Banner Top

Mens sana in corpore sano?

A Roma no hi hagué tant de fervor pel culte al cos com a Grècia. De fet, intel·lectuals romans arribaren a considerar perjudicial per a la joventut l’ambient dels gimnasos. Aquesta, però, no és la visió que se sol tenir de l’esport a l’antiga capital del Laci. Això és per culpa d’una interpretació interessada d’una frase del poeta satíric Juvenal (segle I dC), la famosa Mens sana in corpore sano. Forma part de Sàtira X (versicles 141-147):
 
(...) orandum est ut sit mens sana in corpore sano.
fortem posce animum mortis terrore carentem,
qui spatium vitae extremum inter munera ponat
naturae, qui ferre queat quoscumque labores,
nesciat irasci, cupiat nihil et potiores
Herculis aerumnas credat saevosque labores
et venere et cenis et pluma Sardanapalli.
monstro quod ipse tibi possis dare; semita certe
tranquillae per virtutem patet unica vitae.
 

Aquesta és la traducció que en féu Manuel Balasch per a la Fundació Bernat Metge:
 
“(…) demana de posseir un esperit sa dintre d’un cos sa. Demana un ànim vigorós que no s’aterroritzi de la mort i que posi la llargària de la vida com a l’últim dels dons de la natura; que pugui suportar qualsevol treball, que no sàpiga enfurir-se, que no desitgi res, i que cregui preferibles els treballs i les dures fatigues d’Hèrcules a l’amor, als festins i a les plomes de Sardanàpal. T’indico coses que tu mateix pots proporcionar-te. Ben cert: només un camí se t’obre per a una vida tranquil·la: és el de la virtut”.
 
Amb el seu habitual pessimisme, Juvenal qüestiona el contingut de les pregàries que els homes dirigeixen als déus. Ell insisteix: orandum est ut sit mens sana in corpore sano (“S’ha de pregar als déus que ens concedeixin una ment sana en un cos sa”). Així doncs, més que riqueses o poder (coses banals), el més important en aquesta vida és implorar tenir salut física i mental. Per poder suportar les fatigues de la vida, l’objectiu és aconseguir un esperit equilibrat en un cos equilibrat.

L'equilibri perfecte
L'equilibri perfecte
 
Avui, però, se sol dir Mens sana in corpore sano per recomanar l’exercici físic com a font de salut mental. En qualsevol cas, encara que el sentit de la frase s’hagi distorsionat, tots els especialistes asseguren que practicar esport ajuda a combatre l’estrès i a millorar la concentració. A més, les endorfines que alliberam en fer un esforç físic ens aporten plaer i benestar.

ASICS a l'spa
La famosa frase de Juvenal inspiraria una marca japonesa de calçat esportiu, ASICS. Es tracta d’un acrònim de Anima Sana in Corpore Sano (en aquest cas s’ha substituït la paraula mens per anima). Un altre acrònim relacionat amb la salut és el d’spa, un centre de terapèutic amb aigua. Agafaria el nom de les sigles de l’expressió llatina salutem per aqua (“la salut a través de l’aigua”). Curiosament, a Bèlgica hi ha una ciutat que es diu Spa, famosa en època romana per les seves aigües termals. Alguns diuen que hauria estat aquesta ciutat la que ens hauria donat la paraula spa amb el seu significat actual.

Una marca ben sana
Una marca ben sana

En aquest enllaç trobareu la història d'altres marques esportives.

Articles del web relacionats:

Vercingetòrix: el vertader Astèrix

Extracte del reportatge publicat el juliol de 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 57) amb l’assessorament de Carles Buenacasa, professor d’Història Antiga de l’UB.

Astèrix no és un personatge del tot fictici. El seu creador, Renné Goscinny, s’inspirà en un capitost gal que certament s’atreví a desafiar les tropes romanes de Juli Cèsar. El seu nom és Vercingetòrix i és un dels referents mítics més importants del nacionalisme francès. 
 
Es diu que la història l’escriuen sempre els vencedors. Hi ha, però, casos en què aquesta màxima s’ha intentat revertir a favor dels vençuts. Les vinyetes d’Astèrix en són un bon exemple. El seu impulsor fou un editor cansat que a la França de mitjan segle XX els seus fills només llegissin còmics americans. Volia un producte nacional, de cultura francòfona, similar al Tintin que aleshores ja tenia Bèlgica. L’encàrrec va anar a parar a mans del guionista Renné Goscinny i del dibuixant Albert Uderzo. Goscinny, però, com a gran ordidor d’historietes que era  –havia participat en els guions de Lucky Luke i del Petit Nicolàs-, va ser qui va  tenir la idea d’ambientar un còmic en temps de la dominació romana. Tenia molt presents els textos llatins que de petit havia traduït a l’escola. I va ser en un d’aquests textos, el de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar, on va trobar la seva font d’inspiració.
 
