Banner Top

Patriotisme versus nacionalisme

Article publicat a l'Ara Balears (10/11/2017)

La definició la va donar fa uns dies el periodista Iñaki Gabilondo en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Anomenam patriotisme el nacionalisme dels països que tenen Estat, i nacionalisme el patriotisme dels països que no tenen Estat”. L’etimologia ens pot il·luminar una mica més. Nació ve del llatí “nascor” (néixer) i pàtria de l’expressió “terra patria”, és a dir, la terra dels pares, dels avantpassats. Així doncs, molts de nosaltres naixem essent nacionalistes en la terra que també ha vist néixer els nostres pares.
 
Hi va haver un temps en què la gent moria per la pàtria. Al segle I aC Horaci digué: Dulce et decorum pro patria mori (“Dolç i decent és morir per la pàtria”). La mateixa idea guarda l’antic lema franquista de la Guàrdia Civil encara present en algunes casernes: “Todo por la patria”. Davant tanta vehemència identitària, la pàtria pot ser un invent fruit de la nostàlgia. Ho deia el 1997 l’actor argentí Federico Lupi, recentment desaparegut, a la pel·lícula “Martín (Hache)”: “El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento. ¡Qué tengo que ver yo con un tucumano o con un sarteño! Son tan ajenos a mí como un catalán o un portugués [...] Uno se siente parte de muy poca gente. Tu país son tus amigos. ¡Y eso sí se extraña, pero se pasa!”.

Qui és nacionalista dels tres?
Qui és nacionalista dels tres?
 
Al segle XIX, tanmateix, el concepte pàtria es vinculà amb la llengua. En el cas català, la veu cantant la portà el moviment cultural de la Renaixença. El 1833, des de Madrid, l’escriptor Bonaventura Carles Aribau féu un cant d’enyorança a Catalunya en la seva famosa “Oda a la Pàtria”: “[...] En llemosi [català] soná lo meu primer vagit,/ quant del mugró matern la dolça llet bebia;/ en llemosi al Senyor pregaba cada dia,/ e cántichs llemosins somiaba cada nit [...]”.
 
La importància que Aribau donava a la seva llengua estava en sintonia amb el pensament de Johann Herder, el pare del nacionalisme cultural. Aquest prussià nascut el 1744 visqué en una Europa que es començaria a fragmentar en estats-nació. Ell, però, diferenciava clarament aquests dos conceptes. Mentre un estat és una organització política, una nació és una espècie d’organisme biològic amb  “esperit col·lectiu” (Volksgeist, en alemany), que es manifesta en una mateixa llengua, història i tradició cultural. Herder, però, ressaltava la llengua com a fet diferencial: «Una llengua és un tot orgànic que viu, es desenvolupa i mor com un ésser vivent; la llengua d’un poble és, per dir‐ho així, l’ànima mateixa d’aquest poble, feta visible i tangible.»
 
Segurament avui Herder no compartiria la frase que etziba qualsevol patriota espanyol des de la superioritat moral: “El nacionalisme es cura viatjant”. És precisament en viatjar quan prenem plena consciència dels nostres trets d’identitat. Lluny de ser excloent i provincià, el nacionalisme de Herder també reivindicava les arrels per estar oberts al món, és a dir, per ser cosmopolites. Es feia seves així unes paraules que al segle I dC pronuncià el filòsof estoic Sèneca: Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot aquest món”).

Patriotes espanyols
Patriotes espanyols
 
Aquesta visió local amb vocació universal ja compta amb un  nou terme: “globolocal”. A casa nostra en tenim un bon exemple amb Joan Mascaró Fornés. Nascut a Santa Margalida el 1897, gràcies al banquer Joan March, Mascaró es traslladà a Cambridge on es convertí en tota una eminència en llengües orientals. El seu sentiment nacional estava amarat d’amor cap a la resta de cultures: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Herder propugnava el diàleg cultural de les nacions i deia  que un món, on tots perdéssim els orígens i tots fóssim iguals, seria molt pobre. És el que ja ens passa amb la globalització, que conjuram cantant Raimon: “Qui perd els orígens per la identitat”. A l’altre extrem de Herder trobam el bretó Renan, que va néixer el 1823, vint anys després de la mort del pensador prussià. Ell plantejava que l’existència d’una nació es basa en un “referèndum diari”, és a dir, en la consciència i en les ganes de “ser nació” d’un grup humà, que s’han de renovar any rere any. Així doncs, per a Renan la identitat seria una passió constant de “ser nació”, de persistir per existir.

Paraula de Sèneca
Paraula de Sèneca
 

Ara la nació de Catalunya no es cansa de persistir per existir. No vol quedar aixafada per la totpoderosa i rància Espanya, que d’ençà de l’1-O ha embogit. Incapaç de fer autocrítica, l’ “statu quo” de Madrid creu que el nacionalisme català és una malaltia vírica que s’ha estès i que s’ha d’aturar a qualsevol preu. Ja arriben, però, massa tard. Sorprèn el tarannà d’ambdues parts. Mentre el nacionalisme espanyol -perdó, volia dir patriotisme constitucional- defensa la democràcia des de la intolerància i la repressió, el “sediciós” nacionalisme català reivindica valors tan europeus com el diàleg i el civisme.
 
Espanya, corejada per la ultradreta feixista, té un problema seriós amb ella mateixa. Fins que no es tregui de sobre els tics autoritaris de quaranta anys de dictadura no podrà ser una democràcia normal. Mentrestant, l’anticatalanisme és una cortina de fum perfecta per amagar les vergonyes d’un Estat encara en transició. La presó ja no està reservada per a corruptes, sinó per a nacionalistes. Si no, que ho demanin a Rato, Urdangarin o Matas, grans patriotes.

