Banner Top

La guerra de les biblioteques de l’antiguitat

Extracte del reportatge publicat el maig de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 91) amb l’assessorament de Joan Alberich, professor de Filologia Clàssica de la UAB.

La febre pel llibre començà fa vint-i-cinc segles a Egipte. La biblioteca grega d’Alexandria, hereva de la mesopotàmica Nínive, fou el primer intent seriós de posar per escrit “la memòria de la humanitat”. Aviat, però, li sortí una rival: la biblioteca de Pèrgam, a l’actual Turquia. D’una naixé el papir i de l’altra el pergamí. SÀPIENS ressegueix el que es coneix com la primera guerra freda cultural de l’antiguitat

Si hi ha una biblioteca que ha marcat la història d’Occident aquesta és la d’Alexandria. No debades, és la nostra principal font de coneixement de l’antiguitat. Només ens ha arribat, però, prop d’un deu per cent del que guardaven les seves parets. Si no hagués estat pels incendis que patí, segurament ara sabríem molt més del nostre passat. I és que el material emprat aleshores per a l’escriptura, el papir, molt vulnerable, jugà una mala passada a la història. Més resistent fou el suport que s’utilitzà en la primera gran biblioteca coneguda en el món antic, la de Nínive, a Mesopotàmia, on s’emmirallà la d’Alexandria. Situada no gaire lluny de Mossul, al nord de l’Iraq, a la mateixa zona on va néixer l’escriptura fa 5000 anys, el seu estri per emmagatzemar informació foren les tauletes de fang, un element prou abundós en una regió regada pels rius Tigris i Eufrates.
 
La biblioteca de Nínive havia estat fundada al segle VIII aC pel rei assiri Sargon II amb la voluntat de col·leccionar les cròniques dels seus dominis. Al segle VII aC, però, els babilonis i els medes assaltaren la ciutat, posant fi a tres segles de regnat d’una de les majors potències de l’antic Pròxim Orient. Tot i que també saquejaren la biblioteca, les tauletes d’argila quedaren pràcticament intactes. Els seus signes, que pertanyien a l’escriptura cuneïforme –de caràcter sil·labo-logogràfic- no serien desxifrats fins al segle XIX per l’arqueòleg britànic Henry Rawlinson. Fou una fita tan important com la de la pedra Rosseta per a l’escriptura jeroglífica: ja es pogueren llegir llibres com el Poema de Gilgamesh, considerada l’obra narrativa més antiga de la humanitat. La biblioteca d’Alexandria, fundada quatre segles més tard que la de Nínive, trencaria esquemes amb la seva predecessora. I no només perquè deixà d’utilitzar el fang.
 
Alexandria
Tot començà el 331 aC, quan Alexandre el Gran, després d’envair Egipte, decidí fundar una ciutat oberta a la Mediterrània. En honor seu, naixia Alexandria com a nova capital del país del Nil en substitució de Memfis. El seu port estava arrecerat per l’illa de Faros, que acabà donant nom al famós far, una de les set meravelles del món antic. Després de posar la primera pedra, el conqueridor marxà corrents cap a Pèrsia. Mai més no tornaria a trepitjar la ciutat. Només hi tornaria el seu cadàver per prendre-hi sepultura. Quan l’imperi es repartí entre els seus generals, Egipte tocà a Ptolemeu. El seu objectiu fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d’efervescència cultural s’acabà canalitzant a través  de l’Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

Aquí teniu un article deliciós de Francesc-Marc Álvaro, periodista de La Vanguardia, dedicat a les biblioteques personals. Es titula "El último refugio".

Aquí teniu un documental molt interessant sobre la biblioteca d'Alexandria:



Articles del web relacinats
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Biblioteques, la memòria de la humanitat

Sobre Acadèmies, Liceus i Ateneus

Quan anam a una acadèmia, un Liceu o un Ateneu, podem estar tranquils. Estam en bones mans! La primera Acadèmia es construí a Atenes al costat d’un santuari dedicat a l’heroi mitològic Academos, de qui agafà el nom –paraula constaria de l’adverbi ἑκας (“lluny”) i de δῆμος (“poble”). En la mitologia grega, Academos va ser qui va revelar als Diòscurs (Càstor i Pòl·lux) el lloc on Teseu guardava presa la seva germana, la bella Helena.

