Banner Top

Per què va caure l'Imperi Romà?

La versió oficial, del tot simplista, diu que l'Imperi Romà va caure per culpa de les invasions bàrbares - l'expressió no pot ser més xenòfoba. El 395, en morir l’emperador Teodosi (d’origen hispà), l’Imperi quedà dividit definitivament en dos. La part occidental, que des de temps de Maximià (286-305) ja tenia la capital a Milà, passà a mans del fill petit Honori, d’onze anys; i la part oriental, amb seu a Constantinoble, del fill gran, Arcadi.

Honori, donat que era menor d’edat, estava sota la tutela del general Estilicó, d’origen vàndal. Abans de morir, Teodosi ja havia premiat la seva lleialtat nomenant-lo cap dels exèrcits per a les dues parts de l’Imperi. El 402, davant l’avanç dels pobles bàrbars, Estilicó decidí traslladar de Milà a Ravenna la capital de la part occidental. Situada al nord d’Itàlia, a la costa adriàtica i envoltada d’aiguamolls, era una ciutat més inexpugnable.

Mapa de les invasions bàrbares
Mapa de les invasions bàrbares


Alaric
Tanmateix, el 410 el rei dels gots, Alaric, evità Ravenna i es dirigí directament a Roma, que continuava essent un símbol. La saquejà durant tres dies. L’atac al cor de Roma suposà un cop psicològic molt fort. Queia el mite dels vuit segles d’invulnerabilitat de la gran potència civilitzadora de l’antiguitat –la primera invasió bàrbara s’havia produït al segle IV aC a mans de les tropes gal·les de Brennus.

Àtila
Després d’Alaric, els romans hagueren de plantar cara a un altre poble bàrbar: la terrible tribu dels huns d’Àtila, que, provinents d’Àsia central, havien arrasat amb mitja Europa. Àtila apareix descrit a les cròniques com el prototip de bàrbar despietat. No debades, fou batejat pels filoromans historiadors amb el sobrenom “el flagell de Déu” (Flagellumm Dei), equiparant-lo amb una plaga bíblica. D’ell deien que, allà on trepitjava el seu cavall, la gespa no hi tornava a créixer. Tal era la por que infonia. No aconseguí, però, fer-se amb Roma. Gràcies a la intervenció del papa Lleo I, Àtila no arribà a atacar la Ciutat Eterna.

Àtila
Àtila

Genseric
Es creu que els huns d’Àtila s’havien desplaçat de l’Àsia central cap a l’oest arran d’un canvi climàtic. El seu temut avanç pel continent europeu obligà molts pobles germànics a creuar el Rin. D’aquests pobles, els que feren més mal per allà on passaren foren els vàndals –el seu nom avui en dia encara és sinònim, injustament, de devastació. El 455 un dels seus caps, Genseric, saquejà Roma, però, gràcies una altra vegada a la intermediació del papa Lleó I, s’aconseguí que la Ciutat Eterna no fos incendiada i que es respectàs la vida dels seus habitants.

Genseric
Genseric saquejant Roma (Karl Briullov)

Odoacre
Tanmateix, la desintegració de l’Imperi romà d’Occident ja era imparable. La seva defunció arribaria el 4 de setembre de 476 –curiosament el darrer emperador de l’Imperi romà d’Occident, Ròmul August, de 14 anys i deposat pel bàrbar Odoacre, portava el nom del fundador de la ciutat eterna tretze segles enrere. Mentrestant l’Imperi romà d’Orient es mantingué fort. Sobrevisqué mil anys més, fins al 29 de maig de 1453, que va ser quan els turcs conqueriren la seva capital, Constantinoble. L’edat mitjana constitueix precisament aquest període, des de les invasions bàrbares fins a la caiguda de Constantinoble.

El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)
El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)

Interpretació cristiana de la caiguda de Roma
Després del cop psicològic que provocà el saqueig de Roma el 410 per part d’Alaric, intel·lectuals pagans del moment culparen el cristianisme d’aquest cataclisme per haver abolit el culte als antics déus. La rèplica vingué de Sant Agustí, bisbe d’Hipona (Tunísia). En la seva obra La Ciutat de Déu (411) sostingué que les desgràcies que assotaven Roma derivaven precisament del seu anterior paganisme, que l’havia conduït a la corrupció i al vici. Segons la seva interpretació, la pecaminosa Roma, descrita com una nova Sodoma, no havia fet cas de les advertències dels profetes i, en conseqüència, havia estat castigada oportunament pels bàrbars, els quals havien estat triats per la providència per complir aquesta seva missió.

