Banner Top

L’esplendorosa Roma del Cinquecento

En 1494, en ser expulsats els Médici, Florència deixà de ser el motor del Renaixement. Aleshores el pontífex Juli II (1503-1513), un home enèrgic que es guanyà l’apel·latiu de “Papa guerrer”, decidí que Roma, a uns 400 kilòmetres més al sud, havia de ser el nou imam artístic de la Itàlia del segle XVI, la del Cinquecento -la del segle XV és coneguda com la del Quattrocento. Això es traduí en una política de reconstrucció del monuments de la cristiandat i de remodelació de la ciutat.
 
Basílica de Sant Pere
Les formes emprades en l’arquitectura del moment no sempre foren les més correctes. I és que en alguns casos el Fòrum Romà serví de pedrera per aconseguir el marbre necessari per a les noves obres. En fou un exemple la intervenció a la Basílica de Sant Pere, a càrrec de l’arquitecte Bramante (1444-1514).

Basílica de Sant Pere
Basílica de Sant Pere

Aquest edifici, el més emblemàtic de la Santa Seu, es començà a construir al 1506 aprofitant les ruïnes d’una antiga basílica erigida al 324 per l’emperador Constantí sobre on suposadament es trobava la tomba del gran apòstol. Les obres durarien uns cent vint anys i implicaren fins a deu arquitectes, entre ells, el florentí Miquel Àngel (1475-1564), autor de la famosa cúpula –fou el projecte arquitectònic més important del Renaixement, inspirat en la cúpula de Brunelleschi de Florència.
 
Al 1586, per ordre del papa Sixt V, la catedral de Sant Pere seria custodiada per un imponent obelisc que se situaria al bell mig de la plaça porticada que entre 1656 i 1667 projectaria Bernini. Es tractava de l’obelisc que al 40 dC l’emperador Calígula havia fet traslladar d’Alexandria al seu circ, que posteriorment seria conegut com el Circ de Neró -l’espai havia estat testimoni al 64 dC de la crucifixió de qui Jesucrist predigué que constituiria la primera pedra de l’Església catòlica.
Plaça de Sant Pere amb obelisc
Plaça de Sant Pere amb obelisc
 
Els obeliscs eren considerats antics monuments solars. Roma seria la ciutat del món que en tendria més, amb un total de tretze -l’obelisc de la Plaça de Sant Pere és el segon més alt de Roma, després del de Letran (al mateix Vaticà), i l’únic que roman intacte en el temps i d’una sola peça. Aquesta moda ja havia estat iniciada pels emperadors romans fascinats pel país dels faraons. La seva restitució al cap de tants de segles no era casual. Al cap i a la fi moltes històries bíbliques tenien com a escenari Egipte, i les croades havien permès visitar aquells llocs.

Edificis com la Basílica de Sant Pere es varen construir gràcies als doblers que el Vaticà aconseguia de la venda d’indulgències, absolucions del pecat. Això el 1517 va ser criticat per monjo alemany Martí Luter, el qual va fundar un nou corrent cristià, el protestantisme, allunyat de qualsevol mercantilisme de la fe.

Capella Sixtina
El 1508 Rafael (1483-1520), natural d’Urbino, va rebre l'encàrrec del papa Juli II de decorar diferents sales del Vaticà amb famosos frescos com L’escola d’Atenes o El Parnàs. Aquell mateix any Miquel Àngel (1475-1564) també fou requerit per redecorar la deteriorada volta de la Capella Sixtina, construïda entre el 1471 i el 1484, en l’època del papa Sixt IV. Es tracta de la sala on avui és la sala on els cardenals es reuneixen per elegir un Papa al crit de fumata blanca.

 

A Roma, el famós artista florentí ja s’havia guanyat una bona fama amb escultures com la de Moisès –concebuda com a tomba del mateix papa Juli II-  o com la de La pietà de Sant Pere, la imatge de la Verge sostenint al seu Fill mort. Miquel Àngel, però, va acceptar a contracor l’oferta del Pontífex. No es considerava un gran pintor ni tampoc dominava del tot la tècnica del fresc. Estava convençut que l’encàrrec era una mala jugada del seu gran rival Bramante per tal de ridiculitzar-lo.

Moisès de Miquel Àngel
Moisès de Miquel Àngel

La pietà de Sant Pere
La pietà de Sant Pere

Durant quatre anys de dedicació absoluta, Miquel Àngel omplí la volta de la Capella Sixtina de personatges de diversos passatges de la Bíblia o que estan lligats al Llibre: els avantpassats de Crist; les sibil·les que, segons una antiga tradició, varen predir als gentils l’arribada de Crist; o els profetes, que anunciaren als jueus la vinguda del Messies. A la part central destaca La creació d’Adam, l’escena més emblemàtica de totes.
 