Globolocals
Globolocals
 Aquí teniu un article interessant que parla sobre la cismogenesi. El concepte al·ludeix a conflictes crònics que, en no ser resolts, augmenten l'espiral de violència entre ambdues parts.
 
Per a l’ocasió és molt recomanable aquest text de Carles Capdevila. Es titula “Gent normal i problemes reals” (Diari Ara, 19/01/2001)
 
Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.
 
Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.
 
Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.
 
 
I per acabar, una reflexió de Musa Anter, escriptor i activista kurd: “Si la meva llengua fa trontollar els ciments del teu Estat, significa que has construït el teu Estat sobre la meva terra”.

I aquí teniu el gag del Polònia de Mario Vargas Llosa, nacionalista espanyol que rebutja els altres nacionalismes:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

No

Article publicat a l'Ara Balears (29/09/2017)

El passat cap de setmana el diari El País, tan hostil amb el procés català, publicava una enquesta sobre el referèndum d’autodeterminació de diumenge. El titular a destacar era el següent: “El 61 per cent dels catalans considera que el referèndum no és vàlid”. L’enquesta, però, també recollia una altra dada a tenir en compte: el 82 per cent dels catalans defensa un referèndum pactat entre la Generalitat i l’Estat. Aquesta possibilitat, però, espanta l’statu quo representat per un PP i un PSOE víctimes encara del passat imperialista i testosterònic de la nació espanyola: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”, escrigué el 1912 Antonio Machado.

Paraula de Machado
Paraula de Machado
 
L’1 d’octubre ha servit per constatar la força del franquisme sociològic quaranta-dos anys després de la mort del dictador. Basta mencionar dos espectacles lamentables que hem pogut presenciar aquests dies. A Saragossa, un grup de cinc-cents ultradretans increparen els assistents a l’assemblea d’Unidos Podemos per defensar un referèndum pactat. La presidenta de les Corts d’Aragó en sortí ferida de resultes del llançament d’una botella.
 
A Huelva, desenes de persones corejaren, amb banderes espanyoles, “¡A por ellos!”. Pretenien així animar els agents de la Guàrdia Civil que partien cap a Catalunya a reforçar el dispositiu de seguretat de cara a l’1 d’octubre. Tal com afirmava el periodista Antoni Bassas en un editorial, amb aquest crit els catalans ja són vistos com l’enemic a abatre, un ciutadà de segona, un estranger, que mereix ser trepitjat. És el mateix discurs que no atura d’atiar la caverna mediàtica de Madrid. Ni en temps d’ETA s’havia vist tanta agressivitat.

 
Vull pensar que són pocs els que fan tant de renou a l’hora de manifestar la seva catalanofòbia. Per desgràcia, però, el govern de Rajoy gaudeix del silenci de molts en la seva croada contra la llibertat d’expressió a Catalunya. Certament s’han produït actes de solidaritat a altres indrets de l’Estat. Tanmateix, no deixen de ser puntuals. En la seva defensa de la unitat territorial, Espanya s’espenya amb mètodes del tot esperpèntics que Europa observa des de la passivitat més aberrant. Sort que la irrupció de “Piolín”, el nou protector de la Benemèrita, ens ha regalat moments extraordinaris per a la sàtira més corrosiva. Ni Berlanga s’hauria imaginat un guió tan bo per a una de les seves pel·lícules.
 
Atesa la repressió judicial, sembla que el referèndum de diumenge no es podrà realitzar amb les garanties previstes. La nostra fallida democràcia prefereix tapar boques abans que deixar dipositar la papereta del No en una urna. Només una forta mobilització ciutadana podrà contrarestar els efectes del boicot estatal. A Madrid no volen escoltar. Encara no s’expliquen com en deu anys l’independentisme a Catalunya ha deixat de ser una opció minoritària. Ara, desbordats per la situació, es pensen que “el reto secesionista” s’arreglarà amb intimidacions policials, banderes espanyoles i “Viva Espanya”. Aquestes són les seves armes de “seducció massiva”.

Les armes de
Les armes de "seducció massiva" de l'Estat
 
A l’espera del que passi aquest diumenge, amb un clima tan tens, prest o tard l’Estat haurà de fer cas a enquestes com les d’El País i acceptar un referèndum pactat. Hi ha un element nou a destacar: en la ja coneguda com “la revolució dels somriures” el poble català ha perdut la por i s’ha apropiat de les paraules que al segle I dC el filòsof Sèneca adreçà a l’emperador Neró, que havia ordenat la seva mort: “El teu poder, Neró, es basa en fer-me sentir por. Però jo no et tinc por, i, per tant, tu ja no tens cap poder sobre mi”. Fa vint-i-nou anys els xilens també es tragueren la por de sobre en un referèndum.
 
El 1988, davant la pressió internacional, el dictador Pinoxet es veié obligat a convocar un plebiscit. Havien passat quinze anys d’ençà del cop d’Estat que el portà al palau de La Moneda en substitució del deposat Salvador Allende. No hi havia pregunta. La papereta només deia: “Presidente de la República -Augusto Pinochet Ugarte”. A sota del nom hi havia un SI i un NO. Les noves regles del joc electoral permeteren que cadascuna de les dues candidatures gaudís de quinze minuts diaris a la televisió per difondre el seu missatge.
 
En lloc de fomentar l’odi cap a la dictadura, la campanya del No va saber transmetre la idea de canvi amb un lema ple d’optimisme: “Chile, la alegría ya viene”. La campanya del SÍ, en canvi, insistí en les fites econòmiques aconseguides amb el règim, basant-se en l’eslògan que Xile era “Un país ganador”. Pinoxet donava per segura la seva victòria. Després de tants d’anys de repressió, tenia tota la població atemorida. L’estratègia, però, li sortí malament.

