Banner Top

Bascos irreductibles?

Aquí teniu l'extracte en català del reportatge "Roma contra el País Vasco" que m'han publicat a la revista "Historia de Iberia Vieja" (octubre 2016, Núm, 136).

En contra del que es creu, els bascos no plantaren cara a Roma com feren els gals de l’aldea fictícia d’Astèrix i Obèlix. Així ho constaten l’arqueologia i les fonts clàssiques. Lluny de ser un poble irreductible, els euscalduns col·laboraren en tot moment amb els seus invasors. Això explicaria en part que, a diferència del que passà amb altres tribus hispanes, la seva llengua sobrevisqués a la romanització.  

Dins l’imaginari col·lectiu existeix el mite que els bascos foren l’únic poble d’Hispània que es resistí a la romanització. El mateix escut de Guipúscoa conté el lema llatí Fidelissima Bardulia nunquam superata (“La fidelíssima Bardúlia, mai conquerida”). Segons una tradició romàntica, una de les muntanyes d’aquesta regió, l’Ernio, va acollir una famosa batalla on al segle I aC els bascos, liderats per Lartaun, feren front a les tropes de l’emperador August en el transcurs de les guerres càntabres. Les fonts clàssiques, però, no ens parlen de cap batalla durant els prop de sis segles de presència romana per terres basques. La realitat és que més aviat predominà una convivència pacífica.
 
La versió de David contra Goliat d’Euskadi ja ha quedat desmentida gràcies sobretot a una troballa feta el 2013 per l’equip del documental Euskara jendea, una superproducció audiovisual basca basada en el llibre homònim de Carlos Etxegoien. Durant la seva filmació, es va redescobrir en un magatzem del Museu del Louvre de París una làpida funerària que s’havia trobat a Roma molts anys enrere. Aleshores se sabia de la seva existència, però no on es trobava.

Pobles de Bascònia durant l'imperi romà
Pobles de Bascònia durant l'imperi romà
 
L’epitafi de la làpida descriu el cursus honorum o carrera política del pretor Caius Mocconius Verus. Precisa que, entre els segles I i II dC, Mocconius elaborà el cens de 24 ciutats vascones i vàrdules. La xifra coincideix amb la que aporta el geògraf grec Ptolomeu en la seva obra datada més o menys en la mateixa època. Es tracta d’un testimoni d’un valor incalculable. A més de ser un dels més antics, ens posa sobre la pista dels pobles de l’àrea basca.

En aquest article trobareu més informació sobre el basc i les llengües preromanes.
 
Sabíeu que durant la Segona Guerra Mundial l'euskera va ser emprat com a llenguatge secret per a les tropes nord-americanes? Aquí en teniu la història.

Aquest enlla analitza les diferents teories sobre l'origen del basc.

Aquest àudio parla sobre les guerres càntabres.

A Europa tan sols hi ha una llengua aïllada, és a dir, que no deriva de l’indoeuropeu i, per tant, és tot un misteri. És l’euskera. El finès, l’hongarès i l’estonià, en canvi, formen part d’una altra família lingüística, la de les llengües uràliques. Aquest vídeo de "Redes" parla de les llengües indoeuropees i l'excepció que suposa en aquest mapa lingüístic l'euskera:



Aques altre vídeo parla sobre la història dels bascos:



  • Publicat a Altres

Vercingetòrix: el vertader Astèrix

Extracte del reportatge publicat el juliol de 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 57) amb l’assessorament de Carles Buenacasa, professor d’Història Antiga de l’UB.

Astèrix no és un personatge del tot fictici. El seu creador, Renné Goscinny, s’inspirà en un capitost gal que certament s’atreví a desafiar les tropes romanes de Juli Cèsar. El seu nom és Vercingetòrix i és un dels referents mítics més importants del nacionalisme francès. 
 