L’obra quedà inaugurada el dia de Tots Sants de 1512. Un any després moria el seu valedor, el papa Juli II. Es creu que amb aquesta intervenció el Pontífex volia reflectir les seves aspiracions de poder polític. El 1533, al cap de vint-i-un anys, Miquel Àngel tornà a la Capella Sixtina. El papa Climent VII li encomanà pintar, a la paret del cor, el cèlebre fresc del Judici final.

Volta de la Capella Sixtina
Volta de la Capella Sixtina
 
Judici final
El fresc és presidit per Crist amb l’aparença d’un imponent Júpiter. A la seva dreta té aferrada la Verge, que, atemorida, sembla que prega per la salvació d’alguns mortals. Als seus peus hi ha dos màrtirs: sant Llorenç i sant Bartomeu, aguantant la seva pell que li va ser arrencada en el seu turment -a la pell apareix retratat el mateix Miquel Àngel; sembla una al·lusió al destí final de l’artista.  Possiblement ambdós sants tenen un lloc privilegiat perquè la Capella Sixtina també havia de ser dedicada a ells.

Judici final de la Capella Sixtina
Judici final de la Capella Sixtina
 
A la dreta de Crist hi ha els qui pugen al cel - no ho fan fàcilment, sinó amb molt d’esforç i ajudant-se els uns als altres. A l’esquerra s’hi troben els condemnats -orgullosos, luxuriosos, estafadors, egoistes i d’altres pecadors-, que són llançats a l’infern per diversos àngels venjadors.
 
A l’hora de pintar aquestes escenes, Miquel Àngel agafà com a referència les Sagrades Escriptures i el Dies Irae de Fray Tomás de Celano. També, però, estigué fortament influït per la Divina Comèdia de Dante i per la mitologia clàssica, de qui prengué la figura de Caront, que passa remant amb la seva barca cap a la boca de l’infern.

Capella Sixtina
Capella Sixtina

L’obra, finalitzada el dia de Nadal de 1541, va suscitar per igual admiració i escàndol a causa de la nuesa dels seus personatges. El 1564, havent mort Miquel Àngel, el Concili de Trento arreglar aquell despropòsit de la Capella Sixtina. El treball s’encarregà a Daniele da Volterra, qui pintà uns púdics vels a les parts nobles de les figures. Per això va rebre el nom burlesc d’Il braghettone (“el calçons”).

Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" analitza l'obra del Judici Final de Miquel Àngel, de la Capella Sixtina:




Aquest vídeo fa un repàs sobre les principals escenes de la Capella Sixtina:




Articles del web relacionats:
- Capitals amb Capitoli
Roma segons Ròmul?
- Esperant l'Apocalipsi
- Fumata blanca, la història del consens papal
- El rostre de Déu
- Sobre Acadèmies, Liceus i Ateneus
- Luter, el monjo que es rebel·là contra la corrupció de Vaticà
- Per què Roma és la seu de la cristiandat?

Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma

Roma fou coneguda com el Septimontium perquè el seu cor, a l’est del riu Tíber, estava envoltat per set turons: el Palatí (Mons Palatinus), el Capitoli (Mons Capitolinus), el Quirinal (Collis Quirinalis), el Viminal (Collis Viminalis), l'Esquilí (Mons Esquilinus), el Celi (Mons Caelius) i l'Aventí (Mons Aventinus). Tanmateix, a partir del segle I dC, a aquest conjunt de pujols se n’hi sumaria un altre d’artificial: el Monte Testaccio -està a només mitja hora a peu del Colisseu. El nom prové del llatí testa (“teula”, “tros de ceràmica”) -ὅστρακον en grec- en clara al·lusió al material de què estava fet: àmfores. 

Pujada al Monte Testaccio
Pujada al Monte Testaccio
 
Hispània fou la principal responsable de la creació del Monte Testaccio, també conegut com a Monte dei cocci. A l’antiguitat l’oli de la província de la Baetica era considerat un dels millors de l’imperi. A part d’aliment, es feia servir per a molts altres usos: com a ungüent per després del bany, com a perfum, com  combustible o per retornar l’elasticitat a la pell. Així, fins al riu Tíber anaren desembarcant una gran quantitat de vaixells d’Hispània carregats d’àmfores (ἀμφι, “al voltant” + φέρω, “portar”) plenes d’oli.
 
Tipologia d’àmfores
Les àmfores es dissenyaven tenint en compte tant el producte que contendrien com el mitjà de transport on calia encabir-les. Així per exemple, les àmfores per a salaons eren llargues i estretes. En canvi, les àmfores de vi eren una mica més amples, i les d’oli podien tenir una forma pràcticament esfèrica. Com ja feien els grecs, un cop plenes, les àmfores es tapaven amb un tap de suro, fusta o fins i tot amb guix, segellat per resina o calç.

Tipus àmfores
Tipus àmfores
 
Una característica de les àmfores era el pivot, l’acabament en punta de la part interior. Això en permetia l’apilament a les bodegues dels vaixells de manera que s’aguantaven entre elles. També permetia, però, clavar les àmfores a l’arena de la platja.
 
