Banner Top

L’arxiduc Lluís Salvador: el primer ecologista de les Balears

Reportatge publicat el febrer de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.236)

Les Balears deuen molt a l’imperi austríac. D’aquest reialme va sortir al segle XIX l’arxiduc Lluís Salvador, un navegant il·lustrat que quedà meravellat de la bellesa de les illes. De seguida es posà a comprar finques, a arreglar camins i a escriure llibres sobre la seva història i la seva gent. Avui molts consideren l’arxiduc com el primer ecologista de les Balears. 

El moviment ecologista a les Balears va néixer el juliol de 1977 per posar fre als estralls que estava provocant en el territori el boom turístic dels anys seixanta. Un centenar de joves ocupà l’illot de sa Dragonera, situat davant d’Andratx, per protestar contra la seva urbanització. El ressò mediàtic d’aquella acció fou abassegador. Ningú ja no pogué parar les mobilitzacions que es succeïren. El 1984 la justícia decretà la prohibició de la urbanització. Després, la pressió popular aconseguí altres mesures proteccionistes com, per exemple, la salvació des Trenc -una platja paradisíaca del sud de Mallorca-, la de Montdragó -a Manacor- o la de l’arxipèlag de Cabrera -davant del cap de Ses Salines.

De ben segur que avui l’arxiduc Lluís Salvador estaria ben content de totes aquestes iniciatives que malauradament no han bastat per aturar les tones de ciment i asfalt que s’han vessat a les illes aquests darrers anys. Ell, un estranger austríac, ja onejà a finals del segle XIX la bandera de l’ecologisme a l’arxipèlag. La bellesa de les seves costes i de les seves muntanyes el captivà de seguida. Des d’aleshores es dedicà en cos i ànima a protegir-les i a enaltir-les per escrit.

El navegant il·lustrat
Lluís Salvador va néixer el 1847 a Florència. Era fill dels grans ducs de Toscana, Leopold II d’Habsburg-Lorena i Maria Antonieta de Borbó-Dues Sicílies. Des de ben petit va haver de patir les convulses revolucions nacionalistes de l’època. El 1860 els seus pares foren desbancats definitivament del poder en el procés d’unificació nacional impulsat pel Rissorgimento, partidari de la casa italiana dels Savoia. La família tornà a les terres de l’imperi austríac, on continuava conservant els seus privilegis reials. Allà el jove Lluís Salvador, que arribà a aprendre catorze idiomes, es formà en totes les disciplines que l’apassionaven. A la Universitat de Praga no només estudià Dret i Filosofia, com estipulava la cort imperial vienesa, sinó també ciències de la naturalesa i arqueologia. Aviat també hagué de fer carrera militar, donat que era el tercer en la línia de successió al tron.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Si voleu conèixer la història d'amor que va tenir S'Arxiduc amb la mallorquina Catalina Homar, escoltau aquest àudio de la secció "Carretònim", del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (13/10/2015):



Aquest programa d' "Un lloc amb història" (IB3 Televisió) està dedicat a l'arxiduc i a la finca de Miramar:

La pederàstia a la Grècia clàssica

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 78) amb Joan Alberich Mariné, professor de Filologia Grega de l’UAB.

Al segle XIX els arqueòlegs es quedaren atònits quan descobriren a Grècia peces de ceràmica on sortien dibuixats adults amb adolescents. Ningú no fou capaç d’afrontar un tema que suposava parlar de les “perversions” d’una civilització moltes vegades idolatrada. A la Grècia antiga, però, l’educació no es concebia sense la pederàstia. Segons Plató, no era una pràctica sexual aberrant com ara, sinó pedagògica. SÀPIENS dóna les claus per entendre un dels aspectes més controvertits de l’arqueologia. 
 
El passat és molt fàcil d’idealitzar. I tractant-se de Grècia, encara més. No debades, estem parlant del bressol de la civilització occidental, allà on va néixer la democràcia, el teatre, la filosofia... Després de la foscor de l’Edat Mitjana, l’interès pel món hel·lè ressuscità al segle XV amb el Renaixement. Aleshores els grans intel·lectuals s’emmirallaren en els ideals que desprenien els grans clàssics greco-llatins. Els textos escrits eren l’únic instrument disponible per valorar una cultura que es creia perfecta. Hi havia obres, però, que no acabaven d’encaixar dins aquest ideari pel seu contingut sexual.
 
