Banner Top

L'Atlàntida andalusa?

Extracte del reportatge publicata a la revisa Sàpiens de juny de 2018 (Núm. 195)
 
Fa vint anys que un grup de científics indaga sota les maresmes del Parc de Doñana a la recerca de les restes de l’Atlàntida, la mítica illa de Plató. A mitjans del segle XX, en aquesta mateixa zona, es va descobrir la primera gran civilització de la península Ibèrica: Tartessos.
 
Es diu a l’Antic Testament que, en el segle X aC, les naus de Salomó, el rei d’Israel, viatjaven cada tres anys a un lloc llunyà i misteriós anomenat Tarsis d’on obtenien or, plata, marfil, micos i galls dindi. Alguns historiadors creuen que aquest poble remot amb qui els semites mantenien relacions comercials eren els tartessis, una civilització rica i avançada que hauria florit més enllà de les columnes d’Hèrcules; és a dir, a l’estret de Gibraltar, entre el 1000 i el 500 aC, i que avui ja se sap clarament que va ser la primera civilització de la península Ibèrica.

Amb tot, l’aura mítica dels tartessis ha acompanyat multitud de viatgers i arqueòlegs, ja des de l’antiga Grècia. El grec Heròdot és la primera font fidedigna que tenim sobre els tartessis i ens detalla el nom d’almenys un dels seus reis: Argantoni, que significava ‘home de plata’ en al·lusió a un dels minerals que extreien. Per la seva banda, l’escriptor romà Ruf Fest Aviè també va parlar de Tarsis al seu Ora marítima, un poema en el qual es descriuen les costes mediterrànies.

andalucia atlantida

L'Atlàntida podia estar situada al Parc de Doñana (Cadis)

Per a més informació consultau la pàgina web de Georgeos Díaz-Montexano, president emèrit de la Scientific Atlantology International Society (SAIS). Porta més de vint anys compilant informació per demostrar que l’Atlàntida està situada al Parc Natural de Doñana. Té més d’una trentena de llibres escrits sobre el tema i recentment ha assessorat diversos documentals del National Geographic.

Ibèria franquista

Extracte del reportatge publicat al núm. 190 (Gener 2018) de la revista Sàpiens, amb l'assessorament del professor Alberto Prieto.

El franquisme es preocupà molt de fer una recreació patriòtica i providencial de la historiografia antiga de la Península Ibèrica. L’objectiu era que el relat del passat reforcés l’eslògan d’ “una unidad de destino en lo universal”. Així, personatges com Viriat, Indíbil o Mandoni foren vistos com a exemples de la tenacitat i coratge de la “raza española”.
 
“Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present, controla el passat”. Aquesta és una de les cites més cèlebres de 1984, l’al·legat contra els autoritarismes del segle XX que va escriure el 1949 el periodista britànic George Orwell. Com no podia ser d’altra manera, Franco també la convertí en la màxima premissa dels seus trenta-sis anys de dictadura. Després d’haver-se desfet de la Segona República, el Caudillo es proposà reinventar el passat per retornar als espanyols els seu orgull patri. El mateix ja havia fet al segle I aC  Octavi August amb l’obra propagandística Eneida, escrita per Virgili.
 
A l’hora de bastir la seva pròpia visió integrista de la història, el franquisme s’aprofità de la feina ja feta per estudiosos de la segona meitat del segle XIX. La maquinària propagandística, amb tot, s’activà el 1941.  El dictador havia aconseguit que el museu del Louvre de París li retornés el bust de la Dama d’Elx. Es tractava d’una de les peces més emblemàtiques de la història de la Península Ibèrica (veure desglossat). La seva recuperació permetia al règim, àvid de símbols d’un passat gloriós, treure pit. La falta de fonts directes i fidedignes donava ales a una fàcil manipulació dels orígens de la “raza” espanyola.
 
La historiografia franquista assignà als celtibers de la Dama l’Elx l’origen comú de la consciència nacional. Foren localitzats geogràficament a la zona del que posteriorment seria el regne de Castella. L’objectiu era demostrar que Castella havia estat sempre l’element aglutinador de “la unidad”. A més, amb la seva elecció s’esborrava del mapa qualsevol protagonisme de la resta de nombrosos tribus que habitaven la península abans de l’arribada dels cartaginesos i dels romans. Als celtibers se’ls conferí una unitat política i cultural que, als ulls del règim, havia estat clau en la resistència a les agressions exteriors [...].

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'arqueologia durant el franquisme.