Un abocador convertit en muntanya
El Monte Testaccio està format per 25 milions d’àmfores bètiques trencades, que arribaren a Roma al llarg de dos segles i mig, fins al segle III dC -només un petit percentatge procedeixen del nord d’Àfrica. Té un perímetre d’un quilòmetre i 36 metres d’alçada. En un principi era una esplanada, que acabà convertint-se en un abocador.

Disposició de les testae
Disposició de les testae
 
Tanmateix, més que un abocament, era una disposició endreçada i organitzada. A causa del ràpid deteriorament de les restes d’oli, les àmfores no eren aptes per a la reutilització. Així, un cop buidades, eren trencades i dipositades acuradament al mateix lloc per economitzar l’espai. A sobre se’ls tirava calç per a combatre les males olors.
 
Les àmfores descobertes al Testaccio han aportat nombrosa informació sobre l'evolució del port fluvial de Roma i sobre aspectes diversos com el comerç entre la península Ibèrica, nord d'Àfrica i la capital de l'Imperi romà. 
 
Restes d'àmfores al Monte Testaccio
Restes d'àmfores al Monte Testaccio

Les primeres recerques arqueològiques es varen dur a terme a finals del segle XIX per l’arqueòleg prussià Heinrich Dressel. Actualment el Monte Testaccio dóna nom a un barri de Roma que, com era d’esperar, s’identifica amb el símbol d’una àmfora.

Escut del barri Testaccio
Escut del barri Testaccio


L’institut d’Arqueologia Clàssica de Catalunya (ICAC), amb seu a Tarragona, ha creat una eina on-line molt útil pel que fa a la catalogació de les àmfores trobades a Hispània.

En aquest enllaç del web "Històries d'Europa" trobareu més informació sobre el Monte Testaccio.

No us podeu perdre aquest petit documentat sobre el Testaccio:




I aquest és de la historiadora mediàtica Mary Beard:




Articles del web relacionats:
Cridar els quirits
Palaus a la muntanya
Roma segons Ròmul?
- Capitals amb Capitoli
- Grecs a la Mediterrània

Per què Roma és la seu de la cristiandat?

L’any 64, en temps de Neró, durant la primera persecució contra els cristians, moria a Roma l’apòstol Pere. Això dotà el caput mundi d’un simbolisme especial. Segons l’Evangeli de sant Mateu (16, 18),  Jesús havia adreçat les següents paraules a qui abans es deia Simó: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels [...]”.
 
Constantí, l’emperador que el 313 legalizà el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, tingué molt present aquest paràgraf.  El 324, donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a l’Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”), hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol. També hi ordenà construir el palau de Laterà, la primera residència oficial dels bisbes romans -es creu que Vaticà prové del llatí vates (“endeví”) perquè antigament en aquella zona hi havia un oracle d’origen etrusc.

Bust de Constantí al Museu Capitolí
Bust de Constantí al Museu Capitolí

Malgrat que el 330 Constantí traslladà la capital de l’imperi a Constantinoble, Roma confirmaria el seu paper de Santa Seu amb el concili de Sàrdica del 342/343. Allà es concedí al bisbe romà el títol de primus inter pares (“primer entre els seus iguals”). Tanmateix, la seva primacia eclesiàstica no es consolidaria definitivament fins al segle VIII.
 
La donació de Constantí
El 754 el pontífex Esteve II s’alià amb el rei dels francs Pipí el Breu. Amb aquesta maniobra s’assegurava comptar amb un estat propi, els Estats Pontificis, a la zona central de la península itàlica. Per dotar d’una base jurídica aquests dominis –que s’enfortirien amb el fill de Pipí, Carlemany-, a finals del mateix segle VIII l’Església s’inventà un document, la donació de Constantí.

Mapa dels Estats Pontificis vers 1700
Mapa dels Estats Pontificis vers 1700
 
Aquest escrit estipulava que l’esmentat emperador, en traslladar la seu de l’imperi a Constantinoble, no només hauria reconegut el bisbe de Roma com el màxim sobirà de Déu a la terra, sinó que també li hauria fet entrega dels territoris que conformaven l’imperi romà d’Occident.
 
Segons la tradició, Constantí hauria fet aquesta donació al bisbe Silvestre I (314-335) després d’haver-lo curat de la lepra. Al segle XV, durant el Renaixement, l’humanista italià Lorenzo Valla demostraria la falsedat del document després d’una àrdua tasca detectivesca. L’Església, però, no admetria l’escàndol fins a finals del segle XIX.

El dit de Constantí (Museu del Capitoli)
El dit de Constantí (Museu del Capitoli)


Amb motiu de la proclamació del papa Francesc, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/03/2013) per parlar sobre etimologies vaticanes:




En aquest enllaç trobareu més informació sobre el Vaticà.

