Banner Top

Per què va caure l'Imperi Romà?

La versió oficial, del tot simplista, diu que l'Imperi Romà va caure per culpa de les invasions bàrbares - l'expressió no pot ser més xenòfoba. El 395, en morir l’emperador Teodosi (d’origen hispà), l’Imperi quedà dividit definitivament en dos. La part occidental, que des de temps de Maximià (286-305) ja tenia la capital a Milà, passà a mans del fill petit Honori, d’onze anys; i la part oriental, amb seu a Constantinoble, del fill gran, Arcadi.

Honori, donat que era menor d’edat, estava sota la tutela del general Estilicó, d’origen vàndal. Abans de morir, Teodosi ja havia premiat la seva lleialtat nomenant-lo cap dels exèrcits per a les dues parts de l’Imperi. El 402, davant l’avanç dels pobles bàrbars, Estilicó decidí traslladar de Milà a Ravenna la capital de la part occidental. Situada al nord d’Itàlia, a la costa adriàtica i envoltada d’aiguamolls, era una ciutat més inexpugnable.

Mapa de les invasions bàrbares
Mapa de les invasions bàrbares


Alaric
Tanmateix, el 410 el rei dels gots, Alaric, evità Ravenna i es dirigí directament a Roma, que continuava essent un símbol. La saquejà durant tres dies. L’atac al cor de Roma suposà un cop psicològic molt fort. Queia el mite dels vuit segles d’invulnerabilitat de la gran potència civilitzadora de l’antiguitat –la primera invasió bàrbara s’havia produït al segle IV aC a mans de les tropes gal·les de Brennus.

Àtila
Després d’Alaric, els romans hagueren de plantar cara a un altre poble bàrbar: la terrible tribu dels huns d’Àtila, que, provinents d’Àsia central, havien arrasat amb mitja Europa. Àtila apareix descrit a les cròniques com el prototip de bàrbar despietat. No debades, fou batejat pels filoromans historiadors amb el sobrenom “el flagell de Déu” (Flagellumm Dei), equiparant-lo amb una plaga bíblica. D’ell deien que, allà on trepitjava el seu cavall, la gespa no hi tornava a créixer. Tal era la por que infonia. No aconseguí, però, fer-se amb Roma. Gràcies a la intervenció del papa Lleo I, Àtila no arribà a atacar la Ciutat Eterna.

Àtila
Àtila

Genseric
Es creu que els huns d’Àtila s’havien desplaçat de l’Àsia central cap a l’oest arran d’un canvi climàtic. El seu temut avanç pel continent europeu obligà molts pobles germànics a creuar el Rin. D’aquests pobles, els que feren més mal per allà on passaren foren els vàndals –el seu nom avui en dia encara és sinònim, injustament, de devastació. El 455 un dels seus caps, Genseric, saquejà Roma, però, gràcies una altra vegada a la intermediació del papa Lleó I, s’aconseguí que la Ciutat Eterna no fos incendiada i que es respectàs la vida dels seus habitants.

Genseric
Genseric saquejant Roma (Karl Briullov)

Odoacre
Tanmateix, la desintegració de l’Imperi romà d’Occident ja era imparable. La seva defunció arribaria el 4 de setembre de 476 –curiosament el darrer emperador de l’Imperi romà d’Occident, Ròmul August, de 14 anys i deposat pel bàrbar Odoacre, portava el nom del fundador de la ciutat eterna tretze segles enrere. Mentrestant l’Imperi romà d’Orient es mantingué fort. Sobrevisqué mil anys més, fins al 29 de maig de 1453, que va ser quan els turcs conqueriren la seva capital, Constantinoble. L’edat mitjana constitueix precisament aquest període, des de les invasions bàrbares fins a la caiguda de Constantinoble.

