Banner Top

Bernat Jofre i Roca, un mallorquí al servei dels Rockefeller

Reportatge publicat l'octubre de 2007 en el setmanari El Temps (Núm, 1.220)

L’exili mallorquí provocat per la guerra civil compta amb un personatge d’excepció que roman en l’oblit: l’andritxol Bernat Jofre i Roca. Batle de Palma, aconseguí salvar-se pels pèls de l’horror i refer la seva vida a Veneçuela, on es convertí en la mà dreta del magnat del petroli Nelson Rockefeller. Sota el seu aixopluc s’encarregà d’orquestrar per a l’Amèrica Llatina la propaganda de les potències aliades de la II Guerra Mundial. 
 
De la guerra civil ja s’ha dit pràcticament tot. Molt s’ha parlat dels seus protagonistes i de les seves causes, però per ventura poc d’aquelles persones que van haver de fer les maletes. No fou una decisió fàcil: l’exili és un salt al buit, un viatge vertiginós, ple d’incerteses i de pors. Al mal temps, però, sempre hi ha gent que li posa bona cara. És el cas de Bernat Jofre i Roca, nascut a Andratx el 1902. Els que el van conèixer el recorden com un home molt vitalista i d’una oratòria portentosa. No és d’estranyar que amb aquestes qualitats es dediqués a la política. No sabia el que li esperava. En produir-se l’Alzamiento, el seu nom passà a formar part de la llarga llista dels polítics que calia eliminar. La sort, amb tot, estigué del seu costat i Jofre va poder continuar amb la seva vocació de servei, aquest cop lluny de casa, a Veneçuela. Qui li hauria d’haver dit que seria a les ordres del magnat del petroli Nelson Rockefeller!
 
Bernat Jofre polític
El 1931, en proclamar-se la Segona República, Jofre, llicenciat en Dret, va sortir elegit a l’ajuntament de Palma com a regidor independent per a les files d’Unió Republicana. Ben aviat, el juny de 1932, es convertí en batle de la capital balear. Durà poc en el càrrec. Al cap de set mesos presentà la seva dimissió donat que els regidors socialistes li havien retirat el vot de confiança. A pesar d’aquest desencís, Jofre continuà amb més fermesa que mai la seva activitat política. El 1934 fundà amb altres destacats dirigents illencs l’Esquerra Republicana Balear. Amb aquesta formació, el 1936 tornà a entrar al consistori palmesà, aquest cop com a segon del batle Emili Darder. Faltaven pocs dies perquè es produís un dels esdeveniments que capgiraria la història d’Espanya.

Per continuar llegint cliclau aquí.

A IB3 Ràdio, al programa "Gabinet de crisi" (22/09/2015), també vaig parlar de Bernat Jofre:


Mallorca amb ulls d'un Graves

Reportatge publicat el març de 2007 en el setmanari El Temps (Núm. 1.186)

Mallorca ja no és el que era. Qui millor ho sap és en Guillem Graves, fill del conegut escriptor anglès Robert Graves. La Mallorca massificada i cosida per enormes carreteres on ara viu no té res a veure amb la Mallorca rural i paradisíaca que el 1929 va captivar el seu pare. En Guillem Graves explica per a EL TEMPS els canvis que ha patit els últims anys la que Santiago Rossinyol batejà com “l’illa de la calma”. 
 
Amb 66 anys en Guillem Graves és la viva imatge d’en Robert Graves. Té el seu mateix posat de gentleman britànic. Podria passar per un turista més. Però basta que obri la boca per saber que estem equivocats. El seu mallorquí és impecable. Està carregat de paraules que ja no es senten a dir entre la gent jove. El va aprendre als carrers de Deià. Hi arribà el 1946, quan només tenia cinc anys, de la mà del seu pare. Aquest cop no hi hauria més trasbalsos. Amb anterioritat, la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial havien obligat en Robert Graves a fer les maletes d’una illa on recalà per primera vegada el 1929 per recomanació de la poetessa nord-americana Gertrude Stein. Cansat de la rígida societat britànica d’aleshores i turmentat per problemes personals, l’autor de Jo, Claudi no s’ho pensà ni un minut en sentir: “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”.
 
I què ha quedat d’aquest paradís? Sens dubte, Deià, on des de 1985 descansen les restes del cèlebre escriptor anglès, continua essent un petit paradís perdut enmig de la Serra de Tramuntana. Penjat d’un pujol, besa la mar i respira l’aire pur del puig Teix. Les seves cases de pedra seca, escortades per oliveres centenàries, encara conserven el gust per l’antigor. No és d’estranyar que en Guillem Graves hagi fixat aquí també la seva residència. Ell sap, però, que és un privilegiat. Basta que vagi a qualsevol punt elevat de l’illa i estengui la mirada. Es sent horroritzat de veure com ha crescut, sobretot, Palma, situada a uns 30 kilòmetres de Deià.

Per continuar llegint cliclau aquí

Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px