Increïble, un dictador davant d'una urna
Increïble, un dictador davant d'una urna
 
El 5 d’octubre de 1988 set milions de xilens varen ser cridats a votar. La sorpresa fou majúscula. L’opció del NO guanyà amb el 55,99% dels vots contra el 44,01% del SÍ. En un principi Pinoxet no acceptà els resultats i planejà un altre cop d’estat. Els seus ministres, però, li aturaren els peus. Les eleccions democràtiques quedaren convocades el desembre de 1989. Així es digué adéu a setze anys de dictadura.
 
A Catalunya la victòria del SÍ també ha de ser un NO a un sistema polític totalment desacreditat pels casos de corrupció i per la instrumentalització de la justícia.  Amb tantes veus cridant “democràcia” al carrer, la legalitat ha de donar pas a la legitimitat. El referèndum s’ha de celebrar per una qüestió de respecte i de dignitat.

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.


Aquest article el vaig escriure dos dies abans del referèndum català. Mai m'hagués imaginat que es produïssin imatges com aquestes:



Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula NO, que parla del referèndum a Xile:




Aquí teniu el referèndum vist pel NO-DO del Polònia:



I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada

Aquí teniu un article interessant de Francesc Marc Álvaro titulat "El fantasma de Espartero".

I aquest altre és de la revista Sàpiens. Parla dels greuges històrics del poble català.

El mite dels toros

Article publicat a l'Ara Balears (28/08/2016)

Segurament aquest estiu serà el darrer amb corrides de toros a Mallorca -a Menorca i a Eivissa ja no se’n celebren. Està previst que a la tardor el Parlament aprovi una proposició de llei que prohibirà definitivament qualsevol mena d’espectacle de maltractaments d’animals a totes les illes. Aquest setembre, per tant, també es presenta com l’últim per al famós Correbou de Fornalutx.

La normativa balear serà més valenta que la que aprovà el 2010 Catalunya a través d’una Iniciativa Legislativa Popular. La seva deixava al marge de la prohibició els denigrants espectacles de toros embolats, amb foc a les banyes. Les associacions taurines ja han posat el crit al cel davant el que consideren un atemptat contra una tradició convertida en “marca España”. Ja el 1991 Canàries fou la primera comunitat a prohibir les corrides de toros. Aleshores, però, els espanyolistes més furibunds no s’ofengueren tant.

Zeus raptant Europa
Zeus raptant Europa

El toro, tanmateix, forma part del mite fundacional d’Occident. Zeus adoptà la forma d’aquest animal quan raptà la princesa fenícia Europa. Se l’emportà fins a Creta, el bressol de la cultura grega, on s’hi uní carnalment. Després de convertir-la en sobirana de l’illa, el nom d’aquella donzella serviria per batiar tot el Vell Continent. Creta sempre romandria lligada a la figura del toro, que, igual que altres cultures de l’antiguitat, era venerat com a símbol de fortalesa i fertilitat. Ho constaten les nombroses pintures descobertes amb escenes de taurocatàpsia, on homes i dones apareixen fent temeràries acrobàcies sobre un toro. Amb tot, aquest animal també seria objecte de l’agressivitat humana, tal com reflecteix el mite del minotaure, un ésser monstruós fruit de la unió d’un toro amb Pasífae, muller del rei de l’illa. Tancat dins el laberint de Cnossos a l’espera de carn fresca, seria mort per l’atenès Teseu, que així s’erigí en el primer torero de la Mediterrània amb més testosterona.

Taurocatàsia a Creta
Taurocatàpsia a Creta

La violència, però, gratuïta amb els toros seria institucionalitzada en els amfiteatres de Roma en les conegudes com a venationes. Es tractava d’espectacles on feres del tot exòtiques s’enfrontaven entre elles o lluitaven amb uns individus anomenats bestiarii, que generalment eren presoners de guerra. Si aconseguien sortir-ne vius eren aclamats pel poble com a autèntics herois. Aquests espectacles, juntament amb els combats de gladiadors, foren durament criticats per personatges tan il·lustres com Ciceró o Sèneca a causa de la seva crueltat.

Al segle XII, per influència visigòtica, Espanya recolliria el testimoni de Roma en la seva devoció per la tauromàquia. La seguirien Amèrica Llatina (sobretot Mèxic), Portugal i el sud de França. Desgraciadament, en època moderna una munió d’artistes donaria una aureola d’intel·lectualitat a un despietat ritu on l’espectador es recrea amb l’acarnissament en directe d’un pobre animal. Entre ells hi havia Goya, Federico García Lorca, Picasso o Orson Wells, que veren en les corrides de toros una bella dansa amb la mort, la lluita suprema de l’antic heroi contra la bèstia ferotge, el triomf del bé sobre el mal.

Qui és l'animal?
Qui és l'animal?

El publicista taurí més famós, però, fou l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, que el 1923 recalà a Pamplona atret per la festa dels sanfermines. L’ambient que s’hi trobà li inspirarien les seves obres Mort a la tarda, Festa i Un estiu sagnant. El premi Nobel de Literatura de 1954, masclista confés, seria víctima de les seves paraules: “Caço i pesco perquè m’agrada matar, perquè si no matés animals em suïcidaria”. I així ho va fer el 1961 pegant-se un tret a la boca amb la seva escopeta. “El cel seria per a mi una plaça de toros amb dues entrades vitalícies i un riu de truites al costat”, havia dit també en vida.

Sembla que a França testimonis com el de Hemingway encara tenen molt de pes en la defensa de la tauromàquia. No debades, a la pàtria de la Il·lustració les corrides de toros són “patrimoni cultural immaterial” en base a un estudi del tot surrealista que diu que els toros no pateixen. Paradoxalment, aquesta declaració contradiu el propi codi penal francès que preveu penes de fins a dos anys de presó i multes de fins a 30.000 euros per a aquells que atemptin contra la dignitat i la integritat física dels animals. 

