Banner Top

Especulació immobiliària a Roma

Roma és considerada la primera gran cultura del ciment i del bloc. Amb una ciutat superpoblada –arribà al milió d’habitants en època imperial-, la majoria no vivia en mansions senyorials com les famoses domus de Pompeia, sinó en blocs d’apartaments de quatre o cinc pisos d’altura, coneguts com a insulae. Al seu interior s’amuntegaven els petits apartaments unifamiliars (cenacula) amb unes condicions de salubritat i seguretat tan pèssimes que era habitual que cada dia hi hagués incendis i esfondraments.

La ciutat eterna, per tant, distava bastant de la imatge majestuosa que d’ella ens ha venut Hollywood. Els autors antics la descriuen com una urbs plena de bullici, amb gent per tot i amb carrers molt estrets i bruts. Aquesta situació de caos fou aprofitada per Marc Licini Cras (115-53 aC), membre del Primer Triumvirat. No debades, segons Plutarc, gran part de la seva fortuna la féu com a especulador. I és que la fama que adquirí no vingué per ser qui derrotà el temible Espàrtac, sinó per ser el protagonista de les primeres “pilotades” immobiliàries dels que tenim notícia.

Laurence Olivier como Marco Licinio Craso en Espartaco

Sir Lawrence Olivier com a Cras (Stanley Kubrick, Espàrtac 1960)

Cras creà un cos de bombers que impedia que altres apagassin el foc dels habitatges sinistrats fins que la venda quedàs formalitzada per un preu molt baix per després tornar-hi a edificar –a vegades fins i tot eren els seus propis bombers els qui provocaven l’incendi. Si el propietari no volia vendre-l’hi, deixaven que la casa es cremàs del tot. Així Cras es convertí en l’amo de gairebé tot Roma. Per evitar ser denunciat, sempre actuava a través d’intermediaris.

El gran especulador del caput mundi també creà un equip de 500 esclaus arquitectes i constructors que es dedicaven a apuntar els edificis i a treure els enderrocs. Després els llogava o els venia. No feia edificis nous, ja que assegurava que, tenint en compte els incendis i esfondraments que hi havia cada dia, “els aficionats a la construcció s’arruïnen ells mateixos sense necessitat d’enemics”.

maqueta roma

Maqueta de Roma

Cras arribà a ser tan ric que el seu nom, com actualment passa amb el cognom Rockefeller, es convertí en sinònim d’adinerat. Gràcies a la seva enorme fortuna també actuà de prestador amb interessos altíssims. Ironies del destí, tingué un final tràgic. Segons l’historiador Dió Casi, quan Cras fou capturat pels parts després de la batalla de Carras (actual Turquia), aquests li feren beure or fos per aplacar la seva insaciable set de riqueses.

craso muerte 644x362

Mort de Cras, quadre del segle XVI de Lancelot Blondel

En aquest article teniu més informació sobre Cras.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/06/2018), reflexion la condició corrupta de la naturalesa humana:

Articles del web relacionats:
- Arrels clàssiques de la corrupció

La dona del Cèsar, una qüestió d’honor?

La decència és una de les coses que exigim als nostres polítics, però també a les seves parelles. Ho feim apel·lant a la famosa cita “La dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho”. Aquesta cita, però, és fruit d’una mala interpretació d’unes paraules que mai no va dir Juli Cèsar.
 
Cèsar, conegut per la seva bisexualitat, es casà quatre vegades en una època en què els matrimonis eren de conveniència i que només tenien l’objectiu d’enfortir la posició social de les famílies dels contraents. La dita en qüestió està relacionada amb una anècdota protagonitzada per la seva segona muller, Pompeia.

Pompeia
Pompeia
 
L’any 62 aC, essent Cèsar pretor, Pompeia celebrà a casa seva la Bona Dea, una festa religiosa reservada exclusivament a les dones. Durant la celebració, una serventa descobrí la presència d’un intrús, disfressat de dona. Es tractava de Publi Clodi, un jove de l’aristocràcia romana que pretenia Pompeia. Clodi fou capturat i acusat de cometre un sacrilegi.
 
En el judici, Cèsar defensà la innocència de la seva muller, però, davant les crítiques dels seus rivals polítics, es va veure obligat a repudiar-la. Segons conta l’historiador Plutarc a Vides paral·leles, preguntat per aquesta fulminant reacció, contestà: “Perquè vull que, de la meva dona, ni tan sol se’n tingui sospita”. En la Vida dels Cèsars, Suetoni recull la mateixa idea amb unes altres paraules: “És necessari que els meus estiguin exempts de sospita com de crim”. Finalment Clodi, va quedar absolt d’aquell crim.
 
