Banner Top

La postveritat segons Aristòtil

Article publicat a l'Ara Balears (31/03/2017)

Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la cita bíblica llatina de l'Eclesiastès. La postveritat, la mentida en forma de veritat que presideix l’actualitat, no és cap novetat. Ja va ser criticada pels filòsofs grecs fa vint-i-cinc segles. Sòcrates, Plató i Aristòtil treien fum pels queixals amb els sofistes, uns amorals de las saviesa (sophía), a qui acusaven de desprestigiar la retòrica, la “tècnica de la persuasió”.

Sofistes a l'àgora
Sofistes a l'àgora
 
Els sofistes eren una espècie de mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. A canvi de doblers, s’atrevien a defensar qualsevol argument, independentment de la seva veracitat. Com a manipuladors que eren, formaven part de la categoria de demagogs ("els conductors del poble" en grec), els principals responsables de la decadència de la democràcia atenesa.
 
D’Aristòtil conservam el text que tracta d’una manera més sistematitzada els principis de l’art de la paraula. Es titula Retòrica. L'oriünd d'Estagira, científic contumaç amant de les tautologies (veritats inapel·lables), no podia tolerar segons quines barbaritats. Li molestava especialment el mal ús de l’argumentació que feia Zenó d'Elea en les seves famoses paradoxes o apories. Aquest deixeble de Parmènides presentava com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Així, arribà a defensar que el moviment no existeix i que mai, en una cursa, el veloç Aquil·les podria atrapar una tortuga que li portava avantatge. Per a Aristòtil, tal proposició no s’ajustava gens a la veritat que marca l'observació empírica dels fenòmens. El mateix afirmaria avui de les tesis anticanvi climàtic de Donald Trump.

Aquil·les i la tortuga
Aquil·les i la tortuga
 
Tanmateix, la veritat casa més amb la dialèctica que no pas amb la retòrica. Només amb l’intercanvi rigorós d’idees entre dos o més interlocutors podem arribar a ordenar una mica el nostre pensament. Els que, però, tan sols volen escoltar, sense prendre un paper actiu en la discussió, han d’anar en compte. El mestre d’Alexandre el Gran ens recorda que l’art de l’eloqüència està integrat per tres elements: el logos, l'ethos i el pathos.
 
El logos és la coherència interna del discurs construït a partir d’evidències sòlides. L'ethos fa referència a la credibilitat i a la confiança que inspira l’orador. “Als homes bons els creiem de manera més plena i amb menys vacil·lació”, escriu el d’Estagira a la seva Retòrica. I el pathos és la capacitat de commoure, d’apel·lar a les passions del públic, a qui s’ha de conèixer bé per tenir una major incidència. Segons el savi grec, aquest darrer element era la clau de l'èxit dels sofistes. I encara avui dóna molts bons resultats. No debades, l’emoció mou a l’acció més que no pas la raó.
 
En la nova postveritat, les paraules, esbudellades semànticament, continuen estant al servei de la mentida. Vivim una democràcia sentimental, on ja pocs polítics actuen d’acord amb la seva responsabilitat cívica. Sempre dóna més vots dir el que la gent vol sentir. I ara més que mai, garratibats com estam per la por a no tenir cap futur. Ja ni tan sols estam per a paradoxes. A l'antiga Grècia els filòsofs que les plantejaven almanco obligaven a reflexionar la gent. En canvi, els actuals líders populistes, entabanadors vestits de seductors emocionals, simplement fan proclames per dividir el món entre bons i dolents. La dicotomia és així de pobra per a aquests nous sofistes, que mostren el camí a molts obcecats tertulians aspirants a polítics.

Anna Arendt i la mentida
Anna Arendt i la mentida
 
En uns temps tan convulsos, de sonoritats vàcues i d’egos desmesurats, cal retornar la dignitat a la paraula. L’hem d’allunyar del sectarisme, l’insult, la fal·làcia, la insolència i la intransigència. L’estridència del sarcasme s’ha de combatre amb l’elegància de la ironia, que permet escodrinyar matisos més subtils de la complexa realitat.
 
La retòrica aristotèlica contra la postveritat ve avalada per un altre savi grec, el comediògraf Aristòfanes: “Posseixes tots els atributs d’un demagog: una veu horrible i cridanera, una naturalesa intractable i perversa, i un llenguatge de mercat. En tu conflueix tot allò necessari per a governar” (Els cavallers). Més munició: “Vostès [demagogs] són com els pescadors d’anguiles; en aigües quietes no agafen res, però si remouen el fang la seva pesca és bona; de la mateixa manera, és només en temps turbulents que vostès s’omplen les butxaques”. Definitivament, nihil novum sub sole.

