Banner Top

A l'escola, fora vel!

Article publicat a l'Ara Balears (17/03/2017)

Un dels nostres pitjors enemics són els prejudicis. Ens entelen la mirada davant una realitat del tot complexa. Fa uns dies, a classe de grec de primer de batxillerat, un alumne em va deixar desarmat quan li vaig exigir que es llevàs la gorra. M’interpel·là amb una pregunta demolidora: “Per què ens prohibeixen dur gorra i, en canvi, les al·lotes musulmanes poden anar amb el cap tapat?”
 
Li don voltes i voltes, em document sobre el tema i no ho tenc gens clar. De sobte, em ve al cap na Naoual, una de les meves exalumnes preferides. Va arribar a Mallorca procedent del Marroc amb quatre anys. Al·lota de caràcter i d’empenta, és la musulmana més feminista que he conegut mai. Encara guard a la meva retina els encesos debats que manteníem sobre el vel islàmic, el hijab.

Tipus de mocadors musulmans
Tipus de mocadors musulmans
 
Curiosament aquest polèmic símbol religiós torna a centrar l’actualitat informativa. Un jutge de Palma ha donat la raó a una jove musulmana que va denunciar la seva empresa, una companyia aèria, per impedir-li dur el vel en un lloc d’atenció al públic. “Treure’m el vel és com arrencar-me la meva pròpia pell”, afirmà en el judici. Ara, però, s’ha quedat amb la mel als llavis després que el Tribunal europeu s’hagi pronunciat sobre un cas similar ocorregut a Bèlgica. La màxima instància judicial de la UE no veu discriminatori que una empresa prohibesqui a les seves treballadores lluir el hijab. Amb tot, les normes internes d’indumentària han d’afectar qualsevol símbol “religiós, filosòfic o polític” i no només les persones d’una confessió concreta.
 
La denunciant de Palma em recorda molt la meva exalumna. Lluint amb orgull el seu signe d’identitat, parla amb la mateixa determinació i vehemència. Fa tres anys, quan la vaig tenir a classe, des del meu laïcisme arrogant, jo m’esforçava inútilment per rebatre els seus arguments a favor del mocador de la discòrdia. Li insistia que era un símbol d’opressió del patriarcat sobre la dona, vista com un objecte de desig que cal censurar. Ella, però, amb el cap ben tapat i amb un esmoladíssim català, lamentava que aquesta consideració fos la que imperàs a Occident per culpa de l’islam més integrista. Compartint pupitre, escolant-la, hi havia una altra musulmana mallorquina, na Hala. Amb la seva mirada transparent, hi assentia, fent ús, però, de la seva llibertat individual de no portar vel.
 
En plena preadolescència, na Naoual decidí per compte propi aixafar la seva esponerosa cabellera morena amb un anodí mocador. Només l’ensenya a qui vol. Al seu parer, es tracta d’una qüestió cultural i no de misògina. Ella demana respecte per a la seva religió. Li dol que estigui estigmatitzada per culpa d’uns quants fanàtics. Ara ens solem escriure cada vegada que hi ha una massacre terrorista. Les seves paraules traspuen ràbia per tanta barbaritat comesa en nom del seu déu Al·là. La tragèdia li toca de prop perquè fa dos anys marxà amb la seva família a França a la recerca d’un futur més esperançador.
 
Polèmica pel primer hijab esportiu de la marca Nike
Polèmica pel primer hijab esportiu de la marca Nike

Amb denou anys, na Nawal se sent aterrida amb la islamofòbia que s’ha desfermat al seu nou país d’adopció, tant colpejat últimament pel jihadisme. Ella ja està plenament integrada. Exhibeix un francès “chapeau”, que no li ha fet perdre gens de la seva proverbial loquacitat. A pesar de les seves fortes conviccions, és flexible. Amb resignació, es treu el vel quan ha d’anar al col·legi on fa les pràctiques com a estudiant d’animació escolar. El 2004, tres anys després dels atemptats de l’11S a Nova York, el país gal va prohibir el hijab a tots els centres d’ensenyament. La mesura responia més a la necessitat d’evitar possibles aldarulls que no pas a la voluntat de preservar la laïcitat, principal estendard de la pàtria de Marianne.
 
