Banner Top

Les Guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de la història

Extracte del reportatge publicat el setembre de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 71) amb l’assessorament de Xavier Espluga, professor de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona.

L’11 de setembre de 2001 el món es trasbalsà. L’atac islamista a les torres bessones de Nova York ens sumí de ple en l’anomenada “Guerra de Civilitzacions”. Orient i Occident, però, ja es van enfrontar per primer cop fa 2.500 anys en les Guerres Mèdiques. Aleshores, les dues principals potències de l’època, Grècia i Pèrsia, es disputaren l’hegemonia cultural i religiosa del planeta. 

La història de la humanitat està feta de conquestes. Des de sempre hi ha hagut pobles que han volgut estendre els seus dominis i sotmetre’n d’altres. I és que antigament no hi havia manera d’estar tranquil. Sempre s’havia de mirar de reüll el veí per por a què t’envaís. L’estat habitual era la guerra i no la pau. Al segle V aC la visió que tenien els grecs del món era, per descomptat, més simple de la que ens mostren els actuals mapes. La Terra era concebuda com un disc envoltat per un gran riu, l’Oceà. El seu cor era la Mar Egea, que regava Grècia i les costes del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient. La península Ibèrica, amb les seves columnes d’Hèrcules (a l’estret de Gibraltar), sortia dibuixada com el límit del món conegut.
 
Aviat aquest epicentre hel·lènic va patir l’amenaça d’un enemic: els perses, coneguts pels grecs amb l’adjectiu de medes. La confrontació donà lloc a les Guerres Mèdiques. Era el primer cop que Occident, representat per Grècia, veia tocada la seva hegemonia per Orient, simbolitzat per l’Imperi Persa. Per a molts historiadors fou el primer xoc de civilitzacions de la humanitat –l’islam encara trigaria més de mil anys a fundar-se. La guerra de Troia, ocorreguda al segle XII aC, havia estat al cap i a la fi un petit conflicte local entre dos pobles d’una banda i l’altra de l’Egeu. I és que posats a comparar, els troians estaven a anys llum de la puixança dels perses.
 
Un duel de titans
L’Imperi Persa havia nascut al segle XII aC a l’Iran com a successor dels grans Estats mesopotàmics. Els seus dominis s’ampliaren considerablement sota el regnat de Cirus II el Gran (559-529 aC). Des del riu Indus conquerí Babilònia, les ciutats fenícies del Líban i les poleis gregues de la costa jònica de l’Àsia Menor (avui Turquia). El salt a Europa arribà amb Darius I. El 514 aC aquest rei persa travessà amb 700 mil homes el pont de l’Hel·lespont, l’actual estret de Dardanels. Primer conquerí Tràcia (Bulgària) i després es dirigí cap a les estepes ucraïnes. L’objectiu era sotmetre els escites.
 
Aquest cop Darius, però, es trobà amb un enemic difícil d’eliminar. Davant la destresa dels seus temibles genets, no tingué més remei que empassar-se l’orgull i recular com faria Napoleó vint-i-quatre segles més tard. “Quins homes! Són escites!”, exclamà l’emperador francès el setembre de 1812 mentre els russos prenien foc a Moscou. Rememorava d’aquesta manera el passatge del cèlebre llibre d’Heròdot, Història, que narra com aquell valerós poble de l’Antiguitat havia estat capaç d’arrasar el seu propi país per burlar els perses de Darius.
 
L’expansionisme persa aviat començà a pesar. Les províncies que s’anaren creant, conegudes com a satrapies, es convertiren en autèntiques tiranies per als pobles sotmesos. Els primers a rebel·lar-se foren les ciutats gregues de Jònia. La revolta, però, fracassà per la manca de coordinació entre les póleis i l’aïllament de Jònia. Tot i haver restablert el control, Darius es temia que Atenes donés suport a noves insurreccions a la costa de l’Àsia Menor on tenia importants interessos comercials. Calia, doncs, passar a l’atac com a mesura de prevenció –avui en dia aquesta excusa no ens resulta gens estranya. És així com va néixer la Primera Guerra Mèdica.

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als hoplites.
 
Aquí teniu informació sobre Eurimedont, la batalla de les Guerres Mèdiques on els grecs es varen disfressar de perses.

Articles del web relacionats:
Heròdot, el primer periodista de la història
Si vols pau, paga

Protàgores i l'islam

Article publicat a l'Ara Balears (26/01/2014)

Al segle V aC el sofista grec Protàgores afirmà: “L’home és la mesura de totes les coses”. Així establia que tot és relatiu, que tot depèn del criteri de cada individu. Amb tot, al mateix segle V aC, Sòcrates, considerat el pare de la filosofia, es rebel·là contra aquesta postura i defensà que hi ha veritats absolutes i universals, que no depenen de cap subjecte. En època moderna el torcebraç Protàgores-Sòcrates es tornaria a repetir. Al segle XIX la publicació de L’origen de les espècies (1859) de Charles Darwin donaria ales a l’evolucionisme cultural. Segons aquest corrent, totes les ètnies han tengut històricament les mateixes possibilitats de creixement en tots els camps. La blanca, però, és la que hauria destacat més.
 
