Banner Top

Per què l’òliba és el símbol de la filosofia?

Va ser el filòsof alemany Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) qui va popularitzar l’òliba com a símbol de la filosofia. En la mitologia grega aquest rapinyaire nocturn ja estava associat amb Atena (Minerva romana), la deessa de la saviesa i de la raó que va néixer del cap de Zeus. Un dels seus epítets és prou revelador: γλαυκῶπις, és a dir, “la d’ulls (ὤψ) d’òliba (γλαύξ)”.
 
ôliba, associada a la saviesa
ôliba, associada a la saviesa

Amb el mite de l’òliba de Minerva, Hegel assegurava que la filosofia no s’ha d’entendre com una prescriptora de la vida. No debades, és una disciplina que només assoleix el coneixement dels fenòmens després que aquests s’hagin produït. Així doncs, la filosofia sempre arriba massa tard per donar una explicació de com ha de ser el món; és com l’òliba de Minerva, que només emprèn el vol quan el dia ha caigut.
 
En el pròleg del seu llibre “Filosofia del dret”, l’autor alemany parla de l’òliba de Minerva de la següent manera:

"És insensat creure que alguna filosofia es pot anticipar al món present. Quan diu una paraula sobre la teoria que explica com ha de ser el món, la filosofia sempre arriba massa tard: com pensar sobre el món, sorgeix en el temps, després que la realitat ha complert el seu procés de formació i es troba realitzada. Quan la filosofia pinta al clarobscur un aspecte de la vida, ja envellit i en la penombra, no pot ser rejovenit, sinó tan sols reconegut: l'òliba de Minerva inicia el seu vol en caure el crepuscle ".
 
En realitat, en el text alemany, Hegel fa servir la paraula Eule, un terme genèric i ambigu, que tant es pot traduir per mussol com per òliba -aquest rapinyaire té la cara més rodona i blanca. Imperà, però, l’opció de l’òliba.

Tetradracma amb òliba
Tetradracma amb òliba
 
Tanmateix, l’òliba té un simbolisme diferent en altres cultures. Al Japó, és considerada portadora de fam i pestes, i a la Xina i alguns països sud-americans se la relaciona amb el tro i amb el seu déu. Al Paraguai, en canvi, l'òliba és símbol de bona sort i bona fortuna, de poder i protecció. Tot això ens indica que som els humans els que atribuïm bondat o maldat als animals. Ells, per tant, de la sort, no en saben res.
 
Si Hegel observà la filosofia amb ulls d’òliba, el prussià Karl Marx (1818-1883), en canvi, la presentà com un gall, el despertar del qual anuncia un nou dia. El gall, però, de Marx és francès i anuncia la revolució del proletariat. Segons el teòric del capitalisme, ja n’hi havia prou de pensar el món. El que tocava aleshores era transformar-lo, superant les injustícies i les desigualtats.

Aquí teniu una intervenció del filòsof Miquel Àngel Ballester que parla sobre aquesta qüestió al seu programa radiofònic "L'Àgora de can Alcover", d'Ona Mediterrània.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Articles del web relacionats:

- Sapere aude?
- Paraules amb coneixement
- Atena o el maldecap de la saviesa

És bo ser racional?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (19/01/2018), reflexion sobre la cita de Pascal: "El cor té raons que la raó no comprèn".




Aquí teniu un còmic que mostra la batalla constant entre la raó i el cor.

Articles del web relacionats:
- La veritat no s'oblida mai
- Carpe diem

L'animació Inner Workings reflexiona sobre els conflictes que tenim amb nosaltres mateixos i sobre la importància de ser els amos de les nostres vides:


El mite de l'adoctrinament

Acusacions contra l'escola catalana
Acusacions contra l'escola catalana


Article publicat a l'Ara Balears (05/01/2018)

Totes les nacions s’alimenten de mites. En aquesta tasca, però, l’espanyola pot arribar a límits molt grotescos. Ja ho advertí el 1938 George Orwell a “Homenatge a Catalunya”, un llibre on l’escriptor britànic narrà la seva experiència durant la guerra civil: “Ja de jove m’havia fixat que cap diari conta mai amb fidelitat com succeeixen les coses. Ara bé, a Espanya, vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent [....]. En realitat vaig veure que la història s’escrivia, no des del punt de vista del que s’havia esdevingut, sinó des del punt de vista del que hauria d’haver passat segons les diferents ‘línies de partit’ [...].  Aquestes coses em semblen aterridores, perquè em fan creure que, fins i tot la idea de veritat objectiva està desapareixent del món”.
 