Articles del web relacionats:
- Fumata blanca, la història del consens papal
- Orígens dels títols i les insígnies papals
- Per què som cristians?
- El nepotisme i els Papes

Victòria pírrica

Avui una victòria pírrica és sinònim de victòria agònica, amb greus pèrdues. És una victòria, per tant, que no compensa. Agafa el nom de Pirrus, rei d’Epir (regió al nord de la Grècia continental). El 281 aC fou requerit pels habitants de la colònia grega de Tarent, al sud d’Itàlia, assetjada pels romans. Pirrus hi va anar de seguida amb un exèrcit de vint-i-cinc mil homes i vint elefants.
 
Abans de partir, però, Pirrus, volgué consultar l’oracle de Delfos, famós per l’ambigüitat de les seves respostes. En el seu cas li digué en llatí: Aio te, Aecida, romanos vincere posse. Aquestes paraules es podien interpretar de dues maneres diferents: “Et dic, descendent d’Èac, que tu pots vèncer els romans” o “Et dic, descendent d’Èac, que els romans et poden vèncer”.

Mapa de les batalles pírriques
Mapa de les batalles pírriques
 
Pirrus es quedà amb la primera opció, però la seva decepció acabaria essent majúscula. En un primer moment aconseguí posar Roma contra les cordes. Sabent-se guanyador, envià el seu home de confiança, el filòsof Cíneas, per oferir la pau als romans a canvi que respectassin les colònies gregues del sud d’Itàlia.
 
El Senat romà estava disposat a cedir a les demanes de Pirrus, però aleshores va passar un fet que canviari el curs de la història: l’ancià Api Claudi “el Cec” ( 340-273 aC), patriarca de la República, es mostrà així d’indignat:
 
“Prefereixo estar sort, a més de cec, per no sentir deliberar sobre una pau vergonyosa”.
 
Amb aquestes paraules els romans s’ompliren de coratge i començaren a estrènyer l’enemic. Jugaven amb avantatge atesa la sòlida una sòlida política d’aliances amb Cartago, situada a les costes de l’actual Tunísia. Tanmateix, els homes de Pirrus sempre guanyaven les batalles, però amb moltes pèrdues. Així, el 275 aC, després de la batalla d’Heraclea, segons relata l’historiador Plutarc a Vides paral·leles, el líder grec arribà a dir:

 “Una altra victòria com aquesta i tornaré tot sol a casa” (Ἂν ἔτι μίαν μάχην νικήσωμεν, ἀπολώλαμεν)

Bust de Pirrus
Bust de Pirrus

Pirrus no dubtà, doncs, a retirar-se set anys després d’haver arribat a Itàlia. Enrere quedava el somni de convertir-se en el nou Alexandre el Gran, mort mig segle abans. Ell tendria una mort ben poc heroica. En una batalla a la ciutat d’Argos va rebre l’impacte d’una teula que li llançà una anciana. En caure al terra, un soldat el decapità.

Articles del web relacionats:
Vae victis
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike
-
 Si vols pau, paga
L'oracle de Delfos

Els romans foren els primers a “posar la mà al foc”

Si confiam plenament en un persona, posam la mà al foc per ella. Aquesta expressió va néixer arran d’un episodi bèl·lic de Roma. Així ens ho relata l’historiador Tit Livi. A finals del segle VI aC Tarquini el Superb, el darrer rei de Roma, estava enfonsat en la misèria perquè el poble romà s’havia rebel·lat contra ell i l’havia enviat a l’exili. Per recuperar el tron, va demanar ajuda al rei etrusc Porsena.
 
Porsena i el seu nombrós exèrcit no ho tingueren fàcil. La seva primera envestida arribà pel pont Sublici, l’únic lloc desproveït de muralles. Amb tot, un sol home, Horaci Cocles, els barrà el pas, mentre els seus companys enfonsaven el pont. Aleshores el rei etrusc decidí assetjar la ciutat, tallant els subministres que arribaven pel riu Tíber.

Gai Muci davant el rei Porsena (Quadre de Giovanni Francesco Romanelli, Palau del Louvre)
Gai Muci davant el rei Porsena (Quadre de Giovanni Francesco Romanelli, Palau del Louvre)
 
Els dies passaven i la situació cada cop es feia més insostenible a causa de la fam. Aviat, però, aparegué en escena Gai Muci, un jove de la noblesa que s’infiltrà en el campament enemic per tal de matar Porsena. Aconseguí burlar la guàrdia i introduir-se en la tenda reial per escometre la seva missió. En fugir, però, fou detingut i portat davant del mateix rei. No debades, s’havia confós i havia matat un altre home, l’escriba reial.
 