Articles de web relacionats:
- El feixisme i l'antiga Roma

Llistat de publicacions a Sàpiens

Sàpiens

Agost 2018 Presos a Formentera Núm. 197

Juny 2018  L'Atlàntida andalusa? Núm. 195

Gener 2018 La Ibèria franquista Núm. 190

Maig 2016 Per què Amèrica no es diu Colúmbia? Núm. 168

Gener 2016 La conquesta mallorquina de les Canàries Núm. 164

Setembre 2015 L'esplendor medieval del català Núm. 160

Desembre 2014 Per què som cristians? Núm. 150

Maig 2014 Que corruptes que són, aquests romans! Núm. 142

Setembre 2013 Grecs a la Mediterrània. Núm. 133

Març 2013 Fumata blanca, la història del consens papal. Edició digital.

Setembre 2012 Ramon Llull, el doctor il•luminat. Número especial.

Juliol 2012 Etruscs, els mestres oblidats de Roma. Núm. 118.

Febrer 2012 El nostre calendari. Viatge a l’antiga Roma per descobrir l’origen de la setmana, el mes i l’any. Núm. 113.

Novembre 2011 Imperi bizantí. L’edat d’or de Constantinoble, capital del món. Núm. 110

Setembre 2011 Atenes, la primera democràcia. Núm. 107

Juny 2011 Serra de Tramuntana, patrimoni de la humanitat (edició digital Sàpiens, 28 de juny)

Gener 2011 L’oracle de Delfos. Núm. 99

Maig 2010 La guerra de les biblioteques de l’antiguitat: Alexandria i Pèrgam. Núm. 91

Abril 2010 Els museus de l’espoli. La polèmica constitució del fons arqueològic dels principals museus europeus. Núm. 90

Març 2010 Heròdot, el primer periodista de la història. Núm. 89

Març 2010 Ramón Franco, el germà rebel del dictador. Inclou entrevista amb l’historiador Paul Preston. Núm. 89

Febrer 2010 Nefertari: poder i seducció a l’Egipte faraònic. Núm. 88

Desembre 2009 Entrevista a l’arabista Guillem Rosselló Bordoy. Núm. 86

Agost 2009 Quan Mallorca era musulmana. Núm. 82

Abril 2009 La pederàstia a la Grècia clàssica. El tabú més ben guardat de la civilització hel•lènica. Núm. 78

Març 2009 Per què llegim en silenci? La transformació del procés de lectura al llarg del temps. Núm. 77

Gener 2009 Les històries que amaguen les estrelles. L’origen mitològic dels signes del zodíac a l’antiga Grècia. Núm. 75

Desembre 2008 Va ser Atenes una democràcia? Núm. 74

Setembre 2008 Les Guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de la història. Núm. 71

Juny 2008 Joan March, història d’un suborn. La conxorxa que va deixar Espanya fora de la Guerra Mundial. Núm. 68

Abril 2008 L’ABC de l’alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres. Núm. 66

Abril 2008 Eivissa 1968: Franco contra els hippies. Núm. 66

Març 2008 Quan Menorca era britànica. Núm. 65

Juliol 2007 Vercingètorix: el vertader Astèrix. El líder de la tribu celta que va inspirar Uderzo i Goscinny. El reportatge inclou entrevista a Uderzo. Núm. 57

Juny 2007 Quan les illes eren independents. 1276-1349: setanta-tres anys de Regne de Mallorca. Núm. 56

Maig 2007 A la recerca de la llengua mare. Núm. 55

Març 2007 Eivissa, l’illa de l’excepció. Núm. 53

Juliol 2006 La tragèdia dels jueus mallorquins: la història d’una segregació que ha perdurat en el temps. Núm. 45

Febrer 2006 Els guerrers balears. Foners: els soldats d’elit de l’antiguitat. Núm. 40

Per què Amèrica no es diu Colúmbia?

Extracte del reportatge publicat a la revista Sàpiens (maig 2016, Núm. 168)

Paradoxalment, el Nou Món no agafa el nom del seu descobridor, sinó de la persona que el reconegué com un continent a part. Poc es pogué imaginar el florentí Americo Vespucci abraçar la glòria eterna per culpa d’un embull de mil dimonis. 

La comèdia dels errors començà el 1503 amb l’aparició d’una carta titulada Mundus novus (“Nou món”). El seu autor, un tal Americus Vesputius, un mercader nascut a Florència el 1454, narrava a Lorenzo de Mèdici el tercer viatge que havia fet el 1501 als confins de l’oceà Atlàntic. Concretament havia trepitjat Brasil mesos després que hi arribessin Yáñez Pinzón y Álvares Cabral, els seus descobridors oficials.