El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)
El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)

Interpretació cristiana de la caiguda de Roma
Després del cop psicològic que provocà el saqueig de Roma el 410 per part d’Alaric, intel·lectuals pagans del moment culparen el cristianisme d’aquest cataclisme per haver abolit el culte als antics déus. La rèplica vingué de Sant Agustí, bisbe d’Hipona (Tunísia). En la seva obra La Ciutat de Déu (411) sostingué que les desgràcies que assotaven Roma derivaven precisament del seu anterior paganisme, que l’havia conduït a la corrupció i al vici. Segons la seva interpretació, la pecaminosa Roma, descrita com una nova Sodoma, no havia fet cas de les advertències dels profetes i, en conseqüència, havia estat castigada oportunament pels bàrbars, els quals havien estat triats per la providència per complir aquesta seva missió.

Sant Agustí
Sant Agustí

Interpretació pagana de la caiguda de Roma
Al segle XVIII, el segle de les Llums, començaren a sorgir noves teories sobre la caiguda de l'imperi romà d'Occident. Les tres principals són aquestes:
  • Important crisi econòmica: inflació, devaluació de la moneda, escassetat d’aliments...
  • Tesi de l’historiador britànic Edward Gibbon, autor de la influent obra Història de la decadència i caiguda de l'Imperi Romà (1776-1788). Per a Gibbon les causes de la decadència romana foren bàsicament dues: la pujada al poder d’emperadors simpatitzants del cristianisme –el missatge pacífic del qual anava en contra de la idiosincràsia bèl·lica romana- i la integració a l’exèrcit romà d’un contingent considerable de soldats bàrbars, molts d’ells cristianitzats, que mai no tingueren el suficient patriotisme per a defensar correctament l’Imperi.
  • Mescla racial dels pobles, en sintonia amb les teories racials pseudodarwinianes de finals del segle XIX. Se suposava que el vigor dels romans havia disminuït en contraure matrimoni amb pobles de races “inferiors”.

Llibre d'Edward Gibbon
Llibre d'Edward Gibbon

Tanmateix, avui en dia les causes de la decadència de l’Imperi Romà d’Occident continuen essent objecte d’especulació. És evident, però, que no hi degué haver una sola causa.

Aquí teniu un documental sobre l'auge i caiguda de l'Imperi Romà:


Articles del web relacionats:
Armini, el Bin Laden de l'antiga Roma
- Boudica, l'amazona que protagonitzà el primer Brèxit
El lament de Zenòbia, l'amazona de Palmira
Roma com a justificació del colonialisme modern
Roma, història de la humanitat i la llibertat
Roma segons Ròmul?

Hipàtia, la primera màrtir del feminisme

Un dels darrers savis de la biblioteca d’Alexandria no fou un home, sinó una dona. El seu nom era Hipàtia, “la més excelsa” en grec. En l’època que li tocà viure, el segle IV dC, la biblioteca ja havia perdut l’esplendor d’antany i estava sotmesa a les pugnes entre el cristianisme i les tradicions paganes. El que no havia canviat, però, era l’ambient masclista del centre. Tot i ser filla d’un dels prohoms d’Alexandria, Hipàtia va haver de lluitar de valent per fer-se un lloc en el món de la ciència. Foren notables les aportacions que féu en el camp de les matemàtiques i l’astronomia. La seva mort és una incògnita.

Hipàtia, màrtir de la ciència
Hipàtia, màrtir de la ciència
 
Per a uns Hipàtia morí per ser pagana i científica, atès que era difícil admetre la superioritat intel·lectual d’una dona en un món de domini masculí; per a d’altres, fou linxada per ser amiga d’Orestes, un líder polític rival del bisbe Ciril. També es desconeix l’edat que tenia quan va morir. Els romàntics la volgueren recordar com una dona jove i bella. Alguns historiadors, però, calculen que en el moment del seu assassinat tenia seixanta anys. En tot cas, el cert és que la Il·lustració la convertí en una de les primeres màrtirs del moviment feminista de l’antiguitat. La mort d’Hipàtia suposà la fi del paganisme en l’àmbit científic i filosòfic i la seva substitució pel cristianisme.

