Banner Top

Un pont de mar blava trencat

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2018)

Un viatge als orígens mítics d’un mar convertit avui en Mare Mortuum

El déu Posidó no atura de plorar al costat de la seva dona Amfitrite i del seu fill Tritó. Impotents, veuen com dia rere dia moren a les seves aigües centenars de refugiats en el seu intent d’abraçar la terra promesa. El “pont de mar blava” que el 1993 ens cantava Lluís Llach s’ha transformat avui en una fossa comuna de somnis truncats, en una gran tanca “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae), en el que els llatins conegueren com a Mare mediterraneum. Aquesta vegada la “rica” Europa marca més distàncies que mai amb els seus “pobres” veïnats de l’altra vorera.

Seguint l’estela de l’omnipotent Roma, el Vell Continent també s’ha fet seu el Mare mediterraneum al crit de Mare Nostrum (“el mar nostre”), que continua essent un “mar gran”, un Mare Magnum. Avui, però, les consciències europees neden enmig d’un maremàgnum d’incongruències i d’hipocresies en veure que l’antic Mare Nostrum ha mutat en Mare Mortuum.

L’opinió pública va prendre consciència de l’actual tragèdia migratòria l’abril de 2015. Prop de l’illa italiana de Lampedusa naufragà una pastera amb més de 900 persones a bord, procedents de Líbia. Des d’aleshores hem normalitzat la ignomínia. En l’era de la infoxicació, les xifres ja no ens escandalitzen. Segons ACNUR, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats, més de 3100 persones varen morir durant l’any 2017 en aquest gran llac nostre, bressol de la cultura europea. I tot fa preveure que enguany se superaran amb escreix aquestes xifres esgarrifoses. La lletra de Llach no pot sonar més utòpica: “Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents, diferents”.



El plor d’Europa
Al costat de Posidó, qui també plora desconsolada és Europa, la princesa fenícia convertida en mite fundacional del nostre continent. La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom. 

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a Creta. Havent-li infantat tres fills (Minos, Radamant Sarpedó), la convertí en sobirana de l’illa i li féu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que vigilava que cap estranger desembarcàs a les costes cretenses; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui, amb la tragèdia migratòria, aquests presents de la princesa fenícia tenen un simbolisme especial. Talos és la flota d’Europa que s’encarrega de expulsar els refugiats de les seves costes; el ca són els demagogs que no aturen de bordar-los; i la javelina són les porres amenaçadores dels vigilants costaners. Per vergonya d’una inoperant UE, ONG com Proactiva Open Arms, SOS Méditerranée o Metges Sense Fronteres són qui s’han de dedicar a rescatar vides.

1498748026679Rescat de Proactiva Open Arms

La nova talassocràcia
Va ser a Creta on va veure la llum pròspera cultura minoica, coneguda per la seva talassocràcia, pel seu “poder” (kratos) de la “mar” (thálassa). És la mateixa talassocràcia amb la qual avui Europa espanta els immigrants. Amb el seu estol inexpugnable de vaixells, els minoics tenien via lliure per transitar d’una illa a una altra. Així, el mar fou vist com un pont (póntos), terme que acabà essent sinònim de thálassa. A través d’aquest pont aquós, els grecs s’endinsaren en el pélagos (“mar endins”). I el seu pélagos principal (arxi) fou el mar Egeu, convertit així en arxipèlag. Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes.

