Banner Top

Grècia africana

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" (04/12/2015) de Gestiona Radio. Parl sobre el polèmic llibre del britànic Martin Bernal Atenea Negra. Las raíces afroasiáticas de la civilización clásica (1987). L'obra critica l'eurocentrisme i l'antisemitisme que, al segle XIX, impregnà la historiografia oficial sobre l'antiga Grècia. A més, reivindica la forta influència d'Egipte i el Pròxim Orient en el conegut com a "miracle grec".



Articles relacionats:
Grècia, l'origen egipci del mite clàssic
-
 Grècia: història de la humanitat i la llibertat
-
 De gresca com els grecs
-
 Grècia i Roma, el traspàs de poders
  • Publicat a Mixt

Les Fúries de l’Iraq

Article publicat a l'Ara Balears (08/11/2015)

L’ex primer ministre britànic Tony Blair, de 62 anys, fa mala cara. Fa mesos que no pot dormir. Té mal de consciència per la seva actuació en la guerra de l’Iraq. Les Fúries no aturen d’assetjar-lo. És la viva imatge d’Orestes, el turmentat protagonista de la trilogia Orestíada d’Èsquil (segle V aC). Incitat per la seva germana Electra, Orestes havia mort la seva mare Clitemnestra i el seu amant, els quals havien assassinat el seu pare Agamèmnon, rei de Micenes. De seguida que cometé aquella despietada venjança li sortiren a l’encontre les Erínies, Fúries en l’imaginari romà. Es tractava d’uns monstruosos genis alats que vetlaven per l’ordre social. S’encarregaven sobretot d’encalçar els autors de delictes de sang, a qui embogien i torturaven fins a l’extenuació.
 
Davant aquest setge, Orestes anà a cercar aixopluc a Atenes. Allà Atena instituí un tribunal popular per jutjar-lo. En el veredicte es produí un empat, que implicà l’absolució d’Orestes. Això encara indignà més les Fúries, les quals amenaçaren d’ocasionar immenses desgràcies a la capital de l’Àtica. Finalment, però, Atena les acabà apaivagant i aquells terribles éssers passaren a ser coneguts com les Eumènides o Benignes.

Les Fúries perseguint Orestes
Les Fúries perseguint Orestes
 
Tony Blair, tanmateix, atropellat pel temps i les circumstàncies, encara no ha aconseguit aplacar les seves Fúries internes. Recentment, en una entrevista a la CNN nord-americana, ha demanat perdó, fins a tres vegades, per l’error que va suposar la guerra de l’Iraq iniciada ja fa dotze anys. De la seva cara ha desaparegut el somriu complaent que exhibí en la famosa foto del quartet fanfarró de les Açores, que donà el vistiplau a aquell oprobi. Fent-li companyia hi havia George W. Busch, José María Aznar i José Manuel Durâo Barroso. Ara l’ex primer ministre britànic ha decidit entonar el mea culpa davant la imminent publicació dels resultats d’un comprometedor informe sobre la seva gestió en una guerra que aleshores comptà amb una descomunal propaganda contrària a qualsevol veu discrepant.

Les Fúries es llancen sobre Orestes
Les Fúries es llancen sobre Orestes
 
Blair es penedeix d’haver-se fiat dels serveis d’intel·ligència que asseguraven, de manera interessada, que el règim de Saddam Hussein emmagatzemava armes de destrucció massiva. El laborista lamenta les dramàtiques conseqüències que encara ara està tenint una actuació militar que es va vendre sota l’etiqueta eufemística de “preventiva”. Així, al seu parer, la caiguda de Saddam hauria provocat l’auge imparable del grup terrorista Estat Islàmic i l’actual crisi de refugiats, la més gran que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, l’ex primer ministre britànic falta a la veritat. L’excusa de les armes de destrucció massiva no va ser un error, sinó una mentida orquestrada per justificar una decisió presa deliberadament com a represàlia als atacs terroristes de l’11S.


 

Veient-se investigat, Blair ja s’ha avançat a preparar la seva defensa. Sobre la seva consciència pesen massa els centenars de milers de morts civils que està deixant tanta irresponsabilitat. El 2008, quan estava a punt de deixar la Casa Blanca, Bush ja va reconèixer, encara que amb la boca petita, la desafortunada política dels EUA al Pròxim Orient. El portuguès Barroso, essent president de la Comissió Europea el 2007, també va afirmar, mig avergonyit, que va anar a la cimera de les Açores enganat. Menys humil ha estat Aznar, que al seu dia, ateses les evidències, va assegurar amb sorna que ell aleshores no era “tan llest” com per saber que l’Iraq no tenia armes de destrucció massiva.

