Banner Top

Grecs a la Mediterrània

Extracte del reportatge publicat el setembre de 2013 a la revista Sàpiens (Núm. 133) amb l’assessorament d’Arturo Pérez.

Abans d’esdevenir el Mare Nostrum romà, el Mediterrani fou grec en gran part. A partir del segle VIII aC,  l’excedent demogràfic i les tensions civils obligaren els grecs a disputar als fenicis la seva hegemonia marítima. Fou així com bastiren el seu particular pont de mar blava, embrió de moltes ciutats de la nostra conca. 
 
Els grecs sempre foren un poble mariner. La seva abrupta orografia balcànica els empenyé a mirar cap a la mar, per a la qual arribaren a emprar fins a tres paraules: thálassa, póntos i pélagos. La segona, tanmateix, seria la que més s’ajustaria a la seva vocació nàutica. Atès que originàriament póntos significava camí, la mar que banyava les costes de l’Hèl·lade aviat fou vista com un autèntic pont –accepció que adquirí en llatí- per on poder fer camí a la recerca de nous dominis. Per establir aquests primers “ponts” fou necessari endinsar-se en el pélagos (“mar endins”). I el pélagos més proper que tingueren els grecs fou el mar Egeu, que batejaren com a arxipèlag (“el mar principal”). Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes.
 
Els habitants de Creta foren els primers a senyorejar les aigües del mar Egeu. Integrants de la cultura minoica, des del tercer mil·lenni aC s’havien erigit en la civilització més pròspera de la Mediterrània. Durant segles infongueren por amb el seu poder marítim, conegut com a talassocràcia. En cas d’un atac exterior, els diferents pobles de l’illa deixaven aparcades les seves diferències internes per sumar forces. D’aquí sorgiria el concepte de sincretisme (“amb Creta”) com a sinònim de fusió de corrents heterogenis. Aquestes rivalitats foren molt habituals en un territori com el grec dividit per illes i per muntanyes. Així es reflectí al segle VIII aC amb l’aparició de les primeres polis. I és que, a pesar de saber-se dipositàries d’una mateixa llengua i cultura, cada polis esdevingué una vertadera “ciutat-estat”, amb les seves pròpies institucions administratives, legislatives i religioses –algunes, fins i tot, comptaren amb moneda pròpia.
 
Les polis naixeren amb mal peu. Moltes es trobaven situades en territoris poc fèrtils i de dimensions reduïdes, de manera que no pogueren absorbir el creixement demogràfic. A això calgué sumar-hi la concentració de les terres en mans de l’aristocràcia, la classe minoritària dominant. La necessitat, doncs, obligà el gruix de la població a aliar-se amb els vaixells per buscar nous horitzons. La seva familiaritat amb la mar féu que per a l’acció de gestionar una polis s’acabés emprant el verb kubernáo (“pilotar una nau”). La paraula ens arribaria a través de llatí com a “governar”. El seu significat s’explicaria pel fet que en l’antiguitat triomfà la metàfora, encara vigent, que un Estat és com una “nau” que s’ha de saber pilotar –actualment la terminologia grega s’ha recuperat en paraules com cibernauta o cibernètica.

Aquí teniu un article del National Geographic que parla sobre l'expansió marítima dels grecs.

Aquest enllaç parla del vaixell grec enfonsat a Cala Sant Vicenç.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània:


Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (03/05/2014) per parlar sobre les etimologies de la mar.


 

Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
 
El 654 aC els cartagineos fundaren Ibusim (Eivissa) en honor al déu Bes (Ebusus), que al món grec equivaldria a Dionís. Bes compartí protagonisme amb una altra divinitat que avui dia es reprodueix per tot arreu com a atractiu turístic de l’illa. El seu nom és Tanit i se la identifica amb amb l’Astarté fenícia (Afrodita grega) ja que també tenia com a atributs l’amor i la fecunditat.
 
 
Déu Bes
Déu Bes

 

Deessa Tanit
Deessa Tanit
  
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


 Articles del web relacionats:

 

 

 

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px