Aquest “mar principal” agafaria el nom d’un antic sobirà d’Atenes, pare de l’heroi Teseu. Quan el seu fill partí cap a Creta per a matar el famós Minotaure, Egeu li demanà que, en tornar, com a senyal de victòria, canviàs les veles negres de la seva nau per unes de blanques. Teseu, però, se n’oblidà. Així, en veure de lluny la nau amb les mateixes veles, el monarca es pensà que el seu fill havia mort en aquella arriscada missió. Desconhortat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, portaria el seu nom. Avui, des de les profunditats, Egeu observa amb angúnia com els refugiats sirians arriben a una de les seves illes, Lesbos, per donar el salt al cor d’Europa.

immigration illegale bateau clandestinEl drama humanitari d'Europa

Els nous “Ulisses”
Són molts els “Ulisses” que continuen patint “odissees” a la Mediterrània. Després d’haver estat deu anys lluitant a la guerra de Troia (al nord-oest de Turquia), el protagonista de l’Odissea d’Homer també va haver de superar un caramull d’adversitats per tornar a la seva estimada illa, Ítaca, al nord-oest de Grècia. En arribar a Sicília, va deixar cec el ciclop Polifem, fill de Posidó. Això no li ho perdonà el déu de la mar, el qual féu allargar l’agonia de l’heroi grec. Així, Ulisses (Odisseu en grec) s’està deu anys més donant tombs d’una banda a l’altra del mar “del color del vi”, en paraules d’Homer.

Durant el seu periple, Ulisses també es topà amb regals enverinats. Fou el cas de les sirenes que habitaven les costes de Nàpols. Eren dones-ocells, d’aspecte monstruós, que seduïen les seves víctimes amb la seva melodiosa veu. Res a veure, per tant, amb la imatge de dona sensual i bondadosa que ens vengué d’elles el Renaixement.

Seguint les recomanacions de la maga Circe, el protagonista homèric es lligà al pal de la seva nau i ordenà als seus companys que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, no aturava de demanar que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar aquella trampa. Avui dia la locució "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill que suposa deixar-se seduir per falses promeses o per paraules aduladores. Són els cants de sirenes que escolten els nous “Ulisses” quan, des de casa estant, amb el mòbil a la mà, veuen imatges idíl·liques de compatriotes seus que han fet realitat els seus somnis.

mare mortuum

Els immigrants també han d’anar molt en compte quan arriben al sud d’Itàlia, a l’estret de Messina que fa de canal amb Sicília. Allà l’heroi grec s’hagué d’enfrontar amb dos monstres, Escil·la, una nimfa de sis caps de ca, i Caribdis, una criatura amb forma de remolí gegantí que aspirava i vomitava l’aigua tres vegades al dia. Ara curiosament l’expressió “estar entre Escil·la i Caribdis” s’empra amb el significat d’ “estar entre l’espasa i la paret”. Així estan, sens dubte, els nous “ciutadans indesitjats” que arrisquen la seva vida a la Mediterrània.

Ulisses no albirava mai el final de la seva odissea. Només feia que sentir nostàlgia, és a dir, “dolor” (álgos) de no poder “tornar” (nóstos) a la seva Ítaca natal. Precisament fa uns anys un grup de psiquiatres de Barcelona començà a parlar de “la síndrome d’Ulisses”. Amb aquesta terminologia volien definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants que no veuen complides les seves expectatives a la seva terra d’acollida.

Finalment, tanmateix, al cap de vint anys Ulisses es va retrobar amb la seva estimada Penèlope en un dels happy end més espectaculars de tota la literatura clàssica. El 1911 l’Odissea d’Homer serví d’inspiració per al poeta alexandrí Kontastin Kavafis. En el seu conegut poema Viatge a Ítaca, Ulisses es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències i havent fet el cor fort: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,/ has de pregar que el camí sigui llarg,/ ple d'aventures, ple de coneixences./ Els Lestrígons i els Cíclops,/ l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:/ són coses que en el teu camí no trobaràs,/ no, mai, si el pensament se't manté alt, si una/ emoció escollida/ et toca l'esperit i el cos alhora”.

naufragi2
La indiferència d'Europa

A casa nostra, aquest poema es popularitzà el 1975 quan fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per “anar més lluny”.

Els nous “Eneas”
Els immigrants que aquests dies s’aventuren al Mediterrani són igualment la viva imatge d’Eneas, el mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’un conflicte, el de Troia, que acabà en victòria per al bàndol grec d’Ulisses. Curiosament, Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.

