Banner Top

Per què som cristians?

Dos mil anys després del seu naixement, avui en dia el cristianisme és una de les religions amb més adeptes al món, amb prop de dos mil milions. Però, per què una secta oriental, sorgida del judaisme, es convertí, sense la imposició de les armes, en la doctrina oficial de l’imperi romà? 
 
L’historiador més proper, cronològicament parlant, a la figura de Jesús és Flavi Josef, un jueu nascut l’any 37. Així parla del natzarè a la seva obra Antiguitats jueves (18: 63), escrita a Roma vers l’any 95: “En aquesta mateixa època (la de Pons Pilat: 26-36 dC) va viure Jesús, home savi, si realment és lícit anomenar-lo home. En efecte, era el responsable de fets extraordinaris, ensenyava als homes que acceptessin la veritat amb alegria i convencé molts jueus i molts grecs […]. Després que Pilat, havent escoltat les acusacions que en contra seva havien fet els prohoms del nostre poble, el condemnés a la creu, no va disminuir el nombre d’aquells que el seguiren des del primer moment. De fet, se’ls va aparèixer de nou al tercer dia –havia estat dit pels profetes divins això i moltes altres coses meravelloses sobre ell- i encara avui la tribu dels cristians, que pren el nom d’ell, no ha desaparegut”.
 
Avui en dia els historiadors no qüestionen l’existència de Jesús. Amb tot, sobre aquest paràgraf de Flavi Josef hi ha una ampli consens a acceptar que les al·lusions a la resurrecció i condició divina del natzaret van ser afegides per un autor cristià a principi del segle IV per tal d’enaltir la seva figura. 

Això només és un avanç del reportatge titulat "Per què som cristians?" que m'acaben de publicar a la revista Sàpiens del mes de desembre (Núm. 150).

La conversió de sant Pau (c. 1665, Murillo). Museu del Prado de Madrid
La conversió de sant Pau (c. 1665, Murillo). Museu del Prado de Madrid

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Constantí i el cristianisme.

En aquest link d'El País també trobareu informació sobre les arrels paganes del cristianisme. La mateixa temàtica tracta l'especial Nadal del programa "Mira per on" d'IB3 TV.

En aquest article trobareu informació sobre els diferents tipus de cristians que hi ha al món.

Aquest article parla sobre l'herència del cristianisme.

Aquí teniu un reportatge sobre el cristianisme a Roma.

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal.



Aquest vídeo parla sobre la història de l'Església:




També consultar les següents entrades del web:

- L'origen dels títols i les insígnies papals
Jueus, l'origen d'un estigma


I si voleu conèixer la relació dels màrtirs amb el cristianisme aquí teniu un fragment del programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (18/01/2014), on parl sobre les etimologies dels màrtirs.


Les arrels paganes de les festes de Nadal

Els cristianisme es va apropiar de moltes festes paganes quan al segle IV dC es convertí en la religió oficial de l’imperi romà. A l’antiga Roma el 25 de desembre se celebrava una festivitat solar dedicada al déu Mitra. El cant de la Sibil·la és una altra tradició relacionada amb el món clàssic. D’altra banda, la iconografia nadalenca és molt qüestionada: no se sap realment si els Reis eren d'Orient, si eren tres, si Jesús va néixer en un estable o si va passar de veres l’episodi dels Sants Innocents. La xerrada intenta contextualitzar tots aquests elements del Nadal.

Conferència impartida a:

- Manacor (local de l'Obra Cultura Balear), 19 de desembre de 2016
- Palma (Teatre Mar i Terra), 15 de desembre de 2016
- Campanet (Cas Metge Dolç), 29 de desembre de 20015
- Vilafranca (biblioteca municipal), 23 de desembre de 2015
- Llucmajor (claustre de Sant Bonaventura), 17 de desembre de 2015
- Lloret, 27 de desembre de 2014
- Palma (Can Alcover) 18 de desembre de 2013
- Sineu (saló d'actes), 14 de desembre de 2012

Aquí teniu la meva intervenció a RNE Balears (27/12/2017), on parl sobre les arrels paganes de les festes de Nadal.

Aquí teniu la conferència íntegra que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016):


Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal.

 

Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/12/2013) per parlar sobre les etimologies del Nadal.

 

Aquí teniu una intervenció d'Oriol Junqueras a Catalunya Ràdio explicant els mites universals de la Bíblia.

Per a més informació, podeu consultar les entrades del web relacionades amb les arrels paganes de les festes de Nadal:
El cant de la sibil·la
25 de desembre, la història d'una estafa
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Sant Josep i la tecnologia
Quina joia de juguetes!
La pèrfida sibil·la
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Els misteriosos Reis d'Orient
Nadal com a catarsi?
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting
- L'origen de la iconografia nadalenca
Jesús i el món pagà

La guerra propagandística

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2013)
 
Abans se li deia propaganda i ara comunicació. És la força dels eufemismes, que sovint maquillen mentides. La paraula propaganda apareix per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”). A partir del segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi romà, els habitants d’aquells llogarets més apartats que es resistien a adoptar la nova doctrina havien passat a ser coneguts com a paganspaís i pagès també contenen el mateix ètim.
 