Tanmateix, el crim de Clodi no va ser l’adulteri amb Pompeia, sinó haver-lo practicat en una festa religiosa. Segurament ambdós amants varen consumar el seu amor. El que no podia tolerar la societat romana de l’època és que l’escenari d’aquella unió hagués estat un lloc sagrat. Així doncs, repudiant la seva dona, Cèsar manifestava el seu màxim respecte cap a les institucions religioses.

Juli Cèsar
Juli Cèsar
 
L’emperador August, l’hereu de Juli Cèsar, va ser el primer a dictar lleis contra l’adulteri amb penes importants. Després, el cristianisme també es posicionà en contra de l’adulteri. Amb tot, abans del seu triomf, ja trobam textos estoics de defensa de la perdurabilitat del matrimoni i de la castedat com a virtut.
 
La mentalitat misògina de l’antiguitat va anar calant la idea que no hi havia res pitjor per a un home que la traïció de la seva dona. Després, aplicat a l’àmbit polític, s’exigí que la dona també fos model d’honestedat. D’aquí sorgí, a partir de l’anècdota de la segona dona de Cèsar, la cita “La dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho”.

Aquí teniu un article que parla sobre la condició homosexual de Cèsar.

Articles del web relacionats:
Puritanisme a Roma?
Cèsar no va néixer per cesària
-
 Alea iacta est?
Compte amb les idus de març!
Matrimoni amb amor?

Victòria pírrica

Avui, en el món del futbol, es parla de victòria pírrica per referir-se a una victòria agònica, per la mínima. La primera victòria pírrica, però, tengué una altra connotació: era una victòria que no compensava ja que suposava gran pèrdua. Va ser la que aconseguí Pirrus. El 281 aC aquest rei d’Epir (regió al nord de la Grècia continental) fou requerit pels habitants de la colònia grega de Tarent, al sud d’Itàlia, assetjada pels romans. El monarca hi anà de seguida amb un exèrcit de vint-i-cinc mil homes i vint elefants.
 
Abans de partir, però, Pirrus, volgué consultar l’oracle de Delfos, famós per l’ambigüitat de les seves respostes. En el seu cas li digué en llatí: Aio te, Aecida, romanos vincere posse. Aquestes paraules es podien interpretar de dues maneres diferents: “Et dic, descendent d’Èac, que tu pots vèncer els romans” o “Et dic, descendent d’Èac, que els romans et poden vèncer”.

Mapa de les batalles pírriques
Mapa de les batalles pírriques
 
Pirrus es quedà amb la primera opció, però la seva decepció acabaria essent majúscula. En un primer moment aconseguí posar Roma contra les cordes. Sabent-se guanyador, envià el seu home de confiança, el filòsof Cíneas, per oferir la pau als romans a canvi que respectassin les colònies gregues del sud d’Itàlia.
 
El Senat romà estava disposat a cedir a les demanes de Pirrus, però aleshores va passar un fet que canviari el curs de la història: l’ancià Api Claudi “el Cec” ( 340-273 aC), patriarca de la República, es mostrà així d’indignat:
 
“Prefereixo estar sort, a més de cec, per no sentir deliberar sobre una pau vergonyosa”.
 
Amb aquestes paraules els romans s’ompliren de coratge i començaren a estrènyer l’enemic. Jugaven amb avantatge atesa la sòlida una sòlida política d’aliances amb Cartago, situada a les costes de l’actual Tunísia. Tanmateix, els homes de Pirrus sempre guanyaven les batalles, però amb moltes pèrdues. Així, el 275 aC, després de la batalla d’Heraclea, segons relata l’historiador Plutarc a Vides paral·leles, el líder grec arribà a dir:

 “Una altra victòria com aquesta i tornaré tot sol a casa” (Ἂν ἔτι μίαν μάχην νικήσωμεν, ἀπολώλαμεν)

Bust de Pirrus
Bust de Pirrus

Pirrus no dubtà, doncs, a retirar-se set anys després d’haver arribat a Itàlia. Enrere quedava el somni de convertir-se en el nou Alexandre el Gran, mort mig segle abans. Ell tendria una mort ben poc heroica. En una batalla a la ciutat d’Argos va rebre l’impacte d’una teula que li llançà una anciana. En caure al terra, un soldat el decapità.

