quan parlam el que feim és verbalitzar idees que hem arreplegat, seleccionat, en el nostre cervell. Amb el sentit de “recollir”, λόγος ens ha donat els següents derivats:

• catàleg (+ κατά, “per”): llista descriptiva de coses agrupades per un nexe comú.
• decàleg (+ δέκα, “deu”): conjunt dels deu manaments de la llei mosaica; fora de la religió, és el conjunt de regles o preceptes bàsics d’una professió o activitat.
• eclèctic (+ εκ, “des de”): antigament, membre d’una escola filosòfica que professava escollir les millors doctrines de tots els sistemes; actualment al·ludeix a una persona que amalgama opinions o tendències, generalment considerades com a contradictòries.
• antologia (+ ἄνθος, “flor”): recull de textos de diversos autors o de diverses obres d’un mateix autor.
• rellotge (< ὡρολογιον, “llistat d’hores”)

Amb el sentit de “paraula”, “raó” o “estudi”, λόγος té altres derivats:

• lèxic (< λέξις, “mot”) conjunt de mots d’una llengua.
• alèxia: trastorn cerebral pel qual una persona que sabia llegir de sobte perd aquesta capacitat.
• dislèxia (+ δύς, “amb dificultat”): dificultat d’identificar, de comprendre i de reproduir els símbols escrits.
• apologia (+ απο, “lluny de”): dissertació per apartar un d’una cosa.
• lògica: ciència que estudia el pensament
• analogia (+ ἀνά, “proporcionalment”): relació de semblança entre coses diferents.
• diàleg (+ διά, “a través de”): conversa entre dues o més persones. Un antònim seu és diatriba, disputa en la qual “es trituren” (δια-τρίβω) els arguments contraris.
• monòleg (+μόνος, “únic”): sinònim de soliloqui.
• pròleg (+ πρό, “davant”): discurs introductiu d’un obra, dit en llatí prefaci (< prae, “abans” + fari, “dir”).
• prolegomen (+ πρό, “davant”): escrit preliminar en què són exposats els principis fonamentals de la matèria de què hom es disposa a tractar.
• epíleg (+ἐπί, “sobre”, “a més a més”): part final d’una obra, sinònim de colofó, cloenda.
• homòleg (ὁμος, “igual”): semblant a una cosa.
• filòleg: estudiós, amant (φίλος), de la paraula.
• tautologia (ταὐτο, “el mateix”): repetició inútil d’un mateix pensament.
• sil·logisme (+ συν, “amb”): modalitat d'argumentació deductiva consistent en l'afirmació de dues proposicions, relacionades entre elles i anomenades premisses, de les quals en resulta una altra, dita conclusió.

Els grecs donaren molta d’importància al λόγος. El sofista Gòrgies de Leontins (485-380 aC) pensava que la paraula era l’única arma capaç de transformar la realitat: “Qui té la paraula té l’espasa”, digué.

El significat de λόγος acabaria essent eclipsat pel mateix mot paraula. Prové de παραβολή, compost per παρα (“al costat de”) i de βάλλω (“llançar”). Una παραβολή era, literalment, una cosa “llançada al costat de” i, per extensió, una comparació (“una lectura llançada al costat de”). Aquesta dualitat de significats la trobam en el terme paràbola tant en geometria com en la literatura evangèlica. Amb el temps, paràbola es transformaria en paraula. Així, doncs, des d’un punt de vista etimològic, quan parlam, “llançam coses al voltant de”.

 

Retòrica amb eufemisme
En grec, per a “paraula” també hi havia el terme ἔπος, d’on deriva èpica, que, aplicat a la poesia, és el gènere que narra els fets heroics. La seva realització es concentra en poema narratiu extens conegut com a epopeia (+ ποιέω, “fer”). D’altra banda, la prosopopeia (+ πρόσωπον, “màscara”) és una figura retòrica que consisteix a fer parlar persones absents o difuntes, o coses inanimades i abstractes, com si fossin presents, vives i animades. Per extensió, “parlar amb molta prosopopeia” vol dir parlar amb molta afectació. 

