Banner Top

Les llavors de la discòrdia

Article publicat a l'Ara Balears (06/12/2015)

La deessa Eris fa temps que no ens deixa viure en pau. Passa gust sembrant discòrdia entre nosaltres. Ella és, segons la mitologia grega, la personificació d’aquest mal. Ja en filosofia trobam el concepte erística associat al mètode que, en els debats, fan servir els qui pretenen la victòria a tota cosa, independentment de la veritat o falsedat de les seves tesis. Al segle IV aC Plató emprava el terme despectivament per referir-se a la manera d’actuar dels sofistes, els mestres ambulants de la paraula. El contraposava a la dialèctica, el vertader art del diàleg que cerca el coneixement de la veritat i que ja havia propugnat Sòcrates, el pare de la filosofia.


 
Avui no són pocs els mitjans de comunicació que també s’han abonat al mètode de l’erística. Ho fan seguint la trista màxima periodística: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. Basta recordar la portada de La Razón de l’estiu passat on es podia llegir que la flamant batlessa de Madrid, Manuela Carmena, passava unes “vacances de luxe” en una vil·la que costava 4.000 euros a la setmana. Després va resultar que la primera edil compartia aquelles despeses amb tres inquilins més i que, en tot cas, els doblers havien sortit de la seva pròpia butxaca i no de les arques públiques. El novembre de 2012, a pocs dies de les eleccions catalanes, el diari El Mundo també va acusar l’aleshores batle de Barcelona, Xavier Trias, de tenir milions d’euros a Suïssa. I un altre cop la informació va ser falsa. Ambdues capçaleres acabaren matisant o rectificant, encara que amb lletra petita, el seu periodisme pamfletari. Tanmateix, s’havien sortit amb la seva: calumnia que alguna cosa queda.

 


Tots aquests titulars malintencionats responen al que l’italià Umberto Eco ha anomenat la “màquina del fang” en la seva darrera novel·la Número Zero. L’expressió fa referència a la capacitat que tenen alguns mitjans de crear notícies tòxiques, sovint falses, amb l’objectiu de danyar la reputació de determinats personatges. És la cara fosca del quart poder en mans d’empresaris, que estan més interessats en els rèdits econòmics que no pas en l’ètica periodística. “No són les notícies les que fan el diari, sinó el diari el que fa les notícies”, diu el director del rotatiu de l’obra d’Eco, un perfecte home de palla.
 
Aquest periodisme sense escrúpols ja va ser retratat el 1974 en la magistral pel·lícula Primera Plana, de Billy Wilder, que oferia una visió còmica del funcionament de la redacció d’un diari de Chicago de 1920. Anys abans, el 1941, a Ciutadà Kane, el director Orson Welles ja havia traçat el perfil de William Randolph Hearst, el creador de la premsa sensacionalista, també coneguda com a groga. El 1898 aquest magnat nord-americà no dubtà a promoure la guerra de Cuba per poder vendre més diaris. També va ser el primer a crear un gran imperi mediàtic que aprofità per enfonsar els seus enemics i afavorir la seva pròpia carrera política.


 



Ara el periodisme, tot i haver viscut alguns moments gloriosos, torna a sucumbir a la  “màquina del fang”. Els seus sequaços, que s’erigeixen en herois de la informació, recorren a l’erística dels sofistes de l'antiga Grècia. Per tal de cobrar, també són capaços de dir qualsevol barbaritat. Molts d’ells, encotillats en les pàgines dels diaris, s’apunten a fer de tertulians de ràdios i televisions per tenir un altaveu més potent des d’on continuar atiant el foc de la crispació. És una conducta del tot irresponsable, indigne de qui es fa dir periodista. I, mentrestant, la ciutadania amb poques ganes d’esprémer-se el cervell ho dóna tot per bo. I aquests són, segons Eco, els pitjors efectes de la “màquina del fang”: la passivitat dels consumidors davant tantes notícies tergiversades.