La crisi dels refugiats
La crisi dels refugiats
 
Dotze anys després d’aquella ignominiosa invasió, sembla que Blair, malgrat la seva hipocresia, és el que té més remordiments. L’eixordador crit de les Fúries li resulta insuportable. El seu rostre desencaixat el delata. Ara haurem de veure si finalment, tal com va passar amb Orestes, també se celebrarà un judici contra ell i els seus obtusos còmplices. Així ja ho ha demanat gent del seu propi partit. Tanmateix, en cas que el Tribunal Penal Internacional de La Haia se’n faci càrrec, el judici per la major tragèdia de la humanitat d’aquest segle acabaria essent una pantomima. No debades, és una ingenuïtat pensar que el sancta sanctorum de la justícia occidental s’atrevesqui a dictaminar a favor de les Fúries, és a dir, d’una indignada ciutadania. Per molt, doncs, que ens vulguin reconvertir en les Benignes, difícilment es podrà aplacar la nostra ira. Queda clar que la impunitat alimentada pel cinisme només serveix perquè els nostres dirigents continuïn cometent els mateixos excessos que tant de caos i misèria han duit al món.

Aquí teniu la conferència "Las Furias. De la alegoría política al desafío artístico" impartida per Miguel Falomir Faus, Cap de Departament de Pintura Italiana i Francesa:



Articles del web relacionats:
Electra tampoc no patia cap complex!

Grècia, l'origen egipci del mite clàssic

Extracte en català del reportatge publicat a la revista Clío (novembre 2015)

Per a molts no hi ha dubte que Grècia és el bressol de la cultura occidental. Als últims anys, però, aquest tòpic ha començat a ser desmuntat per un nou corrent historiogràfic que centra la seva atenció en Egipte i el Pròxim Orient. No debades, els grecs foren plenament conscients de les seves arrels afro-asiàtiques. Fou a principis del segle XIX quan els escriptors romàntics propugnaren un imatge castissa de Grècia inspirada per l’antisemitisme imperant del moment. 

La història és molt fàcil de manipular. I havent-hi prejudicis pel enmig, encara més. La historiografia occidental dóna per fet que l’origen de la civilització hel·lena es remunta al segon mil·lenni aC quan un grup de pobles procedents dels Balcans envaí la península grega. Aquests primers grecs, que ja parlaven una llengua indoeuropea, foren coneguts com a micènics, ja que el seu principal centre d’operacions fou Micenes, una ciutat a 90 kilòmetres al sud-oest d’Atenes. Al segle XII aC, just després de la famosa guerra de Troia i havent sotmès ja la pròspera civilització minoica de Creta, la cultura micènica s’ensorrà i donà pas a un nou grup de pobles invasors del nord, els doris, els quals també parlaven un dialecte grec.

Coincidint amb la irrupció dels doris, Grècia se sumí en quatre segles d’absolut silenci, el que es coneix com l’època Fosca. Després, però, a partir del segle VIII aC, la civilització grega ressorgí de les cendres, donant lloc al conegut com a “miracle grec”. Aquesta expressió, encunyada al segle XIX per l’orientalista francès Ernest Renan, serví per qualificar el sorprenent i inesperat auge que experimentà aleshores la cultura hel·lena. No debades, pràcticament ex nihilo, en una terra suposadament beneïda pels déus, va aparèixer la polis com a nucli urbà, la filosofia, els gèneres literaris, la democràcia i tot un reguitzell de fites que constituïren el que s’ha considerat com la base cultural d’Occident. A partir d’aquest “miracle”, en l’imaginari europeu aviat va calar la idea d’una cultura “immaculada”, propagant-se des d’un petit racó del mar Egeu.