Es diu que la història l’escriuen sempre els vencedors. Hi ha, però, casos en què aquesta màxima s’ha intentat revertir a favor dels vençuts. Les vinyetes d’Astèrix en són un bon exemple. El seu impulsor fou un editor cansat que a la França de mitjan segle XX els seus fills només llegissin còmics americans. Volia un producte nacional, de cultura francòfona, similar al Tintin que aleshores ja tenia Bèlgica. L’encàrrec va anar a parar a mans del guionista Renné Goscinny i del dibuixant Albert Uderzo. Goscinny, però, com a gran ordidor d’historietes que era  –havia participat en els guions de Lucky Luke i del Petit Nicolàs-, va ser qui va  tenir la idea d’ambientar un còmic en temps de la dominació romana. Tenia molt presents els textos llatins que de petit havia traduït a l’escola. I va ser en un d’aquests textos, el de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar, on va trobar la seva font d’inspiració.
 
El llibre relata les campanyes militars del gran general romà durant els vuit anys (del 58 al 51 aC) que va necessitar per sotmetre les Gàl·lies, unes regions ocupades ara per França, Bèlgica, el sud d’Holanda, els cantons occidentals de Suïssa i la part alemanya de la riba occidental del Rin. Cèsar ho va tenir tot més o menys fàcil fins que s’interposà en el seu camí Vercingetòrix, el cap d’una tribu, la dels arverns, situada al cor de l’actual França. Fou l’únic gal que va saber liderar una dura resistència que finalment, però, no serví de res donat l’enginy militar de les tropes romanes.

La rendició de Vercingètorix recreada per Goscinny i Uderzo
La rendició de Vercingètorix recreada per Goscinny i Uderzo
 
Impressionat per aquests fets, Goscinny es proposà rehabilitar en clau d’humor la memòria dels seus avantpassats. L’heroi creat per a l’ocasió fou Astèrix. El seu nom, igual que el de la resta dels seus conciutadans, portava el sufix –rix característic dels cabdills cèltics com Vercingètorix. La història es començaria a reescriure en bona part a partir del 50 aC, poc temps després de la rendició gala. Segons aquesta nova versió, però, Roma encara no podria cantar victòria. Li quedaria per subjugar un llogaret fictici d’Armòrica, al nord-oest de França, habitat pel mateix Astèrix i una cinquantena més de gals.
 
La primera tira del còmic va veure la llum el 29 d’octubre de 1959 amb la revista Pilote. L’èxit fou abassegador. El president de la República Charles de Gaulle (1958-1969) fins i tot va batejar els seus ministres amb els noms d’alguns dels “irreductibles gals”. No debades hi hagué qui comparà el petit David que representava Astèrix amb el mandatari francès que aleshores, en lloc de romans, tenia per Goliats l’USA i l’URSS. Fos quina fos la interpretació, el cert és que el còmic esdevingué un autèntic manual d’història per als més petits. Però, tractant-se d’un producte d’humor, alguna cosa havia de fallar.

Estàtua de Vercingètorix
Estàtua de Vercingètorix


El principal anacronisme el trobem en l’amic de les aventures d’Astèrix, Obèlix, creat seguint la moda de la parella protagonista que requeria el gènere. Els menhirs que sempre carrega pertanyen als anys 3000 i 1000 aC i no tenen res que veure amb la cultura dels primers gals. A pesar d’aquesta llicència i d’altres més, Goscinny es preocupà molt d’ajustar-se a la realitat històrica. És per això que, tot i que Astèrix exercia d’alter ego de Vercingètorix, en dos capítols féu aparèixer el veritable Vercingetòrix. Volia d’aquesta manera deixar constància que França havia tingut un heroi que certament s’havia atrevit a plantar cara a Roma.

Per continuar llegint, clicau aquí.

Aquí teniu un documental del programa Cronos del Canal 33 titulat "L'últim gal"

Aquí teniu un interesssant reportatge de Salvador Cot sobre la visita d'Astèrix a Hispània, sense catalans.

I en aquest enllaç de paròdies d'Astèrix a grans obres d'art.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px