Banner Top

L'Atlàntida andalusa?

Extracte del reportatge publicata a la revisa Sàpiens de juny de 2018 (Núm. 195)
 
Fa vint anys que un grup de científics indaga sota les maresmes del Parc de Doñana a la recerca de les restes de l’Atlàntida, la mítica illa de Plató. A mitjans del segle XX, en aquesta mateixa zona, es va descobrir la primera gran civilització de la península Ibèrica: Tartessos.
 
Es diu a l’Antic Testament que, en el segle X aC, les naus de Salomó, el rei d’Israel, viatjaven cada tres anys a un lloc llunyà i misteriós anomenat Tarsis d’on obtenien or, plata, marfil, micos i galls dindi. Alguns historiadors creuen que aquest poble remot amb qui els semites mantenien relacions comercials eren els tartessis, una civilització rica i avançada que hauria florit més enllà de les columnes d’Hèrcules; és a dir, a l’estret de Gibraltar, entre el 1000 i el 500 aC, i que avui ja se sap clarament que va ser la primera civilització de la península Ibèrica.

Amb tot, l’aura mítica dels tartessis ha acompanyat multitud de viatgers i arqueòlegs, ja des de l’antiga Grècia. El grec Heròdot és la primera font fidedigna que tenim sobre els tartessis i ens detalla el nom d’almenys un dels seus reis: Argantoni, que significava ‘home de plata’ en al·lusió a un dels minerals que extreien. Per la seva banda, l’escriptor romà Ruf Fest Aviè també va parlar de Tarsis al seu Ora marítima, un poema en el qual es descriuen les costes mediterrànies.

andalucia atlantida

L'Atlàntida podia estar situada al Parc de Doñana (Cadis)

Per a més informació consultau la pàgina web de Georgeos Díaz-Montexano, president emèrit de la Scientific Atlantology International Society (SAIS). Porta més de vint anys compilant informació per demostrar que l’Atlàntida està situada al Parc Natural de Doñana. Té més d’una trentena de llibres escrits sobre el tema i recentment ha assessorat diversos documentals del National Geographic.

"Acta diurna": els antecedents romans dels diaris

El gran periodista polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007) fou qui qualificà el grec Heròdot (segle V aC), pare de la Història, com el “primer periodista” de tots els temps. A ell li dedicà el llibre Viatges amb Heròdot. Certament, el d’Halicarnàs va posar les bases deontològiques de l’ “ofici més bell del món”, en paraules de Gabriel García Márquez. Intentava indagar en la història, cercant la veritat i traient-se de sobre qualsevol mena de prejudici.
 
Tanmateix, els antecedents dels actuals diaris els trobaríem a l’antiga Roma. L’any 59 aC, essent Juli Cèsar magistrat en la República romana, varen irrompre amb força els Acta diurna (“Fets quotidians”). Es tractava d’uns fulls informatius que s’esculpien sobre un metall o sobre una pedra en un lloc ben visible del fòrum, el centre neuràlgic del caput mundi.
 
Subrostani, els primers freelances
En un principi, els Acta diurna informaven d’edictes, decrets, campanyes militars, judicis o execucions. Aviat, però, també incorporaren notícies de societat com divorcis, naixements o necrològiques. Algunes d’aquestes últimes notícies “morboses” eren elaborades per uns professionals coneguts com a subrostani, que serien la versió antiga dels actuals freelance -provinent de l’anglès free, “lliure” i de lance, “llança”, la paraula al·ludeix als temps medievals en què els cavallers oferien els seus serveis de llança al senyor que millor els pagava; és a dir, actuaven de mercenaris.

Praeco, de la sèrie
Praeco, de la sèrie "Roma"
 
Com que a l’antiga Roma no existia la llibertat d’expressió, les notícies que es publicaven evidentment estaven controlades pel poder. Els Acta diurna varen néixer, doncs, com a eina propagandística. Així, fou necessari realitzar-ne nombroses còpies per fer-les arribar a totes les províncies conquistades per les “àguiles romanes” (estendards de les legions). Tanmateix, atès que la majoria de la població no sabia llegir, uns pregoners, coneguts com a praecones, s’encarregaven de recórrer les ciutats i “cantar” les notícies.
 