Hipàtia, a la pel·lícula
Hipàtia, a la pel·lícula "Àgora", d'Amenábar

A part d’Hipàtia, al món romà hi hagué altres feministes avant la letre. Destacaren Tanaquila, la dona del rei Tarquini Prisc, Clòdia, la dona de Quint Cecili Metel, la poetessa Sulpícia o Teòfila, amiga del poeta Marcial. Pel que fa als homes, el filòsof estoic Musonius Rufus va ser el primer feminista del qual tenim notícia. Va viure al segle I dC i va reivindicar la igualtat entre ambdós sexes.

Cal no confondre Hipàtia amb Hipàrquia, la primera filòsofa cínica que va viure al segle IV aC. Al final d'aquest enllaç trobareu informació sobre ella.

Articles del web relacionats:
Biblioteques, la memòria de la humanitat
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
-
 L'ofuscació del feminisme

Atletes ascetes

Un dels postulats del cristianisme és l’ascetisme, és a dir, l’esforç constant per atènyer la perfecció religiosa mitjançant la repressió dels vicis i mitjançant la pregària i el recolliment interior. Aquest concepte cristià fou agafat del grec ἄσκησις (< ἀσκέω, “treballar”, “practicar”), que al·ludia als durs entrenaments que seguien els atletes (< ἀθλέω, “lluitar”, “patir”). S’establia, per tant, el parentiu entre els atletes de l’antiga Hèl·lada i els “atletes de Crist”. Hi havia, però, una sèrie de matisos. Mentre que per a l’atleta grec el cos havia de ser cuidat  i entrenat per poder donar el màxim de si mateix, per a l’asceta cristià, en canvi, era la “bestiola” interior la que havia de ser controlada i mortificada al servei de Déu.

Monjos ascetes
Monjos ascetes


Ja Sant Pau compara la pràctica del cristianisme amb l'atletisme (1, Corintis, 9. 24-27): “¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur!  L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix”.

Abans del cristianisme, filòsofs estoics com Sèneca ja havien adoptat l’ascetisme. En el seu cas, li havien atorgat el sentit de pràctica de disciplina moral per tal d’aconseguir l’ataràxia, la famosa impertorbabilitat de l’esperit que només assolien aquells savis capaços de domesticar també les seves passions.
 
Cesaropapisme
Després d’anys de persecucions, el 313, amb l’edicte de Milà de Constantí, el cristianisme quedà legalitzat –dos anys enrere, en temps de Dioclecià, l’Edicte de Tolerància de Nicomèdia ja havia posat fi a les persecucions a les províncies orientals. La consagració d’aquella nova fe arribaria el 380 amb l’edicte de Teodosi, que la convertí en la religió oficial de l’imperi romà.
 
Abans de tots aquests moviments en altes esferes, l’ascetisme ja havia calat fort en un cristians que rebutjaven l’excessiva intervenció dels emperadors romans en el seu credo. Aquesta ingerència, coneguda com a cesaropapisme, fou vista com una tergiversació del missatge evangèlic de separació entre allò que avui anomenaríem Església i Estat (“Donau al César el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”). Fou així com els costums s’anaren degradant i la vivència de la fe anà perdent força. Sant Jeroni (340-420) va dir d’aquella època: “Des que l’Església ha conviscut amb els emperadors cristians, aquests han augmentat el poder i la riquesa, però la seva força moral ha disminuït”.
 
