Banner Top

Formigues, quins grans guerrers!

A mi les formigues em generen molt de respecte. El seu cos diminut alberga un gran guerrer. Així ens ho explica Ovidi en les seves Metamorfosis (Llibre VII). Èac era un rei de l’illa d’Egina, fruit de l’enèsima infidelitat de Zeus. Això indignà novament Hera, que estava cansada que el seu marit li posàs les banyes. Per venjar-se’n, envià a Egina una epidèmia de pesta que matà tots els habitants.
 
El somni d'Èac
El somni d'Èac

Èac, espantat en quedar-se sense súbdits, va córrer fins al temple del seu pare Zeus i li va suplicar que repoblàs l’illa. Aquella mateixa nit somià que unes formigues eren transformades en criatures humanes. L’endemà, el seu fill Telamó l’anà a despertar i li ensenyà com d’enfora una multitud armada avançava cap a la cort reial. S’havia fet realitat el somni: totes les formigues (μυρμιδόνες) de l’illa s’havien transformat en guerrers, en Mirmidons. Amb el temps, aquestes curiosos soldats emigraren a Tessàlia, capitanejats per Peleu, fill d’Èac. Després, a la guerra de Troia lluitaren a les ordres d’Aquil·les.

Els mirmidons d'Aquil·les
Els mirmidons d'Aquil·les


Formigues en el formigó?
Segons una teoria, les formigues també es troben present en el nostre formigó. El ciment hauria agafat aquest nom  d’un plat elaborat a Espanya des de l’edat mitjana conegut com a “hormigo”. Era un plat fet amb ametles o avellanes, que, en la textura final, semblaven “hormigas”. La metàfora després es traslladà al ciment (“hormigón”). I es que les pedres petites que contenia aquesta pasta que es fa servir en la construcció també recordaven molt la menjua.

Formigues en el formigó
Formigues en el formigó
 
Curiosament a Amèrica Llatina, en lloc d’ “hormigón”, fan servir la paraula “concreto”. L’han agafada de l’anglès concrete, que deriva alhora del llatí concretus (“sòlid”). Els francesos tampoc no relacionen el formigó amb les formigues. L’anomenen béton ja que antigament es fabricava amb betum.
 
El pànic de Dalí a les formigues
Salvador Dalí tenia un pànic terrible a les formigues, segurament arran d’algun trauma infantil. Apareixen obsessivament en moltes de les seves obres: Rostro de hormigas, las hormigas, La persistencia de la memoria o El gran masturbador. En l’artista de Figueres aquests insectes tenen un significat negatiu. Evoquen la mort i les primeres fases de la putrefacció.  

Busto de mujer retrospectivo  (1933 / 1977), Dalí
Busto de mujer retrospectivo (1933 / 1977), Dalí

Salvador Dalí. La persistencia de la memoria (1931) MoMa, New York.
Salvador Dalí. La persistencia de la memoria (1931) MoMa, New York.

No deixa de ser curiós que Dalí donàs un simbolisme tan negatiu a un insecte que, més que fer mal, molesta i que en moltes faules de l’antiguitat té fama de pencaire. Sí és cert, però, que en alguns llocs d’Estats Units, Austràlia o Filipines podem trobar formigues més perilloses, de picada verinosa que pot acabar essent mortal. . Per combatre-les, haurem de contractar un ós formiguer, és a dir, un mirmecofàgids (+ φάγομαι, “menjar”) -són oriünds de Centreamèrica i Sud-amèrica.

Diferents tipus de formigues
Diferents tipus de formigues

Aquí teniu el famós fragment de les formigues de la pel·lícula "Un perro andaluz" (1929), realitzada per Luís Buñuel i inspirada en Dalí:



Si voleu conèixer més sobre la presència de formigues en l'obra de Dalí, heu de consultar aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra. I aquí trobareu més informació sobre la representació pictòrica de les formigues.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

I per acabar, un fragment de la pel·lícula "Bitxos" (2009) protagonitzada per formigues:

Bellesa apol·línia

El déu més atractiu del panteó olímpic va ser Apol·lo. De fet, era el déu de la bellesa masculina. Curiosament, però, en la nostra tradició antroponímica el seu nom adoptaria forma femenina amb Apol·lònia, la festivitat de la qual és dia 8 de febrer.

Santa Apol·lònia
Santa Apol·lònia
 
Apol·lo, tanmateix, acabà personificà els ideals grecs de bellesa en general, de progrés i de seny, equilibri (el seu déu oposat era Dionís, que presidia la disbauxa). Se’l representava com un jove molt esvelt, imberbe, de rínxols llargs i daurats; d’aquí ve l’expressió “bellesa apol·línia” per referir-nos a un home ben plantat.

