Banner Top

La tragèdia dels francesos de Cabrera

Reportatge publicat el setembre 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.268)

La guerra del Francès deixà una trista fita històrica per recordar. A les Balears, l’illa de Cabrera acollí fa dos-cents anys el primer camp de concentració de l’era moderna. Nou mil soldats de les tropes napoleòniques hi foren confinats durant cinc anys. 
 
En arribar a Cabrera costa imaginar que aquest parc natural d’aigües cristal·lines, situat a 17 kilòmetres del sud de Mallorca, va presenciar en el passat tant d’horror. Durant molts d’anys Cabrera va ser un nom maleït al nostre país veí. Fa dos segles l’opinió pública francesa es commocionà en saber que compatriotes seus havien estat els conills d’índies del primer camp de concentració de l’Europa contemporània. La tragèdia arrancà el 19 de juliol de 1808 a la famosa batalla de Bailén (Jaén). Allà les tropes napoleòniques van patir la seva primera derrota d’ençà que cinc mesos enrere havien travessat els Pirineus per ocupar la Península.
 
En un principi els presoners van ser traslladats a l’interior de vuit barcasses atracades al port de Santa María (Cadis). Les males condicions alimentàries aviat propiciaren l’aparició del tifus, l’escorbut o la ronya. Cada dia centenars de morts eren llançats per la borda. El pànic s’havia apoderat dels gaditans. La Junta Central decidí aleshores dur els reclusos cap a zones allunyades del conflicte, com ara les Balears i les Canàries. A Mallorca, però, no en volien saber res, d’aquella operació. L’illa es trobava immersa en una profunda crisi econòmica arran de la guerra i no es podia fer càrrec de tants de presoners. En un darrer intent desesperat, les autoritats mallorquines van proposar enviar-los a la desèrtica Cabrera. El castell de Bellver de Palma fou la destinació de tan sols uns quants oficials superiors.
 
L’illa infernal
Fins aleshores Cabrera, la major d’un conjunt de devuit illes, vivia aliena a qualsevol presència humana. Durant l’Edat Mitjana havia estat refugi de pirates com el temut Barba-roja, que des d’aquí vigilava les costes mallorquines. Va ser al segle XIV quan es construí el famós castell a l’entrada del port per acabar d’una vegada amb la pirateria. I va ser precisament aquesta fortificació el primer que veié la primera expedició de deportats francesos que atracà a l’illa el 5 de maig de 1809 –arribats de manera escalonada, en total sumaren 9.000. Però mirassin on mirassin, ja no hi havia res més. Tot el seu voltant eren arbustos. El clima àrid d’aquelles latituds ja no donava per a més.

Per continuar llegint cliclau aquí

Si vols pau, paga

L’acció de pagar comporta una certa pau interior per a la persona que rep els doblers. No debades, pagar ve del llatí pax, pacis (“pau”). Pagar, doncs, apaivaga molts d’ànims a través d’un pacte, és a dir, a través d’un intercanvi crematístic (< χρήματα, “béns”, “riqueses”). Tot pacte ha de seguir unes pautes que ens permeten empatar, és a dir, quedar en pau.

Curiosament pax deriva de l’arrel indoeuropea *pak- (“fixar”, “assegurar”), que també ha donat pàgina, impacte, compacte o pal. Conseqüentment, els pactes es “fixen”, amb la qual cosa arriba la pau. Cal ser escrupolós amb el compliment dels pactes. Així ens ho adverteix un famós principi del dret romà: Pacta sunt servanda (“els pactes s’han de respectar”). D’altra banda, del verb servare (“respectar”, “guardar”) tenim observar, conservar, preservar o reservar.

Els principals garants de la pau són els nostres polítics. No deixa de ser sorprenent que, a les terres de Lleida, l’ajuntament rebia el nom de paeria. Prové de paer, sinònim de regidor, que deriva alhora de pax.

A l’antiguitat la pau també adquirí forma de deessa: Εἰρήνη a Grècia -d’on tenim el nom propi Irene- i Pax a Roma. Comptà amb moltes estàtues. Es creia que era una de les tres Hores de segona generació, juntament amb Dike (“justícia”) i Eunòmia (“bona llei”). Se la representava coronada amb flors, amb una branca d’olivera a una mà i amb el corn de l’abundància a l’altra. Els romans li consagraren a la Via Sacra un dels seus temples més bells.