El segle XIX, amb el naixement de l’arqueologia clàssica, fou quan es tingué més informació sobre tot plegat. De la terra començaren a sortir innumerables peces de ceràmica amb representacions considerades “amorals” per a l’època. Els arqueòlegs es resistien a veure el que tenien davant dels seus ulls: imatges de parelles homosexuals compostes habitualment per un adult i un adolescent. Va ser a partir dels anys cinquanta del segle XX quan alguns estudiosos s’atreviren a desacralitzar el món grec, admetent que la pederàstia era extensament practicada pels seus habitants. Això explicava, entre d’altres coses, molts episodis de la mitologia grega: el rapte del bell mortal Ganimedes per part de Zeus o els amors desgraciats d’Apol·lo amb joves com Jacint o Narcís. Alhora també s’entenien les sospitoses amistats d’alguns herois homèrics, especialment la d’Aquil·les i Pàtrocle, o la d’Alexandre el Gran i el seu amic de la infància Hefestió.

Escena de pederàstia grega
Escena de pederàstia grega
 
Pederàstia i misogínia
La societat grega no era només hedonista sinó fortament misògina. No debades, ha estat definida com un “club d’homes”. Al segle IV aC Aristòtil, en la Història dels animals, mantenia que la dona és un ésser limitat racionalment, ja que, degut a les seves alteracions hormonals, no pensa amb el “cap”, com fa l’home, sinó amb l’ “úter” o hystéra (d’on deriva la nostra paraula “histèria”). Amb tots aquests prejudicis, el paper de la dona en la societat grega era pràcticament nul. En les classes aristocràtiques, des de petita vivia reclosa al gineceu de casa, dedicada a les feines domèstiques i sota les ordres del seu pare o, en el seu defecte, del seu germà. En complir els quinze anys se li buscava un marit. Des d’aleshores vivia entregada a ell i a la tasca de donar fills a la polis. L’educació dels fills mascles, però, fugia de la seva responsabilitat a partir dels set anys. Arribats a aquesta edat, els menors acudien a l’escola acompanyats d’un esclau, anomenat pedagog (“el que porta el nen”), que tenia cura de la seva seguretat. En complir els dotze anys, la seva educació o paideía es veia complementada amb la pederàstia, paraula composta per paîs (“nen”) i pel verb erân (“estimar”) [...].

Aquí teniu un àudio que parla sobre la pederàstia a l'antiga Grècia.



Grècia: Història de la Humanitat i la Llibertat

Ha estat un luxe i un plaer participar en un projecte editorial molt ambiciós de Sàpiens Publicacions: la "Història de la Humanitat i la Llibertat". M’he encarregat de la redacció dels volums de Grècia i Roma amb l'assessorament d'Isabel Rodà, catedràtica d'Arqueologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest cap de setmana (9-10 de maig), per 9,95 euros, es podrà adquirir el volum de Grècia amb el diari La Vanguardia. El cap de setmana del 30 al 31 de maig sortirà a la venda el volum de Roma.
 
"Història de la Humanitat i la Llibertat" és una obra divulgativa insòlita en el nostre país ja que el seu fil conductor és la llibertat. Des de la prehistòria fins als nostres dies, aquesta enciclopèdia posa l'accent en la lluita permanent de l'ésser humà per aconseguir cotes més grans de llibertat i progrés.
 
El volum de Grècia arranca amb el rapte de la princesa fenícia Europa, que donà nom al nostre continent. A continuació, s'endinsa  en els aspectes més rellevants de la civilització hel·lènica –intel·lectual, artístic, arquitectònic i religiós–, en l'origen de la democràcia -res a veure amb l'actual- i en la figura d’Alexandre el Gran. Tot plegat conforma un llegat que amb el pas del temps s’ha demostrat immortal.

Com la resta de volums de la ‘Història de la Humanitat i la Llibertat’, el dedicat a Grècia inclou les seccions ‘El personatge’, entre els quals hi ha Plató, Aristòtil o Sòfocles, i ‘El dia de la llibertat’, com el naixement de la democràcia, la fundació de la biblioteca d’Alexandria o la redacció del Cilindre de Cir, que es considera la primera declaració dels drets humans. 

Aquí teniu un tast de com és el volum dedicat a Grècia.

I aquí teniu un enllaç interessant de Sàpiens sobre "10 mentides sobre l'antiga Grècia".