El monarca preguntà a Muci per què havia matat el seu serf. I el jove romà fou sincer: li digué que la seva intenció era matar-lo a ell: “He vingut aquí perquè he jurat davant el pare Júpiter que mataria el cap d’aquest exèrcit que oprimeix Roma”. Mentre pronunciava aquestes paraules, per demostrar la seva determinació, Muci féu un gest del tot sorprenent amb la mà dreta amb la qual havia empunyat la seva espasa en aquell intent fallit d’assassinat. La mantenia sobre un braser ple de brases enceses que hi havia a la seva vora destinat a un sacrifici. Impertèrrit, deixava que la mà es cremàs alhora que continuà dient: “Tres-cents joves més estan disposats a seguir les meves passes si jo no culmino la meva missió”.

Gai Muci es crema la mà davant Porsena
Gai Muci es crema la mà davant Porsena
 
Tot i que Muci mentia, Porsena, impressionat pel coratge d’aquell jove, s’adonà que mai aconseguiria acabar amb Roma. Així doncs, entregà a Muci la seva espasa, el deixà en llibertat i signà un armistici amb el Senat romà.
 
Muci fou rebut amb tots els honors com un salvador de la pàtria. Atès que la mà dreta li quedà pràcticament invàlida per culpa de la cremada, es guanyà el sobrenom de “scaevola”, “l’esquerrà”, de manera que fou conegut com a Muci Escevola. Com a recompensa, també va rebre unes terres al darrere del Tíber. L’episodi protagonitzat per aquest il·lustre personatge està carregat de patriotisme, un patriotisme que caracteritzà la història de Roma.

Gai Muci Escevola per Louis Pierre Deseine, 1791, Museu del Louvre
Gai Muci Escevola per Louis Pierre Deseine, 1791, Museu del Louvre

Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
La casta i el 15M de l'antiga Roma
Roma segons Ròmul?
La República és cosa de tots
Etruscs, els mestres oblidats de Roma
Una mà per a emancipar-se

Romans, els inventors de l’acudit

El sentit de l’humor és inherent a la condició humana. Ja a l’antiguitat circulaven tota mena de comentaris graciosos, epigrames, faules o fins i tot pintades a la paret. L’acudit, però, tal com el coneixem avui en dia, neix a Roma. Així ho assegura la mediàtica historiadora britànica Mary Beard en el seu llibre Laughter in Ancient Rome. La prova és el manuscrit Philogelos (Φιλόγελως “amant del riure”), una antologia de 265 acudits datats entre els segles IV i V dC.

Llibre de Mary Beard
Llibre de Mary Beard
 
El llibre està escrita en grec, que encara era la llengua de cultura de Roma. S'atribueix a Hierocles i Filagri, dos personatges dels quals no se sap massa cosa. Els acudits que recullen formaven part de la tradició oral i, per tant, són anònims. És la col·lecció d'acudits més antiga conservada i tot un exemple d’antropologia domèstica. No debades, els acudits ens permeten riure’ns de l’absurditat de la vida i de les convencions socials.

Philogelos
Philogelos
 
Els acudits de Philogelos estan classificats per temes tals com professors i alumnes, o intel·lectuals i ximples. Abunden els d’abderites, els “leperos” de l’imperi romà, que vivien al nord-est de Grècia. Un d’ells és aquest:
 
“Un abderita veu un eunuc parlant amb una dona i li pregunta si és la seva esposa. L’home li contesta que és un eunuc i que no pot casar-se. ‘Ah, aleshores és la teva filla’, li diu.
 
El comediògraf Plaute llegeix una de les seves obres davant un públic limitat (oli de Camillo Miola. 1864)
El comediògraf Plaute llegeix una de les seves obres davant un públic limitat (oli de Camillo Miola. 1864)

Un altre grup nombrós d’acudits és el protagonitzat pels scholastikos, els intel·lectuals pedants de l’època:
 
“Un intel·lectual va veure un pou molt profund a la seva regió i va preguntar si l’aigua estava bona. El pagès li va dir que sí, que els seus pares solien beure d’aquell pou. L’intel·lectual exclamà: ‘¡Que llargs devien ser els seus colls si podien beure d’un pou tan profund!’
 
“Un individu es troba amb un intel·lectual i li diu: ‘Anit et vaig veure en un somni’. ‘Vaja -contesta l’intel·lectual-, estava tan ocupat que jo no et vaig veure a tu’.
 
“Un jove va vendre tots els seus llibres quan li faltaven diners i després va escriure al seu pare: ‘Pare, feliciteu-me. Ja estic tenint beneficis econòmics gràcies als meus estudis’.
 
“Un home va a casa d’un altre i li reclama: `¡L’esclau que m’has venut va morir!’. ‘Pels déus! -contesta l’altre-. ¡Durant el temps que va estar al meu servei, mai no va fer res semblant!’. El grup humorista britànic “Monty Python” va versionar aquest acudit amb el seu famós esquetx del “Lloro mort”:
 


També hi ha acudits de caire misogin:
 
“Un misogin es troba davant la tomba de la seva dona. Un desconegut que passava per allà li dona el condol: ‘Qui descansa aquí?’ I el misogin contesta : ‘Jo, ara que per fi m'he pogut alliberar d'ella’.
 