 
Així doncs, el quart poder, que havia de ser el garant de la democràcia, està més desacreditat que mai. No falten els periodistes que actuen com a polítics i polítics que intenten fer de periodistes. Sort que avui, en l’era tecnològica, tenim més canals d’informació que ens permeten tenir una visió més calidoscòpica d’una realitat del tot complexa.

Malcom X
Malcom X
 
El protagonista de la novel·la d’Eco ens acaba donant la raó quan exclama que “els periòdics no estan fets per difondre, sinó per encobrir notícies”. En aquest sentit no deixa de ser curiós el silenci mediàtic que a casa nostra, en època de vaques grasses, imperà sobre els casos de corrupció. Ara, amb l’inici de la campanya electoral, la deessa Eris es prepara per continuar sembrant les llavors de la discòrdia. I no tendrà clemència amb un poble, que tot i sortir de la seva letargia, continua mig entabanat.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/09/2017), reflexion sobre la desinformació en l'era de la informació:



Aquí teniu el documental "Las cloacas de Interior", que parla de la guerra bruta de l'Estat contra l'independentisme català i altres herbes.

Aquí teniu un llistat de reflexions sobre la llibertat d'expressió.

Aquí teniu un interessant article sobre el llenguatge com a arma de destrucció massiva.

Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)

Aquest article de Melcior Comes parla de la perversa relació entre periodisme i política. Es titula "Els favors i els favorits".

Aquí teniu un llistat de pel·lícules que parlen sobre periodisme.

Aquí teniu un articel de Kike Oñate que parla sobre els mitjans de comunicación a Espanya i els seus propietaris.

Amb motiu del 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, aquí teniu una entrevista a la veterana periodista Rosa Maria Calaf.

Per acabar, aquí teniu el gran discurs del periodista Edward Murros a la pel·lícula Good Night, And Good Luck (2005), de George Clooney. Defensa la televisió com a un gran mitjà de comunicació, sempre que sigui ben gestionat:


Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Heròdot, el primer periodista de la història

I aquí teniu fragments de la gran pel·lícula Primera plana:





I aquest és el tràiler de Ciutadà Kane:

 

Vercingetòrix: el vertader Astèrix

Extracte del reportatge publicat el juliol de 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 57) amb l’assessorament de Carles Buenacasa, professor d’Història Antiga de l’UB.

Astèrix no és un personatge del tot fictici. El seu creador, Renné Goscinny, s’inspirà en un capitost gal que certament s’atreví a desafiar les tropes romanes de Juli Cèsar. El seu nom és Vercingetòrix i és un dels referents mítics més importants del nacionalisme francès. 
 
Es diu que la història l’escriuen sempre els vencedors. Hi ha, però, casos en què aquesta màxima s’ha intentat revertir a favor dels vençuts. Les vinyetes d’Astèrix en són un bon exemple. El seu impulsor fou un editor cansat que a la França de mitjan segle XX els seus fills només llegissin còmics americans. Volia un producte nacional, de cultura francòfona, similar al Tintin que aleshores ja tenia Bèlgica. L’encàrrec va anar a parar a mans del guionista Renné Goscinny i del dibuixant Albert Uderzo. Goscinny, però, com a gran ordidor d’historietes que era  –havia participat en els guions de Lucky Luke i del Petit Nicolàs-, va ser qui va  tenir la idea d’ambientar un còmic en temps de la dominació romana. Tenia molt presents els textos llatins que de petit havia traduït a l’escola. I va ser en un d’aquests textos, el de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar, on va trobar la seva font d’inspiració.
 
El llibre relata les campanyes militars del gran general romà durant els vuit anys (del 58 al 51 aC) que va necessitar per sotmetre les Gàl·lies, unes regions ocupades ara per França, Bèlgica, el sud d’Holanda, els cantons occidentals de Suïssa i la part alemanya de la riba occidental del Rin. Cèsar ho va tenir tot més o menys fàcil fins que s’interposà en el seu camí Vercingetòrix, el cap d’una tribu, la dels arverns, situada al cor de l’actual França. Fou l’únic gal que va saber liderar una dura resistència que finalment, però, no serví de res donat l’enginy militar de les tropes romanes.

