Banner Top

Coubertin, el humanista olímpico

Reportaje publicado en julio de 2012 en el dossier especial de los Juegos Olímpicos de la revista "Historia y vida".

En abril de 1896 se inauguraron en Atenas los primeros Juegos Olímpicos de la era moderna. Su restauración tras quince siglos de olvido fue fruto del tesón de un hombre, el francés Pierre de Coubertin, que soñaba en conseguir el entendimiento mundial a través de la competición deportiva. Los hechos, sin embargo, le demostraron la dificultad de su empresa humanística. 
 
La historia de la restauración de los Juegos Olímpicos modernos es la historia de una utopía. Su impulsor, el aristócrata francés Pierre de Frédy, barón de Coubertin, vio en el deporte un elemento educativo renovador que, en caso de propagarse, ocasionaría una transformación de la sociedad. Fueron las circunstancias históricas de finales del siglo XIX las que llevaron a este parisino, nacido en 1863, a abanderar un proyecto tan revolucionario. Desde 1871 Francia había dejado de ser la principal potencia occidental tras caer derrotada ante Prusia. Ello había sumido al país galo en una profunda crisis política y social. Esta realidad no pasó desapercibida a un joven Coubertin que, poniéndose en contra a su familia, decidió dejar la carrera militar que le había estado reservada. Hacía tiempo que le perseguía una obsesión: cambiar la sociedad desde la educación.
 
Después de la guerra franco-prusiana, las grandes decisiones políticas se tomaban en Berlín, la cual se había convertido en el nuevo motor de la Segunda Revolución Industrial. Coubertin atribuyó este nuevo despuntar alemán a su sistema educativo. Sin embargo, los ambientes intelectuales antigermanos en los que se movía, le animaron a fijarse en la Gran Bretaña victoriana, poseedora entonces del mayor imperio colonial de todo el mundo.

Para seguir leyendo cliclad aquí.

És molt recomanable aquest article de Toni Padilla (diari Ara, 29/07/2016) titulat "Els grans pecats capitals dels Jocs Olímpics".

En aquest vídeo de "La noche temática de la 2" trobareu més informació sobre els Jocs Olímpics nazis de 1936. Aquest article parla del mateix.

Aquest article parla sobre la idiotesa dels valors olímpics.

No us podeu perdre aquest article sobre el racisme en els Jocs Olímpics moderns. Es titula "El tercer home".

Aquí teniu la meva intervenció a la secció de Sapere aude, del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/08/2016). Parl sobre "Tenen sentit avui els Jocs Olímpics?".

 

Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics

Traducció al català del reportatge publicat el juliol de 2012 al dossier especial sobre els Jocs Olímpics de la revista "Historia y vida".

A l’antiga Grècia l’esport contribuí a la formació intel·lectual i moral ciutadana. El seu vessant més religiós es plasmà en els Jocs Olímpics en honor a Zeus. Convertits en el principal acte aglutinador de la consciencia nacional hel·lena, les Olimpíades se celebraren durant dotze segles fins a la seva prohibició al segle IV dC pel cristianisme.
 
Tots els pobles de l’antiguitat han sentit la necessitat d’exercitar el seu cos, principalment per estar preparats en cas de guerra. Fou a la Grècia clàssica, amb tot, on naixé el terme modern d’esport a partir de l’ideal ètic-estètic  kalokagathía (“bell i bo”), segons el qual la bellesa física era un reflex de la bellesa interior. Els grecs, però, també veren en l’esport grans possibilitats medicinals. Al segle IV aC Aristòtil parla de l’euexia per referir-se al plaer que provoca l’exercici físic. També hi hagué qui li atribuí finalitats pedagògiques. Epictet, un altre filòsof del segle I dC, considerà que l’esforç, l’afany de superació i l’autodisciplina que requereix la pràctica esportiva és un excel·lent entrenament per a la vida.
 
Donades aquestes premisses, la formació física arribà a ser un dels tres pilars de l’educació grega, juntament amb la gramàtica i la música. El cos s’havia d’ensenyar en tot el seu esplendor, d’aquí que l’esport s’exercitàs despullat (gymnós) en uns recintes anomenats precisament gimnasos, un terme que, amb tot, també compartiria protagonisme amb el de palestra, derivat de paleíein (“lluitar”). No és d’estranyar, doncs, que el nu fos una invenció original de l’art grec del segle V aC –en l’art babilònic, egipci i romà el nu era considerat una irreverència.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquí teniu informació sobre els Jocs Olímpics que organitzaren les dones a l'antiguitat.

I aquí teniu el treball de recerca dels alumnes de Margalida Capellà sobre els Jocs Olímpics. 

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als Jocs Olímpics.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre paraules relacionades amb els Jocs Olímpics i amb l'esport en general.

Aquest article parla dels referents clàssics als Jocs del Mediterrani.

Articles del web relacionats:
Al gimnàs s'hi va en pèl
Cornelius Atticus, el primer esportista conegut a Mallorca
-
 Coubertin, l'humanista olímpic
-
 La falsa llegenda de la marató

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px