“Un individu diu al seu amic: ‘Anit em vaig anar al llit amb la teva dona’. I l’amic li contesta: ‘Jo sóc el seu marit i he de fer-ho, però tu, ¿quina excusa tens?'"

Els romans es xapaven de riure (escena de la pel·lícula
Els romans es xapaven de riure (escena de la pel·lícula "La vida de Brian", del Monty Python)
 
Altres acudits famosos del Philogelos són aquests:
 
“El perruquer pregunta: ‘¿Com vol que li talli els cabells?’ I el client contesta: ‘En silenci’”.

“Un home amb mal alè decideix suïcidar-se. Així que es tapa el cap fins que s’asfixia”.

Morir-se de riure
A l’hora de contar acudits, hem d’anar en compte. Hi ha hagut casos de gent que literalment s’ha mort de riure. Va ser el cas de Zeuxis, un pintor grec que va viure al segle IV aC. Una vella li va encarregar que la pintàs com si fos la mateixa Afrodita, la deessa de l’amor i la luxúria. En acabar el retrat, el  va trobar tan graciós, que se li va rebentar una artèria i es va morir a causa d’una hemorràgia interna. El filòsof grec del segle II Crisip també es va morir d’un atac incontrolable de riure. El motiu va ser veure com un ase, a qui havia emborratxat, es menjava les figues d’un arbre.

El pintor Crisip (Aert de Gelder, Städliches Kunstinstirut, de Francfort)
El pintor Zeuxis (Aert de Gelder, Städliches Kunstinstirut, de Francfort)


El cas, però, més extrem de tots va ser el de Lady Fitzherbert, una vídua anglesa del segle XVIII. Una nit d’abril del 1782 va assistir, en companyia d’uns amics, a la representació de la famosíssima The beggar’s opera. El riure es va apoderar d’ella quan un dels actors sortí vestit d’una manera molt extravagant. Es va veure obligada a marxar del teatre. Al cap de dos dies, va morir a casa seva, encara víctima de l’atac de riure.

La vigència del Philogelos
El 2008 el còmic Jim Bowen va voler provar si els acudits del llibre Philogelos encara feien gràcia. El resultat va ser prou exitós. Aquí el teniu:



Aquí teniu la hilarant escena de la pel·lícula "La vida de Brian", dels Monty Python. És l'escena del "Pijus Magnificus":




Aquí teniu un article interessant del web "Verne" que parla sobre els 56 millors twits de persones que mai no varen tenir Twitter.

En aquest altre enllaç trobareu més acudits del Philogelos. I aquí n'hi ha més.

Aquest article parla sobre de què es reien els romans.

Aquí trobareu informació sobre l'acudit més antic de la humanitat.

A la segona part d'aquest àudio, teniu la recreació d'alguns acudits del Philogelos. El de la secció "Verba volant" d'Emilio del Río a RNE amb motiu de la festivitat dels Sants Innocents.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l'humor:




Us deix amb un recull dels millors acudits d'Eugenio, un dels meus ídols:



Articles relacionats:

Humor irònic
28 de desembre, quina innocentada de dia!


La superstició “està per damunt” la raó

Els romans, a part de religiosos, també eren molt supersticiosos, probablement per influència dels etruscs. La paraula conté els ètims llatins super (“per damunt”) i stare (“estar dempeus”, “aguantar”). Així doncs, des d’un punt de vista metafòric, la superstició és una creença que “està per damunt la raó”. Mentre la religió a Roma responia a creences admeses per l’Estat, la superstició responia a un sentiment personal, privat.
 
Els romans consideraven un mal presagi que un ca negre entràs a casa (curiosament, avui dia és un mal senyal creuar-se amb un moix negre). També portava mala sort l’aparició d’un mussol o d’una àguila; un esternut a taula; trepitjar el llindar de la casa; entrar amb el peu esquerre; no entrar la núvia en braços a la nova llar; o no tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna.

El mal d'ull a Roma
El mal d'ull a Roma
 
Dies nefastos
El calendari augmentava el caràcter supersticiós dels romans. Per una banda, hi havia els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia (fas, “allò lícit per la divinitat”) i ocupar-se de negocis públics -d’aquí tenim l’adjectiu fastuós, sinònim d’ostentació. Per l’altra banda, hi havia els dies nefasti, els dies en què cap d’aquestes activitats era permesa –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, s’acabaria associant a un esdeveniment desgraciat, provocat per la ira divina.
 
Curiosament els insectes que portaven bona sort eren les abelles. Per desviar el temut mal d’ull els romans tenien molts d’amulets. Hi havia el fal·lus, símbol de prosperitat, i també el puny tancat amb el dit polze entre l’índex i el cor.