La generalització dels diaris
A partir del segle XVI va ser quan va créixer la necessitat institucional d’oferir informació a la ciutadania. El 1556 el govern de la República de Venècia seria qui llançaria al mercat la primera publicació mensual de notícies. Era la revista Notizie scritte, escrita a mà. Es venia a una gazette -aquesta moneda veneciana de plata acabaria per donar nom a la publicació, la gaseta.

Nin del paper (Extra, extra)
Nin del paper (Extra, extra)
 
Tot i que la impremta havia aparegut al segle XV, no seria fins al segle XVII quan les notícies es començaren a imprimir; d’aquí el terme de premsa. Es considera que el primer diari imprès va ser el Relation aller Fürnemmen und gedenckwürdigen Historien. Fou publicat a partir del 1605 a Estrasburg per Johann Carolus. El gran desenvolupament dels diaris es produiria en època industrial, a partir de mitjan segle XIX.
 
Amb el temps el diari seria conegut també amb la paraula periòdic, d’origen grec – prové de περι, “al voltant de” + ὁδός, “camí”. Fou un terme adoptat del món de l’astronomia, on un període al·ludia al temps que triga un planeta a fer la volta a la seva òrbita. Així, un periòdic també fa referència “al temps que triga una cosa a tornar a ser”, en aquest cas, a tornar a ser publicada.

Periodisme, el Quart Poder?
Periodisme, el Quart Poder?
 
Avui, com ja passava a l’antiga Roma, la informació és poder i tots els diaris responen als interessos empresarials dels seus amos. No n’hi ha cap d’independent. Alguns, fins i tot, encara es creuen ser el “Quart Poder”. Convé llegir-nos uns quants per fer-nos una idea general de la complexa realitat. Compte, però! Podem acabar saturats d’informació, és a dir, infotoxicats. O, víctimes de la “postveritat”, més ignorants que mai.

Aquí teniu un vídeo explicatiu de Ciutadà Kane (1941), d’Orson Welles. La pel·lícula parla de la influència que antigament tenia la premsa sobre la societat. El seu protagonista, interpretat pel mateix Wellles, s’inspira en l’empresari de la comunicació nord-americà William Randolph Hearst (1863-1951):



Articles del web relacionats:
Heròdot, el primer periodista de la història
- Alemany versus Heròdot
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
On és la veritat?

La llengua dels nins salvatges

Saber quina és la llengua més antiga del món és un assumpte que sempre ha despertat molta curiositat. És molt famós el relat que recull Herodot en el llibre segon de les seves Històries. L’historiador grec conta que,  al segle VII a.C., el rei egipci Psammètic I ideà una estratègia ben curiosa per sortir-ne de dubtes. El faraó féu aïllar en una cabana dos nounats. Un pastor els havia de vigilar però tenia ordres taxatives de no dir ni un mot davant d’ells. Els infants tans sols comptaven amb la companyia d’unes cabres que els alletaven.
 
Un dia, al cap de dos anys, el pastor va anar a veure els petits presoners i, en obrir la porta, fou rebut amb el crit de bekos! De seguida el pastor informà de la troballa Psammètic I. Aleshores s’investigà a quina llengua podia pertànyer aquell “mot” i es descobrí que en frigi volia dir “pa”. Així doncs, el frigi  –un idioma que ja ha desaparegut, però que llavors es parlava a l’àrea nord-occidental de l’actual Turquia- va ser considerat la llengua més antiga del món. Aquest relat no deixa de ser una anècdota. Costa de creure que haguessin demanat pa uns infants que n’ignoraven la seva existència. L’única cosa que varen fer va ser emetre el so dels animals que els custodiaven. Així de senzill!

