Banner Top

Etimologies cíviques

Ja ho va dir al segle IV aC Aristòtil a la seva obra Política: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον, és a dir, “L’home és, per naturalesa, un animal polític”. Aquí, amb tot, l’adjectiu “polític” vol dir sociable. I per viure en societat necessitam la paraula. El filòsof d’Estagira continua la seva reflexió de la següent manera:
 
“La raó que l’home sigui un animal polític, més que qualsevol abella i que qualsevol altre animal gregari, és clara [...] Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació de dolor i de plaer, per això la tenen també els altres animals [...] La paraula, però, en canvi, existeix per manifestar allò que és convenient i allò que és nociu, així com allò que és just i injust”.
 
Així doncs, la paraula determina el nostre paper a la ciutat, a la πόλις. Segurament aquest terme és una de les aportacions més importants de la cultura grega. Va irrompre amb força al segle VIII aC després des quatre segles d’Època Fosca. Πόλις se sol traduir com a “ciutat-estat” atesa la seva autonomia. De fet, l’Hèl·lade com a entitat política única no va existir mai. El que hi havia era un conjunt de polis que, a pesar de la seva independència, compartien una mateixa llengua, cultura i tradicions com els Jocs Olímpics.

Acròpoli d'Atenes (FOTO: AWL IMAGES)
Acròpoli d'Atenes (FOTO: AWL IMAGES)
 
Etimològicament parlant, tots els ciutadans som polítics. Avui, però, per desgràcia, aquesta paraula només al·ludeix als professionals del bé comú. De πόλις també tenim policia, acròpoli (+ ἄκρος, “altura”), necròpoli (+ νεκρός, “mort”, “cadàver”), metròpoli (+ μήτηρ, “mare”) o cosmopolita (+ κόσμος, “univers”). A vegades se sol traduir per igual πόλις que ἄστυ. Aquest darrer terme, però, és el nucli urbà, el conjunt d’edificis que s’oposa al camp, ἀγρός. No s’han de confondre els nombrosos derivats de πόλις amb els de πολύς (“molt”), com politeisme o polígon.

Grecs, els mestres de l’urbanisme
Amb la πόλις nasqué l’urbanisme (del llatí urbs, “ciutat”), entès com a ordenació racional de l’arquitectura en l’espai urbà. Les primeres teories urbanístiques conegudes s’han atribuït a Hipòdam de Milet (498-408 aC), que potser les va aplicar, després de les guerres mèdiques, en la reconstrucció del port d’Atenes (el Pireu) i de Milet. La planificació hipodàmica, inspirada segurament en plànols d’Egipte i Mesopotàmia, es basava en la planta ortogonal. Consistia en un sistema de carrers que s’encreuaven en angle recte, formant quadrícules -a Roma els dos eixos principals s’anomenarien Cardo (de nord a sud) i Decumanus (d’est a oest).

Planificació hipodàmica de Barcelona
Planificació hipodàmica de Barcelona


Al centre d’aquest sistema de carrers hi havia un espai lliure per a l’ἀγορά, o plaça pública, envoltada generalment per στοαι, una espècie de porxos allargats i poc profunds, sostinguts per nombroses columnates -el terme donaria nom als estoics. Al costat de l’àgora s’hi varen concentrar els edificis més significatius de la ciutat, tant religiosos com públics.

La πόλις més important de totes va ser Atenes, considerada per l’historiador Tucídides com “l’escola de tot l’Hèl·lade”. Al segle VI aC va veure néixer la democràcia, un sistema que donava el poder (κράτος) al poble (δῆμος) -no tenia res a veure, però, amb l’actual democràcia. També es parlava d’oclocràcia (+ ὄχλος, “poble”, “multitud”).

Mapa de l'àgora d'Atenes
Mapa de l'àgora d'Atenes
 
La pandèmia dels demagogs
L’arrel δῆμος és present en paraules com demografia (+ γραφία, “descripció”), demoscòpia (+ σκοπέω, “observar”, “examinar”), demiürg (+ ἔργον, “treball”), que, en el pensament grec, era l'ordenador del món, que actuava sobre la matèria primigènia, informe i eterna; o  endèmic (+ εν, “dins”), dit de l’espècie que viu exclusivament en una àrea geogràfica determinada -com que aquesta espècie és d’aquell territori (χθῶν) també és autòctona (+ αυτος, “un mateix”).
 
Amb δῆμος cal diferenciar entre epidèmia i pandèmia. L’epidèmia (+ επι, “sobre”) és quan una malaltia només afecta una zona concreta. En canvi, la pandèmia (+ πᾶς, πᾶσα, πᾶν, “tot”) ataca gairebé tots els individus d'un país. Avui els que ja són una pandèmia són els demagogs, els que “condueixen” (ἄγω) el poble amb mentides i paraules buides que només responen a l’emoció i no a la raó. Ells ja varen ser els principals responsables de la mort de la democràcia atenesa al segle IV aC.