Hemingway a Pamplona
Hemingway a Pamplona

Al país gal s’ho haurien de fer mirar. Una pràctica tan sanguinària no té defensa possible, per molts d’anys de tradició que tengui al darrere. Ara a casa nostra només cal esperar que les places de toros esdevinguin museus d’antigues carnisseries que incomprensiblement alguns encara s’entesten a considerar cultura. Ja ho diu l’escriptor Manuel Vicent: “Si les corrides de toros fossin art, el canibalisme seria gastronomia”. Tanmateix, dins el caspós imaginari espanyol el toro Osborne és una figura massa potent. De reüll el mira un altre toro més rebel, el de Zeus, que no atura d’esbufegar, esperant el dia que el deixaran en pau en aquesta Europa que tant s’estimà.
Els toros són cultura?
Els toros són cultura?

En aquest article del filòleg Gabriel Bibiloni podreu trobar més informació sobre la història dels toros.

Aquí teniu un interessant article de Natza Farré titulat "La mort del toro".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món taurí en el nostre vocabulari.

Aquí teniu una campanya francesa contra les corrides canvia toros per dinosaures:



I aquí teniu la cançó d'Albert Pla, "Papa, jo vull ser torero":




Articles del web relacionats:
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
El rapte d'Europa
- Gladiadors, la història d'una manipulació

Atletes ascetes

Un dels postulats del cristianisme és l’ascetisme, és a dir, l’esforç constant per atènyer la perfecció religiosa mitjançant la repressió dels vicis i mitjançant la pregària i el recolliment interior. Aquest concepte cristià fou agafat del grec ἄσκησις (< ἀσκέω, “treballar”, “practicar”), que al·ludia als durs entrenaments que seguien els atletes (< ἀθλέω, “lluitar”, “patir”). S’establia, per tant, el parentiu entre els atletes de l’antiga Hèl·lada i els “atletes de Crist”. Hi havia, però, una sèrie de matisos. Mentre que per a l’atleta grec el cos havia de ser cuidat  i entrenat per poder donar el màxim de si mateix, per a l’asceta cristià, en canvi, era la “bestiola” interior la que havia de ser controlada i mortificada al servei de Déu.

Monjos ascetes
Monjos ascetes


Ja Sant Pau compara la pràctica del cristianisme amb l'atletisme (1, Corintis, 9. 24-27): “¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur!  L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix”.

Abans del cristianisme, filòsofs estoics com Sèneca ja havien adoptat l’ascetisme. En el seu cas, li havien atorgat el sentit de pràctica de disciplina moral per tal d’aconseguir l’ataràxia, la famosa impertorbabilitat de l’esperit que només assolien aquells savis capaços de domesticar també les seves passions.
 
Cesaropapisme
Després d’anys de persecucions, el 313, amb l’edicte de Milà de Constantí, el cristianisme quedà legalitzat –dos anys enrere, en temps de Dioclecià, l’Edicte de Tolerància de Nicomèdia ja havia posat fi a les persecucions a les províncies orientals. La consagració d’aquella nova fe arribaria el 380 amb l’edicte de Teodosi, que la convertí en la religió oficial de l’imperi romà.
 
Abans de tots aquests moviments en altes esferes, l’ascetisme ja havia calat fort en un cristians que rebutjaven l’excessiva intervenció dels emperadors romans en el seu credo. Aquesta ingerència, coneguda com a cesaropapisme, fou vista com una tergiversació del missatge evangèlic de separació entre allò que avui anomenaríem Església i Estat (“Donau al César el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”). Fou així com els costums s’anaren degradant i la vivència de la fe anà perdent força. Sant Jeroni (340-420) va dir d’aquella època: “Des que l’Església ha conviscut amb els emperadors cristians, aquests han augmentat el poder i la riquesa, però la seva força moral ha disminuït”.
 
Anacoretes i cenobites ascetes
Aleshores molts cristians, especialment els d’Orient, es varen retirar a indrets apartats a la recerca d’una vida que estigués més d’acord amb els ideals cristians. Solien anar a viure a la soledat dels deserts d’Egipte i Síria. Aquells monjos (μοναχός, “solitari”) eremites (< ἔρημος, desert) varen encetar un corrent espiritual anomenat hesicasme (< ἡσυχία, “silenci”, “tranquil·litat”), que es basava en la recerca de la quietud interior com a camí cap a Déu. A través de l’exercici de la pregària del cor i la disciplina ascètica del cos, l’objectiu era assolir la unió mística amb la divinitat i l’harmonia amb la creació.

anacoreta
anacoreta


Els eremites es dividiren en dos grups. Per una banda hi havia els anacoretes (< ἀναχωρέω, “retirar-se”), que vivien en solitari, com sant Antoni Abad d’Egipte (251-356), considerat el fundador del monaquisme cristià –foren durament criticats pel seu egoisme i falta de solidaritat. I per l’altra banda, hi havia els cenobites (de κοινός “comú” + βίος, “vida”), que intentaven posar en pràctica l’ideal evangèlic de la comunitat.

Cenobites
Cenobites

Els cenobites serien el ferment dels futurs monestirs que poblarien el món cristià. Les dones també s’organitzarien pel seu compte per dur a terme la mateixa vida contemplativa que la dels seus homòlegs masculins. Sempre aquella entrega absoluta a Déu es feia des de l’ascetisme. Tots aquests monjos eremites varen plasmar el seu pensament en diferents escrits que serien recopilats en una obra que portaria per nom Filocàlia, amor (φίλος) a la bellesa (κάλλος).