La llengua de la demagògia
La llengua de la demagògia

A la seva obra Política Aristòtil té una altra cita interessant ben actual: “Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […] En canvi, la paraula existeix per manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com el que és just i el que és injust”. 

I per acabar una cita de l’escriptor alemany Bertolt Brecht (1898-1956): “El que desconeix la veritat és un ignorant, però el que la sap i la desmenteix és un criminal”.

Aquest article fa un recorregut històric sobre les notícies falses. Aquest article de Xavier Antich també és interessant. Es titula "Digueu-ne mentida, simplement" (Diari Ara, 28/05/2017). Aquest altre article del mateix autor també ñes interessant: "Mentida deliberada".

I
 aquest altre article parla d'Itàlia, el país de Pinotxo, de la mentida.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?
Matar el missatger en temps de la postveritat

Friné, la bellesa feta dona

Curiosament, en el món grec, hi ha pocs vasos d’escenes sexuals dins el matrimoni. No per això, però, s’ha de suposar que els grecs, malgrat la seva misogínia, no tenien sexe amb les seves dones per pur plaer. Aristòfanes, en la cèlebre comèdia Lisístrata, presenta un grup de dones ateneses que al segle V aC es neguen a copular amb els seus homes mentre aquests no hagin signat la pau en la Guerra del Peloponès. En la mitologia també podem trobar Hera intentant seduir Zeus, o un romàntic Orfeu lamentant-se per la pèrdua de la seva estimada Eurídice. Homer, per la seva part, a la Ilíada, s’entreté a relatar el comiat, ple de tendresa, entre Hèctor i Andròmaca. I, a l’Odissea, és famós el retrobament passional entre Odisseu i Penèlope, exemple de dona fidel.

Hera sedueix a Zeus a la muntanya Ida (James Barry, 1741-1806))
Hera sedueix a Zeus a la muntanya Ida (James Barry, 1741-1806))
 
Escena de sexe explícit al món grec
Escena de sexe explícit al món grec

Tanmateix, exceptuant aquests testimonis que ens ofereix la literatura i la mitologia, l’únic sexe heterosexual que es documenta en les peces de ceràmica és el que es practicava amb les πόραναι, les prostitutes més vulgars (equivalent a les meuques), d’on deriva la nostra paraula “pornografia” –es tracta d’un neologisme creat a la segona meitat del segle XIX pels francesos. També, però, hi ha representacions de coits amb ἑταίραι (“companya”) –d’on tenim heterosexual o heterogeni-, prostitutes de refinada cultura que solien acompanyar l’aristocràcia masculina als simposis.

Escena sexual d'un vas grec on apareix una bossa amb monedes penjada a la paret
Escena sexual d'un vas grec on apareix una bossa amb monedes penjada a la paret
 
Un text grec atribuït al gran orador atenès Demòstenes (384 a.C.-322 aC) diu: “Les hetairai serveixen per proporcionar-nos plaer, les concubines per a les nostres necessitats quotidianes i les esposes per donar-nos fills legítims i cuidar la casa”. Tal afirmació constata l’alta consideració que tenien aquestes prostitutes a l’antiga Grècia.

Hetaira en un simposi
Hetaira en un simposi
 
Algunes hetairai han passat a la història per la influència que exerciren sobre destacades personalitats del món grec: Aspàsia, amb qui es casà Pèricles després d’abandonar la seva dona; Diotima, freqüentada per Sòcrates i immortalitzada per Plató en el Banquet; o Friné la musa de Praxíteles. L’extraordinària bellesa d’aquesta última serví al famós artista grec per esculpir al segle IV aC el primer nu femení integral de la història de l’escultura: Afrodita Cnídia.
 
Afrodita Cnídia (Praxíteles)
Afrodita Cnídia (Praxíteles)

L’escultura de Praxíteles fou una petició de la ciutat de Cos. Quan, però, les seves autoritats veieren el cos nu de la deessa, exceptuant la zona púbica que es tapava amb la mà dreta, declinaren l’obra i en sol·licitaren una altra més pudorosa. Tanmateix, l’obra original seria comprada per la ciutat de Cnida (a l’actual Turquia), que aviat la convertí en un dels seus principals reclams. Segons Plini el Vell, era tal la bellesa de l’escultura que un jove fins i tot s’enamorà d’ella i la va intentar robar.
 