Protàgores
Protàgores

Com a resposta a l’etnocentrisme dels evolucionistes, sorgí el relativisme cultural, que proclama que cada tret cultural només es pot analitzar i entendre en funció del context social al qual pertany. Sota aquest prisma, no hi hauria cultures “endarrerides” o “salvatges” ni costums “fastigosos” o “primitius”. El relativista rebutja els dogmatismes i propugna que tot judici moral és un prejudici cultural. Segons el seu concepte del multiculturalisme, l’immigrant no s’ha de deixar contaminar pels valors públics de la terra d’adopció. Fomenta així la creació de guetos. Aquest “tantsemenfotisme” porta a justificar el canibalisme, l’esclavitud o la submissió de la dona a l’home. A pesar que ho intenta aparentar, el relativista no és tolerant. Tolerància és creure que l’altre pot tenir raó i que un mateix pot no tenir-la. Avui, seguint els dictats de Sòcrates, té raó qui més s’acosta al model moral universal que són els Drets Humans, amb totes les imperfeccions que aquests puguin tenir.

Dona amb burka
Dona amb burka
 
La recent massacre al setmanari satíric francès Charlie Hebdo ha tornat a qüestionar el relativisme cultural a l’hora de valorar el món islàmic. El tràgic succés, però, també ha reobert la famosa teoria del xoc de civilitzacions que el 1993 va esbossar el politòleg nord-americà Samuel Huntington en un polèmic article titulat Xoc de civilitzacions?, convertit després en llibre. Huntington, mort el 2008, defensava que, després de la guerra freda, els futurs conflictes armats ja no tendrien el seu origen en xocs ideològics, sinó en xocs culturals provocats per les diferències entre les diverses civilitzacions del planeta.
 
Per alguns, aquesta teoria del xoc de civilitzacions es va confirmar amb la bateria d’atemptats iniciats amb l’11S de 2001. L’islam s’havia convertit en el nou enemic a abatre. Aleshores EUA, al capdavant d’una coalició de països europeus, va envair Afganistan i Iraq amb el pretext de combatre el terrorisme i d’implantar règims democràtics. I enmig d’aquest nou ordre mundial, per rebaixar la tensió, el sempre políticament correcte president Zapatero va creure necessari organitzar la famosa Aliança de Civilitzacions. La iniciativa va ser una pantomima de resultats eteris.

L'islam i l'educació
L'islam i l'educació
 
Segons Huntington, Occident, fruit del seu llarg període de dominació sobre les altres civilitzacions, pateix d’un profund etnocentrisme que el fa pecar de superb. Certament és així, però el diàleg es fa difícil amb un interlocutor que justifica tallar el clítoris a la seva filla o matar a pedrades la seva dona adúltera. En aquest cas, doncs, no estam davant d’un enfrontament entre religions, sinó entre dues eres, la del segle XXI i la de l’edat mitjana. Mentrestant, Europa, el bressol de la Il·lustració, tement noves envestides terroristes, no sap com gestionar la seva preuada llibertat d’expressió. El papa Francesc demana respecte per a qualsevol fe, alhora que exigeix uns límits a la llibertat d’ofensa amb el següent avís: “Si [algú] insulta la meva mare, pot esperar un cop de puny. És normal. No es pot provocar”. És la versió revisada del famós passatge evangèlic “Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra”. El pontífex, amb tot, insisteix que “no es pot matar en nom de Déu”.
 
De moment, ningú no s’ha atrevit a fer bromes barroeres de l’holocaust; sí, però, de Mahoma. Com deia Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses”. Tanmateix, mentre “el tot val” del relativisme mutila el pensament crític, el dubte, en canvi, tal com pregonà Sòcrates, l’alimenta en la seva recerca de la veritat i ens fa, per tant, més lliures.

Aquí teniu unes interessants reflexions de Dolors Bramon, professora d'islamologia, sobre l'islamofòbia.

Aquí teniu un article de Miquel Puig titulat "Els límits de la multiculturalitat".

Aquí teniu un article sobre el burkini.

També us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat Islamofòbia.

Aquest article parla sobre relativisme i filosofia.

I en aquí teniu un article que parla de la diferència entre ser moro, musulmà o àrab.

I aquí teniu diferències entre el cristianisme i l'islam.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/11/2017), reflexion sobre el concepte de tolerància amb motiu de Dia Internacional de la Tolerància (16 de novembre):




Aquest vídeo parla de la islamofòbia als mitjans de comunicació:


Articles del web relacionats
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables
El fracàs de Serveis Socials
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px