Banner Top

Sòcrates: No hem de fer cas de l’opinió de la majoria

La democràcia atenesa que va néixer fa més de 2.500 anys a Atenes pivotava al voltant de dos pilars essencials: la isegoria (ἴσος, “igual” + ἀγορά, “plaça pública”), la llibertat d’expressió, i la parresia, la capacitat de parlar (εἴρω) amb franquesa, dient tota (παν) la veritat en benefici del bé comú.

Tanmateix, aquell sistema de govern pioner acabà traint les seves essències fundacionals. Així ho pogué constatar Sòcrates, el pare de la filosofia, que va ser condemnat a mort acusat de corrompre la joventut amb les seves idees i de no creure amb els déus d’Atenes. Ell, tanmateix, defensà les seves profundes conviccions fins a l’hora de beure la letal cicuta. Rebutjà l’ajuda dels seus amics per escapar de la presó.

Al diàleg Critó, escrit pel seu deixeble Plató, Sòcrates, des de la presó, exposa al seu amic Critó que no és bo guiar-se per l’opinió de la majoria. Insisteix que les úniques idees dignes de consideració són les dels savis i de les persones competents. Aquest és el fragment en traducció de Joan Alberich (Edicions La Magrana):

SÒCRATES: Seguim, doncs. ¿Quin raonament podríem fer sobre el cas següent? Un home que fa gimnàstica per dedicar-s’hi, ¿té en compte la lloança, la censura i l’opinió de qualsevol home o només la d’una sola persona que precisament és un metge o un entrenador?
 
CRITÓ: La d’una sola persona
 
SÒCRATES: Aleshores, cal que temi les censures i desitgi les lloances d’aquella sola persona i no les de la gent.
 
CRITÓ: És clar que sí.
 
SÒCRATES: Per tant, cal que actuï, s’exercici, mengi i begui segons l’opinió d’un de sol, del seu superior i del que hi entén, més que segons els parers de tots els altres.
 
CRITÓ: Així és.
 
SÒCRATES: Està bé. Però si no fas d’aquest sol home i menysprea el seu consell i els seus elogis, i, en canvi, escolta les paraules de la gent que no hi entén, ¿oi que patirà algun dany?
 
CRITÒ: És clar.
 
SÒCRATES: ¿I quin és aquest dany? ¿Quina conseqüència té i en quina part del qui desobeeix l’afecta?
 
CRITÓ: Evidentment en el cos; en efecte, el perjudica.
 
SÒCRATES: Exacte. I el mateix passa per a totes les altres coses, Critó, per no haver-les d’anomenar una per una. Així, quan es tracta de la justícia i la injustícia, de la lletjor i la bellesa, de la bondat i la maldat, o bé d’allò que ara estem discutint, ¿cal que seguim i temem l’opinió de la gent o la d’un de sol, si és algú que hi entén, que cal respectar i témer més que no pas tots els altres? Si no l’obeïm, danyarem i farem malbé allò que millora amb la justícia i es corromp amb la injustícia. ¿O no és així?
 
CRITÓ: Així ho penso jo, Sòcrates.

Molt interessant és aquest documentat "Filosofia a la presó" a partir del mètode maièutic de Sòcrates:

Articles del web relacionats:
La mort del mestre
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic
- Sòcrates a la presó
Paraules amb coneixement

La guerra de les biblioteques de l’antiguitat

Extracte del reportatge publicat el maig de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 91) amb l’assessorament de Joan Alberich, professor de Filologia Clàssica de la UAB.

La febre pel llibre començà fa vint-i-cinc segles a Egipte. La biblioteca grega d’Alexandria, hereva de la mesopotàmica Nínive, fou el primer intent seriós de posar per escrit “la memòria de la humanitat”. Aviat, però, li sortí una rival: la biblioteca de Pèrgam, a l’actual Turquia. D’una naixé el papir i de l’altra el pergamí. SÀPIENS ressegueix el que es coneix com la primera guerra freda cultural de l’antiguitat

Si hi ha una biblioteca que ha marcat la història d’Occident aquesta és la d’Alexandria. No debades, és la nostra principal font de coneixement de l’antiguitat. Només ens ha arribat, però, prop d’un deu per cent del que guardaven les seves parets. Si no hagués estat pels incendis que patí, segurament ara sabríem molt més del nostre passat. I és que el material emprat aleshores per a l’escriptura, el papir, molt vulnerable, jugà una mala passada a la història. Més resistent fou el suport que s’utilitzà en la primera gran biblioteca coneguda en el món antic, la de Nínive, a Mesopotàmia, on s’emmirallà la d’Alexandria. Situada no gaire lluny de Mossul, al nord de l’Iraq, a la mateixa zona on va néixer l’escriptura fa 5000 anys, el seu estri per emmagatzemar informació foren les tauletes de fang, un element prou abundós en una regió regada pels rius Tigris i Eufrates.
 
La biblioteca de Nínive havia estat fundada al segle VIII aC pel rei assiri Sargon II amb la voluntat de col·leccionar les cròniques dels seus dominis. Al segle VII aC, però, els babilonis i els medes assaltaren la ciutat, posant fi a tres segles de regnat d’una de les majors potències de l’antic Pròxim Orient. Tot i que també saquejaren la biblioteca, les tauletes d’argila quedaren pràcticament intactes. Els seus signes, que pertanyien a l’escriptura cuneïforme –de caràcter sil·labo-logogràfic- no serien desxifrats fins al segle XIX per l’arqueòleg britànic Henry Rawlinson. Fou una fita tan important com la de la pedra Rosseta per a l’escriptura jeroglífica: ja es pogueren llegir llibres com el Poema de Gilgamesh, considerada l’obra narrativa més antiga de la humanitat. La biblioteca d’Alexandria, fundada quatre segles més tard que la de Nínive, trencaria esquemes amb la seva predecessora. I no només perquè deixà d’utilitzar el fang.
 
