Banner Top

Caracal·la, papers per a tothom

L’emperador Caracal·la (211-217) en realitat es deia Marcus Aurelius Antoninus. Era fill d’un mestissatge que després ell volgué plasmar en la seva acció de govern. El seu pare, Septimi Sever, descendia d’estirp bereber i tenia la pell fosca. I la seva mare, Julia Domna, havia nascut a Emesa, actual Homs, a Síria. A 25 anys, quan Caracal·la assumí el tron en morir el seu pare, ja feia temps que els emperadors no eren natius de Roma, ni tan sols italians.

En un primer moment, Caracal·la fou proclamat coemperador amb el seu germà Publi Septimi Antoní Geta. Ell, però, no volia que ningú li fes ombra, de manera que ordenà assassinar el seu germà, sobre el qual aplicà, a més, la damnatio memoriae (“condemna de la memòria”). 

Constitució Antoniniana
Caracal·la, acusat de sanguinari i capritxós, volia donar un cop d’efecte al seu mandat. Així, per sorpresa de tothom, el 212 va promulgar un edicte, conegut com la Constitució Antoniniana. A partir d’aleshores la ciutadania romana, amb els seus deures i drets, es concedia a tots els habitants lliures de l'imperi, des d’Hispània fins al Pròxim Orient. Hi havia, però, una excepció, els dediticii. Es tractava dels habitants d’una minoria de ciutats derrotades per Roma, que havien oposat resistència a la seva conquesta. Aquests habitants eren massacrats o podien ser venuts com a esclaus. No debades, l’edicte no va fer res per revertir la consideració jurídica dels esclaus, a qui se’ls continuava aplicant el ius ad rem o “dret sobre les coses”. El mateix passava amb les dones.

 

Roman Empire in 210 ADImperi Romà durant el mandat de Caracal·la

 
Per molt que bravejàs, Caracal·la sabia que aquella mesura responia en realitat a un tema econòmic. Per mantenir un imperi tan extens calia més contribuents, i això volia dir més ciutadans. Tanmateix, durant el seu regnat es va devaluar la moneda, així que l’increment de contribuents que va suposar la seva mesura no va ajudar a recuperar el fisc.
 
Resistència de les elits
L’edicte de Caracal·la va ser una decisió revolucionària ja que s’esborrava d’una tacada la distinció entre autòctons i estrangers. La ciutadania deixava de ser exclusiva d’una elit de Roma (els honestiores), que l’obtenia principalment per naixement dins el si d’un matrimoni legal. La ciutadania era un requisit indispensable per accedir als càrrecs públics, votar en les assemblees i servir a l’exèrcit. D’aquí que molts ciutadans romans de soca-rel s’oposassin a la iniciativa de Caracal·la, amb la qual desenes de milions de “provincians” (humiliores) es convertiren, de la nit al dia, en romans de ple dret.

classes socialsHi hagué un sector recalcitrant dels honestiores que fins i tot considerà que aquells “nous romans” acabarien minant les essències patriòtiques del poble fundat el  753 aC per Ròmul -oblidaven, però, que els orígens de Roma foren del tot multiculturals. En canvi, els filòsofs de l’època insistiren que la mesura de Caracal·la culminava el somni cosmopolita heretat de l’hel·lenisme. 

Per apaivagar els ànims, el 216 l’emperador, megalòman empedreït, inaugurà, prop de Roma, les famoses termes que porten el seu nom -en realitat, però, es digueren termes Antoninianes. Es tractava d’un autèntic complex d’oci, precursor dels actuals centres comercials. El fet que l’entrada fos gratuïta feu que s’hi congregassin a diari milers de persones. A Caracal·la la seva política populista no li serviria de res. El 217, mentre orinava a la cuneta d’una calçada a Mesopotàmia, morí assassinat a 31 anys per un oficial de la guàrdia pretoriana.

 

Aquí teniu la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016). Parl sobre els orígens del racisme:

Articles del web relacionats:

Cal·límac, el pare dels bibliotecaris

La famosa biblioteca d’Alexandria s’inaugurà a finals del segle IV aC. Pocs anys després, un dels seus treballadors, Cal·límac de Cirene es convertiria, sense saber-ho, en el pare dels bibliotecaris. Així ho assegura Irene Vallejo en el seu interessat assaig novel·lat El infinito en un junco (Siruela, 2019).
 