Irene amb Pluto (Cefisodot 370 aC. Munich, Glytothek)
Irene amb Pluto (Cefisodot 370 aC. Munich, Glytothek)

Estàtua de Pax als jardins del Palau Pávlovsk (Rússia)
Estàtua de Pax als jardins del Palau Pávlovsk (Rússia)


Un mallorquí artífex del Dia de la Pau
Actualment, en alguns llocs, la pau té un cost molt elevat.  Qui se n’adonà fa uns cinquanta anys va ser el mallorquí Llorenç Vidal, el responsable que avui, 30 de gener, molts de centres educatius del món celebrin elDia Escolar de la No violència i la Pau (DENIP)". Natural de Santanyí, el 1964 aquest mestre acabava de ser nomenat inspector d'educació a la província de Cadis. Aleshores se li va ocórrer donar una dimensió especial a la commemoració de la mort Gandhi, el carismàtic líder pacifista hindú, artífex el 1947 de la independència de l’Índia de Gran Bretanya.



Llorenç Vidal Vidal (Santanyí, 1936)
Llorenç Vidal Vidal (Santanyí, 1936)
 
Gandhi, que rebé el sobrenom de Mahatma (“d’ànima gran” en sànscrit), intentà frenar els enfrontaments entre hindús i musulmans que es produïren després de la independència l’agost de 1947 –els colonialistes britànics imposaren, com a condició per retirar les seves tropes, la divisió de l’Índia en dos estats, Índia i Pakistan, un hindú i l’altra musulmà. El 30 de gener  de 1948, a l’edat de 79 anys, l’artífex d’aquella anhelada independència seria assassinat a trets per un fanàtic hindú. A Gandhi, optimista fins a la medul·la, se li atribueix la frase: “Si no tengués sentit de l’humor, ja fa temps que m’hauria suïcidat”.


Gandhi
Gandhi
 
En l’Espanya franquista de la dècada del seixanta, on cada dia als col·legis es cantava el cara al sol, el mallorquí Llorenç Vidal va proposar que aquesta efemèride es convertís també en una jornada escolar de reivindicació de la tolerància i dels drets humans en general. Havent mort ja Franco i després de combatre molts de recels, el Dia Escolar de la No violència i la Pau” va ser reconegut pel Ministeri d'Educació i Ciència mitjançant l'Ordre Ministerial del 29 de novembre de 1976 –l’ONU el reconeixeria el 1993.

Si vis pacem, para bellum
Gandhi, que mai no va guanyar el premi Nobel de la Pau, no devia compartir el famós adagi llatí basat en una frase de Vegeci (segle IV): Si vis pacem, para bellum (“Si vols la pau, prepara la guerra). Aquesta frase, però, no té cap rerefons expansionista o imperialista. S’interpreta en el sentit que la presència de les armes pot garantir, precisament, el manteniment de la pau  –se suposa que qui té una bona defensa serà respectat i no serà atacat. N’és un exemple la guerra freda: tant la URSS com EUA es “respectaven”, sabent que, davant d’una guerra nuclear, no hi havia cap guanyador atès que ambdues potències disposaven d’un gran arsenal.
 
Avui en dia, tanmateix, la frase Si vis pacem, para bellum s’aplica en sentit contrari al seu significat original. Molts de països amb pocs recursos militars han estat atacats pels més poderosos sota el pretext de la "guerra preventiva". Així doncs, sembla que l’única manera que hi hagi pau al món és que tots tenguin les seves bombes atòmiques i que tan sols hi hagi amenaces verbals que no s’arribin a materialitzar.

