Banner Top

El naixement de l’oratòria

Aristòtil situa el naixement de l’art de l’oratòria (o eloqüència) a Siracusa, al segle V aC. Després de la caiguda dels tirans, els ciutadans lliures, per recuperar les seves propietats confiscades, varen promoure processos civils. Aquesta pràctica animà Còrax i el seu deixeble Tísias a escriure el primer tractat de retòrica que serví per donar normes a l’orador per parlar correctament davant un tribunal.

Hauria estat precisament un sicilià, Gòrgies, l’introductor a Atenes de l’art de la retòrica (< εἴρω, “dir”) en ple segle V aC.  De totes maneres, des dels inicis de la literatura grega hi ha constància de discursos de personatges: a Homer són freqüents els episodis en els quals els herois es dirigeixen a una assemblea o a un exèrcit; nombrosos poemes lírics contenen arengues militars, exhortacions...; en la tragèdia, els discursos de l’Èdip de Sòfocles també són memorables, així com també els que recreà l’historiador Tucídides.

A Atenes l’oratòria es convertí en un gènere literari escrit en prosa a la segona meitat del segle V i el segle IV aC. Ho feu coincidint amb l’auge de la democràcia, la qual donava la possibilitat a qualsevol ciutadà de participar a l’assemblea o de defensar-se davant dels tribunals. L’èxit, però, de l’eloqüència arribà de la mà dels sofistes, que eren una espècie de mestres ambulants (metecs, “estrangers”) que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. És amb ells quan l’eloqüència passà a ser matèria d’estudi (retòrica) i disciplina pràctica (oratòria). Protàgores, a qui Plató dedicà un diàleg, fou un dels primers i destacats sofistes.

sofistesSofistes

Sofistes i logògrafs
Lluny de tractar els problemes transcendentals de l’existència humana, l’oratòria se centrava en el present, en els problemes quotidians més immediats. En aquest sentit, els oradors foren els advocats de la Grècia antiga. Només els rics, però, es podien pagar els serveis d’un sofista per excel·lir en l’art de la paraula.

Els sofistes foren molt criticats per Sòcrates i Plató perquè educaven en la manipulació del llenguatge. Ells eren partidari del relativisme: res no és veritat, tot depèn de l’habilitat amb què s’argumenta. Per ensenyar els joves a parlar a l’àgora utilitzaven el paignion (“joc”) retòric, que consistia a defensar tesis absurdes, prescindint de què fossin veritat o no, simplement per demostrar l’habilitat en l’argumentació. Així doncs, no és d’estranyar que, quan Atenes inicià la seva decadència a partir de la mort de Pèricles i de la derrota de la Guerra del Peloponnès, els sofistes fossin acusats de ser els culpables de la degradació política i moral de la ciutat.

Al marge dels sofistes, a la Grècia dels segles V i IV aC també havien proliferat les figures dels logògrafs, és a dir, experts a escriure discursos judicials per a altres persones -alguns d’ells, però, foren també grans oradors com Lísias. El client aprenia de memòria el text que l’expert havia preparat per a ell i el declamava davant el tribunal. El cànon mític dels “deu famosos oradors de l’antiga Grècia” fou Gòrgias (sofista sicilià, però que inicià els ensenyaments de retòrica a Atenes), Antifont, Iseu, Lísies, Demòstenes, Èsquines, Isòcrates, Hispèrides, Licurg i Andòcides.

Tipus de discurs
Al segle IV aC els oradors varen començar a publicar els seus discursos o els reelaboraven i publicaven després de pronunciar-los, com succeeix amb Demòstenes. No tots els discursos són iguals. En funció de la temàtica o de l’ocasió en què es pronunciava els discursos podien ser de tres tipus, tal i com establí al segle IV aC Aristòtil:

  • Discursos “deliberatius” o “polítics”: són els que se pronunciaven davant l’assamble o altres òrgans polítics. Els seus màxims representants foren Demòstenes i Èsquines.
  • Discursos “forenses o “judicials”: Recollien els arguments de les parts implicades en processos judicials públics i privats. Els discursos es pronunciaven davant un tribunal i versaven sempre sobre fets ocorreguts. Generalment, aquest tipus de discursos s’obria amb un pròleg, que anava seguit de la narració dels fets acompanyada de proves; es tancava amb un epíleg en el que es solia sol·licitar al tribunal que se posés de part de qui pronunciava el discurs. Commoure el receptor, per tant, era l’objectiu clau. Els seus màxims representants foren Lísias i Iseu.
  • Discursos “epidíctics” (discurs de lluïment de les arts oratòries o d’elogi d’una persona): la seva finalitat era l’elaboració de bells discursos artificiosos sobre un tema concret: elogis fúnebres, elogis de personatges (panegírics), discursos de banquests .... Tenien un to intel·lectual superior, amb una sintaxi més complexa i literària que sovint s’acostava a la poesia. Eren discursos més per ser llegits que no pronunciats davant d’un tribunal. El seu màxim representant fou Isòcrates.