Articles del web relacionats:
Vae victis
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike
-
Si vols pau, paga
L'oracle de Delfos

Matar el missatger en temps de la postveritat

En temps de la “postveritat”, el president nord-americà Donald Trump prefereix matar el missatger, és a dir, prefereix culpar els periodistes que donen males notícies en lloc d’assumir-ne la seva pròpia responsabilitat. Aquesta expressió es va començar a gestar a l’antiguitat.

L’historiador grec Plutarc (segles I-II dC), en una de les seves Vides paral·leles, ens parla del militar romà Lucul·le i de les seves guerres a Àsia Menor contra Mitridates del Pont al segle I aC. Segons el relat de l'historiador, el rei armeni Tigranes el Gran, aliat i gendre de Mitridates, s’enfadà molt quan un missatger el va avisar de l’arribada de Lucul·le. Per no sentir aquella mala notícia, el monarca optà per tallar el cap a l’emissari.
 
L’expressió “matar el missatger” queda molt ben reflectida en la pel·lícula 300, que parla de la batalla de les Termòpiles, que va suposar la primera derrota dels grecs contra els perses en el transcurs de les Guerres Mèdiques. És el moment en què Leònides, rei d’Esparta, rep un missatger del rei Xerxes, el qual li demana la submissió de les polis gregues. Davant aquella provocació, Leònides el llança a un pou. Avui Trump segueix la mateixa consigna dels dèspotes de l’antiguitat. Haurem de veure, però, fins quan podrà mantenir aquesta estratègia tan infantil.




Segons Edwy Plenel, director Mediapart, diari digital francès conegut per les seves investigacions, els tres enemics tradicionals del periodisme: “La propaganda, els rumors i les emocions”. I té tota la raó del món. Ho explica Esther Vera, directora del diari Ara, en aquest article.

Articles del web relacionats:
Les llavors de la discòrdia
Fama, la deessa de la postveritat
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
On és la veritat?
Les guerres mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de la història
Heròdot, el primer periodista de la història

Espartans comunistes?

Esparta no només serví de mirall per al nazisme, sinó també per al comunisme, que adoptà com a pare fundacional el legislador Licurg. Tal com descriu l’historiador Plutarc, l’antiga capital de Lacònia no coneixia la propietat privada. L’Estat repartia per igual la terra entre els ὁμοιοι (“iguals”) o espartans de ple dret –les dones quedaven fora d’aquesta categoria. D’altra banda, els ὁμοιοι havien de vestir amb sobrietat i modèstia, sense signes externs de distinció, de manera que no fos possible diferenciar els més rics de la resta del seus conciutadans.
 
Un altre detall que confirmaria l’esperit “col·lectivista” d’Esparta era la institució de la συσσίτια. Es tractava de sopars en comunitat que feien els ὁμοιοι a partir dels vint anys. Segons l’historiador Polibi, els banquets es caracteritzaven per la seva frugalitat amb la clara intenció de fer moderats els homes i evitar manifestacions de supèrbia. En època contemporània Esparta fou tot un símbol per als països comunistes. I no només, però, pel seu esperit col·lectivista, sinó també pel seu esperit de lluita. Prova d’això és que donà el nom a l’Sparta de Praga, un club de futbol txec fundat el 1893 -no confondre amb altres equips que es diuen Spartk en honor al gladiador romà Espàrtac.

Aquí teniu més informació sobre Esparta i el comunisme.

Us deix amb la gran banda sonora de Novecento, tot un regal per als sentits:


Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme

Tots som Espàrtac!

En l’actual era de la globalització capitalista, que ens decapita a tots, tots som Espàrtac! El segle I aC la República romana patí una sacsejada important. Les conquestes territorials havien duit fins a Itàlia un gran nombre d’esclaus de guerra, que patien un tracte indigne. Un d’ells, Espàrtac, un gladiador d’origen traci (l’actual Bulgària), digué basta i entre el 73 i el 71 aC encapçalà una revolta de 50.000 esclaus.

La insurrecció, nascuda a Càpua, es va estendre per tot Itàlia amb importants victòries. Finalment, però, Cras i Pompeu –dos generals d’anomenada- la varen sufocar. Molts dels revoltats foren crucificats al llarg de la via Àpia, als afores de Roma -també, però, s’especula que el mateix Espàrtac hauria mort en el camp de batalla.

Espàrtac el gladiador
Espàrtac el gladiador, protagonitzat per l'increïble Kirk Douglas

A pesar de la seva derrota,  el líder traci aconseguí accelerar la decadència de la República i posar al descobert les misèries d’un sistema polític superb i corrupte. Amb tot, la revolució dels esclaus que liderà fracassà perquè Espàrtac lluitava per un concepte (llibertat) que els seus homes no podien entendre. No debades, durant la gloriosa República, i després amb l’Imperi, l’esclavitud era una necessitat econòmica que no plantejava qüestions ètiques.