Per desgràcia, al segle XXI Europa ja s’ha oblidat dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, alhora que criminalitza les seves víctimes.

Naufragi4El naufragi d'Àfrica

Amb el cant planyívol de les nereides de fons, Posidó, Amfitrite i Tritó encara segueixen vessant llàgrimes sobre un pont de mar blava avui del tot trencat. I, mentre alimentam la fera del capitalisme, la princesa Europa no es cansa de sacsejar les nostres consciències des dels bitllets de cinc euros i les monedes de dos euros. Per resoldre l’actual drama humanitari del Mare Mortuum, ens reclama que tenguem “amplitud de mires”, tal com indica una etimologia popular, plena de poesia, del seu nom -vendria d’eurús, “ample” i d’ops, “vista”. Europa tem tornar a ser segrestada per Zeus, que aquest cop pot adoptar la forma d’un partit xenòfob d’ultradreta.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum puto (“Home som, pens res del que és humà em pot ser indiferent”):

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània.

Entrades del web relacionades:
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

Països Catalans en el divan

Article publicat a l'Ara Balears (24/04/2016)

El polèmic concepte de Països Catalans torna estar en el divan de la nostra consciència nacional. El darrer a psicoanalitzar-lo ha estat el valencià Joanjo Aguar Matoses, autor d’un article que s’ha convertit en viral a la xarxa. Es titula “¿I si anomenem Marènia als Països Catalans? Solució al conflicte dels noms”. Aguar proposa un terme ple de bellesa per combatre la catalanofòbia i per seduir els més escèptics. S’inspira en la mar Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum dels romans, una immensitat d’aigua que ens uneix a illencs, valencians, catalans i algueresos. A més, evoca el famós “Pont de Mar Blava” que cantà Lluís Llach a partir d’un poema de Miquel Martí i Pol.
 
Aguar considera que “Països Catalans” és un concepte massa estigmatitzat  que “impedeix la construcció efectiva de la realitat política i social a què aspirem”. Es troba documentat per primera vegada en un llibre de la segona meitat del segle XIX titulat “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia”. Era escrit per Benvingut Oliver, un valencià no especialment catalanista. Tanmateix, la popularització del terme arribaria el 1962, en ple franquisme, amb els assajos del valencià Joan Fuster Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms.

Joan Fuster
Joan Fuster
 
Per a l’intel·lectual de Sueca, “Països Catalans” tan sols era un concepte estrictament lingüístic, a l’espera que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se “Catalunya”. A casa nostra, aquesta fórmula ja havia estat utilitzada anys enrere per l’escriptor palmesà Gabriel Alomar (1873-1941), que diferenciava entre la “Catalunya continental” i la “Catalunya insular”.
 
El 1985 un altre valencià, Josep Guia, recolliria el testimoni de Fuster amb la publicació d’És molt senzill: digueu-li Catalunya.Hi ha qui diu –escrivia Guia- que és prematur, al sud, introduir ja el mot “Catalunya”. Fins quan hem d’esperar? Fins que no quedi ningú amb qui connectar? Fins que s’hagi consumat el canvi de “català” per “valencià” (pel que fa a l’idioma), el de “País Valencià” per “Comunitat Valenciana” i el de “Països Catalans” per “comunitats veïnes”? Decididament, no hi altre remei que actuar-hi de forma urgent i contundent”.
 
Tanmateix, al llarg del temps la nació catalana s’ha intentat reconstruir amb altres denominacions.  A principis del segle XX també un valencià, Nicolau Primitiu, suggerí Bacàvia a partir de la unió de BA, de Balears, CA, de Catalunya, i VIA, de València. La proposta, però, no reeixí. El mateix ha passat per a molts amb el concepte fusterià de “Països Catalans”, víctima segurament del “subconscient torturat” dels catalanoparlants, en paraules del polític artanenc Josep Melià, autor de “La nació dels mallorquins” (1967).
 