Cal·límac era un poeta líric enamorat dels llibres. Es feu càrrec de la biblioteca d’Alexandria després de la mort del seu primer responsable, Zenòdot d’Efes. En aquella nova tasca, destacà més que el seu predecessor. Va resoldre problemes d’autenticitat i de falses atribucions. De cada autor, va redactar una biografia brevíssima i elaborà una llista completa de les seves obres per ordre alfabètic.

alejandria4 1786x2000

Biblioteca d'Alexandria
 

El catàleg de Cal·límac, anomenat els Pínakes (“les Taules”), no s’ha conservat, però, textos de segles posteriors hi fan referència. També han arribat a nosaltres llites que segurament foren copiades dels Pínakes. Per exemple, els títols de setanta-tres peces teatrals d’Èsquil i més de cent de Sòfocles. Són enumeracions d’un autèntic inventari de pèrdues, ja que només podem llegir set tragèdies completes de cada un. 

El pare dels bibliotecaris també té el mèrit d’haver organitzat la literatura per gèneres. Seguint l’estela taxonòmica d’Aristòtil, primer classificà els llibres en dos grans territoris (el vers i la prosa) i després els parcel·là en províncies: èpica, lírica, tragèdia, comèdia; història, oratòria, filosofia, medicina i dret. Finalment, ideà la secció miscel·lània (del llatí miscere, “mesclar’”) per a les obres que no encaixaven en cap dels principals gèneres. Els Pínakes es convertiren en una eina de recerca essencial i fixaren els fonaments del les ciències bibliogràfiques i enciclopèdiques.

Articles del web relacionats:
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
Biblioteques, la memòria de la humanitat 
L'ABC de l'alfabet 
Llibres que ens fan lliures
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
Plini el Vell, el primer enciclopedista de l'antiguitat
Per què llegim en silenci?

Foren els cristians uns fanàtics amb el món clàssic?

Ha estat molt polèmic el llibre La edad de la penumbra. Cómo el cristianismo destruyó el mundo clásico (Taurus, 2018), de Catherine Nixey. La historiadora i periodista britànica afirma amb contundència que el llegat clàssic d’Occident fou víctima d’un autèntic genocidi cultural a mans dels primers cristians d’entre els segles IV i VI. Aquesta asseveració ha estat refutada per gent com el professor de teologia Armand Puig, que el 4 de novembre de 2018 va escriure a La Vanguardia un article titulat precisament “Cristians, hereus de la cultura grecoromana”.

Puig recorda que, en contra del que afirma Nixey, el decret de l’emperador Teodosi sobre els temples pagans (399) no implicà necessàriament la seva destrucció. Ho demostra -diu- la gran quantitat d’edificis religiosos d’aquella època que es conserven a Barcelona o a Tarragona. També al·ludeix a l’investigador Peter Thonemann (Oxford), segons els qual, dels set-cents temples romans que hi havia a les Gàl·lies, només deu foren destruïts entre els segles IV i V, sense que es conegui l’autor d’aquestes destruccions. Altres estudiosos com Richard Bayliss (Newcastle) eleven la xifra que a quaranta-tres, comptant tot l’imperi. Alguns temples abandonats serien reconvertits en espais cívics, en magatzems o en tallers -no n’hi hagué tants que passaren a ser utilitzats com a esglésies.

edad

Catherine Nixey

En el seu article, el teòleg català també s’encarrega de desmuntar una altra afirmació de Nixey: no és cert que el cristianisme eliminàs el pensament filosòfic antic amb la destrucció d’importants obres gregues i romanes. Puig insisteix que la interacció entre cristianisme i la cultura grecoromana va ser constant, amb adaptacions i avaluacions crítiques. En aquest sentit, recorda que un vuitanta per cent dels coneixements que posseïm de l’antiguitat grecoromana ens han arribat gràcies a les còpies realitzades en els escriptoris monàstics. A part de les traduccions del grec al siríac, també varen ser traduïdes a l’àrab moltes obres d’Aristòtil, que tingueren una gran influència en Avicenna i Averrois. Aquestes obres, que després també es traduirien al llatí, igualment influirien a pares de l’Església com Sant Tomàs de Aquino.

Puig acaba el seu article recordant unes paraules del professor Hans-Joseph Klauck (Chicago): “El cristianisme demostrà ser un deixeble altament agraït de la cultura grecoromana, en cap cas el seu destructor”.

La versió de Nixey
L’autora de La edad de la penombra assegura que els primers cristians estaven obsessionats a eliminar els déus i els temples “demoníacs” del “pecaminós” món clàssic. Al segle IV un ancià bisbe anomenat Basili va escriure una tensa carta als joves aconsellant-los sobre com treure profit de la literatura pagana. Assegurava que calia ignorar els autors clàssics quan escrivien massa sobre els plaers dels grans banquets o quan es recreaven en una cançó lasciva. No volia que ningú es contaminàs amb la lectura d’aquelles paraules vergonyoses i herètiques. Si per casualitat l’ull d’un curiós es posava en un passatge clàssic que retratava homes depravats, aleshores, deia Basili, s’havia d’ “evitar-lo tapant les orelles”.