Aquests dies, arran de la pregunta de l’al·lot de la gorra, he tornat a parlar amb na Naoual per facebook. Em costa creure que, en els nostres instituts, nines de dotze anys ja decidesquin tapar-se el cap sense cap mena de coacció per part de les seves famílies. Per a mi, el hijab és la punta de l’iceberg d’una societat medieval que denigra la dona no només moralment, sinó també físicament (els casos més extrems són els matrimonis concertats i l’ablació). No puc obviar, però, la seva altra dimensió etnològica, ja que fins fa poc, aquí, moltes illenques també portaven el cap tapat. En qualsevol cas, na Naoual, com a feminista que és, em recorda que ella sempre s’ha rebel·lat contra l’islam més obtús. En aquest sentit sí que rebutja el burka.

Quan les pageses d'Eivissa es vestien de curt, popularment es deia que anaven
Quan les pageses d'Eivissa es vestien de curt, popularment es deia que anaven "de balandra". Foto: arxiu de Lena Mateu Prats.

Intent desfer-me dels meus feixucs prejudicis. No vull caure en la trampa del multiculturalisme progre, del discurs políticament correcte que anul·la el pensament crític. És un repte titànic. Amb tot, per ventura la meva exalumna té raó i som víctima de la demagògia barata i del reduccionisme malvat d’Occident sobre el món islàmic. Pel culpa del jihadisme, paguen justos per pecadors.
 
Na Naoual em fa obrir els ulls. Li faig la broma que, si totes les musulmanes fossin com ella, jo també em faria de l’islam. I ella em somriu amb una emoticona. Apag l'ordinador i me'n vaig, satisfet, a dormir. Al llit, però, m'assalta un nou matís. L’endemà l’al·lot de la gorra em pot dir que la seva peça de vestir també és un element cultural -pot al·ludir al seu sentiment de pertinença a un club de futbol o a una creença personal. És el mateix argument que m’esgrimeix na Naoual en relació al seu vel.

Hippies es topen amb dones pitiüses als anys 70 (Foto de Josep Soler Soler)
Hippies es topen amb dones pitiüses als anys 70 (Foto de Josep Soler Soler)
 
A la fi arrib a una conclusió. A casa nostra, el desterrament dels crucifixos de l'àmbit escolar va ser la primera passa per a l'aconfessionalitat de les aules. Encara, amb tot, arrossegam el concordat franquista amb el Vaticà que permet el magisteri de la religió catòlica als centres públics. Ara, per garantir la neutralitat religiosa i tallar d’arrel qualsevol controvèrsia sobre la indumentària dels alumnes, seria el moment de seguir el camí de França. Ja tenim una sentència del Tribunal europeu que ho avala en les empreses privades. Ningú, però, s’atreveix a prohibir el vel als instituts i a la resta d’institucions públiques. Hi ha massa por de ser acusats de xenòfobs. Res més lluny de la realitat.

Aquí teniu una entrevista a Mimunt Hamido, activista feminista d'origen musulmán antivel.

Aquí teniu un debat que vaig mantenir amb una exalumna musulmana sobre l'ús del vel a l'escola. Va ser a l'inforamtiu vespres d'IB3 Ràdio (07/03/2019):



Aquest vídeo parla de l'islamofòbia als mitjans de comunicació:



Articles del web relacionats:
Adéu als deus
El rostre de Déu
La mort de Déu?
Nadal com a catarsi
La secularització de la societat
Paraula de Déu
Europa, de genollons
Protàgores i l'islam

L'esplendor medieval del català

Extracte del reportatge "L'esplendor medieval" publicat el setembre de 2015 en el dossier especial de la revista Sàpiens amb motiu de l’Onze de Setembre: “La història d’una llengua irreductible” (Núm. 160) . 

A partir del segle XIII es produeix la gran expansió política de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Aquesta embranzida permet al català emancipar-se de l’occità i assolir una gran maduresa formal com a llengua literària. Amb les aportacions de Ramon Llull i amb el suport propagandístic de la Cancelleria reial, no hi ha cap gènere que es resisteixi al “pus bell catalanesc del món”, en paraules de Ramon Muntaner. 

