Banner Top

Espanya amb ulls alemanys

Article publicat a l'Ara Balears (31/08/2018)

Avui la millor manera d’entendre Espanya és des de fora. “Els alemanys estan quedant esparverats amb el que està sortint ara a Espanya”, em diu Robert, un català de quaranta anys que en porta deu a Berlín fent de guia turístic. Des de l’exterior, té una altra perspectiva del que està passant a casa seva. “Mira -em diu des de dalt del tren senyalant amb el dit-, en aquell barri vivia Carles Puigdemont durant la seva primera estada a Berlín. Després, va haver de marxar a Hamburg perquè hi havia alguns turistes espanyols que l’increpaven”. “Puigdemont -recorda- ha ajudat a visibilitzar el procés català. Ara els alemanys s’adonen que ja no es tracta d’independència, sinó de democràcia i drets humans. Ara saben que hi ha presos polítics”.

Baixam del tren i Robert, home d’una portentosa cultura, ens continua fent de cicerone en un país que, després del trauma de la Segona Guerra Mundial, va saber afrontar els fantasmes del seu passat. Allà no hi va haver amnèsia, sinó examen de consciència. L’exhibició de qualsevol símbol nazi quedà totalment prohibida. Avui, però, els alemanys es mostren preocupats amb la irrupció de grups com Pegida (Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident). Aquest dilluns, en una de les seves manifestacions a la ciutat de Chemnitz, a l’est, es tornaren a veure unes imatges que es creien superades: ultres saludant a l’estil del 'führer' Adolf Hitler. Ja s’ha obert una investigació per identificar-los.

DViIy63WAAAXNnr

Francoland

La celeritat que mostra Alemanya a l’hora d’atacar qualsevol manifestació feixista és inaudita a Espanya. Aquí el fotoperiodista català Jordi Borràs encara està esperant que la Fiscalia actuï contra el policia nacional que l’agredí fa un mes al crit de “¡Viva España! i ¡Viva Franco!”. Sí que ja ha actuat, en canvi, contra els que fan apologia de l’independentisme.

Avui Espanya somatitza la seva inseguretat identitària amb l’exhibició histèrica de “rojigualdas”. No contenta amb els revessos judicials que li arriben d’Europa, amenaça de convertir-se en una autarquia política que recorda molt el règim anterior. La Catalunya dels llaços grocs ha col·lapsat el règim del 78 i ha deixat la política en mans de la judicatura, convertida avui en la nova Inquisició. Ja impera la llibertat d’expressió a la carta. Basta recordar la impunitat de què gaudí Federico Jiménez Losantos en conèixer la decisió de la justícia alemanya de deixar en llibertat el president Puigdemont. L’inefable periodista de llengua viperina explotà en antena i advertí que “en Baleares hay como 200.000 alemanes de rehenes" i que "en Baviera pueden empezar a estallar cervecerías". A l’altra banda, d’aquesta democràcia amarada de l’espanyolisme més ranci tenim rapers condemnats a la presó per haver alçat la veu més del compte o obres d’art censurades per fer referència als presos polítics.

Queda clar, doncs, que a casa nostra, per damunt de la democràcia, hi ha la unitat d’Espanya. En aquesta nova croada patriòtica, es banalitza el feixisme comparant-lo amb l’independentisme, que sempre ha fet gala del seu tarannà pacífic. Sobre tot plegat reflexionam amb Robert mentre ens continua descobrint detalls de la història recent de Berlín. “Tota crisi és bona -hi insisteix-, ara Espanya té l’oportunitat de reconstruir-se”.

el bunker de hitler1

 

Alemanya ja va tenir l’oportunitat de reconstruir-se fa setanta-tres anys. Mentre a casa nostre el dictador morí al llit deixant-ho tot “atado y bien atado”, al país teutó els aliats no tengueren contemplacions en guanyar la guerra. Acorralat, Hitler s’havia suïcidat i els nous abanderats de la llibertat volgueren fer net de bon de veres. Per constatar-ho, m’apunt al 'tour' del Tercer Reich amb un nou guia, Eduardo. És un jove de Castella, de ment espurnejant, que fa sis anys que es dedica a ensenyar Berlín als seus compatriotes. La paraula que repeteix més és “desnazificació” en al·lusió a l’operació que varen dur a terme els aliats per depurar l'administració, la premsa, la justícia i la política de tota influència nacionalsocialista.

“España -em diu- se comporta como un adolescente; repite contínuamente lo que le dicen sus padres sin ser capaz de juzgarlo con su propio criterio. Aquí ya han hecho los deberes. Hace unos años descubrieron un búnquer nazi en el corazón de la ciudad. Entonces hubo el debate de si se tenía que habilitar como monumento de la memoria histórica. El Parlamento lo debatió y consideró que todavía no era oportuno hacerlo. Así, lo volvieron a tapar y pospusieron la decisión final para dentro de unos años, cuando la sociedad sea más madura para hacer una valoración más crítica de ese edificio”.

fc3bchrerbunker

Búnquer de Hitler convertit avui en pàrquing

Encetam aquest debat sobre la memòria històrica amb Eduardo en el punt final del 'tour', davant d’un solar que serveix d’aparcament. És el lloc on es trobava situat el búnquer de Hitler i que els aliats no dubtaren a fer volar per l'aire. Costa pensar que una esplanada tan vulgar acollís tanta maldat. De sobte, em deman què hauria passat si els aliats haguessin entrat també a Espanya i haguessin extirpat el feixisme de les nostres vides.