Tot i que es tracti d’un mot d’encunyació recent, des de l’antiguitat la propaganda ha estat al servei dels més poderosos. Un dels qui en sabé treure més partit fou Juli Cèsar. Aquest polític de la Roma republicana del segle I aC, que ha passat a la història amb eslògans com alea iacta est o ueni, uidi, uici, no dubtà a magnificar les seves gestes militars a través de textos com la Guerra de les Gàl·lies i la Guerra Civil. En una iniciativa sense precedents, també va aconseguir, amb el vistiplau del Senat, estampar la seva efígie en les monedes, la qual cosa, juntament amb l’erecció d’estàtues, li garantia una major presència “mediàtica” entre la població.
 
Els admiradors de Cèsar no dubtaren a parlar bé d’ell en qualsevol reunió. Fou així com tengueren sentit els discursos panegírics, paraula provinent del grec pan (“tot”) i d’agyris (“assemblea”). Amb aquesta fama, no és d’estranyar que alguns fins i tot el volguessin fer rei. Ja als llibres sibil·lins –premonitoris del destí de Roma- hi havia escrit que el poble iranià dels parts “només podria ser vençut per un rei”. Quedava clar, doncs, que a Roma, com abans a l’antiga Grècia, els oracles també podien estar al servei de la propaganda  –és el mateix que passa actualment amb les enquestes governamentals del CIS.
 
A pesar de tants d’esforços persuasius, Cèsar acabaria essent assassinat pels seus. Octavi August, tanmateix, en fou un digne successor. No debades, contractà Virgili perquè li escrigués l’Eneida, una obra del tot apologètica a la seva figura. L’historiador Tit Livi també li faria la gara-gara amb Des de la fundació de la ciutat. L’objectiu del llibre era enaltir els valors de la Roma d’August davant de les misèries dels pobles sotmesos. A més de lloar els valors patriòtics, la propaganda, però, també és un mitjà eficaç per difondre la mentida històrica. És el que passà amb l’emperador Tiberi. Dècades després de morir, la seva imatge pública fou destrossada pels historiadors Tàcit i Suetoni, que el presentaren com un vell sanguinari i pederasta.
 
En època moderna, la propaganda consolidaria la seva càrrega negativa amb el nazisme. Al ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, se li atribueix la frase “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. El seu ideari era així de clar: “No hi ha necessitat de dialogar amb les masses, els eslògans són molt més afectius. Actuen en les persones com ho fa l’alcohol. La multitud no reacciona com ho faria un home, sinó com una dona, sentimental en lloc d’intel·ligent”.
 
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
 
Hem de suposar que el Govern Bauzá també es fa seves aquestes paraules de Goebbels. Si no, no s’entén que cap dels seus incondicionals súbdits aduladors hagi volgut assistir a gairebé cap de les taules rodones sobre l’ensenyament públic que aquests darrers mesos s’han celebrat a gran part de pobles de Mallorca. Han preferit adoctrinar els seus en petit comitè i a porta tancada. I, per convèncer les díscoles masses que tanta por els infonen, IB3, l’altaveu de les consignes institucionals, ja s’ha encarregat de fer-los la feina.
 
La darrera ordre executada de franc per l’ens autonòmic ha estat l’emissió del vergonyós vídeo de la Fundació Jaume III titulat A Mallorca, en bon mallorquí. Estaria bé que aquests defensors de “lo nostro” també reivindicassin la figura de Francesc de Borja Moll, l’encarregat d’adaptar la gramàtica de Fabra a les modalitats insulars. Tem, però, que a ell també el considerin un “pancatalanista”. Ara tan sols hem d’esperar que TVE emeti aviat un altre vídeo: “En Andalucía, en buen andaluz”. A veure què en dirà la RAE. I mentre dura aquest renou ideològic la maquinària propagandística ja parla de brots verds. Al carrer, però, només s’hi veuen males herbes que delaten la ineptitud governamental.

L'Arcàdia perduda

Article publicat a l’Ara Balears (18/11/2013)
 
“Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”. Aquestes foren les paraules amb les que el 1929 la poetessa nord-americana Gertrude Stein convencé el seu amic Robert Graves perquè s’instal·làs a Deià. Cansat de la rígida societat britànica d’aleshores i turmentat per problemes personals, Graves trobà en la nostra illa la seva particular Arcàdia perduda. Aquest tòpic literari, que popularitzà al segle I aC Virgili amb les seves Bucòliques, al·ludeix a una regió grega del nord-est del Peloponès. Un segle abans l’historiador Polibi ja l’havia idealitzada com un locus amoenus, un lloc ple de pau i harmonia.

1437475303 776105 1437594473 sumario normal

Robert Graves en el seu "locus amoenus" mallorquí

 
En trepitjar aquella Mallorca preturística, Graves, gran coneixedor del món clàssic, se sentí transportat no només a l’Arcàdia perduda, sinó també a l’Edat d’Or de la mitologia grega, una època en què els mortals vivien feliços alimentant-se dels fruits de la terra fèrtil. Fou enmig d’aquest entorn bucòlic, tan evocador també del jardí edènic, on l’escriptor anglès trobà la inspiració necessària per escriure Jo, Claudi, l’obra que li reportaria més fama internacional.