Sant Agustí
Sant Agustí

Interpretació pagana de la caiguda de Roma
Al segle XVIII, el segle de les Llums, començaren a sorgir noves teories sobre la caiguda de l'imperi romà d'Occident. Les tres principals són aquestes:
  • Important crisi econòmica: inflació, devaluació de la moneda, escassetat d’aliments...
  • Tesi de l’historiador britànic Edward Gibbon, autor de la influent obra Història de la decadència i caiguda de l'Imperi Romà (1776-1788). Per a Gibbon les causes de la decadència romana foren bàsicament dues: la pujada al poder d’emperadors simpatitzants del cristianisme –el missatge pacífic del qual anava en contra de la idiosincràsia bèl·lica romana- i la integració a l’exèrcit romà d’un contingent considerable de soldats bàrbars, molts d’ells cristianitzats, que mai no tingueren el suficient patriotisme per a defensar correctament l’Imperi.
  • Mescla racial dels pobles, en sintonia amb les teories racials pseudodarwinianes de finals del segle XIX. Se suposava que el vigor dels romans havia disminuït en contraure matrimoni amb pobles de races “inferiors”.

Llibre d'Edward Gibbon
Llibre d'Edward Gibbon


Tanmateix, avui en dia les causes de la decadència de l’Imperi Romà d’Occident continuen essent objecte d’especulació. És evident, però, que no hi degué haver una sola causa.

Quan parlam d'invasions bàrbares, tenim el cap grans hordes d'incivilitzat. Aquest fragment de "Jocs de trons" reflectiria una mica els enfrontaments de l'antiguitat:



Aquí teniu un documental sobre l'auge i caiguda de l'Imperi Romà:


Articles del web relacionats:
Armini, el Bin Laden de l'antiga Roma
- Boudica, l'amazona que protagonitzà el primer Brèxit
El lament de Zenòbia, l'amazona de Palmira
Roma com a justificació del colonialisme modern
Roma, història de la humanitat i la llibertat
Roma segons Ròmul?

Paraules amb coneixement

No podem anar per la vida sense conèixer-nos bé a nosaltres mateixos. Γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), avisava una famosa sentència esculpida en el frontispici del temple de Delfos, el centre religiós més important de l’antiga Hèl·lade –en llatí aquest aforisme fou traduït com a Gnosce te ipsum. Per conèixer-nos bé a nosaltres mateixos cal mirar-nos (specio, en llatí) bé dins (intro-) nosaltres. 

La clau, doncs, és la introspecció. Cal cercar a dins i no a fora. Ne te quaesiveris extra (“No intentis cercar-te fora”), deia al segle I dC el poeta satíric llatí Persi. I Sant Agustí d’Hipona (segle V dC), un dels pares de l’Església, tornava a insistir en la mateixa idea Noli foras ire, in te ipsum redi; in interiore homine habitat veritas (“No vagis fora, torna a tu mateix. En l’home interior habita la veritat”). Només pouant en les nostres ànimes podrem fer realitat la frase que al segle V aC el poeta grec Píndar emprava per esperonar els atletes: “Arriba a ser allò que ets”.

 

Gnosce te ipsum.
Gnosce te ipsum.
 
El verb grec per a conèixer (γιγνώσκω) encara avui ens il·lumina molt a través d’un bon grapat de derivats: agnòstic (dit de qui declara inaccessible a l'enteniment humà tota noció de l'absolut), gnosticisme (corrent filosoficreligiós, nascut al segle III dC, que es basa en l’afirmació de l’existència d’una forma suprema de coneixement, la gnosis), diagnòstic, pronòstic (o prognosi), gnoseologia (que, com a sinònim d’epistemologia, és una ciència que estudia els postulats i les hipòtesis científiques) o prosopopagnosi (incapacitat per reconèixer rostres, πρόσωπον).
 
El coneixement dóna saviesa (σοφία). I els amants (φιλέω) de la saviesa són els filòsofs. La persona que suposadament encunyà aquest terme fou Pitàgores de Samos al segle VI aC. Fins aleshores els pensadors eren coneguts com a físics. El nom al·ludia a l’objecte de les seves observacions, la natura (φύσις), la qual cosa revela que en un principi filosofia i ciència formaven part de la mateixa disciplina. La ciència que s’encarregà d’estudiar la realitat que hi ha més enllà (μετα) del món sensible s’acabà coneixent com a metafísica -així es conegué un llibre d’Aristòtil.

Pitàgores (Josep de Ribera, 1630)
Pitàgores (Josep de Ribera, 1630)
 
Tant Plató com Aristòtil afirmaren que la filosofia va néixer al segle VI aC a partir del sentiment d’admiració, perplexitat (θαυμασμός), que sentia l’home davant l’espectacle de la natura. Això va ocórrer al segle VI aC a Jònia, a les costes de l’actual Turquia. Aleshores els famosos presocràtics -anteriors a Sòcrates, el pare de la filosofia al segle V aC- varen començar a qüestionar les explicacions mítiques donades a determinats problemes.