Anacoretes i cenobites ascetes
Aleshores molts cristians, especialment els d’Orient, es varen retirar a indrets apartats a la recerca d’una vida que estigués més d’acord amb els ideals cristians. Solien anar a viure a la soledat dels deserts d’Egipte i Síria. Aquells monjos (μοναχός, “solitari”) eremites (< ἔρημος, desert) varen encetar un corrent espiritual anomenat hesicasme (< ἡσυχία, “silenci”, “tranquil·litat”), que es basava en la recerca de la quietud interior com a camí cap a Déu. A través de l’exercici de la pregària del cor i la disciplina ascètica del cos, l’objectiu era assolir la unió mística amb la divinitat i l’harmonia amb la creació.

anacoreta
anacoreta


Els eremites es dividiren en dos grups. Per una banda hi havia els anacoretes (< ἀναχωρέω, “retirar-se”), que vivien en solitari, com sant Antoni Abad d’Egipte (251-356), considerat el fundador del monaquisme cristià –foren durament criticats pel seu egoisme i falta de solidaritat. I per l’altra banda, hi havia els cenobites (de κοινός “comú” + βίος, “vida”), que intentaven posar en pràctica l’ideal evangèlic de la comunitat.

Cenobites
Cenobites

Els cenobites serien el ferment dels futurs monestirs que poblarien el món cristià. Les dones també s’organitzarien pel seu compte per dur a terme la mateixa vida contemplativa que la dels seus homòlegs masculins. Sempre aquella entrega absoluta a Déu es feia des de l’ascetisme. Tots aquests monjos eremites varen plasmar el seu pensament en diferents escrits que serien recopilats en una obra que portaria per nom Filocàlia, amor (φίλος) a la bellesa (κάλλος).

Us deix amb la memorable escena de la pel·lícula "La vida de Brian", en què el protagonista es topa amb un eremita:


Articles del web relacionats:

Qui era Sant Antoni?
-
 Una mica d'hedonisme
Estoics per resignació
-
 Els orígens del cristianisme
-
 Adéu als déus

Els misteriosos Reis d'Orient

Avui, nit de Reis, toca desvetllar el misteri d’aquests personatges que tanta feina donen als pares. Sant Mateu és l’únic dels evangelistes que en parla. Diu que vénen d’Orient, però fa servir la paraula grega μάγοι, que té dos possibles significats: sacerdots perses experts en astrologia i matemàtiques o bruixots, curanderos. Més endavant, Tertulià (160-220), un dels pares de l’Església, interpreta que aquests mags són en realitat reis. Es basa en el següent fragment del Salm 72: “[…] els reis d'Aràbia i de Sebà li oferiran presents[…]”.
 
Reis andalusos?
El 2012 el papa Benet XVI, ara emèrit, introduí un nou element polèmic al voltant de la nacionalitat dels Reis. Afirmà que podrien procedir del sud d’Andalusia, concretament de l’antiga i enigmàtica civilització de Tartessos. Es basava en les següents paraules del Salm 72 (versicle 10-11): “Els reis de Tarsis i de les illes li portaran obsequis; els reis d'Aràbia i de Sebà li oferiran presents. Li faran homenatge tots els reis, se li sotmetran tots els pobles”.

Tartessos
Tartessos


Eren realment tres?
Les Sagrades Escriptures tampoc no ens diuen que els Reis fossin tres. Al segle II el teòleg Orígens d’Alexandria interpretà que eren tres a partir dels tres regals que feren al nin Jesús: or -símbol de la seva condició reial-, encens –resina aromàtica, el fum de la qual puja fins al cel i, per tant, apel·la a la condició divina de l’infant- i la mirra –una goma que es feia servir en els enterraments i, per tant, recorda la seva condició humana.

L'adoració dels Reis d'Orient (Rubens)
L'adoració dels Reis d'Orient (Rubens)
 
Al segle V dC el papa Lleó I va ser qui establí que els Reis eren oficialment tres d’acord amb aquests tres regals, que serien l’origen de la cultura dels regals el 6 de gener, el dia de l’Epifania (“aparició” en grec), és a dir, de la presentació en societat del nin Jesús, després d’haver aconseguit sortejar la massacre dels Sants Innocents –el costum de regalar carbó per a les criatures que s’han portat malament provindria d’Itàlia.
 