Símbol de la pau
Símbol de la pau

Al segle I aC Ciceró va expressar l’ideal que el poder civil predomini sempre sobre la força militar. Ho féu amb la seva cèlebre sentència Cedant arma togae (“Que les armes es retirin davant la toga”). Tanmateix, fou un ideal difícil d’aplicar. A l’antiga Roma, el Senat podria recórrer a la guerra de manera excepcional amb el Senatus consultum ultimum. Amb aquest acord es declarava que la República estava en greu perill. Aleshores s’encarregava als cònsols –o bé a altres magistrats- que vetlessin per la seva seguretat. Així se’ls autoritzava a reclutar un exèrcit, fer la guerra i imposar qualsevol càstig a ciutadans i aliats. Alguns consideraren aquesta mesura il·legal. Va ser utilitzada per primera vegada el 121 aC contra Gai Semproni Grac, tribú de la plebs. L’últim afectat va ser Marc Antoni el 43 aC.

L’actual significat de la cita Si vis pacem, para bellum porta a l’escriptor libanès Elias Khoury a parlar de la banalitat de la guerra. Així ho explica en el fantàstic llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011) del periodista Adolf Beltran:
 
“La història de la Humanitat fins ara és la història de la banalitat de la guerra. Hem fet la guerra i després de cada guerra en adonem que va ser un error –“Oh, que estúpids que vam ser!”-, però ho repetim una vegada i una altra. Es va acabar la Segona Guerra Mundial i tothom pensava que ja n’hi havia prou, que aquella era l’última, i entre llavors i avui s’han fet moltíssimes guerres: Vietnam, Cambodja.... I després de la caiguda del mur de Berlín també algú va suggerir que la història s’havia acabat, tancat, i tot d’una la història es va reobrir a Iugoslàvia. I tenim la guerra a l’Iraq..."
 
Quanta raó!
Quanta raó!

Polèmica bel·licosa
Per cert, el llatinisme Si vis pacem, para bellum acabaria donant nom a la famosa marca nord-americana de pistoles parabellum. En aquest cas, la pau s’ha suprimit en benefici de bellum (“guerra”), d’on tenim paraules com bel·licós, rebel·lió o bel·ligerant. La versió grega de bellum és πόλεμος, d’on tenim polèmica, sinònim de controvèrsia, i polemologia (+ λόγος, «estudi»), que és la ciència que aborda l'estudi interdisciplinari de la guerra com a fenomen social. 

Allà on hi ha molta polèmica és en les batalles (μάχη) dialèctiques. Aquest terme grec en ha donat paraules com naumàquia (+ ναῦς, “nau”), que a l'antiguitat clàssica era un espectacle que reproduïa un combat naval; o tauromàquia (+ ταῦρος, “toro”), l’art i tècnica de torejar. Els que s’havien de preparar per lluitar a les batalles eren els exèrcits (στρατός). Amb l’afegitó del verb ἄγω (“conduir”), aquest ètim ha donat paraules com estrateg, estratègia o estratagema. A Roma, els exèrcits infonien por manu militari ( "per la força de les armes").

Trofeus per girar l’esquena
A Grècia, els vencedors d'una guerra solien erigir un monument (τρόπαιον) al lloc de la derrota de l'enemic. Era el lloc on l'enemic havia "girat" (τρέπω) l'esquena per fugir corrents. Aquest monument (τρόπαιον) ens donaria la paraula trofeu.

Un trofeu molt preuat a l’antiga Roma va ser els spolia opimta (“rics espolis”), format per l'armadura, armes i altres efectes. Se’l quedava un general com a botí de guerra després d'haver vençut el general enemic en un combat singular, d’un contra un. Aquest trofeu concedia una gran fama al general que l'obtenia. En l’imaginari popular, va ser el cas de Ròmul enfront d’Acro, rei dels Caeninenses. Més històric, però, va ser el de Marc Claudi Marcel, que aconseguí derrotar el rei Virdomar, rei dels gals ínsubres.

Spolia opima
Spolia opima

En territori hostil
Al món romà, la guerra se solia fer amb l’hostis (“enemic”), derivat d’hostire ("ferir"), d’on tenim l’adjectiu hostil. Hostis, però, abans d’al·ludir a l’ “enemic”, significà “estranger”. Amb aquesta accepció donà derivats com hoste (“huésped” en castellà), hostal, hospital, hotel (a través del francès), hostessa, inhòspit o ostatge, nom donat a la persona lliurada a l’enemic com a garantia del compliment d’un pacte (el seu equivalent castellà, “rehén” ve de l’àrab i vol dir “peça de vestir”).