Vuitanta anys després, en ple procés català, Orwell podria subscriure la mateixa cita pel que fa a un nou mite de l’espanyolisme que avui enarbora un desbocat Ciudadanos: la convivència està en perill per culpa del suposat adoctrinament en l’odi cap a Espanya que practiquen els professionals de l’escola pública en català. A les Balears, els subalterns de la crispada formació taronja, Xavier Pericay i Olga Ballester, tampoc no han dubtat a atiar una polèmica que, tanmateix, el nacionalespanyolista José Ramon Bauzá ja va perdre estrepitosament.

Toni Cantó, ell no adoctrina
Toni Cantó, ell no adoctrina
 
Amb Cs, la distòpia que reflectí Orwell a la seva novel·la “1894” ja s’ha fet realitat. Diputats com Albert Rivera o Toni Cantó s’erigeixen en portaveus del “ministeri de la veritat” que, amb una “neollengua” pròpia, manipulen la realitat d’acord amb els seus interessos patriòtics. Així, els docents “infectats de catalanofília” són acusats d’ “abusar intel·lectualment” de menors, de rentar-los el cervell.
 
Un militant combatiu contra tanta demagògia és el professor barceloní Xavier Diez, autor de l’interessant bloc “Espai de dissidència”. “Si es fessin -assegura- proves PISA sobre cinisme polític, Espanya encapçalaria la llista, i alguns dels líders i ideòlegs de Cs, passejarien pel món com els gurús influents, com els finlandesos del populisme fent conferències arreu, sobre com atacar un col·lectiu tan respectat com els docents”.
 
És curiós veure com “Ciudadanos” sobredimensiona el paper d’adoctrinadors dels professors. Díez, però, assegura, però, que la seva influència és més aviat limitada: “El sistema educatiu, contràriament al que molts pensen o somien, no té la capacitat de modelar els marcs mentals dels nostres alumnes. Tots aquells que ens hi hem dedicat anys, no triguem a saber que hi ha agents molt més poderosos que l’aula: la família, els mitjans de comunicació, l’star system, els amics, i sobretot, la realitat immediata. La majoria de l’independentisme organitzat és fornit per gent que va conèixer l’escola franquista i que va ser escolaritzada en `la lengua del imperio´”.

Xavier Pericay i Olga Ballester, de Ciudadanos a Balears
Xavier Pericay i Olga Ballester, de Ciudadanos a Balears
 
Certament, els nins i els adolescents no són caps buits. No es creuen tot el que els diuen els docents, encara que siguin veritats científiques. Sempre sol pesar més la informació que els arriba del seu entorn més proper. En són una bona prova els joves jihadistes dels atemptats a Catalunya de l’agost passat. La veu adoctrinadora del seu imam anul·là la dels professors “catalanistes”.
 
La neutralitat ideològica en l’ensenyament no existeix. El pensament políticament incorrecte és imprescindible per fomentar el tan desitjat esperit crític. En qualsevol cas, allà on de veritat, en paraules de Cs, hi ha “corrupció intel·lectual” amb menors és a les escoles concertades catòliques, que pagam tots nosaltres. D’elles, però, el partit d’Albert Rivera no diu res perquè el que realment interessa és recuperar l’anhel recentralitzador de l’exministre Wert d’ “españolizar a los niños catalanes”.
 