Ja els llatins assenyalaren els tres objectius de l’oratòria: docere (“ensenyar, informar”), movere (“commoure”) i delectare (“agradar”). Aristòtil, per la seva part, fixà en tres els procediments necessaris per persuadir l’auditori:

  • Caràcter moral (ἔθος) o la credibilitat de l’orador davant el públic.
  • Emoció (πάθος) o l’habilitat de l’orador per crear en l’audiència un efecte emocional favorable
  • Argumentació (λόγος), que era el més important de tots tres donat que feia referència a la veritat dels arguments presentats. 
L’elaboració de tot discurs consta de cinc parts, que, a través del sedàs dels romans, ens han arribat amb aquests noms:
  • Inventio: compilació d’idees, arguments...
  • Dispositio: ordenació de les idees, arguments
  • Elocutio: executació lingüística del tema a tractar
  • Memoria: memorització del discurs per a la seva presentació en públic
  • Actio o pronuntiatio: preparació del to, la veu, el llenguatge no verbal per a l’execució del discurs

Amb la crisi de la polis i la creació dels regnes hel·lenístics (al voltant del segle III aC), els ciutadans deixaren d’intervenir directament en la política i la justícia. La magnitud dels nous regnes hel·lenístics féu impossible la democràcia directa, cosa que deixà obsoletes l’oratòria política i la judicial, i únicament restà l’oratòria epidíctica (aquella que s’ensenya a l’escola).

Oratòria a Roma
A Roma, l’oratòria com a gènere literari específic començà al segle II aC de la mà de Marc Porci Cató “El Censor”, en plena època de la República, és a dir, quan el poble participava de la política estatal sota el lema Senatus populusque romanus. La teoria de l’estil de Marc Porci Cató es resumia en quatre paraules: rem tene, verba sequentur (“domina el tema, les paraules sortiran soles”). Cató donà a l’oratòria romana una estructura sòlida que permeté a aquesta rebre la influència de l’eloqüència grega sense perdre la seva identitat.

ciceróCiceró

Ja al segle II aC havien proliferat per Roma moltes escoles de retòrica dirigides per rètors grecs vinguts de l’Hèl·lade i fou precisament Marc Porci Cató qui liderà una plataforma per expulsar-los de manera temporal donat que considerava que anava en contra dels costums romans. Amb el temps, però, els estudis de retòrica grega s’acabaren per imposar a Roma, constituint, al costat de la gramàtica, la base indispensable de l’educació dels joves de famílies benestants. No debades, només amb el poder de la paraula un ciutadà de la classe dirigent podia fer carrera política. La figura més important de l’oratòria romana fou Marc Tul·li Ciceró (segle I aC), que la perfeccionà havent-se format a Rodes.

Quintilià
A finals del segle I aC, amb l’arribada de l’Imperi i l’ensorrament de la República, l’oratòria va entrar en crisi donada la seva poca utilitat política en un entorn dominat per l’emperador. Així i tot, encara hi hagué grans experts en aquest art com Quintilià, nascut al segle I dC a Calahorra (La Rioja). L'emperador Vespasià li va concedir una subvenció al costat d'altres retòrics grecs i llatins.

Quintilià és autor de De Institutione Oratoria, una obra enciclopèdica, de dotze llibres que recull tot allò que és necessari per formar un orador. En els dos primers llibres, parla de l'educació elemental i els mètodes per a la formació bàsica en la retòrica. En el llibre X (el més conegut) aconsella la lectura com a peça clau en la formació d'un orador i inclou un estudi sobre les persones que van escriure en grec i llatí. L'últim llibre se centra en les qualitats que ha de tenir qui es vulgui dedicar a l'oratòria, tant en la conducta com en el caràcter. 

estatua de Quintiliano 2Estàtua de Quintilià a Calahorra

Amb l’Imperi, tanmateix, la retòrica s’havia convertit en un simple joc estètic, on imperava el panegíric, lloança de déus, emperadors o ciutats, o desenvolupant temes banals que tenien com a objecte el simple lluïment o exercici escolar. La tècnica d’aquests nous oradors consistia en la descripció artística de persones, llocs, edificis, obres d’art...

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula.