Un romà acceptava sense embuts que hi hagués ciutadans lliures i altres esclaus. Hi havia tants d’esclaus (servi atrienses) que cadascun d’ells es dedicava a una feina diferent. Vivien supeditats a l’autoritat del seu amo, el qual els podia flagel·lar per divertiment o sotmetre’ls a abusos sexuals.

Espàrtac, la pel·lícula
A la segona meitat del segle XX, la figura d’Espàrtac es popularitzà encara més gràcies a la novel·la homònima del nord-americà Howard Fast i la seva versió cinematogràfica de 1960, dirigida per Stanley Kubrick. La pel·lícula tingué un fort contingut polític, ja que s’estrenà enmig de la croada anticomunista del senador McCarthy, coneguda com la “caça de bruixes”. Així, els gladiadors representen la lluita dels oprimits per la llibertat contra una Roma que encarna la doble moral dels poderosos i la corrupció del capitalisme.


Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París
Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París
 
Els països comunistes canonitzaren el mite d’Espàrtac per múltiples vies. La URSS va promoure la Espartaquiada, una espècie d’alternativa als Jocs Olímpics que se celebraren entre 1928 i 1952. Així mateix, molts clubs de futbol de l’Europa de l’Est es fundaren amb el nom d’Spartk en honor al gladiador romà.

Aquí teniu més informació sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Aquí teniu el gran moment de la pel·lícula de Kubrick: "Jo som Espàrtac":


I aquí teniu l'escena final de la pel·lícula:


Articles del web relacionats:
El capitalisme que ens decapita
Si Ciceró aixecàs el cap
"Chao", esclavitud?
Gladiadors, la història d'una manipulació
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia

Els escandalosos nus grecs

Els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Amb tot, al segle I aC l’emperador August impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”) per combatre el luxe, el refinament i les extravagàncies que arribaven de l’Orient hel·lenístic. La moral conservadora romana s’escandalitzà sobretot amb els nus de les estàtues dels seus veïns, que eren traslladades i copiades al caput mundi. “L’exposició de cossos nus dels ciutadans és el principi de la vergonya pública”, escrigué el poeta i dramaturg Quint Enni al segle II aC.
 
La glorificació del nu va ser una invenció de l’art grec –els babilònics i egipcis consideraven la nuesa una irreverència. Seguint l’ideal καλοκἀγαθία (“allò bell i bo”), la bellesa de les formes despullades reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit.

Els romans, però, tenien una altra mentalitat. Consideraven que estar despullat era quelcom ofensiu o de mal gust. Ni tan sols en els banys de les termes es mostraven tal com Déu ens ha duit al món. Així ho afirmen diferent fonts, entre elles l’historiador Plutarc (segle I dC). Al segle II dC també sabem que Cató preferia no banyar-se davant del seu fill.

Atletes grecs despullats
Atletes grecs despullats
 
Tal com ja feien els etruscos, els romans mai no es treien la roba a l’hora de fer exercici; mantenien els seus genitals i natges coberts amb una espècie de pantalons coneguts com a subligaculum. Consideraven que els jocs atlètics grecs, sense roba, eren un culte al cos gratuït. La capital del Laci preferia entrenar soldats per a la guerra que púgils per a exhibicions innecessàries. A més, per als seus habitants la nuesa tenia connotacions negatives. No debades, els captius de guerra eren despullats del tot, se’ls feia esclaus i se’ls posava a la venda sense cap peça de roba al sobre.

Subligaculum
subligaculum

 
Així doncs, el pudor itàlic imposà com a complement a les estàtues una toga al voltant dels malucs. A partir d’August els “homes romans” ja apareixen amb cuirassa muscular, la qual és símbol de reialesa i divinitat. L’emperador també féu suprimir el nu en algunes festes religioses, entre elles les Lupercals.

August togat
August togat

Tanmateix, amb el temps, durant la Roma imperial, també trobam escultures nues. Són escultures que representen el caràcter heroic dels emperadors, que són presentats com un déu grec. Només els déus masculins de la cultura clàssica eren representats sempre despullats; no passava el mateix amb les divinitats femenines, amb l’excepció d’Afrodita, la deessa de l’amor.