Estàtua d'Apol·lo
Estàtua d'Apol·lo
 
Un gran admirador d’Apol·lo va ser el monarca francès Lluís XIV, que es presentà a la població com el Rei Sol que, com el déu, havia d’il·luminar França. De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit.



   
  Lluís XIV vestit d'Apol·lo
 

Apol·lo era fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leto. Nasqué després de la seva germana bessona Àrtemis a l’illa Astèria, al mar Egeu, que, des d’aleshores, passà a ser rebatiada com a Delos (“la brillant”). El nom al·ludia a la condició de déu del Sol que amb el temps també assumí Apol·lo (en un principi es tractava d’una competència d’Hèlios). Amb l’epítet Febe (“brillant”), com que era un déu que tot ho veia des del cel, també es convertí en el déu de la profecia.

De gran, Apol·lo fou un gran protector de la seva mare Leto. Juntament amb la seva germana Àrtemis, la va defensar de les burles de Níobe, esposa d’Amfió i filla de Tàntal. Aquesta bravejava d’haver tengut més fills que ella, en total catorze: set homes i set dones. Tanta insolència va ser castigada. Apol·lo, amb les seves fletxes matà els fills de Níobe, i Àrtemis les filles, excepte Cloris (Flora), la deessa de les flors.

El déu del melic del món
Tan bon punt nasqué, Zeus ordenà a Apol·lo anar al santuari de Delfos, a 180 km al nord-oest d’Atenes. Aquest indret era considerat el centre del món arran d’una anècdota ben curiosa. Un dia Zeus i Atena discutien sobre quin era el centre de la Terra, que la deessa de la guerra i la saviesa volia situar a Atenes.

Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
 
Per sortir de dubtes, el sobirà olímpic va deixar volar dues àguiles –la seva au consagrada- des dels extrems oposats del món. Els dos ocells arribaren a trobar-se a Delfos, un dels llocs més impressionants de Grècia, flanquejat al nord pel mont Parnàs. Des d’aleshores una pedra anomenada ὀμφαλός (“melic”) senyalà Delfos com el centre del món. Es creia que era la pedra que utilitzà Rea, la mare de Zeus, per enganar el seu marit Cronos, que no parava de cruspir-se els seus fills en néixer.
 
Abans que hi arribàs Apol·lo, a Delfos hi havia un oracle dedicat a la deessa Gea i a la seva filla Temis. El fill de Zeus aconseguí fer-se amb el santuari després de matar la sanguinària serp que el custodiava, anomenada Pitó (filla de Gea, era la mateixa que havia perseguit la mare, estant embarassada). Al capdavant del santuari hi col·locà una sacerdotessa d’edat avançada anomenada pitonissa en honor a la difunta serp. Apol·lo controlava el seu oracle des del mont Parnàs, al costat de les Muses, que formaven part del seu seguici.

Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
 
Un déu polifacètic
Juntament amb el seu pare Zeus, Apol·lo esdevingué un dels grans de l’Olimp. També era un déu guerrer, que, en la guerra de Troia, estigué de part dels troains -les seves fletxes causaven malalties. Al començament de la Ilíada, Homer ens mostra un Apol·lo enfurismat, castigant els grecs amb una plaga pel robatori de Criseida, filla del seu sacerdot Crises. També fou ell qui dirigí la fletxa de Paris que tocà el taló d’Aquilles i li produí la mort.

La mort d'Aquil·les (Rubens)
La mort d'Aquil·les (Rubens)
 
Apol·lo també tingué temps per assumir altres papers. Fou déu pastoral, benefactor de la natura, i déu de la música, inventor de la cítara (paraula que ens donà guitarra). Els seus atributs eren l’arc i la lira, la qual va rebre del seu germanastre Hermes. Amb la lira, no consentí que ningú li pogués fer la competència. Bé ho sabé el sàtir Màrsias, que acabà escorxat després que reptàs el déu en un certamen.

Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
 
A Apol·lo se li conegueren dos fills. Amb la musa Cal·líope tingué el cantor mític Orfeu; i amb la nimfa Corònide, Asclepi, déu de la medicina. Tot i ser el déu més atractiu del panteó, algunes dones se li resistiren. Va ser el cas de Dafne, Castàlia i Cassandra. A Apol·lo també se li atribuïren relacions homosexuals amb Jacint i Ciparís.