Amb tot, els tres Reis també podrien representar les tres edats de l’home: Gaspar (joventut), Baltasar (maduresa) i Melcior (vellesa). El seu nom oficial apareix per primera vegada en un text apòcrif –és a dir, no canònic-, datat entre els segles IV i V. És l’Evangeli armeni de la infància. Hi surt Melkon (Melcior), rei dels perses, Baltasar, rei dels indis, i Gaspar, rei dels àrabs.

Els quatre Reis d'Orient
Els quatre Reis d'Orient
 
Hi podria haver hagut, però, un quart rei d’Orient anomenat Artaban. Qui popularitzà aquest personatge injustament oblidat va ser Henry van Dyke, un teòleg presbiterià nord-americà que el 1896 escrigué un conte nadalenc titulat The Other Wise Man (“L’altre Rei Savi”). Segons aquest relat, Artaban fou qui animà la resta de Reis a seguir l’estel de Betlem. S’endarrerí, però, per atendre un moribund. Aleshores els seus companys no l’esperaren i, un cop arribat a Betllem, Artaban fou fet pres pels soldats d’Herodes. Seria alliberat al cap de 33 anys, l’any de la mort de Jesús. El dia de la seva resurrecció una pedra li caigué al cap, provocant-li la mort.
 
I d’on surten els camells?
Sant Mateu tampoc no ens diu res dels camells. És Sant Agustí (350-430) qui els anomena, basant-se en unes paraules del profeta Isaïes. Sant Agustí, tanmateix, concreta que més aviat serien dromedaris, més resistents i capaços de córrer grans distàncies.

El camell i el forat de l'agulla?
El camell i el forat de l'agulla?
 
En tot cas, els camells són uns animals molt evangèlics per culpa, però, d’una mala traducció. És famosa la cita de Sant Mateu: “És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu (Mt 19:24)”. Si miram el text grec original ens trobam la paraula κάμιλος (“corda”), que Sant Jeroni (circa 331/345-420), en la seva Vulgata (la traducció al llatí de la Bíblia), confongué amb κάμηλος (“camell”).
 
Era negre Baltasar?
La primera representació iconogràfica dels Reis d’Orient és un fris de l’església de San Apolinar Nuovo (Ràvenna), datat del segle VI. Curiosament no hi trobam cap rei negre. I és que Baltasar no seria negre fins al segle XVI. Aleshores es considerà que els tres Reis representaven les tres races que, d’acord amb la Bíblia, hi havia hagut en un primer moment a partir dels tres fills de Noè: Jàfet, Sem i Cam. Melcior representava l’Europa que havien ocupat els descendents de Jàfet; Gaspar, l’Àsia dels descendents de Sem; i Baltasar, l’Àfrica dels descendents de Cam.

Fris de l’església de San Apolinar Nuovo
Fris de l’església de San Apolinar Nuovo
 
On són enterrats els Reis?
Després d’adorar el nin Jesús, els Reis se n’haurien anat a l’Índia, on haurien estat batiats per l’apòstol Tomàs, el qual els féu bisbes. En morir després d’anys de predicació, haurien estat enterrats a Pèrsia. Segons la tradició, al segle IV santa Elena, mare de Constantí –l’emperador que el 313 legalitzà el cristianisme- ordenà cercar les restes dels Reis d’Orient. Un cop trobats, haurien anat a parar a un mausoleu fet a posta a Constantinoble.
 
Al segle VI, però, l’emperador bizantí hauria regalat el sarcòfag dels Reis d’Orient al bisbe de Milà. Al segle XII l’emperador germànic Barba-roja saquejà Milà i oferí el sarcòfag a l’arquebisbe de Colònia (Alemanya). Allà, al cap d’un segle, davant l’afluència de pelegrins, es decidí construir-hi una catedral que albergàs el reliquiari dels Reis d’Orient. Encara és hora que els facin una anàlisi d’ADN.