No hi ha llengua sense tacte
Al segle XIII Federic II Hogenstaufen, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, també va decidir esbrinar quina llengua emprarien els nins que mai no haguessin sentit parlar ningú. Va encomanar un grup de trenta nounats a unes dides amb un encàrrec: havien d’alimentar-los, però sense parlar-los ni tocar-los. L’emperador estava convençut que aquells nins començarien a parlar, de forma espontània, la llengua adàmica, que aleshores es creia que era l’hebreu. Tanmateix, no va obtenir cap resultat, ja que els nadons moriren al cap de dos anys.

Nadons amb fam de pell
Nadons amb fam de pell

Avui els antropòlegs tenen clar les causes de la mort d'aquells nadons: moriren de fam, però de “fam de pell”. Precisament, aquest és un concepte que des de ja fa uns anys s’empra en el món acadèmic per descriure la nostra necessitat de contacte físic. Hi ha gent, però, que té fòbia al contacte físic, tenen afefòbia (< ἅπτω, “tocar”).

És molt interessant aquest programa "Tres/14", de TVE, dedicat al llenguatge.

Cal tenir en compte que les paraules només transmeten el 7% del missatge. El to de veu un 30% i el llenguatge corporal un 60%. Conclusió, gairebé un 97 % del llenguatge és comunicació no verbal. Sobre el llenguatge no verbal també és interessant aquest programa

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/09/2016), parl sobre l'origen de les llengües:



Altres enllaços del web:
A la recerca de la llengua mare
La solidaritat de les llengües
- Heròdot, el primer periodista de la història
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
L'home, és bo o dolent per naturalesa?

Hipòcrates, el pare de la medicina

Traducció al català del reportatge publicat el març de 2012 a la revista "Memoria, historia de cerca" (Núm. 43)

Fa 2.500 anys, des d’una petita illa grega del mar Egeu, Hipòcrates revolucionà la medicina occidental desposseint-la de tota creença mítica. No només la dotà d’una base científica, sinó que també li conferí un codi deontològic encara avui molt present.
 
Des de temps antics, l’home ha sentit la necessitat de curar els seus mals. Ja a la preshistòria trobam intervencions mèdiques com les trepanacions, perforacions en cranis de persones vives com a remei per a la bogeria, l’epilèpsia i el mal de cap. El desenvolupament de la medicina arribaria segles més tard amb els sumeris i, sobretot, amb els egipcis, a qui l’historiador Heròdot qualificà com el poble dels “saníssims”. No debades, posseïen un notable sistema sanitari, amb quasi un metge per a cada malaltia. Precisament és de la cultura egípcia d’on procedeix el primer gran tractat mèdic conegut, el papir Ebers, de 110 pàgines. Escrit al voltant de l’any 1.500 aC, al segle XIX un comerciant del país el va trobar entre les cames d’una mòmia en una tomba d’Assasif. Posteriorment va ser adquirit per l’egiptòleg alemany George Moritz Ebers, que li donà el nom. El tractat, que avui es conserva a la biblioteca universitària de Leipzig, està dividit en 877 seccions, en les quals es descriuen nombroses malalties i les seves corresponents prescripcions.
 
A pesar dels seus avenços, tant la cultura egípcia com la sumèria no van poder deixar de recórrer a la màgia i als déus. I el mateix passà a la seva veïna Grècia. En els seus inicis, la medicina grega girava al voltant del déu Asclepi, Esculapi per als romans. Segons la mitologia, era fill d’Apol·lo i de la nimfa Corònida. Aquesta, estant embarassada, li fou infidel amb un altre mortal. En descobrir l’engany, el déu l’ordenà cremar i, mentre es consumia a la pira, va aconseguir arrabassar-li del ventre el nin. Aleshores decidí deixar-lo en mans del centaure Quiró, el famós educador d’herois com Aquil·les, Teseu i Jàson. A Asclepi li ensenyà l’art de la medicina. Arribà a ser un alumne tan avantatjat que no només aconseguí salvar vides, sinó també ressuscitar els morts. Això no agradà gens a Hades, el déu de l’inframón, qui de seguida es queixà davant el seu germà Zeus. Atenent les seves súpliques, el patriarca olímpic el fulminà amb el seu potent raig. Com a venjança, Apol·lo matà els ciclops, artífexs dels rajos de Zeus.