Per a l’acció de “dir” els hel·lens tenien εἴρω i φημί. D’ εἴρω tenim retòrica, l’art de l'eloqüència, i  ironia, que consisteix a expressar una idea totalment diferent del que deim, generalment com a burla dissimulada. Φημί també ens ha donat un bon reguitzell de paraules:

• eufemisme (+ ευ, “bo”): mot o locució d'expressió atenuada, en substitució d'un altre de més dur, inconvenient o desplaent. 
• profeta (+ προ, “davant”):  persona que, inspirada per un déu, prediu el futur o revela coses ignotes a la ment. 
• afàsia (+ ἁ privativa): trastorn que crea dificultats d'expressió o de comprensió. 
• disfàsia (+ δυς-, indica dificultat): qualsevol de les alteracions del llenguatge. 
• blasfèmia (+ βλάπτω, "ofendre"): expressió ofensiva contra la divinitat i, per extensió, despropòsit injuriós (una variant de blasfemar és flastomar).
• mogifàsia (+ μογός, “treball penós”, “esforç”): dificultat per articular les paraules.

L’equivalent llatí de φημί és for, fari, d’on tenim festa, derivat concretament de fas (“allò permès, dit, per la divinitat”). En un principi aquesta paraula es confonia amb ius (“dret”), d’on tenim justícia. Els calendaris romans estipulaven els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia, i els dies nefasti, els dies en què aquesta activitat estava prohibida –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, acabaria adquirint un significat negatiu.De for, fari tenim altres derivats: fira, fastuós, fat (sinònim de destí; etimològicament parlant, “allò dit”), enfadar-se, fatu, fatalitat, fatídic, faula, fabulós, afable, fama, difamar, infàmia, prefaci, confessió, professió, manifest, profeta, faust (feliç en el sentit d’afavorit per les paraules divines), malvat (< malus, “dolent” + fatum, “destí”), facúndia (“facilitat per parlar”) i infant (“que no parla”).

Paraules loquaces
Els romans varen traduir λόγος per ratio (“raó”), derivat de reor (“pensar”, “calcular”) -també, però, tenien el terme verbum. L’equivalent llatí del verb λεγω, arrel de λόγος, amb el sentit de parlar és loquor, que també té una família ben nodrida de derivats:  

• ventríloc (+ venter, “ventre”): dit de la persona que sap modificar la veu d'una manera que sembla que vingui d'un altre.
• loquaç: que parla molt.
• col·loqui: intercanvi d’opinions.
• circumloqui: expressió, per mitjà de moltes paraules, d'allò que podria ésser dit amb una o amb molt poques.
• soliloqui (+ solus, a, um, “sol”): acte de parlar sol amb un mateix, sinònim de monòleg.
• grandiloqüent: sinònim de discurs pompós.
• al·locució: discurs generalment breu, especialment el dirigit per un superior als seus inferiors o subordinats.
• elocució: tria i col·locació dels mots amb els quals hom expressa els pensaments.

“Son pare vetla es fill: “No en sap, té ses mans calentes, no hauria de pastar. Si li dic res s’emprenyarà i sa mare encara li farà costat. Jo, a sa seva edat, feia estona que pastava a ca nostra”.

-  No deixis llobades i arriba an es cul des ribell.

I calla quan aquestes paraules li ressonen dins es cap i les sent idèntiques a ses de son pare, aquell primer any que ell pastà sa sobrassada, a ca seva, en aquell temps en què ses coses no s’ensenyaven, quan créixer era amarar-se de paraules, de respecte en vertical; quan allò estimat nomia vós; quan tot se resolia amb un “I tanmateix…”; quan cantar espantava es mals i s’obediència era deguda i ses festes, de guardar; quan érem germans en sa pobresa i es fills morien en néixer, si Déu volia.

Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.

En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.

Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si mores ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble...”

