Banner Top

Vitamines que donen vida?

Per combatre la feblesa corporal o l’astènia (α privativa + σθένος, força), hi ha gent que s’aferra a les vitamines. Creuen que els donaran molta de vida, però no n’hi ha per a tant! Aquesta paraula amaga una gran estafa. Va ser encunyada el 1912 per Casimir Funk, un investigador polonès que treballava a Cambridge. A partir del llatí vita (vida), el terme anglès vitamine designava una amina (substància nitrogenada) que ell mateix havia descobert i que considerava essencial per a la vida.

Amb tot, poc temps després d’aquell descobriment, es va saber que les vitamines ni són essencials per a la vida, ni totes contenen amines. El neologisme, però, ja s’havia imposat entre la comunitat científica.

Davant tal despropòsit, el 1920, a instàncies del bioquímic Jack Drummond, els anglesos decidiren eliminar l’e final del terme. Així, amb el nom escurçat de vitamin desapareixia almanco l’equívoca associació amb les amines. En català, en canvi, aquesta solució és poc útil atès que continuam dient vitamina.

La vida segons Chaplin
La vida segons Chaplin
 
Vitamines vitals?
Ja ho sabeu, doncs: vista aquesta vivència, les vitamines no són de vital importància per a la nostra supervivència. Per conviure millor és millor que convidem vivament la gent a viandes (<vivenda, “coses amb que s’ha de viure”) o, tractant-se de militars, a vitualles

Tanmateix, si volem trobar vida de veritat hem d’anar al grec βίος, que ens ha donat una llarga llista de derivats: biologia (+λόγος, “estudi”), amfibi (+ ἀμφι, “al voltant de”), biografia (+ γράφω, “escriure”), simbiosi (+ σύν, “amb”), aeròbic (+ ἀήρ, “aire”) o cenobi (+ κοινός, “comú”, és a dir, vida en comunitat).

L’anglès, amant de neologismes d’arrel clàssica, també ha format la paraula biòpic per referir-se a les pel·lícules basades en la vida d’una persona famosa. El terme és l’abreviació de biographical (motion) picture, “pel·lícula biogràfica”. D’encunyació britànica també és la biònica, la ciència que estudia com els éssers vius realitzen certes tasques, per després crear aparells electrònics que els imitin –el segon terme –nica és la terminació del mot electrònica.

La unitat bàsica de vida és la cèl·lula, paraula que deriva del llatí cellula, que alhora és el diminutiu de cella (“compartiment”, “rebost”). El seu equivalent grec és τό κύτος, ου, que ha donat citoplasma (+ το πλάσμα, ατος, “imatge”), constituent fonamental de la cèl·lula, i citologia, branca de la biologia que estudia l'estructura i la funció de la cèl·lula. 

Genitals, font de vida
No podem acabar aquesta entrada sense parlar de la principal font de vida: els genitals. Aquesta paraula prové del llatí gigno (“engendrar”), que alhora està emparentada amb el grec γίγνομαι, d’idèntic significat, i γένος (“naixement”). La família de derivats gigno/ γίγνομαι és llarguíssima: gènere, generador, generació, generós, genitor, genocidi, gent, gentil, gentilici, geni, genitiu, germen, germà, gendre, general, ingent (“que surt fora de les proporcions de la seva espècie”), cunyat (< cognatus, “engendrat col·lateralment”), gendre (< generum), congènit, engendrar, enginyer, ingenu, indígena, progenitor, alienígena, benigne, genètica  o primogènit.

D’altra banda, l’arrel γένος (“naixement”) la trobam en paraules com Gènesi, cosmogonia, teogonia eugenèsia, genealogia, fotogènic, heterogeni, homogeni, nitrogen, oxigen, patogen i els noms propis Eugeni (literalment, “el ben nascut”) i Diògenes.

La vida és bella
La vida és bella


La consumació de la vida és l’embrió, paraula formada per la preposició grega ἐν (“dins”) + βρύω (“brotar”). És a dir, l’etimologia ens diu que un embrió és una cosa que brota de de dins el ventre d’una dona. Directament del llatí també tenim fetus, que ve d’una arrel indoeuropea que vol dir “alletar”, present també en paraules com felicitat o fill.