El llibre relata les campanyes militars del gran general romà durant els vuit anys (del 58 al 51 aC) que va necessitar per sotmetre les Gàl·lies, unes regions ocupades ara per França, Bèlgica, el sud d’Holanda, els cantons occidentals de Suïssa i la part alemanya de la riba occidental del Rin. Cèsar ho va tenir tot més o menys fàcil fins que s’interposà en el seu camí Vercingetòrix, el cap d’una tribu, la dels arverns, situada al cor de l’actual França. Fou l’únic gal que va saber liderar una dura resistència que finalment, però, no serví de res donat l’enginy militar de les tropes romanes.

La rendició de Vercingètorix recreada per Goscinny i Uderzo
La rendició de Vercingètorix recreada per Goscinny i Uderzo
 
Impressionat per aquests fets, Goscinny es proposà rehabilitar en clau d’humor la memòria dels seus avantpassats. L’heroi creat per a l’ocasió fou Astèrix. El seu nom, igual que el de la resta dels seus conciutadans, portava el sufix –rix característic dels cabdills cèltics com Vercingètorix. La història es començaria a reescriure en bona part a partir del 50 aC, poc temps després de la rendició gala. Segons aquesta nova versió, però, Roma encara no podria cantar victòria. Li quedaria per subjugar un llogaret fictici d’Armòrica, al nord-oest de França, habitat pel mateix Astèrix i una cinquantena més de gals.
 
La primera tira del còmic va veure la llum el 29 d’octubre de 1959 amb la revista Pilote. L’èxit fou abassegador. El president de la República Charles de Gaulle (1958-1969) fins i tot va batejar els seus ministres amb els noms d’alguns dels “irreductibles gals”. No debades hi hagué qui comparà el petit David que representava Astèrix amb el mandatari francès que aleshores, en lloc de romans, tenia per Goliats l’USA i l’URSS. Fos quina fos la interpretació, el cert és que el còmic esdevingué un autèntic manual d’història per als més petits. Però, tractant-se d’un producte d’humor, alguna cosa havia de fallar.

Estàtua de Vercingètorix
Estàtua de Vercingètorix


El principal anacronisme el trobem en l’amic de les aventures d’Astèrix, Obèlix, creat seguint la moda de la parella protagonista que requeria el gènere. Els menhirs que sempre carrega pertanyen als anys 3000 i 1000 aC i no tenen res que veure amb la cultura dels primers gals. A pesar d’aquesta llicència i d’altres més, Goscinny es preocupà molt d’ajustar-se a la realitat històrica. És per això que, tot i que Astèrix exercia d’alter ego de Vercingètorix, en dos capítols féu aparèixer el veritable Vercingetòrix. Volia d’aquesta manera deixar constància que França havia tingut un heroi que certament s’havia atrevit a plantar cara a Roma.

Per continuar llegint, clicau aquí.

Aquí teniu un documental del programa Cronos del Canal 33 titulat "L'últim gal"

Aquí teniu un interesssant reportatge de Salvador Cot sobre la visita d'Astèrix a Hispània, sense catalans.

I en aquest enllaç de paròdies d'Astèrix a grans obres d'art.

Lisístrata o el xantatge sexual femení

El tòpic –que alguns consideren masclista- diu que darrere un home hi ha una gran dona. Així doncs, serien les dones les que mouen el món. Això ja ho va reflectir al segle V aC el comediògraf grec Aristòfanes en la seva obra Lisístrata, on un grup de dones ateneses, liderades per Lisístrata, du a terme un curiós xantatge: decideixen no mantenir relacions sexuals amb els seus homes fins que no acabi la guerra del Peloponès, que des de fa vint anys enfronta Atenes i Esparta. Les dones, fent d’ “escalfabraguetes”, se surten amb la seva. No debades, els homes atenesos i espartans, amb les “engonals insuportablement inflamades” (sic),  acaben signant la pau. Triomfa així el famós lema “Fes l’amor i no la guerra”.
 
