Banner Top

Mascaró, el gran mallorquí “globolocal”

Joan Mascaró Joan Mascaró
Article publicat a l'Ara Balears (16/12/2017) dins el dossier especial sobre Joan Mascaró Fornés amb motiu del 120 aniversari del seu naixement.

Sempre m’ha fascinat la figura de Joan Mascaró Fornés, el mallorquí “globolocal” per excel·lència, un home local amb mentalitat global. El seu testimoni s’erigeix en el millor antídot contra l’autoodi i el provincialisme que massa sovint estameneja la nostra comunitat: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia”.
 
Des de Cambridge estant, Mascaró no es cansà de fer proselitisme del seu universalisme iniciat a l’hort d’en Degollat de Santa Margalida el 1897: "És una veritat gran, universal [...], que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". El margalidà, imbuït d’un forta espiritualitat, sabia bé el que deia. Sense abandonar la seva llengua materna, per terres britàniques esdevingué tota una eminència en llengües orientals i un dels conradors no natius més brillants de la llengua de Shakespeare. Avui encara no s’aturen de reeditar traduccions seves a l’anglès de les obres més importants de l’hinduisme com els Upanishads, el Bhagavad Gita o el Dhammapada. “Són llànties de foc que cremen a la glòria de Déu”, escrigué.
 
El nostre intel·lectual mallorquí més conegut al món anglosaxó insistia que tot comença pel coneixement profund del nostre entorn: “Els estudis d´idiomes i literatura han de començar pels propis, com també la geografia, la història i la vida. Sempre s´ha d´anar d´allò conegut a allò desconegut [...]. Jo crec que tot d´una que el nostre poble desperti sentirà l´alegria de trobar-se; i a la seva cultura natural hi anirà afegint elements d´altres cultures, sempre amb harmonia [...]. Els infants han de començar a estimar els ocells, flors, plantes, arbres, mar, cel, terra, muntanyes, història, vida, llengua i tradicions de Mallorca abans d´anar a les altres illes, a Catalunya, València, Castella i resta d´Espanya, Europa i tot el món. És la intensitat d´amor que ens fa universals, i aquesta intensitat s´obté anant de les coses de prop a les d´enfora”.

Joan Mascaró amb el seu fill Martí
Joan Mascaró amb el seu fill Martí
 
Mascaró tenia una visió bonhomiosa de la multiculturalitat: “[...] És quan sentim un gran amor per totes les cultures, manifestacions de l’esperit universal de l’home, que podem defensar amb força la nostra. El problema cultural de les nostres terres em preocupa”. En aquest sentit, les seves reflexions sobre la salut de la nostra llengua sonen ben actuals: "Gràcies a Déu que la nostra Catalunya, la gran, té una força del poble que parla l'idioma de Ramon Llull, i la gran força de sa literatura d'ençà de la Renaixença. Però hi ha molt a fer. Hi ha molt a fer: a la família, a l'església, a l'escola, a la vida social, a fer comprendre que l'amor, comprensió i estudi de l'idioma de les Illes, idioma català, és font d'alegria i cultura”.
 
Aquest mallorquí poliglot empeltat de cultura britànica tenia clara la seva identitat nacional: “La nostra tradició, la nostra ànima, la nostra cultura viva del poble, la nostra terra, no és castellana, ni andalusa, ni gallega, ni murciana: és mallorquina. Jo sent un gran amor per Castella i la llengua castellana, estim i admir el seu gran valor, Castella podrà ésser més o més poc que Mallorca, però un fet és evident: no és ni pot ésser mai la mateixa cosa. Hi ha moltes de mares en el món, cada persona té la seva, totes són dignes del nostre respecte, de la nostra simpatia i del nostre amor en Déu, però tenim o hem tengut una mare, única. Voler dir que entre ella i nosaltres no hi ha una relació també única és enganyar-nos, és anar contra la veritat, i tot art i vida noble és veritat”.
 
L’universalisme de Mascaró no estava mancat d’esperit crític: “La cultura no augmenta, sinó que disminueix. Vivim en els començaments bàrbars d’un temps de ciència on els valors morals, espirituals i de bellesa compten per ben poc. Per això és més i més urgent conservar el foc sagrat de la gran tradició humana i espiritual. Els homes d’ara dominen la naturalesa en lloc d’estimar-la, com fa el poeta; dominen la matèria, però dominen ben poc llur esperit; d’això vénen lluites, egoismes i totes les fonts del mal. Vivim en temps on ens manca fe, en lloc de fanatisme; visió espiritual, en lloc de negacions i intoleràncies; un sentit gran i universal de la vida, en lloc de petiteses humanes i inhumanes” .

Joan Mascaró, de jove
Joan Mascaró, de jove
 
L’intel·lectual de Santa Margalida, gran admirador del talant pacifista de Gandhi, no entenia la cultura sense compromís ètic: “Els valors espirituals i els de l’alta cultura han d’anar junts. Tota cultura sense noblesa d’ànima és vanitat, si no petitesa [...]. La humilitat absoluta, que no vol dir humiliació, és el fonament absolut de tota grandesa, i sobretot de la grandesa espiritual. Els fonaments dels grans edificis sempre són en terra plana”. Fidel a aquests principis, Mascaró, de mirada lluminosa, intentà predicar amb l’exemple: “El meu ideal en la vida és bo i noble. No anhel riqueses materials, ni pompa ni vanitats: però sí del més íntim del meu esperit anhel augmentar els meus coneixements perquè, ajudats pels meus propis pensaments i emocions, pugui publicar alguns llibres que siguin útils i contribuir amb el meu granet de sorra al benestar de la humanitat”.
 
L’educació era, per Mascaró, l’únic camí per a la salvació de l’home. És per això que criticà durament els analfabèsties del seu temps, individus que bravegen sense complexos de la seva ignorància: “Diuen que un batle del nostre poble, de Santa Margalida, quan volien fer una escola va dir: ‘¿Per què una escola? Jo no sé llegir ni escriure i m’he fet ric!’ Això, li haurien pogut dir, és una filosofia de solls de porcs. T’has fet ric. De què? De diners? Això és ben poca cosa. Hi ha lladres que també se n’hi han fet. ¿T’has fet ric de bondat, d’amor, de veritat, de servici als altres, de cultura, d’amor a Déu? Perquè si tu et penses que ésser ric de diners és ésser ric, vas ben equivocat”.

Joan Mascaró
Joan Mascaró
 
Cent-vint anys després del seu naixement, cal reivindicar la figura “globolocal” de Mascaró. La seva amplitud de mires ens han de servir perquè aquest petit país nostre deixi de ser una païssa. Necessitam referents intel·lectuals i espirituals com el seu per dignificar una cultura avui massa acomplexada i ridiculitzada per culpa d’un mallorquinisme amarat d’un folklore ranci que només sap defensar “lo nostro” des d’un servilisme acrític envers Madrid. I perquè els estudiants prenguin bona nota de l’universalisme de Mascaró, ja comença a ser ben hora que l’institut del seu poble porti el seu nom. És de justícia!

Aquí teniu la resta d'articles del dossier especial.

Aquí teniu una entrevista a Gonçal López Nadal, professor titular d’Història i Institucions Econòmiques al departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les Illes Balears. Va ser amic de Mascaró.

Articles del web relacionats:
- L'exemple de Joan Mascaró
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles

Aquí teniu el fantàstic documental dedicat a Joan Mascaró Fornés. Es titula "Llànties de foc":


Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px