Sarcòfag dels Reis a la catedral de Colònia (Alemanya)
Sarcòfag dels Reis a la catedral de Colònia (Alemanya)
 
Avui nit de Reis, ens agradi o no aquesta història, no ens podem perdre la cavalcada de Ses Majestats, una tradició que només se celebra a Espanya des del segle XV i que més tard arribaria a República Dominicana. A la resta de països llatinoamericans no celebren la cavalcada, però sí la tradició dels regals el dia dels Reis –és el cas d’Uruguai.

La Befana italiana
A Itàlia, en comptes de Reis, tenen una bruixa que nom Befana, que ve d’Epifania, ja que  reparteix regals la vigília de l’Epifania. Segons la tradició, els Reis li havien demanat que l’acompanyassin a l’estable del nin Jesús, però ella s’hi negà. Després se’n penedí i els anà a cercar amb una bossa plena de dolços.

Befana

A Irlanda el dia dels Reis hi una una tradició masclista, el Nadal de les dones, el Nollaig na mBan. Mònica Planas ho explica en aquest article.

Si voleu conèixer més detalls sobre la història dels Reis d'Orient, mirau aquest vídeo de TV3.

Articles relacionats:
Desitjos siderals
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Els orígens del cristianisme
25 de desembre, la història d'una estafa
Nadal com a catarsi
-
 Rectificar és de reis
La mort de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting
- L'origen de la iconografia nadalenca

Heliogàbal, el primer emperador transvestit

Quan es parla d’emperadors romans excèntrics i depravats sempre s’esmenta Tiberi (14 - 37), Calígula (37 - 41)  i Neró (54 - 68). N’hi hagué, però, un altre que també va fer mèrits per formar part d’aquesta trista llista: Heliogàbal o Elagàbal (203-222). De fet, en castellà existeix la paraula “heliogábalo” com a sinònim de persona dominada per la gola, un dels set pecats capitals segons el cristianisme. Tanmateix, el personatge que ens ocupa va reunir tots els vicis possibles. I això que només visqué 18 anys!
 
Heliogàbal pertanyia a la dinastia dels Severs, iniciada el 193 per Septimi Sever. El seu nom de real era Varius Avitus Bassianus. Se’l canvià, però, en honor al déu fenici El-Gabal, que era el patró del seu lloc de naixement, Emesa, situada a la Síria romana. Arribà al tron imperial amb tan sols 15 anys, després de l’assassinat de Caracal·la. Ho aconseguí gràcies a les maniobres de la seva mare i de la seva padrina, a qui nomenà senadores –foren les primers dones de la història a ser admeses en el Senat.
 
Heliogàbal va ignorar les tradicions religioses de Roma i reemplaçà Júpiter pel Déu Sol Invicte. La seva fama de gourmet aviat fou ben coneguda a Roma. Organitzava grans banquets que ningú s’atrevia a rebutjar. En una de les seves festes va concebre la idea de tirar, sobre els convidats, violetes i pètals de rosa des de dalt de la sala. Amb tot, els seus servents en tiraren tants que alguns comensals s’asfixiaren. L’escena fou immortalitzada pel pintor del segle XIX Lawrence Alma-Tadema en un quadre titulat Les roses d’Heliogàbal.

Les roses d’Heliogàbal
Les roses d’Heliogàbal
 
Una bèstia sexual
Heliogàbal, tanmateix, seria més conegut per la seva voracitat sexual, només superada en el món femení per Messalina. Es casà cinc vegades, una d’elles amb una verge vestal, la qual cosa estava prohibit per llei. Amb tot, la seva gran afició foren els homes ben dotats, que ordenava cercar per tot Roma. També estava obsessionat amb les deïtats fàl·liques i fins i tot volgué ser una dona. De fet, els historiadors el consideren el primer transvestit de la història.
 