L’Acadèmia d’Atenes va ser fundada el 387 aC per Plató després de la seva primera incursió fallida a la ciutat siciliana de Siracusa –allà, el pare de la teoria de les idees havia volgut posar en pràctica el seu programa polític. Aquesta escola gaudí de més llibertat intel·lectual que les comunitats pitagòriques en les que s’inspirava.
 
En aquella acadèmia s’estudiaven una gran diversitat de matèries. Les matemàtiques, però, hi tenien un paper destacat. Ja ho advertia una màxima al frontispici de l’edifici: “Que no hi entri ningú que no conegui la geometria”. A la mort de Plató el 347 aC, la direcció de la institució va passar a mans d’Espeusip, un filòsof de rang intel·lectual inferior però que comptava amb el “mèrit” de ser el nebot del fundador.

No deixa de ser curiós veure com el recte i moralitzant Plató, defensor del govern dels millors, propiciàs aquest flagrant cas de nepotisme. I és que entre els seus deixebles hi havia gent molt més preparada. És el cas d’Aristòtil, “qui té el millor (ἄριστος) objectiu (τέλος)”.

En qualsevol cas, l’Acadèmia, també coneguda com l’Escola d’Atenes, s’acabaria convertint en un centre intel·lectual de referència, en l’embrió de les futures universitats. Així ho demostren els seus nou segles d’existència. Seria clausurada el 529 dC per l’emperador cristià Justinià, que la considerà un focus de paganisme.
 
Liceu
Després de la seva formació a l’Acadèmia, Aristòtil, natural d’Estagira (a la costa de Tràcia), fou contractat pel rei Filip II de Macedònia perquè fes de preceptor del seu fill Alexandre el Gran. El 335 aC, en tornar a Atenes, va decidir fundar la seva pròpia escola que anomenà Liceu per estar situada en un barri proper al temple d’Apol·lo Lici (λύκος vol dir llop en grec) ) -per ventura al déu li agradava caçar llops.

Una estàtua de la figura d'Apollo Lykeios al Louvre.
Una estàtua de la figura d'Apollo Lykeios al Louvre.
 
Durant tretze anys, fins a la seva mort el 322 aC, Aristòtil no es cansà d’ensenyar. “Tots els homes, per naturalesa, desitgen saber” (πάντες ἀνθρώποι τοῦ εἴδεναι ὀρεγόνται φύσει) va manifestar a l’inici de la seva Metafísica. L’estagirita donava les seves lliçons fent voltes pel passeig porticat del  Liceu. Es convertia així en un peripatos (< περι, “al voltant de” + πατέω, “caminar”). Per aquest motiu, els seus seguidors també foren coneguts com a peripatètics –en la terminologia moderna se’ls podria considerar uns “runners”, que és així com s’anomenen aquells esportistes que intenten cercar un punt filosòfic a l’acte de córrer. El Liceu iniciaria el seu declivi a partir del 86 aC quan fou saquejat pel militar romà Luci Corneli Sil·la. Avui, amb tot, hi ha moltes institucions culturals, sobretot relacionades amb la música, que porten el seu nom –a França als centres d’educació secundària se’ls diu liceus.
 
A finals del segle IV aC un exalumne d’Aristòtil, l’atenès Demetri Falèron rebria l’encàrrec de muntar a Egipte la famosa biblioteca d’Alexandria. Es tractà del primer intent seriós de posar per escrit “la memòria de la humanitat”. Amb aquest nou centre del coneixement emparat per les Muses,  el flamant monarca Ptolomeu I volgué convertir Alexandria en la nova Atenes, que anys enrere, amb l’Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil, s’havia erigit en el far intel·lectual d’Occident.
 
Ateneu
A Roma el centre del coneixement per antonomàsia va ser l’Athenaeum, dit així en honor a Atena (Minerva romana), deessa de la guerra, però també de la saviesa. Es creu que l’Athenaeum, que tenia forma de teatre, va ser construït per Adrià vers el 135. A partir de finals del segle XVIII moltes ciutats europees també fundarien associacions culturals amb el nom d’Ateneu. A casa nostra el més famós fou el de Barcelona, que el 1860 obrí les seves portes amb el nom d’Ateneu Català –després seria conegut com a Ateneu Barcelonès.