Articles del web relacionats:
- Apologia de la paraula
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
Tertulians en catarsi
La postveritat segons Aristòtil
Sobre mentors i cicerones
- El poder de la fal·làcia
- Demòstenes, un antiglobalitzador en l'era clàssica
- Antifont d'Atenes, el psicòleg de la paraula
- Etimologia dels recursos estilístics 

Antifont d’Atenes, el psicòleg de la paraula

Un psicòleg és una persona ha de saber escoltar i, sobretot, fer servir la paraula justa per al dolor precís. Aquest art de curar (θεραπεύω) a través de la paraula (λόγος) rep el nom de logoteràpia. El seu precursor va ser el sofista Antifont d’Atenes (480-411 aC), que encapçala la llista del cànon dels deu oradors més representatius de l’antiguitat. Els sofistes eren considerats uns mestres pedants de l’eloqüència, uns xarlatans de la retòrica. Anaven d’una polis a una altra per ensenyar els secrets de l’oratòria. Sòcrates, el pare de la filosofia, els acusà de ser un perill públic, ja que, per tal de cobrar, eren capaços de defensar qualsevol idea, encara que no s’ajustàs a la veritat (talment passa avui en dia amb la casta dels tertulians).

Tanmateix, malgrat aquesta mala fama, els sofistes foren els primers a adonar-se del poder màgic de la paraula. “Qui té la paraula té l’espasa”, digué Gòrgies. Els sofistes, però, també descobriren les capacitats curatives o balsàmiques del λόγος. El mateix Gòrgies afirmà: “La paraula és un poderós sobirà que, amb un cos petitíssim i completament invisible, du a terme obres profundament divines. Pot, per exemple, acabar amb la por, desterrar l’aflicció, produir l’alegria o intensificar la compassió”. A l’evangeli de Sant Lluc ja trobam la mateixa idea: “Una paraula teva bastarà per a sanar-me”.

logoterapia

Raonaments sedants
Aquesta és la filosofia que es proposà seguir Antifont en la seva tasca de sofista. Va ser un autèntic pioner que podria figurar en l’avanguarda de la psicologia. Aviat Antifont entengué que els discursos, si són efectius, poden actuar poderosament sobre l’estat d’ànim de la gent, commovent, alegrant o tranquil·litzant. Així, decidí obrir un local de logoteràpia a Corint. Tal com relata Irene Vallejo en el seu llibre El infinito en un junco, el local era presidit per un cartells que anunciava que el seu propietari “podia consolar els tristos amb discursos adequats”.

Segons expliquen autors antics, Antifont s’arribà a fer famós pels seus raonaments sedants. L’experiència li ensenyà que convé fer parlar a qui pateix, el qual, només verbalitzant els motius de la seva pena, pren consciència del seu mal. Aleshores, un cop escoltat el pacient, el “metge de l’ànima” pot aplicar el fàrmac (φάρμακον, “remei”) desitjat: la paraula adequada, que asserena i dona llum a la confusió. Un mètode similar emprà molt segles després el neuròleg vienès Viktor Frankl, un deixeble de Freud, el pare de la psicoanàlisi, supervivent dels camps de concentració d’Auschwitz, Kaufering i Türkheim. En el seu cas, serví per ajudar a superar els traumes de la barbàrie europea de la seva època.

distancia

Articles del web relacionats:
La passió del pacient
- Paraules que curen
Hipòcrates, el pare de la medicina
- Apologia de la paraula
Per què la serp és el símbol de la medicina?
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
- Paraules amb ànima
- Tertulians en catarsi
- El naixement de l'oratòria

Sòcrates contra l'escriptura

Si coneixem el pensament de Sòcrates (segle V aC), és gràcies al seu deixeble Plató, qui el recollí en els seus Diàlegs -amb aquesta fórmula pretenia reproduir el mètode intel·lectual del seu mestre basat en la interacció de la paraula. En una societat marcada encara per l’oralitat, el pare de la filosofia sempre es manifestà en contra de l’escriptura, que nasqué a Mesopotàmia al 3300 aC. Considerava que era una eina que debilitava la memòria i que condemnava la saviesa ja que no permetia el debat que sí es dona en una conversa en viu entre persones.

 

escriba simposio seec upvEscriba

Les reflexions de Sòcrates sobre les lletres les trobam en el tercer diàleg Fedre de Plató. Primer (274e – 275e) ens parla del déu egipci Theuth, que, entre altres coses, és el descobridor del càlcul, l’astrologia i l’escriptura. Un dia Theuth es presenta a Tebes al palau del rei d’Egipte Thamus. Li vol mostrar les seves arts perquè les compartesqui amb els seus conciutadans. Aleshores el monarca li pregunta sobre la seva utilitat. Sobre les lletres, Theuth li diu: “L’aprenentatge d’això, oh rei, farà savis els egipcis i els atorgarà més memòria, car s’ha descobert que les lletres són la medicina de la memòria i de la saviesa”. 