Articles del web relacionats:
Francoland
L'odi soterrat
La Feixina com a símptoma
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme
El feixisme i l'antiga Roma
-
L'origen nazi de la torxa olímpica- Digau-li feixisme, no populisme

Digau-li feixisme, no populisme!

Article publicat a l'Ara Balears (16/03/2018)

Hem de sortir del nostre estat de negació i dir les coses pel seu nom. El populisme és feixisme en estat pur. Ho assegura el pensador holandès Rob Riemen en el seu darrer assaig Per combatre aquesta època (Arcàdia). Riemen recorda que el feixisme és un moviment vertical, va de baix a dalt. La tirania, en canvi, ve imposada pels de dalt. Després de la Segona Guerra Mundial, Thomas Mann i Albert Camus feren un vaticini que ara, a Espanya, amb la catalanofòbia desfermada arran del Procés, ens ha esclatat a la cara: "La guerra ha acabat, però el feixisme no ha desaparegut".
 
El cineasta Federico Fellini, que fou membre de les joventuts feixistes, féu autocrítica i encertà de ple a l’hora de radiografiar la Itàlia de Mussolini del seu temps: “No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos”. A partir d’aquesta cita, l’assagista dels Països Baixos ens adverteix que som davant un fenomen sense cap ideologia al darrere. No debades, el seu èxit es basa en el virtuosisme de les mentides i en la tergiversació del significat de les paraules, que queden reduïdes a frases buides i a consignes carregades de violència: insultar per insultar i odiar per odiar.

Llibre de Rob Riemen
Rob Riemen
 
Riemen parla de "democràcies de masses desproveïdes d'esperit democràtic". Senyala amb el dit als periodistes, que, venuts als interessos de l’statu quo, es dediquen a soscavar la democràcia en lloc de protegir-la. La seva obsessió per aconseguir clics i visualitzacions dóna com a resultat una infinitat de trivialitats de fets sensacionalistes i de banalitats, on imperen els clixés, els eslògans i la propaganda. Així, els mitjans de comunicació són un perill per partida doble: són la principal escola de demagogs i alhora aquests falsos messies s’aprofiten d’ells perquè el poble, alimentat per la repetició incessant de simplificacions, només és capaç d'entendre simplificacions i ja no vol llegir o escoltar res més. Assistim, per tant, a una preocupant “banalització i idiotització de la nostra societat”.


 

La democràcia és un acte de fe basada en la llibertat. La gent, però, no vol ser lliure, sinó feliç. El pensador holandès ho exemplifica amb un passatge de la novel·la Els germans Karamàzov de Dostoievski. És el diàleg que manté el Gran Inquisidor amb Crist, que ha tornat a la Terra: “Per què tornes? Som l’Església, nosaltres som els que manem. Perquè tu, senyor Crist, has comès un error molt gran. Creus que la gent vol ser lliure? Nosaltres, l’Església, t’ho podem dir: la gent no vol ser lliure. La gent vol ser feliç, i tota aquesta idea estúpida que han de triar entre el bé i el mal l’hem eliminat, perquè els fa infeliços. El que la gent vol és misèria, autoritat, duresa, i nosaltres, l’Església, els hi donem, per tant, demà també et cremarem”.

Tanmateix, el nostre fracàs com a continent no és nou. A finals del segle XIX Nietzsche ja parlà de nihilisme, de la decadència dels valors. El 1929, davant l’ascens del feixisme a Itàlia, Ortega y Gasset féu la següent sentència a la seva obra La rebelión de las masas: "Europa s'ha quedat sense moral". Riemen aprofundeix en l’actual crisi: “Ja no sabem quins són els nostres valors espirituals, l’educació ja no proporciona formació espiritual, ja no tenim ni idea de quina podria ser la resposta a les preguntes fonamentals que formen la base de qualsevol idea de civilització”. És així com ens hem convertit en perillosos “espectadors apàtics” de l’actual “estupidesa organitzada”. Entre ells també hi ha, però, intel·lectuals, representants d’una cultura força deficient: “Han llegit molts llibres, però els falta l’esperit crític”.