Historiografia antisemita
Tanmateix, als últims anys aquesta tesi tan eurocèntrica i contaminada pel “xovinisme continental” ha començat a ser qüestionada per un altre corrent d’investigació, encapçalat per Martin Bernal. El 1987 aquest estudiós britànic trasbalsà el món acadèmic amb la publicació d’Atenea Negra. Las raíces afroasiáticas de la civilización clásica. El llibre, amb un títol conscientment provocador, denuncia l’esbiaix racista i antisemita que adquirí la historiografia grega de principis del segle XIX. Aleshores la filologia i l’antropologia ja havien posat de moda el terme indoeuropeu per definir la primera llengua que es parlava a Europa des de temps antics. L’indoeuropeu no trigà a ser associat amb el concepte de raça ària, de la qual derivaven tota la resta de pobles europeus i amb la qual es justificà la superioritat de la cultura europea i el mateix imperialisme europeu [...].

Aquí teniu l'entrevista que em varen fer al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (04/12/2015) arran de la publicació d'aquest reportatge:



  • Publicat a Clío

L'oracle de Delfos

Extracte del reportatge publicat el gener 2011 a la revista Sàpiens (núm. 99)

Considerat el centre del món, Delfos fou la seu de l’oracle més important de l’antiguitat. No només fou consultat pels grecs, sinó també per pobles del Pròxim Orient. Les seves respostes determinaren el curs de grans episodis de la història antiga. 
 
Bona part de la història de l’antiguitat es va escriure a Delfos. No és casual que aquest indret, a 180 km al nord-oest d’Atenes, fos considerat el centre religiós més important de l’antiga Grècia. Es tracta d’un dels emplaçaments més impressionants del país, escortat al nord pels nevats cims del mont Parnàs –on els grecs imaginaren l’estatge de les muses-, i al sud, per un majestuós bosc d’oliveres banyat al fons per les aigües del golf de Corint. Conta la mitologia que, després del seu naixement en la inhòspita illa de Delos, Apol·lo, déu de l’endevinació, buscà un lloc on fixar el seu santuari. Zeus de seguida recomanà al seu fill que s’establís a Delfos. No debades, aquest era un indret amb una simbologia especial arran d’una història ben curiosa.

L'oracle (1880, Camillo Miola)
L'oracle (1880, Camillo Miola)
 
Un dia el pare dels déus havia decidit buscar el centre de la Terra. Per trobar-lo havia llançat una àguila, la seva au consagrada, des d’Orient i una altra des d’Occident. Els dos ocells s’havien topat a Delfos i des de llavors aquest punt s’havia convertit en el kilòmetre zero del món antic. Una pedra amb forma d’ou, anomenada ómphalos (“melic” en grec), així ho recordava. Segons la tradició, aquesta era la pedra que Rea havia donat a Cronos per evitar que devorés el seu últim fill, Zeus. Havia sortit de la boca del crònida després que el pare dels déus aconseguís fer-li-la vomitar juntament amb la resta dels seus germans.

L'oracle de Delfos
L'oracle de Delfos


Per continuar llegint clicau aquí.

Aquí teniu més informació sobre els oracles a l'antiguitat.

Aquest capítol del programa "This is art" de TV3 està dedicat a l'èxtasi.

Articles del web relacionats:
Reflexions sobre la màxima de Delfos: "Coneix-te a tu mateix".
- Esclaus de l'horror vacui


Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" de Punto Radio (24/01/2011) per parlar sobre l'oracle de Delfos.



Aquest documental explica molt bé el paper de Delfos en la religió grega:



Articles del web relacionats:
Reflexions sobre la màxima de Delfos: "Coneix-te a tu mateix".
- Esclaus de l'horror vacui

La guerra de les biblioteques de l’antiguitat

Extracte del reportatge publicat el maig de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 91) amb l’assessorament de Joan Alberich, professor de Filologia Clàssica de la UAB.

La febre pel llibre començà fa vint-i-cinc segles a Egipte. La biblioteca grega d’Alexandria, hereva de la mesopotàmica Nínive, fou el primer intent seriós de posar per escrit “la memòria de la humanitat”. Aviat, però, li sortí una rival: la biblioteca de Pèrgam, a l’actual Turquia. D’una naixé el papir i de l’altra el pergamí. SÀPIENS ressegueix el que es coneix com la primera guerra freda cultural de l’antiguitat

Si hi ha una biblioteca que ha marcat la història d’Occident aquesta és la d’Alexandria. No debades, és la nostra principal font de coneixement de l’antiguitat. Només ens ha arribat, però, prop d’un deu per cent del que guardaven les seves parets. Si no hagués estat pels incendis que patí, segurament ara sabríem molt més del nostre passat. I és que el material emprat aleshores per a l’escriptura, el papir, molt vulnerable, jugà una mala passada a la història. Més resistent fou el suport que s’utilitzà en la primera gran biblioteca coneguda en el món antic, la de Nínive, a Mesopotàmia, on s’emmirallà la d’Alexandria. Situada no gaire lluny de Mossul, al nord de l’Iraq, a la mateixa zona on va néixer l’escriptura fa 5000 anys, el seu estri per emmagatzemar informació foren les tauletes de fang, un element prou abundós en una regió regada pels rius Tigris i Eufrates.
 