Per tant, l’admiració anà de la mà del dubte. “Saber dubtar és el principi de la filosofia”, insistí Aristòtil. S’inicià així el que s’ha volgut conèixer com el trànsit del μῦθος (“conte”) al λόγος (“raó”), encara que aquesta expressió seria bastant matisable. Els llatins traduïren λόγος per ratio, d’on tenim, raó, raciocini, enraonar (= discutir), raonar (= pensar) o ració.

Els grecs no situaven la ment en el cervell, sinó en el diafragma (< διαφράσσω, “separar”), el múscul pectoral encarregat de la respiració. És per això que la paraula per a diafragma (φρήν), també significava enteniment. D’ella tenim esquizofrènia (+ σχίζω, “dividir”, manca d’equilibri psicològic), frenesí (excitació extrema), frenopatia (+ παθος, “malaltia”, part de la medicina que estudia les malalties mentals) o oligofrènia, que és un tipus de retard mental (+ ὀλίγος, “poc”). La mens llatina en grec era νόος, d’on tenim paranoia, que és quan tenim la ment allunyada (παρα) de la realitat.

Filosofia
Filosofia

De φρήν (“enteniment”), els grecs feren derivar φρόνησις, que en llatí es traduí per prudentia, és a dir, “qui veu (video) amb antelació (pro-)” -la mateixa arrel conté la paraula providència. En el seu famós mite de l'auriga, Plató considera la φρόνησις com la virtut pròpia de l'ànima racional. Per la seva banda, Aristòtil lligava la φρόνησις amb l’ εὐβολία, la capacitat de jutjar amb discerniment (el terme està compost per εὐ, “bo”,  i βουλέυω (“deliberar”, “decidir”). Al seu parer, una adequada deliberació és imprescindible per aconseguir la preuada felicitat o terme mig.

Mite de l'auriga o del carro alat
Mite de l'auriga o del carro alat

Els set savis de Grècia
Abans de l’aparició de la filosofia, els prohoms amb una certa ascendència intel·lectual eren coneguts com a σοφοί (“savis”). Els més coneguts foren els “Set savis de Grècia”, que varen viure entre els segles VII i VI aC. Paradigmes del seny i la justícia, es tractava de gent de pau i de diàleg, constructors d’un ordre social.
 
El llistat oficial d’aquests homes “prudents” varia d’un autor a un altre. La seva saviesa es concentrava en màximes, moltes de les quals varen acabar esculpides en el frontispici del temple de Delfos: el mateix “Coneix-te a tu mateix (atribuït a Tales de Milet)”, “Res amb excés, tot amb mesura” (de Soló, el famós legislador atenès), “La majoria dels homes són dolents” (de Bies de Priene, també legislador), “La moderació és el millor” (del tirà Cleòbul de Lindos), “Sigues previsor amb totes les coses” (del també tirà Periandre de Corint), “Has de saber escollir l’oportunitat” (de l’estadista Pítac de Mitilene) o “No desitgis allò que és impossible" (del també estadista Quiló de Lacedemònia).

Un filòsof escrivint (1650), obra del mestre de l’ Anunci als Pastors. Mostra un filòsof en acció, a qui el cervell bull; l’escena transmet la força amb què la lectura “crida” l’escriptura; no és una lectura obedient, sinó una lectura crítica que construeix una veritat interior
Un filòsof escrivint (1650), obra del mestre de l’ Anunci als Pastors. Mostra un filòsof en acció, a qui el cervell bull; l’escena transmet la força amb què la lectura “crida” l’escriptura; no és una lectura obedient, sinó una lectura crítica que construeix una veritat interior

Consciència per a existir
Els romans tenien dues paraules per al verb “conèixer”: gnosco o nosco (que seria el calc del γιγνώσκω grec) i scio. De gnosco tenim paraules com cognitiu, ignot, ignar (no saber res), incògnita, notícia, noció, notori, noble, reconèixer, ignorar, enyorar, que deriva d’ignorar (en un primer moment, enyorar significava “ignorar el lloc on es troba algú” i, posteriorment, “trobar a faltar algú”).

De scio tenim ciència, neci (< ne scio, “no saber”) o consciència (< cum scientia, “amb coneixement”; és una paraula que encunyà al segle I aC Ciceró a partir del terme grec συνείδησις). El llatí va ser la llengua de referència de la ciència fins al segle XVIII. La seva influència encara és ben present en la Royal Society de Londres, la societat científica més antiga del Regne Unit i una de les més antigues d’Europa. No debades, el lema d’aquesta entitat és Nullius in verba (“En paraules de ningú”).