Mundus novus era el primer opuscle que relatava amb tot luxe de detalls i de manera amena un gran viatge per terres llunyanes. “Si enlloc –deia- existia el paradís terrenal, no podia ser molt lluny d’aquí”. Vespucci, amb una sòlida formació humanística, no dubtava a afirmar que allà on havia arribat no era l’Índia, sinó una terra completament nova i desconeguda entre Àsia i Europa.

Pocs anys enrere, entre 1492 i 1493, en les seves dues primeres expedicions, Cristòfor Colom ja havia explorat diferent illes del Carib (La Española, Cuba, etc.). El 2 d’agost de 1498, però, en el seu tercer viatge, arribà al golf de Paria, a l’actual Veneçuela. Amb tot, Colom pensà que aquelles contrades formaven part d’Àsia [...].

Sabíeu que la festa del dia de la hispanitat (antigament coneguda com "el día de la raza") va ser idea d'un mallorquí, Antoni Maura, president del govern espanyol el 1918? Pep Martí ho explica en aquest article.

Aquí teniu una reflexió sobre el 12 d'octubre, de Ferran Sáez. Aquest altre article de Quim Curbet ("La hispanitat mutilada") també està molt bé.

Aquest article parla sobre la mentida de la creació d'Espanya.

Aquest article parla sobre la conquesta i no descobriment d'Amèrica.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (12/10/2018) reflexion sobre el sentit del Dia de la Hispanitat:



Aquí teniu l'etimologia d'algunes paraules del descobriment d'Amèrica:



Sabíeu que va ser Mussolini qui va impulsar l'origen genovès de Colom? Jo, però, agran cap a ca nostra, i m'estim més pensar que era mallorquí. L'investigador Gabriel Verd defensa que era de Felanitx. Ja ho diu la famosa cançó d'Ossifar "Tòfol Colom, de Felanitx a Washington":



I aquí teniu un gran gag del Polònia sobre l'arribada de Colom a Amèrica:

La conquesta mallorquina de les Canàries

Extracte del reportatge publicat a la revista Sàpiens (gener 2016, Núm. 164) i que també podeu llegir íntegrament en aquesta versió del diari Ara Balears.


La història d’una aventura atlàntica robada per l’imperialisme espanyol

Abans de ser ocupades per la Corona de Castella al segle XV, comerciants mallorquins ja havien posat el peu a les Canàries. Els ecos d’aquella aventura del Regne de Mallorca es perdrien en la boira del temps durant segles, injustament silenciats per la conquesta espanyola. 
 
La història oficial, passada pel sedàs hispà, diu que les Canàries van ser incorporades a la cristiandat per Castella quan el 1402 un aventurer francès anomenat Jean de Bethancourt les hi va oferir. Va ser així com, al llarg del segle XV, els castellans anaren conquerint  aquelles set llunyanes i càlides illes situades davant les costes del Sàhara Occidental.
 
Aquesta tesi, però, seria desmuntada el 1960 amb la publicació d’un llibre, El Obispado de Telde: misioneros mallorquines y catalanes en el Atlántico. El seu autor era l’historiador canari, d’ascendència catalana, Antonio Rumeu de Armas, catedràtic en diverses universitats. Rumeu partia de documents trobats en diversos arxius com el de la catedral de Mallorca, els de Saragossa o el de la seu papal d’Avinyó. Les seves descobertes, tanmateix, van passar desapercebudes en el món acadèmic espanyol d’aleshores.
 
En el seu llibre, Rumeu de Armas manifesta així el silenci que hi ha hagut al voltant de la presència catalano-mallorquina a les Canàries: “El misterio se trueca en sorpresa ante el cúmulo de extrañas y variades circunstancias que han hecho factible la pervivencia del sigilo [...]. Para los pueblos de la Corona de Aragón cuanto aquí se recoge solo puede servirle de legitimo orgullo. Para Mallorca es un preclaro timbre de gloria, por afectarla de manera especial y particularísima. Para Canarias, uno de los más bellos y emotivos capítulos de su historia ...”. Ara Rumeu, mort el 2006, estaria content de veure que la numismàtica li ha donat la raó [...].

Articles relacionats:
Quan les illes eren independents


Per saber més sobre aquest tema, aquí teniu la meva intervenció al programa "Els entusiastes" d'IB3 Ràdio (01/02/2016):


El sentit tràgic de la història

Article publicat a l'Ara Balears (19/10/2015)

La història l’escriuen els pobles. Al segle XVIII el filòsof alemany Herder ja distingí entre Volksgeist (“esperit del poble”) i Zeitgeist (“esperit del temps”). Ambdós conceptes esdevenen el motor del progrés de la humanitat. Segons el Gènesi, el missatge que Déu donà a Adam i Eva fou molt clar: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la”.