En sentir això, Thamus li contestà: “Oh enginyós Theuth! El pare i inventor d’un art no sempre és el millor jutge de la utilitat o inutilitat de les seves creacions. I ara tu, essent el pare de les lletres, per benevolència els atorgues poders contraris als que tenen. És oblit, en efecte, el que causaran en les ànimes d’aquells que les aprenguin, per descuit de la memòria, ja que refiant-se de l’escriptura assoliran els records des de fora, en virtut de caràcters aliens, i no des de dins, per si mateixos i en virtut de si mateixos; per conseqüent, el que has descobert no és una medicina de la memòria sinó una forma suplementària de recordar. D’altra banda, quant a la saviesa, el que proporciones als alumnes és opinió, no pas veritat. En efecte, havent llegit moltes coses, sense un ensenyament instructiu, faran la impressió que són plens de coneixements, essent en la gran majoria dels casos exempts de ciència i a més a més difícils de tractar, tot semblant savis i havent esdevingut el contrari de savis”.

 Thoth

Déu egipci Theut

Al seu interessant blog, el filòsof Ramon Camats reflexiona sobre aquest relat:

“En realitat, el que preocupava al filòsof és que l’escriptura, com qualsevol altre giny tecnològic, podia disminuir el poder humà al qual substituïa, això és, la memòria. Tot plegat exactament de la mateixa manera que l’ús de vehicles a motor sembla que a alguns els incapaciti progressivament per a caminar, o que les calculadores fan perdre la destresa a l’hora de fer arrels quadrades.

L’escriptura, venia a dir el filòsof, és perillosa perquè disminueix els poders de la ment d’aquells que llegeixen, ja que els proporciona sense esforç el contingut petrificat de les ànimes del passat. Atès que els lectors ja no creen res per si mateixos, la seva intel·ligència és una caricatura de les autèntiques ments, i tot el seu saber no és més que una memòria mineral.

D’altra banda, Plató anticipa perfectament una de les malalties de l’esperit que realment pot provocar la lectura, o almenys una certa manera de llegir, i és la síndrome del lletraferit, del pedant que creu saber molt només perquè ha llegit uns quants llibres i és capaç de fingir amb una passadora versemblança que es recorda de cadascun d’ells. En realitat, això no passava en l’època de Plató perquè de llibres no n’hi havia, però sí que existien uns individus, autoanomenats Sofistes (terme que prové de «Sophos», que en grec significa savi), que se les donaven de tals. Pretenien saber tot el que calia saber sobre el bon govern, la justícia, la bondat, la bellesa, la història de cada poble, i, fins i tot, alguns es vantaven de ser capaços de tractar d’un mateix tema des de dos punts de vista oposats i amb la mateixa força, habilitat que, com és sabut, és molt útil en política.

L’únic inconvenient d’aquest tipus de saviesa per a aquells que aparentaven posseir-la era que no resistia ni un sol examen seriós. En efecte, tan bon punt Sòcrates els interrogava queien en les més penoses contradiccions, evidenciant així que tot el seu saber era una impostura. Està clar, aquells sofistes, com els d’ara, en realitat, eren ignorants del pitjor gènere que hi pot haver: eren ignorants que es creien savis. L’única saviesa, en efecte, Sòcrates en donà l’exemple, consisteix a saber que no se sap res, perquè aquesta saviesa ignorant col·loca l’individu en l’únic camí del coneixement, que és de les ganes de saber. L’ignorant que es creu savi, en canvi, creu també que res no li manca i per això mai no sabrà res […].

Theuth 2Theut

Camat insisteix que avui la lectura dista molt de ser una activitat passiva, tal com afirmava Sòcrates, qui era fill de l’imperi de l’oralitat i d’un temps en què els llibres estaven pensats per ser llegits en veu alta, davant de gent analfabeta:

“Sabem, en primer lloc, que els llibres no són la manera de fer que un altre pensi en el nostre lloc sinó que són l’estimulant més poderós del pensament, provoquen l’aparició de noves idees i sovint ajuden a la revisió crítica de les antigues.

En segon lloc, els llibres, en realitat, no anestesien la memòria sinó que l’estimulen, especialment quan ens fan aprendre el seu contingut. D’això els estudiants en podrien dir alguna cosa… De fet, qui de nosaltres no s’ha après un poema de memòria, qui no recorda l’argument d’una novel·la que ha llegit amb plaer i qui no guarda com un tresor les reflexions que ha trobat en algun assaig?. Quan no hi havia cap manera de fixar els pensaments i els coneixements fora de la memòria, hom havia d’entrenar-la per tal de recordar cada cosa. Ara això ja no cal fer-ho, almenys no de la mateixa manera, però ens cal, en canvi, recordar allò que diuen els llibres. Què és el que ha permès, sinó, que jo hagi començat el meu escrit amb la referència al text de Plató?