Alexandria
Tot començà el 331 aC, quan Alexandre el Gran, després d’envair Egipte, decidí fundar una ciutat oberta a la Mediterrània. En honor seu, naixia Alexandria com a nova capital del país del Nil en substitució de Memfis. El seu port estava arrecerat per l’illa de Faros, que acabà donant nom al famós far, una de les set meravelles del món antic. Després de posar la primera pedra, el conqueridor marxà corrents cap a Pèrsia. Mai més no tornaria a trepitjar la ciutat. Només hi tornaria el seu cadàver per prendre-hi sepultura. Quan l’imperi es repartí entre els seus generals, Egipte tocà a Ptolemeu. El seu objectiu fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d’efervescència cultural s’acabà canalitzant a través  de l’Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

Aquí teniu un article deliciós de Francesc-Marc Álvaro, periodista de La Vanguardia, dedicat a les biblioteques personals. Es titula "El último refugio".

Aquí teniu un documental molt interessant sobre la biblioteca d'Alexandria:



Articles del web relacinats
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Biblioteques, la memòria de la humanitat

La pederàstia a la Grècia clàssica

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 78) amb Joan Alberich Mariné, professor de Filologia Grega de l’UAB.

Al segle XIX els arqueòlegs es quedaren atònits quan descobriren a Grècia peces de ceràmica on sortien dibuixats adults amb adolescents. Ningú no fou capaç d’afrontar un tema que suposava parlar de les “perversions” d’una civilització moltes vegades idolatrada. A la Grècia antiga, però, l’educació no es concebia sense la pederàstia. Segons Plató, no era una pràctica sexual aberrant com ara, sinó pedagògica. SÀPIENS dóna les claus per entendre un dels aspectes més controvertits de l’arqueologia. 
 
El passat és molt fàcil d’idealitzar. I tractant-se de Grècia, encara més. No debades, estem parlant del bressol de la civilització occidental, allà on va néixer la democràcia, el teatre, la filosofia... Després de la foscor de l’Edat Mitjana, l’interès pel món hel·lè ressuscità al segle XV amb el Renaixement. Aleshores els grans intel·lectuals s’emmirallaren en els ideals que desprenien els grans clàssics greco-llatins. Els textos escrits eren l’únic instrument disponible per valorar una cultura que es creia perfecta. Hi havia obres, però, que no acabaven d’encaixar dins aquest ideari pel seu contingut sexual.
 
El segle XIX, amb el naixement de l’arqueologia clàssica, fou quan es tingué més informació sobre tot plegat. De la terra començaren a sortir innumerables peces de ceràmica amb representacions considerades “amorals” per a l’època. Els arqueòlegs es resistien a veure el que tenien davant dels seus ulls: imatges de parelles homosexuals compostes habitualment per un adult i un adolescent. Va ser a partir dels anys cinquanta del segle XX quan alguns estudiosos s’atreviren a desacralitzar el món grec, admetent que la pederàstia era extensament practicada pels seus habitants. Això explicava, entre d’altres coses, molts episodis de la mitologia grega: el rapte del bell mortal Ganimedes per part de Zeus o els amors desgraciats d’Apol·lo amb joves com Jacint o Ciparís. Alhora també s’entenien les sospitoses amistats d’alguns herois homèrics, especialment la d’Aquil·les i Pàtrocle, o la d’Alexandre el Gran i el seu amic de la infància Hefestió.

Escena de pederàstia grega
Escena de pederàstia grega
 
Pederàstia i misogínia
La societat grega no era només hedonista sinó fortament misògina. No debades, ha estat definida com un “club d’homes”. Al segle IV aC Aristòtil, en la Història dels animals, mantenia que la dona és un ésser limitat racionalment, ja que, degut a les seves alteracions hormonals, no pensa amb el “cap”, com fa l’home, sinó amb l’ “úter” o hystéra (d’on deriva la nostra paraula “histèria”). Amb tots aquests prejudicis, el paper de la dona en la societat grega era pràcticament nul. En les classes aristocràtiques, des de petita vivia reclosa al gineceu de casa, dedicada a les feines domèstiques i sota les ordres del seu pare o, en el seu defecte, del seu germà. En complir els quinze anys se li buscava un marit. Des d’aleshores vivia entregada a ell i a la tasca de donar fills a la polis. L’educació dels fills mascles, però, fugia de la seva responsabilitat a partir dels set anys. Arribats a aquesta edat, els menors acudien a l’escola acompanyats d’un esclau, anomenat pedagog (“el que porta el nen”), que tenia cura de la seva seguretat. En complir els dotze anys, la seva educació o paideía es veia complementada amb la pederàstia, paraula composta per paîs (“nen”) i pel verb erân (“estimar”) [...].

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" de "Efe Radio" (10/11/2017). Parl sobre la pederàstia a l'antiga Grècia:




Aquí teniu un àudio que parla sobre la pederàstia a l'antiga Grècia.

I aquí teniu un altre àudio sobre la pederàstia a l'antiguitat. És del programa "Les mil i una nits", de Catalunya Ràdio.

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "L'anomenat eros grec".



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px