Vaga sexual
Vaga sexual

Lisístrata a Àfrica
Lisístrata (Λυσιστράτη, “la que dissol l’exèrcit”) és considerada la primera feminista de la literatura clàssica, fortament misògina. Al continent africà la seva ombra és molt allargada. El 2003, a Libèria, sota la pressió d’una vaga sexual, el Moviment de Dones per a la Pau pogué acabar amb catorze anys de guerra civil. En la mateixa Àfrica Occidental, el 2012, a Togo, les dones seguiren l’exemple de les liberianes i aconseguiren, en una setmana, l’alliberació de presos polítics.

El 2009, a Kènia, Lisístrata també irrompé en la política. Un grup de dones proposaren fer una vaga de cames creuades per aconseguir la reconciliació de l’aleshores president Mwai Kibaki i el primer ministre Raila Odinga. Al cap d’una setmana, davant aquella abstinència sexual forçada, els companys d’ambdós polítics els  forçaren a enterrar la destral de guerra. Les dones fins i tot s’oferiren a pagar les prostitutes del país per eliminar qualsevol competència. El gener de 2017 un altre grup de dones de Kenia ha tornat a proposar un nou boicot sexual per aconseguir la seva targeta electoral de cara als comicis del 8 d’agost. L’objectiu és derrocar el president Uhuru Kenyatta, que aspira a un segon mandat.

L’ombra mundial de Lisístrata
El 2011, a l’illa filipina de Mindanau, les dones d’una cooperativa també tiraren d’entrecuix perquè dues aldees deixassin les armes. El mateix any, a Colòmbia, les dones de Barbacoas, al departament de Nariño, aguantaren 110 dies de vaga sexual amb l’objectiu que els seus marits es posassin a reparar una carretera. El 2006 les parelles dels “pandilleros” del municipi colombià de Pereira ja havien aconseguit, creuant les cames, reduir els nivells de violència entre bandes en una de les comunitats més violentes del país.

El febrer de 2011 Lisístrata també seria reivindicada a Bèlgica. El país es trobava sense govern gairebé vuit mesos després de les eleccions. Davant la impossibilitat dels polítics francòfons i flamencs d’arribar a un pacte, la senadora socialdemòcrata flamenca Marleen Temmerman, ginecòlaga de professió, va proposar una vaga sexual: "Si totes ens posem d'acord –declarà- en l'abstinència sexual, estic convençuda que podrem aconseguir que les negociacions avancin més ràpid. Ja se sap què pensen els homes sobre aquestes coses". Finalment, però, hi hagué acord i no va caldre fer cap boicot sexual.

Lisístrata
Lisístrata

La figura de Lisístrata també va estar molt present a l’inici de la guerra d’Iraq –aquesta, vegada, però, s’eliminà qualsevol referència sexual. El 3 de març de 2003 es posà en marxa un acte teatral global anomenat Lysistrata project (Projecte Lisístrata). De forma simultània, més de 42 país feren un clam a favor de la pau recitant una lectura dramatitzada de l’obra d’Aristòfanes.
 
El cinema també s'ha encarregat de revisitar la història de Lisístrata. N’és un bon exemple La font de les dones (2011) del cineasta franco-romanès Radu Mihaileanu. La protagonista és una jove musulmana, Leila, d’un poble del Pròxim Orient. Està farta del sotmetiment als homes i d’haver de dur ella mateixa i totes les dones del poble l’aigua d’un pou a les seves llars. Per obligar els homes a col·laborar en les tasques domèstiques, anima les seves companyes a declarar-se en abstinència sexual. Aquest és el tràiler:



A Espanya, el 2002 el director de cinema Francesc  Bellmunt també va fer una adaptació de Lisístrata no gaire ben aconseguida. Aquí en teniu el tràiler:


Aristòfanes també té una altra comèdia on les dones són les protagonistes. Es titula L’assemblea de les dones o Les assembleistes. Les dones ateneses, disfressades d’home, prenen el poder a mitjançant un cop d’estat. Estan fartes de veure com ho fan, de malament, els homes, i anuncien un programa de reformes realment comunistes. Fa poc l'actor Juan Echanove ha presentat una nova versió d'aquesta obra al Teatre Romà de Mèrida. Aquí en parla:



En aquest enllaç trobareu un mapa amb totes les Lisístrates del món.

I aquest article del fantàstic blog "Literatura grega en escena" parla de l'absentisme sexual a Lisístrata.

Articles del web relacionats:
Consoladors contra la histèria
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones

El rapte d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (10/02/2014)
 
Els bitllets de cinc euros i les monedes gregues de dos euros ens recorden contínuament el nostre mite fundacional. Europa era una princesa fenícia, filla del rei Agènor de Tir (Líban). La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

El rapte d'Europa
El rapte d'Europa
 
De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins, portant aquella tota plorosa presa fins a l’illa de Creta, on li revelà la seva vertadera identitat. Tres fills (Minos, Radamant i Sarpedó) certificarien la unió –algunes versions parlen de violació- de l’exòtica parella. Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. És un misteri l’etimologia del personatge mitològic que acabà donant nom al nostre continent. Uns la vinculen amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec eurús (“ample”) i del substantiu ops (“mirada”).
 