Us deix amb la memorable escena de la pel·lícula "La vida de Brian", en què el protagonista es topa amb un eremita:


Articles del web relacionats:

Qui era Sant Antoni?
-
 Una mica d'hedonisme
Estoics per resignació
-
 Els orígens del cristianisme
-
 Adéu als déus

Messalines promíscues

Avui les dones més desinhibides sexualment solen ser titllades de “messalines”. Valeria Messalina (17 dC-48 dC) fou la tercera dona de l’emperador Claudi, oncle de Calígula a qui va succeir el 41 dC després del seu assassinat –en casar-se, ell tenia cinquanta anys i ella setze. Segons les cròniques de l’època, la seva promiscuïtat la portà a prostituir-se disfressada amb el sobrenom de Lycisca (“lloba” en grec). Fins i tot s’atreví a llançar un repte a la resta de prostitutes: les desafià a saber qui seria capaç d’estar amb més homes durant tota una nit. Aleshores la seva rival fou la siciliana Escil·la.
 
Després d’haver estat posseïda per vint-i-cinc homes, Escil·la es rendí, de manera que Messalina en sortí victoriosa –es convertí així en tota una adúltera, paraula que prové del verb llatí alterare, ja que amb el seu comportament “alterava” l’ordre establert de les coses, en aquest cas del seu matrimoni amb Claudi. Fins i tot, però, després d’haver satisfet els desitjos sexuals de setanta homes, l’emperadriu no se sentia satisfeta –aquella nit hagué d’arribar a la increïble xifra, segurament exagerada, de dos-cents homes.

Messalina (Bernardelli, 1878-86)
Messalina (Bernardelli, 1878-86)
 
La voracitat sexual de Messalina també la portà a seduir el seu padrastre, Api Sil·la. Aquest, però, s’hi negà. L’emperadriu, dolguda en el seu orgull, l’acusà de conspirar per assassinar Claudi, el qual el condemnà a mort sense escoltar res del que aquell pobre desgraciat va dir en defensa seva.

Messalina en un prostíbul
Messalina en un prostíbul
 
Messalina, però, no només ha passat a la història pels seus escàndols sexuals, sinó també per les intrigues que va ordir. Entre les seves víctimes hi hagué també el filòsof Sèneca, a qui el 41 dC envià a l’exili a Còrsega. Davant aquesta crueltat, eren molts pocs els que gosaven dur-li la contrària. I aquells que intentaren obrir els ulls a l’emperador Claudi en varen ser oportunament dissuadits per la mateixa emperadriu, la qual en tenia prou d’acusar-los de conspiració.
 
Messalina i el seu fill Britànic
Messalina i el seu fill Britànic

Tanmateix, a Messalina li esperaria un final desenllaç. Claudi, persuadit finalment per la seva cort, la condemnà a mort. Tenia vint-i-quatre anys. L’emperador es casaria per quarta vegada, aquest cop amb Agripina, que uns anys més tard l’enverinaria per donar el tron al seu fill Neró.

Aquí teniu un enllaç sobre fogoses dones de l'antiga Roma.

Per reflexionar sobre l'ofici de prostituta aquí teniu una interessant entrevista a l'actriu porno Amarna Miller.

Articles relacionats:
La controvertida etimologia de puta
-
 Sobre nimfòmanes i sàtirs
Puritanisme a Roma?
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida
-
 Qui gaudeix més del sexe?
La controvertida etimologia de puta

Aquí teniu un documental sobre la cara fosca de Roma:

Matrimoni amb amor?

Des de temps antics el matrimoni ha estat vist com una institució amb unes funcions concretes. Era un acord polític entre dues famílies que proporcionava suculents beneficis econòmics (transmissió de la propietat) i permetia a l’home tenir drets sobre els fills d’una dona. Faraons, reis i nobles empraren el matrimoni, sovint a contracor de la dona, per segellar aliances amb altres regnes o per ampliar les seves fronteres. Així doncs, tenint en compte la transcendència del pacte adquirit, casar-se per amor era considerat una amenaça per a l’ordre social. A vegades els cònjuges es podien enamorar. Això, però, era secundari en una institució massa important com per deixar-la a la lliure elecció de dues persones.
 
A l’antiga Grècia, l’eros, el desig sexual, quedava reservat de portes enfora de la institució familiar. Era habitual que els homes s’allitessin amb esclaves o concubines o que recorreguessin a la prostitució.  A Roma també es distingí entre l’afecte marital i els instints sexuals, que ningú no concebia satisfer amb l’esposa. Com va escriure Sèneca: “No es pot tractar la dona com una amant”. En tot cas, l’esclavitud passional era rebutjada: que l’home fos esclau de la dona per amor era un trastorn temible, causa de patiment i deshonor.

Parella amorosa desigual, Lucas Cranach (1517)
Parella amorosa desigual, Lucas Cranach (1517)
 
Amb l’Església hem topat!
Al segle IV dC, amb el triomf del cristianisme dins l’Imperi Romà, l’Església va assumir el monopoli del matrimoni. El va concebre com una excel·lent eina per garantir  l’ordre social davant de Déu. El divorci i la poligàmia, per tant, quedaren prohibits i s’imposà una estricta moral dels deures matrimonials que exigia fidelitat absoluta. L’ideal cristià era un amor marital fratern i virtuós, amb el sexe limitat estrictament a la procreació. La dona, tanmateix, continuava essent vista com un ésser submís al gènere masculí, la causant pel pecat original. A més, molts d’homes no pogueren deixar de ser adúlters –durant l’edat mitjana eren nombrosíssims els fills bastards.
 
No va ser fins al segle XIX quan va néixer el binomi amor i matrimoni. Així ho recorda l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol en el llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran:
 
“Fins al segle XIX això de l’amor rosa quasi no existia i estava molt poc, però molt poc, vinculat amb el matrimoni. Una cosa era el matrimoni i una altra els sentiments [...]. Bàsicament el matrimoni era un contracte, no entre dos individus, sinó entre dues sumes d’individus –dues famílies-, i servia per consolidar uns interessos. A partir del XIX s’inventa literalment l’amor romàntic. I qui l’inventa? La literatura, els fulletons. De cop i volta la gent descobreix aquesta cosa, que vista en perspectiva és tan absurda (riu): que es pot enamorar de qualsevol. Això abans no existia, els sentiments eren una cosa dirigida i més o menys controlada. Després hi havia un cert llibertinatge...”
 