El 1137 s’havia creat la Confederació catalano-aragonesa amb el matrimoni de Ramon Berenguer IV, representant dels comtats catalans, i Peronella d’Aragó. En un primer moment, aquesta unió implicà una forta diglòssia: mentre el català funcionava com a llengua instrumental, l’occità o provençal esdevenia la llengua literària per antonomàsia. Les tornes començaren a canviar a partir del 1213 arran de la desfeta a la batalla de Muret, on es perderen els territoris del nord dels Pirineus, tret de Montpeller.

Jaume I el Conqueridor, hereu de Pere I el Catòlic mort a Muret, va renunciar a recuperar aquelles terres. Empès per les demandes d’ajut per part dels mercaders catalans, que sovint eren atacats pels pirates sarraïns prop de les costes balears, el nou monarca va dirigir els seus esforços cap al sud peninsular. Així, arrabassà als àrabs Mallorca (1229) i València (1238), mentre que l’ocupació d’Eivissa (1235) la deixà en mans de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí. Menorca no seria sotmesa del tot fins el 1287 per obra del rei Alfons III el Liberal.

Relacionat amb el tema, és interessant aquest article titulat "Porta't bé o vindran els catalans".

I aquest altre article parla de l'època en què Sicília es parlava català.

Aquest dossier parla sobre la història del català.

Articles del web relacionats:
- I, tanmateix, és català!
L'origen llatí de l'article salat
Entrevista a Joan Veny
-
Països Catalans en el divan
-
Qui és en Pep Gonella?
L'esplendor medieval del català

I aquest són uns reportatges meus a l'Ara Balears:
Les arrels de l'anticatalanisme illenc
Quan el català sortí de la clandestinitat
Quan el català es normalitzà a l'escola

Xuetes, la tragèdia dels jueus mallorquins

Extracte del reportatge publicat el juliol de 2006 a la revista Sàpiens (Núm 45), amb l’assessorament del catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de les Illes Balears, Pau Cateura.


L’antisemitisme va ser una constant de la nostra societat medieval. A la Mallorca del segle XV, la introducció de la Inquisició va empitjorar les dures condicions de vida no només dels jueus sinó també dels seus descendents que s’havien convertit al cristianisme, coneguts despectivament com a xuetes. La fixació al segle XVII dels 15 cognoms considerats com els típicament xuetes ha perllongat fins no fa gaire a l’illa la seva discriminació social. 
 
La dels xuetes és una història de rancors i prejudicis ancestrals. La injustícia es va començar a covar al segle XIV. Al llarg de 1391 l’ambient d’antijudaisme que regnava a tot l’Estat espanyol havia provocat l’assalt de molts de calls, entre ells el de Palma. El de la capital balear s’esdevingué, però, enmig de circumstàncies especials. L’agost d’aquell mateix any el camp illenc estava inmers en una profunda crisi degut a les pestes i a les males anyades. La situació empenyé els pagesos de la Part Forana a aplegar-se davant les portes dels governants de ciutat per exigir solucions.
 
Les autoritats, amb tot, van preferir desentendre’s del problema desviant el malestar del poble cap al Call, on sabien que la pagesia tenia molts de deutes pendents. I és que els jueus, hàbils comerciants, eren els principals proveïdors dels camperols: els venien animals i llavors a preus alts que després cobraven en gèneres, un cop vinguda la collida; també els oferien préstecs de diners mitjançant el dipòsit de joies. Així doncs, els foravilers aprofitaren l’ocasió per acabar amb tants de maldecaps econòmics. I no tingueren miraments. L’assalt es cobrà la vida de tres-cents jueus.
 
El clima de persecució i amenaça que imperà després dels fets de l’agost de 1391 va obligar els israelians a batejar-se. Aquesta animadversió social s’accentuà amb la promulgació d’una sèrie d’ordenances repressives: els privaven de practicar la seva religió, de disposar de béns propis, de fer contractes de compra i venda, de tenir armes, etc. Així les coses, hi va haver jueus que van preferir marxar de l’illa, abans de sotmetre’s a tal humiliació. La resta va córrer cap a la Seu a rebre les benediccions apostòliques. L’abril de 1435 tingué lloc una de les conversions més massives que es recorden.  Per exhibir la seva nova fe i a fi d’evitar aldarulls, els conversos esculpien en els murs de les seves cases una creu, en substitució de la “mezuzá” jueva que consistia en un tros de pergamí emmarcat on es podien llegir els passatges bíblics més rellevants.