El fetus fa bots d’alegria quan neix. L’arrel llatina d’aquest verb, nascor, ha estat molt fecunda: Nativitat, Nadal, natalici, natiu, nació, natura, natural, innat, internacional, renaixement, sobrenatural, impregnar (amb el sentit originari de fecundar), la paraula castellana “nada” –derivada de l’expressió nulla res nata, “cap cosa nascuda”- o l’adjectiu anglès pregnant (“embarassada”).

Amb el verb nascor s’origina tot (orior). Així, quan algú avorta el que fa és impedir (ab-) aquest origen. D’orior també prové originalitat i Orient -no debades és el punt per on s’ “origina” el Sol en contraposició a Occident, allà on mor (occido).

L’imperi del part
Per néixer cal l’esforç de la dona, que és qui pareix. En llatí, el verb per a “parir” (pario) estava relacionat amb paro (“produir”, “preparar”). Ambdues paraules han donat vida a moltes paraules: parient, part, emparentar, aparell, comprar, emparar, disparar, imparable, preparatiu, reparació, irreparable, imperi, separar o pobre (< paucus, “poc” + pario, és a dir, “que produeix poc”). En grec part era ὁ τόκος, ου, d’on tenim tocòleg, metge que tracta la gestació, el part i el puerperi.

William Adolphe

William Adolphe Bouguereau (1825-1905

Pario també donà l’adjectiu par, paris (“igual”, “semblant”), d’on tenim paritat, partió,  parricidi, dispar, imparell, equiparar, compartir, departament, apartament, repartir, imparcialitat, partícula, parcel·la, participar (+ capere, “prendre”), participi (perquè a vegades participa de la naturalesa del verb i d’altres de l’adjectiu), impartir o parasil·làbic.

No us podeu perdre aquest recull de fotos de dones en el moment de donar vida, en el moment de parir.

Articles del web relacionats:
- Etimologies gastronòmiques

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/05/2017), reflexion sobre el sentit de la vida:




I per acabar aquí teniu la lletra de la cançó vida de Quimi Portet: Vida:
En llevar-me cada dia
tinc un minut de desconcert;
qui sóc? Què faig? …i què tinc?
Faig inventari i ho veig:

Tinc vida;
arregladeta i feta a mida,
circumstancial i eixerida;
deixondida sota la pluja i el sol.
Vida;
bogeria desvergonyida,
provisional però escotorida;
no ens siguis cruel ni ensopida, no.

Causes perdudes,
ja podeu comptar amb mi
per posar en qüestió tot el que sembla bo.
Dones barbudes,
homes pelats, vestals mamelludes;
no els demanis pas què fan, fan la viu-viu.

Tot el que dic són mentides,
tot el que dic són veritats;
al final són les mateixes parides
les dels herois i els covards.

Vida;
de tots colors, de totes mides,
feta de temps i d'autopistes
que porten als lloc més sinistres del món.
Vida;
he fet un baixon però tinc vida,
provisional però escotorida;
no em siguis cruel ni ensopida, no.



No us podeu perdre tampoc aquesta cançó: "A la vida", de Maria Arnal i Marcel Babés:




I aquí teniu la canço de "La vida és bella":

Joan Mascaró: el guia espiritual mallorquí dels Beatles

Reportatge publicat el març de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.240)

A finals dels anys seixanta els Beatles s’imbuïren de la filosofia oriental. Darrere aquest nou rumb dels quatre rockers de Liverpool tingué molt a veure Joan Mascaró Fornés, un mallorquí exiliat a Anglaterra que, en ple auge del moviment hippy, esdevingué el major especialista en religions orientals. 

L’exili que provocà la guerra civil espanyola va ser una autèntica fuga de cervells. No debades, són molts els que reivindiquen el paper que van tenir els nostres intel·lectuals lluny de casa. I un d’ells fou el mallorquí Joan Mascaró Fornés, que des de Anglaterra s’arribà a convertir en un dels mentors espirituals del Beatles. Nascut a Santa Margalida el 1897, la seva vida canvià quan amb tretze anys un amic de l’escola li donà a conèixer una traducció al castellà del Bhagavad Gita, un poema hindú. La seva lectura l’impressionà tant que decidí estudiar de gran la llengua original –el sànscrit- per tal de poder llegir l’obra directament. Mentrestant estudià a consciència l’alemany i l’anglès. El seu domini en aquesta última llengua el portà a exercir de secretari del consolat britànic a Mallorca (1916-1920) i de professor a l’Escola de Comerç (1919-1921). El 1924 el conegut financer Joan March Ordinas, oriünd del seu poble, li proposà d’acompanyar el seu fill, Joan March Servera, a estudiar a l’estranger.