Per continuar llegint cliclau aquí.

'Lliçó d'anatomia del Doctor Nicolaes Tulp', de Rembrandt Rembrandt / Wikimedia Commons
'Lliçó d'anatomia del Doctor Nicolaes Tulp', de Rembrandt Rembrandt / Wikimedia Commons

I aquí teniu un enllaç sobre etimologies del cos humà.

I aquí teniu un material elaborat per per Jaume Ripolls titulat "Grec mèdic: guia per identificar termes".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del cos i de la salut.

Articles del web relacionats:
Paraules que curen
La passió del pacient
-
Per què la serp és el símbol de la medicina?
  • Publicat a Altres

L'origen de la moneda

Traducció al català del reportatge publicat el juliol de 2010 a la revista "Historia y vida" (Núm. 508)

Des de fa mil·lennis la humanitat ha fet intercanvis de caràcter comercial. Van haver de passar, però, molts d’anys perquè en aquests intercanvis intervingués la moneda com a mitjà de pagament.
 
Molts tenen clar que els doblers mouen el món; per a d’altres, a més, són el causant de tots els mals. Ja ho va dir al segle XVII, en un dels seus poemes, Don Francisco de Quevedo: ¡Poderoso caballero en don Dinero! La irrupció, però, d’aquest invent que ens condiciona tant la vida no es produí de la nit al dia. Per obtenir els primers béns, antigament la humanitat feia servir la barata, és a dir, l’intercanvi d’un producte per un altre que tingués el mateix valor (tres vaques per deus sacs de blat). Aquest fou, doncs, la primera eina de l’economia, paraula grega que deriva d’oĩkos (“casa”) i némō (“administrar”).

Moneda d'Egina, un dels primers llocs a encunyar moneda a Grècia
Moneda d'Egina, un dels primers llocs a encunyar moneda a Grècia

Heròdot d’Halicarnàs, historiador grec del segle V aC, ens explica com funcionava la barata en el comerç internacional: els propietaris d’una determinada mercaderia desembarcaven a un port, descarregaven els seus béns i, acte seguit, es retiraven a les seves naus, on aixecaven una columna de fum per indicar les seves intencions comercials. Llavors apareixien els nadius del lloc i mostraven allò que tenien per intercanviar; després, es retiraven. A continuació, els mercaders desembarcaven de nou i valoraven l’oferta: si els semblava adequada, acceptaven el canvi; en cas contrari, esperaven una nova oferta que els convencés.


Diferents nomes de la moneda a l'antiga Grècia

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquest article parla de la moneda com a instrument propagandístic al món clàssic.

Aquí teniu un enllaç que explica com s'han de llegir les monedes romanes.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules relacionades amb els doblers.

Aquest article parla de treball i capital a l'antiga Roma.

I aquí teniu un enllaç que explica els noms de diferents monedes del món.

El canvista i la seva dona (Quentin Massys, 1514)
El canvista i la seva dona (Quentin Massys, 1514)


També podeu veure aquest vídeo del fantàstic programa Economia en colors, de TV3, titulat "Groc, l'arma de destrucció massiva".