En fi, els llibres, i no parlo només dels de ciència, de matemàtiques o de filosofia, sinó també dels de poesia, de les novel·les i d’aquells que contenen faules i contes, el llibres, dic, tenen una doble i meravellosa virtualitat: contenen tot el que uns han pensat, imaginat i descobert i, alhora, són la llavor de totes aquelles coses en les quals, els altres, mai no hauríem pensat, mai no se’ns haguessin passat per la imaginació i mai no hauríem cercat a fi de descobrir-les si no els haguéssim llegit […]”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la relació de Sòcrates amb l'escriptura. I en aquest altre també.

Aquí teniu l'elogi del científic Carl Sagan a l'escriptura.

Aquí teniu informació sobre un llibre interessant del filòsof Emilio Lledó: "El silencio de la escritura".

Articles del web relacionats:
El glamur de les lletres
L'origen medieval de l’@
Llibres que ens fan lliures
Per què llegim en silenci?
- "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

 

La postveritat segons Aristòtil

Article publicat a l'Ara Balears (31/03/2017)

Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la cita bíblica llatina de l'Eclesiastès. La postveritat, la mentida en forma de veritat que presideix l’actualitat, no és cap novetat. Ja va ser criticada pels filòsofs grecs fa vint-i-cinc segles. Sòcrates, Plató i Aristòtil treien fum pels queixals amb els sofistes, uns amorals de las saviesa (sophía), a qui acusaven de desprestigiar la retòrica, la “tècnica de la persuasió”.

Sofistes a l'àgora
Sofistes a l'àgora
 
Els sofistes eren una espècie de mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. A canvi de doblers, s’atrevien a defensar qualsevol argument, independentment de la seva veracitat. Com a manipuladors que eren, formaven part de la categoria de demagogs ("els conductors del poble" en grec), els principals responsables de la decadència de la democràcia atenesa.
 
D’Aristòtil conservam el text que tracta d’una manera més sistematitzada els principis de l’art de la paraula. Es titula Retòrica. L'oriünd d'Estagira, científic contumaç amant de les tautologies (veritats inapel·lables), no podia tolerar segons quines barbaritats. Li molestava especialment el mal ús de l’argumentació que feia Zenó d'Elea en les seves famoses paradoxes o apories. Aquest deixeble de Parmènides presentava com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Així, arribà a defensar que el moviment no existeix i que mai, en una cursa, el veloç Aquil·les podria atrapar una tortuga que li portava avantatge. Per a Aristòtil, tal proposició no s’ajustava gens a la veritat que marca l'observació empírica dels fenòmens. El mateix afirmaria avui de les tesis anticanvi climàtic de Donald Trump.

Aquil·les i la tortuga
Aquil·les i la tortuga
 
Tanmateix, la veritat casa més amb la dialèctica que no pas amb la retòrica. Només amb l’intercanvi rigorós d’idees entre dos o més interlocutors podem arribar a ordenar una mica el nostre pensament. Els que, però, tan sols volen escoltar, sense prendre un paper actiu en la discussió, han d’anar en compte. El mestre d’Alexandre el Gran ens recorda que l’art de l’eloqüència està integrat per tres elements: el logos, l'ethos i el pathos.
 
El logos és la coherència interna del discurs construït a partir d’evidències sòlides. L'ethos fa referència a la credibilitat i a la confiança que inspira l’orador. “Als homes bons els creiem de manera més plena i amb menys vacil·lació”, escriu el d’Estagira a la seva Retòrica. I el pathos és la capacitat de commoure, d’apel·lar a les passions del públic, a qui s’ha de conèixer bé per tenir una major incidència. Segons el savi grec, aquest darrer element era la clau de l'èxit dels sofistes. I encara avui dóna molts bons resultats. No debades, l’emoció mou a l’acció més que no pas la raó.
 
En la nova postveritat, les paraules, esbudellades semànticament, continuen estant al servei de la mentida. Vivim una democràcia sentimental, on ja pocs polítics actuen d’acord amb la seva responsabilitat cívica. Sempre dóna més vots dir el que la gent vol sentir. I ara més que mai, garratibats com estam per la por a no tenir cap futur. Ja ni tan sols estam per a paradoxes. A l'antiga Grècia els filòsofs que les plantejaven almanco obligaven a reflexionar la gent. En canvi, els actuals líders populistes, entabanadors vestits de seductors emocionals, simplement fan proclames per dividir el món entre bons i dolents. La dicotomia és així de pobra per a aquests nous sofistes, que mostren el camí a molts obcecats tertulians aspirants a polítics.