La formació del traductor
Després de diferents viatges per tota Europa, Mascaró va convèncer el banquer perquè tant ell com el seu fill es matriculassin a Cambridge. En aquesta universitat el de Santa Margalida inicià estudis d’anglès i de llengües orientals. El 1929, amb trenta-dos anys, n’obtingué la llicenciatura. Un any abans, la Universitat li havia concedit el premi extraordinari de sànscrit. El 1930 se n’anà a Sri Lanka per fer-se càrrec del departament d’anglès d’un col·legi. Més que la feina, el que cercava Mascaró era l’oportunitat d’estudiar llengües orientals sobre el terreny. El 1932, però, li arribà una proposta del seu país que no pogué rebutjar: fou nomenat professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Per seguir llegint cliclau aquí.

Si voleu conèixer més la figura de Mascaró no us podeu perdre aquesta entrevista de Miquel Àngel Ballester a Gonçal López, amic de del mallorquí més universal després de Ramon Llull.

Aquí teniu la intervenció de Joan Mascaró a la BBC britànica, davant dels Beatles:



Articles del web relacioants:

L'exemple de Joan Mascaró
- Mascaró, el gran mallorquí "globolocal"

La casta i el 15M de l'antiga Roma

L’antiga Roma també tingué la seva pròpia casta i el seu propi 15M. La casta era constituïda pels patricis, anomenats així perquè suposadament descendien dels patres, és a dir, els pares fundadors de Roma. Segons l’historiador Tit Livi, Ròmul havia triat un centenar de caps de família perquè l’ajudassin a construir la que esdevindria la caput mundi (“la capital del món”). Atès que es consideraven els amos naturals de la Urbs, posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. No debades, el patricis també foren coneguts com a optimates (optimus, com el grec αριστός, era el superlatiu de “bo”). També acabaren constituint la classe dels que tenien més reputació, és a dir, dels nobles (nobiles), mot que deriva de nosco (“conèixer”) –els nobles d’avui tan sols viuen de rendes.

El repòs dels patricis (1881), de Henryk Siemiradzki
El repòs dels patricis (1881), de Henryk Siemiradzki
 
Al segle XVII, la noblesa originaria a les universitats angleses d’Oxford i Cambridge un altre nom: esnob. En aquestes facultats la majoria d’alumnes eren d’origen noble. Amb el temps, però, també hi hagué plebeus becats. A l’hora de formalitzar la matrícula s’emplenaven dues columnes: una amb el nom i l’altre amb el títol dels pares. Com que en aquest cas els alumnes no posseïen cap títol nobiliari, a la columna corresponent l’encarregat dels tràmits escrivia snob (esnob en català), que és un acrònim de l’expressió llatina sine nobilitate (“sense noblesa”). Avui en dia un esnob és una persona que imita els costums, maneres o opinions de la classe alta, amb la intenció d’aparentar ser com ells.

Família romana
Família romana
 

Proletaris i lumpen
Abans que els nobles es convertissin en esnobs, els plebeus ja els havien donat molta de guerra –el sobrenom deriva de l’arrel indoeuropea peld-1, que indica abundància, multitud. Integrants de la classe dels populares (<populus, “poble”, que en anglès donà people), eren originaris de poblacions de l’interior de la península itàlica. Es dedicaven al camp, l’artesania i al petit comerç. Aquells plebeus, l’única riquesa dels quals eren els fills, reberen el nom de proletarii (derivat de proles, “descendència”). 

Els proletaris foren molt importants a l’antiga Roma, ja que eren els principals proveïdors de soldats. Estaven exempts de pagar imposts i eren protegits i mantinguts per l’Estat. Al segle XIX el marxisme creà, a partir de la paraula proletari, el terme proletariat per definir la classe social sorgida del capitalisme, formada per tots aquells que no posseïen propietats i que, per tant, havien de vendre la seva mà d’obra per subsistir.

