Banner Top

L'Atlàntida andalusa?

Extracte del reportatge publicata a la revisa Sàpiens de juny de 2018 (Núm. 195)
 
Fa vint anys que un grup de científics indaga sota les maresmes del Parc de Doñana a la recerca de les restes de l’Atlàntida, la mítica illa de Plató. A mitjans del segle XX, en aquesta mateixa zona, es va descobrir la primera gran civilització de la península Ibèrica: Tartessos.
 
Es diu a l’Antic Testament que, en el segle X aC, les naus de Salomó, el rei d’Israel, viatjaven cada tres anys a un lloc llunyà i misteriós anomenat Tarsis d’on obtenien or, plata, marfil, micos i galls dindi. Alguns historiadors creuen que aquest poble remot amb qui els semites mantenien relacions comercials eren els tartessis, una civilització rica i avançada que hauria florit més enllà de les columnes d’Hèrcules; és a dir, a l’estret de Gibraltar, entre el 1000 i el 500 aC, i que avui ja se sap clarament que va ser la primera civilització de la península Ibèrica.

Amb tot, l’aura mítica dels tartessis ha acompanyat multitud de viatgers i arqueòlegs, ja des de l’antiga Grècia. El grec Heròdot és la primera font fidedigna que tenim sobre els tartessis i ens detalla el nom d’almenys un dels seus reis: Argantoni, que significava ‘home de plata’ en al·lusió a un dels minerals que extreien. Per la seva banda, l’escriptor romà Ruf Fest Aviè també va parlar de Tarsis al seu Ora marítima, un poema en el qual es descriuen les costes mediterrànies.

andalucia atlantida

L'Atlàntida podia estar situada al Parc de Doñana (Cadis)

Per a més informació consultau la pàgina web de Georgeos Díaz-Montexano, president emèrit de la Scientific Atlantology International Society (SAIS). Porta més de vint anys compilant informació per demostrar que l’Atlàntida està situada al Parc Natural de Doñana. Té més d’una trentena de llibres escrits sobre el tema i recentment ha assessorat diversos documentals del National Geographic.

Els dos mallorquins que xiuxiuejaven a Franco

Extracte del reportatge publicat a l' "Ara diumenge" (25/10/2015)

Fa setanta-cinc anys, la històrica reunió a Hendaia entre Franco i Hitler va tenir dos grans protagonistes mallorquins a l’ombra: el traductor Bartomeu Tous i el banquer Joan March, ambdós del mateix poble, Santa Margalida.

A les 15:40 h del 23 d’octubre de 1940 mig món estava pendent d’un vagó aturat a l’estació francesa d’Hendaia. Hitler i Franco negociaven l’entrada d’Espanya a la Segona Guerra Mundial. El Caudillo jugava fort amb les seves cartes: exigia principalment Gibraltar i el Marroc francès. El Führer esbossà un mig somriure. Aquelles demandes territorials li semblaven desproporcionades. Espanya encara s’estava recuperant d’una devastadora guerra civil i, més que un aliat efectiu, podria convertir-se en una càrrega feixuga.

Bartomeu Tous, el traductor mallorquí de Franco
Bartomeu Tous, el traductor mallorquí de Franco


Gairebé nou hores després, Hitler, enfurismat, va decidir donar per acabada una reunió que, segons les cròniques, se li havia convertit en una autèntica tortura. Al cap d’un anys hauria explicat al dictador italià Benito Mussolini que, abans de repetir una trobada amb El Caudillo, hauria preferit que li traguessin “tres o quatre queixals” [...].


Articles del web relacionats:

Joan March, la història d'un suborn

L’origen espanyol del dòlar

La història de la divisa més important del món comença al segle XVI quan en una ciutat de Bohèmia (República Txeca), anomenada Joachimsthal, es descobrí plata. Amb aquest material s’inicià aleshores l’encunyació de moneda, concretament de florins. En alemany aquests florins s’anomenaren Joachimsthaler Gulden (“florins de Joachimsthal”). Després, per abreujar, passaren a ser coneguts com a Joachimsthaler. Com que la gent continuava abreujant, la paraula quedà finalment en Thaler.

Però no acabà aquí la cosa. En els dialectes alemanys del Nord la seva pronunciació era daler i amb aquesta forma passà a l’anglès. A les colònies angleses de Nord-Amèrica el terme dòlar s'usava per referir-se a les monedes espanyoles que hi circulaven. A finals del segle XVIII, després de la independència dels EUA, es decidí adoptar dòlar com a nom oficial de la nova divisa americana.

Hèracles i el dòlar
El famós símbol del dòlar ($) està molt relacionat amb un episodi que visqué Hèracles (Hèrcules llatí) a la península ibèrica. Segons la mitologia clàssica, el gran heroi grec havia erigit a l’estret de Gibraltar dues columnes que, amb el temps portaren la inscripció llatina non plus ultra (“més enllà, res”). Amb ella s’indicava que aquell lloc era la fi del món conegut a Occident.

Al segle XVI, Carles I incorporà a l’escut d’armes d’Espanya les columnes d’Hèracles amb una cinta que portava la inscripció heracliana modificada: plus ultra. No debades, amb la descoberta del Nou Món, el nom ja no tenia sentit. El 1926 es va donar aquest nom al primer hidroavió que va sobrevolar l’Atlàntic, per etapes, de Huelva a Buenos Aires. El seu pilot era Ramón Franco, el germà rebel del dictador.

Dòlar i les columnes d'HèrculesDòlar i l'escut d'Espanya


Més endavant, es cercà un símbol per a la potent moneda d’aquell regne. Fou el format per dues retxes verticals (que representaven les columnes d’Hèracles) i una corba sinuosa (que representava la cinta amb el plus ultra). I fou aquest mateix símbol el que adoptaren els nord-americans per a la seva pròpia moneda després de la Guerra de la Independència (1775-1783). Amb el temps, s’eliminà una de les dues retxes verticals inicials del dòlar, de manera que quedà en la seva forma actual ($).

Columnes d'Hèrcules
                                                           
                     Columnes d'Hèrcules al mirador de l'estret de Gibraltar


Des del 2007 el port de Ceuta té una escultura titulada  'Los Hércules y La Unión del Mundo'. L'obra és de l'artista Ginés Serrán. Aquí teniu un vídeo sobre la seva creació.







Articles del web relacionats:

Hèracles, entre la vici i la virtut
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px