Demagogs manipuladors
Demagogs manipuladors
 
Allà on més s’exhibien els demagogs era a la plaça pública, a l’ἀγορά, d’on tenim agorafòbia, la por (φόβος) a travessar espais oberts. Aquest terme deriva del verb ἀγείρω (“reunir”) perquè era el lloc on els reunien els ciutadans. També era l’escenari de molts panegírics, discursos de lloança davant “tota” (+ πᾶσα) l’assemblea “reunida”. Si es volia criticar s’emprava el verb κατηγορέω (+ κατά, “contra”) -aquest arrel acabaria donant el terme categoria, cadascun dels grups en què hom pot classificar, “reunir”, diferents objectes atenent a una propietat o a una condició.
 
Fòrum per al civisme
L’equivalent llatí de l’ἀγορά va ser el forum. El fet que estigués situat més enllà, a les portes, de l’espai privat, explica que la seva etimologia sigui el llatí foris (“porta”), que, convertit en adverbi, significà “fora”. D’aquí també tenim fora, foraster, forà i, en anglès, foreigner (“estranger”) i forest (“bosc”), agafat del francès forêt. El foris llatí convivia amb la mateixa paraula porta, que conté l’arrel indoeuropea *dhwer-, present en l’anglès door.

Imatge actual del Forum romà
Imatge actual del Forum romà
 
Per a πόλις els romans tenien la paraula civitas; i per a πολιτής (“ciutadà”), civis. Podem resseguir aquests ètims en paraules com civisme, civil, conciutadà o civilitzar. La civitas es podia confondre amb l’urbs, que ens ha donat mots com urbà o suburbi (+ sub, “sota”). Totes aquestes etimologies ens donen aixopluc en una societat on tots ens identificam com a  “companys” (socii). Coneixent ja doncs les nostres arrels cíviques, ja podem complir amb les nostres obligacions com a ciutadans de la polis que som, és a dir, com a polítics.

Aquí teniu el documental "Las grandes ciudades de la antigüedad: Roma":




Articles del web relacionats:
El fòrum dels aforats
Etimologies domèstiques
- L'esperançadora democràcia digital
Democràcia obsoleta
Capitals amb Capitoli

Maleïda postcensura

Article publicat a l'Ara Balears (26/05/2017)

El llenguatge políticament correcte és la gran amenaça de la democràcia. Ara ja ha mutat en “postcensura”, en una censura que no emana del poder, sinó de la mateixa societat, avui tan activa en l’àgora del ciberespai. El terme ha estat encunyat pel periodista d’ “El Confidencial” Juan Soto Ivars, que acaba de publicar l’interessant llibre “Arden las redes” (Debate). La “postcensura” no segresta publicacions o prohibeix concerts, sinó que fa emmudir veus dissonants per por a patir un linxament digital.
 
En l’actual societat hipersensibilitzada no hi ha dia que qualsevol tuitaire rebi una forta esbroncada a les xarxes socials per part d’algun col·lectiu ofès: feministes, catòlics, vegans, antitaurins, independentistes, espanyolistes... Fa la sensació que hi ha gent que cada matí guaita a Internet a la recerca d’algun comentari amb el qual escandalitzar-se. Són persones que es volen indignar de manera ràpida, com qui busca excitació exprés en pàgines porno. I com més adeptes de la “tribu” tenen a la seva indignació, més avalats se senten per continuar pontificant des de la “rectitud”.

Arden las redes
Arden las redes
 
Juan Soto ressalta que la correcció política ha provocat monstres com Donald Trump. Al seu entendre, els demòcrates estaven convençuts que, després de les declaracions masclistes del magnat nord-americà, cap dona l’anava a votar. Resulta, però, que el 53% de les dones blanques el varen votar. L’explicació és senzilla. Aquestes dones varen entendre que el fet que Trump s’expressàs com un absolut misogin no volia dir necessàriament que s’hagués de comportar com a tal.
 
L’autor d’“Arden las redes” desconfia de qualsevol censura per a gent que pensa d’una manera abominable. Assegura que si prohibim a un individu que deixi d’expressar-se com si fos un racista, ell continuarà essent-ho , i educarà els seus fills perquè també ho siguin, independentment del que diguin els mitjans o l’escola. A vegades la prohibició fins i tot pot reforçar conviccions considerades “intolerables”. Si una persona, per exemple, fa un acudit contra l’Església, els catòlics de seguida l’acusaran de blasfem. Això, però, farà que ell encara se senti més orgullós del seu ateisme. És el mateix, per tant, que passa a un votant d’ultradreta si li dius racista o masclista.