Articles del web relacionats:

El capitalisme que ens decapita
Els doblers no fan olor
Spintriae, les misterioses monedes sexuals de l'antiga Roma
-
 El complex de Cresos
-
 Monedes admonitòries
-
 Dòlars clàssics
-
 L'origen espanyol del dòlar

Etruscs, els mestres oblidats de Roma

Extracte del reportatge publicat el juliol de 2012 a la revista Sàpiens (Núm. 118)

Roma no hauria estat la mateixa sense els etruscos. Aquesta pròspera civilització, que habità l’actual Toscana, actuà de pont entre el món grec i el llatí. Acusada d’hedonista i de sanguinària, dominà durant cinc segles el nord de la península itàlica fins que els seus veïns romans del sud l’assimilaren a costa d’esborrar-la del mapa. 

Europa deu molt al món clàssic. No és estrany, doncs, que sovint Grècia sigui presentada com la mare cultural d’Occident, i Roma, com el pare que amb la seva potència militar anul·là la cònjuge, sense desaprofitar, però, els seus coneixements. Amb tot, abans que es produís aquesta exhibició de força, els encarregats d’ensenyar als romans el tan admirat esperit hel·lè foren els etruscos, una enigmàtica civilització que habità fa tres mil anys les ribes dels rius Tíber i Arno, a l’actual Toscana. Ja a l’antiguitat els mateixos grecs se sentiren intrigats per un poble que els aconseguí disputar l’hegemonia comercial de la Mediterrània.
 
Per a Heròdot, historiador del segle V aC, els etruscos, que s’autodenominaven rasenna, havien arribat a la península itàlica procedents de Lídia, una antiga regió de Turquia. Al segle XIII aC, poc abans de la guerra de Troia, la fam els havia obligat a emigrar. Donat que l’expedició havia estat liderada pel rei Tirré, els seus descendents foren batejats pels grecs com a tirrens –d’aquí deriva també el nom de la mar que banyà les seves costes de la part oest. Els romans, en canvi, els coneixerien amb el gentilici d’etruscos o tuscos  –d’on ve Toscana.
 
Avui dia la genètica s’ha ocupat de confirmar aquesta teoria d’Heròdot. Hi ha estudis que relacionarien l’ADN dels habitants de la Toscana amb el de certes poblacions de Turquia. Amb tot, aquestes investigacions encara s’han d’acabar de concretar. Una altra hipòtesi seria que els etruscos fossin autòctons. Aquesta fou la postura del també historiador Dionís d’Halicarnàs que al segle I aC s’adonà que es tractava d’un poble únic a Itàlia en quant a idioma i costums.
 
Certament l’etrusc, com passa a casa nostra amb l’iber, no forma part de  la família indoeuropea –cap de les dues llengües encara no ha estat desxifrada. Pel que fa als costums, la cultura tirrena fou bastant sofisticada i tingué una forta influència oriental, sobretot del món grec. Així ho demostra l’única font d’informació que ens ha llegat, un monumental conjunt de tombes decorades amb frescos d’un gran naturalisme i dotades d’un aixovar funerari molt ric i variat [...].

Aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra. Parla de l'obra escultòrica més emblemàtica de la cultura etrusca: el sarcòfag dels esposos.

Sarcòfag dels etruscos
Sarcòfag dels esposos (Museo Nazionale Etrusco, Villa Giulia, Roma) 

Heròdot, el primer periodista de la història

Extracte del reportatge publicat el març de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 89) amb l’assessorament de Montserrat Reig, professora de Filologia Clàssica de l’UB.

Fa vint-i-cinc segles va viure a Grècia un home que va entendre que el periodisme és un ofici que s’ha de practicar amb rigor, honradesa i respecte. El seu nom és Heròdot, també considerat el pare de la Història. Àvid de coneixements, va viatjar per tot el món conegut fins aleshores per lluitar contra el partidisme i el xovinisme grec. 