El perquè de tot plegat arrenca al segle XIII amb la conquesta de Jaume I, que suposà la creació de dos regnes independents: el de Mallorca i el de València. A la pràctica, ambdós territoris eren una continuïtat humana, cultural i lingüística amb Catalunya, però sobre el paper, prenien cossos jurídics diferents. Del que no hi havia dubte, però, era de la seva catalanitat. Ja Ramon Llull, en els seus viatges, es presentava com a “català de Mallorca”. Tampoc ens ha d’estranyar que el cronista medieval Ramon Muntaner, nascut a Peralada el 1265, digués dels valencians que “són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Tanmateix, l’existència de dos regnes siamesos al Principat de Catalunya però amb personalitat pròpia aniria construint una consciència pròpia que desembocà en la creació d’uns gentilicis privatius, en concurrència amb el de català. Així, amb el temps, dir-se i reconèixer-se com a “valencià” o “mallorquí” ja no era una simple puntualització jurídicoadministrativa, sinó que implicava un punt d’orgull. Aquesta esquerda disgregadora s’acabaria d’aprofundir amb esdeveniments històrics posteriors. El punt d’inflexió fou el Decret de Nova Planta, del Borbó Felip V. L’ordre de 1717 era clara: “que se procure mañosamente ir introduciendo la llengua castellana en aquellos pueblos”.
 
Fuster, mort el 1992, lamentava la dissort de la nació catalana. “Per no tenir sort, no n’hem tinguda ni en la possessió d’un nom comú”. I aquí s’aferren avui els grups més espanyolistes hereus del franquisme testosterònic per negar la seva existència. Així ja ho aprovà en seu parlamentària l’ofuscat govern de José Ramón Bauzá, d’indigne record. Ara hi haurà gent qui, en comptes de “Països Catalans”, preferirà parlar directament de “Països Espoliats”.

Per saber més sobre el concepte Païso Catalans, us recoman aquest article d'Antoni Rubio, periodista i filòleg.

I aquí teniu un interessant article de Marc Pons sobre l'origen de la catalanofòbia.

Articles del web relacionats:
La desnacionalització dels mallorquins
Quan les illes eren independents
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat
Països Catalans: ens coneixem, ens entenem?
Ramon Llull, el doctor il·luminat
Siau qui sou

Grecs a la Mediterrània

Extracte del reportatge publicat el setembre de 2013 a la revista Sàpiens (Núm. 133) amb l’assessorament d’Arturo Pérez.

Abans d’esdevenir el Mare Nostrum romà, el Mediterrani fou grec en gran part. A partir del segle VIII aC,  l’excedent demogràfic i les tensions civils obligaren els grecs a disputar als fenicis la seva hegemonia marítima. Fou així com bastiren el seu particular pont de mar blava, embrió de moltes ciutats de la nostra conca. 
 
Els grecs sempre foren un poble mariner. La seva abrupta orografia balcànica els empenyé a mirar cap a la mar, per a la qual arribaren a emprar fins a tres paraules: thálassa, póntos i pélagos. La segona, tanmateix, seria la que més s’ajustaria a la seva vocació nàutica. Atès que originàriament póntos significava camí, la mar que banyava les costes de l’Hèl·lade aviat fou vista com un autèntic pont –accepció que adquirí en llatí- per on poder fer camí a la recerca de nous dominis. Per establir aquests primers “ponts” fou necessari endinsar-se en el pélagos (“mar endins”). I el pélagos més proper que tingueren els grecs fou el mar Egeu, que batejaren com a arxipèlag (“el mar principal”). Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes.
 