L’adoctrinament no és el problema de l’educació. Sens dubte, fan molt més mal les retallades pressupostàries, les ràtios elevades amb alumnes amb necessitats educatives especials o l’abandonament escolar provocat pels cants de sirena del sector turístic. Tota la resta són mentides, mites, al servei del nou patriotisme ibèric de Cs, que compta amb la complicitat del periodisme d’Estat i de l’esquerra intel·lectual.

Wert ho tenia clar
Wert ho tenia clar

En defensa de l’ortodòxia espanyolista, el partit taronja s’ha sabut apropiar bé del franquisme sociològic que, quaranta-dos anys després de la mort del dictador, cap partit de la modèlica Transició s’ha preocupat d’extirpar. Les acusacions d’adoctrinament són la millor arma per acabar de sotmetre les colònies sospitoses de ser poc espanyoles.
 
Mentrestant, aquesta setmana el món ha tornat a deixar en evidència #Francoland. Durant aquest gener més de 400 instituts d’Estats Units celebraran un dels debats més importants del curs acadèmic. Hauran d’argumentar a favor o en contra de la següent pregunta: “Espanya, ha de concedir la independència a Catalunya?”. A les nostres escoles, aquest debat del tot “adoctrinador” ja seria tipificat com a delicte d’odi per aquells que més odi es dediquen a atiar de manera tan irresponsable.

Aquí teniu la intervenció al Congrés del diputat de Ciudadanos Toni Cantó. Parla sobre la moció de Cs contra l'adoctrinament a les escoles catalanes:




I aquesta és la contundent rèplica de Joan Mena, de Podem:




I aquí teniu el famós gag del Polònia sobre el Wert adoctrinador:



Articles del web relacionats:

- Francoland
- Jo adoctrín
- En nom de l'odi
- L'etern retorn del Gran Germà

Aquí teniu uns articles de Sebastià Alzamora que parla sobre l'adoctrinament a les escoles:
- Adoctrinem-nos molt!
- El que més odien és la llengua
- Que us adoctrini la iaia

Maleïda ortodòxia!

El sistema vol que tots pensem igual, vol que siguem ortodoxos, que tenguem una opinió (δόξα) correcta (ὀρθός). Així, si ens desmarcam de la tirania del discurs políticament correcte, del que pensa la “tribu”, aleshores som titllats d’heterodoxos, de pensar diferent de l’altre (ἕτερος). És tota una paradoxa (+ παρά, “contra”), una contradicció, ja que el lliure pensament implica anar necessàriament a contracorrent.

Interessant reflexió
Interessant reflexió


Església ortodoxa
Hi ha cristians que es creuen estar en possessió de l’opinió correcte. Són els que formen part de l’Església ortodoxa. Tot va començar el 1054, quan el papa Lleó IX i el patriarca bizantí Miquel Cerulari es van excomunicar mútuament. La trifulga originaria el conegut Cisma d’Orient, la divisió religiosa entre l’Imperi Romà d’Orient i el d’Occident dos segles després de l’entronització de Carlemany.

Cisma d'Orient
Cisma d'Orient

El conflicte s’havia covat des de feia molt de temps. Les tensions entre ambdues parts estaven relacionades amb pràctiques litúrgiques i amb interpretacions de les doctrines cristianes. La gota, però, que va fer vessar el tassó fou la disputa sobre l’autoritat papal. El bisbe de Roma, en virtut de la seva posició com a successor de sant Pere, reclamava autoritat sobre la resta de bisbes.

Mapa de les religions a Europa
Mapa de les religions a Europa
 
Tot plegat provocà que l’Església es fragmentàs en dues branques: la catòlica –representada pel papa de Roma- i l’ortodoxa –representada pel patriarca de Bizanci. El gran mecenes de l’Església ortodoxa seria l’emperador Basili II. Durant el seu regnat (958-1025) es construïren al nord de Grècia els famosos "monestirs suspesos" (τα μετέωρα μοναστήρια).