Molts periodistes tenen el dia 24 de gener encerclat en vermell en el calendari. És el dia del seu patró, Sant Francesc de Sales. Les grans dots comunicatives d’aquest bisbe francès del segle XVI foren les que portaren el Papa Pius XI a atorgar-li tal distinció. El periodisme, però, no entén de posicionaments religiosos. El seu únic objectiu és l’anàlisi del nostre entorn i la denúncia de les injustícies. És per això que el pare d’aquest ofici l’hem d’anar a buscar segles molt més enrere, concretament al segle V aC. Va ser a les costes de l’actual Turquia, en una colònia grega anomenada Halicarnàs (ara Bodrum), on va néixer vers l’any 485 aC Heròdot, l’home que revolucionaria la metodologia de la historiografia de l’època i que, de retruc, sense saber-ho, fixaria les bases d’un nou gènere, el periodisme.
 
El pare de la història
Heròdot és conegut com el “pare de la Història”, un sobrenom que li assignà tres segles després de la seva mort l’escriptor llatí Ciceró. Però tal vegada l’apel·latiu que millor li escau és el de “pare del periodisme”. No debades, s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació” en el sentit d’observar una cosa per donar-ne testimoni. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Encuriosit per l’època que li va tocar viure, entre les dues grans guerres de la Grècia antiga (les Guerres Mèdiques i la Guerra del Peloponès), Heròdot decidí voltar món per entendre’l millor.
El món en l'època d'Heròdot
El món en l'època d'Heròdot
 
El d’Halicarnàs, però, en el fons estava obsessionat per la fragilitat de la memòria. Volia que la seva obra, que titulà Història, servís de lliçó a les generacions futures, conscient que en una guerra la primera víctima és la veritat. “Això és –escriví- l’exposició dels resultats de la recerca d’Heròdot d’Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars, però més encara perquè se sàpiguen les causes que els induïren a fer-se la guerra”. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec) [...].

Aquí teniu frases de Ciceró (segle I aC) sobre la història:

  • «La història és, de fet, el testimoni dels temps, la llum de la veritat, la pervivència del record, la mestra de la vida i la missatgera de l’antiguitat» (Historia vero testis temporum, lux veritatis, vita memoriae, magistra vitae, nuntia vetustatis).
  • «La història és molt propera al gènere del discurs perquè narra els fets bellament».

Aquí teniu reflexions d'Anna Stepànovna Politkóvskaia, periodista russa assassinada el 2006 suposadament pels serveis secrets de Rússia per dir massa la veritat.

Aquí teniu reflexions d'Eduardo Galeano sobre la professió periodística

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Heròdot.

Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)

Aquí teniu una definició del concepte història feta per Josep Fontana denuncia al seu llibre “Historia: Análisis del pasado y projecto social” (1982), 

Aquí teniu un article que parla sobre un llibre de periodisme: ‘Cada mesa, un Vietnam’.

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Dies de periodisme".

Articles del web relacionats:
- Alemany versus Heròdot
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
- Les guerres mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de l'antiguitat

Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme

A vegades el voyeurisme (del francès voir, “veure”) és alimentat per l’exhibicionisme (< ex, “fora” + habeo, “tenir”). El gran historiador grec Heròdot (segle V aC) ens ho confirma en un dels seus fantàstics relats. El seu protagonista és Candaules, rei de Lídia al segle VIII aC, qui incità el seu oficial preferit Giges a mirar nua la reina quan aquesta feia l’amor amb ell. No es podia estar de bravejar de la seva bellesa. Ella se’n temé de seguida, però no va dir res. L’endemà, l’ofesa reina plantejà a Giges dues opcions: “O mates el rei –i et quedes amb mi- o et suïcides”. Com era d’esperar, el voyeur es decantà per la primera opció, de manera que es quedà amb la reina i amb el seu reialme.

El Rei Candaules mostrant la seva esposa a Giges (Jacob Jordaens)
El Rei Candaules mostrant la seva esposa a Giges (Jacob Jordaens)
 
A partir d’aquesta història, a finals del segle XIX el sexòleg alemany Krafft-Ebbing encunyà el terme candaulisme per referir-se a l’impuls psicològic d’un individu a exposar la seva parella sexual o imatges d’ella davant altres persones amb l’objectiu d’obtenir una gratificació eròtica. A vegades aquest comportament pot acabar en la unió entre les tres persones, el que és conegut en francès com a ménage à trois (literalment, “llar de tres”).