Filòsof en meditació, Rembrandt (1632)
Filòsof en meditació, Rembrandt (1632)


La sentència procedeix d’una de les Epístoles d’Horaci (segle I aC). En ella el poeta romà es compara amb un gladiador que, ja retirat, es troba a la fi lliure del jou de l’esclavitud. En la Royal Society, però, la sentència cobra un altre sentit. S’interpreta com una negació rotunda a acceptar com a veritat les opinions d’autoritats polítiques o religioses. Així s’estableix que la veritat només es pot assolir mitjançant l’experimentació, és a dir, a través del mètode científic.

Conèixer per criticar
Per conèixer cal criticar, paraula derivada κρίνω. En un principi aquest verb significava separar. Amb el temps, amplià el seu camp semàntic. No debades, quan criticam, destriam, posam a una part i a una altra el que ens agrada i el que no. Per criticar, doncs, cal tenir criteri.

A partir de κρίνω, al segle V aC Hipòcrates, el pare de la medicina, encunyà el terme crisi (κρίσις) per al·ludir al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Després, en l’àmbit econòmic, el concepte faria referència a moments de pertorbacions, fluctuacions.

llocs filosofia

Mapa dels filòsofs a l'antiga Grècia

Curiosament, a l’antiga Grècia els actors es conegueren com a hipòcrites, ja que interpretava, “jutjava” diferents papers. Amb tot, en un primer moment, l’hipòcrita era qui donava una resposta, “interpretava” un somni o un oracle i, per tant, distingia els significats que amaguen les coses.

Tot aquest llegat lingüístic conforma la nostra existència (< ex, “des de” + sisto, “posar dret”), és a dir, ens fa “sobresortir” de la resta del món animal. Per qualque cosa ens diuen Homo Sapiens! Existir, però, implica resistir, insistir i persistir. I viure implica sobreviure en convivència

Convé tenir present l’inici de la Metafísica d’Aristòtil:

"Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber. Així ho indica l'amor als sentits perquè, al marge de la seva utilitat, són estimats per si mateixos, i el que més de tots, el de la vista. En efecte, no només per tal d'obrar, sinó també quan no pensem fer res, ens estimem més la vista, per dir-ho així, a tots els altres. I la causa és que, d'entre el sentits, aquest és el que més ens permet conèixer i els que ens mostra moltes diferències". 

Paraula d'Èsquil
Paraula d'Èsquil
No hem de tenir por a filosofar. Ho recordava al segle III aC Epicur, el pare de l’hedonisme, a Carta a Meneceu:

“Que ningú pel fet de ser jove tingui por de filosofar, ni pel fet de ser vell se’n cansi. (…) El que diu que el temps de filosofar no li ha arribat encara o ja li ha passat és com si digués que encara no li ha arribat o que ja li ha passat el temps de la felicitat; així doncs, tant el jove com el vell han de filosofar: el vell per trobar-hi rejoveniment i alegria pel temps viscut; i el jove per guanyar serenitat i valentia de cara al futur”.

Des dels seus inicis els filòsofs es varen dedicar a contemplar al món. Al segle XIX, però, l’alemany Karl Marx va dir que ja era hora que passassin a l’acció. Així ho va afirmar a la seva obra Tesi sobre Feuerbach (1845): “Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo”.

El filòsof Xavier Rubert de Ventós té la resposta a la pregunta “Per què filosofia?”

“I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Sovint se cita la frase de Sòcrates “només sé que no sé res”. I és que efectivament la filosofia ni sap gaire ni dona quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l’art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia és més aviat el verí, la inquietud, l’eterna recerca del pensament insatisfet”.


Ludwig  Wittgenstein també té una frase per a la reflexió: "La filosofia és una lluita contra l'embruixament del nostre enteniment fet a través dels mitjans del nostre llenguatge."

Paraula de Chaplin
Paraula de Chaplin



També per a la reflexió és aquest fragment de l’entrevista que el periodista Carles Capdevila va fer a Markus Gabriel, filòsof alemany i autor del llibre “¿Por qué el mundo no existe?” (Diari Ara, 03/04/2016):

 
[...] La filosofia sempre intenta ser una alternativa a la religió però mai ho aconsegueix [...]. La filosofia és una mena de patiment. Has de raonar contínuament, cosa difícil, perquè als éssers humans ens agrada ser irracionals. Per això ens emborratxem i diem estupideses. Per això tenim estereotips i violència. Els éssers humans tenim el dret de ser irracionals. Però ser filòsof és negar-se el dret a la irracionalitat. Per tant, en aquest sentit, la filosofia també és cruel, violenta i terrible. Per això no serem mai com una secta. Però no es pot desestimar el poder de la filosofia. Agafem la paraula política, que es van inventar Plató i Aristòtil. No existiria la política tal com la coneixem si no fos per la filosofia [...].
¿Hi ha una frontera clara entre la filosofia i l’autoajuda?
I tant! La filosofia no t’ajuda gens, en aquest sentit. La filosofia t’ajuda a entendre les coses millor. És tota l’ajuda que en reps. No em fa una persona més feliç. Ser feliç és tremendament difícil, i depèn de tota mena de factors que ningú pot controlar. No pots ser feliç i tenir un càncer mortal, perdoni! Per descomptat que pots intentar ser feliç i riure molt i tot això. Però si jo avui tinc un accident terrible i perdo les cames, és una cosa terrible, la filosofia no m’ajudarà! La medicina m’ajudarà i potser la meva família, però la filosofia no pot fer res per tu. No hi ha salvació, això és el que pots aprendre a través de la filosofia: no hi ha salvació ni felicitat eterna.