Segons Dió Cassi, “va preguntar als metges si podien idear la manera d’introduir en el seu cos una vagina a través d’una incisió, i els va prometre enormes quantitats de diners”. Atès que no va trobar cap cirurgià que pogués executar tal petició –avui ja és possible-, decidí circumcidar-se i transvestir-se. Així, es maquillava i pintava els ulls, es depilava i es posava una perruca abans de prostituir-se en els carrers o en el mateix palau imperial on, d’acord amb la crònica de Dió Cassi, “reservà una habitació i allà cometia les seves indecències, mostrant-se nu en el llindar [...] mentre amb la seva suau i commovedora veu s’oferia als que passaven pel passadís. El gran amor Heliogàbal va ser un colossal esclau ros anomenat Hierocles, a qui considerava el seu marit.

Denaris amb l'efígie d’Heliogàbal
Denaris amb l'efígie d’Heliogàbal
 
Els membres de la guàrdia pretoriana aviat es cansaren de les excentricitats d’aquell jove emperador. Així, amb l’ajuda de la seva padrina, l’assassinaren a ell i la seva mare.  Havent-lo decapitat, llançaren el seu cos al riu Tíber. Aleshores l’elegit per substituir-lo en el tron va ser un cosí seu, Sever Alexandre, de tan sols tretze anys.
 
A pesar de la seva escandalosa vida, el moviment decadent de finals del segle XIX convertí Heliogàbal en tot un heroi. El poeta i dramaturg francès Antonin Artaud li va dedicar un assaig biogràfic: Heliogàbal o l’anarquista coronat, on el retrata com un transgressor que va morir per dur fins a l’extrem el seu compromís de viure al límit. Això no només incloïa les seves orgies, sinó també els actes de crueltat amb animals i els sacrificis humans que solia dur a terme en els banquets per entretenir els seus comensals.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre Heliogàbal.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de Margalida Borràs. Filla d'un notari de Mallorca, al segle XV fou executada a València per ser considerada un home que vivia com una dona. La seva figura és recordada cada 20 de novembre, Dia de la Memòria Transgènere.

Aquí teniu un article que aclareix paraules amb el prefix trans-.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "La gent normal", de TV3, dedicat a la transsexualitat:



Tampoc no us podeu perdre aquest documenta de "30 minuts" titulat "Tránsit,menors transsexuals":



En aquest enllaç trobareu pel·lícules que tracten la transsexualitat.

El cant de la sibil·la

Reportatge publicat el maig de 2012 al suplement "Presència"  (Núm. 2.002) del diari El Punt/Avui.

Cada nit de Nadal a les esglésies de Mallorca i l’Alguer ressona l’apocalíptic cant de la sibil·la. Aquest cant, que es representà a tot Europa durant l’Edat Mitjana, enfonsa les seves arrels en les profetesses de l’antiguitat clàssica. El seu ressorgiment vingué de la mà del cristianisme, que l’adaptà al seu credo. D’aquesta manera, la sibil·la es convertí en l’anunciadora del Judici Final. 
 
El futur sempre espanta. I si fem cas al cant de la Sibil·la, encara més. Ens hem de preparar pel pitjor: Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i a tot lo món turment darà,  se farà com Déu servir,/ i qui no el crega farà morir... Als mals dirà molt agrament: -Anau, maleïts, en el turment!/ anau-vos-ne en el foc etern amb vòstron príncep de l’infern! Els que s’han portat bé, en canvi, poden estar tranquils: Als bons dirà –Fills meus, veniu!/ benaurats posseïu/ el regne que us he aparellat/ des que lo món va esser creat! Des de l’Edat Mitjana i de manera ininterrompuda, a les esglésies de Mallorca i l’Alguer (Sardenya) cada nit de 24 de desembre estrofes com aquestes recorden als mortals el dia del Judici Final. Resulta paradoxal que un missatge tan catastrofista surti de la innocent veu d’un nen o nena d’uns dotze anys que, sense saber-ho, se sent dipositari del poder endevinatori de les profetesses de l’antiguitat clàssica. I és que el cant de la Sibil·la és un dels exemples més clars de l’apropiació d’una figura pagana per part de l’Església.
 