La rendició de Vercingètorix recreada per Goscinny i Uderzo
La rendició de Vercingètorix recreada per Goscinny i Uderzo
 
Impressionat per aquests fets, Goscinny es proposà rehabilitar en clau d’humor la memòria dels seus avantpassats. L’heroi creat per a l’ocasió fou Astèrix. El seu nom, igual que el de la resta dels seus conciutadans, portava el sufix –rix característic dels cabdills cèltics com Vercingètorix. La història es començaria a reescriure en bona part a partir del 50 aC, poc temps després de la rendició gala. Segons aquesta nova versió, però, Roma encara no podria cantar victòria. Li quedaria per subjugar un llogaret fictici d’Armòrica, al nord-oest de França, habitat pel mateix Astèrix i una cinquantena més de gals.
 
La primera tira del còmic va veure la llum el 29 d’octubre de 1959 amb la revista Pilote. L’èxit fou abassegador. El president de la República Charles de Gaulle (1958-1969) fins i tot va batejar els seus ministres amb els noms d’alguns dels “irreductibles gals”. No debades hi hagué qui comparà el petit David que representava Astèrix amb el mandatari francès que aleshores, en lloc de romans, tenia per Goliats l’USA i l’URSS. Fos quina fos la interpretació, el cert és que el còmic esdevingué un autèntic manual d’història per als més petits. Però, tractant-se d’un producte d’humor, alguna cosa havia de fallar.

Estàtua de Vercingètorix
Estàtua de Vercingètorix


El principal anacronisme el trobem en l’amic de les aventures d’Astèrix, Obèlix, creat seguint la moda de la parella protagonista que requeria el gènere. Els menhirs que sempre carrega pertanyen als anys 3000 i 1000 aC i no tenen res que veure amb la cultura dels primers gals. A pesar d’aquesta llicència i d’altres més, Goscinny es preocupà molt d’ajustar-se a la realitat històrica. És per això que, tot i que Astèrix exercia d’alter ego de Vercingètorix, en dos capítols féu aparèixer el veritable Vercingetòrix. Volia d’aquesta manera deixar constància que França havia tingut un heroi que certament s’havia atrevit a plantar cara a Roma.

Per continuar llegint, clicau aquí.

Aquí teniu un documental del programa Cronos del Canal 33 titulat "L'últim gal"

Aquí teniu un interesssant reportatge de Salvador Cot sobre la visita d'Astèrix a Hispània, sense catalans.

I en aquest enllaç de paròdies d'Astèrix a grans obres d'art.

Condons contra la sífilis

A l’estiu tota cuca viu. I les cuques més revetleres convé que es posin un condó per prevenir-se de la sífilis. Aquesta malaltia de transmissió sexual agafa el nom del protagonista d’un poema del segle XVI titulat en llatí Syphilis sive morbus Gallicus (“Sífilis o el mal francès”). El seu autor fou el metge italià Girolamo Fracastoro. En el poema, Syphilus –del grec σίαλος (“porc”) + φίλος (“amic”)- és un criador de porcs que, per haver ofès el déu Apol·lo, és condemnat a patir una malaltia venèria que a Espanya i a Itàlia, durant els segles XVI i XVII, fou coneguda també amb el sobrenom de “mal francès”.

A principis del segle XVI la sífilis ja estava causant vertaders estralls entre la població europea. Qui va saber captar la dimensió d’aquest drama va ser el pintor manierista Angelo Bronzino (Florència, 1503 – 1572). El 1545, per encàrrec de la cort de Cosme de Médicis, va realitzar la seva obra mestra: Al·legoria del triomf de Venus. El quadre feia referència als mals d’una malaltia de transmissió sexual, venèria, que, per tant, retia culte a Venus, la deessa de l’amor i del sexe.