Aquí teniu un llistat de dones filòsofes que, per desgràcia, sempre han estat eclipsades pels homes.
Les dones filòsofes, les grans marginades
Les dones filòsofes, les grans marginades


Aquí teniu recomanacions de dones filòsofes.

Una de les divises dels filòsofs hauria de ser aquesta cita de les Geòrgiques de Virgili (2,490): Felix qui potuit rerum cognoscere causas (“Feliç qui és capaç de descobrir les causes de les coses”).

Aquí teniu una entrevista a Nemrod Carrasco, el filòsof que ha inspirat el personatge de Merlí.

Sovint els filòsofs han de conviure amb la incomprensió dels seus semblants. Sobre això, Epictet, savi estoic grec del segle I dC, advertia el següent a la seva obra Enquiridió:

"Si desitges dedicar-te a la filosofia, prepara't a ser escarnit qualque vegada, prepara't a ser befat per molta gent, prepara't a què et preguntin: "¿Com és que ens ha sortit de sobte un filòsof?" i "¿D'on ha sortit aquesta cella aixecada?" Tu no tinguis, certament, la cella aixecada, sinó que limita't a aquelles coses que et semblin millors, com aquell qui ha estat assignat per Déu a aquest lloc."

Aquí teniu un qüestionari de la revista Sàpiens titulat "Quin filòsof va dir què?"

Aquest article parla sobre la malaltia de creure que saps.

Altres frases per a la reflexió:

  • "La filosofia és una lluita contra l'embruixament del nostre enteniment fet a través dels mitjans del nostre llenguatge” (Ludwig Wittgenstein, 1889-1951)
  • “Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro” (René Descartes, 1596-1650)
  • “El món no m’entén i jo no entenc el món” (Paul Cézanne, 1839-1906).
  • “La saviesa no ens ve donada, sinó que hem de descobrir-la nosaltres mateixos, en un viatge que ningú pot estalviar-nos ni fer per nosaltres” (Marcel Proust, 1871-1922).
  • "Cada persona és una illa en si mateixa, en un sentit molt real, i només podrà construir ponts cap a altres illes si està disposada a ser ella mateixa i es permet ser ella mateixa” (Carl Rogers, psicòleg nord-americà, 1902-1987).



Esquema dels diferents corrents filosòfics a l'antiguitat clàssica
Esquema dels diferents corrents filosòfics a l'antiguitat clàssica

La filosofia és l'art de preguntar. D'això parla aquest article de "Filosofar".

Aquí teniu un article interessan sobre el coneixement a la civilització vèdica.

Aquest altre article parla sobre la utilitat de la filosofia avui en dia.

Aquest enllaç parla sobre vuit hàbits que ajudaren els filòsofs a pensar millor.

Aquí teniu una entrevista a la filòsofa Marina Garcés.

Aquí teniu un llistat d'anècdotes dels filòsofs més famosos.

Aquí teniu les meves intervencions a "Sapere aude", la secció de filosofia moderna del programa "Múltiplex", d'IB3 Ràdio.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?



Aquí teniu les meves reflexions sobre la màxima de Delfos "Coneix-te a tu mateix" (Gabinet de crisi, IB3 Ràdio, 31/03/2015)



I aquest vídeo del programa "Amb filosofia" està dedicat a "Fer-se preguntes":




I aquí teniu un vídeo dels primers filòsofs de l'antiga de Grècia:



Articles del web relacionats:
El pes de pensar
Sapere aude?
-
 L'oracle de Delfos
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome

Els misteriosos Reis d'Orient

Avui, nit de Reis, toca desvetllar el misteri d’aquests personatges que tanta feina donen als pares. Sant Mateu és l’únic dels evangelistes que en parla. Diu que vénen d’Orient, però fa servir la paraula grega μάγοι, que té dos possibles significats: sacerdots perses experts en astrologia i matemàtiques o bruixots, curanderos. Més endavant, Tertulià (160-220), un dels pares de l’Església, interpreta que aquests mags són en realitat reis. Es basa en el següent fragment del Salm 72: “[…] els reis d'Aràbia i de Sebà li oferiran presents[…]”.
 