Minerva i el centaure (Botticelli, 1445-1510)
Minerva i el centaure (Botticelli, 1445-1510)
 
Tanmateix, l’Athenaeum de Roma no pogué eclipsar l’Acadèmia atenesa. El seu record  va estar molt present durant el Renaixement. De fet, el 1459 el gran mecenes italià Cosme de Médici refundaria a Florència aquella escola platònica tancada nou segles enrere. Amb el temps, altres ciutats d’Itàlia i d’Europa en general també crearen les seves pròpies acadèmies.

Escola d'Atenes
Escola d'Atenes

El 1510 Rafael va voler immortalitzar la primera Acadèmia de Plató en el seu famós fresc L’escola d’Atenes (1510). Plató i Aristòtil ocupen el centre de l’escena, entre els grans pensadors grecs, i ofereixen gestos contraposats: Plató apuntant amb una mà al cel i Aristòtil a la terra. Rafael va voler destacar així les dues formes de veure el món d’aquests dos gran tòtems del pensament clàssic: l’idealista versus el realista. No debades, Aristòtil, a diferència del seu mestre, es va dedicar a investigar tan sols la realitat que tenia davant dels seus ulls.

Aquí teniu informació sobre la biblioteca del Liceu d'Aristòtil.

Si voleu saber qui és qui al quadre L'escola d'Atenes no un podeu perdre aquest vídeo.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?":




Articles del web relacionats:

 

Panteons per a tothom

Al segle I aC el cònsol Marc Agrippa, gendre d'August, féu erigir a Roma un temple dedicat a tots (πάντες) els déus (θεοί), és a dir, un Πάνθειον -al segle II dC, després d'haver patit uns quants incendis, seria reconstruït per l'emperador Adrià. Avui la paraula panteó ha canviat de significat i ha passat a al·ludir a un sepulcre monumental on reposen diversos membres d'una família o els homes il·lustre d'un país. La història d'aquesta evolució semàntica és ben curiosa.

El Panteó d'Agripa va mantenir la seva funció inicial fins a la decadència de Roma al segle V. A principis del segle VII l'emperador bizantí Focas regalà el temple al papa Bonifaci IV, que decidí convertir-lo en una església de màrtirs consagrada a la Verge Maria. És per això que hi féu traslladar les relíquies dels màrtirs que hi havia a les catacumbes cristianes.

A partir del Renaixement, el Panteó passà a ser seu de l'Acadèmia dels Virtuosos de Roma i és aleshores quan començà a servir de sepulcre de grans artistes italians, entre ells, Rafael i Vignola. A finals del segle XIX la dinastia Saboya, amb el rei Víctor Manel II, decidí usar també aquest temple com a sepulcre familiar. Fou així com la idea de ser enterrat en un edifici ostentós fou imitada per nombroses persones il·lustres o adinerades.

Mausoleu
A vegades un panteó es confon amb un mausoleu, una tomba monumental que agafa el nom de Mausol, un sàtrapa de l'Imperi persa. Al segle IV aquest dictador, mogut per la seva alta autoestima, es féu construir a l'actual ciutat turca de Bodrum un gran sepulcre que havia de allotjar el seu cos. L'edifici, de 50 metres d'altura, fou batejat com a Mausolm—eion ("dedicat a Mausol") i esdevingué una de les set meravelles del món antic. Al segle XVI seria enderrocat i l'activitat sísmica, bastant freqüent a la zona, acabà per destruir-lo.

 

Primer mausoleu de la història
Primer mausoleu de la història


Compte amb la catalèpsia!
Tant en un panteó com en un mausoleu cal anar en compte a no ser enterrat viu. Els que ho saben bé són els que tenen por de patir catalèpsia, que és així com s’anomena la mort transitòria. La paraula conté les arrels gregues κατὰ (“per avall”) i λαμβάνω (“agafar”). Per tant, literalment, catalèpsia vol dir “agafar per avall”, “caure del tot”.

Un famós cas de catalèpsia fou el que, segons una llegenda, protagonitzà el 1834  un “tío” anomenat Esteban Fernández, amo d’un carrusel en el “Paseo de las Delicias de Madrid”. Quan tothom pensava que havia mort d’un atac de cor, en el taüt, moments abans de ser enterrat, va despertar i cridà “Estoy vivo”. D’aquí que s’anomenàs “tiovivo” el seu carrusel amb cavallets.

Per a més informació sobre aquest tema, també podeu consultar aquests altres articles:

Memento mori
- Halloween versus Tots Sants
- Qui no voldria estar enterrat entre els déus?
El present és un present

I aquí teniu la meva intervenció sobre la mort al programa "Balears fa ciència":


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px