Vinyeta de JR Mora
Vinyeta de JR Mora
 
La “histèria de les masses” és regida per la por i la cobdícia. També, però, és atiada pel ressentiment, l’odi i la xenofòbia. Amb tot, Riemen prefereix ser optimista: “El retorn del feixisme sempre és possible, però mai no és inevitable”. La seva solució pot semblar tota una ingenuïtat coneixent la cara fosca de la condició humana: “La noblesa d’esperit és l’arma més important per evitar que la democràcia degeneri en una democràcia de masses en la qual la demagògia, l’estupidesa, la propaganda i les enraonies, la vulgaritat i els instints humans més baixos guanyin cada vegada més terreny i acabin inevitablement per donar a llum aquest fill bastard de la democràcia: el feixisme”.
 
Però, si tot va malament, haurem de demanar explicacions als nostres governants. Així de clar es mostra l’autor de Per combatre aquesta època: “Les civilitzacions cauran, no perquè sigui inevitable, sinó perquè les elits que governen no tenen respostes adequades a les circumstàncies canviants, o perquè només estan centrades en els seus propis interessos”. A Espanya l’oracle ja s’ha complit amb el feixisme latent que ha despertat la catalanofòbia. I a l’Amèrica de Trump també s’ha fet realitat l’avís que el 1938 llançà Thomas Mann des d’aquelles terres estant: “Si mai el feixisme arriba als Estats Units, ho farà en nom de la llibertat”.
 
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:
 

El problema de ser espanyol

Article publicat a l'Ara Balears (13/10/2017)

Tenc un bon amic de Salamanca que viu amb neguit la seva espanyolitat. En Jorge no es pot avenir del comportament tan agressiu que aquests dies té el nacionalisme espanyol amb el català. Ens vàrem conèixer fa vint anys a Barcelona, on compartírem pis amb un lleidatà i un extremeny. Va ser una convivència molt profitosa. Aconseguírem desmuntar molts de prejudicis que ens entelaven les nostres respectives mirades territorials.
 
Al seu dia en Jorge em confessà que, abans de conèixer la realitat catalana, ell també es molestava quan sentia parlar català per la Península. Sense saber-ho, era víctima de la maquinària mediàtica estatal, que, amarada de franquisme sociològic, sempre s’ha dedicat a atiar l’anticatalanisme. En trepitjar Barcelona, el meu amic salmantí se sentí enganat. Res era com li havien fet creure que era.

Imatge prou eloqüent
Imatge prou eloqüent de concentració unionista a Barcelona
 
En Jorge està cohibit a l’hora de manifestar el seu sentiment nacional. No debades, Espanya té un problema seriós amb els seus símbols. La bandera encara put de franquisme i el seu himne, una marxa militar amb tres segles de vida, no ha aconseguit vèncer les discrepàncies internes per poder tenir lletra pròpia. Dir “¡Viva España!” també ens transporta a èpoques d’infaust record.
 
Sens dubte, Espanya necessita una bona operació d’imatge. No basten els èxits de la selecció nacional de futbol. El periodista Vicent Partal també en parlava en un dels seus últims articles a “Vilaweb”: “I és per això que la bandera espanyola ha presidit sempre les concentracions contra els gais o contra l’escola pública, contra els emigrants o contra els catalanistes. Senzillament perquè és la bandera que encarna no un país sinó una manera d’entendre’l. És la bandera dels ‘fatxes’”.

El diàleg d'Espanya
El diàleg d'Espanya
 
A en Jorge se li ha caigut la bena dels ulls. Dóna la raó a Miguel de Unamuno, que definí la cultura política espanyola com de “mentalidad de cuartel y sacristía”. Li costa creure que hagin passat quaranta-dos anys d’ençà de la mort del dictador. La prova és que, amb el referèndum català, ha surat el pòsit feixista de “la Constitución  que se nos dio”, com agrada dir amb fervor religiós als defensors de la transició fallida -sempre s’oblida que fou una Constitució tutelada per l’exèrcit. Ara ja sabem que el “¡A por ellos!” anava de bon de veres. El PP, amb la complicitat del PSOE, donà el tret de sortida l’1-O amb les càrregues policials, beneïdes després pel rei Felip VIè, el gran estendard del franquisme.
 
La bèstia estava adormida. De sobte, empesos per declaracions institucionals del tot incendiàries i irresponsables, han aparegut grups d’ultres amb el braç aixecat i cantant “Cara al sol”. Per l’opinió pública, la culpa sempre és del catalans. Ho resumia molt bé recentment una piulada a Can Twitter: “Esto de culpar a los catalanes del auge del fascismo me suena a tápate el escote que vas provocando”.
 
A Palma dissabte passat vàrem poder veure tot un professor d’universitat, Joan Font Rosselló, portaveu de la Fundació Jaume III, col·laborant en la destrossa de la paradeta de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca. Des de València, dilluns ens arribaren imatges que farien empegueir qualsevol democràcia que es consideràs normal. La policia no féu res per impedir les agressions d’uns grupuscles neonazis a joves que participaven en la Diada del País Valencià. Evidentment totes aquestes imatges foren maquillades per les servils televisions estatals -si les agressions haguessin estat a la inversa, el relat mediàtic hauria estat ben diferent.