Segons Basili, els joves havien de llegir els clàssics de la mateixa manera que les abelles visitaven les flors, “i és que aquelles no van per igual a totes les fors (...), sinó que prenen el que d’elles els convé per a la seva tasca i la resta la deixen fins a la pròxima”. Els símils no s’acabaven aquí. “Així com -continuava-, en agafar la flor del roser, evitam les espines, així també en tals obres, després de recol·lectar quant és útil, protegim-nos d’allò nociu”. Per damunt de tot, però, l’ancià bisbe considerava que calia ignorar els autors grecs i romans quan parlaven dels seus déus, “especialment quan es referien a ells dient que són molts”.

agustix

Sant Agustí

Amb aquesta por, hi hagué obres clàssiques que foren censurades. El cas més clamorós fou el primer vers del Carmen 16 de Catul: Pedicabo ego vos et irrumabo (“Us donaré pel cul i me la xuclareu”). En alguns casos, el vers es mantenia en el llatí original, sense traducció. No seria fins a mitjan del segle XX quan la seva traducció reflectiria correctament el seu contingut.

Tanmateix, segons Nixey, els cristians també varen saber treure profit de les conquestes intel·lectuals de grecs i romans. Per exemple, els principis estoics de Ciceró foren adoptats pel bisbe Ambrosi, mentre que sant Agustí s’apropiava de l’oratòria romana amb per a la seva tasca propagandística.

D’altra banda, determinats escrits pagans que presentaven certes semblances amb el cristianisme foren vistos com a ancestres involuntaris de la tradició. Fou el cas de la IV Bucòlica de Virgili, on la sibil·la de Cumes protetitza el naixement  d’un nin que suposarà el retorn de l’Edat d’Or. Segurament l’escena expressava, en forma al·legòrica, l’alegria del moment davant la fi de les guerres civils i el futur pròsper que es podia intuir. El nin que havia de néixer podria ser el fill de Polió, un general que havia intercedit en el Primer Triumvirat. Alguns autors cristians, però, estaven convençuts que aquests versos de Virgili eren en realitat una profecia pagana de l’arribada de Crist, que ja havia estat anunciat pels profetes de l’Antic Testament.

sack of rome1

El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)

Malgrat tot, la investigadora britànica insisteix en la seva teoria que alguns avui discuteixen: “La quasi total destrucció de les literatures llatina i grega va ser una combinació d’ignorància, pot i estupidesa [...]. Es va preservar molt, però molt, molt més es va destruir. S’ha estimat que menys d’un deu per cent de tota la literatura clàssica ha sobreviscut fins a l’era moderna. En el cas del llatí, la xifra és encara pitjor, s’estima que només es conserva un u per cent de tota la literatura llatina”.

Articles del web relacionats:

Desmuntant el mite de Grècia

Al segle XVIII, mentre Europa descobria Egipte, eren molts els escriptors romàntics, entre ells Byron o Shelley, que visitaven les desolades ruïnes gregues. Els seus escrits culminaren la idealització de l'antiga Grècia iniciada ja en el segle XV amb el Renaixement. La creativitat de l'Hèl·lade contrastava amb la de Roma, vista com la força militar i el poder.

Hi hagué veus que, tanmateix, s’encarregaren de desmuntar el mite. Fou el cas del filòsof alemany Friedrich Hegel (1770-1831). Al seu parer, aquella idealització era provocada per una nostàlgia malaltissa fruit de la sensació que sempre ha tingut la humanitat d'haver "estrenat" a Grècia un vocabulari polític i una manera de mirar el món que ens ha constituït posteriorment. No debades, es tendeix a sobrevalorar Grècia pensant que fou una mena d'època de plenitud. Amb tot, els estudiosos insisteixen a dir que aquella Grècia somniada mai no va existir: ni les columnes de marbre dels temples eren blanques, sinó pintades amb colors llampants, ni la democràcia tenia gaire a veure amb l'actual (a la d’Atenes només hi participava un 10 per cent de la població; ni les dones, ni els estrangers ni els esclaus tenien dret a votar).

Poble escollit?
L’hel·lenista Raül Garrigasait explica molt bé la recepció de la Grècia clàssica en el seu interessant llibre Els fundadors, que versa sobre la història de la Fundació Bernat Metge (Ara Llibres, 2020). A les pàgines 232 i 233 hi podem llegir les següents consideracions:

“Al segle XVIII, l’historiador de l’art autodidacte Johann Joachim Winckelmann es va imaginar Grècia com una humanitat ideal caracteritzada per virtuts com la serenitat, la grandesa, l’equilibri i l’harmonia. Per a ell els grecs eren un poble escollit que desconeixia la vergonya de la nuesa i les malalties venèries. Els marbres blancs, la dignitat humana dels herois de Sòfocles, encarnaven aquests valors. Així, els grecs eren una mena de supernosaltres, un ideal al qual hem d’aspirar per fer-nos dignes de nosaltres mateixos.