Paraula d'Astèrix
Paraula d'Astèrix
 
Tanmateix, el camí cap a la prosperitat s’inicià fa 12.000 anys amb la Revolució Agrícola. Així ho recorda l’escriptor Yuval Noah en el seu interessant llibre Sàpiens: “Va ser el punt d’inflexió, diuen, en què el sàpiens van perdre la simbiosi íntima amb la natura i es van precipitar cap a la cobdícia i l’alienació. Portés cap on portés, el camí no tenia marxa enrere”.
 
Després de la Revolució Científica del segle XVI, el salt definitiu cap a l’abisme es produiria al segle XVIII amb la Revolució Industrial. Aleshores, però, tal com ressalta Noah, la majoria de cultures no creien en el progrés: “Es considerava impossible que els coneixements humans poguessin servir per superar els problemes fonamentals del món. Si fins i tot Mahoma, Jesús, Buda i Confuci –que sabien tot el que s’ha de saber- havien estat incapaços d’eliminar la fam, les malalties, la pobresa i la guerra del món, ¿com podíem esperar que ho féssim nosaltres?
El món naufraga
El món naufraga
 
La Revolució Industrial comptà amb l’escalfor de la Il·lustració, que pecà de supèrbia en pensar que els avenços tecnològics guiats per la raó implicarien un perfeccionament de la pròpia humanitat en tots els aspectes: tots seríem més feliços en un món millor. Amb tot, aquest optimisme intel·lectual lligat al progrés és una quimera. El crit d’alarma el féu el 1818 l’escriptora Mary Shelley amb l’obra Frankenstein o El modern Prometeu. El protagonista, el doctor Frankenstein, és presentat com el famós tità de la mitologia grega que, per ordre de Zeus, modelà amb fang els primers homes. El seu objectiu és crear una criatura que fregui la perfecció. L’intent, amb tot, li surt malament perquè dóna vida a un ésser molt lleig, però molt amorós, que es rebel·la contra el rebuig que li manifesta la gent pel seu físic.

La raça humana (Brecht Vandenbroucke)
La raça humana (Brecht Vandenbroucke)

La història del doctor Frankenstein va veure la llum en un moment històric en què l’home començava a sentir per primera vegada el perill de fer un dany irreparable amb els seus propis invents. Segur que avui Mary Shelley no estaria tranquil·la amb totes les revolucions que hi ha hagut: des de les armes nuclears fins a l’enginyeria genètica, on les lleis de la selecció natural de Darwin han estat substituïdes per les lleis del disseny intel·ligent d’uns mortals que juguen a ser déus.

La condició humana
La condició humana
 
Ara, en un món amb més benestar, tenim més esperança de vida, però no tenim molta d’esperança en el futur de l’espècie humana. Vista la nostra trajectòria, queda clar que progrés tecnològic no implica necessàriament progrés moral. D’això ja se n’han encarregat a bastament les novel·les distòpiques, aquelles que imaginen un futur indesitjable.
 
Els més pessimistes ja reclamen una segona Il·lustració més catàrtica per combatre l’actual  degradació espiritual de l’home. La història –diuen- té els dies comptats si no hi ha un fort canvi de timó en aquest món tan complex que va a la deriva. Poc es podia imaginar l’Homo Sapiens el recorregut que tendria la seva aventura intel·lectual. De l’eufòria hem passat al desencís. Aquest és el sentit tràgic de la història: qui han volgut canviar el món són qui l’han degradat. Déu encara no se sap avenir de l’ordre que donà a Adam i Eva. Amb tantes guerres, injustícies socials i hecatombes ecològiques encara estam esperant el final feliç del bondadós progrés. Abans, però, ja haurà arribat el dia del Judici Final.

Escalfament de la Terra
Escalfament de la Terra

Aquí teniu la reflexió del tot pessimista que feu l’escriptor austríac Stefan Zweig (1881-1942) al seu amic, també escriptor, Joseph Roth (1894-1939): “No podem oblidar que vivim en un món crepuscular, i hem de ser feliços si, mentrestant, anam sobrevivint”.

Aquí teniu una il·lustració que reflecteix molt bé l’actual pessimisme mundial. És d’un autor alemany desconegut i es titula “El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600). La seva figura central, un bufó, conté diverses al·lusions a la bogeria del gènere humà: a la dreta, l’asta amb una esfera de vidre, símbol de la fragilitat humana; a dalt, el Nosce te ipsum (“Coneix-te a tu mateix”) de Sòcrates, com a antídot contra la bogeria.