 
A en Jorge el molesta molt que espanyolitat s’hagi convertit en sinònim de prepotència i agressivitat. Dissabte passat es moria de ganes de participar a Barcelona en la marea blanca que demanava diàleg en la qüestió catalana. Al dia següent, tanmateix, a la mateixa ciutat comtal, s’imposà l’orgull patri ibèric en la manifestació a favor de la unitat d’Espanya protagonitzada per una riuada de gent arribada principalment de fora de Catalunya. S’hi pogueren veure banderes amb eslògans prou eloqüents: “La unidad de España no se vota, ni se negocia, ¡se defiende!”. Un altre cop el NODO silencià els gestos falangistes d’alguns dels seus assistents i agressions a periodistes de TV3. Sort que tenim la premsa internacional per denunciar que, a Espanya, no és cap delicte fer apologia del feixisme.
 
La corrupció no resta vots; la catalanofòbia, en canvi, en dóna. És trist constatar que vivim en un país que basa la seva identitat en l’odi i en la humiliació del poble català. El patriotisme espanyol és tan curt de mires que no contempla ni la diferència ni el dret a discrepar. Es comporta com un maltractador. Criminalitza la víctima (propietat seva) perquè el “provoca” i l’anul·la com a entitat física independent. I ja sabem que els maltractadors difícilment es poden rehabilitar. Sempre els perdrà la seva vena violenta, intolerant i autoritària. Aquest és el problema de ser espanyol que té el meu amic de Salamanca. Tenint la identitat segrestada, en Jorge em confessa que ara, d’esperit, se sent més català que espanyol.

Molt recomanable és aquest article de Francesc-Marc Álvaro. Es titula "¿Qué españolidad?"

També és recomanable aquest article de J.B.Culla. Es titula "Un problema espanyol".

Aquí teniu un article interessant de Mònica Planas sobre la catalanofòbia mediàtica.

No fa falta dir res més
No fa falta dir res més

Aquí teniu un gag del Polònia sobre la relació del PP de Rajoy amb els fatxes:



En aquest vídeo el gran Wyoming parla sobre el franquisme sociològic a Espanya:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"

Guàrdia Civil sota protecció romana

Si avui la Guàrdia Civil intimida és gràcies a l’omnipotent i omnipresent Roma. Basta veure l’escut d’aquest cos creat el 1844 pel Duc d’Ahumada, durant el regnat d’Isabel II. Des del 1943, el seu emblema és un feix romà coronat i travessat per una espasa, símbol tradicional del feixisme italià. Segons alguns historiadors, la seva adopció respondria a motius ideològics atès el moment històric en què es produí el canvi d'imatgeria d’un cos que també seria conegut com a "Benemérita" pels serveis prestats a la societat seguint el lema “L’Honor és la meva Divisa”.

Emblema Guàrdia Civil
Emblema Guàrdia Civil
 
El feixisme agafà el nom dels Fasci Italiani di Combattimento (“Feixos italians de combat), uns grups d’agitació fundats el 1919 per Benito Mussolini, inscrit inicialment al Partit Socialista. En aquella època fasci era un terme molt difós a Itàlia per referir-se a grups socials. Aviat, però, els fasci de Mussolini es diferenciaren de la resta. El seu símbol foren els fasces romans, uns paquets cilíndrics de vares, de metre i mig, amb una destral a la part de dalt. D’origen etrusc, la destral personificava la justícia, i el paquet de vares, la força.

Fasces etruscos
Fasces etruscos
 
En temps romans els fasces eren portats pels lictors, oficials públics que s’encarregaven d’escortar els magistrats. Amb ells, exhibien l’autoritat que tenien els seus superiors i la seva capacitat per impartir justícia. Es tractava d’un emblema que també ja havia estat adoptat el 1789 per la Revolució Francesa. Aquest cop, però, la revolució que enarboraria a Itàlia tendria un caire ben diferent.

Lictors amb fasces
Lictors amb fasces
 
El 1921 els Fasci Italiani di Combattimento foren la base per  a la creació del Partit Nacional Feixista, amb postulats ja clarament de dretes. L’octubre de 1922 els feixistes de Mussolini decidiren fer-se amb el poder en la coneguda marxa sobre Roma. Aleshores el rei Víctor Manel III nomenà Mussolini cap de govern. Durant els tres anys següents Mussolini, home d’una portentosa oratòria, anà assumint tots els poders, de manera que acabà per implantar una dictadura.

Escut italià durant el feixisme
Escut italià durant el feixisme
 

Avui els feixos de la Guàrdia Civil també els podem trobar en l’escut de França, en el de la policia de Noruega, en altres escuts policials o judicials, en el Congrés dels Estats Units, franquejant la tribuna dels oradors, o en el seient de l’estàtua del president Abraham Lincoln, a Washington.