Els habitants de Creta foren els primers a senyorejar les aigües del mar Egeu. Integrants de la cultura minoica, des del tercer mil·lenni aC s’havien erigit en la civilització més pròspera de la Mediterrània. Durant segles infongueren por amb el seu poder marítim, conegut com a talassocràcia. En cas d’un atac exterior, els diferents pobles de l’illa deixaven aparcades les seves diferències internes per sumar forces. D’aquí sorgiria el concepte de sincretisme (“amb Creta”) com a sinònim de fusió de corrents heterogenis. Aquestes rivalitats foren molt habituals en un territori com el grec dividit per illes i per muntanyes. Així es reflectí al segle VIII aC amb l’aparició de les primeres polis. I és que, a pesar de saber-se dipositàries d’una mateixa llengua i cultura, cada polis esdevingué una vertadera “ciutat-estat”, amb les seves pròpies institucions administratives, legislatives i religioses –algunes, fins i tot, comptaren amb moneda pròpia.
 
Les polis naixeren amb mal peu. Moltes es trobaven situades en territoris poc fèrtils i de dimensions reduïdes, de manera que no pogueren absorbir el creixement demogràfic. A això calgué sumar-hi la concentració de les terres en mans de l’aristocràcia, la classe minoritària dominant. La necessitat, doncs, obligà el gruix de la població a aliar-se amb els vaixells per buscar nous horitzons. La seva familiaritat amb la mar féu que per a l’acció de gestionar una polis s’acabés emprant el verb kubernáo (“pilotar una nau”). La paraula ens arribaria a través de llatí com a “governar”. El seu significat s’explicaria pel fet que en l’antiguitat triomfà la metàfora, encara vigent, que un Estat és com una “nau” que s’ha de saber pilotar –actualment la terminologia grega s’ha recuperat en paraules com cibernauta o cibernètica.

Aquí teniu un article del National Geographic que parla sobre l'expansió marítima dels grecs.

Aquí teniu un reportatge meu sobre Pep Beltrán, el primer caçatresors de Balears.

Aquest enllaç parla del vaixell grec enfonsat a Cala Sant Vicenç.

I aquest article parla sobre un important derelicte trobat a Cabrera.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània.

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (03/05/2014) per parlar sobre les etimologies de la mar.




I aquí teniu un programa de "Desafío extremo"  de l'intrèpid Jesús Calleja dedicat al patrimoni subaquàtic de Mallorca.



Entrades del web relacionades:
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
Mediterrani, un mar de llengües
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa



 

Un mar d'etimologies

Ja abans dels romans, els grecs s’encarregaren de bastir el famós “pont de blar blava” que el cantautor Lluís Llach immortalitzà en el seu excels disc homònim. En llengua hel·lena hi ha fins a quatre mots que fan referència a la mar: θάλασσα ο θάλαττα (de gènere femení), ἅλς (“mar salada”, també de gènere femení), πόντος (de gènere masculí) i πέλαγος (de gènere neutre) –per a nosaltres la mar només és bisexual, li podem atribuir tant gènere masculí com femení.

El terme θάλασσα (nom d’un veterà programa del Canal 33) ens ha regalat paraules com talassocràcia –en al·lusió a l’hegemonia marítima que tingué la cultura minoica al segon mil·lenni aC- o talassoteràpia, el tractament de malalties mitjançant banys de mar. Per la seva banda, d’ἅλς tenim halièutica, l’art de pescar -peix, en grec, era ἰχθύς, d’on deriva ictiologia, la branca de la zoologia que estudia els peixos.


Πόντος, en canvi, té una història etimològica curiosa. Originàriament, significava camí. Aviat, la mar que banyava les costes de l’Hèl·lade fou vista com un autèntic pont –accepció que adquirí en llatí- per on poder fer camí a la recerca de nous dominis. Per establir aquests primers “ponts” fou necessari endinsar-se en el πέλαγος (“mar endins”).

I el πέλαγος més proper que tingueren els grecs fou el mar Egeu, que batejaren com a arxipèlag (“el mar principal”). Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes. Però, en castellà, πέλαγος també originà el verb “empalagar”, que en un principi significava “endinsar-se massa en alta mar”. Hem d’imaginar que quan estàs envoltat de “tanta mar” t’embafes com quan menges “massa”.