Al·legoria del triomf de Venus (Bronzino), National Gallery de Londres
Al·legoria del triomf de Venus (Bronzino), National Gallery de Londres


En el centre, Venus i Cupido, en una voluptuosa abraçada, representen la sexualitat masculina i femenina. A la seva dreta, un nin juganer i rialler obsequia la parella amb una pluja de pètals de rosa, símbol de passió. En la part superior, sostenint un vel blau, apareix el Pare Temps (Cronos), amb el seu rellotge d’arena, i, a l’esquerra, l’Oblit, que, amb una màscara, intenta oblidar les penoses conseqüències d’aquella unió. El Pare Temps, però, descorre el vel, mostrant a l’espectador el que vendrà després de l’amor carnal: els signes de la sífilis. Aquest signes ja es fan evidents en el personatge que hi ha al costat esquerra del quadre, el qual es recargola de dolor, tapant-se la cara.

Personatge amb sífilis del quadre
Personatge amb sífilis del quadre "Al·legoria del triomf de Venus"
 

En mans de mercuri
Durant molt de temps (des del segle XVI fins a finals del segle XIX), els tractaments amb compostos de mercuri foren utilitzats per curar la sífilis. Eren tractaments llargs i dolorosos, amb múltiples efectes secundaris. Per això s’encunyà la dita “Una hora amb Venus i la resta de la vida amb Mercuri”, en al·lusió a la brevetat de l’acte eròtic (moltes vegades a través de la prostitució) en comparació amb la llarga duració de les teràpies mercurials.


Al·legoria de la sífilis (1851, Rambert), Bibliothèque Nationale, Paris.
Al·legoria de la sífilis (1851, Rambert), Bibliothèque Nationale, Paris.
 

Al·legoria de la sífilis. Darrere el bell rostre d’una dama pretesa per un jove s’amaga la mort causada per la sífilis. A dalt, en un nigul transportat pels àngels, el déu Mercuri intenta aturar la malaltia (Il·lustració d’un llibre del segle XIX alertant del perill del “mal veneri”)
Al·legoria de la sífilis. Darrere el bell rostre d’una dama pretesa per un jove s’amaga la mort causada per la sífilis. A dalt, en un nigul transportat pels àngels, el déu Mercuri intenta aturar la malaltia (Il·lustració d’un llibre del segle XIX alertant del perill del “mal veneri”)

Ramon Casas i Carbó   Sífilis  (1900, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona)
Ramon Casas i Carbó (1900, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona)

Visca el comte de Condom!
La paraula condó no està relacionat amb el món clàssic, tot i que en llatí hi ha el verb condo, que significa “fundar”, però també “amagar” –amb aquest darrer significat tenim la paraula recòndit i, en castellà “esconder” La gent que, tanmateix, opta per l’etimologia llatina interpreta que el condó no deixa de ser una funda on “s’amaga” el fal·lus.

La tesi més acceptada és que condó podria venir del comte de Condom, metge personal del rei Carles II d’Anglaterra (1630-1685). Per encàrrec del monarca –amb fama de faldiller-, Condom hauria dissenyat un nou preservatiu que donàs més garanties per combatre la sífilis. En tot cas, l’existència d’aquest comte no està gens clara. Hi ha qui prefereix associar la paraula a la vila occitana de Condom, en el departament de Gers, on hi ha fins i tot un museu del preservatiu –Tailàndia, conegut pel seu turisme sexual, també en té un altre de ben famós.

El condó, tanmateix, s’emprà des dels inicis de la humanitat. El més antic conegut s’ha trobat a la tomba del faraó egipci Tutankamon. Data de fa 3.500 anys –avui es pot contemplar al Museu del Cairo. No se sap, però, si s’emprava com a mètode anticonceptiu o si era una simple protecció contra la picada d’insectes. Els romans, en canvi, sí que feien servir budells de vedella com a fundes per evitar embarassos no desitjats o malalties.

Condó al Museu del Caire
Funda itifàl·lica (1354 a.n.e. circa). Aponeurosis bovina. Aixovar de Tutankamon, XVIII dinastia (Museu Egipci, El Cairo). Sergurament tenia una funció ritual.
 