Fal·lus protectors
Fal·lus protectors

Els romans creien que els déus els avisaven mitjançant presagis o senyals que anuncien un esdeveniment futur. La paraula deriva de prae- “davant” i de sagire (“tenir olfacte”), d’on ve també sagaç -avui l’expressió “tenir bons presagis” significar “tenir bons pressentiments”. Els presagis podien ser diferents coses: trons, raigs o esdeveniments fortuïts. Rebien diferents noms:

  • Monstrum (< moneo, “advertir”). Amb el temps, es considerà que aquells fills nascuts amb deformacions eren monstres, perquè eren càstigs, senyals dels déus.
  • Prodigium (< pro, “davant”, + ago (?), “portar”): succés anòmal, prodigi.
  • Omen. En un principi, els omina no tenien per què ser dolents. Amb el temps, però, adquiriren un significat negatiu que donaria la paraula ominós, sinònim de mal averany, i abominable, sinònim d’execrable.
  • Miraculum (< mirari, “mirar”): cosa admirable, miraculosa.
  • Portentum (< portendo, “revelar”): fenomen extraordinari, és a dir, portentós.
  • Ostentum (< ostendo, “mostrar”): prova ostentosa.

La màgia i la superstició
La màgia no deixa de ser una forma de superstició. Al món grec, la seva benefactora era Hècate, una divinitat que formava part de la primera generació dels déus. Es deia que les grans fetilleries de la mitologia clàssica, Circe i Medea, havien après l’art d’ella.
 
Hècate
Hècate

Hècate també era considerada la missatgera dels fantasmes i sempre anava acompanyada d’una munió de cans vociferants.  Era representada com una divinitat de tres caps i sovint se la relacionava amb Selene, Artemisa i Persèfone. Moltes cruïlles tenien una estàtua amb la seva figura.

Els romans també eren una mica supersticiosos amb la mort. Temien l’aparició dels Lemurs, que eren els esperits dels difunts. Per espantar-los, els llançaven faves o les cremaven perquè el fum de la llegum els provocàs una aversió insuportable. La conjura col·lectiva tenia lloc durant la festa de les Lemuria, que se solia celebrar per maig a la nit. Al costat dels Lèmurs hi havia les Larves, d’esperit més malvat.

Els lèmurs de la mitologia romana donaren nom a uns primats endèmics de l’illa de Madagascar. D’ulls brillants i amants de la vida nocturna, els estrepitosos sons que emeten espanten tant com els personatges que temien els llatins.

Lèmurs
Lèmurs


Numerologia, la cara oculta dels nombres
Abans de l’aparició de les deu xifres hindús, pobles com el grec o l’hebreu feren servir totes les lletres de l’alfabet com a nombres. Aquesta ambivalència originà una superstició coneguda ja des de Pitàgores (s. VI aC) com a numerologia, segons la qual hi ha una relació mística entre els nombres, els éssers vius i les forces de la naturalesa. Una de les seves màximes manifestacions la trobem en la cultura judeocristiana, on la càbala (“tradició oral” en hebreu) intenta explicar el sentit ocult de les Sagrades Escriptures a partir, entre altres coses, de l’associació de lletres amb determinats nombres.

A Itàlia encara queden restes d’aquesta superstició. Hi ha molts hotels que no tenen l’habitació número desset. Es passa directament del setze al devuit. El motiu és que, segons l’antiga numeració romana, el desset és XVII. Si s’altera l’ordre d’aquestes lletres-nombres el resultat és VIXI, que en llatí vol dir “jo he viscut”. Evitant, per tant, el desset es defuig la mort.

Anagrama fatal del número XVII
Anagrama fatal del número XVII


A la Xina el número que provoca pànic és el quatre. Això és perquè la seva pronunciació (四, sì) és molt semblant a la de la paraula mort  (死, sǐ). D’aquesta manera, és normal que en els ascensors es passi directament del pis número tres al cinc. Al Japó, a més del quatre, un altre número maleït és el nou, perquè sona igual que la paraula per a “patiment”.

A la Xina els ascensors no tenen el número 4
A la Xina els ascensors no tenen el número 4


A Europa el número de la mala sort per excel·lència és el tretze. Hi ha moltes teories sobre el seu origen. La més acceptada és la que apunta als tretze convidats del darrer sopar de Jesús, entre els quals hi havia Judes, el traïdor.

Abracadabra, un conjur de base numèrica?
L’antic sistema de numeració grec ens llegà el famós conjur màgic abracadabra. Es tracta d’una paraula que al segle II adoptà la secta dualista dels gnòstics a partir d’αβραξας (Abraxas), el nom en grec d’un déu solar que representava el Bé i el Mal. Curiosament, segons el sistema numèric jònic, les seves lletres sumen 365, és a dir, la quantitat de dies que la terra triga en recórrer la seva òrbita.

Abracadabra
Abracadabra


Es creu que els agnòstics, com que no podien esmentar el nom d’aquest déu, recorrien a la fórmula esotèrica de abracadabra. La solien portar escrita en un talismà en forma de triangle, de manera que el terme apareixia onze vegades, cada vegada amb una lletra menys fins a acabar amb una a. A més d’aquesta etimologia numèrica, també n’hi ha una altra que vincula abracadabra amb l’expressió aramea abhadda kedabrah, que significa “desintegra’t (un mal o una malaltia) com aquesta paraula”.