Apol·lo amb Urània (deessa de l'astronomia), de Charles Meynier
Apol·lo amb Urània (deessa de l'astronomia), de Charles Meynier


Aquí teniu més informació sobre el déu Apol·lo.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/02/2017), analitz el caràcter balear sota el prisma de dos déus de la mitologia grega: Apol·lo (seny) i Dionís (dibauxa):


Articles del web relacionats:
Sobre nimfòmanes i sàtirs
El complex de Cassandra
A l'orfeó amb Orfeu
Paraules que curen
Què és la bellesa?
L'oracle de Delfos
Muses inspiradores
Feministes amb complex de Diana
Un batxillerat ple de llorers
Orgies, crònica d'una mentida
Homosexualitat i mitologia

Feministes amb complex de Diana

Les dones que rebutgen la seva condició femenina i prefereixen actuar com un home pateixen el complex de Diana. Aquest comportament, que respon a una visió esbiaixada del feminisme, agafa el nom d’una de les divinitats més independents del panteó olímpic, coneguda a Grècia com a Àrtemis.
 
Diana era la germana bessona d’Apol·lo. Ambdós eren  fruit d’una infidelitat de Júpiter amb la titànida Leto (Latona). Juno, dona del patriarca olímpic, es morí de ràbia en conèixer la darrera aventura del seu marit. Aleshores prohibí que cap lloc de la terra oferís refugi a aquella amant on poder parir. A més, li envià la serp Pitó perquè la perseguís. Amb tals impediments Leto va haver d’adoptar la forma d’una lloba –d’aquí vendria el nom del seu fill Apol·lo (“nascut del llop”). Finalment, només l’illa d’Astèria, al mar Egeu, fou l’únic lloc que l’acollí -més tard aquesta illa fou coneguda com a Delos.

Apol·lo i Diana (Lucas Cranach, 1472-1553)
Apol·lo i Diana (Lucas Cranach, 1472-1553)
 
Fer diana
En néixer, Diana ja donà mostres de la seva independència. Va ser la primera a sortir del ventre de la seva mare i llavors no dubtà a ajudar a néixer el seu germà Apol·lo. És per això que, encara que restà verge, també va ser la deessa dels parts, al costat d’Ilitia, filla de Júpiter i Juno. Tanmateix, seria sobretot coneguda per ser la deessa de la caça i protectora dels animals i dels boscos.
 
Diana era representada com una donzella vestida amb una túnica curta que du un arc i un carcaix ple de fletxes. Sempre anava escortada per un estol de nimfes i es deixava guiar per un cérvol o per un ca de caça -no debades, l’art de la caça rep el nom de cinegètica (< κύων, “ca”, + ἡγέομαι, “guiar”).

Diana (Joseph Werner)
Diana (Joseph Werner)
 
Diana mai no va dependre de cap home. Juntament amb Minerva (Atena) i Vesta (Hèstia) formà part de la tríada de deesses verges. La seva única dependència era la caça; d’aquí l’expressió “fer diana”. Vista aquesta curolla, no és d’estranyar que s’erigís en la benefactora de les amazones, les mítiques dones guerreres que igualment vivien lliures del jou masculí. Juntament amb elles s’erigí en un símbol de la militància femenina.
 
Diana i la Lluna
A part de ser la protectora de la caça, Diana també era vista com una personificació de la Lluna, així com el seu germà bessó ho era del Sol. De fet, segons Ciceró, el nom llatí de Diana li vingué donat perquè era una deessa “capaç de produir, encara essent de nit, una espècie de dia”. En el món romà, Diana també era el nom amb el qual era conegut el planeta Venus, que anunciava el nou dia. D’aquí també tenim l’expressió militar “toc de diana” per referir-se a l’avís que serveix, a trenc d’alba, per despertar els soldats; en les festes dels pobles, també al·ludeix a l’inici d’un dia festiu.

Acteó i Diana (Tizià)
Acteó i Diana (Tizià)
 
Diana era una deessa amb un caràcter esquerp i violent. Va demostrar el seu esperit venjatiu amb el caçador Acteó, a qui va convertir en cérvol perquè l’havia observat mentre es banyava nua en una font. Altres víctimes de la seva ira foren el gegant Orió i la nimfa Cal·listo. La furibunda deessa també es féu notar en l’expedició grega que marxà cap a Troia a lluitar.
 
Àrtemis i Ifigènia
Tot estava a punt perquè els homes d’Agammènnon salpessin des de l’Àulida, un port prop de Tebes. No bufava, però, ni un bri de vent. Aleshores l’endeví Calcas pronosticà que no podrien continuar la travessia fins que Agamèmnon oferís en sacrifici a Àrtemis la seva filla Ifigènia, de bellesa extraordinària. La deessa estava enutjada amb el rei micènic perquè un dia, en disparar a una cérvola, digué: “Ni Àrtemis ho podria fer millor”.
 