Reis andalusos?
El 2012 el papa Benet XVI, ara emèrit, introduí un nou element polèmic al voltant de la nacionalitat dels Reis. Afirmà que podrien procedir del sud d’Andalusia, concretament de l’antiga i enigmàtica civilització de Tartessos. Es basava en les següents paraules del Salm 72 (versicle 10-11): “Els reis de Tarsis i de les illes li portaran obsequis; els reis d'Aràbia i de Sebà li oferiran presents. Li faran homenatge tots els reis, se li sotmetran tots els pobles”.

Tartessos
Tartessos


Eren realment tres?
Les Sagrades Escriptures tampoc no ens diuen que els Reis fossin tres. Al segle II el teòleg Orígens d’Alexandria interpretà que eren tres a partir dels tres regals que feren al nin Jesús: or -símbol de la seva condició reial-, encens –resina aromàtica, el fum de la qual puja fins al cel i, per tant, apel·la a la condició divina de l’infant- i la mirra –una goma que es feia servir en els enterraments i, per tant, recorda la seva condició humana.

L'adoració dels Reis d'Orient (Rubens)
L'adoració dels Reis d'Orient (Rubens)
 
Al segle V dC el papa Lleó I va ser qui establí que els Reis eren oficialment tres d’acord amb aquests tres regals, que serien l’origen de la cultura dels regals el 6 de gener, el dia de l’Epifania (“aparició” en grec), és a dir, de la presentació en societat del nin Jesús, després d’haver aconseguit sortejar la massacre dels Sants Innocents –el costum de regalar carbó per a les criatures que s’han portat malament provindria d’Itàlia.
 
Amb tot, els tres Reis també podrien representar les tres edats de l’home: Gaspar (joventut), Baltasar (maduresa) i Melcior (vellesa). El seu nom oficial apareix per primera vegada en un text apòcrif –és a dir, no canònic-, datat entre els segles IV i V. És l’Evangeli armeni de la infància. Hi surt Melkon (Melcior), rei dels perses, Baltasar, rei dels indis, i Gaspar, rei dels àrabs.

Els quatre Reis d'Orient
Els quatre Reis d'Orient
 
Hi podria haver hagut, però, un quart rei d’Orient anomenat Artaban. Qui popularitzà aquest personatge injustament oblidat va ser Henry van Dyke, un teòleg presbiterià nord-americà que el 1896 escrigué un conte nadalenc titulat The Other Wise Man (“L’altre Rei Savi”). Segons aquest relat, Artaban fou qui animà la resta de Reis a seguir l’estel de Betlem. S’endarrerí, però, per atendre un moribund. Aleshores els seus companys no l’esperaren i, un cop arribat a Betllem, Artaban fou fet pres pels soldats d’Herodes. Seria alliberat al cap de 33 anys, l’any de la mort de Jesús. El dia de la seva resurrecció una pedra li caigué al cap, provocant-li la mort.

L'adoració dels Reis d'Orient >(1628-1629, Rubens, Museo del Prado)(1628-1629, Rubens, Museo del Prado)"/>
L'adoració dels Reis d'Orient >(1628-1629, Rubens, Museo del Prado)
 
I d’on surten els camells?
Sant Mateu tampoc no ens diu res dels camells. És Sant Agustí (350-430) qui els anomena, basant-se en unes paraules del profeta Isaïes. Sant Agustí, tanmateix, concreta que més aviat serien dromedaris, més resistents i capaços de córrer grans distàncies.

El camell i el forat de l'agulla?
El camell i el forat de l'agulla?
 
En tot cas, els camells són uns animals molt evangèlics per culpa, però, d’una mala traducció. És famosa la cita de Sant Mateu: “És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu" (Mt 19:24). Si miram el text grec original ens trobam la paraula κάμιλος (“corda”), que Sant Jeroni (circa 331/345-420), en la seva Vulgata (la traducció al llatí de la Bíblia), confongué amb κάμηλος (“camell”).
 
Era negre Baltasar?
La primera representació iconogràfica dels Reis d’Orient és un fris de l’església de San Apolinar Nuovo (Ràvenna), datat del segle VI. Curiosament no hi trobam cap rei negre. I és que Baltasar no seria negre fins al segle XVI. Aleshores es considerà que els tres Reis representaven les tres races que, d’acord amb la Bíblia, hi havia hagut en un primer moment a partir dels tres fills de Noè: Jàfet, Sem i Cam. Melcior representava l’Europa que havien ocupat els descendents de Jàfet; Gaspar, l’Àsia dels descendents de Sem; i Baltasar, l’Àfrica dels descendents de Cam.