Monestir suspès de l'Església ortodoxa
Monestir suspès de l'Església ortodoxa

Aquí teniu un anunci d' "Aguila Amstel" (1999) amb monjos futbolistes d'un monestir suspès ortodox:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/06/2017), reflexion sobre la tirania del discurs políticament correcte:




Per a més informació, també podeu escoltar el següents àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats al
Cisma de l'església ortodoxa.

Articles del web relacionats:
- Sapere aude?
- Paraules amb coneixement
Els orígens del cristianisme
Bizanzi. L'edat d'or de Constantinoble
- Maleïda postcensura

Moscou, la tercera Roma

Després de Roma i de la segona Roma –Constantinoble-, Moscou es convertiria en la tercera Roma. Així la batià al segle XV el monjo Filoteu de Pskov. Les idees imperials s’havien implantat a Rússia al 988 amb el matrimoni del Gran Príncep de Kiev, Vladimir, amb la germana de l’emperador bizantí Basili II. La cerimònia passà per la conversió del monarca al cristianisme.

Les tres Romes
Les tres Romes
 
Segles més tard, 1472, Ivan III el Gran, príncep de Moscou, es casà amb Sofia Paleòleg, neboda del darrer emperador de Bizanci. El 1547, després de reunificar el país, Ivan IV el Terrible fou el primer sobirà que adoptà el títol de Tsar, derivat de Caesar. A més, afegí als seus emblemes l’àguila bicèfala de Bizanci, establí la capital a Moscou i proclamà Rússia com la nova protectora de l’Església ortodoxa. La relació de Rússia amb l’imperi bizantí queda ben palesa en la seva arquitectura. En són una bona mostra l’església de La Resurrecció de Crist (segle XIX) a San Petersburg, i la catedral de Sant Basili (segle XVI) a Moscou.

Església de La Resurrecció de Crist (segle XIX), San Petersburg
Església de La Resurrecció de Crist (segle XIX), San Petersburg

Articles del web relacionats:
- Bizanzi. L'edat d'or de Constantinoble
- Roma segons Ròmul?

Aquí teniu la meva intervenció al programa Tots per Tots de Com Ràdio (24/11/2011) per parlar sobre Bizanci, la segona Roma:



Zeus, el déu de la voracitat sexual

Zeus, el patriarca olímpic, tenia un problema seriós amb la seva promiscuïtat. Casat amb la seva germana Hera (Juno romana), va tenir quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilita (deessa dels parts). 

Tanmateix, el déu suprem no estava fet per al matrimoni. Li agradava molt mirar a fora. Sempre cometia les seves infidelitats adoptant una altra identitat. Per infantar Hèracles amb la tebana Alcmena, es féu passar pel marit d’aquesta, Amfitrió. D’altra banda, el pare dels déus es transformà en àguila per raptar el jove Ganimedes (la seva única relació homosexual). Prengué l’aparença d’un cigne per unir-se amb Leda, amb qui tingué Helena i Clitemnestra i els bessons Càstor i Pòl·lux. Metamorfosat en un gran brau blanc, Zeus també va raptar la princesa fenícia Europa, qui li donà Minos (el famós rei de Creta), Radamantis (també jutge de Creta i jutge a l’inframón) i Sarpèdon (rei de Lícia).

Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)

En altres ocasions, per aconseguir els seus objectius carnals, el patriarca olímpic va adquirir la forma de fenòmens atmosfèrics. Així doncs, es va transfigurar en un núvol gris per jeure amb la jove donzella Io, la qual va haver de transformar en vedella per mirar d’enganyar la seva esposa Hera. Així mateix, convertit en pluja daurada, va aconseguir posseir Dànae i engendrar Perseu, un dels grans herois grecs.

Altres fills extramatrimonials de Zeus foren Apol·lo, Àrtemis, Hermes, les Hores, les Moires, les Gràcies o les Muses. D’altra banda, el déu suprem tengué dos déus que li sortiren del seu propi cos: Atena, deessa de la guerra i la saviesa, que li sorgí del cap després d’haver-se empassat la seva mare Metis; i Dionís, déu del vi i l’èxtasi, que irrompé de la seva cuixa després d’haver calcinat la seva mare Sèmele.