En aquest enllaç teniu reflexions sobre el poder de la paraula

L’etimologia de clítoris no és gens clara. Uns el fan derivar del grec κλίνω (“inclinar-se”), d’on tenim també clínica, clima, clímax i client (aquesta per via llatina). D’altres, en canvi, apunten a l’arrel indoeuropea kleu-2 , que en grec donà κλείς (“clau”) i en llatí clavis, que alhora originà clavell, conclave, clavícula, claustre, clàusula, conclusió o exclusió. Segons aquesta darrera teoria, podem dir, doncs, que el clítoris és la “clau” que proporciona la felicitat a la dona. Qui sap si l’expressió catalana “fotre un clau” (“echar un polvo” en castellà) també estaria relacionada amb aquesta etimologia!!! Com diuen en italià, se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

"Procesión del coño" a Andalusia

A partir de vulva s’ha format el terme vulvodínia (+ ὀδύνη, “dolor”). És el trastorn que produeix dolor a les dones durant les relacions íntimes. Està relacionat amb la majoria de casos de disparèunia (< δύς, indica dificultat, + παρευνάζομαι, “compartir llit”) o coitàlgia, és a dir, coit dolorós (ἄλγος).

Úter (< uterum, “ventre”) és una altra paraula que també es feia servir a l’antiguitat –en grec li deien ὕστέρον (“la darrera part”), d’on ve histèria.  I la paraula cony prové del llatí cunnus, d’on tenim cunnilingus (+ lingo, “llepar”).

L’himne de l’himen?
Les al·lotes verges han de cuidar molt el seu himen, la fràgil membrana (ὑμέν) de la vagina que es trenca amb la primera relació sexual i que cultures com la gitana tenen sacralitzada. La primera descripció de l’himen fou feta per Gabriello Fallopio al segle XVI. No se sap, però, qui encunyà el seu nom.

Himeneu (segle I, Termes de Neptú Ostia Antica)

A l’antiga Grècia Himeneu (Ὑμέναιος) era el déu de les noces. Se’l representava com un jove portant una garlanda de flors i sostenint una torxa encesa en una mà que al·ludia a la flama de l’amor que s’ha de mantenir viva durant tot el matrimoni. Per tal d’assegurar-se la presència del déu, els assistents a les noces no aturaven de cridar el seu nom. En honor seu li dedicaren un cant nupcial, l’himeneu -tot i que en grec cantar és ὑμνέω, no és segur que himne provengui d’aquesta divinitat. A la porta de la casa nupcial, prop del tàlem, es recitaven els epitalamis (< επί, “sobre”, + θάλαμος, “habitació”, “llit”).

Himeneu portant una torxa al costat de Cupido (1831, George Rennie) 

L'anatomista
Si voleu conèixer més sobre la història del clítoris, podeu llegir la novel·la L’anatomista, de l’escriptor argentí Federico Andahazi. Conta la història del seu descobridor, el cirurgià Mateo Colombo. Enamorat bojament d’una prostituta veneciana, Colombo decideix cercar el beuratge que li permeti conquerir el seu amor. I aquesta tasca el porta a descobrir l’existència del clítoris. Així, tal com feu Cristòfor Colom, el seu homòleg Mateo Colombo també troba una “dolça terra” en el cos femení.

Himenu travestit després d'un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin, 1634)

El 1866 el pintor realista francès Gustave Coubert pintà la vulva femenina en el seu polèmic quadre L’origen del món, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París. El juny del 2014 Deborah de Robertis, artista de Luxemburg, volgué recrear el quadre amb el seu propi cos. Aquí teniu la seva controvertida performance.

Aquí teniu la versió feminista del quadre "L'origen del món" de Courbet (1866). Es titula "Mirar" i és de l'artista suïssa Miriam Cahn:

Aquí teniu l'orgasme femení més recordat de la història del cinema, protagonitzat per Meg Ryan a la pel·lícula "Cuando Harry encontró a Sally":

Aquí teniu un anuncia molt interessant titulat "Visca la vulva!":

No us podeu perdre aquest curtmetratge sobre el clítoris:

Aquí teniu un tast del documental danès «Venus», que aborda la sexualitat femenina lluny dels estereotips masclistes:

Aquí teniu un fragment del documental "Muertes chiquitas". És un documental sobre l'orgasme femení en dones mexicanes, de Mireia Sallarès:

Aquí teniu el primer orgasme femení en la història del cinema. És l' "Èxtasi de Gustav Machatý" (1933) amb Hedy Lamarr:

Aquí teniu un curmetratge que parla de la descoberta del clítoris per part d'una adolescent catòlica. Es titula "Yes, God, Yes".

Aquí teniu un vídeo de Roser Amils que es masturba amb el plaer que li provoca la lectura d'un llibre.