Fris de l’església de San Apolinar Nuovo
Fris de l’església de San Apolinar Nuovo
 
On són enterrats els Reis?
Després d’adorar el nin Jesús, els Reis se n’haurien anat a l’Índia, on haurien estat batiats per l’apòstol Tomàs, el qual els féu bisbes. En morir després d’anys de predicació, haurien estat enterrats a Pèrsia. Segons la tradició, al segle IV santa Elena, mare de Constantí –l’emperador que el 313 legalitzà el cristianisme- ordenà cercar les restes dels Reis d’Orient. Un cop trobats, haurien anat a parar a un mausoleu fet a posta a Constantinoble.
 
Al segle VI, però, l’emperador bizantí hauria regalat el sarcòfag dels Reis d’Orient al bisbe de Milà. Al segle XII l’emperador germànic Barba-roja saquejà Milà i oferí el sarcòfag a l’arquebisbe de Colònia (Alemanya). Allà, al cap d’un segle, davant l’afluència de pelegrins, es decidí construir-hi una catedral que albergàs el reliquiari dels Reis d’Orient. Encara és hora que els facin una anàlisi d’ADN.

Sarcòfag dels Reis a la catedral de Colònia (Alemanya)
Sarcòfag dels Reis a la catedral de Colònia (Alemanya)
 
Avui nit de Reis, ens agradi o no aquesta història, no ens podem perdre la cavalcada de Ses Majestats, una tradició que només se celebra a Espanya des del segle XV i que més tard arribaria a República Dominicana. A la resta de països llatinoamericans no celebren la cavalcada, però sí la tradició dels regals el dia dels Reis –és el cas d’Uruguai.

La Befana italiana
A Itàlia, en comptes de Reis, tenen una bruixa que nom Befana, que ve d’Epifania, ja que  reparteix regals la vigília de l’Epifania. Segons la tradició, els Reis li havien demanat que l’acompanyassin a l’estable del nin Jesús, però ella s’hi negà. Després se’n penedí i els anà a cercar amb una bossa plena de dolços.

Befana
Qui porta els regals per Nadal a Europa?
Qui porta els regals per Nadal a Europa?


A Irlanda el dia dels Reis hi una una tradició masclista, el Nadal de les dones, el Nollaig na mBan. Mònica Planas ho explica en aquest article.

Aquí teniu un article de Mireia Rosich que parla sobre el regal d'una reina.

Si voleu conèixer més detalls sobre la història dels Reis d'Orient, mirau aquest vídeo de TV3.

En aquest article Jordi Llovet ofereix més informació sobre la història dels reis d'Orient.
En aquest reportatge de La Vanguardia teniu més informació sobre la història dels Reis.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra parla sobre la mirra. I en aquest altre article Sierra dóna més informació sobre els reis d'Orient.

Articles relacionats:
Desitjos siderals
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Els orígens del cristianisme
25 de desembre, la història d'una estafa
Nadal com a catarsi
-
 Rectificar és de reis
La mort de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting
-L'origen de la iconografia nadalenca

Per què llegim en silenci?

Extracte del reportatge publicat el març de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 77) amb l’assessorament del Catedràtic de Lingüística de la UB, Jesús Tuson.

Avui dia la lectura s’ha convertit en un acte solitari, íntim i, sobretot, silenciós. Als inicis de la paraula escrita, però, la norma habitual fou llegir en veu alta. El canvi de tendència no es produí fins al segle IX dC, amb la generalització dels signes de puntuació. 
 
L’historiador grec Plutarc (segle I-II) relata una anècdota ben curiosa. Al segle IV aC les tropes d’Alexandre el Gran quedaren atònites quan veren el seu general llegint en silenci una carta de la seva mare. Vuit segles després, Sant Agustí conta en les seves Confessions una altra anècdota similar. Li va passar quan es traslladà de Cartago (Tunísia), la seva terra natal, a Milà, on l’havien cridat per fer classes de literatura i retòrica. A la ciutat italiana va conèixer Sant Ambrosi, un lector poc convencional atès el que diu d’ell: “Quan llegia, els seus ulls recorrien les pàgines i el seu cor entenia el seu missatge, però la seva veu i la seva llengua estaven quietes” (Confessions VI 3, 3-4). Ens pot costar creure-ho, però a l’antiguitat la norma habitual no era llegir en silenci, com fem ara la majoria de nosaltres, sinó en veu alta. Fou a partir del segle IX dC, amb la generalització dels signes de puntuació, quan s’imposà la lectura silenciosa.
 
