Banner Top

Eivissa, l’illa de l’excepció

Terracota femenina, Puig des Molins, s. VI–IV aC Terracota femenina, Puig des Molins, s. VI–IV aC
Extracte del reportatge publicat el març 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 53), amb l'assessorament de l’arqueòleg Javier Aramburu.

Portada de la Sàpiens amb el reportatge citat
Portada de la Sàpiens amb el reportatge citat


Eivissa és l’illa més diferent de les Balears. El seu fort llegat feniciopúnic, el tracte especial que rebé de Roma i la forma com els catalans la colonitzaren l’han convertit en un món apart dins l’arxipèlag. Tant és així que un grup d’estudiosos de la Universitat de les Illes ha demostrat que l’actual població de la Pitiüsa major té una genètica diferenciada de la resta.
 

La genètica és una caixa de sorpreses. Els eivissencs de soca-rel encara no es saben avenir que per les seves venes pugui corre sang fenícia, vint-i-set segles després de l’arribada del seus primers avantpassats. La UIB, però, s’ha preocupat de constatar-ho amb proves. Primer ha analitzat l’ADN de 200 persones amb llinatges autòctons que almenys tenien pares i avis nascuts a Eivissa. Paral·lelament ha estudiat les herències genètiques d’altres poblacions de l’entorn de les Balears, com ara Catalunya, València, el nord d’Àfrica, el sud d’Europa i el Pròxim Orient. La comparació entre les dues mostres no ofereix cap mena de dubte: mentre que els mallorquins i menorquins presenten un substrat genètic gairebé idèntic al de la resta del llevant peninsular i d’Europa, la genètica dels eivissencs s’emparenta amb la dels habitants de l’Orient Mitjà. Aquesta és precisament la terra d’on sortiren els fenicis que al segle VII aC s’establiren a la Pitiüsa major i que alhora foren els pares dels cartaginesos que més tard poblaren de manera continuada l’illa. Però, com és possible que aquesta herència genètica hagi pogut resistir les successives invasions que ha patit Eivissa? La història, com sempre, en té la clau.

Els primers pobladors
L’arribada dels fenicis a les Pitiüses no va ser casual. Abans que la Mediterrània fos batejada pels romans com a Mare Nostrum, ells en foren els seus reis indiscutibles des del 1200 aC. Ni els grecs, que sempre els miraren de reüll, els pogueren fer ombra. De fet, foren els hel·lens qui encunyaren el seu gentilici. El nom prové de phoinikes, que significa "els vermells". Al·ludia a la porpra, un colorant vermell, tirant a morat, que s'obtenia de la closca d'un tipus de mol·lusc abundant a les costes del Pròxim Orient. Amb aquest color, sinònim d’opulència, solien anar pintades les naus amb què els fenicis, des del seu Líban natal, aconseguiren arrabassar als grecs l’hegemonia de les nostres aigües. Aquests aventurers intrèpits fins i tot d’endinsaren a l’Atlàntic per arribar a les Illes Britàniques i bordejar la costa africana. Gràcies a les rutes marítimes que descobriren pogueren proveir l’Orient de tot tipus de joies i metalls.

Articles relacionats: 

- Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç, suplement "Ara diumenge" del diari Ara (31/08/2014)
- Eivissa 1968: Franco contra els hippies, revista Sàpiens (núm. 66, abril de 2008)
Eivissa, l'illa de la sal

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px