Juan Soto (foto del diari Ara)
Juan Soto (foto del diari Ara)
 
Per sort, el món sempre estarà ple d’individus amb opinions incòmodes per molt que els vulguem silenciar amb la correcció política. Assistim, però, al conegut fenomen de l’ “aldeïtzació” de la societat. A les xarxes socials només acabam veient la gent que pensa com nosaltres. Mitjançant els seus algoritmes, Facebook o Twitter tendeix a ensenyar-nos menys coses amb les que sap que no estarem d’acord. D’aquesta manera, pensam que tot el món pensa com nosaltres i ens acabam convertint en uns autèntics fanàtics.
 
La “postcensura” pot tenir repercussions indesitjables. Si coneixem l’existència del bus homòfob “Hazte Oír” no és perquè passàs per davant ca nostra, sinó perquè els censors de Can Twitter amplificaren la seva notorietat. Sense ells, la campanya “Hazte Oír” hagués estat un fracàs. El millor càstig, per tant, és la indiferència.

Frase per reflexionar
Frase per reflexionar
 
El principal problema, però, de la “postcensura” és que coacciona i castra l’esperit crític. Tant si som d’esquerres com de dretes, fa que no puguem qüestionar certs dogmes per por a ser considerats uns traïdors. Som acusats, doncs, de coses que no som i estam condemnats a la intel·lectualitat més monolítica. No hi ha espai per als matisos o la ironia. Ho tot és blanc o negre.

En l’era de les xarxes socials, vivim amenaçats per una nova Policia del Pensament orweliana. Cada dia milers de vilatans virtuals carregats de prejudicis ens censuren enarborant la religió del paranoic discurs políticament correcte, que exacerba els insults. Tothom s’ofèn perquè es creu tenir raó. La raó, però, es forma mitjançant el contrast d’opinions.

L'era de les etiquetes
L'era de les etiquetes
 
L’autor d’“Arden las redes” recorda que el mal de la “postcensura” està lligat a la pèrdua de credibilitat que arrosseguen els mitjans de comunicació tradicionals d’ençà del sotrac de 2008. Aleshores cap d’ells va veure la crisi econòmica que estava per venir. Això explica que el missatge de Trump hagi calat molt més que el de Hillary, la qual gaudia de la simpatia de gairebé tota la premsa. És la famosa “postveritat”. Hillary deia la veritat més que Trump, però ho feia a través d’uns mitjans totalment desacreditats davant l’opinió pública.
 
Convé, doncs, treure’ns del cap que Internet ens fa més lliures. Ara, amb la maleïda “postcensura” de les xarxes socials, vivim més acorvadits que mai. Assenyalam algú per insultar-lo, demanam signatures perquè l’acomiadin o perquè boicotegin un espectacle seu. Així, la nova democràcia, amant de les etiquetes i dels eufemismes, condemna la lliure opinió. Prefereix el discurs monòton que el pluralisme. Pensam des de la uniformitat intel·lectual a toc de trompeta digital. Contínuament se’ns diu: “Ofeneu-vos!”. Els arbres de la indignació no ens deixen veure el bosc del coneixement.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/06/2017), reflexion sobre la tirania del discurs políticament correcte:



Aquí teniu una entrevista a l'historiador britànic Timothy Garton Ash. Parla sobre la llibertat d'expressió.

També és interessant aquesta entrevista a Eli Pariser, president de Move On, plataforma en línia de contingut polític líder als EUA.

Articles del web relacionats:

Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Humor irònic
Les llavors de la discòrdia
La postveritat segons Aristòtil
L'etern retorn del Gran Germà

La docta ignorància

Article publicat a l'Ara Balears (25/11/2016)

L’efecte Trump ja és aquí. José Ramón Bauzá ha tornat a la terra que el va defenestrar. Reapareix amb l’ego extraviat després de no haver pogut ser ministre de Rajoy. No es treu del cap el que ha passat als Estats Units. Enarborant la bandera de l’anticatalanisme, ara el farmacèutic de Marratxí assegura que té la fórmula màgica per reconquerir el Consolat de Mar el 2019. Per desgràcia, l’amenaça de la docta ignorància torna a fer acte de presència en unes illes de memòria massa fràgil. En la passada legislatura el nostre senador senil del Círculo Balear ja va presumir de la seva malaptesa. Si Trump nega el canvi climàtic, Bauzá nega la unitat de la llengua catalana. Sens dubte, la banalitat és la gran epidèmia de l’era moderna.

El Senat, destí dels grans doctes ignorants
El Senat, destí dels grans doctes ignorants
 
La docta ignorància va ser una expressió encunyada al segle XV pel teòleg alemany Nicolau de Cusa. La paradoxa era un cant a la humilitat acadèmica, a saber-nos petits davant de l’univers infinit de coneixements del món. Ara, però, personatges com Trump o Bauzá han revertit el sentit originari de la docta ignorància. Amants de certeses absolutes, ells ja formen part de la casta dels “analfabèsties”, gent que braveja sense complexos de la seva incultura. Sovint, però, hi ha més mala fe que no pas incultura. El drama és quan aquests individus arriben al poder amb discursos del tot demagògics, és a dir, tergiversats, però efectius a l’hora de captar vots pusil·lànimes. Al segle IV aC Aristòtil ho tenia clar: “La demagògia és la forma corrupta o degenerada de la democràcia. El demagog és un adulador del poble”.