Un altre concepte d’encunyació marxista és lumpen, abreviació de lumpenproletariat (“proletariat del pedaç” en alemany). S’empra per a designar les capes més pobres de la població urbana, formades per gent no integrada en el procés de producció i que, per sobreviure, delinqueix, demana almoina o es dedica a la prostitució.

El lumpen és una subclasse que viu en unes condicions materials molt per sota del proletariat; no té consciència social ni moral i és susceptible de ser comprada per les classes poderoses (burgesia i aristocràcia) per donar suport polític als seus projectes a canvi de la seva simple supervivència.

 
El 15-M romà
Els plebeus foren els grans ignorats de la República romana, nascuda a finals del segle VI aC. I això, a pesar que el seu lema era SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el senat i el poble romà”). El 494 aC, cansats del tracte de favor que sempre rebia la casta privilegiada dels patricis, els plebeus varen protagonitzar una de les primeres vagues generals (secessio plebis, “secessió de la plebs”) de la història. Atès el seu contingut contestatari, bé podria ser considerada el primer 15M de l’antiguitat. Una nodrida representació dels plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma. Davant noves hordes enemigues traient el cap des dels Apenins, el Senat no va parar d’enviar-hi ambaixadors per dissuadir aquells insurrectes. 

Qui ho va aconseguir va ser el cònsol Agripa Meneni, conegut pels seu caràcter conciliador i pels seus grans dots d’oratòria. És famosa la paràbola que va fer servir: els va parlar de l’home, els braços i cames del qual es queixaven perquè tots els seus esforços eren només per servir l’estómac, un òrgan mandrós que només esperava ser alimentat. Aleshores, els membres varen decidir deixar de treballar. I com que ja no li procuraven aliment, l’estómac va finar, arrossegant, però, també tot el cos cap a la mort.

La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849
La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849
 
Sembla que la lliçó del cònsol va tenir els seus efectes. Els plebeus varen tornar a la ciutat, però, en contrapartida, el Senat els va concedir, per fi, una magistratura pròpia, els tribuns de la plebs. Amb ella el poble va tenir un altaveu més potent. Els plebeus elegien els seus representants en unes noves assemblees anomenades concilia plebis tributa, on el vot s’emetia individualment, i no pas agrupant els individus en classes, com passava abans; així, tots els vots valien el mateix. Les seves deliberacions, conegudes com a plebiscits, acabarien esdevenint lleis. Es tractava de la primera conquesta del proletariat romà. 

Referèndums amb quòrum
Al marge d’aquesta conquesta, la vox populi (“la veu del poble”) també es podia fer sentir mitjançant els referèndums. I és que, quan volia, el Senat sotmetia les seves consultes ad referendum. D’aquí ve la nostra paraula referèndum, que és el gerundiu del verb refero, “tornar a dur” –A qui? Al poble, que se suposa que és l’únic dipositari de la sobirania.  Per indicar que hi ha els membres suficients d’un organisme o col·lectiu per prendre acords vàlids encara es diu quòrum, que literalment significa “dels quals”, atès que és el genitiu plural del pronom relatiu qui, quae, quod.  La paraula, però, és una abreviació de la frase llatina quorum praesentia sufficit (“la presència dels quals és suficient”).

Aquí teniu un documental que parla sobre l'eròtica del poder.

I per acabar, una fantàstica reflexió del gran Groucho Marx, res a veure amb el Marx que popularitzà el terme proletariat, avui "precariat".

Groucho Marx
Groucho Marx


Articles del web relacionats:

La República és cosa de tots

L'exemple de Joan Mascaró

 Article publicat a l'Ara Balears (16/09/13)
 
Ja fa temps que ha desaparegut la figura de l’intel·lectual com a ment il·luminadora del present. Ara els nostres referents són els esportistes i altres celebritats mediàtiques de paraules buides. Aquest panorama esdevé més desolador si escoltam segons quins polítics. És el cas d’Ana María Aguiló, la portaveu d’Educació del PP en el Parlament. Fa poc concedí una polèmica entrevista en un diari local. Aquesta fou la seva resposta quan el periodista li preguntà si cal espanyolitzar els alumnes mallorquins: “Cal espanyolitzar-los si no saben castellà. Som espanyols i tots hem de sentir-nos espanyols. I universals, ja està bé de roqueta”. Hem de suposar que a la senyora Aguiló li faltaren ganes per dir que ja està bé també de tant de frit mallorquí, de ball de bot, de cant de la sibil·la i de tantes altres “folklorismesdels “pobres indígenes” illencs. Als madrilenys i extremenys també els podria interpel·lar amb “més Europa i menys Espanya”.
 