Moment del sacrifici, on Ifigenia finalment desapareix davant els presents (Francesco Fontebasso)
Moment del sacrifici, on Ifigenia finalment desapareix davant els presents (Francesco Fontebasso)


Davant aquesta profecia, Agamèmnon envià Odisseu (Ulisses) a la seva muller Clitemnestra per demanar-li Ifigènia. Com a excusa esgrimí que havia promès donar-la en matrimoni a Aquil·les com a paga pels serveis prestats en l’exèrcit. Clitemnestra hi accedí. Així, quan Agamèmnon estava a punt de degollar la seva filla, Àrtemis, compadint-se de la jove, la substituí per una cérvola i se l’endugué al país dels taures, Crimea (Ucraïna). Allà la féu sacerdotessa seva. El sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom recorda el d’Isaac a mans d’Abraham.



Temples
Diana tingué un temple consagrat a Efes, a les costes de l’actual Turquia. Fou una de les set meravelles de l’antiguitat. Va ser construït al segle VI aC per ordre del ric rei persa Cressus sobre les restes d’un altre temple d’Àrtemis que havia estat destruït per causes naturals. L’edifici, de planta rectangular i fet de marbre, tenia uns vint metres d’altura. El seu interior acollia una estàtua de la deessa de dos metres d’altura. El temple fou destruït el segle IV aC per un fanàtic religió, amb afany de protagonisme, anomenat Heròstrat.

Restes actuals del temple d'Àrtemis a Efes
Restes actuals del temple d'Àrtemis a Efes

Recreació del temple d'Àrtemis (Miniaturk, part de miniatures d'Istanbul que recrea edificis de tot Turquia)
Recreació del temple d'Àrtemis (Miniaturk, part de miniatures d'Istanbul que recrea edificis de tot Turquia)

Avui la ciutat portuguesa d’Èvora també té un temple dedicat a Diana. Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és un dels monuments més emblemàtics de la presència romana al país lusità.

Àrtemis politèlia
Originàriament, Àrtemis també fou adorada com una deessa mare, sobretot al seu temple d’Efes. En són una mostra les escultures d’Àrtemis efèsies, que reben el nom d’Àrtemis politèlia, amb molts (πολύς) pit (θήλη). Presenta el pit amb moltes mames. La seva raó de ser seria propiciar la fertilitat. Amb tot, alguns estudiosos sostenen que no són mames, sinó testicles de toro. Igualment, però, serien tot un símbol de la fertilitat, encara que en aquest cas masculina. Curiosament , d’Àrtemis politèlia n’hi ha de blanques i blanques. Per a més informació, no us podeu perdre aquest excel·lent blog del metge Xavier Serra titulat “Un dermatólogo en el museo”.

Àrtemis La Bella (s. II dC.). Museu d'Efes (Turquia)           Artemisa efèsia. Galleria Doria Pamphilj. Roma.
Àrtemis La Bella (s. II dC.). Museu d'Efes (Turquia) Artemisa efèsia. Galleria Doria Pamphilj. Roma. 


Articles del web relacionats
Bellesa apol·línia
Homosexualitat i mitologia
A Canàries la canícula borda molt!
Realment era verge, la Mare de Déu?
Compte amb els troians!
-L'ofuscació del feminisme
Femme fatale, l'origen del mite
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"
Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme

La guerra segons la Ilíada

Article publicat a l'Ara Balears (03/02/2017)

Avui, en l’era de la guerra global, la lectura Ilíada esdevé més colpidora que mai. En contra del que molts creuen, l’epopeia que suposadament va compondre Homer al segle VIII aC no és un panegíric de la guerra de Troia, datada a mitjan segle XIII aC. Més aviat és un cant antibel·licista que parla sobre els estralls d’una de les accions més nihilistes de l’home. Així ho afirma l’estudiosa nord-americana Caroline Alexander en el seu interessant llibre La guerra que mató a Aquiles (Editorial Acantilado).

"La guerra que mató a Aquiles"
 
La Ilíada se centra en els cinquanta-un dies del darrer any del setge de Troia, també coneguda com a Ílion, una fortalesa situada al nord-oest de l’actual Turquia. Feia deu anys que els grecs (aqueus) d’Agamèmnon s’hi escarrassaven per exigir, segons la mitologia, la devolució d’Helena d’Esparta, raptada per Paris, fill del sobirà troià Príam. Tanmateix, el vertader protagonista dels 16.000 versos del poema homèric és Aquil·les. L’heroi grec decideix retirar-se de la lluita després de sentir-se ultratjat per Agamèmnon, el qual li ha arrabassat la seva esclava Briseida.
 