Piñol qüestiona la irracionalitat de l’amor, que no s’ha de confondre amb l’enamorament: “Només has de veure les dones dels jugadors del Barça! Quan unes persones són riques, famoses, etc., quines núvies tenen? Tots podem veure que són lletges, pensionistes, coixes, oi? En realitat és com una mena de mercat on els fluxos s’equilibren de la forma més ajustada del món capitalista”.

Parella desigual, de Cranach el Vell (segle XVI)
Parella desigual, de Cranach el Vell (segle XVI)
 
Pinyol insisteix: “Jo crec que sobre això hem perdut la perspectiva. Ens pensem que al temps dels nostres avis o dels pares dels nostres avis hi havia una cotilla que impedia les relacions sexuals fora del matrimoni, que quan et casaves era per tota la vida. Doncs només cal mirar les memòries de la gent que va viure aquelles èpoques. El Robert Capa, per exemple, la seva gran especialitat eren les casades. Hi havia com un conveni pel qual la gent feia la vida sexual al marge. Com que el matrimoni era indissoluble s’assumia com a tal, però això no acabava amb la llibertat de la gent, sinó que la redirigia”.
 
Per acabar, Pinyol recorda que “la humanitat no s’ha inventat aquests sistemes de parentiu –això de l’amor i la parella- perquè sí, sinó perquè eren la primera font humana de solidaritat, per garantir que tots els membres de la societat tinguessin alguna cosa en comú, uns pactes de drets i obligacions. I funcionava. I a l’Àfrica continua funcionant a un gran nivell: allà veus gent que té la casa plena de gent per això, perquè és família”.
 
Aquí teniu un article interessant de "La Vanguardia" titulat ¿Existe aún el amor verdadero"?

Hi aquí teniu les reflexions de Jaime Gil de Biedma sobre l’amor a Pandémica y Celeste:

“Para saber de amor, para aprenderle, haber estado solo es necesario. Y es necesario en cuatrocientas noches –con cuatrocientos cuerpos diferentes– haber hecho el amor. Que sus misterios, como dijo el poeta, son del alma, pero un cuerpo es el libro en que se leen”.


Us deix amb una pregunta que es formula Marta Rojals al llibre L’altra: "Per a què vol la gent una parella, sinó per garantir-se el subministrament d’un tacte regular?"

L'amor segons Erik Fromm
L'amor segons Erik Fromm

Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.


Kate Bolick és una escriptora nord-america que reivindica viure tot sol sense ser esclaus dels convencionalismes del matrimoni. Aquí teniu les seves reflexions

Aquí teniu la vida amorosa segons Woddy Allen.

Aquí teniu una article interessant de Diana López sobre matrimoni i divorci.

Aquí teniu una entrevista al sexòleg Pere Font. Parla sobre l'apassionant món de la parella en el programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una nits".

Aquí teniu un àudio que parla sobre el matrimoni i el dret romà.

Articles del web relacionats:
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Cupido concupiscent
Estimar té un preu
L'etern mal uterí
La guerra de sexes
Pandora, les arrels gregues de la misogínia


Aquí teniu unes reflexions interessants sobre l'amor i el matrimoni:




I per acabar, un homenatge a Mocedades:



Bibliografia
Historia del matrimonio. Stephanie Coontz. Ed. Gedisa. Barcelona 2006
La ambición del amor. Historia del matrimonio en Europa. J. E. Ruiz-Domènec. Aguilar, Madrid, 2003.

  • Publicat a Amor

La lliçó mortal de Gilgameix

Article publicat a l'Ara Balears (01/11/2015)

Avui dia de Tots Sants, en què recordam els nostres difunts, la lliçó mortal de Gilgameix se’ns torna a fer oportuna. Gilgameix és considerat un dels primers grans herois de l’antiguitat. Era un poderós rei d’Uruk, ciutat de Mesopotàmia. Un dia se li morí el seu amic de l’ànima, Enkidu. Desconsolat, el monarca sumeri no aturava de lamentar-se de la terrible fi que a ell també li esperava. Així, ple de temor, intentà esbrinar com podia assolir la vida eterna de la qual gaudien els déus. De seguida pensà en Utnapishtim, un dels seus avantpassats que havia aconseguit aquest preuat do com a recompensa per haver estat, juntament amb la seva dona, l’únic supervivent del Diluvi universal decretat per la ira divina. Aleshores Gilgameix decidí anar a visitar el seu familiar.
 
Després d’haver-se enfrontat a tota mena de bèsties i dificultats, l’heroi sumeri finalment arribà a la morada de l’Eternitat. Allà Utnapishtim li tirà per terra totes les seves esperances. Li digué que els déus, en crear la humanitat, determinaren que la mort seria el seu destí inevitable. Així doncs, els homes no tenien més remei que aprendre a conviure amb ella. Gilgameix prengué bona nota d’aquella lliçó. Tornà a casa amb les mans buides, tan mortal com sempre, però una mica més savi.

Eurípides i la mort
Eurípides i la mort
 
Des dels seus inicis la ciència s’ha conjurat per fer realitat el somni de Gilgameix. La gent ja no es mor perquè els déus ho decretin, sinó, a no ser que sigui un accident, a causa d’alguna “falla tècnica” o d’un “error de la naturalesa”: un atac de cor, un càncer o una malaltia degenerativa com el Parkinson o l’Alzhéimer. La medicina fa passes de gegant per combatre totes aquestes deficiències. Ja es parla d’un nou moviment, el transhumanisme, que defensa que el desenvolupament tecnològic s’ha de centrar en la superació dels nostres límits biològics per poder així allargar la vida al màxim.
 