Al segle XIX es va formar una visió oposada: la idea que la literatura hel·lènica ens dona accés a un estadi de la humanitat més primitiu, més fort i més autèntic, no perquè sigui més harmoniós, sinó perquè encara no està sotmès a les repressions de la civilització moderna. Així, en els grecs, Nietzsche hi trobava un torrent incontrolable de vida dionisíaca, experiències de despersonalització, trencament de les normes; Freud hi veia un poble on les pulsions més fosques, com la de matar el pare i aparellar-se amb la mare, es manifestaven d’una manera més evident que entre nosaltres; l’hel·lenista James Frazer llegia els mites grecs al costat de les històries dels pobles anomenats salvatges. Tots tres representen la visió primitivista.

Durant el mateix vuit-cents es va anar consolidant l’aproximació historicista, que intenta comprendre els grecs en el seu context propi, com una civilització entre altres. L’historicisme pot mostrar, per exemple, les influències que Grècia rep de les diverses cultures de la Mediterrània i del Pròxim Orient. Aquest plantejament erosiona la vella idea de l’excepcionalitat hel·lènica i aquelles nocions mítiques de serenitat i equilibri; l’historiador Jakob Burckhardt va escriure que la idea de la felicitat grega és una de les falsificacions més grans dels judici històric.

Aquestes tres visions, la winckelmanniana, la primitivista i la historicista, són irreconciliables, però s’han anat acumulant sense eliminar-se mútuament. Avui dia queden rastres de totes tres. Les columnes neoclàssiques dels bancs i els edificis públics evoquen el prestigi de l’ordre serè de la Grècia winckelmanniana, i d’aquesta mateixa imatge d’harmonia es nodreix el turisme organitzat al voltant de la blancor dels marbres antics. El complex d’Èdip ha passat a la cultura popular i s’ha convertit en un clixé que fem servir per explicar-nos a nosaltres mateixos; la psicoanàlisi, reinterpretant la mitologia antiga, de vegades sembla la mitologia moderna per excel·lència. En els museus, en els documentals, en els grans projectes de divulgació, predomina la visió historicista, però és inevitable que hi treguin el cap moments winckelmannians o primitivistes”.

Articles del web relacionats:

Aquí teniu l'entrevista que em varen fer al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (04/12/2015) arran de la publicació del reportatge sobre l'origen egipci del poble grec publicat a la revista Clío:

 

Mitologia per a profans. Manual per entendre la tradició clàssica d'Occident

Avui la mitologia clàssica és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com "la caixa de Pandora", "sentir cants de sirena", "caure en braços de Morfeu", "el taló d'Aquil·les", "ser un Adonis" o "viure una odissea".

Mitologia per a profans, editat per Publicacions Abadia de Montserrat, és un manual per entendre la tradició clàssica d'Occident. El seu autor, Antoni Janer Torrens, filòleg clàssic i periodista, l'ha escrit amb un llenguatge amè i entretingut amb l'objectiu de donar a conèixer el nostre valuós llegat humanístic que desgraciadament perilla en l'actual societat utilitarista. Tots els referents clàssics que inunden les nostres vides quotidianes hi són explicats amb tot luxe de detalls. És un llibre ple de sorpreses, amb pinzellades d'etimologia, antropologia i sociologia del món clàssic.

En aquest enllaç teniu un tast del llibre.

Aquí teniu l'entrevista que em va fer Cristina Ros per a l'Ara Balears.

Aquesta és l'entrevista a Diario de Mallorca, feta per Maria López.

I aquesta altra de a l'Última Hora, feta per Adrián Malagamba.

Aquesta altra és per al programa "Els entusiastes" d'IB3 Ràdio.

Aquí teniu la ressenya del llibre a Diario de Mallorca feta per Pere Estelrich.

Aquí teniu la ressenya del llibre a càrrec del crític literari Pere Antoni Pons per al diari Última Hora (23/02/2010):

ERdE8V5X0AIyb2p

 

Aquesta és l'entrevista que Antoni Rodríguez m'ha fet per a  la revista Sa Plaça (abril 2020):

ENTREVISTA MITOLOGIA BO

Aquí teniu una entrevista em feu Marta Bergas al programa "Illes i pobles" d'IB3TV:

 

Altres llibres de l'autor:

  • Publicat a Llibres
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px