Són sorprenents, per la seva vigència, les paraules de retret que Aquil·les dedica al seu superior: “Jo, per la meva part, no he vingut pas a causa dels llancers troians a fer la guerra aquí, perquè per a mi no són culpables de res [...]. En canvi, fou a tu, gran desvergonyit, a qui vam seguir tots plegats, perquè t’alegressis [...]. Per cert, jo mai no he obtingut una retribució semblant a la teva, cada vegada que els aqueus han saquejat una ciutat ben poblada dels troians. Ara bé, la part més compromesa de la guerra va a càrrec dels meus braços [...].

El rostre de la guerra (Salvador Dalí,1940)
El rostre de la guerra (Salvador Dalí,1940)
 
Agamèmnon es fa creus del que li continua dient el seu subaltern: “Tu, en el teu ànim mai no has tingut el valor d’armar-te per a la guerra amb l’exèrcit ni de sortir d’emboscada amb els més valents dels aqueus. A tu, això et sembla la mort [...]. Amb tota raó m’anomenarien un covard i un poca cosa si cedís a qualsevol pretensió que tu em proposessis; tot això, mana-ho als altres; a mi, almenys, no m’ho insinuïs, perquè jo no penso fer-te cas”.
 
El 1967 el discurs d’Aquil·les tornaria a ser evocat per Mohamed Alí, el gran boxejador nord-americà de tots els temps. Convertit ja a l’islamisme, Alí, de 25 anys, es negà anar a la guerra de Vietnam amb aquestes contundents paraules: “Jo no tinc cap conflicte amb el Vietcong [...] El Vietcong mai no em digué negre [...]. Jo no estic disposat a recórrer 16.000 kilòmetres per ajudar a matar, assassinar i cremar altra gent només per mantenir el domini dels esclavistes blancs sobre la gent de pell fosca”.

Mohamed Alí
Mohamed Alí
 
El campió de pesos pesants pagà cara la seva insubmissió. Fou condemnant a cinc anys de presó i desposseït del seu títol mundial. Tres anys després, però, aquesta sentència va ser revocada per decisió unànime del Tribunal Suprem, que va reconèixer al boxejador el dret a no servir a l’exèrcit per motius religiosos.
 
Amb Mohamed Alí augmentà la pressió ciutadana perquè EUA retiràs les seves tropes de Vietnam. Aquil·les no va poder gaudir de la mateixa solidaritat. Només un company seu, Tersites, un soldat ras no molt agraciat, dugué la veu cantant perquè els grecs abandonassin la guerra de Troia . De seguida, però, la seva actitud de desobediència fou reprovada per un autoritari Odisseu (Ulisses), que es mantenia fidel a la seva inapel·lable premissa: “No és bo que una multitud governi”.

Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
 
Reclòs dins la seva tenda, Aquil·les va haver de pair tot sol tanta humiliació mentre els seus acataven ordres supremes. Només va retornar al camp de batalla en saber que Hèctor, germà de Paris, havia assassinat el seu amic de l’ànima, Pàtrocle. No tengué clemència amb aquell botxí. Havent-lo mort, l’heroi grec fermà el seu cadàver al seu carro i l’arrossegà, tot donant voltes a Troia. En pocs dies, Aquil·les, d’insubmís, havia passat a ser un soldat despietat. Finalment, però, gràcies a la intervenció dels déus, cedí en la seva còlera i restituí les despulles d’Hèctor al seu desconhortat pare Príam. Avui també qualsevol víctima d’una guerra pot ser objecte del mateix escarni.
 
Després, amb la presa de Troia, altres fonts literàries parlen de les vexacions que patiren les dones en mans dels vencedors. Aquests, amb tot, acabaren perdent el seu gran heroi a qui la guerra havia ofuscat tant. I és que Paris aviat descobrí el punt vulnerable d’Aquil·les, el taló, i aconseguí ferir-l’hi amb una fletxa mortal. Ara ja sabem per què la Ilíada és un clàssic. Tanmateix, la humanitat no té remei. “Ull per ull i el món acabarà cec”, deia un altre clàssic, el líder pacifista Mahatma Gandhi.

Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)
Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)


Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

La procedència dels protagonistes de la Ilíada
La procedència dels protagonistes de la Ilíada

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



Aquí teniu la batalla entre Hèctor i Aquil·les, de la pel·lícula "Troia":



Articles del web relacionats
Compte amb els troians!
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
Gent imprescindible amb síndrome d'Àiax
El complex de Cassandra
Helena, l'adúltera més famosa
Les Andròmeques de la guerra
Tragèdies femenines
Marginats per l'estigma de Filoctetes
- Si vols pau, paga
Veu estentòria amb mirada de linx
Tots som Homer!
Eneas a les portes d'Europa

Electra tampoc no patia cap complex!