Si us interessa aconseguir el volum de Grècia i el de Roma, basta que telefoneu a Sàpiens Publicacions 902 15 10 50. Us els enviaran a casa per 22 euros (despeses de transport incloses)


Història de la Llibertat i la Humanitat
Història de la Llibertat i la Humanitat



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" (04/12/2015) de Gestiona Radio. Parl sobre el polèmic llibre del britànic Martin Bernal Atenea Negra. Las raíces afroasiáticas de la civilización clásica (1987). L'obra critica l'eurocentrisme i l'antisemitisme que, al segle XIX, impregnà la historiografia oficial sobre l'antiga Grècia. A més, reivindica la forta influència d'Egipte i el Pròxim Orient en el conegut com a "miracle grec".



Sota el signe de Lesbos

Reportatge publicat a l'Ara Balears (28/09/2014)

Fa molt de temps que als habitants de Lesbos els robaren la identitat. Al 2008 tres ciutadans d’aquesta illa grega, situada al nord-oest del mar Egeu, davant les costes de Turquia, volgueren acabar amb la broma. Cansats que el seu gentilici servís per referir-se també a les dones homosexuals, demanaren la intervenció d’un jutge d’Atenes. El magistrat, amb tot, no els donà la raó, de manera que l’adjectiu lesbiana continua amb les seves dues accepcions. Avui, més de dos mil·lennis després de la seva mort, les paraules de la causant d’aquest conflicte sonen profètiques: “Penso que algú altre encara es recordarà de nosaltres”.
 
 
 
Són poques les dades que es tenen de Safo, la dona més famosa de Grècia. Tan sols sabem amb certesa que va viure entre els segles VII i VI aC a Mitilene, la capital de Lesbos. La tradició diu que era de família noble i que es casà amb un home ric amb qui tingué una filla, Cleis. Aviat quedà viuda i durant una temporada, forçada per les tensions polítiques locals, hagué d’exiliar-se a Sicília. En tornar, creà una escola només per a al·lotes aristocràtiques que estava en sintonia amb l’alt grau de llibertat de què gaudia la dona en la tercera illa més gran de Grècia.
 
Des de la seva escola, Safo es convertí en l’artífex de la poesia lírica i en la primera persona de la literatura occidental que s’atreví a parlar del seus propis sentiments i no de guerres ni herois llegendaris. S’encarregà principalment de descriure l’amor en tots els seus aspectes: el desig, els zels, la infidelitat o el dolor per l’absència de l’ésser estimat. En aquesta tasca, la de Lesbos, que es descrivia a si mateixa com a “baixeta i sense gràcia”, fou una revolucionària per partida doble: perquè fou la primera veu femenina a fer-se sentir i perquè, en alguns casos, el seu destinatari era gent del seu mateix sexe. En el seu cèlebre poema Adéu a Àtidas es mostrava així de dolguda per la marxa d’una deixeble seva obligada a casar-se: “[...] això, de veritat, em colpeja el cor dins el pit, car quan et miro un instant, ja no m’és possible dir una paraula, sinó que la llengua se’m trava i prest un foc subtil em recorre la pell, amb els ulls no veig res i em ressonen les orelles [...]”.

Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
 
La majoria de poemes de Safo presenten una relació especial entre una dona gran i una altra més jove molt similar a la que es produïa en l’univers masculí amb la pederàstia, que a l’antiga Grècia era tota una institució pedagògica –res a veure amb el seu significat actual. En un principi, segons autors com Plató, la pederàstia era concebuda com una relació d’admiració d’un menor preadolescent cap a un adult, el qual l’instruïa en els valors de la polis. Diferent és, però, la versió dels recipients de ceràmica dels simposis (banquets masculins), que contenen imatges amb un clar contingut sexual. Els poemes sàfics, en canvi, no fan referència explícita a cap contacte carnal. En tot cas, s’entreveu a partir de fragments com aquest: “i sobre un llit flonjo, suau... deixaves lliure el desig...”.
 
La desena musa
De Safo, tan sols ens han sobreviscut sis-cents cinquanta versos dels més de deu mil que se li atribueixen. I si hem de fer cas a l’arqueologia, encara no han sortit a la llum vestigis pictòrics de les seves suposades pràctiques homosexuals. Sí que hi ha, en canvi, restes que demostrarien la gran acceptació social que tingué la seva figura. Abunden les imatges de joves estudiant lletra amb poemes seus. Això equipararia Safo amb Homer, l’obra del qual -la Ilíada i l’Odissea- era utilitzada de llibre de text a les escoles.

