Banner Top

Les històries que amaguen les estrelles

Urània, la musa de l'astronomia Urània, la musa de l'astronomia
Extracte del reportatge publicat el gener de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 75) amb l’assessorament de Josep Maria Oliver, membre de la junta directiva de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell.

El firmament és ple de figures llegendàries, entre elles les del Zodíac. Són les estrelles que en temps remots començaren a catalogar sumeris, grecs i àrabs d’acord amb el seu imaginari mitològic. SÀPIENS ressegueix les seves passes. 
 
Cada dia, quan el Sol es pon, el cel se’ns obre com un autèntic llibre d’història. Noms com Andròmeda, Cassiopea, Sagitari, Júpiter i Altaïr ens evoquen temps ancestrals en què les estrelles eren objecte d’adoració. I no per casualitat. A l’antiguitat l’home dirigia la seva mirada cap a la immensitat del firmament amb una mescla de por i fascinació. Era per sobre del seu cap on veia que es produïen els fenòmens més espectaculars: núvols, raigs, trons i vents. Aviat descobrí que el comportament dels astres tenia una certa influència en tot el que succeïa a la Terra. Per exemple, l’aparició d’un cometa podia augurar un fet importantíssim com la mort d’un rei; un eclipsi podia ser un presagi de fam, epidèmia o qualsevol altre desastre natural.
 
I a partir d’aquesta suposada correlació, va ser quan la humanitat va començar a ordenar aquella cúpula celeste que tant li condicionava la vida. L’astronomia, doncs, naixé al mateix temps que l’astrologia. Calgué posar nom a aquells éssers superiors i poderosos que actuaven de profetes.
 
Primers intents
Ja a la prehistòria es dugueren a terme els primers intents d’observació del firmament. S’han trobat incisions que feien els nostres avantpassats llunyans en ossos d’animals per a representar les fases de la Lluna, la primera referència per mesurar el temps que tingué la humanitat. Del període Neolític també data el famós monument megàlit de Stonehenge (Anglaterra), que suposadament pogué servir com a observatori astronòmic. El cel no trigà a convertir-se en un gegantesc calendari agrícola que, amb el pas de les estacions i amb el Sol com a principal protagonista, indicava quan sembrar i quan recol·lectar –a poc a poc el calendari lunar fou substituït per un de solar.
 
Fou a Mesopotàmia (l’actual Iraq) on fa més de quatre mil anys els sumeris agruparen les estrelles en constel·lacions, és a dir, en grups, tal i com indica la seva etimologia llatina (co, conjunt, i stella, estel). Mentre les classificaven observaren que hi havia astres que es movien de forma independent a la resta: són els cincs planetes (en grec, “errant”) que la tradició romana ens ha llegat amb els noms de Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Aquests cinc astres, juntament amb el Sol i la Lluna, que s’anaven alternant durant el dia i la nit, es convertiren en els seus déus principals que acabaren donant lloc als set dies de la setmana –els de cap de setmana ens han arribat, però, modificats: dissabte, corresponent al dia de Saturn, té l’origen en el dia del descans jueu, el shabbat; i diumenge, dedicat antigament al Sol, deriva de dies dominicus, “el dia del Senyor”.
 
No fou casual que els planetes rebessin noms de déus. Eren els que destacaven amb més força al firmament i, per tant, els que podien tenir una relació més directa amb qualsevol fenomen natural que es produís. La resta d’estrelles eren vistes pels sumeris com a actors secundaris i, com a tals, foren batejades amb noms de més baix perfil: herois, monstres i sobretot animals, un detall que ens remet a la cultura ramadera i nòmada dels primers astrònoms [...].

Aquí teniu un article sobre la contaminació lumínica que impedeix veure els estels.

Per a més informació, és molt interessant aquest blog fet per alumnes de secundària d'un institut de Catalunya. Es titula "El cel dels mites".

Articles del web relacionats:
Desitjos siderals

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px