Escultura de l'emperador  Antoninus Puys (138 dC, Museo Nazionale Romano Palazzo Massimo)
Escultura de l'emperador Antoninus Puys (138 dC, Museo Nazionale Romano Palazzo Massimo)


Estàtua de Septimi Sever de bronze trobada a Xipre el 1928
Estàtua de Septimi Sever de bronze trobada a Xipre el 1928

El nu femení
Pel que fa a la representació dels cossos femenins, cal diferencia entre dos tipus de dones existents a la societat romana: hi havia les matrones, dones de virtut sagrada que sempre eren esculpides sota la idea de pudicitia; d’altra banda, hi havia les esclaves o llibertes sota la tutela del seu amo, de manera que el seu cos, despullat o no, no tenia major consideració.

Mural amb dones a Vil·la dels Misteris (Pompeia)
Mural amb dones a Vil·la dels Misteris (Pompeia)
 
Tanmateix, a partir del primer segle de l’Imperi la mentalitat romana s’anà erotitzant. Així, al segle I dC pels carrers i cases de Pompeia ja foren habituals imatges de dones semidespullades o totalment despullades.

Evolució del cànon estètic femení
Evolució del cànon estètic femení

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre els nus a la cultura clàssica.

Aquest article parla sobre els nus a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Què és la bellesa?
De gresca com els grecs
Puritanisme a Roma?
El mite de la bellesa
-
Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcia
- Penis, un pinzell penjant
Mitologia i el triomf de l'erotisme

La falsa llegenda de la marató

La carrera de la marató és una aportació de l’esperit olímpic modern. Es començà a celebrar en els primers Jocs d’Atenes (1896). Va ser una proposta de l’historiador francès Michel Breal, col·laborador del baró de Coubertin, l’artífex de la restauració dels Jocs Olímpics. La intenció era retre un homenatge a Filípides, el soldat atenès protagonista de la batalla de Marató, que significà la primera derrota dels perses contra els grecs a les Guerres Mèdiques (segle V aC).
 
La versió oficial diu que Filípides va ser el corredor professional (hemerodromos) que s’encarregà de dur la notícia als seus compatriotes. Així, recorregué els prop de 40 kilòmetres que separen l’esplanada de Marató d’Atenes. En arribar a l’àgora exclamà: Νενικήκαμεν!” (“Hem guanyat!”). I acte seguit va caure mort al terra, extenuat per tant d'esforç.

"Le soldat de Marathon", obra de Luc Olivier Merson
 
Tanmateix, aquesta dramàtica gesta és falsa, ja que mescla diverses interpretacions dels fets narrats per Heròdot. El cèlebre historiador d’Halicarnàs relata que Filípides s’encarregà de recórrer una distància de 240 kilòmetres en dos dies per demanar ajuda a Esparta. Resulta, però, que a Esparta tenien les festes patronals, les Carneas, que coincidien amb la lluna plena i en les quals estava prohibit lluitar. Així, Filípides va haver de tornar a Marató amb la mala notícia. Mentrestant, hauria estat un altre corredor qui féu prop de 40 kilòmetres fins a Atenes per anunciar la victòria sobre els perses. I ell mateix hauria pronunciat: “Hem guanyat!”. 

Estàtua actual de Filípides en el trajecte que uneix Marató amb Atenes
Estàtua actual de Filípides en el trajecte que uneix Marató amb Atenes
 
Amb el temps, la imaginació popular combinà ambdós episodis, atribuint així l’autoria de la gesta a Filípides. La seva popularitat augmentà en ser recollit per autors del prestigi de Plutarc. Ja en el segle XIX, la història seria immortalitzada pel poema de l'anglès Robert Browning “Filípides” (1879). Aquest fou precisament el text que inspiraria l’entorn del baró de Coubertin per instaurar la prova de la marató en els Jocs Olímpics de l’era moderna.

La distancia definitiva de la carrera de la marató  (42,195 km) no s’instaurà fins als Jocs de Londres (1908). I no va ser per raons històriques, sinó perquè era la distància que separava el palau de Windsor de l’estadi de White City, el punt de sortida i d’arribada d’aquella carrera.

Pel·lícula de peplum que narra la suposada gesta de Filípides
Pel·lícula de peplum que narra la suposada gesta de Filípides

Si voleu conèixer més detalls de la història de la marató, us recoman aquest enllaç

Articles del web relacionats:
Al gimnàs s'hi va en pèl
Cornelius Atticus, el primer esportista conegut a Mallorca
-
 Coubertin, l'humanista olímpic
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
-
 Les guerres mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de l'antiguitat
-
 Heròdot, el primer periodista de la història
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px