Fasces al Congrés d'Estats Units
Fasces al Congrés d'Estats Units


Fasces a l’estàtua d'Abraham Lincoln
Fasces a l’estàtua d'Abraham Lincoln
Escut de França
Escut de França

Escut de la policia noruega
Escut de la policia noruega

Escut sheriff
Escut sheriff

Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme
Iconografia romana a la Falange espanyola
- Roma com a justificació del colonialisme modern
-
 Roma, història de la humanitat i la llibertat
-
 Dictadors contradictoris
- És realment fascinant
El polèmic origen romà de la salutació feixista
El feixisme i l'antiga Roma

Triomfs a la romana

El feixisme també s’inspirà en Roma per a les grans desfilades militars. Concretament s’inspirà en la cerimònia del triomf (triumphus), paraula que deriva alhora del grec θρίαμβος, que era una processó en honor a Dionís, el déu del vi i de la disbauxa. Es tractava del major espectacle castrense i social que se celebrava al caput mundi

El triomf era una cerimònia reservada per a aquells generals que, en el camp de batalla, havien aconseguit matar 5.000 enemics -fou el cas de Quint Cecili Metel, el general que romanitzà les Balears. Si no havien arribat a aquesta xifra, aleshores se’ls feia un acte de reconeixement menor anomenat ovació –la paraula prové del crit d’alegria (εὑοί) que ja els grecs exclamaven en les festes dionisíaques i que en llatí passà a euhoe. Avui l’ovació fa referència a una manifestació clamorosa d’aprovació per part d’una multitud de persones.

Cerimònia del triomf de Cèsar
Cerimònia del triomf de Cèsar

Per a l’ocasió el general vencedor (vir triumphalis) desfilava dalt d’un carro des del Fòrum fins al Capitoli. Encapçalant la comitiva hi havia els senadors i magistrats, seguits de músics que tocaven trompetes. Avançaven exhibint el botí aconseguit a la guerra, les estàtues de les divinitats dels pobles sotmesos i els principals caps enemics supervivents.

Inflat d’orgull, l’homenatjat vestia de porpra i or i portava la cara pintada de mini (òxid de plom) com l’estàtua de Júpiter del Capitoli. Mentre saludava la gent, al darrere tenia un esclau que li sostenia els llorers de la victòria i que, a cau d’orella, per baixar-li els fums, li xiuxiuejava: Respice post te, hominem te esse memento (“Mira enrere i recorda que només ets un home”). La frase estava en sintonia amb una altra que ja apareix a l’Eclesiastès: Vanitas vanitatis (“vanitat de la vanitat”). Significa que l’home només es mou per vanitat, per voler superar a Déu, oblidant així que és un ser mortal i finit

Triomf del còmic Astèrix i Obèlix
Triomf del còmic Astèrix i Obèlix

La desfilada del triomf la concedia el Senat i podia tenir lloc molt temps després de la campanya. El triumphator havia de tenir imperium, és a dir ser cònsol, dictador o pretor. A partir d’August, aquesta cerimònia es va reservar exclusivament a l’emperador i a la família imperial.

El triumphator sempre estava exposat a l’enveja dels seus compatriotes. La paraula enveja ve del llatí invidere, que vol dir “mirar amb mals ulls”. Precisament, per evitar el mal d’ull, durant la desfilada del triomf, el carro portava a sota, penjat, un amulet anomenat fascinus. Tenia forma de fal·lus, símbol de prosperitat.

Il·lustració del triomf romà
Il·lustració del triomf romà


Al triumphator li agradava l’aplaudiment de la multitud, cosa que criticà Horaci en una de les seves Odes (III, 1, 1): Odi profanum volgus et arceo (“Odio el poble profà i l’aparto de mi”). Així el gran poeta romà es vanagloriava de menysprear les mamballetes de les masses i cercar només les de la gent de bon gust.

Marc Aureli entrant a Roma en un dels seus triomfs
Marc Aureli entrant a Roma en un dels seus triomfs

Aquí teniu una mostra d'arcs de triomfs en diferents ciutats europees.

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "Un ciutadà exemplar" que dóna tota una lliçó d'història.




Aquí teniu la cerimònia del triomf a la pel·lícula Ben-Hur:



Aquí teniu l'escena del triomf romà extreta de la sèrie "Roma":



Aquí teniu una desfilada militar feixista inspirada en la cerimònia del triomf a l'antiga Roma:



Aquí teniu la cançó "Y todo es vanidad", de Javier Krahe:




Articles del web relacionats:

Orgies, crònica d'una mentida
El feixisme i l'antiga Roma
Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
Capitals amb Capitoli
El fòrum dels aforats
El polèmic origen romà de la salutació feixista

El feixisme i l'antiga Roma

Traducció al català del reportatge publicat el novembre de 2010 a la revista "Historia y vida" (Núm. 512)

El feixisme italià no sorgí del no-res. El seu pilar fou l’antiga Roma. En la pobre Itàlia posterior a la Primera Guerra Mundial, Mussolini s’apropià dels símbols imperials com a vehicle de reafirmació nacional i es presentà com l’encarnació del nou líder disposat a fer renéixer l’Imperi romà. 
 