La versió femenina del complex d’Èdip és el complex d’Electra, que va posar de moda el psicoanalista suís Carl Gustav Jung (1875-1961). Segons aquest complex, per tant, les nines d’entre 3 i 6 anys idolatren el pare i rebutgen la mare. En aquest cas un altre cop la psicologia també va fer una interpretació interessada de la mitologia grega.
 
En acabar la guerra de Troia, Agamèmnon, rei de Micenes i cap de l’expedició grega, s’emportà cap a casa l’endevina Cassandra com a botí. Al seu reialme, però, l’esperava la venjança de la seva dona Clitemnestra, que no podia consentir que, en partir cap a Troia deu anys enrere, hagués lliurat en sacrifici la seva filla Ifigènia. Clitemnestra l’assassinà amb l’ajuda del seu amant Egist. Aquest episodi és el tema de la primera peça de la trilogia Orestíada d’Èsquil, l’Agamèmnon.

La venjança d'Orestes
La venjança d'Orestes
 
La segona peça de la trilogia d’Èsquil s’anomena les Coèfores i se centra en l’assassinat d’Egist i Clitemnestra a mans del fill d’aquesta, Orestes, el qual és ajudat per la seva germana Electra ("ambre"). Una altra vegada, doncs, la psicologia va tergiversar el mite, on no trobam que Electra desitgi sexualment el seu pare.

Articles del web relacionats:
Les fúries de l'Iraq
Èdip no patia cap complex!

Esvàstiques al món clàssic

Els nazis estaven enlluernats per la raça ària (“noble” en sànscrit, llengua sagrada de l’Índia). Aviat trobaren un símbol per a la seva ideologia: l’esvàstica (“vida feliç” en sànscrit). Es tracta d’un símbol màgic, associat amb la rotació del sol, molt estès per tot l’àmbit eurosiàtic, el nord d’Àfrica i fins i tot Amèrica. La història de la seva adopció pel nazisme és ben curiosa.

Esvàstica hindú
Esvàstica hindú

Al finals del segle XIX l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann es topà amb una esvàstica en descobrir Troia, al nord-oest de Turquia. Li recordà les que ja s’havien desenterrat a Alemanya. Es cregué que aquest símbol només era present en les regions considerades tradicionalment semites. Aquesta dada, però, seria desmentida per troballes posteriors. Tanmateix, Emile Burnouf, un estret col·laborador antisemita de Schlieman, arribà a afirmar que l’esvàstica sempre havia estat rebutjada pels jueus.

Esvàstica en la bandera nazi
Esvàstica en la bandera nazi
 
El 1920 Hitler adoptaria la creu gammada com a emblema del Partit Nazi -es conegué també així perquè cada braç s’assembla a la lletra grega gamma. Els assessors del Führer ja s’encarregaren de justificar la seva presència en l’arqueologia clàssica. Es considerà que els pobles nòrdics, dipositaris d’aquest símbol, l’havien portat amb les seves migracions fins a Grècia, Roma, Troia i l’Índia.

Esvàstica decorativa en una escultura hindú
Esvàstica decorativa en una escultura hindú
 
L’esvàstica es convertia així en una prova més de l’origen nòrdic de la cultura europea i en la icona per excel·lència de la raça ària i de la croada antisemita. També hi hagué temps per buscar-li una banda sonora. La música cridada a enaltir els cors nazis fou la del compositor Richard Wagner (1813-1883), antisemita confés.

Quintanilla de la Cueza (Palència). Vil·la romana
Quintanilla de la Cueza (Palència). Vil·la romana "La Tejada"

Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

Un dels famosos elefants amb esvàstica de la fàbrica de cervesa Carlsberg (Copenhague)
Un dels famosos elefants amb esvàstica de la fàbrica de cervesa Carlsberg (Copenhague)

Aquí teniu més informació sobre l'origen de l'esvàstica.

Articles del web relacionats:

El feixisme i l'antiga Roma
-
 L'origen nazi de la torxa olímpica
Esparta, el mirall del nazisme
-
 El polèmic origen romà de la salutació feixista
-
 Compte amb els troians!

Tragèdies femenines

Article publicat a l'Ara Balears (26/12/2015)

A Espanya, el 2015 acabarà essent un altre any igual negre pel que fa als casos de violència masclista, amb prop d’una seixantena de víctimes mortals. Des que ara fa deu anys s’aprovà la Llei Integral Contra la Violència de Gènere, més de 600 dones han perdut la vida a mans de les seves parelles. Les contínues campanyes de conscienciació no són prou eficaces. Encara són poques les dones que s’atreveixen a denunciar que pateixen maltractaments. I entre la població jove hi ha motius per a la preocupació. Segons estudis recents, un 90 per cent dels adolescents confessa haver exercit algun tipus de violència de gènere sobre la seva companya sentimental.
 
