Banner Top

L'exemple de Joan Mascaró

Joan Mascaró Fornés Joan Mascaró Fornés
 Article publicat a l'Ara Balears (16/09/13)
 
Ja fa temps que ha desaparegut la figura de l’intel·lectual com a ment il·luminadora del present. Ara els nostres referents són els esportistes i altres celebritats mediàtiques de paraules buides. Aquest panorama esdevé més desolador si escoltam segons quins polítics. És el cas d’Ana María Aguiló, la portaveu d’Educació del PP en el Parlament. Fa poc concedí una polèmica entrevista en un diari local. Aquesta fou la seva resposta quan el periodista li preguntà si cal espanyolitzar els alumnes mallorquins: “Cal espanyolitzar-los si no saben castellà. Som espanyols i tots hem de sentir-nos espanyols. I universals, ja està bé de roqueta”. Hem de suposar que a la senyora Aguiló li faltaren ganes per dir que ja està bé també de tant de frit mallorquí, de ball de bot, de cant de la sibil·la i de tantes altres “folklorismesdels “pobres indígenes” illencs. Als madrilenys i extremenys també els podria interpel·lar amb “més Europa i menys Espanya”.
 
Per ventura, l’eterna aspirant a consellera d’Educació del Govern Bauzá té la desgràcia de no conèixer un dels nostres mallorquins més universals, Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987). Seva és la frase: "És una veritat gran, universal, que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". Aquesta premissa no anà gens malament a qui es convertí en un dels responsables del gir oriental que experimentaren els Beatles als anys 60.
 
De jove, gràcies a la seva facilitat pels idiomes, Mascaró havia estat secretari del consolat britànic a Mallorca i professor d’anglès a l’Escola de Comerç. Durant aquesta època descobrí una traducció al castellà del Bhagavad Gita, un poema hindú. La seva lectura l’impressionà tant que es proposà, en un futur, aprendre’n la llengua original –el sànscrit- per tal de poder llegir l’obra directament. L’oportunitat li vindria als vint-i-set anys de la mà d’un paisà seu, Joan March. El 1924 el conegut financer mallorquí li oferí acompanyar el seu fill, Joan March Servera, a estudiar a Anglaterra.
 
El 1929, a la universitat de Cambridge, Mascaró ja havia aconseguit llicenciar-se en llengües modernes i orientals. El 1932, després d’una temporada de formació a Sri Lanka, fou nomenat professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1936, amb l’esclat de la guerra civil, decidí tornar-se’n cap a terres britàniques. Allà es dedicà amb cos i ànima a la traducció a l’anglès dels llibres sagrats de l’Orient amb els quals pretenia que Occident adoptàs actituds més reflexives. El reconeixement internacional li vendria el 1958 amb Lamps of Fire (“Llànties de foc”) -una tria dels pensaments espirituals de les grans religions del món-, i el 1962 amb Bhagavad Gita, l’obra que tant el colpí de jove. Encara avui les traduccions de Mascaró són les més venudes a Anglaterra.
 
Als anys seixanta aquestes versions dels textos sagrats casaren perfectament amb els ideals del moviment hippy que acabava d’irrompre als EUA. Així quedà palès el 1967 en una trobada que Mascaró, juntament amb altres experts, mantingué a la televisió britànica amb George Harrison i John Lennon. Els dos beatles quedaren atònics davant l’exquisida oratòria britànica del de Santa Margalida -aquest instant memorable es pot apreciar en el fantàstic documental titulat Llànties de foc que va fer fa dos anys la productora Quindrop. Des d’aleshores, Mascaró inicià una relació epistolar amb Harrison, ja fortament influït per la filosofia oriental. En una carta, el mallorquí animà el conegut com a “beatle místic” a continuar per aquest camí, fent-li arribar un exemplar de Lamps Of Fire. Un dels seus poemes li serviria de font d’inspiració per a la cançó The Inner Light (“La llum interior”), inclosa en el senzill Lady Madonna (1968). Després, ambdós perdrien el contacte.
 
Mascaró es convertiria en un convidat habitual dels mitjans de comunicació anglesos. A Espanya fou molt recordada la seva intervenció l’abril de 1979 al programa La clave per parlar sobre les religions. Eren temps en què a la televisió espanyola es podien sentir veus autoritzades sobre un tema que esperonaven a la reflexió –res a veure amb la cridòria, mancada de tot rigor intel·lectual, que impera ara. El de Santa Margalida no necessitava alçar la veu per convèncer; li bastava la força del seu discurs. Ell és tot un exemple de com ser universal a partir d’allò local. "Jo estim –deia- totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Ara, a les Balears, ments assenyades com la de Mascaró són ignorades. Malauradament ens hem rebaixat al nivell intel·lectual i moral de gent com Ana María Aguiló que s’atreveix a infravalorar-nos com a poble. Em deman què pensarien d’aquest menyspreu altres prohoms nostres com Ramon Llull, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll o fins i tot el mateix arxiduc Lluís Salvador.

Articles del web relacionats:

Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
 

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px