“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)
“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)


Aquí teniu un interessant article sobre el mite del progrés de Melcior Comes, titulat "Només és un telèfon".

Qui es va mostrar molt preocupat amb la idea de progrés va ser el filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940). Aquestes són les seves reflexions a propòsit del quadre Angelus Novus del pintor suís Paul Klee (1879-1940):

Angelus Novus
Angelus Novus

“Hi ha un quadre de Klee (1920) que es titula Angelus Novus. S’hi veu un àngel en el moment d’allunyar-se d’alguna cosa sobre la qual clava la mirada. Té els ulls desencaixats, la boca oberta i les ales esteses. L’àngel de la Història deu tenir aquest aspecte. La seva cara està girada cap al passat. En el que per a nosaltres sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una catàstrofe única, que acumula sense parar ruïna sobre ruïna i s’abraona als seus peus. L’àngel voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò malmès. Però una tempesta baixa del Paradís i s’arremolina a les seves ales i és tan forta que l’àngel no pot plegar-les... Aquesta tempesta l’arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l’esquena mentre el cúmul de ruïnes puja davant d’ell cap al cel. Tal tempesta és el que anomenem progrés".


Igual d’interessants són les reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987):

“La cultura no augmenta, sinó que disminueix. Vivim en els començaments bàrbars d’un temps de ciència on els valors morals, espirituals i de bellesa compten per ben poc. Per això és més i més urgent conservar el foc sagrat de la gran tradició humana i espiritual. Els homes d’ara dominen la naturalesa en lloc d’estimar-la, com fa el poeta; dominen la matèria, però dominen ben poc llur esperit; d’això vénen lluites, egoismes i totes les fonts del mal. Vivim en temps on ens manca fe, en lloc de fanatisme; visió espiritual, en lloc de negacions i intoleràncies; un sentit gran i universal de la vida, en lloc de petiteses humanes i inhumanes” (“Joan Mascaró, la vila i els margalidans”, Tintinnabula, 2017)

I per acabar amb una mica d’optimisme, aquí teniu el famós poema de Jorge Luis Borges titulat “Los justos”:

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. 
El que agradece que en la tierra haya música. 
El que descubre con placer una etimología. 
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. 
El ceramista que premedita un color y una forma. 
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. 
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. 
El que acaricia a un animal dormido. 
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. 
El que agradece que en la tierra haya Stevenson. 
El que prefiere que los otros tengan razón. 
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.


En tot cas, per revertir aquesta visió tan pessimista del món, no us podeu perdre aquest programa de "Món3/24", de TV3, titulat "Un món de bon rotllo (o per què no estem tan malament com creiem
". És sensacional!

Aquí teniu un interessant article de Carles Casajuana titulat "La paradoja de Pinker".

I aquí teniu el famós passatge de l’Antic Testament (Eclesiastès 1, 2-11):

Tot és vanitat. No hi ha res de nou en aquest món

Vanitat de vanitats!, deia el Predicador;
vanitat de vanitats, tot és vanitat!
Què en treu l’home de tot el seu esforç
amb què s’afanya en aquest món

Una generació se’n va i una altra generació ve,
però la terra roman sempre.
El sol surt i el sol es pon, i s’apressa
cap al lloc d’on torna a sortir.
El vent va cap al sud i gira cap al nord;
fa voltes i més voltes,
i amb el seus giravolts retorna, el vent.
Tots els rius van a parar al mar,
i el mar no s’omple,
i del lloc on han sortit, els rius
tornen per fluir de nou.
Totes les coses són carregoses.
Ningú no pot dir que l’ull no es cansa de mirar,
ni que l’oïda no està farta de sentir.
Allò que ha estat és el que serà,
i allò que es va fer és el que es farà;
que no hi ha cap cosa nova en aquest món.
Si hi ha alguna cosa nova de la qual es pugui dir:
“Mira, això és nou”, ja va existir en els segles anteriors.
De les coses passades no en queda record;
ni tampoc no en quedarà,
en aquells que vinguin,
de les coses que han de ser després.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Aquí teniu el poema d'Ovidi Montllor, musicat per Feliu Ventura, "Serà un dia que durarà anys":


I per acabar, aquí teniu l'escena final de Blade Runner, les famoses "llágrimas en la lluvia":



El 1927 el director austríac Fritz Lang també oferia una visió pessimista del progrés en la seva cèlebre pel·lícula Metròpoli. Aquí en teniu el tràiler:


Per completar la informació, us recoman aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Naixement i mort d'un paisatge".

Articles del web relacionats:

La degradació humana
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px