Banner Top

Adéu, “España, camisa blanca de mi esperanza”

Article publicat a l'Ara Balears (25/05/2018)

Ja fa temps que el somni del president Pasqual Maragall s’ha esvaït. El 1992, essent batle de Barcelona, a Tenerife, en passar la torxa dels Jocs Olímpics, va dir:  “Nunca deberíamos confundir España con el centro y el centro confundirse con España, a riesgo de perderla. Es más, o cada uno acepta que cualquier otro puede representarla con toda dignidad, que la parte es lo único interesante, real, vivo y concreto del todo, o el todo será una ficción sin vida y sin alma”. 

Un cop a la Generalitat, el fracàs de la reforma de l’Estatut féu despertar Maragall del seu somni: definitivament una altra Espanya no era possible. El dirigent socialista no pogué més que subscriure unes paraules de Josep Pla: “Res se sembla tant a un espanyol de dretes, com un espanyol d'esquerres”. Avui, davant l’esclat del Procés català, l’ España, camisa blanca de mi esperanza, com la cantava Ana Belén, s’ha cenyit la camisa del patriotisme més barroer i desacomplexat.

Ja sembla lluny la concòrdia nacional que es visqué durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Ara ha tornat a brotar la vertadera essència de l’Estat espanyol (és a dir, el conjunt de les seves administracions), que no s’ha de confondre amb Espanya, amb els seus ciutadans. I és que, són els polítics de la Meseta qui, en lloc de fer política de bon de veres, s’encarreguen, de manera irresponsable, d’atiar i de magnificar la catalanofòbia d’una minoria de ments obtuses -així ho vull creure jo a partir d’amistats que tenc a la Península.

Qui novament ens ofereix llum a l’actual atzucac és el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, que acaba de publicar l’assaig La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana (Catarata). Aquest professor de la Universitat Carlos III de Madrid recorda que, des de ja fa quasi dos segles, Espanya no s’ha vist involucrada en guerres internacionals. Així doncs, el seu vertader enemic no és a l’exterior, sinó a l’interior i se’l caracteritza com l’ “anti-Espanya” (“rojo-separatista durant el franquisme, i “separatista” durant la democràcia).

llibre

Curiosament el nacionalisme espanyol no s’ha enarborat per agitar el rebuig envers l’immigrant. I això, malgrat que siguem un dels països europeus on la immigració ha crescut amb més velocitat. Per Sánchez-Cuenca, el nacionalisme espanyol només treu la seva pitjor cara quan s’enfronta a la demanda de reconeixement nacional per part del País Basc i Catalunya. Llavors és quan realment es transforma i menysprea els seus valors cívics. Per desgràcia -assegura el politòleg-, aquesta exaltació nacional, fruit de la inseguretat i d’un orgull ferit, sembla haver anestesiat la sensibilitat democràtica de bona part de la societat civil.

Entre la població espanyola -o els mitjans de l’statu quo- ha calat a fons la idea que els nacionalistes catalans mereixen un escarment per haver incomplit el marc legal del Règim del 78, que -cal no oblidar-ho- fou tutelat pels militars. Així, a l’hora d’exigir responsabilitats als acusats, l’Estat de Dret té absoluta barra lliure. No debades, els jutges poden fer el que vulguin perquè se saben protegits per una opinió pública -o més aviat, diria jo, publicada- amb set de càstig.

Malgrat les bufetades que no aturen de rebre de la justícia europea, els magistrats del Suprem es mantenen fidels al camí traçat inicialment per la Fiscalia. No els preocupa haver anat massa enfora en inventar-se un delicte de rebel·lió per tapar una crisi constitucional. Hi ha hagut desobediència, però no aixecament ni violència.

referendum

Diferència entre Espanya i Gran Bretanya

Sánchez-Cuenca insisteix que la solució a la qüestió catalana passa per establir un compromís entre el principi constitucional i el principi democràtic. Així ho féu, per exemple, el Tribunal Suprem de Canadà davant la demanda d’independència de la província francòfona del Quebec, que finalment, en els referèndums de 1980 i 1995, no comptà amb el suport esperat. Costa pensar, però, que Espanya seguesqui les mateixes passes. Aquí el conservadorisme de les elits judicials, polítiques i mediàtiques no es cansen d’inocular el seu discurs intransigent i castrador en l’esfera pública. És la constatació que l’ombra de Franco encara és molt allargada i que la Transició va ser tan sols un miratge.
 
Definitivament la cançó España, camisa blanca de mi esperanza ja descansa en el bagul dels records d’un país fallit que confiava en una “paloma buscando cielos más estrellados/ donde entendernos sin destrozarnos/ donde sentarnos y conversar”. Ara Marta Sánchez ens anima a cantar a la sagrada unitat d’Espanya, convertida en un afer teològic: “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón/ y no pido perdón./ Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí,/ honrarte hasta el fin”. I enmig d’aquesta nova ofensiva, esvaït el somni de Maragall, convé recordar les paraules del valencià Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

Aquí teniu la fantàstica paròdia del Polònia de Marta Sánchez i Albert Rivera:

 

Articles del web relacionats amb el tema:
Patriotisme versus nacionalisme
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

On són els artistes de la “ceja”?

 
Article publicat a l'Ara Balears (03/03/2017)

L’estamenejada és important i els antics artistes progres de la “ceja” de Zapatero callen per vergonya de tot un país. Trenta-sis anys després del 23-F, s’ha tornat a consumar un altre cop d’Estat contra la democràcia espanyola. Fa set dies, la setmana de l’efemèride del “todo el mundo al suelo” de Tejero, ens vàrem haver de llançar de bell nou al terra, presos per la indignació i la humiliació. Encara ens n’estam recuperant.
 