 

Articles del web relacionats:
- Jueus, l'origen d'un estigma

Mots que es xiuxiuegen

En català, si volem xiuxiuejar, en comptes d’emprar paraules, podem recórrer als mots –el mateix poden fer  en occità i en francès. No debades, la seva etimologia ens porta al terme del llatí medieval muttum insert en l’expressió non muttum facere  (“no fer ni un xiuxiueig”) –muttum és un participi substantivat de muttio, “xiuxiuejar”. En castellà aquesta paraula es transformà en “mote”, sinònim de sobrenom.
 
El filòsof austríac Ludwig Wittgenstein (1889-1951) va dir: "Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món". És a dir, configuram el món a partir de la nostra competència lèxica (< λέξις, “parla”, “dicció”). El filòsof francés George Steiner (1929) aporta un nou matís sobre la força del llenguatge: “El que no s’anomena no existeix”. En tot cas, cal tenir en compte que les paraules no descriuen la realitat, sinó que la creen. Així doncs, podem dir que els mots mouen el món. En aquest cas, però, l’etimologia és un miratge. Certament muttum es pot confondre amb motum, participi de moveo (“moure”).

En qualsevol cas, moveo és un verb que tampoc no ens deixa indiferents amb la quantitat de derivats que ens ha donat: emoció, commoció, motiu, motivació, moment, motí, mòbil, moble,  immoble, mobiliari, motor, promoure, remoure, remot, locomotor, moto, automòbil, ciclomotor i en castellà “maremoto” (terratrèmol submarí en català). Tots aquests mots són una meravella! I xiuxiuejats a cau d’orella encara més! Basta escoltar la famosa cançó “Parole, parole”:


Reflexions al voltant dels mots
Salvador Espriu (1913-1985) va fer el millor homenatge als mots amb els seus famosos versos de l’Inici de càntic del temple (1965):

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.

Els mots, doncs, són la nostra vida, per molt que algú ens vulgui empetitir, dient-nos que som el darrer mot del credo. No hi ha dubte que la capacitat de la parla és el que ens diferencia de la resta dels animals. Amb tot, l’escriptor nord-americà Mark Twain (1835-1910), autor de Les aventures de Tom Sawyer, ens avisa: “L’home és l’únic animal que menja sense tenir gana, beu sense tenir set i parla sense tenir res a dir”.

I si parlam, també se’ns pot escapar algun mot groller. Precisament, per combatre les blasfèmies i els mots grollers, el 1908 l’escriptor Ricard Aragó va fundar a Barcelona la “Lliga del Bon Mot”. Aleshores es féu una intensa campanya pels pobles, amb mítings, cartells i calendaris.  L’associació, que comptà amb el suport entusiasta del poeta Joan Maragall, es va mantenir viva fins el 1963.

Els pes de les paraules en la història de la humanitat és enorme. Així ho considerava l’escriptor Emili Teixidor (1933-2012),  autor de Pa negre, en una entrevista a La Vanguardia:

“La humanitat ha anat inventant instruments que faciliten la vida. La roda, per exemple, és una prolongació de les cames. Les ulleres ens donen visió. Doncs bé, les paraules són les ulleres o les rodes del cervell. Són l’únic instrument que té el cervell per progressar”.

Emili Teixidor també té paraules per definir l’acte de la lectura: “La lectura no és tan sols un joc intel·lectual, sinó que és l’única manera d’entendre el món, l’única que permet posar-se les ulleres de la complexitat en un món que tendeix a la simplicitat i la banalitat”.