Robert Graves (1895-1985)
Robert Graves en el seu estudi de Deià Can Alluny (1895-1985)

En la literatura clàssica les illes solen ser considerades espais meravellosos on poden ocórrer prodigis extraordinaris. També, però, estan associades al càstig a causa del seu aïllament geogràfic. No debades, durant l’imperi romà, fins a les Balears foren condemnats a la relegatio ad insulam alguns ciutadans acusats d’haver actuat de manera poc honrosa –ara ja sabem, doncs, quin és l’origen de l’actual corrupció illenca. En època moderna, Mallorca es tornaria a convertir en terra de desterrats. El 1801 el primer ministre Manuel Godoy ordenà la reclusió del progressista Jovellanos, primer a la Cartoixa de Valldemossa i després al castell de Bellver.

51CWKZW64GL. SX307 BO1,204,203,200

Llibre de memòries del fill de Robert Graves

 
El polític asturià va saber aprofitar el seus set anys de confinament insular per prendre consciència d’una realitat social que li era del tot aliena. Ho demostra l’obra, titulada Tratado teórico-práctico de la enseñanza, que presentà el 1804 en un concurs convocat per la “Sociedad Patriótica” de Mallorca. Els nostres governants haurien de prendre bona nota del que hi deia en relació a l’ensenyament de la “lengua mallorquina” en un temps marcats pels Decrets de Nova Planta: “Siendo [...] la que hablan en su primera edad [...], merece mayor atención [...]. El mejor modo de amarla será cultivarla [...]. Entonces podremos irla llevando a la dignidad de lengua literata [...]; y entonces, escribiendo y traduciendo en ella obras útiles y acomodadas a la comprensión general, abriremos las puertas de la ilustración a esta muchedumbre de mallorquines”.  

Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)
Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)
 
El 1838 Mallorca rebria una altra visita il·lustra, la de Frédéric Chopin i la seva amant George Sand. El clima plàcid de Valldemossa havia de servir d’antídot per a la tuberculosi del músic polonès. Les desavinences que tingué, però, Sand amb la població local féu que la seva estada tan sols duràs tres mesos. Aquesta traumàtica experiència la reflectí en el llibre Un hivern a Mallorca (1841) que, tanmateix, serví per donar a conèixer a Europa el meravellós paisatge illenc.
 
Fou així com el 1867 desembarcà a sa roqueta l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. La seva fascinació per la costa nord el portà a comprar grans extensions de terres entre Valldemossa i Sóller que, amb una nodrida xarxa de camins i miradors, es convertiren en el primer parc nacional de les Balears. Per aquelles possessions aviat passarien la rebel emperadriu Sisí, cosina seva, i altres personalitats com Jacint Verdaguer, Miguel de Unamuno, Rubén Dario o Santiago Rossinyol, autor del sobrenom “l’illa de la calma”.

Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc
Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc
 
La faceta més humanística de s’arxiduc es veié reflectida en el Die Balearen (“Les Balears”), un impressionant estudi antropològic del nostre espai insular. El 1899 l’obra guanyà una medalla d’or a l’Exposició Universal de París. Des d’aleshores estaríem en el punt de mira de la incipient indústria turística internacional. Els intel·lectuals tampoc no ens perdrien de vista. “Mallorca es un lugar parecido a la felicidad”, escriuria el 1926 l’escriptor argentí Jorge Luis Borges, tot recordant les seves dues estades a l’illa entre 1919 i 1921.

Graves encara va estar a temps de gaudir del paradís que li recomanà la seva amiga Stein. Lluny de no suportar-ho, hi volgué ser enterrat el 1985 després de viure-hi els seus últims quaranta anys. No sabem, però, si ara el podria suportar. No només ha canviat el seu paisatge, esquitxat per tones de ciment i asfalt, sinó també la seva massa social cada cop més pressionada per les institucions a desertar d’uns trets d’identitat que, segles enrere, tant lloaren els seus distingits hostes. Per sort, encara ens podem aferrar al robust pi de Formentor de Costa i Llobera, ensenya d’aquella Arcàdia perduda que “lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer”.

No us podeu perdre aquest documental sobre Robert Graves de la sèrie de TVE "Baleares, un viaje en el tiempo".

Igual d'interessant és aquest article de Rafel Argullol titulat "La dificultat de pintar paradisos".

Aquest article parla de l'edèn mallorquí de Robert Graves.

Articles del web relacionats:
Mallorca amb ulls d'un Graves
-
 L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears
-
 El Jovellanos catalanòfil més desconegut
A la recerca del paradís perdut
Què és la felicitat?
- Adéu, paradís
Siau qui sou
Quan Mallorca era Hollywood
- Serra Tramuntana, patrimoni de la Humanitat

Els romans de la decadència

Si hi ha un quadre que associam a una bacanal aquest és Els romans de la decadència (1847), del francès Thomas Couture. L’obra, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París, forma part del gènere de la pintura històrica que havia de representar accions humanes i fomentar un missatge moral. Representa un matí de ressaca després d’una nit de sexe desenfrenat. Dins d’un saló amb columnes, hi veim una quarantena de figures vestides a la manera romana gandulejant i dormint. En el centre hi trobam el grup dels luxuriosos, alguns encara bevent i ballant.