Aquest àudio parla dels presagis al món romà.

Aquí teniu un llistat d'altres supersticions a l'antiga Roma. I aquest llistat és de supersticions a l'antiga Grècia.

Aquí teniu una article de Juan Antonio Jiménez que parla sobre supersticions i espectacles a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
El llegat religiós del món clàssic
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
Dies divins
Adéu als déus
Paràsits fanàtics?
Paraules a vista d'ocell
Fal·lus fascinants
Compte amb les idus de març!
El nostre calendari
La guerra dels nombres

Etimologies domèstiques

En grec casa és οἷκος, d’on tenim economia, que és la primera “llei” (νόμος) amb la qual administram la casa. Altres derivats són: ecologia (+ λόγος, “ciència”), ecumènic (< οἰκουμένη γῆ, “de tota la terra habitada”, és a dir, universal), metec (+ μετὰ, “enmig”; a la Grècia antiga era el nom donat als estrangers que residien, d'una manera estable, en una ciutat), parròquia (+ παρά, “al costat de”) o diòcesi (+ διά, “a través de”).
 
La paraula llatina per a casa, domus, també la podem reconèixer en un bon reguitzell de derivats: domèstic, domòtica (conjunt de tècniques informàtiques i teleinformàtiques aplicades a l'automatització del funcionament dels habitatges), domicili (+ colo, “cultivar”), domesticar, domini, dominar, diumenge (< dies dominicus, “dia del Senyor”), dominical, condomini, majordom (< maior domus, “el més gran de la casa”), domador o don (tractament honorífic masculí anteposat al nom). En castellà domus també ha donat “duende” (= follet) i “dueño” (= amo); i en anglès podem resseguir l’arrel llatina en la segona part de la paraula kingdom (“regne”).

El sacrifici de Vesta (Goya, 1771)
El sacrifici de Vesta (Goya, 1771)
 
Vestíbuls sota la protecció de Vesta
En la mitologia grega, la deessa encarregada de la casa era Hèstia (ἑστία significa “llar”). Va romandre sempre verge i sense moure's de l'Olimp. A Roma seria identificada amb Vesta. Tenia un temple al fòrum on cremava sense cessar una flama que simbolitzava el caràcter etern de Roma. Les vestals eren les sacerdotesses que vetlaven perquè aquest foc sagrat no s’apagàs mai. Si s’apagava, es creia que cauria un desastre sobre el caput mundi, i la vestal responsable era flagel·lada.

Vestals
Vestals
 

El foc és un regal dels déus i representa el bé comú. Per això, la tasca de les vestals adquiria un valor cívic, que implicava haver de romandre verges al llarg dels trenta anys que durava el sacerdoci. Els antics associaven la virginitat amb la cura del foc sagrat. Així, les vestals havien de renunciar a l’amor carnal per lliurar-se a un amor pur, fraternal i desinteressat. En cas de no complir aquesta norma, eren greument castigades (se les podia enterrar vives). Portaven el cap tapat i tenien el privilegi de concedir indults (és a dir, perdonar penes de mort).

Temple de Vesta al fòrum de Roma
Temple de Vesta al fòrum de Roma
 
La deessa Vesta ens hauria donat també la paraula vestíbul, que no té res a veure, per tant, amb el verb vestir. Vendria del costum que hi havia a les cases romanes d’aixecar, just a l’entrada, un petit altar dedicat la seva figura, on sempre lluïa una flama encesa. Per això aquesta entrada rebia el nom  de vestibulum.

Domus romana
Domus romana
 
A part dels déus oficials, cada família tenia els seus propis déus domèstics -el seu culte era dirigit pel paterfamilias, que actuava com a sacerdot. N’hi havia principalment dos:
  • Lares: eren uns esperits que protegien la casa i la família. Asseguraven prosperitat de la hisenda i salut de tots els membres de la comunitat familiar. Es veneraven en una petita capella situada a la sala principal. D’aquest mot deriva la paraula catalana llar com a sinònim de casa –en castellà, en canvi, ha prevalgut el terme “hogar”, derivat de focus, que era el “foc” de la cuina romana.
  • Penates: eren els protectors de les provisions de la família. No debades, estaven vinculats etimològicament amb el penus (“rebost”). Hom els adreçava precs abans de l'àpat principal i els agraïa l'abundància d’aliments.
  • Manes: eren les ànimes dels difunts. Se’ls invocava per captar la seva benevolència. L’abandó del seu culte podia comportar influències nocives per als membres de la família, que mantenien viu el seu record amb màscares, generalment de cera, que penjaven a les parets de casa.

Articles del web relacionats:
Realment era verge, la Mare de Déu?
Per què celebram el dia de les Verges?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px