Un judici polèmic
Friné es deia en realitat Mnésareté. Suposadament va rebre aquest sobrenom (“granota” en grec) pel to verdós de la seva pell. Li tocà ser el centre d’atenció en un controvertit judici. Un amant ressentit l’acusà d’impietat per haver fet una paròdia dels misteris de la deessa Demèter. L’advocat que la defensava, també antic amant seu, fou incapaç de convèncer el jurat de la seva innocència. En última instància va recórrer a ensenyar el cos nu de la dona, al·legant que el seu cos era un monument viu d’Afrodita –tal era la bellesa de Friné. La jove fou absolta. D’aquesta manera triomfà la famosa dita Tira més un pèl de dona que cent mules” (en castellà, “tiran más dos tetas que dos carretas”).

Frine davant l'areòpag (1861), obra de Jean-Léon Gérôme
Frine davant l'areòpag (1861), obra de Jean-Léon Gérôme
 
La bellesa i la intel·ligència no foren les úniques característiques de Friné. També destacà per la seva set de riqueses. De fet, es diu que la seva fortuna fou tan gran que, quan Alexandre el Gran va destruir Tebas, ella s’oferí per reconstruir-la amb els seus doblers amb la condició que l’entrada de la ciutat portàs gravat el seu nom.

Friné
Friné


En aquest enllaç trobareu més informació sobre les hetaires a l'antiga Grècia.

Aquí teniu un reportatge del diari La Vanguardia sobre les geishas japoneses, que guarden moltes similituds amb les hetairai gregues

Aquest enllaç parla sobre els diferents tipus de prostitutes a l'antiga Grècia.

La guerra de les biblioteques de l’antiguitat

Extracte del reportatge publicat el maig de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 91) amb l’assessorament de Joan Alberich, professor de Filologia Clàssica de la UAB.

La febre pel llibre començà fa vint-i-cinc segles a Egipte. La biblioteca grega d’Alexandria, hereva de la mesopotàmica Nínive, fou el primer intent seriós de posar per escrit “la memòria de la humanitat”. Aviat, però, li sortí una rival: la biblioteca de Pèrgam, a l’actual Turquia. D’una naixé el papir i de l’altra el pergamí. SÀPIENS ressegueix el que es coneix com la primera guerra freda cultural de l’antiguitat

Si hi ha una biblioteca que ha marcat la història d’Occident aquesta és la d’Alexandria. No debades, és la nostra principal font de coneixement de l’antiguitat. Només ens ha arribat, però, prop d’un deu per cent del que guardaven les seves parets. Si no hagués estat pels incendis que patí, segurament ara sabríem molt més del nostre passat. I és que el material emprat aleshores per a l’escriptura, el papir, molt vulnerable, jugà una mala passada a la història. Més resistent fou el suport que s’utilitzà en la primera gran biblioteca coneguda en el món antic, la de Nínive, a Mesopotàmia, on s’emmirallà la d’Alexandria. Situada no gaire lluny de Mossul, al nord de l’Iraq, a la mateixa zona on va néixer l’escriptura fa 5000 anys, el seu estri per emmagatzemar informació foren les tauletes de fang, un element prou abundós en una regió regada pels rius Tigris i Eufrates.
 
La biblioteca de Nínive havia estat fundada al segle VIII aC pel rei assiri Sargon II amb la voluntat de col·leccionar les cròniques dels seus dominis. Al segle VII aC, però, els babilonis i els medes assaltaren la ciutat, posant fi a tres segles de regnat d’una de les majors potències de l’antic Pròxim Orient. Tot i que també saquejaren la biblioteca, les tauletes d’argila quedaren pràcticament intactes. Els seus signes, que pertanyien a l’escriptura cuneïforme –de caràcter sil·labo-logogràfic- no serien desxifrats fins al segle XIX per l’arqueòleg britànic Henry Rawlinson. Fou una fita tan important com la de la pedra Rosseta per a l’escriptura jeroglífica: ja es pogueren llegir llibres com el Poema de Gilgamesh, considerada l’obra narrativa més antiga de la humanitat. La biblioteca d’Alexandria, fundada quatre segles més tard que la de Nínive, trencaria esquemes amb la seva predecessora. I no només perquè deixà d’utilitzar el fang.
 