Paraula de Pío Baroja
Paraula de Pío Baroja
 
La barbàrie de la ignorància no coneix límits. S’aprofita de les ments mandroses. En l’actual cultura del fast food impera la llei del mínim esforç, de conseqüències terribles. Per moments, la nostàlgia ens tempta amb aforismes dels grans clàssics: Χαλεπὰ τὰ καλά (“Les coses belles són difícils”) o Per aspera ad astra (“A través de les dificultats als estels”). Avui l’única certesa la trobam en els mercats. Descartes al·lucinaria. Del Cogito ergo sum (“Pens, per tant existesc”)  hem passat al “Consumesc, per tant existesc”.

La docta ignorància
La docta ignorància
 
Mancats de memòria, el presentisme actual ens té anul·lat l’esperit crític. N’és un bon reflex el nostre sistema educatiu: set reformes en quaranta anys de democràcia. L’actual LOMQE és la culminació de tanta ineptitud institucional que condemna a la indigència intel·lectual les futures generacions. La mediocritat, que rebutja l’autocrítica, pot fer que, durant un instant, trontolli una cultura de segles. I, mentrestant, els referents mediàtics que triomfen són Belén Esteban i companyia. L’excel·lència no té cap reconeixement i és aixafada per mediocres que es retroalimenten. Estam tan avesats a la mediocritat que hem acabat per acceptar-la com l’estat natural de les coses.
 
La docta ignorància pot resultar esquizofrènica. Lamentam la mort de la darrera víctima per violència de gènere, però donam audiència a programes de televisió que fan apologia del masclisme. L’Estat espanyol persegueix les estelades, però no actua contra el vicepresident de la Fundación Francisco Franco, que acaba de dir que El Caudillo “només afusellà 23.000 persones i no va ser caprici”. Quaranta-un anys després de la mort del dictador el seu llegat és més viu que mai.

Paraula d'Erasme de Rotterdam
Paraula d'Erasme de Rotterdam
 
Aquest panorama tan desolador preocupa molt el gran pensador polonès Zygmunt Bauman. En el seu darrer llibre, Ceguera moral, el pare de la societat líquida recorre a un altre terme d’arrel grega per definir millor el nostre progressiu deteriorament moral.  És “adiàfora”. Al·ludeix a la indiferència amb què observam comportaments humans del tot deplorables. Així, al ulls d’una ciutadania passiva i alienada pel consumisme, la corrupció, la mentida i la grolleria acaben convertint-se en el mal menor de la política. L’anestèsia se serveix amb un lacònic “i, tanmateix”. En una societat sense ètica els doctes ignorants tenen l’èxit garantit. Bé ho saben Trump, José Ramón Bauzá i tota la seva colla d’aduladors.
 
Perseguida per la justícia, l’exbatlessa de València Rita ja ha passat a millor vida amb un sentit homenatge al Congrés de Diputats en forma de minut de silenci. Ningú ja no es recorda de quan la fallera major es reia de les víctimes de l’accident del metro de València ocorregut el 2006. Obrim els ulls! No haurem sortit de la crisi fins que no haguem acabat amb tanta indecència.

Per acabar, és molt recomanable aquest article titulat: "La recerca de la satisfacció insatisfeta"

I aquest altre article parla sobre "l'empoderament dels idiotes".

Gran
Gran "meme"

Fal·làcies
Fal·làcies

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/11/2016), reflexion sobre l'estupidesa humana:



Articles del web relacionats:
Mediocres sota la síndrome de Procust
Quan la mediocritat estava ben vista
Compte amb els estúpids!
Els fills bords de Warhol
Per aspera ad astra
L'era líquida
Paraules amb coneixement


Despostisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/2016)

La democràcia, vestida de populisme, comença a preocupar 2.500 anys després del seu naixement a Atenes. En les passades eleccions generals, a pesar de tots els escàndols ventilats, la corruptocràcia del PP va treure múscul i tornà a deixar en evidència la nostra síndrome d’Estocolm: per molt que ens robin, els tornarem a votar. “I, tanmateix, jo també faria el mateix si estigués en el seu lloc”, degué pensar més d’una ment ofuscada pels estralls de la crisi. La corrupció, doncs, s’ha convertit en pecata minuta. Tristament hem arribat a aquest nivell d’indecència moral.

Corruptocràcia
Corruptocràcia
 
Davant l’amenaça d’unes terceres eleccions, cobren força les paraules que pronuncià al segle I aC el gran orador romà Ciceró: “Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”. A la segona meitat del segle XVIII alguns monarques europeus s’entestaren a actuar amb seny pels seus súbdits. Fou el que es conegué com  a despotisme il·lustrat. Sense renunciar a la seva condició de sobirans absoluts, pretenien posar en pràctica les idees de la revolucionària Il·lustració. Així, pel bé de la ciutadania, la seva consigna fou “tot per al poble, però sense el poble”.
 