En el primer pla, es troben tres homes que no participen de la disbauxa: a l’esquerra, un al·lot malenconiós assegut damunt d’una columna i a la dreta dos visitants estrangers que llancen una mirada reprovadora sobre l’escena. Envoltant els folgosos, columnes corínties i estàtues de romans augusts, inclòs Germànic –pare de l’emperador Calígula- al bell mig del quadre. Jacobí, republicà i anticlerical, Couture criticà amb aquesta pintura la decadència moral de la França de la Monarquia de Juli (1830-48) formada per una alta burgesia que aviat es veié desacreditada per una sèrie d’escàndols.

El quadre donava per bona la teoria, estesa pels autors cristians i sense cap base històrica, segons la qual l’Imperi Romà havia caigut per culpa dels relaxats costums dels seus governants. Ja al segle II aC Cató es queixà de com la influència de l’hel·lenisme estava corrompent els tradicionals valors de l’austeritat romana.

El 1847, el dia de la seva exposició pública, Couture va voler que el quadre aparegués amb dos versos de la Sexta Sàtira de Juvenal: “Més cruel que la guerra, el vici s’ha abatut sobre Roma i venja l’univers vençut”. Personificant aquesta cita, al mig del quadre, sota l’estàtua de Germànic, apareix tombada una dona, identificada pels contemporanis com una cortesana. El missatge, doncs, era clar: així com, segons la majoria d’autors cristians, les absorbents promíscues dones havien acabat amb Roma, de la mateixa manera la cortesana esdevenia una amenaça per a la noblesa i l’honor de França del segle XIX. Per tant, als romans de Couture la sexualitat femenina apareix com una decadència tràgica.

Romàntics, no em vengueu amb romanços!!!

Roma està més present que mai en el nostre llenguatge quotidià. Quan estam cansats de sentir arguments espuris, etzibam al nostre interlocutor: “No em venguis amb romanços!” Per entendre el significat d’aquesta locució hem de parlar primer de les llengües romàniques, és a dir, d’aquelles llengües que deriven del llatí vulgar que es parlava a l’Imperi Romà i que es diferenciaven d’altres ja existents com el fràncic de França.
 
Els filòlegs no es posen d’acord sobre quantes llengües romàniques hi ha. No debades, el nombre pot variar en funció de la distinció que es faci entre llengua i dialecte,  és a dir, variants d'una mateixa llengua que, amb tot, permeten la comunicació (διά, “a través de” + λογος, “paraula”) entre els seus parlants. En general, però, es parla de dotze llengües romàniques:
  • Península ibèrica: espanyol (o castellà), galaicoportuguès, aragonès (parlat en zones del Pirineu aragonès), asturlleonès (també dit asturià, lleonès o bable, parlat a les zones rurals d’Astúries i Lleó) i català (amb més de nou milions de parlants, és la llengua número 88 més parlada del món, d’entre unes 6.000).
  • França: francès i occità (anomenada també com a “llengua d’Oc”, és l’antiga llengua trobadoresca d’Europa que avui compta amb moltes varietats, entre elles, gascó, provençal, llemosí o aranès, parlat a la Vall d’Aran, al nord-oest de Catalunya).
  • Itàlia: italià, sard (Sardenya)
  • Suïssa: a més del francès, en una petita regió es parla el retoromànic (o ladí, romanx o friülà) i el franco-provençal, també anomenat arpità (amb 60.000 parlants, la majoria gent gran, avui es troba en perill d'extinció).
  • Europa de l’Est: romanès (Romania).
Mapa de les llengües romàniques
Mapa de les llengües romàniques
 
Fins a les acaballes del segle XIX, a la costa est de l’Adriàtic es parlava el dàlmata. El seu últim parlant, Tuone Udaina (Antoni Udina), morí l’any 1898 als setanta-set anys.
 
El romanès és l’única llengua romànica que heretà la denominació etimològica dels romans. Tanmateix, el nom de país, Romania, és de creació recent. Valac era la denominació popular fins al segle XIX. 

Essent filles del llatí, les llengües romàniques també són conegudes com a neollatines. Els romans es referien al seu idioma amb el nom de llatí ja que la zona on es fundà Roma, al centre de la península itàlica, era el Latium. El fet que, a partir del segle XVIII, amb la Il·lustració, el llatí fos considerat, juntament amb el grec, una llengua d’alta cultura, originà en castellà l’expressió “saber latín” en al·lusió a una persona culta, astuta. En català també tenim l’expressió “va llatí” per dir que una cosa funciona de manera llisa, sense entrebancs. Per exemple: Aquesta màquina no va llatina.
 