Alexandria
Tot començà el 331 aC, quan Alexandre el Gran, després d’envair Egipte, decidí fundar una ciutat oberta a la Mediterrània. En honor seu, naixia Alexandria com a nova capital del país del Nil en substitució de Memfis. El seu port estava arrecerat per l’illa de Faros, que acabà donant nom al famós far, una de les set meravelles del món antic. Després de posar la primera pedra, el conqueridor marxà corrents cap a Pèrsia. Mai més no tornaria a trepitjar la ciutat. Només hi tornaria el seu cadàver per prendre-hi sepultura. Quan l’imperi es repartí entre els seus generals, Egipte tocà a Ptolemeu. El seu objectiu fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d’efervescència cultural s’acabà canalitzant a través  de l’Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

Aquí teniu un article deliciós de Francesc-Marc Álvaro, periodista de La Vanguardia, dedicat a les biblioteques personals. Es titula "El último refugio".

Articles del web relacinats
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Biblioteques, la memòria de la humanitat

La pederàstia a la Grècia clàssica

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 78) amb Joan Alberich Mariné, professor de Filologia Grega de l’UAB.

Al segle XIX els arqueòlegs es quedaren atònits quan descobriren a Grècia peces de ceràmica on sortien dibuixats adults amb adolescents. Ningú no fou capaç d’afrontar un tema que suposava parlar de les “perversions” d’una civilització moltes vegades idolatrada. A la Grècia antiga, però, l’educació no es concebia sense la pederàstia. Segons Plató, no era una pràctica sexual aberrant com ara, sinó pedagògica. SÀPIENS dóna les claus per entendre un dels aspectes més controvertits de l’arqueologia. 
 
El passat és molt fàcil d’idealitzar. I tractant-se de Grècia, encara més. No debades, estem parlant del bressol de la civilització occidental, allà on va néixer la democràcia, el teatre, la filosofia... Després de la foscor de l’Edat Mitjana, l’interès pel món hel·lè ressuscità al segle XV amb el Renaixement. Aleshores els grans intel·lectuals s’emmirallaren en els ideals que desprenien els grans clàssics greco-llatins. Els textos escrits eren l’únic instrument disponible per valorar una cultura que es creia perfecta. Hi havia obres, però, que no acabaven d’encaixar dins aquest ideari pel seu contingut sexual.
 
El segle XIX, amb el naixement de l’arqueologia clàssica, fou quan es tingué més informació sobre tot plegat. De la terra començaren a sortir innumerables peces de ceràmica amb representacions considerades “amorals” per a l’època. Els arqueòlegs es resistien a veure el que tenien davant dels seus ulls: imatges de parelles homosexuals compostes habitualment per un adult i un adolescent. Va ser a partir dels anys cinquanta del segle XX quan alguns estudiosos s’atreviren a desacralitzar el món grec, admetent que la pederàstia era extensament practicada pels seus habitants. Això explicava, entre d’altres coses, molts episodis de la mitologia grega: el rapte del bell mortal Ganimedes per part de Zeus o els amors desgraciats d’Apol·lo amb joves com Jacint o Ciparís. Alhora també s’entenien les sospitoses amistats d’alguns herois homèrics, especialment la d’Aquil·les i Pàtrocle, o la d’Alexandre el Gran i el seu amic de la infància Hefestió.

Escena de pederàstia grega
Escena de pederàstia grega
 
Pederàstia i misogínia
La societat grega no era només hedonista sinó fortament misògina. No debades, ha estat definida com un “club d’homes”. Al segle IV aC Aristòtil, en la Història dels animals, mantenia que la dona és un ésser limitat racionalment, ja que, degut a les seves alteracions hormonals, no pensa amb el “cap”, com fa l’home, sinó amb l’ “úter” o hystéra (d’on deriva la nostra paraula “histèria”). Amb tots aquests prejudicis, el paper de la dona en la societat grega era pràcticament nul. En les classes aristocràtiques, des de petita vivia reclosa al gineceu de casa, dedicada a les feines domèstiques i sota les ordres del seu pare o, en el seu defecte, del seu germà. En complir els quinze anys se li buscava un marit. Des d’aleshores vivia entregada a ell i a la tasca de donar fills a la polis. L’educació dels fills mascles, però, fugia de la seva responsabilitat a partir dels set anys. Arribats a aquesta edat, els menors acudien a l’escola acompanyats d’un esclau, anomenat pedagog (“el que porta el nen”), que tenia cura de la seva seguretat. En complir els dotze anys, la seva educació o paideía es veia complementada amb la pederàstia, paraula composta per paîs (“nen”) i pel verb erân (“estimar”) [...].