Dèspotes il·lustrats, com ara Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia, Lluís XVI de França o Carles III d’Espanya, desenvoluparen una política de reformes ambicioses en diversos àmbits: educació, economia, justícia, agricultura, llibertat de premsa o tolerància religiosa. Tanmateix, aquells reis absoluts, convertits per a l’ocasió en “reis filòsofs”, varen tenir poca capacitat per a transformar la societat. De res serví que fossin assessorats per intel·lectuals de la talla de Voltaire o Diderot. No debades, els seus plans progressistes toparen aviat amb els privilegis de la noblesa i el clergat, a qui tant necessitaven per a mantenir l’ordre social. A mitjà termini, doncs, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable. Quedava aplanat així el camí cap a la Revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX.

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
 
Tal com ja apuntà Ciceró, deixar determinades decisions en mans del poble pot ser molt perillós. A l’espera de les conseqüències que pot tenir el Brexit, un altre cas prou il·lustratiu és la regulació de la pena de mort als Estats Units. El 2012 Califòrnia aprovà per referèndum mantenir-la. El 2009, en canvi, a Nou Mèxic, el Governador Bill Richardson la commutà per la cadena perpètua, sense consultar-ho als ciutadans. Tot és molt discutible. Quan els resultats electorals no són del nostre gust, ens atrevim a dir que la gent no sap votar o que és fàcil de manipular per uns mitjans de comunicació omnipotents. Aleshores alguns sospiren un altre cop pel despotisme il·lustrat en forma de tecnocràcia. La dicotomia és ben senzilla: experts versus sonats il·luminats. Amb les eleccions nord-americanes a la volta de la cantonada, mig món ja tremola davant una possible victòria del bufó Donald Trump, que es convertiria així en el Neró dels nous temps.
 
Al segle IV aC Plató i Aristòtil ja criticaren durament la pionera democràcia atenesa, que, tanmateix, tenia poc a veure amb la nostra -entre d’altres coses, només hi votava el 10 per cent de la població i vetava la participació de les dones i estrangers. Aquell “govern del poble”, nascut per combatre les oligarques, era qui havia condemnat a mort el gran mestre Sòcrates, “el més savi de tots els homes” segons l’oracle de Delfos. Ambdós filòsofs lamentaren que un projecte polític tan engrescador s’hagués pervertit per culpa dels demagogs, els agitadors de masses. Avui, la nostra democràcia torna a estar estamenejada pels mateixos falsos profetes de l’Atenes clàssica. A l’hora de la veritat, es riuen de la separació de poders que al segle XVIII propugnà Montesquieu per garantir l’èxit del “menys dolent dels sistemes polítics”, en paraules de Churchill. L’actual manca de talant democràtic dels nostres dirigents serà el que acabarà per esgotar la veu del poble. En asseure’s per formar govern, ningú no vol moure fitxa, convençut que la ciutadania s’ha equivocat triant el partit contrari.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago

Ens cas que es convoquin unes terceres eleccions, cada cop sembla menys fantasiosa la novel·la de José Saramago, Assaig sobre la lucidesa. Parla d’una ciutat on la majoria dels ciutadans decideix votar en blanc. En repetir-se els comicis, la tendència va en augment. Aleshores el govern, desconcertat, es posa a cercar els culpables d’una rebel·lió pacífica nascuda d’un poble cansat de la insolvència dels seus polítics. Vist l’actual bloqueig institucional i la desídia ciutadana que genera, per ventura seria més ràpid que l’Estat convocàs ja oposicions a tots els estaments. La meritocràcia hauria de ser el nou despotisme il·lustrat amb els seus oportuns mecanismes de control. Tanmateix, no hem de ser il·lusos. Com ja passà al segle XVIII, els entrebancs vendrien igualment dels poders fàctics. Així doncs, quina alternativa ens queda?

Per acabar, us recoman aquest article del filòsof Josep Ramoneda: "Adéu, democràcia". Aquest altre, del mateix autor, parla de la guerra dels referèndums.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
La mort del mestre
Democràcia obsoleta
- L'esperançadora democràcia digital

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:

Europa, de genollons

Article publicat a l'Ara Balears (14/02/2016)

Ja fa temps que Europa ha claudicat davant l’islam més primitiu. Ara ja ho fa de genollons. Així ho va escenificar fa dues setmanes Roma, el pare cultural d’Occident. El govern italià de Mateo Renzi va ordenar cobrir amb uns púdics cubs de fusta les estàtues despullades dels Museus Capitolins. L’objectiu era no ofendre el president iranià Hasan Rohani, de visita a la Ciutat Eterna –era la primera vegada que un dignatari iranià visitava un país europeu després de 16 anys d’aïllament per l’amenaça mundial que representava el seu pla nuclear, avui ja anul·lat. Per a les autoritats locals, aquesta humiliant baixada de pantalons estava més que justificada: la signatura d’uns contractes de 17.000 milions d’euros que seran una autèntica vàlvula d’oxigen per a una malmenada economia italiana.