Una de les manifestacions més notables de l’actual revolució científica seria la criogenització biològica. Consisteix a congelar un cadàver a l’espera que en un futur la medicina hagi avançat tant que permeti la seva resurrecció. Si això arribàs a passar, segur que el difunt afectat quedaria més descol·locat amb el seu salt en el temps que el protagonista de la saga “Retorn al futur”, la primera part de la qual acaba de complir trenta anys. Sens dubte, la immortalitat seria insuportable. Freud, el pare de la psicoanàlisi, ho tenia clar: "Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort".

La Parca actual
La Parca actual
 
Per molt que ens hi obstinem operant-nos, posant-nos cremes antiarrugues o fent peses, tanmateix, prest o tard arribarà l’hora de la nostra Parca. Memento mori (“recorda que has de morir”), deien els llatins. La pròpia existència humana ve donada per la consciència de la mort i del pas del temps. L’1 de novembre, dia de Tots Sants, és l’únic dia del calendari en què ho assumim públicament visitant els cementeris. La resta de l’any, però, vivim d’esquena a la mort, demostrat així una actitud del tot infantil, immadura. Serà, però, per una qüestió de salut mental, de supervivència.
 
Parlar de la finitud humana és un tabú, quelcom morbós que aixafa la nostra fràgil felicitat. Preferim autoenganar-nos i pensar en vides edulcorades, exitosos i eternament joves, lluny de qualsevol patiment o fracàs. El dol per la pèrdua de les nostres éssers estimats ens aterra. Com a aliats a aquesta gran mentida ja tenim els mitjans de comunicació, els quals també, paradoxalment, poden banalitzar la mort fins a límits del tot grotescos. “És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar”, assegurà al segle I dC el filòsof romà Sèneca.
 
És tanta l’aversió que tenim a la mort que hem optat per una paraula d’origen grec i no pas llatina per designar la sala on vetlam els morts: tanatori, derivada de thánatos (“mort”). Aquest terme, més eufemístic perquè ens resulta més desconegut, ens permet espantar millor els mals esperits. Si, però, temem tant la mort –la nostra única certesa- és perquè d’ella ho ignoram tot. Curiosament aquesta percepció contrasta amb els testimonis positius de les persones que han viscut una experiència de mort clínica temporal.

El túnel després de la mort
El túnel després de la mort
 
Per ventura, doncs, la lliçó de Gilgameish pot no ser tan traumàtica. La mort ens convida a viure més intensament les nostres vulnerables existències. L’altra opció és pensar com Woody Allen: "No és que tengui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi". Tanmateix, assumir la nostra pròpia data de caducitat és tot un acte d’humilitat. Ja ho diu una famosa frase atribuïda a Georges Clemenceau, un metge i polític francès de principis del segle XX:  “Tots els cementiris del món són plens de persones que es creien imprescindibles”.

El doctor, la chica y la muerte (
El doctor, la jove i la mort ("Der Arzt"), Ivo Saliger, 1920


Per acabar aquí teniu una reflexió del filòsof estoic Sèneca (segle I dC): “En tres temps es divideix la vida: en present, passat i futur. D'aquests, el present és brevíssim; el futur, dubtós; el passat, cert”.

No us podeu perdre aquest article d'El Temps, d'Anna Sarsanedas, titulat "Ciència i filosofia de la vida eterna".

També és interessant aquest article "La muerte es opcional".

Us recoman la intervenció del filòsof Xavier Antich a la secció "El racó de pensar". Reflexiona sobre com afrontar una mort sobtada. Del mateix autor també és recomanable l'article "Cada cop única, la fi del món" (Diari Ara, 09/10/2016).

Articles del web relacionats:
Etimologies de la mort
Halloween versus Tots Sants
Memento mori
Ubi sunt?
El silenci i la mort
Realment existeix l'infern?

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



En aquest vídeo ofereixen més reflexions sobre la mort:




Per acabar, aquí teniu la fantàstica cançó de Queen "Who Wants To Live Forever", que va ser la banda sonora de la pel·lícula "Els immortals":


Estoics per resignació

Sovint en aquesta vida no ens queda més remei que resignar-nos davant allò inevitable. Som, per tant, hereus de l’estoïcisme, un corrent filosòfic nascut a finals del segle IV aC a Grècia davant el panorama del tot convuls que deixà la mort d’Alexandre el Gran (323 aC). Zenó (332-262 aC), natural de Xipre, és considerat el seu principal fundador.
 
Els estoics es reunien en un pòrtic (στοά) de l’àgora d’Atenes –d’aquí el seu nom. Com els cínics, els estoics admiraven Sòcrates per la seva impertorbabilitat davant la mort i per la seva afirmació que és preferible patir una injustícia a cometre-la. Sota l’ombra d’aquest gran mestre, l’ètica estoica va establir que, en un univers determinat per un ordre racional, l’home no pot més que resignar-se davant allò que se li escapa de les mans. És el cas de la salut, la mort i els revessos de la fortuna.

Els estoics, doncs, vivien amb una conformitat impassible davant l’única veritat de l’existència: morir diàriament (quotidie morimur). Pel que fa a al resta de coses, però, no eren uns conformistes. A diferència dels epicuris, defensaven la necessitat d'ocupar-se de política i d'intervenir en el món. 