Curiosament, tanta ignomínia ja ha començat a ser contestat al misogin món musulmà. L’abril de 2014 es creà el primer batalló de dones kurdes amb l’objectiu de combatre els terroristes de l’Estat Islàmic (ISIS en la nomenclatura anglesa) d’Iraq i Síria. Els jihadistes les temen molt ja que, d’acord amb la seva creença, morir a mans d’una dona és garantia segura d’anar directe a l’infern. Les integrants d’aquest batalló són majoritàriament fadrines. Amb una Kalshnikov a les mans, s’entrenen durament tot un mes abans d’anar al front de batalla. Ara ja són prop de deu mil, la qual cosa representa el 35 per cent de les forces de combat. Elles es mostren orgulloses de plantar cara a uns insurgents que prediquen una lectura extrema de l’islam que relega la dona a l’àmbit domèstic.

 

Aquestes valentes milicianes kurdes són les noves “antitroianes”. Al segle V aC Eurípides representà la seva famosa tragèdia Troianes, tot un al·legat contra el tracte infame que pateixen les dones en qualsevol conflicte armat, que, segons el gran dramaturg grec, mai no pot tenir vencedors. L’acció se situa a la mítica Troia, presa pels grecs després de deu llargs anys de guerra. Les troianes són humiliades i sortejades com a esclaves entre els cabdills hel·lens. Cassandra, Andròmaca o Hècuba no tenen ni veu ni vot. I els seus fills menors d’edat també són tractats sense miraments.
 
El 1965 Jean-Paul Sartre estrenà a París una readaptació de les Troianes d’Eurípides. Feia tres anys que havia acabat la guerra d’independència d’Algèria i el record de la Segona Guerra Mundial encara estava ben present. Amb aquesta obra antibel·licista, Sartre volgué tornar a recordar les atrocitats, sobretot en forma de violacions, que sempre pateix el gènere femení en els camps de batalla. Precisament l’any 2000 les Nacions Unides varen aprovar una resolució, que, per primera vegada, reconeixia l’impacte dels conflictes armats sobre aquest col·lectiu tan vulnerable.
 
Avui ressonen amb força a les nostres orelles els planys de les Troianes d’Eurípides. Són moltes les guerres –la majoria silenciades-, on la dona és la gran víctima oblidada. Les kurdes, però, ja s’han rebel·lat contra la tirania masculina del món musulmà. Ja no estan per lamentacions i volen enterrar per sempre l’etiqueta de sexe dèbil, fent servir les mateixes armes que els seus contrincants.

Les troianes, de Sartre
Les troianes, de Sartre
 
A casa nostra, fora de l’àmbit bèl·lic, es troba a faltar l’esperit inconformista de les “antitroianes” kurdes. Per desgràcia, encara hi ha massa dones que es resignen a la sort de les protagonistes de la tragèdia d’Eurípides. Amb tot, per ventura es poden identificar més amb una altra obra del dramaturg grec. És Medea, centrada en la dona rebutjada per Jàson, l’heroi del toisó d’or. Les seves reflexions són força desoladores:

“De tots els éssers que tenen vida i intel·ligència, les dones som les criatures més desgraciades. De primer ens cal, amb una gran despesa de diners, comprar un marit i acceptar l'amo del nostre cos: un dany, això, encara més penós que el mal. Però la prova més decisiva està en el fet de prendre'n un de dolent o un de bo. Per a les dones no és ben considerada la separació del marit ni tampoc els és possible de repudiar-lo”.
 
La ira portà Medea a prendre’s la justícia pel seu compte. Assassinà els seus dos propis fills per així provocar la mort en vida del marit que l’havia abandonada per una altra. Avui no falten casos en què és l’home qui aplica a la dona aquest càstig tan cruel. A diferència de les seves submises companyes troianes, Medea no es rendeix. Perd, però, els papers en la reivindicació dels seus drets. 2.500 anys després, davant les inquietants xifres de víctimes de violència de gènere, malauradament Eurípides tendria més motius per continuar escrivint noves tragèdies femenines.

La història de la dona segons Mafalda
La història de la dona segons Mafalda

Balears és la comunitat autònoma que registra el major nombre de casos de violència d’homes contra dones. Aquest article de Sebastià Alzamora en parla.

En aquest article del diari Ara titulat "El ritme del masclisme" es parla del masclisme en la música.

