Banner Top

Xile, Espanya: dues maneres diferents d’encarar una dictadura

Reportatge publicat el novembre de 2003 a la REPÚBLICA VIRTUAL, revista de Girona editada per Le Monde Diplomatique.

Enguany s'han complert 30 anys d'aquell 11 de setembre xilè de 1973 en què un cop d'Estat va acabar amb la vida del president socialista Salvador Allende i va col·locar en el poder, durant 17 anys, al dictador Augusto Pinochet. L'insòlit clima de recuperació de la memòria històrica que caracteritzà la celebració de l'efemèride al país sud-americà provocà a Espanya una certa enveja sana. I és que respecte al nostre particular 11 de setembre xilè, el 18 de juliol de 1936 -el dia de l'Alzamiento Nacional que comportà 3 anys de guerra civil i 36 de règim franquista- l'amnèsia és absoluta. En el següent reportatge, a partir d'una lectura acurada de la dictadura de Pinochet i de Franco, es pretén analitzar les diferents maneres com les democràcies de Xile i Espanya han encarat els seus respectius passats autoritaris.

El setembre a Xile és un mes de sentiments contraposats. És el mes de l'esbarjo on, amb motiu de les "Fiestas Patrias", tothom celebra amb orgull la Independència de Xile de 1810 ballant cuecas i menjant empanadas i anticuchos; però també és el mes de les divisions a causa de la commemoració del cop contra Allende. "Sobre els fets de l'11 de setembre de 1973 no ens podrem reconciliar mai, ja que és impossible que tots ens posem d'acord per acceptar una mateixa veritat històrica", apunta Max Colodro, un sociòleg assessor del govern xilè en temes internacionals.

Aquest any, la celebració del 30è aniversari del cop d'Estat es va viure amb un especial esperit de revisió històrica: al llarg dels 13 anys de democràcia mai s'havia parlat tan extensament i sense embuts sobre aquells fets sagnants en seminaris, exposicions i mitjans de comunicació -la televisió per primer cop ensenyà les impactants imatges del bombardeig dels dos avions Hawker Hunter de la Força Aèria xilena contra el Palau de La Moneda-. D'aquesta manera s'acabà amb la pretensió de "primer oblit, després reconciliació" del pinochetisme sociològic. Tot plegat fou una tasca divulgativa molt important en un país de 15 milions d'habitants el 52% dels quals té menys de 30 anys.

La mirada al passat també portà un gest polític sense precedents: la decisió del president Ricardo Lagos -el primer militant socialista en el poder després de Salvador Allende- d'organitzar una sèrie d'actes institucionals per reivindicar la figuradel seu antecessor. S'instal·laren dues plaques commemoratives a la sala del palau presidencial on es va suïcidar l'exlíder socialista; la sala d'audiències del ministeri de l'Interior fou rebatejada amb el nom de Salvador Allende i en una de les seves parets es penjà un quadre hiperrealista amb el seu retrat; es reobrí la porta Monrandé 80, la històrica entrada privada dels presidents de la República -clausurada pel règim militar després del bombardeig-, per on l'11 de setembre de 1973 els bombers van treure el cos sense vida d'Allende cobert per una flassada;se celebrà una cerimònia ecumènica a l'interior de La Moneda amb centenars d'assistents, on els grans absents foren els partits de l'oposició; i s'autoritzà una multitudinària manifestació a la Plaza de la Constitución, davant la seu de l'executiu. "Només falta que canonitzin Allende", va dir amb ironia l'esposa de Pinochet, Lucía Hiriart, enmig d'aquesta allau d'homenatges.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquí teniu l'últim discurs del president Salvador Allende minuts abans de suïcidar-se l'11 de setembre de 1973:


Articles del web relacionats:
L'odi soterrat
Francoland?

- La Feixina com a símptoma

Les Guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de la història

Extracte del reportatge publicat el setembre de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 71) amb l’assessorament de Xavier Espluga, professor de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona.

L’11 de setembre de 2001 el món es trasbalsà. L’atac islamista a les torres bessones de Nova York ens sumí de ple en l’anomenada “Guerra de Civilitzacions”. Orient i Occident, però, ja es van enfrontar per primer cop fa 2.500 anys en les Guerres Mèdiques. Aleshores, les dues principals potències de l’època, Grècia i Pèrsia, es disputaren l’hegemonia cultural i religiosa del planeta. 

La història de la humanitat està feta de conquestes. Des de sempre hi ha hagut pobles que han volgut estendre els seus dominis i sotmetre’n d’altres. I és que antigament no hi havia manera d’estar tranquil. Sempre s’havia de mirar de reüll el veí per por a què t’envaís. L’estat habitual era la guerra i no la pau. Al segle V aC la visió que tenien els grecs del món era, per descomptat, més simple de la que ens mostren els actuals mapes. La Terra era concebuda com un disc envoltat per un gran riu, l’Oceà. El seu cor era la Mar Egea, que regava Grècia i les costes del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient. La península Ibèrica, amb les seves columnes d’Hèrcules (a l’estret de Gibraltar), sortia dibuixada com el límit del món conegut.
 