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" de "Efe Radio" (10/11/2017). Parl sobre la pederàstia a l'antiga Grècia:




Aquí teniu un àudio que parla sobre la pederàstia a l'antiga Grècia.

I aquí teniu un altre àudio sobre la pederàstia a l'antiguitat. És del programa "Les mil i una nits", de Catalunya Ràdio.




Per què llegim en silenci?

Extracte del reportatge publicat el març de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 77) amb l’assessorament del Catedràtic de Lingüística de la UB, Jesús Tuson.

Avui dia la lectura s’ha convertit en un acte solitari, íntim i, sobretot, silenciós. Als inicis de la paraula escrita, però, la norma habitual fou llegir en veu alta. El canvi de tendència no es produí fins al segle IX dC, amb la generalització dels signes de puntuació. 
 
L’historiador grec Plutarc (segle I-II) relata una anècdota ben curiosa. Al segle IV aC les tropes d’Alexandre el Gran quedaren atònites quan veren el seu general llegint en silenci una carta de la seva mare. Vuit segles després, Sant Agustí conta en les seves Confessions una altra anècdota similar. Li va passar quan es traslladà de Cartago (Tunísia), la seva terra natal, a Milà, on l’havien cridat per fer classes de literatura i retòrica. A la ciutat italiana va conèixer Sant Ambrosi, un lector poc convencional atès el que diu d’ell: “Quan llegia, els seus ulls recorrien les pàgines i el seu cor entenia el seu missatge, però la seva veu i la seva llengua estaven quietes” (Confessions VI 3, 3-4). Ens pot costar creure-ho, però a l’antiguitat la norma habitual no era llegir en silenci, com fem ara la majoria de nosaltres, sinó en veu alta. Fou a partir del segle IX dC, amb la generalització dels signes de puntuació, quan s’imposà la lectura silenciosa.
 
La lletra parlada
El grec clàssic disposava de més de deu verbs per referir-se a l’acció de llegir. El que ens ha arribat, però, és el que li manllevà el llatí: legere. Significa “recollir, seleccionar”. Una etimologia similar té el verb anglès “read”. Entre les seves accepcions trobem la d’ “endevinar, interpretar”. Tots aquests significats ens remeten a un temps en què llegir era considerat un procés visual de selecció i anàlisi de paraules. Les primeres lletres que donà l’escriptura fa cinc mil anys a Mesopotàmia arribaren sota la forma de signes pictogràfics. Ja aleshores es creia que cada signe tenia ànima pròpia i que, per tant, havia de ser verbalitzat oralment. Els llatins encunyaren una expressió molt il·lustrativa al respecte: scripta manent, verba volant. En l’actualitat ha passat a significar “allò escrit perdura, les paraules se les emporta el vent”. Antigament, però, expressava precisament el contrari. Es fixà com a lloança de la paraula dita en veu alta  –que té ales i pot volar-, en comparació amb la silenciosa paraula sobre la pàgina –que està immòbil, morta. Davant un text escrit, el lector tenia l’obligació de prestar la seva veu a les lletres mudes, les scripta, perquè es convertissin, segons la curiosa distinció bíblica, en verba, paraules parlades, esperit. De fet, els idiomes primordials de la Bíblia –l’arameu i l’hebreu- no distingeixen entre l’acte de llegir i de parlar: ambdues accions es designen amb la mateixa paraula.
 
No és casualitat que l’escriptura es concebés en els seus inicis com un acte verbal. Nascuda com un instrument per ajudar a la memòria humana, la seva irrupció es produí en una societat on la parla era el mitjà habitual d’aprenentatge. Ja a la Grècia clàssica, els rapsodes i els aedes eren els encarregats de recitar els grans poemes homèrics, la Ilíada i l’Odissea, davant un auditori nombrós –queda clar, doncs, que, tot i que ve del llatí littera (“lletra”), la literatura va ser oral durant bona part de la seva història. Va ser al segle VIII aC, amb l’adopció de l’alfabet fenici, quan aquests textos es fixaren per escrit per assegurar la seva pervivència a les futures generacions. Fou, sens dubte, una gran revolució que no agradà, però, a tothom [...]

Podeu clicar aquí per continuar llegint.

Articles del web relacionats:
- Llibres que ens fan lliures
- "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital:



Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.