Primers documents en romanç
Al segle IV, amb la caiguda de l’Imperi romà d’Occident, s’afluixaren els lligams dels seus diferents pobles. Fou així com el llatí de la gent del carrer anà fragmentant en dialectes, que, cap a finals del segle VIII, reberen el nom de rusticae romanae linguae (és a dir, llatins rurals, de poble). Aquesta diversitat dialectal, enriquida per les aportacions dels invasors germànics, serà l’origen d’unes noves llengües, les llengües romàniques o neollatines. La denominació prové del mot romanicus (llatí vulgar) en oposició a latinus (llatí culte).
 
Al segle IX tenim el primer document on es constata que el llatí vulgar parlat per la gent de l’antic Imperi Romà ja és considerat una llengua diferent. Aquest document pertany a Concili de Tours convocat el 813 per Carlemany a la ciutat francesa homònima. Una de les seves resolucions disposava que, en tots els territoris de l’Imperi Carolingi, les homilies no s’havien de fer en llatí, sinó in rusticam Romanam linguamaut Theodiscam, quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur, és a dir, “en la llengua rústica romana o germànica, per tal que tots puguin entendre amb major facilitat el que es diu". Es tracta d’un dels testimonis més antics que el llatí en aquella època ja no era comprès pel poble i que les llengües romàniques ja s’havien emancipat del llatí.

No obstant això, cal esperar a l’any 842, amb els Juraments d’Estrasburg, per trobar el primer text complet escrit en una llengua clarament diferenciada del llatí, en aquest cas, el francès. En castellà, els escrits més antics conservats són del segle X i es localitzaren al monestir de San Millán de la Cogolla, a La Rioja. En canvi, en català, els primers documents literaris trobats daten del segle XII i XIII. Són el Forum Iudicum –codi de lleis visigòtic traduït al català- i les Homilies d’Organyà.
 
El romanticisme de les llengües romàniques
Les narracions literàries, en prosa o en vers, que s’anaren escrivint en les llengües romàniques reberen el nom de romanços, indicant així que procedien del llatí de Roma. Atès el seu contingut, en l’expressió “No em venguis en romanços”, el mot romanços esdevingué sinònim de paraules fantasioses, excuses. Per a aquestes obres, sobta que en català i en castellà s’imposàs el mot novel·la, de l’italià novella (“notícia”, “novetat”); en canvi, la seva forma originària es conservà en francès (roman), portuguès (romance) i fins i tot en alemany (roman). De tota manera, el castellà també conserva la paraula “romancero” com a sinònim de novel·la o llibre de cavalleria.

El problema de parlar llatí
El problema de parlar llatí
 
Alguns dels antics romanços o novel·les tenien un contingut amorós, de manera que, per associació d’idees, aviat sorgiria el mot romanç, per al·ludir a una relació amorosa, i l’adjectiu romàntic –no deixar de ser curiós que ROMA, al revés, ens doni AMOR. A finals del segle XVIII apareixeria un moviment literari i estètic, el Romanticisme, sobre l’etimologia del qual no hi ha consens. Alguns proposen que el terme al·ludeix a la cultura pròpia que representaven les llengües romàniques en oposició a la que contenien les clàssiques.

Romeria
Romeria

Amb tot, alguns romàntics com l’alemany Goethe (1749-1832) volgueren viatjar fins a Roma per amarar-se de seu esperit.  En certa manera, el seu pelegrinatge esdevingué, etimològicament parlant, una romeria, mot derivat del llatí romaeus (“romà”), que s’aplicava als primers pelegrins que anaven de Roma a Terra Santa. Així doncs, romàntics, no dubteu a anar en romeria cap a Roma! Però, per favor, en tornar, no em vengueu amb romanços!

A pesar que en les romeries són molt habituals les branques de romaní (en castellà “romero”), aquesta paraula no té res a veure amb Roma. Prové de l’expressió llatina ros marinus, és a dir, roada (o rosada) marina, d’on deriva igualment el nom propi Rosa Maria –en castellà ros, roris també va donar “rocío”. En català, però, romaní també és sinònim de gitano. Deriva de les llengües romanís, que s’originaren en terres de l’Índia. La seva arrel és la paraula rom, que en un principi al·ludia al mascle, al marit.

Aquí teniu un article del blog "Històries d'Europa" sobre l'aparició de les llengües d'Europa.

Articles del web relacionats:
Roma segons Ròmul?
La solidaritat de les llengües
La llengua dels nins salvatges

 

Per què tots els camins duen a Roma?

Un dels emblemes urbanístics de l’imperi romà fou l’extensa xarxa de calçades que construí per tot el seu vast territori. Com succeeix actualment, aquestes vies comptaven amb un indicadors en forma de columnetes de pedra. S'anomenaven mil·liaris perquè apareixien cada mil passes (milia passum) o milla romana (1.480 m). Tenien més de dos metres d'altura, mig metre de diàmetre i un pes d'unes dues tones. Assenyalaven la distància existent entre el lloc concret i la ciutat de Roma. També, però, tenien una funció propagandística ja que solien portar el nom i títols de l'emperador que havia ordenat construir aquella via.