Estàtues censurades
Estàtues censurades
 
Atès que la religió islàmica prohibeix la representació del cos despullat, emissaris de la delegació iraniana varen suggerir tapar les vergonyes d’unes estàtues mil·lenàries, tot un símbol de la nostra identitat cultural. Entre elles hi havia la sensual Venus Capitolina, còpia romana de l’original del mestre dels escultors clàssics, Praxíteles. Una altra víctima de la ridícula censura fou l’estàtua eqüestre de Marc Aureli –els portentosos testicles del cavall eren massa incòmodes per al dirigent musulmà. Els serveis de protocol italià no dubtaren a atendre aquella petició per “respecte” a l’ínclit convidat. Perquè se sentís encara més com a casa, també acceptaren retirar de la taula presidencial qualsevol beguda alcohòlica.

Solució italiana
Solució italiana
 
Itàlia encara mastega la indignació contra el que ha estat considerat com una submissió cultural. “Cobrir les nostres obres és renegar de la nostra cultura”, és el comentari més estès. Mateo Renzi, però, assegura que no estava al cas de l’assumpte i ja ha ordenat una investigació per depurar-ne responsabilitats. L’espectacle, però, del tot servil, oferí altres elements més surrealistes.
 
El president iranià també tengué temps per entrevistar-se amb el papa Francesc. Segons el comunicat oficial, durant quaranta minuts ambdós mandataris parlaren sobre la lluita contra el terrorisme i el tràfic d’armes. Després del protocol·lari intercanvi de regals, Rohani va demanar a Jorge Mario Bergoglio que resàs per ell, un president que en el seu país consent que es lapidin adúlteres i que es pengin homosexuals a les places públiques. Al summe pontífex ja li convé resar molt.

El papa Francesc i el president d'Iran
El papa Francesc i el president d'Iran
 
Un dels intel·lectuals italians més crítics amb tota aquesta pantomima institucional ha estat Giovanni Sartori, que, amb 92 anys, és considerat tot un expert en ciència política. Premi Príncep d’Astúries (2005), Sartori acaba de publicar “La carrera hacia ninguna parte. Diez lecciones sobre nuestra sociedad en peligro”. El seu principal cavall de batalla és precisament el discurs políticament correcte que hi ha al voltant del multiculturalisme: “El multiculturalisme no existeix. En la nostra societat tenim unes normes generals, uns principis. L’immigrant pot fer a casa el que vulgui, però ha d’acceptar les regles de l’Estat que l’accepta”.
 
Sartori manté que “Occident i els seus valors estan en perill perquè no s’està donant una resposta adequada al fonamentalisme islàmic”. I és que la polèmica visita del president iranià a Itàlia ha estat la gota que ha fet vessar el tassó. La passada nit de Cap d’Any la ciutat alemanya de Colònia també va ser blanc d’un altre despropòsit musulmà. Més de 500 dones que passejaven pel carrer varen ser agredides sexualment per milers de joves àrabs. D’aquesta manera, el país que més generós està essent amb l’acollida de refugiats sirians se sentia estafat. El foc s’atià encara més amb unes desafortunades declaracions de l’imam de Colònia. Al seu parer, la responsabilitat d’aquelles agressions va ser de les dones que anaven pel carrer totes soles, mig despullades i perfumades.

Sartori no es mossega la llengua: “L’islam és incompatible amb la nostra cultura. Els seus règims són teocràcies que es funden en la voluntat d’Alà, mentre que a Occident es funden en la democràcia, en la sobirania popular”. Des de la Il·lustració Europa s’ha esforçat per sortir de la minoria d’edat en què havia viscut durant tants de segles. Ara, estant de genollons davant una cultura del tot intransigent, ha traït la memòria dels seus mentors intel·lectuals. Faríem bé, doncs, de tornar a llegir Voltaire: Écrasez l’infâme! (“esclafau l’infame!”).

Aquí teniu un article de Rubén Amón titulat "Y la tolerancia acabó con la tolerancia".
Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
Protàgores i l'islam
Democràcia obsoleta
Adéu, llibertat

Paraules letals

Article publicat a l'Ara Balears (04/01/2015)

A l’antiga democràcia atenesa ja existien els demagogs, aquells que, gràcies a la seva portentosa oratòria, arrossegaven (ágo) el poble (demos) més dòcil. Eren encantadors de serps, bons coneixedors del poder hipnotitzador de la paraula. Al segle XIX el filòsof alemany Arthur Schopenhauer no s’està d’advertir-nos que el llenguatge pot ser una autèntica arma de destrucció massiva. En el seu irònic opuscle “L’art de tenir sempre raó” ens oferí unes pautes per aconseguir que les nostres idees triomfin, malgrat que siguin inconsistents o falses.
 