SAFO en un fresc de Pompeia del segle I dC
Suposat retrat de Safo en un fresc de Pompeia del segle I dC
 
La importància de Safo en la literatura grega també es veu reflectida en les fonts escrites. Al segle IV aC, Plató quedà tan rendit a la seva sensibilitat poètica que l’anomenà la “desena Musa”. El seu deixeble, Aristòtil, també la tingué en molt alta consideració “malgrat que era una dona”.
 
Amb tot, la forta misogínia que imperava a la Grècia clàssica acabà passant factura a Safo. Molts autors la qualificaren de tríbada (“la que es frega”), al·ludint així a la seva suposada condició homosexual. Avui el terme tribadisme s’empra per referir-se a la pràctica lèsbica en la qual dues dones es refreguen les seves respectives vulves una contra l’altra, estimulant-se així el clítoris

Els antics grecs desaprovaren l’homosexualitat femenina no per qüestions morals, sinó perquè no s’ajustava als paràmetres que havia de seguir qualsevol relació sexual composta per un erastés o subjecte actiu i un erómenos o objecte passiu. Entre l'un i l'altre hi havia d'haver una diferència: superioritat oposada a inferioritat. La igualtat era mal vista i censurable, mentre que la superioritat podia ser de tres tipus: de gènere (home/dona, considerada sempre un ésser inferior), d'edat (adult/adolescent, i no preadolescent com acabà essent en la pederàstia) i d'estatus social (home lliure/home esclau). 
 
Interpretacions
Tanmateix, la suposada homosexualitat de Safo és tan sols una interpretació. No debades, la de Lesbos també té poemes adreçats a amants masculins. Això féu que a l’antiguitat hi hagués autors que, en contra del pensament general, es fixassin més en aquesta faceta. Al segle IV aC, en una comèdia perduda titulada Leucàdia, l’atenès Menandre va atribuir a la poetessa un romanç amb un jove anomenat Faó. En no sentir-se corresposta, se suïcidà, llançant-se a la mar des d’un penya-segat. A Roma, al segle I aC, en la seva obra Heroides, Ovidi, a través del gènere epistolar, faria declarar a Safo el seu amor per aquest amant masculí.

Safo (August Mengin)
Safo (August Mengin)

Llegenda sobre la mort de Safo (1881), obra de Miquel Carbonell i Selva
Llegenda sobre la mort de Safo (1881), obra de Miquel Carbonell i Selva
 
A pesar d’aquests testimonis, durant l’edat mitjana Safo va ser àmpliament rebutjada i el seu nom es convertí en sinònim de desig sexual femení irrefrenable lligat al tocament. Una tradició no provada diu que la majoria dels seus poemes foren destruïts pel puritanisme eclesiàstic del moment. A partir del segle XVII, el terme lesbiana s’utilitzà per ridiculitzar les “dones sàvies” i, més tard, per designar despectivament les feministes.
 
Escena lèsbica en el món grec
Escena lèsbica en el món grec


La paraula lesbianisme o sàfic associada a l’amor entre dones es començà a generalitzar a finals del segle XIX quan la psicologia creà els conceptes heterosexual i homosexual. Aquesta dicotomia no havia estat necessària a l’antiga Grècia, on es donà més importància al rol que jugava cada persona dins la relació que no pas a la seva identitat sexual. Biològicament, els grecs tampoc no distingien entre allò viril i allò femení. N’és un exemple el fet que els tractats mèdics clàssics es refereixen als ovaris amb la mateixa paraula emprada per al·ludir als testicles masculins, órkhis, d’on tenim el mot orquídia. L’ambigüitat s’aclaria recorrent al context. L’homosexualitat femenina, doncs, ha hagut de recórrer un llarg camí per a ser reconeguda com a tal.
 
Avui, dos mil sis-cents anys després de la mort de la seva suposada pionera, Lesbos s’ha convertit en la meca del turisme lèsbic. Els seus ingressos compensen qualsevol disputa onomàstica.

Aquí teniu un article que parla de Lesbos com a antic destí de turisme sexual.

Aquest article també és interessant. Es titulta "Lesbos, la isla de las mujeres intrépidas".





I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (26/08/2014) per parlar sobre etimologies lèsbiques.




Us deix amb el videoclip lèsbic de Mecano, "Mujer contra mujer":

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px