Una carrera meteòrica
Zeus forma part de la generació dels déus olímpics que vivien a l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud. Era el fill petit dels titans Cronos i Rea. El seu naixement es produí enmig de circumstàncies adverses.
 
Gea, la mare de Cronos, havia advertit aquest que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare Urà. És així com Cronos s’anà empassant els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà l’últim, Zeus, en una cova, als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que Cronos devorà igualment.

Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
 
A Creta Zeus va ser “alletat” (ἀμαλθεύω) per la cabra Amaltea. Aquest episodi de lactància animal recorda molt al que es produí a Roma amb Ròmul i Rem, que foren criats per una lloba. Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans i a continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia.

La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)
La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)

L’ègida protectora
Per defensar-se de l’atac dels Titans, Zeus es construí un escut amb la pell de la cabra (αἰγίς, -ίδος) que a Creta li havia fet de dida. Avui en dia “estar sota l’ègida d’algú” significa estar sota la tutela o autoritat protectora d’algú. Quan Atena, deessa de la guerra i la intel·ligència, va néixer del cap de Zeus, ho féu armada i amb una ègida.

Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)
Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)

La cabra Amaltea, però, també seria coneguda per la seva cornucòpia o corn (cornu en llatí) de l’abundància (copia en llatí). Segons la versió mitològica més estesa, era la banya que, de petit, li va trencar Zeus sense voler. Tenia el poder d’oferir desitjos. Amb el temps esdevingué un símbol de riquesa; per això se la representa plena de fruites i flors i per això acabà essent un dels atributs d’Ops, la deessa romana de la fertilitat i la terra (Rea al món grec).
 
Ops i la cornucòpia (Rubens)
Ops i la cornucòpia (Rubens)

Amaltea també està vinculada a Ègipan, la seva cabreta que es convertí en el germà de llet de Zeus durant la seva criança al mont Ida de Creta. D’acord amb una teoria, el patriarca olímpic l’elevà al firmament en la constel·lació de Capricorn, que en llatí significa “cabra amb banyes”  (Αιγόκερως, en grec).

Capricorn
Capricorn
 
Déu lluminós i jovial
Després d’aconseguir la victòria sobre els titans, Zeus i els seus germans mascles es repartiren el món: a Zeus li van correspondre els cels, a Posidó els mars i a Hades l’inframón.
 
Tot i que teòricament els tres déus tenien el mateix poder, Zeus va ocupar un lloc preeminent. No debades, dominava sobre aquella part del món on vivien els homes i els déus i on passaven la major part de les històries. El patriarca olímpic sempre és representat com un home adult, amb una cabellera abundant i barba. El seu animal consagrat és l’àguila, símbol de força, i el seu principal atribut, un incandescent llamp (κεραυνός), amb el qual, sota l’epítet de “l’apleganúvols”, provoca tempestes i impartia justícia -el mateix fa el Thor escandinau amb el seu gran martell.

Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
 
El nom de Zeus en grec és ὁ Ζεύς, Διός. Conté una arrel indoeuropea que significa “dia”. Els grecs el solien presentar com a Ζευς Πατήρ, és a dir, el “pare Dia”. És la mateixa fórmula que trobam en el déu vèdic (hindú) Dyau-Pitar, en el nòrdic Tyr després suplantat després per Odin, i, en el món romà, Diesppiter, que donaria Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). Plató elaborà la seva pròpia etimologia de Zeus. El féu derivar del verb ζάω (“viure”), atès que el déu suprem és el causant de la vida dels éssers vius.

Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)
Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)

Els romans consagraren a Júpiter un planeta i un dia, dijous (< Iovis dies). Els astròlegs atribuïen als nascuts sota el signe del seu planeta un caràcter alegre; d’aquí el significat de l’adjectiu jovial. Curiosament Júpiter també era molt jovial, sobretot quan encalçava al·lotes.
 
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px