Estoics per resignació

Sovint en aquesta vida no ens queda més remei que resignar-nos davant allò inevitable. Som, per tant, hereus de l’estoïcisme, un corrent filosòfic nascut a finals del segle IV aC a Grècia davant el panorama del tot convuls que deixà la mort d’Alexandre el Gran (323 aC). Zenó (332-262 aC), natural de Xipre, és considerat el seu principal fundador.
 
Els estoics es reunien en un pòrtic (στοά) de l’àgora d’Atenes –d’aquí el seu nom. Com els cínics, els estoics admiraven Sòcrates per la seva impertorbabilitat davant la mort i per la seva afirmació que és preferible patir una injustícia a cometre-la. Sota l’ombra d’aquest gran mestre, l’ètica estoica va establir que, en un univers determinat per un ordre racional, l’home no pot més que resignar-se davant allò que se li escapa de les mans. És el cas de la salut, la mort i els revessos de la fortuna.

Els estoics, doncs, vivien amb una conformitat impassible davant l’única veritat de l’existència: morir diàriament (quotidie morimur). Pel que fa a al resta de coses, però, no eren uns conformistes. A diferència dels epicuris, defensaven la necessitat d'ocupar-se de política i d'intervenir en el món. 


Actual stoa de l'àgora d'Atenes
Actual stoa de l'àgora d'Atenes
 
L’estoïcisme de Sèneca
Al món romà, un dels estoics més cèlebres va ser Sèneca, natural de Còrdova (circa 4aC-65dC). Essent un nin, va arribar a Roma per estudiar retòrica i gramàtica. D’adult, es va decantar pel dret, sense deixar de banda la seva gran passió, la filosofia estoica. El 31 es va estrenar en política com a qüestor i va iniciar la seva brillant carrera d’advocat, que el portaria a dir Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot el món”). La frase palesa l’ideal humanista segons el qual, essent el món la nostra casa, no podem romandre indiferents a qualsevol mena d’injustícia, per molt lluny que es trobi. Ja ho havia dit al segle II aC el comediògraf romà Terenci: Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, consider que res del que és humà m’és aliè”).
 
L’any 41 Sèneca se n'anà exiliat a Còrsega (en aquells moments una illa inhòspita) a causa de l’odi que li professava Messalina, tercera muller de Claudi. Al cap de vuit anys, després de la mort de Messalina, seria cridat per Agripina, la nova dona de l’emperador, que li va encarregar fer de preceptor del seu fill Neró. Durant aquest temps d’aïllament el filòsof cordovès va escriure algunes de les seves millors obres, entre elles les Consolacions, que conté un text destinat a confortar la mare, que patia veient-lo exiliat.

El 54 Claudi moria enverinat i Neró, de tan sols disset anys, es convertia en el nou amo de Roma. El 65 la seva mania persecutòria el va portar a acusar el seu mestre d’estar al darrere de la conspiració en contra seva que havia dirigit el senador Pisó. Per això li va ordenar llevar-se la vida –en aquella cacera de bruixes també morien altres exponents de la literatura llatina com Lucà o Petroni.

La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)
La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)

Segons conta Tàcit, Sèneca va afrontar aquell ingrat destí amb resignació, fidel als seus principis estoics. Després d’abraçar la seva dona, Paulina, la va animar a oblidar el seu dolor i a seguir vivint. Ella, però, el va voler acompanyar. Així, ambdós, dins un bany d’aigua tèbia, es van obrir les venes. Per accelerar el trànsit, el filòsof hispà va demanar ingerir cicuta. En l’últim moment, els esclaus van embenar les ferides de Paulina, de manera que Sèneca va morir tot sol.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
 
Per a Sèneca, la filosofia era el consol davant les adversitats del destí. Això va fer que la seva figura de moralista fos relacionada amb el cristianisme, el qual li va atribuir una falsa correspondència amb sant Pau.
 
Tanmateix, el cordovès, a qui s'atribueix la famosa frase errare humanum est (“equivocar-se és humà”), no va ser del tot coherent amb la seva filosofia estoica. Va adquirir una enorme fortuna d’origen dubtós, va combatre els seus adversaris polítics sense miraments i no va moure ni un dit per evitar els assassinats de Claudi, Britànic (rival de Neró al tron) i d’Agripina, la seva valedora.  Sèneca es defensà de tots aquests atacs escrivint De vita beata (“Sobre la vida feliç”).
 