Estructura d'una calçada romana
Estructura d'una calçada romana



En total, l'imperi romà arribà a disposar de 85.000 kilòmetres de carreteres empedrades o viae. Des dels indrets més remots, centenars de vies secundàries desembocaven en les vint calçades principals que conduïen a Roma. D’aquí hauria nascut la famosa expressió “tots els camins duen a Roma”.

A Hispània fou força transitada la Via Platea, que anava d’Asturica Augusta (Astorga, a Castella Lleó) fins a Emerita Augusta (Mèrida, a Extremadura). Va ser a partir de l’edat mitjana que se l’anomenà Via de la Plata, no perquè hi circulés plata, sinó per una evolució fonètica del terme àrab balath, que significa “camí empedrat” –també, però, es creu que la paraula podria venir del llatí delapidata, amb idèntic significat.

Una altra via hispana important fou la Via Augusta, l'embrió de l'actual projecte del Corredor Mediterrani. Es tracta d’una ruta anterior a la conquesta romana que fou reformada per l’emperador Cèsar August -d’aquí el seu nom. Recorria la costa mediterrània d’Hispània i anava des dels Pirineus fins a Cadis. A partir del segle VI aC fou coneguda com a Via Heraclea, ja que acabava a les mítiques Columnes d’Hèrcules –altres el conegueren com el camí d’Anníbal. Al segle I aC aquesta via acolliria l’arc de triomf més important d’Hispània, l’arc de Barà, situat a la Roda de Berà, a uns 20 kilòmetres al nord de la ciutat de Tarragona.

Via Augusta
Via Augusta

L’any 20 aC l’emperador August, conegut per la seva política constructora, féu erigir al fòrum de Roma, al costat del temple de Saturn, el “mil·liari d’or” o milliarium aureum. En aquest cas, era un columna de marbre de més d’un metre d’altura, folrada amb làmines de bronze daurat. Indicava el punt ideal de convergència dels camins de l’imperi. Portava gravats els noms de les principals ciutats i la distància que les separava de la capital. El seu simbolisme quedà especialment remarcat quan Constantí el Gran va batejar aquest monument com a umbilicus Romae, el "melic de Roma".

Aquí teniu un article que parla sobre el viatge a l'antiga Roma.

Aquí trobareu més informació sobre les calçades romanes.

En aquest article teniu més informació sobre el corredor Mediterrani a l'època romana.

Europa o Euroma?
Europa o Euroma?


I voleu conèixer més sobre l'extens territori que cosiren les vies romanes, no us podeu perdre aquest documental de la divulgatoria britànica Mary Beard:



Articles del web relacionats:
Vies que ens desvien

“Tots som grecs a l’exili”

L'escriptor argentí Jorge Luís Borges (1899-1986) ja ho va dir: «Tots som grecs a l'exili». No debades, el pòsit grec en la nostra llengua i cultura és enorme. Així, seguint la màxima de l’oracle de Delfos γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), podem dir que el grec ens ajuda a conèixer-nos una mica millor. “Qui perd els orígens perd la identitat”, resa un famós aforisme. També, però, hem de fer cas al quart manament: “Honraràs el pare i la mare”. En aquest cas, Roma seria el pare cultural d’Occident, i Grècia, la mare.

Durant l’edat mitjana, en caure l’Imperi Romà d’Occident (476), el llatí es continuà emprant en els seus antics territoris. El grec, en canvi, només es parlava a la part oriental, a l’imperi bizantí, que tingué per capital Constantinoble. Així, als monestirs de l’Europa occidental era habitual trobar manuscrits amb l’anotació Graecum est, non legitur (“És grec; no es llegeix”). I d’aquesta expressió nasqué en anglès That’s Greek to me -nosaltres, en canvi, deim «això em sona a xinès».

A Anglaterra aquesta expressió es féu molt popular amb l'obra de teatre «Juli Cèsar», de Shakespeare. Hi apareixia un conspirador preguntant a un altre què havia dit Ciceró i aquest li contestava que no l'havia entès gens perquè «pel que fa a mi, allò estava en grec». L'equivalent francès de That’s Greek to me és C’est du grec pour moi. Als alemanys, en canvi, allò rar els sona a espanyol: Das kommt mir Spanisch vor.

Alfabet grec
Alfabet grec

No seria fins al segle XV quan Occident començà a aprendre la llengua d’Homer gràcies als erudits bizantins expulsats de Constantinoble el 1453 arran de l’ocupació turca. Molts d’ells ensenyaren a la refundada Acadèmia Platònica de la Florència dels Médici.
 