També són interessants les reflexions de l'escriptor Biel Mesquida sobre la necessitat de llegir (Ara Balears, 29/05/2015):

"Hem de llegir perquè la vida no basta, i la lectura ens dóna moltes altres vides. Fa molt de temps que vaig dir que llegir fa tornar guapos, i ho mantenc, fa tornar guapos mentalment. La lectura és un medicament que dóna salut, sense contraindicacions ni efectes secundaris [...]. La lectura implica esforç; si no, no hi ha plaer en el llegir. Però per ser escriptor has de tenir una força titànica perquè has de creure molt en tu mateix, i això sempre m’ha preocupat molt. D’aquí que ens cal tenir lectors crítics, oberts i sincers".


Igual de suggeridors són els versos de Miquel Martí Pol (La fàbrica):

A trenc de mots em llevo,

m'adormo a trenc de mots.


Martí i Pol torna a retre un altre homenatge als mots al poema “A trenc de pell…”

A trenc de pell i a trenc d'ungles i dents
retruny la veu. Sense dir res, sospeso
la densitat dels mots, la consistència.
No n'escriuré ni un que no em complagui
profundament. Els mots són el relleu
d'aquest paisatge estricte que dibuixo
i han d'ésser plens, suggeridors, compactes.
Cal que si mai algú si aventura,
com ara jo, no es perdi per camins
massa intricats ni el venci la desesma.
No confeigeixo signes, displicent.
En cada mot m'hi jugo l'existència.


I aquí teniu un poema del tot vitenc de Miquel Àngel Riera, extret del “Llibre de Benaventurances”:

 


Benaventurat aquell que ha assolit el misteri
de poder anar pel món dient un Nom
rere el qual hi ha un pols que li fa perdre el propi,
i l’empra a cada instant, flexionant-lo
primer cap a fer amb ell pels racons de la parla
una apassionada qüestió d’intensitats, després,
ja posseït per aquell goig de dir-lo,
fent-lo funcionar de verb, d’adjectiu… Ah, s’exercita
cap a aprendre de dir, just emprant aquell mot,
el que abans expressava amb milers de paraules
i una panòplia de gestos majusculant-li el cos.
I finalment un jorn veu que dir el Nom li sobra:
El discurs es basteix just de pensar-lo.
L’atrau, oblida el món, es ret i pensa:
“No existeix més que quan el tenc a prop”.


Aquí teniu un àudio del programa "L'ofici de viure" de Catalunya ràdio dedicat al poder de les paraules ("Les paraules no se les emporta el vent").

I no us podeu perdre aquests deliciosos articles del filòsof Xavier Antich sobre la força de les paraules publicats al diari Ara:

- "La paraula a la punta de la llengua" (31/05/2015)
- "La paraula justa, tot just una paraula" (14/06/2015)
- "Passar la paraula" (28/06/2015)
- "La paraula compartida" (12/07/2015)
- "La paraula i el cos" (19/07/2015)
- "El lloc de la paraula" (26/07/2015)
- "Paraules viatgeres" (02/08/2015)
- "Sóc lluny, però penso en tu" (09/08/2015)
Les paraules, restes d’una població estranya (16/08/2015)

Interessant també és aquest article de Carme Riera a El País titulat "La isla de las Palabras Perdidas".

Gustavo Martín parla sobre l'experiència única de la lectura en aquest altre article a El País titulat "Un lugar donde vivir".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



I per acabar, no us podeu perdre aquesta deliciosa cançó "Con toda palabra", de Lhasa de Sela, cantant mexico-americana morta el 2010 a l'edat de 37 anys.

 
Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món

La pèrfida sibil·la

 Article publicat a l'Ara Balears (26/12/13)
 
Segur que enguany el cant de la sibil·la haurà fet vessar més d’una llàgrima als seus antics benefactors. A la presó de Palma encara deu ressonar la corprenedora veu angelical que fa dos dies anunciava el dia del Judici Final. Anys enrere els defensors de “lo nostro” l’escoltaven des de la tranquil·litat que dóna saber que aquells apocalíptics versos no anaven amb ells. Ara, però, estant entre reixes, hauran cobrat més sentit que mai: “Lo sol perdrà la claredat/ mostrant-se fosc i entelat,/ la lluna no darà claror/ i tot lo món serà tristor”. Són paraules que hauran caigut com una llosa damunt sa princesa de la corrupció, Maria Antònia Munar, i la seva cohort de serfs, Miquel Nadal, Bartomeu Vicens i Francesc Buils.
 