Ara tenim al nostre abast una altra obra que és un nou avís a navegants: “En aquesta gran època... els punys són paraules” (Edicions del 1979). El seu autor, el filòleg català  Jordi Martí i Font, reflexiona sobre com el poder establert s’ha apropiat del pensament col·lectiu subvertint el significat primigeni de les paraules. És una manera sibil·lina d’endormiscar la població i anul·lar qualsevol dissidència. Tot plegat s’aconsegueix principalment a través dels eufemismes, paraules que suavitzen una realitat desagradable. D’exemples, no en falten.

Eufemismes que confonen
Eufemismes que confonen
 
Ja fa temps que els conflictes armats han passat a dir-se “guerres preventives” o “humanitàries” amb víctimes conegudes com a “danys col·laterals”. Quan el capitalisme esgotà les seves cohartades i començà a ensenyar la seva pitjor cara, fou rebatejat amb el nom de “globalització”. Per preparar-nos psicològicament davant l’arribada de la crisi, el president Zapatero exorcitzà la seva ineptitud parlant de “desacceleració econòmica”. Aleshores se’ns exigí una baixada de sous sota l’etiqueta de “devaluació competitiva dels salaris”. Els acomiadaments i les retallades foren simples “reformes” o “ajustaments econòmics” i l’amenaça del rescat bancari es disfressava d’ “operació de finançament extern”. La pujada de l’IRPF consistia en un “recàrreg complementari temporal de solidaritat” i el copagament en la sanitat pública tan sols era un “tiquet moderador sanitari”.  Mentrestant, les amnisties fiscals per als rics eren vistes com a “mesures excepcionals per incentivar la tributació de rendes no declarades”. Per digerir tants de despropòsits, les nostres penes s’han convertit en “sacrificis necessaris”.
 
Aquest és l’efecte anestèsic dels eufemismes, que en realitat són paraules letals si s’empren de manera perversa i cínica per vendre veritats irrefutables. El franquisme ja en féu un abús. El seu règim es presentà com una “democràcia orgànica”, les vagues eren “conflictes laborals” i els partits polítics, “associacions”. El nazisme tampoc no s’està d’enverinar ments dotant de valor positiu idees del tot repulsives. Fou famosa l’expresió “solució final” per referir-se a l’extermini sistemàtic de la població jueva. El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, s’esforçà molt a vendre bé el producte.
 
Amb la restauració de la democràcia, el poder es tornà a abonar a la manipulació lèxica. Tanmateix, per molt que ens intentin enganar, les hipotètiques bondats dels eufemismes per maquillar situacions crítiques tan sols són a curt termini. Al final, si no s’aborden els problemes, la veritat s’acaba imposant. La gent no és tan beneita, sobretot en una època tecnològica en què podem sortejar els mitjans de comunicació tradicionals que actuen d’altaveus del govern de torn.

El mal del llenguatge políticament correcte
El mal del llenguatge políticament correcte
 
No hi ha dubte que l’opressió institucional s’exerceix també a través del llenguatge. Els governants que nomenen la realitat controlen la nostra percepció del món. El mateix fan els pares amb els seus fills quan els imposen un lèxic concret. Convé, però, que deixem de ser tractats com a eterns menors d’edat. Fa 2.500 anys, a Atenes, la democràcia es pervertí per culpa dels demagogs, que s’aprofitaren de la seva dialèctica per manipular les masses més indefenses. Avui tornam a patir el mateix mal. Estam entabanats amb  paraules aparentment innòcues, carregades de bones intencions, que, realment, però, ens conviden a la resignació.
 
Des de fa ja massa temps el nostre pensament està segrestat per les mentides del llenguatge políticament correcte. Comença a ser hora que ens rebel·lem contra tantes aberracions semàntiques que ens distorsionen la mirada. Només essent amos de les nostres paraules podrem afrontar amb garanties un futur esperançador com a persones i com a col·lectiu. La història de la humanitat és la història de la seva emancipació lingüística.

Convé tenir presents les paraules del gran periodista polonès Ryszard Kapuscinki (1932-2007): “La guerra no comença amb el primer tret. La guerra comença amb el canvi de llenguatge”.  En aquest sentit, el traductor xilè Adan Kovacsics explica a Guerra i llenguatge com durant la I Guerra Mundial l’exèrcit austro-hongarès va crear una oficina de premsa des d’on un exèrcit d’escriptors treballava per donar nous significats a velles paraules. L’objectiu era proveir de fervor patriòtic els joves que anaven a la guerra.