La Roma dels cèsars sempre ha fascinat els estats totalitaris. No debades, fou uns dels imperis més poderosos i duradors de l’antiguitat. Ja a partir del segle XVI, als països eslaus, els mandataris es feren dir Tsars, terme que deriva del llatí Caesar. Aquest era el sobrenom que acompanyava tots els emperadors romans des d’Octavi August, el qual l’emprà per primera vegada al segle I aC per senyalar que era descendent de l’artífex de l’Imperi, Juli Cèsar. La Rússia tsarista tampoc no tingué cap problema a considerar Moscou com la “tercera Roma”, després de la segona –la de Bizanci.
 
Amb el temps, a la filoromana Rússia tsarista, li sortiren seguidors. A principis del segle XIX Napoleó adoptà l’àguila de les antigues legions romanes com a senyera dels seus invencibles exèrcits –a l’antiga Roma l’àguila era un símbol de fortalesa. També s’apropià de la salutació romana que anys abans, al 1789, ja havien rescatat de l’oblit els revolucionaris francesos com a mostra d’identificació amb la idealitzada República romana. Aquesta salutació consistia a inclinar el braç dret cap endavant amb els dits junts i rectes. Era la manera respectuosa que tenien els soldats romans de saludar les autoritats –encara que existeixen estàtues romanes amb el braç aixecat, tanmateix, mai no fou una salutació habitual.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquí teniu un article interessant titulat "La cara americana del feixisme".

Us recoman aquest article del web "Històries d'Europa" titulat "Els inicis del feixisme italià".

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'arqueologia durant el franquisme.

Per conèixer més la connexió entre el nazisme i Roma, aquí teniu un interessant vídeo titulat "La superciudad de Hitler"



Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme
- Digau-li feixisme, no populisme!
Iconografia romana a la Falange espanyola
- Roma com a justificació del colonialisme modern
-
Roma, història de la humanitat i la llibertat
-
 Dictadors contradictoris
-És realment fascinant
El polèmic origen romà de la salutació feixista

Cupido concupiscent

Sant Valentí s’ha apropiat d’un personatge de la mitologia clàssica: Cupido (Eros grec). Cupido era fill de Venus i Mart. Se’l sol representar com un nin alat, juganer i capritxós, dotat d’arc i fletxes, que tenen poders diferents: les d’or infonen amor a qui és ferit i les de plom provoquen aversió en el cor de l’estimat. En un primer moment, era el símbol del sexe pur i dur. Després, ho fou de l’amor ideal.

Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)
Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)

Segons Plató, Eros “construeix la seva casa en el cor dels humans, encara que no en tots, ja que fuig dels que estan endurits”.

cupido fora

Cupido, fora!

 

Durant el Renaixement i del Barroc italià, molts de Cupidos donaren forma als putti (plural de la paraula italiana putto, “al·lot”). Es tractava de figures de nins, freqüentment despullats i alats. També són coneguts com a erotes o amorets.

Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“
Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“


Un Cupido ben cobejat

Cupido deriva del verb llatí cupio (“desitjar”), d’on tenim concupiscència, apetit desordenat de plaers sensuals; cobejar, cobdícia o conspicu, sinònim d’eminent, que atreu l’atenció per la seva excel·lència. En canvi, el seu equivalent grec, Eros, prové d’ἐράω (“estimar”). D’ell tenim la paraula eròtic, que fa referència a l’amor sensual i al desig sexual, però també, per extensió, a l’atracció molt intensa, similar a la sexual, que se sent cap als doblers, el poder o la fama.

L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602
L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602

En psicologia es parla d’erotofòbia quan hom manifesta una actitud intel·lectual i emocional negativa envers el sexe. La persona que sofreix aquesta patologia s’avergonyeix de la seva nuesa i evita parlar i fer bromes sobre el sexe. No es toca els genitals i es posa tens al llit. A més, sent horror per l’homosexualitat. Tendeix a patir desajustos sexuals: frigidesa, impotència i vaginisme. En general, sobreestimen els riscs del sexe per no practicar-lo. 

Venus i Cupido (Allesandro Allori)
Venus i Cupido (Allesandro Allori)

La cultura erotofòbica fou típica de l’Edat Mitjana, l’època victoriana i els règims autoritaris del feixisme espanyol i l’estalinisme soviètic.


 

Eros i Psique
Al món grec, Eros és el protagonista del mite d’Eros i Psique (ψυχή, ànima), inclòs en la novel·la romana d’Apul·leu La metamorfosi de Luci o L’ase d’or (segle II dC). Moltes vegades ha estat qualificat com el primer conte escrit de la literatura occidental. En ell hi podem trobar la base del relat La Bella i la Bèstia (1740), de l’escriptora francesa Villeneuve. A les rondalles mallorquines hi ha prop d’una desena de versions del mateix, amb diversos noms. En el conte d’Apul·leu,  Eros ja apareix adult.