Aquesta vegada la cúpula de l’extinta Unió Mallorquina també haurà pogut compatir mocador amb alguns dels seus antics socis de Govern, entre d’altres, els populars Javier Rodrigo de Santos, Eugenio Hidalgo, Jaume Massot, Antònia Ordinas o Kurt Viane –aquests dos darrers s’hauran unit en esperit amb el seu cicerone, l’exconseller de Comerç i Indústria Josep Juan Cardona, que compleix condemna a la presó de la seva Eivissa natal. Qui sap si l’any que ve ja podran comptar amb l’escalfor del cap de la tribu, Jaume Matas!
 
A tots ells, el cant de la sibil·la, vista ara com una pèrfida criatura, els haurà sonat bastant. La seva amenaçadora espasa els haurà recordat l’espasa de la justícia que no fa gaire els acusà de ser la viva representació del Mal, és a dir, de l’Anticrist: “Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i tot lo món turment darà,/ i se farà com Déu servir/ i qui no el crega farà morir”. Arribat el gran dia, les paraules proferides per Déu els hauran fet reviure les que ja escoltaren per boca del jutge: “Als mals dirà molt agrament:/ -Anau, maleïts, en el turment!/ anau, anau al foc etern/ amb vostro príncep de l’infern”. Llavors, esfereïts per aquest destí tan desolador, els nous inquilins de la carretera de Sóller no hauran dubtat a sumar-se als precs de la sibil·la i també hauran implorat ajuda a la Mare de Déu –n’hi ha que prefereixen suplicar un indult al Govern central-: “Oh humil Verge! Vos qui heu parit/ Jesús Infant aquesta nit,/ a vostro Fill vullau pregar/ que de lo infern nos vulla guardar”.
 
No deixa de ser curiós que Mallorca, juntament amb l’Alguer (Sardenya), sigui l’únic lloc d’Europa on el cant de la sibil·la s’ha conservat ininterrompudament des de temps medievals. Per ventura és perquè els seus habitants, tal com han demostrat alguns dels nostres polítics avui a la presó, sempre han actuat sibil·linament mentre parlaven amb un llenguatge sibil·lí. Tals expressions ens vinculen directament amb les arrels paganes d’aquest cant profètic.
 
A l’antiguitat preclàssica algunes dones arribaren a adquirir coneixements força precisos dels fenòmens agraris. Això féu que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural, que, en el món grec, quedà personificat en la figura de les sibil·les. Les seves respostes solien ser ambigües, enigmàtiques, de manera que els interessats n’havien de fer les seves pròpies interpretacions. Aquest obscurantisme semàntic quedà ben palès en la sibil·la de Cumes, una colònia grega situada prop de Nàpols. El cristianisme l'adoptà a partir d’un poema de les Bucòliques de Virgili (segle I aC), on apareix anunciant el naixement d’un nin que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Tot i que l’episodi al·ludia a circumstàncies històriques del moment, alguns exegetes l’interpretaren com un vaticini de l’arribada de Crist, ja pregonada pels profetes de l’Antic Testament.

Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
 
Tanmateix, la irrupció de la sibil·la a les esglésies d’Europa cada nit de Nadal es produiria a les acaballes del segle X. Amb el canvi de mil·lenni, en plena psicosi col·lectiva sobre la fi del temps i davant l’esperada segona vinguda del Messies, s’assignà a aquesta figura pagana un sermó en llatí del segle V dC que advertia del gran judici. El seu intèrpret acabaria essent un nin o nina preadolescent, la innocent veu del qual servia per dotar de més dramatisme l’escena.
 
Quan al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol representació musical en les celebracions litúrgiques, a Mallorca i a l’Alguer el cant de la sibil·la, que ja comptava amb una versió en català, estava tan arrelat que fou impossible eradicar-lo. Fa tres anys fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Ara, en sentir-la des de la presó, qui foren els seus promotors davant la Unesco s’hauran hagut de tapar les orelles en un intent desesperat d’aturar el devessall de llàgrimes. El més trist, però, per a una societat és veure que els seus màxims dirigents han hagut d’acabar entre reixes.


Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px