La lletra parlada
El grec clàssic disposava de més de deu verbs per referir-se a l’acció de llegir. El que ens ha arribat, però, és el que li manllevà el llatí: legere. Significa “recollir, seleccionar”. Una etimologia similar té el verb anglès “read”. Entre les seves accepcions trobem la d’ “endevinar, interpretar”. Tots aquests significats ens remeten a un temps en què llegir era considerat un procés visual de selecció i anàlisi de paraules. Les primeres lletres que donà l’escriptura fa cinc mil anys a Mesopotàmia arribaren sota la forma de signes pictogràfics. Ja aleshores es creia que cada signe tenia ànima pròpia i que, per tant, havia de ser verbalitzat oralment. Els llatins encunyaren una expressió molt il·lustrativa al respecte: scripta manent, verba volant. En l’actualitat ha passat a significar “allò escrit perdura, les paraules se les emporta el vent”. Antigament, però, expressava precisament el contrari. Es fixà com a lloança de la paraula dita en veu alta  –que té ales i pot volar-, en comparació amb la silenciosa paraula sobre la pàgina –que està immòbil, morta. Davant un text escrit, el lector tenia l’obligació de prestar la seva veu a les lletres mudes, les scripta, perquè es convertissin, segons la curiosa distinció bíblica, en verba, paraules parlades, esperit. De fet, els idiomes primordials de la Bíblia –l’arameu i l’hebreu- no distingeixen entre l’acte de llegir i de parlar: ambdues accions es designen amb la mateixa paraula.
 
No és casualitat que l’escriptura es concebés en els seus inicis com un acte verbal. Nascuda com un instrument per ajudar a la memòria humana, la seva irrupció es produí en una societat on la parla era el mitjà habitual d’aprenentatge. Ja a la Grècia clàssica, els rapsodes i els aedes eren els encarregats de recitar els grans poemes homèrics, la Ilíada i l’Odissea, davant un auditori nombrós –queda clar, doncs, que, tot i que ve del llatí littera (“lletra”), la literatura va ser oral durant bona part de la seva història. Va ser al segle VIII aC, amb l’adopció de l’alfabet fenici, quan aquests textos es fixaren per escrit per assegurar la seva pervivència a les futures generacions. Fou, sens dubte, una gran revolució que no agradà, però, a tothom [...]

Podeu clicar aquí per continuar llegint.
Aquí teniu un article interessant de Miquel Àngel Llauger, del diari Ara, titulat "Llegir en veu alta".

Articles del web relacionats:
- Llibres que ens fan lliures
- Bob Dylan, el nou Homer
- "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital:



Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.


Roma. Història de la Humanitat i la Llibertat

Ha estat un luxe i un plaer participar en un projecte editorial molt ambiciós de Sàpiens Publicacions: la "Història de la Humanitat i la Llibertat". M’he encarregat de la redacció dels volums de Grècia i Roma amb l'assessorament d'Isabel Rodà, catedràtica d'Arqueologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest cap de setmana (30-31 de maig), per 9,95 euros, es podrà adquirir el volum de Roma amb el diari La Vanguardia

"Història de la Humanitat i la Llibertat" és una obra divulgativa insòlita en el nostre país ja que el seu fil conductor és la llibertat. Des de la prehistòria fins als nostres dies, aquesta enciclopèdia posa l'accent en la lluita permanent de l'ésser humà per aconseguir cotes més grans de llibertat i progrés.

Aquest volum porta per títol "Roma i els fonaments del nostre món". Roma, una petita ciutat del Laci, va començar com una monarquia del món etrusc, es va convertir en república i va aixecar un nou poder polític i militar que va derrotar i absorbir tots els seus adversaris. Un imperi convertit en referència per a tots els imperis posteriors. L’aparició del cristianisme i les anomenades "invasions bàrbares" el van transformar i, poc després, el van fer desaparèixer. 

Entre els personatges destacats hi ha Virgili, Cèsar August, Jesús, Sèneca o Sant Agustí. A l'apartat 'El dia de la llibertat' trobem la rebel·lió de Virat, l'aixecament d'Espàrtac contra Roma, la revolta de Boudicca, la Llei de les XII Taules o la implantació dels 'alimenta', un programa de benestar d'ajuda als pobres i als orfes de l'imperi.

Aquí teniu un tast de com és aquest volum dedicat a Roma.

I aquí teniu un enllaç de Sàpiens sobre "10 idees equivocades de l'antiga Roma".

Aquí teniu un enllaç interessant que parla sobre com el cinema ha tractat la història de Roma.

Si us interessa aconseguir el volum de Roma i el de Grècia, basta que telefoneu a Sàpiens Publicacions 902 15 10 50. Us els enviaran a casa per 22 euros (despeses de transport incloses)

Història de la Llibertat i la Humanitat
Història de la Llibertat i la Humanitat



Aquí teniu un llistat curiós sobre els emperadors romans:

Emperadors romans
Emperadors romans

Aquí teniu un breu resum de la història de Roma:




Aquí teniu l'interessant documenta "Roma, la construcció d'un imperi":


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px