Candaules i Giges, de Jean Leon Gerome (1824-1904)
Candaules i Giges, de Jean Leon Gerome (1824-1904)

Una altra parafília (< παρα, “al costat de” + φιλία, “afecte”, “amor”) relacionada amb el candaulisme és el troilisme o triolisme. Segons la versió etimològica més acceptada, aquesta paraula prové de l’obra dramàtica de William Shakespeare, Troilos i Crèsida. En un acte, Ulisses anima un incrèdul Troilos, troià fill de Príam i Hècuba, a descobrir la infidelitat de la seva amant amb un altre home, Diomedes. Això el porta a rebutjar Crèsida, acusant-la de prostituta. En l’obra shakespearià, per tant, Troilos fa de voyeur en contra de la seva voluntat. En tot cas, ara el troilisme al·ludeix a l’excitació eròtica que sent un individu quan veu la seva parella mantenint sexe amb una altra persona. És diferent del candaulisme, on l’implicat gaudeix essent observat.

Acteó, el gran voyeur de la mitologia grega
En la mitología trobam un gran voyeur, Acteó, un expert caçador educat pel famós centaure Quiró. Un dia, anant de cacera, trobà una font on es banyaven Àrtemis (Diana), la deessa de la caça, i les seves nimfes. Aleshores, en comptes de fer mitja volta, va quedar-se bocabadat mirant la deessa despullada. Les deesses eren molt geloses de la seva intimitat i no podien ser vistes en la seva nuesa per cap mortal sota pena de patir un càstig terrible. Àrtemis, enfadada, ruixà amb aigua Acteó, que es va convertir en un cérvol.

Acteó i Diana (Tizià)
Acteó i Diana (Tizià)


Amb aquesta nova figura, Acteó va sortir corrents. Els seus cans el varen perseguir i s’hi varen tirar a sobre per menjar-se’l. Ell conservava la seva consciència humana, i cridava: “Sóc el vostre amo, no em coneixeu?”. Però no hi havia res a fer, Acteó va morir menjat pels seus propis cans. Després aquests varen cercar desesperadament el seu amo per tot el bosc fins arribar a una cova on habitava el centaure Quiró. Ell, per consolar-los, va modelar una estàtua de bronze a imatge d’Acteó i els hi ensenyà.

Peeping Tom
En l’argot anglès el voyeur francès es diu peeping Tom. El nom està relacionat amb lady Godiva (< gift of God, “regal de Déu”), una dona del segle XI. Era l’esposa del comte de Coventry, un poble situat a 153 km al nord-est de Londres. Segons la llegenda, ella vivia angoixada de veure l’asfíxia econòmica que patien els seus vassalls. Aleshores demanà al seu marit que rebaixàs els impostos. Aquest hi va accedir posant, però, una condició: la seva senyora havia de cavalcà despullada pels carrers del poble.

Lady Godiva, John Collier (1897)
Lady Godiva, John Collier (1897)

Per poder dur a terme tal gesta, lady Godiva pregà als seus veïns que es tancassin a casa seva. Hi va haver, però, un sastre anomenat Tom, que no es volgué perdre aquell exuberant espectacle, de manera que es posà a mirar-la (peep) pel forat d’una persiana. I va ser així com sorgí l’expressió peeping Tom, és a dir, “el voyeru Tom”.

Estàtua de Lady Godiva a Coventry
Estàtua de Lady Godiva a Coventry

Davant aquella proesa el compte de Coverntry no tingué més remei que complir la seva paraula i rebaixà els impostos. Curiosament el grup Queen menciona lady Godiva en la seva fantàstica cançó "Don't Stop Me Now". En un moment diu. "I'm a racing car passing by, like lady Godiva".


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px