Per ventura, l’eterna aspirant a consellera d’Educació del Govern Bauzá té la desgràcia de no conèixer un dels nostres mallorquins més universals, Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987). Seva és la frase: "És una veritat gran, universal, que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". Aquesta premissa no anà gens malament a qui es convertí en un dels responsables del gir oriental que experimentaren els Beatles als anys 60.
 
De jove, gràcies a la seva facilitat pels idiomes, Mascaró havia estat secretari del consolat britànic a Mallorca i professor d’anglès a l’Escola de Comerç. Durant aquesta època descobrí una traducció al castellà del Bhagavad Gita, un poema hindú. La seva lectura l’impressionà tant que es proposà, en un futur, aprendre’n la llengua original –el sànscrit- per tal de poder llegir l’obra directament. L’oportunitat li vindria als vint-i-set anys de la mà d’un paisà seu, Joan March. El 1924 el conegut financer mallorquí li oferí acompanyar el seu fill, Joan March Servera, a estudiar a Anglaterra.
 
El 1929, a la universitat de Cambridge, Mascaró ja havia aconseguit llicenciar-se en llengües modernes i orientals. El 1932, després d’una temporada de formació a Sri Lanka, fou nomenat professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1936, amb l’esclat de la guerra civil, decidí tornar-se’n cap a terres britàniques. Allà es dedicà amb cos i ànima a la traducció a l’anglès dels llibres sagrats de l’Orient amb els quals pretenia que Occident adoptàs actituds més reflexives. El reconeixement internacional li vendria el 1958 amb Lamps of Fire (“Llànties de foc”) -una tria dels pensaments espirituals de les grans religions del món-, i el 1962 amb Bhagavad Gita, l’obra que tant el colpí de jove. Encara avui les traduccions de Mascaró són les més venudes a Anglaterra.
 
Als anys seixanta aquestes versions dels textos sagrats casaren perfectament amb els ideals del moviment hippy que acabava d’irrompre als EUA. Així quedà palès el 1967 en una trobada que Mascaró, juntament amb altres experts, mantingué a la televisió britànica amb George Harrison i John Lennon. Els dos beatles quedaren atònics davant l’exquisida oratòria britànica del de Santa Margalida -aquest instant memorable es pot apreciar en el fantàstic documental titulat Llànties de foc que va fer fa dos anys la productora Quindrop. Des d’aleshores, Mascaró inicià una relació epistolar amb Harrison, ja fortament influït per la filosofia oriental. En una carta, el mallorquí animà el conegut com a “beatle místic” a continuar per aquest camí, fent-li arribar un exemplar de Lamps Of Fire. Un dels seus poemes li serviria de font d’inspiració per a la cançó The Inner Light (“La llum interior”), inclosa en el senzill Lady Madonna (1968). Després, ambdós perdrien el contacte.
 
Mascaró es convertiria en un convidat habitual dels mitjans de comunicació anglesos. A Espanya fou molt recordada la seva intervenció l’abril de 1979 al programa La clave per parlar sobre les religions. Eren temps en què a la televisió espanyola es podien sentir veus autoritzades sobre un tema que esperonaven a la reflexió –res a veure amb la cridòria, mancada de tot rigor intel·lectual, que impera ara. El de Santa Margalida no necessitava alçar la veu per convèncer; li bastava la força del seu discurs. Ell és tot un exemple de com ser universal a partir d’allò local. "Jo estim –deia- totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Ara, a les Balears, ments assenyades com la de Mascaró són ignorades. Malauradament ens hem rebaixat al nivell intel·lectual i moral de gent com Ana María Aguiló que s’atreveix a infravalorar-nos com a poble. Em deman què pensarien d’aquest menyspreu altres prohoms nostres com Ramon Llull, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll o fins i tot el mateix arxiduc Lluís Salvador.

Articles del web relacionats:
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
- Mascaró, el gran mallorquí "globolocal"
 
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px