A l’antiguitat preclàssica s’atribuïa a la dona el do de la fertilitat no només humana sinó també agrària, donat que era ella qui tenia cura de l’hort familiar. En aquest context, algunes dones arribaren a adquirir coneixements bastant precisos dels fenòmens agraris, lligats als cicles solars i lunars. La repetició periòdica d’aquests cicles, en uns ritmes que només elles sabien, va fer que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural. En el món grec aquest poder endevinatori quedà personificat en la figura de les sibil·les, éssers misteriosos i semidivins que vivien en boscos profunds o cavernes. Els primers escriptors grecs només parlen d’una sibil·la, suposadament la coneguda com a Heròfila, que profetitzà la guerra de Troia. Amb el temps, però, n’anaren sorgint d’altres, sempre amb el seu nom de procedència -al segle I, Varró va fer un catàleg de deu sibil·les gairebé oficials: líbia, dèlfica, cimèria, eritrea, sàmia, cumea, helespòntica, frígia, triburtina i pèrsica.

Per continuar llegint cliclau aquí: 
Sibil·la 1
Sibil·la 2
Sibil·la 3

Articles del web relacionats
La pèrfida sibil·la
Els orígens del cristianisme
-
 L'oracle de Delfos
Pare Noel o el triomf del màrqueting

No us podeu pedre el capítol 10 del programa "Aire" d'IB3 Televisió dedicat al cant de la sibil·la.


Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.



I aquí teniu el cant de la sibil·la interpretat pel gran mestre Jordi Savall:

Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics

Traducció al català del reportatge publicat el juliol de 2012 al dossier especial sobre els Jocs Olímpics de la revista "Historia y vida".

A l’antiga Grècia l’esport contribuí a la formació intel·lectual i moral ciutadana. El seu vessant més religiós es plasmà en els Jocs Olímpics en honor a Zeus. Convertits en el principal acte aglutinador de la consciencia nacional hel·lena, les Olimpíades se celebraren durant dotze segles fins a la seva prohibició al segle IV dC pel cristianisme.
 
Tots els pobles de l’antiguitat han sentit la necessitat d’exercitar el seu cos, principalment per estar preparats en cas de guerra. Fou a la Grècia clàssica, amb tot, on naixé el terme modern d’esport a partir de l’ideal ètic-estètic  kalokagathía (“bell i bo”), segons el qual la bellesa física era un reflex de la bellesa interior. Els grecs, però, també veren en l’esport grans possibilitats medicinals. Al segle IV aC Aristòtil parla de l’euexia per referir-se al plaer que provoca l’exercici físic. També hi hagué qui li atribuí finalitats pedagògiques. Epictet, un altre filòsof del segle I dC, considerà que l’esforç, l’afany de superació i l’autodisciplina que requereix la pràctica esportiva és un excel·lent entrenament per a la vida.
 
Donades aquestes premisses, la formació física arribà a ser un dels tres pilars de l’educació grega, juntament amb la gramàtica i la música. El cos s’havia d’ensenyar en tot el seu esplendor, d’aquí que l’esport s’exercitàs despullat (gymnós) en uns recintes anomenats precisament gimnasos, un terme que, amb tot, també compartiria protagonisme amb el de palestra, derivat de paleíein (“lluitar”). No és d’estranyar, doncs, que el nu fos una invenció original de l’art grec del segle V aC –en l’art babilònic, egipci i romà el nu era considerat una irreverència.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquí teniu informació sobre els Jocs Olímpics que organitzaren les dones a l'antiguitat.

I aquí teniu el treball de recerca dels alumnes de Margalida Capellà sobre els Jocs Olímpics. 

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als Jocs Olímpics.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre paraules relacionades amb els Jocs Olímpics i amb l'esport en general.

Articles del web relacionats:
Al gimnàs s'hi va en pèl
Cornelius Atticus, el primer esportista conegut a Mallorca
-
 Coubertin, l'humanista olímpic
-
 La falsa llegenda de la marató
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px