Actual stoa de l'àgora d'Atenes
Actual stoa de l'àgora d'Atenes
 
L’estoïcisme de Sèneca
Al món romà, un dels estoics més cèlebres va ser Sèneca, natural de Còrdova (circa 4aC-65dC). Essent un nin, va arribar a Roma per estudiar retòrica i gramàtica. D’adult, es va decantar pel dret, sense deixar de banda la seva gran passió, la filosofia estoica. El 31 es va estrenar en política com a qüestor i va iniciar la seva brillant carrera d’advocat, que el portaria a dir Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot el món”). La frase palesa l’ideal humanista segons el qual, essent el món la nostra casa, no podem romandre indiferents a qualsevol mena d’injustícia, per molt lluny que es trobi. Ja ho havia dit al segle II aC el comediògraf romà Terenci: Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, consider que res del que és humà m’és aliè”).
 
L’any 41 Sèneca se n'anà exiliat a Còrsega (en aquells moments una illa inhòspita) a causa de l’odi que li professava Messalina, tercera muller de Claudi. Al cap de vuit anys, després de la mort de Messalina, seria cridat per Agripina, la nova dona de l’emperador, que li va encarregar fer de preceptor del seu fill Neró. Durant aquest temps d’aïllament el filòsof cordovès va escriure algunes de les seves millors obres, entre elles les Consolacions, que conté un text destinat a confortar la mare, que patia veient-lo exiliat.

El 54 Claudi moria enverinat i Neró, de tan sols disset anys, es convertia en el nou amo de Roma. El 65 la seva mania persecutòria el va portar a acusar el seu mestre d’estar al darrere de la conspiració en contra seva que havia dirigit el senador Pisó. Per això li va ordenar llevar-se la vida –en aquella cacera de bruixes també morien altres exponents de la literatura llatina com Lucà o Petroni.

La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)
La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)

Segons conta Tàcit, Sèneca va afrontar aquell ingrat destí amb resignació, fidel als seus principis estoics. Després d’abraçar la seva dona, Paulina, la va animar a oblidar el seu dolor i a seguir vivint. Ella, però, el va voler acompanyar. Així, ambdós, dins un bany d’aigua tèbia, es van obrir les venes. Per accelerar el trànsit, el filòsof hispà va demanar ingerir cicuta. En l’últim moment, els esclaus van embenar les ferides de Paulina, de manera que Sèneca va morir tot sol.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
 
Per a Sèneca, la filosofia era el consol davant les adversitats del destí. Això va fer que la seva figura de moralista fos relacionada amb el cristianisme, el qual li va atribuir una falsa correspondència amb sant Pau.
 
Tanmateix, el cordovès, a qui s'atribueix la famosa frase errare humanum est (“equivocar-se és humà”), no va ser del tot coherent amb la seva filosofia estoica. Va adquirir una enorme fortuna d’origen dubtós, va combatre els seus adversaris polítics sense miraments i no va moure ni un dit per evitar els assassinats de Claudi, Britànic (rival de Neró al tron) i d’Agripina, la seva valedora.  Sèneca es defensà de tots aquests atacs escrivint De vita beata (“Sobre la vida feliç”).
 
Les Meditacions estoiques de Marc Antoni
Un altre personatge que abraçà l’estoïcisme, gairebé coetani de Sèneca, va ser Epictet (circa 50- 125 dC), originari de Grècia. Arribà a Roma, essent un nin, com a esclau i després aconseguí l’emancipació. Les seves ensenyances foren recollides pel seu deixeble Flavi Arrià en l’obra Dissertacions.




Epictet considerava que hi ha coses que depenen de nosaltres, com els sentiments i les passions. D’altres, en canvi, no, com la salut o la mort. Aquest savi grec té moltes frases cèlebres: “No ens fan patir les coses, sinó les idees que tenim sobre les coses”; "No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que has de voler que s'esdevinguin tal com s'esdevenen i viuràs feliçment."; "És lliure aquell que viu segons la seva elecció." 

El pensament d’Epictet va influir molt, devers un segle després, en l’emperador Marc Aureli (161-180), un altre oriünd d’Hispània. Qualificat com l’emperador filòsof, amb ell es va complir l’ideal de Plató que augurava la felicitat als pobles quan els reis fossin filòsofs. Tanmateix, les guerres que va haver d’afrontar suposarien la fi de la famosa Pax Romana, el període de pau interna i de prosperitat econòmica iniciada gairebé dos segles enrere per August.

Retrat eqüestre de Marc Antoni
Retrat eqüestre de Marc Antoni
 
De campanya en campanya, Marc Aureli aprofità el temps lliure per escriure Meditacions, una obra on exposà la seva visió del món.  Amb tot, la seva fama d’il·lustrat no va impedir que continués, com els seus predecessors, perseguint cristians –per justificar la seva eliminació va ordenar escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.

Nec spe nec metu
Al segle XV el pensament estoic comptaria amb un nou lema: Nec spe nec metu (“sense esperança i sense por”). Va ser encunyat per Isabella d’Este, comtessa de Mantua, considerada la prima donna del Renaixement italià perquè es relacionà amb els grans artistes i pensadors del seu temps. Tizià la retratà dues vegades i Leonardo li’n féu un esbós. Amb el lema Nec spe nec metu Isabella convidava a viure la vida sense esperança, sense ambició personal, però amb determinació, sense por.

Isabella d’Este (Tizià)
Isabella d’Este (Tizià)

Per acabar, us recoman aquest article titulat "Aceptar las cosas como son", de Francesc Miralles.

Aquí teniu el mètode estoic per prendre decisions. I aquí teniu consells estoics per reprogramar la ment.

Aquest article parla d'un postulat estoic: pensar positivament mai ens durà a l'èxit.

Aquí teniu un vídeo molt interessant sobre Sèneca, del filòsof Alan de Botton:



I aquí teniu el capítol de Merlí dedicat als estoics:



I aquest altre vídeo també és interessant:



Articles del web relacionats:

Atletes ascetes
-
 Memento mori
Una mica d'hedonisme, per favor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px