Eros i Psique (François Gérdard, 1797)
Eros i Psique (François Gérdard, 1797)

Psique era filla d’un rei i tenia dues germanes. Les tres eren precioses, però Psique encara més. Fins i tot arribà a ser admirada com si fos l’encarnació de mateixa Afrodita. Tot i així, mentre les seves germanes s’havien casat, ningú no volia Psique. No debades, la seva bellesa espantava els pretendents.

Afrodita, tanmateix, estava indignada. No podia consentir que tots els honors se’ls emportàs la seva jove rival. Així, ordenà al seu fill Eros que la venjàs, fent-la enamorar d’un monstre. Mentrestant, els pares de Psique estaven impacients per casar la seva bella però solitària filla. Demanaren ajuda a un oracle, el qual els instà a deixar Psique en una roca. Havia de romandre allà pomposament vestida a l’espera que fos esposada per un monstre horrible (el càstig d’Afrodita). Aquells pares, desfets en plors, compliren l’ordre.

Cupido i Psique de nins El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
Cupido i Psique de nins (William-Adolphe Bouguereau)
 

Eros no trigà a davallar de l’Olimp per complir la voluntat de la seva mare. En veure, però, la bellesa de Psique, en quedà tan captivat que girà la fletxa del seu arc contra ell mateix. Quedà així totalment enamorat de la rival de la seva mare. Desitjant de casar-s’hi, manà al vent Zèfir que s’emportàs la jove al palau més bell que trobàs.

Psique no es podia avenir dels luxes del seu nou destí. Hi havia, però, un inconvenient. Només podia gaudir de la companyia del seu marit de nit; de dia es trobava sola al palau. Eros li havia posat com a condició que no intentàs descobrir la seva vertadera identitat. Ella es pensava que en realitat era el monstre de l’oracle que sentia vergonya de la seva pròpia lletjor.


El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)

L’enveja de les germanes
Un dia la jove sentí nostàlgia dels seus i demanà permís al seu espòs per visitar-los. Eros hi accedí a contracor. Llavors, les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, li feren veure que el seu espòs era un impostor que intentava abusar de la seva innocència. Li digueren que el vertader amor no s’amaga. D’aquesta manera, la convenceren perquè durant la nit, mentre dormia el seu estimat, contemplàs el seu rostre amb la llum d’una llàntia. I així ho féu.

Psique es quedà corpresa en comprovar que el seu objecte de desig en realitat no era cap monstre desagradable, sinó un efebus de galtes rosades i rossos cabells. Es commogué tant que la llàntia li tremolà i una gota d’oli calent caigué al braç del dormilega. En sentir-se cremat, Eros es despertà. Enfadat per haver estat desobeït, de seguida fugí per no tornar mai més.

Eros i Psique (1889)
Eros i Psique (1889)

Eros, però, fou castigat per la seva mare a romandre tancat en un lloc segur. Psique, desconsolada, es proposà recuperar el seu estimat. Arribà fins a Afrodita, la qual, per demostrar que seria una dona digna per al seu fill, li encarregà una sèrie de treballs que semblaven impossibles per a un mortal, incloent-hi un descens a l’inframón.

 Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)


Després de caure en un son profund, Psique va ser rescatada per Eros, que continuava enamorat d’ella. Finalment, Zeus els va donar permís per casar-se. A les noces que se celebraren a l’Olimp, la jove va beure nèctar i va menjar ambrosia, de manera que es féu immortal i es convertí en una divnitat. La parella tengué una filla, Voluptas, la voluptuositat (< uolo, “voler”), paraula associada als delits sensuals.

Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)
Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)


A partir del segle VI aC la tradició artística ha donat moltes representacions de personatges alats masculins i femenins, sovint lligats a obres de caire funerari. En aquest sentit, Psique ha estat vista com la part espiritual de l’home que s’escapa volant del cos en el moment de la mort. Aquesta interpretació vincularia la figura de Psique amb la teoria platònica de l’ànima, una doctrina que Apul·leu coneixia prou bé quan al segle II dC va escriure el conte.

Aquí teniu un llistat d'etimologies de mals d'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari del militia amoris (l'exèrcit de l'amor).

Aquí teniu unes quantes reflexions sobre l’amor del periodista català Joan Barril (1952-2014):

«El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l'identificaríem entre molts altres petons. De petons se'n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen, sinó que es troben.»

«L'amor etern no té sentit, perquè l'amor ve quan ve i se'n va quan se'n va. Ens cau al damunt com una pluja tropical i se'ns esmuny d'entre els dits quan volen retenir-lo. L'eternitat està renyida amb la mateixa idea de l'amor... l'amor ha de brollar en el desert sentimental de la vida quotidana.»

«Una cançó d'amor no ho és mai quan s'estima, sinó quan es recorda... Sense cançons d'amor no tindríem paraules d'amor i no sabríem desembarassar-nos de sentiments que a vegades necessiten paraules que serveixin de pont entre el desig i la carícia...»
 
Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat al desig.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0.