Les Meditacions estoiques de Marc Antoni
Un altre personatge que abraçà l’estoïcisme, gairebé coetani de Sèneca, va ser Epictet (circa 50- 125 dC), originari de Grècia. Arribà a Roma, essent un nin, com a esclau i després aconseguí l’emancipació. Les seves ensenyances foren recollides pel seu deixeble Flavi Arrià en l’obra Dissertacions.




Epictet considerava que hi ha coses que depenen de nosaltres, com els sentiments i les passions. D’altres, en canvi, no, com la salut o la mort. Aquest savi grec té moltes frases cèlebres: “No ens fan patir les coses, sinó les idees que tenim sobre les coses”; "No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que has de voler que s'esdevinguin tal com s'esdevenen i viuràs feliçment."; "És lliure aquell que viu segons la seva elecció." 

El pensament d’Epictet va influir molt, devers un segle després, en l’emperador Marc Aureli (161-180), un altre oriünd d’Hispània. Qualificat com l’emperador filòsof, amb ell es va complir l’ideal de Plató que augurava la felicitat als pobles quan els reis fossin filòsofs. Tanmateix, les guerres que va haver d’afrontar suposarien la fi de la famosa Pax Romana, el període de pau interna i de prosperitat econòmica iniciada gairebé dos segles enrere per August.

Retrat eqüestre de Marc Antoni
Retrat eqüestre de Marc Antoni
 
De campanya en campanya, Marc Aureli aprofità el temps lliure per escriure Meditacions, una obra on exposà la seva visió del món.  Amb tot, la seva fama d’il·lustrat no va impedir que continués, com els seus predecessors, perseguint cristians –per justificar la seva eliminació va ordenar escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.

Nec spe nec metu
Al segle XV el pensament estoic comptaria amb un nou lema: Nec spe nec metu (“sense esperança i sense por”). Va ser encunyat per Isabella d’Este, comtessa de Mantua, considerada la prima donna del Renaixement italià perquè es relacionà amb els grans artistes i pensadors del seu temps. Tizià la retratà dues vegades i Leonardo li’n féu un esbós. Amb el lema Nec spe nec metu Isabella convidava a viure la vida sense esperança, sense ambició personal, però amb determinació, sense por.

Isabella d’Este (Tizià)
Isabella d’Este (Tizià)

Per acabar, us recoman aquest article titulat "Aceptar las cosas como son", de Francesc Miralles.

Aquí teniu el mètode estoic per prendre decisions. I aquí teniu consells estoics per reprogramar la ment.

Aquest article parla d'un postulat estoic: pensar positivament mai ens durà a l'èxit.

Aquí teniu un vídeo molt interessant sobre Sèneca, del filòsof Alan de Botton:



I aquí teniu el capítol de Merlí dedicat als estoics:



I aquest altre vídeo també és interessant:



Articles del web relacionats:

Atletes ascetes
-
 Memento mori
Una mica d'hedonisme, per favor

“Traduttore traditore”

Ja ho diu un antic proverbi italià: Traduttore traditore, és a dir, “traductor, traïdor”. Això vol dir que una traducció, per molt bona que sigui, mai no aconseguirà reflectir en la llengua receptora tots els matisos de la llengua originària. No debades, cada llengua té un univers semàntic força genuí amb determinades paraules o frases fetes. N’és un bon exemple l’inici de les rondalles mallorquines “Això era i no era....”. 
 
Segons una llegenda –del tot interessada-, una de les primeres traduccions de la història es produí a la ciutat d’Alexandria (Egipte). Al segle III aC el monarca Ptolomeu II Filadelf (284-246 aC) va ordenar traduir al grec els cinc llibres de la Torà (l’Antic Testament). Aleshores, les seves llengües originàries, l’hebreu i l’arameu, ja no eren gaire conegudes per moltes generacions de jueus que havien nascut en la diàspora i que ja havien adoptat el grec com a llengua de cultura.

Septuaginta
Septuaginta
 
Per a l’ocasió, setanta-dos traductors es tancaren a l’illa de Faros, davant la cèlebre biblioteca d’Alexandria. Varen estar treballant cadascú per separat i al final, al cap de setanta-dos dies, tots havien coincidit exactament en la traducció. Aquest origen “miraculós” donava autoritat a la versió dels llibres sagrats que havien fet i que, com a record d’aquella anècdota, passarien a ser coneguts en llatí com a Septuaginta o la Bíblia dels Setanta –la xifra s’arrodoní. Aquesta primera traducció només es referia als cinc llibres de la Torà, de manera que en grec s’anomenà Pentateuc (“les cinc caixes).
 