Aviat aquest epicentre hel·lènic va patir l’amenaça d’un enemic: els perses, coneguts pels grecs amb l’adjectiu de medes. La confrontació donà lloc a les Guerres Mèdiques. Era el primer cop que Occident, representat per Grècia, veia tocada la seva hegemonia per Orient, simbolitzat per l’Imperi Persa. Per a molts historiadors fou el primer xoc de civilitzacions de la humanitat –l’islam encara trigaria més de mil anys a fundar-se. La guerra de Troia, ocorreguda al segle XII aC, havia estat al cap i a la fi un petit conflicte local entre dos pobles d’una banda i l’altra de l’Egeu. I és que posats a comparar, els troians estaven a anys llum de la puixança dels perses.
 
Un duel de titans
L’Imperi Persa havia nascut al segle XII aC a l’Iran com a successor dels grans Estats mesopotàmics. Els seus dominis s’ampliaren considerablement sota el regnat de Cirus II el Gran (559-529 aC). Des del riu Indus conquerí Babilònia, les ciutats fenícies del Líban i les poleis gregues de la costa jònica de l’Àsia Menor (avui Turquia). El salt a Europa arribà amb Darius I. El 514 aC aquest rei persa travessà amb 700 mil homes el pont de l’Hel·lespont, l’actual estret de Dardanels. Primer conquerí Tràcia (Bulgària) i després es dirigí cap a les estepes ucraïnes. L’objectiu era sotmetre els escites.
 
Aquest cop Darius, però, es trobà amb un enemic difícil d’eliminar. Davant la destresa dels seus temibles genets, no tingué més remei que empassar-se l’orgull i recular com faria Napoleó vint-i-quatre segles més tard. “Quins homes! Són escites!”, exclamà l’emperador francès el setembre de 1812 mentre els russos prenien foc a Moscou. Rememorava d’aquesta manera el passatge del cèlebre llibre d’Heròdot, Història, que narra com aquell valerós poble de l’Antiguitat havia estat capaç d’arrasar el seu propi país per burlar els perses de Darius.
 
L’expansionisme persa aviat començà a pesar. Les províncies que s’anaren creant, conegudes com a satrapies, es convertiren en autèntiques tiranies per als pobles sotmesos. Els primers a rebel·lar-se foren les ciutats gregues de Jònia. La revolta, però, fracassà per la manca de coordinació entre les póleis i l’aïllament de Jònia. Tot i haver restablert el control, Darius es temia que Atenes donés suport a noves insurreccions a la costa de l’Àsia Menor on tenia importants interessos comercials. Calia, doncs, passar a l’atac com a mesura de prevenció –avui en dia aquesta excusa no ens resulta gens estranya. És així com va néixer la Primera Guerra Mèdica.

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als hoplites.

Articles del web relacionats:
Heròdot, el primer periodista de la història
Si vols pau, paga

Catalunya encadenada

Article publicat a l'Ara Balears (22/09/2014)
 
Espanya viu víctima dels seus mals ancestrals. El 1898 suposà un cop moral molt fort per a la "madre patria" amb la pèrdua colonial de Puerto Rico, Cuba i Filipines. Amb ella, es destruïa el mite del totpoderós imperi espanyol i l'opinió pública, que donava la culpa al seus governants d'haver claudicat davant dels Estats Units, se sumia en una profunda depressió. No debades, aquella "nació moribunda", com la qualificava la premsa estrangera, havia de dirigir la seva desfeta mentre la resta de potències europees anaven desplegant els seus tentacles per Àfrica i Àsia.
 
El "Desastre del 98" va ser aprofitat per un grup d'intel·lectuals coneguts com la Generació del 98, que va analitzar amb un to molt crític el "problema d'Espanya". Gent com Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Azorín o Pío Baroja reclamaren la regeneració d'un sistema polític viciat per la corrupció i el caciquisme i presoner de la nostàlgia dels antics èxits colonials. Des de Catalunya, el poeta Joan Maragall (1860-1911) confià poc en un canvi de rumb del govern espanyol envers el fet nacional. Així ho manifestà en el seu  famós poema Oda a Espanya:

"Escolta, Espanya, la veu d'un fill/ que et parla en llengua no castellana [...] On ets Espanya? -no et veig enlloc./ No sents la meva veu atronadora?/ No entens aquesta llengua que et parla entre perills?/ Has desaprès d'entendre an els teus fills?/ Adéu, Espanya".