Tot i que es calcula que un 8% del nostre vocabulari és d’origen grec, la seva presència és bastant més àmplia. I és que molts hel·lenismes ens han arribat indirectament a través del llatí. Uns foren adoptats en la mateixa època de la romanització. Són noms pertanyents a tota mena de camps:
  • Elements físics: hora, aire, esfera.
  • Món animal: salamandra, perdiu, dofí, pop, cranc, ostra, perdiu, balena, camell, dromedari, cocodril, estruç, hipopòtam, camaleó, lleopard, rinoceront, tortuga.
  • Objectes diversos: rellotge, guix, oli, cullera, espasa, ampolla, corda, pedaç, prestatge, sandàlia.
  • Plantes: gerani, narcís, plàtan.
  • Persona: braç, talent, llàgrima, caràcter.
  • Altres: governar, ostra, galera, oliva, bany, orfe meló o delta (la desembocadura d’un riu, com la del Nil, agafa aquest nom  de la quarta lletra de l’alfabet grec, de forma triangular).
  • Cultismes, és a dir, mots agafats directament del grec, com història, filosofia, crònica, música, teatre, esquema, zona, poeta.
El grec inunda tots els centres educatius
El grec inunda tots els centres educatius

El llatí també adoptà molts hel·lenismes a través del cristianisme, atès que el grec fou la llengua de cultura dels primers cristians. En són un exemple Bíblia, evangeli, paraula, paradís, màrtir, diaca, monjo, batejar, apòstol, calze, església, parròquia, litúrgia, cementiri, àngel, diable, etcètera. La paraula senderi, sinònim de discerniment –present en la dita “aquell no té seny ni senderi”- també és un hel·lenisme d’encunyació cristiana. Deriva de συντερέω (“observar”) i aquest alhora de τηρέω (“vetlar”, “guardar”).
 
Un bon nombre de mots grecs provenen també de l’intercanvi que va suposar l’expansió de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Són mots relacionats sobretot amb el vocabulari marítim que ens han arribat a través de l’italià: xusma, proa, calaix, escull, galera, ormeig (<ὁρμίζω, “tirar l’àncora”), prestatge o xarxa. Per mitjà del grec, la cultura egípcia també ens ha transmès termes com papir o piràmide.

Antics dialectes grecs
Antics dialectes grecs
 
El grec continua sent actualment una font per a la creació de paraules noves, els neologismes, normalment elements científics o tècnics. Aquesta pràctica s’inicià al segle XVIII, a França, amb la Il·lustració que considerava el grec, però també el llatí, una llengua d’alta cultura. Després, els anglosaxons agafarien el relleu en l’encunyació de nous termes a partir de les llengües clàssiques.
 
En la medicina trobem moltes paraules d’origen grec gràcies a Hipòcrates, considerat el pare de la medicina. Nascut al segle V aC a l’illa egea de Cos, va ser el primer a desposseir aquesta disciplina del seu antic caràcter religiós. Considerava que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual. La seva tasca investigadora el portà a crear paraules com diagnòstic (δια + γιγνώσκω, “el coneixement a través de”), patologia (παθος + λογος, “estudi dels sofriments”), símptoma (συν + πίπτω, “elements que cauen a la vegada”) o pronòstic (προ + γιγνώσκω, “coneixement anticipat”).

Hipòcrates, el pare de la medicina
Hipòcrates, el pare de la medicina
 
En època moderna, quan la medicina anà fent nous descobriments, es continuaren creant termes a partir del grec, però també del llatí. Va ser així com sorgiren paraules com síndrome (συν + δρόμος, “córrer conjuntament”), anorèxia (ἀ + ορεξις, “sense gana”), anestèsia (ἀ + αἵσθησις, “manca de percepció, sensibilitat”) o al·lèrgia (αλλος + εργον, “una altra reacció”). Curiosament un dels tecnicismes mèdics més coneguts –quiròfan- és d’encunyació espanyola. Compost per les paraules gregues χερ (“mà”) y φανς (“visible”), va ser creat al 1892 pel doctor Andrés del Busto, de l’Hospital de San Carlos de Madrid. Amb ell batejà el primer centre d’Espanya que permetia als estudiants presenciar directament les intervencions dels cirurgians. El tecnicisme, però, no s’arribà a normalitzar del tot en altres llengües. En anglès utilitzen en el seu lloc l’expressió operating room; en portuguès, sala de operações, similar al salle d'opérations francès; i en alemany, Operationsraum. Amb la creació de nous termes, la medicina continua el seu curs. 
 
El mecanisme de creació de nova terminologia científica a partir del grec clàssic és inexhaurible i d’abast universal. Neologismes grecs són ecologia (οἶκος “casa”+λόγος “tractat”),  dinosauri (δεινός, “terrible” + σαῦρος, “sargatana”), cromosoma (χρῶμα “color” + σῶμα ” cos”). En molts casos es tracta de paraules compostes. Els neologismes formats a partir d’elements de diferents llengües reben el nom d’híbrids. Es diuen així perquè des del punt de vista lingüístic són aberracions. No debades, híbrid prové d’ ὕβρις (“supèrbia”, “injúria”). Inicialment, es tractava d’un terme que s’aplicava a aquell animal procreat per pares de distinta espècie, com si fos una injúria o ofensa contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. En l’àmbit lingüístics, híbrids grecollatins serien mots com televisió (τήλοῦ, “lluny” + visio, “visió”) o automòbil (ἀυτος, “un mateix” + movilis, -e, “mòbil”). També tenim híbrids amb llengües modernes, com ara megabyte, amb segon compost de l’anglès.