Anna Arendt i la mentida
Anna Arendt i la mentida
 
En uns temps tan convulsos, de sonoritats vàcues i d’egos desmesurats, cal retornar la dignitat a la paraula. L’hem d’allunyar del sectarisme, l’insult, la fal·làcia, la insolència i la intransigència. L’estridència del sarcasme s’ha de combatre amb l’elegància de la ironia, que permet escodrinyar matisos més subtils de la complexa realitat.
 
La retòrica aristotèlica contra la postveritat ve avalada per un altre savi grec, el comediògraf Aristòfanes: “Posseixes tots els atributs d’un demagog: una veu horrible i cridanera, una naturalesa intractable i perversa, i un llenguatge de mercat. En tu conflueix tot allò necessari per a governar” (Els cavallers). Més munició: “Vostès [demagogs] són com els pescadors d’anguiles; en aigües quietes no agafen res, però si remouen el fang la seva pesca és bona; de la mateixa manera, és només en temps turbulents que vostès s’omplen les butxaques”. Definitivament, nihil novum sub sole.

La llengua de la demagògia
La llengua de la demagògia

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

 

Aquí teniu el documental "En la era de la postverdad":

 

A la seva obra Política Aristòtil té una altra cita interessant ben actual: “Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […] En canvi, la paraula existeix per manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com el que és just i el que és injust”. 

I per acabar, unes frases dels clàssics per a la reflexió:

  • “La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci” (Ciceró, segle I aC).
  • “El que desconeix la veritat és un ignorant, però el que la sap i la desmenteix és un criminal” (Bertolt Brecht, 1898-1956).

 

Aquest article fa un recorregut històric sobre les notícies falses. Aquest article de Xavier Antich també és interessant. Es titula "Digueu-ne mentida, simplement" (Diari Ara, 28/05/2017). Aquest altre article del mateix autor també ñes interessant: "Mentida deliberada".

I aquest altre article parla d'Itàlia, el país de Pinotxo, de la mentida.

I aquí teniu un petit reportatge de "Món 3/24" sobre els populismes.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat.

Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?
Matar el missatger en temps de la postveritat
Digau-li feixisme, no populisme

Les llavors de la discòrdia

Article publicat a l'Ara Balears (06/12/2015)

La deessa Eris fa temps que no ens deixa viure en pau. Passa gust sembrant discòrdia entre nosaltres. Ella és, segons la mitologia grega, la personificació d’aquest mal. Ja en filosofia trobam el concepte erística associat al mètode que, en els debats, fan servir els qui pretenen la victòria a tota cosa, independentment de la veritat o falsedat de les seves tesis. Al segle IV aC Plató emprava el terme despectivament per referir-se a la manera d’actuar dels sofistes, els mestres ambulants de la paraula. El contraposava a la dialèctica, el vertader art del diàleg que cerca el coneixement de la veritat i que ja havia propugnat Sòcrates, el pare de la filosofia.


 
Avui no són pocs els mitjans de comunicació que també s’han abonat al mètode de l’erística. Ho fan seguint la trista màxima periodística: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. Basta recordar la portada de La Razón de l’estiu passat on es podia llegir que la flamant batlessa de Madrid, Manuela Carmena, passava unes “vacances de luxe” en una vil·la que costava 4.000 euros a la setmana. Després va resultar que la primera edil compartia aquelles despeses amb tres inquilins més i que, en tot cas, els doblers havien sortit de la seva pròpia butxaca i no de les arques públiques. El novembre de 2012, a pocs dies de les eleccions catalanes, el diari El Mundo també va acusar l’aleshores batle de Barcelona, Xavier Trias, de tenir milions d’euros a Suïssa. I un altre cop la informació va ser falsa. Ambdues capçaleres acabaren matisant o rectificant, encara que amb lletra petita, el seu periodisme pamfletari. Tanmateix, s’havien sortit amb la seva: calumnia que alguna cosa queda.

 


Tots aquests titulars malintencionats responen al que l’italià Umberto Eco ha anomenat la “màquina del fang” en la seva darrera novel·la Número Zero. L’expressió fa referència a la capacitat que tenen alguns mitjans de crear notícies tòxiques, sovint falses, amb l’objectiu de danyar la reputació de determinats personatges. És la cara fosca del quart poder en mans d’empresaris, que estan més interessats en els rèdits econòmics que no pas en l’ètica periodística. “No són les notícies les que fan el diari, sinó el diari el que fa les notícies”, diu el director del rotatiu de l’obra d’Eco, un perfecte home de palla.
 