La biblioteca de Nínive havia estat fundada al segle VIII aC pel rei assiri Sargon II amb la voluntat de col·leccionar les cròniques dels seus dominis. Al segle VII aC, però, els babilonis i els medes assaltaren la ciutat, posant fi a tres segles de regnat d’una de les majors potències de l’antic Pròxim Orient. Tot i que també saquejaren la biblioteca, les tauletes d’argila quedaren pràcticament intactes. Els seus signes, que pertanyien a l’escriptura cuneïforme –de caràcter sil·labo-logogràfic- no serien desxifrats fins al segle XIX per l’arqueòleg britànic Henry Rawlinson. Fou una fita tan important com la de la pedra Rosseta per a l’escriptura jeroglífica: ja es pogueren llegir llibres com el Poema de Gilgamesh, considerada l’obra narrativa més antiga de la humanitat. La biblioteca d’Alexandria, fundada quatre segles més tard que la de Nínive, trencaria esquemes amb la seva predecessora. I no només perquè deixà d’utilitzar el fang.
 
Alexandria
Tot començà el 331 aC, quan Alexandre el Gran, després d’envair Egipte, decidí fundar una ciutat oberta a la Mediterrània. En honor seu, naixia Alexandria com a nova capital del país del Nil en substitució de Memfis. El seu port estava arrecerat per l’illa de Faros, que acabà donant nom al famós far, una de les set meravelles del món antic. Després de posar la primera pedra, el conqueridor marxà corrents cap a Pèrsia. Mai més no tornaria a trepitjar la ciutat. Només hi tornaria el seu cadàver per prendre-hi sepultura. Quan l’imperi es repartí entre els seus generals, Egipte tocà a Ptolemeu. El seu objectiu fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d’efervescència cultural s’acabà canalitzant a través  de l’Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

Aquí teniu un article deliciós de Francesc-Marc Álvaro, periodista de La Vanguardia, dedicat a les biblioteques personals. Es titula "El último refugio".

Aquí teniu un documental molt interessant sobre la biblioteca d'Alexandria:



Articles del web relacinats
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Biblioteques, la memòria de la humanitat

Eivissa, l’illa de l’excepció

Extracte del reportatge publicat el març 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 53), amb l'assessorament de l’arqueòleg Javier Aramburu.

Portada de la Sàpiens amb el reportatge citat
Portada de la Sàpiens amb el reportatge citat



Eivissa és l’illa més diferent de les Balears. El seu fort llegat feniciopúnic, el tracte especial que rebé de Roma i la forma com els catalans la colonitzaren l’han convertit en un món apart dins l’arxipèlag. Tant és així que un grup d’estudiosos de la Universitat de les Illes ha demostrat que l’actual població de la Pitiüsa major té una genètica diferenciada de la resta.
 

La genètica és una caixa de sorpreses. Els eivissencs de soca-rel encara no es saben avenir que per les seves venes pugui corre sang fenícia, vint-i-set segles després de l’arribada del seus primers avantpassats. La UIB, però, s’ha preocupat de constatar-ho amb proves. Primer ha analitzat l’ADN de 200 persones amb llinatges autòctons que almenys tenien pares i avis nascuts a Eivissa. Paral·lelament ha estudiat les herències genètiques d’altres poblacions de l’entorn de les Balears, com ara Catalunya, València, el nord d’Àfrica, el sud d’Europa i el Pròxim Orient. La comparació entre les dues mostres no ofereix cap mena de dubte: mentre que els mallorquins i menorquins presenten un substrat genètic gairebé idèntic al de la resta del llevant peninsular i d’Europa, la genètica dels eivissencs s’emparenta amb la dels habitants de l’Orient Mitjà. Aquesta és precisament la terra d’on sortiren els fenicis que al segle VII aC s’establiren a la Pitiüsa major i que alhora foren els pares dels cartaginesos que més tard poblaren de manera continuada l’illa. Però, com és possible que aquesta herència genètica hagi pogut resistir les successives invasions que ha patit Eivissa? La història, com sempre, en té la clau.