La utilitat del grec
La utilitat del grec

És curiós com les paraules d'origen grec sovint són considerades més nobles o fines que les de procedència llatina. Així, alguns prefereixen emprar el terme grec eucaristia (ευ, “bo” + χάρις, “gràcia”, “servei”) en comptes del llatí missa (< mitto, “enviar”); prefereixen anar a l'oftalmòleg (ὀφθαλμός, “ull” + λόγος, “estudi”) en lloc de l'oculista (< oculus); o al podòleg (πούς, ποδός, “peu”) en lloc del callista (< callum, “durícia”) o del pedicur (< pes, pedis “peu” + cura, “atenció”).

Aquesta importància que desprèn el grec explica la seva omnímode presència en marques comercials. En són un exemple la roba esportiva Nike (“victòria” en grec) o Kappa (lletra número deu de l’alfabet grec); la màquina d’escriure Olympia (en al·lusió a l’Olimp, la muntaya on habitaven els déu); el model de cotxe i revista d'història Clío (antigament musa de la història), els camions Pegàs (que suggereix rapidesa com el cavall alat de Perseu); el detergent Àiax (l’heroi més fort de la guerra de Troia, després d’Aquil·les) o la llibreria d’Internet Amazon (que agafa el nom de les amazones, antigues dones guerreres). D'altra banda, molts noms de persona també són d'origen grec. És el cas d'Andreu, Alexandre, Àngel, Catalina, Esteve, Felip, Irene, Jordi o Sofia. I n'hi ha d'estranys com Pancraci, Eulàlia, Eulogi o Anastàsia. Queda clar, doncs, que el grec és el nostre pa de cada dia. Milers de paraules ens recorden cada dia els nostres orígens hel·lens.

Paraula de Nietzche
Paraula de Nietzsche

 

El grec, més que una llengua morta, és una llengua fèrtil. Ho assegura Andrea Marcolongo, una professora italiana de grec, autora del llibre La lengua de los dioses. Nueve razones para amar el griego (Taurus, 2017). Al diari “El País” (10/10/2017) feia la següent reflexió:

“[...] A mi m’agrada més fer la distinció entre llengües fèrtils i infèrtils, i el grec és una llengua molt fèrtil que serveix per a crear paraules noves. Malgrat pensem que avui no té cap utilitat, és un idioma que està present en el nostre dia a dia. Per exemple, cada vegada que utilitzam la paraula xenofòbia. Xenos és estranger i fobia és por; per tant, xenofòbia és la por a l’estranger, un terme grec que s’encunyà al segle XX. De fet, els grecs mai no haurien utilitzat així aquesta paraula, ja que xenia, d’on deriva xenos, significa hospitalitat, un dels valors fonamentals a l’antiga Grècia”.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre l'ús de l'alfabet en el món tecnocientífic:

Aquí teniu un llistat dels principals ètims grecs.

Aquí teniu les salutacions en grec modern.

Aquí teniu un poema del poeta uruguaià Mario Benedetti (1920-2009) titulat “Lenguas muertas”:

Las trajinadas lenguas muertas
no son tan sólo griego antiguo
latín y sánscrito y sumerio
son asimismo lenguas muertas
o casi muertas / pero nuevas/
el fingimiento el ditirambo
la demagogia el subterfugio
el fanatismo los agüeros
las viejas lenguas eran vivas
cuando vibraban en la gente
y eran el habla del esclavo
del campesino y del apóstol
del artesano y de la puta
las viejas lenguas se murieron
de aburrimiento y de pudor
al recalar en falsos mitos
y amontonarse en los sermones
y sin embargo si les damos
otra vigencia/ otro destino
otro sabor / las lenguas muertas
pueden cambiar de signo y pueden
resucitar al tercer día.


Sobre com els grecs canviaren el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max.



Aquí teniu un treball de recerca món clàssic i anuncis de televisió. Aquí en teniu més. I aquí més.

En aquest enllaç trobareu paraules amb arrel grega. En aquest altre enllaç trobareu paraules de l'àmbit científic d'origen grec. I en aquest web també hi ha molt de material sobre etimologia.

En aquest altre enllaç també trobareu informació sobre la creació del llenguatge científic a partir del grec.

Aquí teniu una entrevista aAndrea Marcolongo, estudiosa del grec clàssic.

Aquí teniu un vídeo d'homenatge a Grècia fet per un grup d'alumnes de Múrcia, titulat "Gracias Grecia":



Aquí teniu el vídeo "We want to teach Greek" en defensa del Grec a l'ensenyament:

Aquí teniu la famosa escena del professor de grec de la pel·lícula "Amarcord":

 

Aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula "La meva gran boda grega", on el pare de la família parla sobre l'omnipotència etimològica grega:


En aquest vídeo del programa Món324 de TV3 trobareu un recorregut etimològic del vocabulari polític que hem heretat de Grècia.

Aquí teniu la secció "Do de llengües" dedicat al grec.

Aquí teniu un documental de Pedro Olalla titulat "Por qué Grecia?"


Aquí teniu un capítol del programa "karakia" dedicat a la comunitat grega a Catalunya:




I aquí teniu un homenatge a Grècia, de la mà de Lluís Llach, "Vaixell de Grècia":


Aquest altre article meu parla sobre la importància del llatí a les nostres vides. Es titula "Menys llatí i més esport".

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px