El tercer rei de Roma, Tul·li Hostili, tingué un esperit molt guerrer tal com indica el seu sobrenom. Passà a la història per haver destruït Alba Longa, la ciutat-mare de Roma. Malgrat tot,  és considerat l’artífex del concepte bellum iustum (“guerra justa”), segons el qual no es podia iniciar un atac sense abans fer una declaració de guerra formal o sense una intimidació manifesta prèvia.

L'essència dels doblers (Pawel Kuczynski)
L'essència dels doblers (Pawel Kuczynski)


Eslògan, el crit de guerra
Per anar a la guerra sempre cal tenir un eslògan. No debades, aquesta paraula té un origen bel·licós. Prové de l’expressió gaèlica slaugh ghairm (“crit de guerra”), format a partir de slaugh (“exèrcit”) i ghairm (“crit”). Era el crit que proferien alguns clans escocesos abans d’entrar en combat. En el sentit actual de lema, el mot és de procedència americana (1928).

Els alemanys tenen fama de ser bel·licosos. Prova d’això és que la nostra paraula guerra prové de la seva llengua -en canvi, el seu eufemisme, conflicte, ve del llatí flictus, “cop”. A ells, però, també els devem l’expressió alto el foc (alto prové de l'alemany halt, imperatiu del verb halten , “detenir”, “aturar”) i el terme treva (<*trĭuwa, “fidelitat”). Altres conceptes bel·licosos de procedència alemanya són elm, espia, orgull, guardia o espia.

Armes a l’armari
La guerra no es pot entendre sense el negoci de les armes, que mouen molts de doblers mentre els seus principals països exportadors apel·len a la pau. Armes és un mot que prové del llatí arma. És una paraula que presideix l’inici de l’Eneida de Virgili.

Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris
Italiam fato profugus Lavinaque venit
Litora

“A les armes cant i a l’home que de la vorera troiana
va venir primer, pròfug del destí,
a Itàlia i a les costes lavínies...” 

Durant l’edat mitjana els cavallers solien guardar les armes en un moble que es conegué com a armari -amb el temps també serviria per posar-hi vestits. D’arma també tenim alarma. Durant les campanyes militars d’Espanya a Itàlia (segles XVI i XVII) els soldats espanyols sentien que els seus col·legues d’allà, quan eren atacats, cridaven “all’arme! all’arme!”, és a dir “A les armes!”. D'aquest crit es va passar al verb alarmar i després al nom alarma i a l'adjectiu alarmant. I un altre derivat d’arma és armistici, que és la suspensió provisional de les hostilitats. Conté l’afegitó stare (“estar quiet”). O sigui, durant un armistici, les armes estan quietes.

Aquí teniu una cita de Ciceró: “Si volem gaudir de la pau, hem de vetllar bé les armes. Si deposem les armes, no hi haurà mai pau”.

Aquí teniu retrats de guerra a càrrec d'Otto Dix.

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



Per entendre el negoci de les armes, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Món 3/24".

Aquí teniu el programa "Amb filosofia" de TV3 dedicat a la violència.

I del "Món 3/24" tampoc no us podeu perdre aquest capítol dedicat a "La guerra i la humanitat".

Aquí teniu un mapa dels conflictes del món.

Aquest article parla del pacifisme de Gandhi.

Aquí teniu textos de Martin Luther King i de Charles Chaplin que parlen sobre la pau.

Aquí teniu expressions castellanes d'origen militar.

Aquest article parla sobre l'origen de la bandera blanca com a símbol de rendició.

Aquí teniu el programa radiofònic de Lluís Gavalda sobre cançons contra la guerra.

I aquest article perquè el colom és símbol representatiu de la pau. El violoncel·lista català Pau Casals féu un himne a la pau: "El cant dels ocells":



Aquí teniu una fantàstica cançó que parla de la responsabilitat dels soldats per evitar les guerres. És d' "Universal soldier", de Donovan:



I aquesta cançó de Bob Dylan també és molt bona: "Master of war".



Aquí teniu la cançó de Raimon "Sobre la pau":



I aquí teniu tot un himne antibelicista de Pete Seeger:



Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo. Parla d'amor?