El condó de Fallopius
En època moderna, el condó apareix a De morbo gallico (“Sobre la malaltia gàl·lica”), una obra escrita el 1564 per l’anatomista italià Gabrielle Fallopius. En plena epidèmia de sífilis a Europa, Fallopius el descriu com un “tubet de tela” que s’adaptava com una caputxa al gland dels homes i que era subjectat a la seva base per una mena de cinta. El doctor el va provar amb més de mil homes i cap d’ells va contreure la sífilis. Fallopius immortalitzaria el seu nom en les famoses trompes uterines o trompes de Fal·lopi, els conductes membranosos que va des de l’úter fins als ovaris.

Gabrielle Fallopius
Gabrielle Fallopius

Un dels condons més ben conservats data de 1813. Va ser trobat a Lund (Suïssa). És d’un intestí de porc i va aparèixer acompanyat d’un manual d’instruccions en llatí que aconsella submergir-lo en llet tèbia abans d’emprar-lo per evitar malalties en tenir relacions sexuals amb prostitutes. 

Condó de Lund al Museu de Londres
Condó de Lund (Lund University Historical Museum, Suïssa)
 
Al segle XVIII l’escriptor Giacomo Casanova (1725-1743), conegut per les seves conquestes amoroses, ja mencionava sovint els condons en les seves memòries –llavors, però, eren productes reutilitzables molt cars. També n’era aficionat el marquès de Sade (1740-1814). El fort comportament eròtic dels personatges de les seves obres originaria el terme sàdic aplicat a una persona que s’estimula sexualment amb el sofriment físic infringit a l’altri –avui, però, aquesta paraula es pot fer servir fora de l’àmbit sexual.

Gravat amb Casanova en un saló (probablement un bordell)  envoltat de dames i inflant preservatius  (1872) Library of Congress.
Gravat amb Casanova en un saló (probablement un bordell) envoltat de dames i inflant preservatius (1872) Library of Congress.

Condons de làtex
A pesar del seu ús antic, el condó no es popularitzaria fins a mitjan segle XIX quan s’inventà la vulcanització del cautxú. Aleshores es varen poder fabricar de làtex en massa i a un preu més assequible. Durant la I Guerra Mundial les tropes nord-americanes foren les úniques que tenien prohibit per llei utilitzar condons. El Secretari de l’Armada considerava que era un accessori anticristià i immoral. Aquesta decisió va tenir terribles conseqüències en la salut dels soldats americans.
 
El 1955, amb la invenció de la píndola anticonceptiva i el sorgiment dels antibiòtics per tractar malalties com la sífilis, el condó va passar a un segon plànol. El 1981, però, amb l’aparició de la sida, es convertí en el millor mètode per evitar malalties venèries i ajudà a contenir l’expansió de l’epidèmia. El 1992 va sortir a la venda el condó femení, fabricat amb poliuretà (un tipus de làtex sintètic). El 2010, després de segles d’oposició, l’Església Catòlica va donar el seu vistiplau al condó, amb matisos, però. El papa Benet XVI va reconèixer que l’ús de profilàctics és justificable només “en segons quins casos”, sobretot en la lluita contra la sida.

El papa Benet XVI aprova l'ús del condó
El papa Benet XVI aprova l'ús del condó

Actualment, per referir-nos a aquest instrument anticonceptiu, tenim dos mots d’arrel clàssica: preservatiu –del llatí prae- , “davant” + servo, “guardar”) i profilàctic –del grec προ, “davant” + φυλάττω, “vigilar”). El lingüista Gabriel Bibiloni ens recorda que, per culpa de la interposició del castellà, deim condó en lloc de condom, com fan altres llengües europees: l'alemany, el danès, el noruec, el suec i el txec diuen kondom; el francès, l'italià i el portuguès, condom; el neerlandès, condoom; i el finès, kondomi. De fet, en català mantenim la ema final sense problemes en paraules com flam, harem o rom. Amb condó, però, es va aplicar l’equivalència més o menys sistemàtica –ón/ -ó: avión/ avió; melón/ meló.

Aquí teniu un article que parla sobre la història del control de la natalitat.

Aquí teniu un manual d'utilització del condó:



Aquí teniu un llistat de cançons que fan pujar la temperatura corporal.