A l’espera de la sentència del Suprem, l’Audiència de Palma ha deixat en llibertat sense fiança el corrupte Iñaki Urdangarin, condemnat a sis anys i mig de presó pel cas Nóos. L’exduc “empalmado” ja és a Ginebra comptant els dies per al desenllaç feliç al costat de la seva estimada infanta, de supina ignorància tal com reconegué ella mateixa davant del jutge. Mentrestant, tots nosaltres pagam a la infame parella el seu daurat exili devora del riu Roine amb l’incondicional patrocini de La Caixa.

La infanta i Iñaki es riuen de nosaltres
La infanta i Iñaki es riuen de nosaltres
 
La Justícia és benèvola amb els poderosos i implacable amb els més dèbils. Les comparacions no són odioses. Fa tres anys l’Audiència de Palma no esperà el dictamen del Suprem i envià directament a la presó l’expresidenta d’Unió Mallorquina, Maria Antònia Munar, condemnada a sis anys sense llibertat pel cas Can Domenge. La corrupció, doncs, és qüestió de casta.
 
El darrer a rebre ha estat Valtònyc. Un dia abans que la Urdangarin retornàs tot xalest al seu refugi reial, el rapper mallorquí rebia la notificació de la resolució del judici emprès contra ell per Jorge Campos, el president ultradetà del Círculo Balear. El veredicte fa feredat: tres anys i mig de presó per injuriar la Corona i per fer enaltiment del terrorisme en les seves cançons. És gairebé la mateixa pena que ha caigut a l’expresident Jaume Matas per haver ajudat el cunyat del rei a saquejar les nostres arques públiques. Encara és ben hora que la Justícia perseguesqui amb el mateix ímpetu altres manifestacions anticatalanistes, feixistes, xenòfobes, homòfobes i misògines que cada dia circulen per Internet.

Valtònyc (foto de l'Última Hora)
Valtònyc (foto de l'Última Hora)
 
Per dissimular la seva parcialitat, el mateix dia que es comunicava la sentència del cas Nóos, la Justícia pontificava amb “severitat” sobre el cas de les targetes black. Els expresidents de Caja Madrid i Bankia, els “pulcres” Miguel Blesa i Rodrigo Rato, s’enfronten, respectivament, a 6 anys i 4 anys i mig de presó per haver sostret, amb les seves targetes, una doblerada d’unes entitats rescatades amb els nostres impostos. També, però, està per veure si la seva condemna serà rebaixada pel Suprem. En qualsevol cas, es tracta d’una pena baixa tenint en compte els tres anys de presó que passà l’exuemita Bartomeu Vicens per una causa menor: haver pagat al seu comptable 12.000 euros de doblers públics per un informe plagiat d’Internet.

El
show, però, continua. El veredicte del cas Noós i de les targetes Black coincidí en el dia amb una altra sorpresa escandalosa: l’anunci de la Fiscalia General de l’Estat de fer una renovació a fons de 35 llocs clau en el ministeri fiscal. Entre les víctimes d’aquesta “purga” hi ha Manuel López Bernal, que acaba de denunciar greus pressions durant la seva investigació al president de Murcia, Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular. Mariano Rajoy ha dit prou després de conèixer la primera sentència del cas Gürtel sobre finançament irregular del PP. Tres dels seus antics acòlits, Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez el Bigotes, ja són a la presó per complir una condemna de tretze anys.

Els grans corruptes, Rato i Blesa
Els grans corruptes, Rato i Blesa
 
Per tapar les seves pròpies vergonyes i les de la monarquia, ara el PP fa servir tota l’artilleria judicial contra el procés sobiranista català. Qualsevol estratègia és vàlida per preservar la unitat d’Espanya en plena crisi econòmica i moral. Bé ho sap l’exministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz. Basta recordar les seves perverses maniobres amb l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya per cercar casos de corrupció d’ERC i CDC.
 
El PP actua a lloure amb la complicitat d’un esmaperdut PSOE, a qui la corrupció també toca de ben a prop a l’Andalusia de la patriota presidenciable Susana Díaz. Fa un mes la jutgessa instructora dels seus casos, Mercedes Alaya, ja va denunciar la greu pèrdua d’independència del gremi de la judicatura. Espanya es riu a cara alta de la famosa separació de poders de Montesquieu.


Munar i Matas, tractats de diferent forma per la Justícia
Munar i Matas, tractats de diferent forma per la Justícia
 
La deessa Iustitia, ja sense la bena la ulls i amb la balança pel terra, se sent violada. Ja no té ningú que li compongui cap cançó protesta, ni Serrat, ni Sabina, ni Bosé, ni Víctor Manuel, ni Ana Belén. S’han quedat afònics d’ençà que el 2008 s’entusiasmaren amb l’ edulcorada Espanya de Zapatero. Avui clama al cel el mutisme dels antics artistes progres de la “ceja” davant la flagrant instrumentalització de la justícia. Abans, es manifestaran a favor de l’alliberació dels presos polítics de Veneçuela. Dels suposats intel·lectuals espanyols, millor no parlar-ne. Fa temps que, ofuscats per una catalanofòbia recalcitrant, s’han begut l’enteniment. Qui pot sentir-se orgullós d’aquesta Espanya de democràcia tan minsa i castradora? Qui pot trempar encara amb ella?

No us podeu perdre aquesta intervenció de Luis Pastor, demanant-se on són avui els cantautors:



I aquí la cançó "Poetas andaluces" del grup "Aguaviva" (1970) feta a partir d'unes paraules de Rafael Alberti contra la dictadura:



Articles del web relacionats:
Corruptes amb el cor romput
Llatí per a corruptes
Les arrels clàssiques de la corrupció
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí
- Si Ciceró aixecàs el cap
Ave, Caesar Matas
La justícia, l'art que ens fa iguals?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px