I aquí teniu el documental de TV3 "El sexe ignorat":

Per acabar, us recoman aquest article titulat "El clítoris es sagrado", de Hamed Enoichi.

Aquest article es titula "La historia a través del clítoris".

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que explica el quadre "L'origen del món" de Courbet. I en aquest altre parla del déu Himeneu.

Aquí teniu fotografies que il·lustren l'orgasme femení.

Aquest article també és interessant. Es titula "El clítoris només té una funció: el plaer".

Aquí teniu un reportatge titulat "La revolució del clítoris".

Aquí teniu un article de Xavier Sierra sobre pràctica de rasurar-se el cítoris.

En aquest enllaç trobareu l'origen del Dia Internacional de l'Orgasme Femení, que, des de 2006, se celebra cada 8 d'agost. No confondre amb el Dia Mundial de l'Orgasme, que se celebra cada 31 de juliol per iniciativa d'una marça de roba interior.

I aquí teniu la història del primer orgasme femení en el cinema.

Aquí teniu les darreres investigacions sobre l'orgasme femení.

Aquí teniu un article interessant de Berta Florés titulat "La reconquesta dels nostres cossos (i les nostres maternitats)".

A l'article "El sexe i la llengua" teniu tota una lliço de cultura popular de Jaume Adrover.

Aquí teniu l'orgasme femení explicat per una monja medieval.

Aquí teniu un àudio de Mònica Miró explicant els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.

I aquí teniu una entrevista a Erika Irusta, que ha escrit un llibre sobre el cicle menstrual.

Aquest article sobre la vulva també és interessant.

Clergues

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu:

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/12/2016), reflexion sobre l'esperit nadalenc en l'era de la postreligió: 

Articles relacionats:
- Ateisme 2.0
- Els orígens del cristianisme
- La mort de Déu
- Adéu als déus
- El rostre de Déu
- Paraula de Déu
- Nadal com a catarsi

Els romans ja tingueren molt present aquesta màxima. A partir del segle I aC, en plena decadència de la República, és a dir, de la “Cosa Pública” –avui tan malmenada-, fou quan es promulgaren més lleis per combatre qualsevol tipus d’irregularitat. “Quant més corrupta la República, més lleis”, diria Tàcit en els seus Annals. El Satíricon de Petroni, escrit al segle I dC, ens dóna les claus per entendre aquesta ineficàcia: “De què serveixen les lleis on només governen els doblers?”. Fins i tot s’arribaren a comprar jutges. Molts d’ells pecaren de prevaricació. Aquesta paraula, que procedeix de l’àmbit agrícola, significava originàriament “fer un solc tort  (uaricus)”. El món judicial, en canvi, l’adoptà per al·ludir a la connivència del jutge amb una de les parts implicades, emetent sentències esbiaixades, sabent que faltava al seu deure –avui aquest delicte és extensiu a tot funcionari públic.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/06/2018), reflexion la condició corrupta de la naturalesa humana:

No us podeu perdre aquesta intervenció del Gran Wyoming sobre la corrupció:



Aquí teniu una reflexió molt interessant sobre els polítics corruptes de Vicente Vallés:



Per a més informació,  podeu consultar el reportatge que em varen publicar a la revista Sàpiens (maig 2014, Núm. 142) amb el títol Que corruptes que són, aquests romans! 

I aquí teniu l'entrevista que em varen fer arran de la publicació d'aquest reportatge al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014)




Articles del web relacionats:
- Ave, Caesar Matas
- La fi de l'omertà?
- Una confessió fatal
- El fòrum dels aforats
- Compte amb els púnics!
- La degradació humana
- Pobres Cariàtides!
- L'hora d'Antígona
- El nepotisme papal dels "PSOIB"

De γέρων també tenim gerascofòbia, por (ὁ φοβος, ου)  a envellir; gerontofòbia, por als ancians; gerontofília, afecció (φιλέω) o inclinació sexual morbosa envers persones d'edat avançada; i geriatria, part de la medicina (ἰατρία) que estudia les malalties pròpies de la gent major.