L'arxipèlag del mar Egeu
L'arxipèlag del mar Egeu
 
Mar Egeu
Al món grec, doncs, el primer arxipèlag o “mar principal” fou el mar Egeu, que agafa el nom d’un antic sobirà d’Atenes, pare de Teseu. Quan aquest partí cap a Creta per a matar el Minotaure, Egeu li demanà que, en tornar, com a senyal de victòria, canviàs les veles negres de les seves naus per unes de blanques. Teseu, però, s’oblidà d’aquest encàrrec. Així, quan el pare va veure de lluny les naus amb les mateixes veles es pensà que el seu fill havia mort en aquella arriscada missió. Desconhortat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, portaria el seu nom.
 
El mar Egeu està ple d’illes, νῆσοι. Podem resseguir aquest terme sobretot a l’oceà pacífic en molts d’arxipèlags prop d’Austràlia: Melanèsia (+ μέλας, «negre»), Micronèsia (+ μικρός, “petit”) o Polinèsia (+ πολύς, «molt»).  En àrab, en canvi, illa és jazira, arrel que donà Algèria, Algesires (ciutat de la província de Cadis) i el canal de televisió Al Jazeera (encara que en aquest cas amb el significat de “península”, en al·lusió a l’aràbiga).

Micronèsia, Melanèsia, Polinèsia
Micronèsia, Melanèsia, Polinèsia

A l'Oceà Atlàntic, prop de la Mediterrània, també tenim un conjunt d'arxipèlags molt famós que s'aixopluguen sota la terminologia de Macaronèsia, les illes dels «afortunats» (μακάρων). No debades, segons la mitologia, era el lloc on anaven a parar els herois difunts. La Macaronèsia està constituïda per les illes portuguesesAçores, Madeira i les Selvagens, l’arxipèlag espanyol de les Canàries i Cap Verd, que és un estat propi.

Macaronèsia
Macaronèsia


El mar Egeu es convertí en la pàtria dels grecs. Així ho constata l’historiador Xenofont en la seva obra Anàbasi (IV, 7, 24, 3). Després del fracàs de l’expedició dels “Deu mil” contra els perses, els grecs caminaven perduts per terres turques. En arribar a la costa i tornar a veure la mar, varen cridar amb llàgrimes als ulls: θάλαττα, θάλαττα (“el mar, el mar”). 

El major cant al mar Mediterrani és l’Odissea. Curiosament Homer es resisteix a admetre que el mar pugui ser exclusivament blau. El descriu sobretot com “del color del vi” (οἶνωψ πόντος). També diu que és “cendrosa” en al·lusió als deixants d’escuma dels vaixells.

Nàusees que fan nosa
Si navegam molt correm el perill de marejar-nos, verb que prové del llatí mare, maris (“mar”), d’on tenim també marisc i, en castellà, “merluza” (< marilucia, “peix de la llum”; el seu equivalent català, lluç, només  conservà la segona part de l’expressió llatina). D’altra banda, a Espanya, els antecedents dels supermercats foren els ultramarins. L’etimologia ens diu que eren llocs que en un principi només venien queviures procedents de més enllà (ultra) del mar, és a dir, d’Amèrica.

Mosaic de peixos (Pompeia)
Mosaic de peixos (Pompeia)


Si ens marejam, podem tenir nàusees a partir de l’ètim grec ναῦς (navis llatí), d’on prové també  nàutica,  naufragi (+ frango, “rompre”) i els neologismes internautes i astronauta. Per evitar pendre “biodramines”, cal, doncs, “saber pilotar bé una nau”, una acció que en grec es deia κυβερνάω i que ens ha donat el verb governar -ja a l’antiguitat triomfà la metàfora, encara vigent, que un Estat és com una “nau” que s’ha de saber pilotar (< πηδόν, “timó”). Actualment κυβερνάω ha ressorgit de l’oblit de la mà d’Internet amb les paraules cibernauta i cibernètica.

home amb peix

El pescador d'Akrotiri, ciutat al sud de l'illa grega de Santorini (fresc datat del 1500 aC)

Per ventura, avui totes aquesta paraules nàutiques ens fan ja una mica de nosa. I no anau errats des d’un punt de vista etimològic. És evident que les nàusees que ocasiona el balanceig d’una nau (ναῦς) són molt molestes i, per tant, també fan molta de nosa. En qualsevol cas, per acabar amb aquest mal tràngol, és millor invocar els vents oportuns, que són els que ens han de dur a bon port (portus).