Aquest periodisme sense escrúpols ja va ser retratat el 1974 en la magistral pel·lícula Primera Plana, de Billy Wilder, que oferia una visió còmica del funcionament de la redacció d’un diari de Chicago de 1920. Anys abans, el 1941, a Ciutadà Kane, el director Orson Welles ja havia traçat el perfil de William Randolph Hearst, el creador de la premsa sensacionalista, també coneguda com a groga. El 1898 aquest magnat nord-americà no dubtà a promoure la guerra de Cuba per poder vendre més diaris. També va ser el primer a crear un gran imperi mediàtic que aprofità per enfonsar els seus enemics i afavorir la seva pròpia carrera política.


 



Ara el periodisme, tot i haver viscut alguns moments gloriosos, torna a sucumbir a la  “màquina del fang”. Els seus sequaços, que s’erigeixen en herois de la informació, recorren a l’erística dels sofistes de l'antiga Grècia. Per tal de cobrar, també són capaços de dir qualsevol barbaritat. Molts d’ells, encotillats en les pàgines dels diaris, s’apunten a fer de tertulians de ràdios i televisions per tenir un altaveu més potent des d’on continuar atiant el foc de la crispació. És una conducta del tot irresponsable, indigne de qui es fa dir periodista. I, mentrestant, la ciutadania amb poques ganes d’esprémer-se el cervell ho dóna tot per bo. I aquests són, segons Eco, els pitjors efectes de la “màquina del fang”: la passivitat dels consumidors davant tantes notícies tergiversades.

 
Així doncs, el quart poder, que havia de ser el garant de la democràcia, està més desacreditat que mai. No falten els periodistes que actuen com a polítics i polítics que intenten fer de periodistes. Sort que avui, en l’era tecnològica, tenim més canals d’informació que ens permeten tenir una visió més calidoscòpica d’una realitat del tot complexa.

Malcom X
Malcom X
 
El protagonista de la novel·la d’Eco ens acaba donant la raó quan exclama que “els periòdics no estan fets per difondre, sinó per encobrir notícies”. En aquest sentit no deixa de ser curiós el silenci mediàtic que a casa nostra, en època de vaques grasses, imperà sobre els casos de corrupció. Ara, amb l’inici de la campanya electoral, la deessa Eris es prepara per continuar sembrant les llavors de la discòrdia. I no tendrà clemència amb un poble, que tot i sortir de la seva letargia, continua mig entabanat.

En aquest enllaç trobareu les deu estratègies de la manipulació mediàtica.

Què hi ha darrere de les fake news? Vet aquí la resposta.

Aquí teniu informació sobre el llibre "La nueva desinformación".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/09/2017), reflexion sobre la desinformació en l'era de la informació:



Aquí teniu el documental "Las cloacas de Interior", que parla de la guerra bruta de l'Estat contra l'independentisme català i altres herbes.

Aquí teniu un llistat de reflexions sobre la llibertat d'expressió.

No us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat "Periodisme nínxol"

Aquí teniu un interessant article sobre el llenguatge com a arma de destrucció massiva.

Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)

Aquest article de Melcior Comes parla de la perversa relació entre periodisme i política. Es titula "Els favors i els favorits".

Aquí teniu un llistat de pel·lícules que parlen sobre periodisme.

Aquí teniu un articel de Kike Oñate que parla sobre els mitjans de comunicación a Espanya i els seus propietaris.

Amb motiu del 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, aquí teniu una entrevista a la veterana periodista Rosa Maria Calaf.

Per acabar, aquí teniu el gran discurs del periodista Edward Murros a la pel·lícula Good Night, And Good Luck (2005), de George Clooney. Defensa la televisió com a un gran mitjà de comunicació, sempre que sigui ben gestionat:


Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Heròdot, el primer periodista de la història
- Hedonisme cognitiu

I aquí teniu fragments de la gran pel·lícula Primera plana:





I aquest és el tràiler de Ciutadà Kane:

La mort del mestre

Article publicat a l'Ara Balears (05/10/2013)

L’actual denigració que pateix la figura del docent per part del Govern Bauzá recorda molt la que patí al segle V aC Sòcrates. Qui és considerat el pare de la filosofia visqué en carn pròpia la injustícia de la idolatrada democràcia atenesa. De res serví que el famós oracle de Delfos el proclamàs com el més savi de tots els homes. D’esperit inconformista, a Sòcrates li agradava dir que la seva feina consistia a fer amb les paraules el mateix que la seva mare, comare, feia amb les mans. En el seu cas, però, no ajudava a parir infants, sinó idees. No és casual, doncs, que batejàs el seu mètode filosòfic com a maièutica (“l’art de la comare”, en grec).
 