Si voleu saber si una persona està enamorada de vosaltres, aquí teniu una intervenció de Teresa Baró, experta en comunicació personal, al programa "Para todos la 2" de TVE:



En aquest àudio del programa "La noche en vela" de RNE es reflexiona sobre l'amor a primera vista que provoquen les fletxes de Cupido. I aquest altre àudio parla sobre "Lo que mueve el amor".

I us deix amb la canço "Las flechas del amor" de Karina:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
- Compte a "venerar" massa Venus!
  • Publicat a Amor

Fal·lus fascinants

A partir d’ara heu d’anar en compte a l’hora d’emprar l’adjectiu fascinant. A l’antiga Roma els fascina eren una mena d’amulets fàl·lics que portava la gent per protegir-se contra el mal d’ull. Eren, per tant, objectes apotropaics, és a dir, que protegien dels mals esperits (απο, “lluny” + τροπος, “direcció”). Estaven associats al déu grec de la fertilitat, Príap.

Tintinnabulum

Tintinnabulum (campaneta fàl·lica d'Herculà)

Els amulets fàl·lics eren un element de decoració ben visible a les cases i carrers romans. També els portaven tota mena de persones, des de nins fins a legionari. Era habitual que, en els actes de bruixeria on es llançaven mals d’ull, s’utilitzassin aquests amulets per fustigar simbòlicament la víctima.

Penis volador (Tintinnabulum)
Penis volador (Tintinnabulum)

Es creu que el mot fascina deriva del llatí fasces (“feixos”), uns paquets cilíndrics de vares, de metre i mig, amb una destral a la part de dalt. D’origen etrusc, la destral personificava la justícia, i el paquet de vares, la força. En temps romans, els fasces eren alçats pels lictors, oficials públics que s’encarregaven d’escortar els magistrats. Amb ells, exhibien l’autoritat que tenien els seus superiors i la seva capacitat per impartir justícia.

Dona damunt d'un fal·lus

Tintinnabulum muntat per una nimfa que corona el gland amb una corona de llorer (Museu Arqueològic de Catalunya. Barcelona)


Mercuri polifàl·lic  (Museo Archeologico Nazionale, Nàpols), la cabellera amb penis, símbols de fertilitat
Mercuri polifàl·lic (Museo Archeologico Nazionale, Nàpols), la cabellera amb penis, símbols de fertilitat

 

Mercuri itifàl·lic
Mercuri itifàl·lic

 

Personificació d'un fal·lus, dotat de cames.  Museu Arqueològic de Catalunya. Tarragona.
Personificació d'un fal·lus, dotat de cames. Museu Arqueològic de Catalunya. Tarragona.

 

Penjoll amb fal·lus
Penjoll amb fal·lus



Els feixos del feixisme
Els feixos dels fasces també els trobam en les paraules fascicle i feixisme. El 1919 Benito Mussolini, inscrit inicialment al Partit Socialista, fundà uns grups d’agitació anomenats els Fasci Italiani di Combattimento (feixos italians de combat). En aquella època fasci era un terme molt difós a Itàlia per referir-se a grups socials. Aviat, però, els fasci de Mussolini es diferenciaren de la resta. El seu símbol foren els emblemàtics  fasces romans. Es tractava d’un emblema que també ja havia estat adoptat el 1789 per la Revolució Francesa. Aquest cop, però, la revolució que enarboraria tindria un caire ben diferent que, com els antics amulets dels fascina, acabarien embruixant més d’un.

El 1921 els Fasci Italiani di Combattimento foren la base per  a la creació del Partit Nacional Feixista, amb postulats ja clarament de dretes. L’octubre de 1922 els feixistes de Mussolini decidiren fer-se amb el poder en la coneguda marxa sobre Roma. Aleshores el rei Víctor Manel III nomenà Mussolini cap de govern. Durant els tres anys següents Mussolini, home d’una portentosa oratòria, anà assumint tots els poders, de manera que acabà per implantar una dictadura.

Fasces i el feixismeAmulets fascinants
Una altra versió defensa que la mare de fascinant és el verb fari (“dir”). En aquest cas, l’etimologia al·ludiria a les paraules proferides en els antics conjurs. L’accepció de fascinar com a “atractiu, deliciós” s’hauria consolidat al segle XIX fruit d’una lectura positiva del mal d’ull, la d’embruixar. 

Penis amb cames

Penis amb cames sobre un ull (circa segle II dC)

La paraula amulet també prové del llatí, d’amuletum. La seva etimologia, però, no és gens clara. Alguns apunten que derivaria del verb amolior (“allunyar”, “apartar”). Talismà, en canvi, ens ha arribat de l’àrab a través del grec τέλεσμα. En un principi aquesta paraula, derivada de τελέω (“complir”, “executar”), al·ludia a una cerimònia religiosa d’iniciació.

Per a més informació, aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra que parla del simbolisme del fal·lus escultòric a l'antiguitat. I aquesta és la segona part.

Articles del web relacionats:
Sobre el priapisme i l'onanisme
Superstició a la romana
El llegat religiós del món clàssic
El feixisme i l'antiga Roma

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px