El rai de la Medusa (Théodore Géricault)
El rai de la Medusa (Théodore Géricault)


Tanmateix, si no tenim les coses clares, no hi ha cap vent oportú. Ja ho assegurava Sèneca: Ignoranti quem portum petat, nullus suus ventus est (“Per al que no sap a quin port es dirigeix, cap vent no és favorable”). Sempre, però, podem optar per allò segur i anar arran de mar, vorejant la costa. Així reviurem l’antic significat de periple (< περί, “al voltant de” + πλέω, “navegar”). En arribar (< ad ripam, “a la vorera”) a destí haurem de treure els estris de pescar, és a dir, els ormejos, paraula que ve del grec ὁρμίζω (“ancorar”).

Al·legoria del riu Nil (Escola d'Alexandria)
Al·legoria del riu Nil (Escola d'Alexandria)

Bitàcoles per evitar preguntes
A part d’invocar el déu Posidó, per gaudir d’una bona travessia és necessari dur a bord un quadern de bitàcola, un llibre on són anotades les principals incidències de la navegació d'un vaixell. El terme prové del llatí habitaculum (“estatge”). Ve de quan,  antigament, els vaixells tenien una espècie de caixa forta on el capità guardava el diari de navegació. Es tractava d’una informació que no es podia perdre ni podia anar de mà en mà. Donada la seva importància per arribar a bon port, es custodiava en un habitacle, un estatge.

En tot cas, per poder navegar l’etimologia també ens diu que cal preguntar. Aquest verb vendria del llatí percontor, mot que consta de per- ("mitjançant") i contus, ("llança" < κοντός). Originàriament, doncs, preguntar al·ludia a l'acció d'un mariner que, amb una llança, intentava descobrir la profunditat de la mar o d'un riu per poder-lo navegar. Mes tard, de "sondejar la mar" el terme passà a significar "sondejar una persona" per intentar arribar fins al fons d'un assumpte.

Part d'una embarcació
Part d'una embarcació


A l’hora de “preguntar” a bord hem de tenir clar que la popa és la part posterior i la proa, la part davantera. Ambdós termes venen del grec πρώρα (“proa”). En canvi, de procedència neerlandesa són els noms per designar els dos costats de l’embarcació. Estribord és la part dreta, mirant de popa a proa, és a dir, el costat (boord) on es troba el timó (stier); i babord és la part esquerra, és a dir, el costat que es troba darrere (bak, germà bessó de l’anglès back).

Pirates, filibusters, bucaners i corsaris
Els que impedeixen arribar a bon port són els pirates, que sempre estan a punt per a qualsevol escomesa. Aquesta paraula també prové d’un ètim grec, πειρέω (“provar”) ja que eren individus que sempre “provaven” fortuna a la mar.

Un sinònim de pirata és filibuster, que, en canvi, és d’origen germànic i significaria “el qui obté un botí” (en anglès, freebooter). S’emprà sobretot per referir-se a aquells individus que, després del descobriment d’Amèrica, atacaven els vaixells que anaven al nou món o en venien.