Els primers pobladors
L’arribada dels fenicis a les Pitiüses no va ser casual. Abans que la Mediterrània fos batejada pels romans com a Mare Nostrum, ells en foren els seus reis indiscutibles des del 1200 aC. Ni els grecs, que sempre els miraren de reüll, els pogueren fer ombra. De fet, foren els hel·lens qui encunyaren el seu gentilici. El nom prové de phoinikes, que significa "els vermells". Al·ludia a la porpra, un colorant vermell, tirant a morat, que s'obtenia de la closca d'un tipus de mol·lusc abundant a les costes del Pròxim Orient. Amb aquest color, sinònim d’opulència, solien anar pintades les naus amb què els fenicis, des del seu Líban natal, aconseguiren arrabassar als grecs l’hegemonia de les nostres aigües. Aquests aventurers intrèpits fins i tot d’endinsaren a l’Atlàntic per arribar a les Illes Britàniques i bordejar la costa africana. Gràcies a les rutes marítimes que descobriren pogueren proveir l’Orient de tot tipus de joies i metalls.

Aquí teniu informació sobre l'estudi genètic que demostra que els eivissencs són diferents.

Articles relacionats: 
- Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç, suplement "Ara diumenge" del diari Ara (31/08/2014)
- Eivissa 1968: Franco contra els hippies, revista Sàpiens (núm. 66, abril de 2008)

Eivissa, l'illa de la sal

Compte amb els grifons!

No ho sabem, però en totes les nostres cases tenim un petit monstre que cada matí, quan ens rentam la cara, ens dóna el bona dia. Estic parlant del grifó. No es tracta de cap barbarisme, per molt que la gent preferesqui dir aixeta (“grifo”, sense accent, sí que és un castellanisme). El Grifó, el Griu o el Grif era un animal mitològic originari de l’antic Pròxim Orient, meitat lleó, meitat àguila. Tradicionalment, el lleó ha estat sempre el rei dels animals terrestres i les àguiles són les més majestuoses de totes les aus. El Grifó, doncs, reunia les millors característiques de cadascun d'ells.

Grifó en un escut
Grifó en un escut
 
En la mitologia grega, els Grifons vigilaven els tresors d’Apol·lo i les copes de Dionís, les conegudes crateres. Els romans els representaven només amb propòsits decoratius en frisos i en les potes de taules, altars i canelobres. Aquests usos arquitectònics predominaren durant l’edat mitjana, on aparegueren en forma de gàrgoles (paraula d’origen onomatopeic), per on queia l’aigua de les teulades o de les fonts.

Grifó a façana d'edifici de Rostok (Alemanya)
Grifó a façana d'edifici de Rostok (Alemanya)

Així s’explicaria que, quan es varen començar a fabricar les claus metàl·liques dels banys, aquestes també adoptassin una figura zoomorfa, especialment animals monstruosos com el grifó. D’aquí el seu nom a casa nostra. Ara, però, ja no espanten. Els grifons també són molt presents en l’heràldica, on representen la força i el valor.

Grifó a l'escut de Sa Pobla (Mallorca)
Grifó a l'escut de Sa Pobla (Mallorca)

Lisístrata o el xantatge sexual femení

El tòpic –que alguns consideren masclista- diu que darrere un home hi ha una gran dona. Així doncs, serien les dones les que mouen el món. Això ja ho va reflectir al segle V aC el comediògraf grec Aristòfanes en la seva obra Lisístrata, on un grup de dones ateneses, liderades per Lisístrata, du a terme un curiós xantatge: decideixen no mantenir relacions sexuals amb els seus homes fins que no acabi la guerra del Peloponès, que des de fa vint anys enfronta Atenes i Esparta. Les dones, fent d’ “escalfabraguetes”, se surten amb la seva. No debades, els homes atenesos i espartans, amb les “engonals insuportablement inflamades” (sic),  acaben signant la pau. Triomfa així el famós lema “Fes l’amor i no la guerra”.
 