El far d’Alexandria
Els autors d’aquell prodigi s’havien tancat en les dependències d’una torre que agafava el nom de l’illa homònima. Havia estat construïda un segle enrere (segle IV aC) per Ptolomeu, un dels successors d’Alexandre el Gran i primer monarca egipci de la dinastia làgida. El far d’Alexandria acabaria essent considerat una de les set meravelles del món antic.
 
El far d'Alexandria
El far d'Alexandria

A la seva època, aquesta torre va ser una de les estructures més altes aixecades per la mà de l'home, amb prop de 160 metres, segons algunes fonts. Al capdamunt hi havia miralls metàl·lics que n'assenyalaven la posició reflectint la llum del sol; a les nits, a falta de llum, s'hi encenia una foguera que, segons es diu, es veia des de més de 50 km lluny. Al segle XIV el far seria enderrocat per un terratrèmol. I al segle XV el sultà d’Egipte hi construí un castell sobre la seva base.

Aquí teniu reflexions de Jorge Luis Borges sobre l'art de traduir.

Aquí teniu un exemple de paraules genuïnes de cada idioma de traducció impossible. El mateix trobareu en aquest altre enllaç. I en aquest.

En aquests enllaç trobareu altres exemples il·lustrats de paraules que no tenen traducció possible. Aquest altre enllaç conté altres exemples. I aquest també. I aquí en teniu un altre.

En aquest article trobareu informació sobre les grans escenes censurades del doblatge en el cinema, que és un tipus de traducció.


Grècia: Història de la Humanitat i la Llibertat

Ha estat un luxe i un plaer participar en un projecte editorial molt ambiciós de Sàpiens Publicacions: la "Història de la Humanitat i la Llibertat". M’he encarregat de la redacció dels volums de Grècia i Roma amb l'assessorament d'Isabel Rodà, catedràtica d'Arqueologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest cap de setmana (9-10 de maig), per 9,95 euros, es podrà adquirir el volum de Grècia amb el diari La Vanguardia. El cap de setmana del 30 al 31 de maig sortirà a la venda el volum de Roma.
 
"Història de la Humanitat i la Llibertat" és una obra divulgativa insòlita en el nostre país ja que el seu fil conductor és la llibertat. Des de la prehistòria fins als nostres dies, aquesta enciclopèdia posa l'accent en la lluita permanent de l'ésser humà per aconseguir cotes més grans de llibertat i progrés.
 
El volum de Grècia arranca amb el rapte de la princesa fenícia Europa, que donà nom al nostre continent. A continuació, s'endinsa  en els aspectes més rellevants de la civilització hel·lènica –intel·lectual, artístic, arquitectònic i religiós–, en l'origen de la democràcia -res a veure amb l'actual- i en la figura d’Alexandre el Gran. Tot plegat conforma un llegat que amb el pas del temps s’ha demostrat immortal.

Com la resta de volums de la ‘Història de la Humanitat i la Llibertat’, el dedicat a Grècia inclou les seccions ‘El personatge’, entre els quals hi ha Plató, Aristòtil o Sòfocles, i ‘El dia de la llibertat’, com el naixement de la democràcia, la fundació de la biblioteca d’Alexandria o la redacció del Cilindre de Cir, que es considera la primera declaració dels drets humans. 

Aquí teniu un tast de com és el volum dedicat a Grècia.

I aquí teniu un enllaç interessant de Sàpiens sobre "10 mentides sobre l'antiga Grècia".

Si us interessa aconseguir el volum de Grècia i el de Roma, basta que telefoneu a Sàpiens Publicacions 902 15 10 50. Us els enviaran a casa per 22 euros (despeses de transport incloses)


Història de la Llibertat i la Humanitat
Història de la Llibertat i la Humanitat


Aquí teniu un vídeo que explica breument la història de Grècia:




Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" (04/12/2015) de Gestiona Radio. Parl sobre el polèmic llibre del britànic Martin Bernal Atenea Negra. Las raíces afroasiáticas de la civilización clásica (1987). L'obra critica l'eurocentrisme i l'antisemitisme que, al segle XIX, impregnà la historiografia oficial sobre l'antiga Grècia. A més, reivindica la forta influència d'Egipte i el Pròxim Orient en el conegut com a "miracle grec".



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px