Ruta dels pirates del Carib
Ruta dels pirates del Carib
 
D’altra banda, de filibuster tenim filibusterisme, que és una tècnica específica d'obstruccionisme parlamentari mitjançant la qual s'abusa del reglament amb l'única finalitat d'ajornar al màxim una decisió. El terme va néixer al Senat dels Estats Units, el 1825. Un senador que no estava d’acord amb un projecte de llei presentat pels oponents parlà durant hores i hores per evitar que fos aprovat aquell dia. El parlamentari s’aprofità que el reglament de la cambra establia que un senador podia continuar parlant sense límit mentre no s'aturàs o s'assegués. Aleshores qualcú es recordà de la manera de funcionar dels filibusters d’Amèrica, que moltes vegades segrestaven persones per demanar-ne un rescat. S’associà el segrest del projecte de llei que es discutia amb els segrests d’aquells pirates americans.
 
També hi havia els bucaners, que en principi eren aventurers de diversos països europeus que s’establiren a algunes illes del Carib. Es feien dir així perquè, per cuinar, molts d’ells utilitzaven una espècie de graella anomenada bucan, procedent dels indis del Brasil.

Pirates d'Astèrix
Pirates d'Astèrix
 
Al costat dels bucaners hi havia els corsaris, derivat del llatí cursus (“cursa”). Aquests, però, actuaven amb permís reial (patent de cors) i només atacaven els vaixells de nacions enemigues. Havien de donar al rei una part del botí. També, però, transportaven mercaderies i escortaven altres embarcacions perquè no fossin assaltades. La seva era una professió considerada honorable. A les Balears els corsaris tengueren un paper ben destacat fins ben entrat el segle XIX.

La xusma, a galeres!
Avui hi haurà gent que considerarà que tots aquests tipus de pirates són xusma, gent vil. En aquest cas, l’etimologia ens torna a ser reveladora. El terme va sorgir al segle XIV a partir del dialectalisme genovès ciurma, que al·ludia al conjunt de remers que estaven obligats a remar a les galeres. Tractant-se de presos, la majoria solien ser de classe social baixa, amb escassa educació, i d’aquí el seu significat actual.

L'antiga xusma
L'antiga xusma


Si gratam, però, més en l’etimologia de ciurma ens trobam el terme grec de κέλευσμα, que era el nom que rebia el “cant rítmic per a dirigir el moviment dels rems”. Era un cant en forma d’ordre que donava el responsable de les galeres. Així doncs, l’arrel principal de tot plegat és κελεύω (“ordenar”, “manar”).

A la segona part d’El Quixot (capítol LVIII) la paraula xusma encara apareix amb el seu significat primigeni: “[…] al subir don Quijote por la escala derecha toda la chusma le saludó como es usanza cuando una persona principal entra en la galera(…)”. Avui, però, tots sabem què significa xusma. Molts d’ells ja se’n podrien anar a galeres i fer així un homenatge etimològic a aquesta paraula. Segur que, després de remar tant, sortirien amb el cap més ben moblat.

D’origen mariner és també l’expressió castellana “salvarse por los pelos”. En temps antics, entre la tripulació era habitual recomanar als passerells que es deixessin créixer els cabells. Així, en cas de caure, tenien per on ser agafats.

Tot i que la paraula és de creació posterior, la pel·lícula Ben Hur retrata molt bé la xusma de les galeres romanes:



Aquest article parla sobre la història de la metàfora de la nau de l'Estat.

Aquí teniu una peça del programa "Thalassa" dedicada als pirates.

Aquí teniu la intervenció d'Emilio del Río a la secció "Verba volant" de RNE. Parla d'etimologies de Mare Nostrum. I aquí de Mare Magnum.

Aquí teniu un capítol del programa "Caçadors de paraules" dedicat al vocabulari dels pescadors.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània.

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (03/05/2014) per parlar sobre les etimologies de la mar.




I com a homenatge a la nostra mar, aquí teniu una altra cançó de Lluís Llach: "Maremar"



I aquí teniu una altra cançó de Lluís Llach dedicata a la mar: "El meu amic, el mar":



També, però, tenim, la cançó "Al mar" dels Manel:


Entrades del web relacionades:
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!

- Mar Jònic en honor a la vaca amant de Zeus
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa
Qui era el capità Barceló?
La posidònia de Posidó
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px