Vaga sexual
Vaga sexual

Lisístrata a Àfrica
Lisístrata (Λυσιστράτη, “la que dissol l’exèrcit”) és considerada la primera feminista de la literatura clàssica, fortament misògina. Al continent africà la seva ombra és molt allargada. El 2003, a Libèria, sota la pressió d’una vaga sexual, el Moviment de Dones per a la Pau pogué acabar amb catorze anys de guerra civil. En la mateixa Àfrica Occidental, el 2012, a Togo, les dones seguiren l’exemple de les liberianes i aconseguiren, en una setmana, l’alliberació de presos polítics.

El 2009, a Kènia, Lisístrata també irrompé en la política. Un grup de dones proposaren fer una vaga de cames creuades per aconseguir la reconciliació de l’aleshores president Mwai Kibaki i el primer ministre Raila Odinga. Al cap d’una setmana, davant aquella abstinència sexual forçada, els companys d’ambdós polítics els  forçaren a enterrar la destral de guerra. Les dones fins i tot s’oferiren a pagar les prostitutes del país per eliminar qualsevol competència. El gener de 2017 un altre grup de dones de Kenia ha tornat a proposar un nou boicot sexual per aconseguir la seva targeta electoral de cara als comicis del 8 d’agost. L’objectiu és derrocar el president Uhuru Kenyatta, que aspira a un segon mandat.

L’ombra mundial de Lisístrata
El 2011, a l’illa filipina de Mindanau, les dones d’una cooperativa també tiraren d’entrecuix perquè dues aldees deixassin les armes. El mateix any, a Colòmbia, les dones de Barbacoas, al departament de Nariño, aguantaren 110 dies de vaga sexual amb l’objectiu que els seus marits es posassin a reparar una carretera. El 2006 les parelles dels “pandilleros” del municipi colombià de Pereira ja havien aconseguit, creuant les cames, reduir els nivells de violència entre bandes en una de les comunitats més violentes del país.

El febrer de 2011 Lisístrata també seria reivindicada a Bèlgica. El país es trobava sense govern gairebé vuit mesos després de les eleccions. Davant la impossibilitat dels polítics francòfons i flamencs d’arribar a un pacte, la senadora socialdemòcrata flamenca Marleen Temmerman, ginecòlaga de professió, va proposar una vaga sexual: "Si totes ens posem d'acord –declarà- en l'abstinència sexual, estic convençuda que podrem aconseguir que les negociacions avancin més ràpid. Ja se sap què pensen els homes sobre aquestes coses". Finalment, però, hi hagué acord i no va caldre fer cap boicot sexual.

Lisístrata
Lisístrata

La figura de Lisístrata també va estar molt present a l’inici de la guerra d’Iraq –aquesta, vegada, però, s’eliminà qualsevol referència sexual. El 3 de març de 2003 es posà en marxa un acte teatral global anomenat Lysistrata project (Projecte Lisístrata). De forma simultània, més de 42 país feren un clam a favor de la pau recitant una lectura dramatitzada de l’obra d’Aristòfanes.
 
El cinema també s'ha encarregat de revisitar la història de Lisístrata. N’és un bon exemple La font de les dones (2011) del cineasta franco-romanès Radu Mihaileanu. La protagonista és una jove musulmana, Leila, d’un poble del Pròxim Orient. Està farta del sotmetiment als homes i d’haver de dur ella mateixa i totes les dones del poble l’aigua d’un pou a les seves llars. Per obligar els homes a col·laborar en les tasques domèstiques, anima les seves companyes a declarar-se en abstinència sexual. Aquest és el tràiler:



A Espanya, el 2002 el director de cinema Francesc  Bellmunt també va fer una adaptació de Lisístrata no gaire ben aconseguida. Aquí en teniu el tràiler:


Aristòfanes també té una altra comèdia on les dones són les protagonistes. Es titula L’assemblea de les dones o Les assembleistes. Les dones ateneses, disfressades d’home, prenen el poder a mitjançant un cop d’estat. Estan fartes de veure com ho fan, de malament, els homes, i anuncien un programa de reformes realment comunistes. Fa poc l'actor Juan Echanove ha presentat una nova versió d'aquesta obra al Teatre Romà de Mèrida. Aquí en parla:



En aquest enllaç trobareu un mapa amb totes les Lisístrates del món.

I aquest article del fantàstic blog "Literatura grega en escena" parla de l'absentisme sexual a Lisístrata.

Articles del web relacionats:
Consoladors contra la histèria
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px