A part de senex, en llatí hi havia un altre mot relacionat amb la vellesa: l’adjectiu vetus, veteris. D’aquest ètim deriva veterinari. Avui els veterinaris atenen tot tipus d’animals, des que neixen fins que moren. En els seus orígens, però, tal com indica el nom de la seva professió, només s’encarregaven dels animals vells (veterini), que eren els que se solien posar malalts amb més freqüència. Es tractava generalment d’animals de càrrega (ase, cavall, mula), que, quan queien i es trencaven el llom (l’espatlla), s’espatllaven. Avui aquest verb, documentat des del segle XVI, al·ludeix a una cosa en mal estat,

Un sinònim de veterinari és manescal, d’origen germànic, compost per marh (“cavall”) i  skalk (“servidor”), que també donaria mariscal, oficial que tenia a càrrec seu els cavalls reials. La seva segona arrel també és present, juntament amb senex, en la paraula híbrida senescal. En l’edat mitjana era un càrrec d’assessor al rei. Ramon Llull, per exemple, abans de la seva il·luminació, va ser manescal a la cort de Mallorca.

El terme veterà ha anat perdent progressivament les seves connotacions castrenses, de manera que avui aquest adjectiu també s’aplica a qualsevol persona amb antiguitat en mols altres càrrecs o oficis del tot aliens al món de les armes. També podem resseguir vetus en el segon llinatge de Miguel de Cervantes: Saavedra. La paraula prové de sala vetera (“sala vella”).

Ancians amb presbícia
En llatí vulgar es formà la paraula antianus, que ens donà ancià. El terme deriva de la preposició ante (“davant de”, “abans”), que prové d’una arrel indoeuropea ja present en el grec ἀντί, d’on tenim antisistema, antiviolència, etc. L’equivalent grec d’ancià o vell és πρέσβυς, que trobam en el mot presbícia o vista cansada, pròpia de la gent gran (la gent jove, però, també pot tenir aquest defecte de la vista). 

El presbiteri és la part de l’església, situada al fons de la nau centra, on hi ha l’altar major, i que antigament era reservada als preveres, és a dir, als clergues de més edat. Un arxipreste és el prevere principal (ἀρχι) que, per delegació del bisbe, exerceix certes atribucions sobre els preveres d’un territori determinat. I el presbiterianisme és un moviment dins del protestantisme que dóna importància a l’organització eclesial desenvolupada per Calví, centrada en la comunitat i en l’assemblea de pastors i ancians.

"Al·legoria de la prudència" (Tizià, 1565 - 1570, es conserva en la National Gallery de Londres). Representa "les tres edats de l'home": joventut, maduresa i vellesa.

Quan els soldats es llicenciaven per jubilar-se passaren a ser coneguts com a veterani emeriti (“els veterans que són mereixedors de quelcom”) –l’adjectiu deriva del verb emereo (“obtenir, merèixer, guanyar”). Avui en dia, en el món universitari, un professor emèrit és un professor que s’ha jubilat, però que “es mereix” continuar gaudint d’algun privilegi pels seus bons serveis –en aquest cas, pot continuar assessorant la universitat.

Aquí teniu unes reflexions de l’escriptor Josep Maria Espinàs: “Envellir no té res de bo. Alguns potser voldran glorificar-se dient que guanyes experiència. Però he vist fer tantes bogeries a vells... Hi ha gent que amb trenta anys té més experiència que un home de vuitanta. Per als que estimem la vida, fer-se vell només té inconvenients, se t'escurça el temps que tens per veure coses, per fer abraçades, per dormir, per fer el que et vingui de gust. Vas veient que això se t'acaba. Sí que et pots fer més savi, però també n'hi ha que es fan més imbècils, n'hi ha que es fan més tendres i n'hi ha que es fan més insuportables”.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra teniu retrats d'ancians romans.

Aquí teniu un article d'Ignasi Aragay sobre el procés de fer-se gran. Es titula "Dona'm la mà".

I per acabar, una cita de Soló, un dels set savis de Grècia: γηράσκω δ᾽ αἰεὶ πολλὰ διδασκόμενος (“Envellesc, però sempre aprenent moltes coses”).

Aquí teniu una interessant entrevista a l'hel·lenista Pedro Olalla que parla sobre el llibre "De senectute" de Ciceró.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:

I aquí teniu la gran cançó "Forever young" d'Alphaville:

Articles del web relacionats:
- Imbècils senils?