 

 

Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
 
El 654 aC els cartagineos fundaren Ibusim (Eivissa) en honor al déu Bes (Ebusus), que al món grec equivaldria a Dionís. Bes compartí protagonisme amb una altra divinitat que avui dia es reprodueix per tot arreu com a atractiu turístic de l’illa. El seu nom és Tanit i se la identifica amb amb l’Astarté fenícia (Afrodita grega) ja que també tenia com a atributs l’amor i la fecunditat.
 
 
Déu Bes
Déu Bes

 

Deessa Tanit
Deessa Tanit
  
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


Si voleu saber més sobre la influència fenícia a Eivissa podeu consultar el reportatge que em van publicar a la revista d’història Sàpiens (març 2007, Núm. 53) amb el títol “Eivissa, l’illa de l’excepció”.

I si voleu conèixer la presència grega a la Mediterrània, podeu consultar el reportatge “Grecs a la Mediterrània” (Sàpiens, setembre 2013, Núm. 133)

 

 

 

 

 

 

Per què tots els camins duen a Roma?

Un dels emblemes urbanístics de l’imperi romà fou l’extensa xarxa de calçades que construí per tot el seu vast territori. Com succeeix actualment, aquestes vies comptaven amb un indicadors en forma de columnetes de pedra. S'anomenaven mil·liaris perquè apareixien cada mil passes (milia passum) o milla romana (1.480 m). Tenien més de dos metres d'altura, mig metre de diàmetre i un pes d'unes dues tones. Assenyalaven la distància existent entre el lloc concret i la ciutat de Roma. També, però, tenien una funció propagandística ja que solien portar el nom i títols de l'emperador que havia ordenat construir aquella via.

Estructura d'una calçada romana
Estructura d'una calçada romana



En total, l'imperi romà arribà a disposar de 85.000 kilòmetres de carreteres empedrades o viae. Des dels indrets més remots, centenars de vies secundàries desembocaven en les vint calçades principals que conduïen a Roma. D’aquí hauria nascut la famosa expressió “tots els camins duen a Roma”.

A Hispània fou força transitada la Via Platea, que anava d’Asturica Augusta (Astorga, a Castella Lleó) fins a Emerita Augusta (Mèrida, a Extremadura). Va ser a partir de l’edat mitjana que se l’anomenà Via de la Plata, no perquè hi circulés plata, sinó per una evolució fonètica del terme àrab balath, que significa “camí empedrat” –també, però, es creu que la paraula podria venir del llatí delapidata, amb idèntic significat.

Una altra via hispana important fou la Via Augusta, l'embrió de l'actual projecte del Corredor Mediterrani. Es tracta d’una ruta anterior a la conquesta romana que fou reformada per l’emperador Cèsar August -d’aquí el seu nom. Recorria la costa mediterrània d’Hispània i anava des dels Pirineus fins a Cadis. A partir del segle VI aC fou coneguda com a Via Heraclea, ja que acabava a les mítiques Columnes d’Hèrcules –altres el conegueren com el camí d’Anníbal. Al segle I aC aquesta via acolliria l’arc de triomf més important d’Hispània, l’arc de Barà, situat a la Roda de Berà, a uns 20 kilòmetres al nord de la ciutat de Tarragona.

Via Augusta
Via Augusta

L’any 20 aC l’emperador August, conegut per la seva política constructora, féu erigir al fòrum de Roma, al costat del temple de Saturn, el “mil·liari d’or” o milliarium aureum. En aquest cas, era un columna de marbre de més d’un metre d’altura, folrada amb làmines de bronze daurat. Indicava el punt ideal de convergència dels camins de l’imperi. Portava gravats els noms de les principals ciutats i la distància que les separava de la capital. El seu simbolisme quedà especialment remarcat quan Constantí el Gran va batejar aquest monument com a umbilicus Romae, el "melic de Roma".

Aquí teniu un article que parla sobre el viatge a l'antiga Roma.

Aquí trobareu més informació sobre les calçades romanes.

En aquest article teniu més informació sobre el corredor Mediterrani a l'època romana.

Europa o Euroma?
Europa o Euroma?


I voleu conèixer més sobre l'extens territori que cosiren les vies romanes, no us podeu perdre aquest documental de la divulgatoria britànica Mary Beard:



Articles del web relacionats:
Vies que ens desvien
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px