Per reflexionar més sobre la força de les paraules aquí teniu extracte d’un article del filòsof Josep Ramoneda (Diari Ara, 21/05/2016):

“Vaig veure Victòria al TNC i em vaig quedar amb una idea que un mestre republicà deixa anar després de patir detenció i tortura: no saber què volen dir les paraules és el pitjor que pot passar. Vaig pensar en vides injustament allargades que, en no comprendre el sentit dels mots, es troben fora del món fins i tot abans de marxar-ne.

La dissolució de les paraules té també significació col·lectiva. Se sol donar de dues maneres: perquè un sistema de dominació fa seves les paraules que tenen més càrrega simbòlica utilitzant-les en sentit contrari del que signifiquen (que és el que lamenta el mestre republicà); o perquè les coses van més de pressa que les idees i hi correm al darrere posant-los noms que no ens diuen res sobre elles. Quan el franquisme parlava d’ estado de derecho era un eufemisme d’ estat d’opressió, que ens ha deixat com a herència un correlat, imperio de la ley, que alguns encara utilitzen amb incomprensible frivolitat”.

Aquí teniu la fantàstica canço de Quimi Portet "Putes paraules":


I per acabar, dues frases per reflexionar:

  • “El llenguatge és el bé més preuat, i alhora el més perillós que se li ha donat a l’home” (Holdërlin)
  • «Les paraules, com és ben sabut, són les grans enemigues de la realitat» (Joseph Conrad)

Articles relacionats:
Al principi existia la paraula
Mots que es xiuxiuegen
Democràcia obsoleta
-
 La veritat de la mentida
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
-
 Apologia de la paraula
- Paraules voladores

Grècia, l'origen egipci del mite clàssic

Extracte en català del reportatge publicat a la revista Clío (novembre 2015)

Per a molts no hi ha dubte que Grècia és el bressol de la cultura occidental. Als últims anys, però, aquest tòpic ha començat a ser desmuntat per un nou corrent historiogràfic que centra la seva atenció en Egipte i el Pròxim Orient. No debades, els grecs foren plenament conscients de les seves arrels afro-asiàtiques. Fou a principis del segle XIX quan els escriptors romàntics propugnaren un imatge castissa de Grècia inspirada per l’antisemitisme imperant del moment. 

La història és molt fàcil de manipular. I havent-hi prejudicis pel enmig, encara més. La historiografia occidental dóna per fet que l’origen de la civilització hel·lena es remunta al segon mil·lenni aC quan un grup de pobles procedents dels Balcans envaí la península grega. Aquests primers grecs, que ja parlaven una llengua indoeuropea, foren coneguts com a micènics, ja que el seu principal centre d’operacions fou Micenes, una ciutat a 90 kilòmetres al sud-oest d’Atenes. Al segle XII aC, just després de la famosa guerra de Troia i havent sotmès ja la pròspera civilització minoica de Creta, la cultura micènica s’ensorrà i donà pas a un nou grup de pobles invasors del nord, els doris, els quals també parlaven un dialecte grec.

Coincidint amb la irrupció dels doris, Grècia se sumí en quatre segles d’absolut silenci, el que es coneix com l’època Fosca. Després, però, a partir del segle VIII aC, la civilització grega ressorgí de les cendres, donant lloc al conegut com a “miracle grec”. Aquesta expressió, encunyada al segle XIX per l’orientalista francès Ernest Renan, serví per qualificar el sorprenent i inesperat auge que experimentà aleshores la cultura hel·lena. No debades, pràcticament ex nihilo, en una terra suposadament beneïda pels déus, va aparèixer la polis com a nucli urbà, la filosofia, els gèneres literaris, la democràcia i tot un reguitzell de fites que constituïren el que s’ha considerat com la base cultural d’Occident. A partir d’aquest “miracle”, en l’imaginari europeu aviat va calar la idea d’una cultura “immaculada”, propagant-se des d’un petit racó del mar Egeu.

Historiografia antisemita
Tanmateix, als últims anys aquesta tesi tan eurocèntrica i contaminada pel “xovinisme continental” ha començat a ser qüestionada per un altre corrent d’investigació, encapçalat per Martin Bernal. El 1987 aquest estudiós britànic trasbalsà el món acadèmic amb la publicació d’Atenea Negra. Las raíces afroasiáticas de la civilización clásica. El llibre, amb un títol conscientment provocador, denuncia l’esbiaix racista i antisemita que adquirí la historiografia grega de principis del segle XIX. Aleshores la filologia i l’antropologia ja havien posat de moda el terme indoeuropeu per definir la primera llengua que es parlava a Europa des de temps antics. L’indoeuropeu no trigà a ser associat amb el concepte de raça ària, de la qual derivaven tota la resta de pobles europeus i amb la qual es justificà la superioritat de la cultura europea i el mateix imperialisme europeu [...].

Aquí teniu l'entrevista que em varen fer al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (04/12/2015) arran de la publicació d'aquest reportatge:



  • Publicat a Clío
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px