Escolta Espanya
Escolta Espanya
 
Amb tot, el 1908, deu anys després d'aquest contundent comiat, Maragall adoptaria una postura més optimista en un article publicat al diari La Publicitat sota el títol "Visca Espanya":

"Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se'ns acosti: així li demanarem el sant i senya. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volien dir ells. Ara ho podem ensenyar lo que cridem; perquè "visca Espanya" ja no és el crit tràgic, ja no és un ressò de la buidor, ja no és el símbol de les polítiques funestes; sinó que el nostre "visca Espanya" vol dir que l'Espanya visca -enteneu?-, que els pobles s'alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos, i es governin i governin [...]. Perquè en aquest 'visca Espanya' hi ha tothom que estimi Espanya en esperit i en veritat. Els únics que no hi caben són els que no hi volen cabre, els enemics de l'Espanya veritable [...]".

Gairebé un segle després, un nét de Maragall, Pasqual, aleshores president de la Generalitat de Catalunya, s'apropià d'aquest últim discurs del seu padrí i apostà per un model d'Espanya federal. Tanmateix, s'endugué una bona galtada quan el 2010, el seu full de ruta, la reforma de l'Estat d'Autonomia, patí una dura retallada en mans del Tribunal Constitucional. Ja no hi havia temps que per a més humiliacions. Ara sí que ressonaven amb força les paraules del primer Maragall més realista: "Adéu, Espanya".
 


Des d'aleshores, Catalunya viu encadenada, com el Prometeu d'Èsquil, el gran dramaturg grec del segle V aC. Segons la mitologia, després d'esdevenir l'amo del món, Zeus encarregà a Prometeu la creació de la humanitat. El tità, com tot bon pare, es va desviure perquè a les seves criatures no els faltàs de res. Primer de tot els incità a quedar-se amb la millor part dels sacrificis que feien als déus. Davant tanta insolència, el patriarca olímpic decidí privar els homes del foc, element indispensable per al progrés. Prometeu, però, no es quedaria amb els braços creuats. Pujà d'amagatotis fins a l'Olimp per robar una guspira de la farga d'Hefest.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)

Aleshores un enfurismat Zeus ordenà encadenar aquell esperit rebel en unes roques del Caucas (actual Geòrgia). Allà una àguila li aniria devorant de dia el fetge, el qual es regeneraria de nit perquè a l'endemà tornàs a ser cruspit per l'ocellot. En Prometeu encadenat, Èsquil presenta el tità com un savi filantrop que s’enfronta amb un Zeus dèspota i insolent:

“Però els infeliços mortals, [Zeus] no els va tenir gens en compte. Al contrari, volia anihilar aquesta raça i fer-ne una de nova. I ningú no s’oposà a aquest designi tret de mi. Sí, jo vaig ser l’agosarat que vaig alliberar els mortals de ser destruïts. Per això he estat condemnat a aquests suplicis, dolorosos de patir, llastimosos de veure”.

Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
 
Catalunya ja duu tres diades de l'11 de setembre reivindicant massivament poder decidir deslliurar-se de les cadenes d'Espanya –la darrera s’ha convertit en una de les concentracions més multitudinàries de la història d’Europa. El Regne Unit ja ha tengut la deferència de preguntar a la majoria silenciosa” dels escocesos si volien anar per lliure. I la resposta ha estat no, però la gran guanyadora ha estat la democràcia. “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”, ha dit el primer ministre britànic, David Cameron.

En el cas dels catalans, alguns encara tenen l’esperança que es complesqui el final feliç del mite. Prometeu s'acabà alliberant del seu suplici gràcies a Hèracles, el qual, durant una de les seves aventures, aconseguí matar l'animal rapinyaire. La pregunta és: qui farà d'Hèracles? La “demòcrata” Unió Europea? Mentrestant, Espanya es manté monolítica i incapaç d’afrontar els seus mals ancestrals.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado

Aquí teniu un article interessant titulat "Els Reis Catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

I aquest reportatge de la revista Sàpiens recull una sèrie sobre frases polèmiques sobre els catalans.

Aquest article de Sàpiens parla sobre l'origen de la Diada. I aquest altre parla sobre l'estragègia de Primo de Rivera per substituir l'imaginari català

Aquí teniu un article de 1931 de l'articulista espanyol José Martínez Ruiz Azorín. Començava dient "Dad a Cataluña lo que pide, en su integridad". Aquest altre article també parla sobre què opinava Azorín sobre Catalunya. I aquí trobareu més informació.

I aquí teniu unes reflexions de Joaquim Maria Puyal.

Articles del web relacionats amb el tema:
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

Per explicar la relació de Catalunya amb Espanya tenim el poema Indesinenter de Salvador Espriu (1913-1985), inclòs en el llibre Les cançons d’Ariadna (1949). Aquest terme és un adverbi llatí que significa “sense aturar-se, incessantment”. El poema fa referència al despertar del poble català durant la postguerra.

Espriu fa servir la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament. L’animal, humiliat, s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. En el cas que ens ocupa, l’amo seria representaria per l’Estat espanyol, que ha ignorat i silenciat Catalunya durant tota la dictadura franquista.

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.


Aquí teniu el poema musicat per Raimon:


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:

 

Aquí teniu una cançó sobre Prometeu encadenat



I per acabar aquí teniu un interessant reportatge de TV3: "Hola, Europa"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px