Al llarg de la seva extensa història, el Vell Continent ha reproduït més d’una vegada el seu rapte fundacional en forma de guerres i de règims totalitaris. Ara, amb el greu context de crisi econòmica, Europa pateix l’amenaça de ser raptada de bell nou per partits d’extrema dreta. Així ho auguren els sondejos de les eleccions europees del maig vinent, que fins i tot els donen un grup parlamentari propi. Aquest és l’objectiu que s’han proposat conjuntament la dirigent del puixant Front Nacional (FN) francès, Marine Le Pen, i el líder islamòfob del Partit de la Llibertat d’Holanda (PVV), Geert Wilders. Ambdós volen acabar amb la Unió Europea -“el monstre de Brussel·les”, segons Wilders- i tornar la sobirania als estats.
 
Moneda grega de dos euros
Moneda grega de dos euros


La ultradreta, doncs, avança imparable per Europa. Als països escandinaus ja s’ha instal·lat en l’espectre polític amb el pretext de defensar l’estat del benestar d’una suposada amenaça en forma d’immigració. A Àustria, el Partit de la Llibertat Austríac (EPÖ), fundat pel desaparegut Jörg Haider, es manté fort amb un 20,5% de vots. A Bèlgica, el partit independentista de Flandes Interès Flamenc, que té com a premissa “revertir les errònies polítiques de multiculturalitat”, compta amb el suport d’un 7’7% de la població. A Hongria, el Moviment per una Hongria Millor, conegut com a Jobbik, de clars postulats antisemites, s’erigeix en la tercera força més votada.
 
Grècia, però, bressol de la democràcia, és l’únic dels països rescatats on l’extrema dreta ha mostrat la seva cara més agressiva. A les passades eleccions de 2012 Alba Daurada, amb un logo que recorda l’esvàstica, obtingué 18 diputats amb el 6’9% dels vots gràcies a una campanya que combinava l’ús de la violència amb un vistós “treball social”, repartint aliments “només a grecs”. Les seves ràtzies violentes contra immigrants varen culminar fa mig any amb l’assassinat d’un cantant, que ha costat la presó preventiva al seu líder parlamentari, l’exmilitar Nikolaos Mijaloliakos.

El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)
El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)
 
Curiosament, ni a Portugal ni a Espanya, que comparteixen amb Grècia un passat dictatorial, l’extremisme dretà no s’ha enlairat. A casa nostra es dóna la “tempesta perfecta” perquè així sigui: descrèdit institucional, erosió dels grans partits, un 26% d’atur i un 11’7% d’immigració de la població total. Amb aquesta conjuntura, però, tan sols tenim dos partits d’àmbit regional que conformen una dreta populista homologable a la d’Europa occidental: Plataforma per Catalunya (PxC), amb 67 regidors, i España 2000, establerta a València, on compta amb 4 regidors (i un cinquè a Alcalá de Henares).
 
Ara, amb tot, el procés sobiranista engegat a Catalunya sembla que està esperonant la ultradreta espanyola més virulenta. Així es pogué constatar en la passada diada de l’11 de setembre quan un grup de neonazis va sabotejar un acte institucional al centre cultural  Blanquerna de Madrid al crit de “Cataluña es España”. A pesar que condemnà l’incident, el PP continua donant mostres de suport tàcit a l’Espanya preconstitucional. La seva negativa a tipificar com a delicte l'apologia del franquisme és aprofitada per alguns dels seus cadells de Nuevas Generaciones, que no es cansen de fotografiar-se amb símbols d’El Caudillo. Davant aquest panorama, la desconhortada Europa plora, per enèsima vegada, el seu rapte, mentre el brau blanc d’Intereconomía –un logo prou revelador- no atura de treure pit.

Aquí teniu diverses il·lustracions del rapte d'Europa fetes per l'humorista gràfic Forges.

En aquest article, Jordi Llovet fa una altra interpretació del mite d'Europa.

Articles del web relacionats:
Les Meduses de la indiferència
Machado a Macedònia
Europa, la de "mirada ampla"

 


No us podeu perdre aquest vídeo del programa "Món 3/24" sobre l'auge dels populismes a Europa.

I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px