El filòsof atenès atiava els diàlegs amb una ironia basada en la seva màxima “només sé que no sé res” i en el lema dèlfic “coneix-te a tu mateix”. D’aquesta manera, mitjançant la formulació d’un reguitzell de preguntes, tenia l’habilitat d’aconseguir que els seus interlocutors es desprenguessin de qualsevol mena de prejudici per assumir la seva ignorància sobre un tema concret. A partir d’aquesta cura d’humilitat i fent cas del seu daimon o “déu interior” –que avui anomenaríem sentit comú-, la gent podia començar a cercar la veritat que, tanmateix, mai no seria absoluta, sinó tan sols una aproximació.
 
Amb aquest mètode tan poc ortodox Sòcrates es proposà enriquir la democràcia, fomentant l'esperit crític de la ciutadania. I això no agradà a molts, sobretot als sofistes, que l'acusaren de pervertir el model polític atenès. No debades, els sofistes, com els actuals tertulians, eren professionals de l'art de la paraula que, per tal de cobrar, estaven disposats a defensar qualsevol argument, sense tenir en compte la seva veracitat. Després de la Guerra del Peloponnès, Sòcrates fou molt hostil amb el govern dels Trenta Tirans d'Atenes (404-403 aC), imposat per la vencedora Esparta. Però les seves crítiques continuaren una vegada restaurada la democràcia, la qual cosa molestà molt als nous governants. Aquests, en no poder-lo incriminar en el plànol polític, ho feren en el religiós i moral. Fou així com l'acusaren de no respectar els déus de la ciutat i de corrompre la joventut.
 
Davant el tribunal, Sòcrates, lluny de demanar clemència, es presentà com un tàvec enviat pel déu Apol·lo per despertar la consciència ciutadana. Per aquesta actitud tan irreverent fou condemnat a beure cicuta, una planta verinosa. El filòsof atenès acceptà amb resignació i serenitat la sentència. Fins i tot rebutjà un pla per escapar de la presó que li havia ofert el seu amic Critó. Al·legà que no podia suportar la vergonya d'incomplir les lleis de la seva democràtica Atenes que tant estimava i alhora qüestionava.
 
En l’actualitat, els docents de les Balears ens sentim força identificats amb Sòcrates. Queda clar que la nostra veu molesta molt en aquesta democràcia tan decebedora. Lluny queden les promeses populars en què es deia que es reforçaria l’autoritat del professorat. Amb la imminent aprovació del decret de convivència, ja no podrem expressar opinions que ajudin a despertar l’esperit crític dels nostres alumnes, sovint infravalorats injustament. Anul·lada així la famosa màxima de Kant sapere aude (“atreveix-te a saber!”), ara el que interessa és que les noves generacions no pensin i que actuïn com a xotets. És el poder de la ignorància i de la mediocritat. Bauzá deu pensar que, garantint-se quimèriques postures asèptiques per part dels ensenyants, un poble és més fàcil de governar.
 
No ens quedarà més remei, doncs, que tornar a les avorrides classes franquistes del tot antipedagògiques –és simptomàtic que recentment el secretari autonòmic d’Educació, Guillem Estarelles, digués, en plena vaga indefinida, que ja frissava que els nins tornassin “a costura”. Per fer-ho més versemblant, propòs a l’executiu autonòmic que elimini també de les aules la connexió a internet, una eina  massa perillosa ja que s’escapa dels seus tentacles censuradors.
 
Tanmateix, els senyors del PP haurien d’haver estudiat una mica més d’història per adonar-se que el ferri control que un govern exerceix sobre un poble se li pot girar en contra. Així quedà demostrat a Xile el 1988 quan el dictador Augusto Pinochet proposà fer un plebiscit per legitimar-se en el poder. La jugada li sortí malament, ja que la majoria de ciutadans votaren per la restauració de la democràcia. Aleshores, el seu poder omnímode i omnipresent quedà en evidència.
 
Per als docents “adoctrinadors”, la cicuta de Sòcrates ens arribarà en forma d’expedient sancionador o d’acomiadament. De moment, el diputat popular Antoni Camps ja s’ha ofert per fer les llistes negres. No és d’estranyar que Plató, en veure la barbaritat que havia comès la democràcia atenesa amb el seu mestre, l’acabàs abominant. I és que, des del seu punt de vista, no qualsevol persona podia accedir a un càrrec de responsabilitat. Ell apostava per un govern de gent qualificada, dels millors. 

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als grans filòsofs grec.

Aquest article parla sobre per què Sòcrates va ser condemnat a mort.

Des de 2002, el tercer dijous de novembre se celebra el Dia Mundial de la Filosofia.

Aquí teniu frases cèlebres de Sòcrates.

Molt interessant és aquest documentat "Filosofia a la presó" a partir del mètode maièutic de Sòcrates:

Articles del web relacionats:
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquest altre vídeo és interessant:

 

No us podeu perdre aquest capítol del filòsof Alain de Botton sobre Sòcrates:



Aquest altre vídeo també és interessant:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px