En aquest altre article Melcior Comes també reflexiona sobre el masclisme.

I tampoc no us podeu perdre aquest article sobre el micromasclisme. 

Aquí teniu una article sobre els insults masclistes que sovint han de patir les dones que es dediquen a la política.

Aquí teniu un interessant article d'Irene Jaume, titulat "8 hores", sobre el tracte que reben les dones en la vida quotidiana.

I aquí teniu imatges de masclisme a l'esport.

A Rússia les dones ho passen malament. El govern de Putin ha aprovat una llei que permet pegar la dona un cop l'any.

Aquí teniu informació sobre els oculos sicarii ("ulls assassins").

Articles relacionats:
Etimologies misògines i avortives
- Les arrels occidentals de la misogínia: la història d'un estigma
- La perversa síndrome de Medea
L'ofuscació del feminisme
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"

Aquest és el tràiler de la pel·lícula Troianes (1971), amb Katharine Hepburn.



Aquest és el vídeo sencer de les milicianes kurdes que lluiten contra ISIS:



Aquí teniu unes quantes reflexions sobre la condició femenina:



Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




No us podeu perdre aquests vídeos del programa "El machismo mata" del programa "Salvados", de "la Sexta":





Aquí teniu un vídeo sobre les 48 coses que han de sentir les dones al llarg de la seva vida:



Aquí teniu reflexions sobre el masclisme als mitjans de comunicació:



Aquí teniu un curtmetratge de LADAT titulat "Pensa en la diferència":



També és interessant aquest documental "Eres machista y (no) los sabes" de la Sexta Columna.

Marginats per l’estigma de Filoctetes

Encara avui hi ha massa Filoctetes. En la seva obra homònima, Sòfocles ens dóna detalls de la tragèdia d’aquest heroi grec. Abans de morir, Hèracles li havia concedit el seu arc i les seves fletxes. Al cap d’uns anys, amb aquestes armes, Filoctetes partí a lluitar a Troia. Abans d’arribar a destí, l’expedició s’aturà a Tènedos, una illa molt propera a Troia. Allà, durant la celebració d’un sacrifici, l’heroi grec fou mossegat al peu por una serp.

Filoctetes abandonat a l'illa de Lemnos, David Scott (1840), National Galleries of Scotland
Filoctetes abandonat a l'illa de Lemnos, David Scott (1840), National Galleries of Scotland

 

La ferida s’anà infectant cada vegada més. No hi havia cap remei que la curàs. Mentrestant, Filoctetes no parava de bramar de dolor. El seus companys es cansaren de sentir-lo i Odisseu (Ulisses) decidí abandonar-lo a una altra illa, Lemnos. Aïllat del món, aquell repudiat s’afrontà a la seva pròpia supervivència i a la seva imminent mort. S’avançava així al Robinson Crusoe de Daniel Defoe (1719).

Filoctetes a l'illa de Lemnos (1738), Jean Germain Drouais
Filoctetes a l'illa de Lemnos (1738), Jean Germain Drouais
 

Deu anys després, Filoctetes, de ser repudiat, fou aclamat pels seus. Un oracle havia pronosticat als grecs que només guanyarien els troians si comptaven amb l’arc i les fletxes d’Hèracles, que estaven en possessió del “marginat” de Lemnos. Aleshores Odisseu decidí anar-lo a cercar. 


Filoctetes ferit (Pierre François Gregoire Girbaud)
Filoctetes ferit (Pierre François Gregoire Girbaud)
 
Un cop a Troia, Filoctetes fou curat de la seva pestilent ferida pel metge Macàon (altres fonts apunten a Podaliri). Aquella és considerada la primera intervenció quirúrgica amb anestèsia de la mitologia grega. En el camp de batalla, el guarit heroi aconseguí matar Paris amb una de les enverinades fletxes del seu antic company.

Per desgràcia, avui la nostra societat encara margina moltes persones com Filoctetes que pateixen alguna malaltia especial. Estam parlant de gent amb la Sida, paràlisis cerebrals o síndrome de Down. L’heroi grec, amb tot, tengué més sort perquè l’acabaran reclamant.


En aquest bloc del dermatòleg Xavier Sierra teniu la interpretació mèdica de la ferida de Filoctetes. Aquesta és la segona part.

Filoctetes ferit  (1774-1775), Nicolas Abraham Abilgard, Statens Museum. Copenhague
Filoctetes ferit (1774-1775), Nicolas Abraham Abilgard, Statens Museum. Copenhague

 

Vas grec amb imatge de Filoctetes
Vas grec amb imatge de Filoctetes


Articles del web relacionats:

Hèracles, entre la vici i la virtut
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px