Aquí teniu un àudio de Mònica Miró explicant els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.

Aquest article del dermatòleg Xavier Sierra parla de la suposada sífilis que provocà la bogeria de Nietzche.

En aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre antics remeis per combatre la sífilis. Eren tractament amb Mercuri. I aquí parla de l'evolució del material del condó. I aquí també. En aquest altre article parla sobre "Les avariés", una obra de teatre sobre la sífilis.

Aquest article també parla sobre els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.


Al gimnàs s'hi va en pèl

De tota la vida, al gimnàs sempre s’hi ha anat en pèl. Ja ho diu l’etimologia del terme: γυμνός (“despullat”). A l’antiga Grècia el γυμνάσιον era tota una institució pedagògica masculina. Els joves no només hi exercitaven la ment amb assignatures com música o matemàtiques, sinó també el cos, en aquest cas, però, tal com Déu els portà al món. Avui, a països com Alemanya, Àustria i Suïssa el Gymnasium encara conserva el seu antic significat de centre intel·lectual. És el nom que reben els instituts o escoles d’ensenyament preuniversitari –a França equival al Lycée. A la resta d’indrets del món el gimnàs només fa referència a un espai on només es practica esport, ara, però, amb una roba del tot sofisticada –és el temple dels nous deixebles d’Adonis.

Discòbol (Miró, segle V aC)
Discòbol (Miró, segle V aC)


Les Balears, un autèntic gimnàs
Les nostres illes, en temps dels foners, també foren un autèntic gimnàs. De fet, els grecs batiaren Mallorca i Menorca com les Gimnèsies (Γυμνήσιαι) –un nom més poètic que Ba’lé yaroh, que, en antic púnic, segons la teoria més acceptada, vol dir “els qui llancen”. Aquest apel·latiu, però, no fa referència a l’escassa roba dels nostres il·lustres avantpassats, sinó als seus útils de guerra (una fona i sovint una llança i un escut). Per als grecs, per tant, els foners formaven part dels soldats d’infanteria lleugera (els gimnetes) en contraposició als hoplites, d’armament pesant. A part de Gimnèsies, els fills d’Homer també es referien al nostre arxipèlag com a Choirádes, derivat de χοιράς (“escull”). El terme al·ludia a la quantitat d’escull que s’hi trobaven, tan perillosos per a les embarcacions.

Gimnèsies (Guillemn d'Efak)
Gimnèsies (Guillemn d'Efak)
 
Des d’un punt de vista històric, les Gimnèsies gregues i les Balears púniques són topònims que només s’aplicaven a Mallorca i Menorca, que foren terra de foners. Eivissa i Formentera, en canvi, que no desenvoluparen la cultura talaiòtica i que estigueren sota l’òrbita de Cartago, reberen el nom de Pitiüses. El nom, en tot cas, també és d’encunyació grega i vol dir “terra del pins” (πίτυς). El sufix -oussa és present en tots els noms imposats pels grecs a les illes o territoris que fitaven les seves rutes per la Mediterrània. Així, Formentera era coneguda com a Ofioussa (“terra de les serps”); Mallorca com a Κromioussa (“terra de les cebes”); i Menorca com a Meloussa (terra del “bestiar”).
 
No va ser fins l’època romana que el topònim de Balears es va fer extensiu a tot l’arxipèlag. Tanmateix, els romans també varen distingir entre Baliaris maior i Baliaris minor, que posteriorment donarien lloc a Maiorica (“major”) i Minorica (“menor”). Pel que fa a les Pitiüses, Eivissa mantingué el seu nom de la dominació púnica, Ibusim (“l’illa dels adoradors de Bes”, l’equivalent al Dionís grec, el déu del vi i la festa). En canvi, l’apel·latiu grec d’Ofioussa va ser substituït pel de Frumentum, en al·lusió al blat que hi hauria a l’illa –una altra teoria diu que l’illa agafa el nom de promontorium (“promontori”).

Articles del web relacionats:
El múscul foner
Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
 
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px