Banner Top

L’origen llatí de l’article salat

Tot i que el llatí no en tenia, els nostres articles procedeixen de la llengua dels cèsars. Les formes normatives “el”, “la”, “els”, “les” vénen del pronom/ adjectiu demostratiu ille, illa (“aquell”). En canvi, les del parlar salat, “es”, “s”, “sa”, “es”, “ses”, tenen el seu origen en el pronom emfàtic ipse, ipsa (“un mateix”). L’article salat és present a les Balears, a indrets de Catalunya com la Selva o l’Empordà, al sard de Sardenya i als pobles valencians de Tàrbena i La Vall de Gallinera.

En el cas dels pobles catalans, l'article salat es tracta del manteniment d’un arcaisme a una zona perifèrica; a l’edat mitjana se salava a tota la zona de Catalunya on ara es parla català central; en són vestigis topònims com Sant Just Desvern o Sant Joan Despí. Varen ser d’aquesta zona de Catalunya d’on sorgiren els repobladors de les Illes després de la conquesta catalana. El cas dels pobles del País Valencià és diferent: varen ser els repobladors mallorquins els qui hi varen dur el parlar salat després de l’expulsió dels moriscos, a principi del segle XVII.
 
Us deix amb unes reflexions de l’eminent filòleg Francesc de B. Moll sobre l’article salat que haurien de llegir els anticatalanistes més furibunds. Són extretes de la lliçó inaugural dels cursos de català 1978-79, titulada «Llengua o dialecte? Català o mallorquí?»

«Una de les coses que més retreuen els anticatalanistes baleàrics és que usem els articles "el" i "la" en lloc de "es" i "sa". Hi ha molta gent que no sap aportar cap més detall que aquest per a dir que no s’ensenya mallorquí sinó català. Convé parlar-ne un poc, d’aquest punt. De tot d’una he d’advertir que un detallet com aquest, entre mils d’altres en què el català continental i el mallorquí coincideixen, no significa absolutament res; i més poc significa si tenim en compte que "es" i "sa" són articles tan catalans com "el" i "la", i que encara són emprats a la Costa Brava catalana, i que els pollencins usen "eu" i "la" des de sempre sense deixar d’esser mallorquins.
 
En segon lloc, vull fer notar que l’article "el" i "la" és molt usat a tot Mallorca, a Menorca i a Eivissa, en una llarga sèrie de paraules com "el rei", "la reina", "el papa", "el Bon Jesús", "la Mare de Déu", "el dimoni", "les ànimes", "les Verges", "la Puríssima", "la Sala", "la Seu", "la mar", "la terra", etc., o en una multitud de locucions: "a la llarga", "a les bones", "a les males", "a la bona de Déu", "vestit a l’ampla", "a les fosques", "a la fotrenca", etc. Per tant, estendre l’ús de "el" i "la" a tots els mots no significa més que eixamplar l’ús d’unes formes que en el llenguatge insular ja estam acostumats a emprar, i per tant, no ens crea cap problema de comprensió.

Per altra banda, la substitució de "es" i "sa" per "el" i "la" en l’escriptura no és una imposició de cap gramàtic, sinó que és un ús i costum a les nostres illes des de sempre, del segle XIII fins al XIX, en els documents notarials, municipals i de tot orde, i en les obres literàries que no fossin de to vulgar. Això vol dir que existeix aquí una tradició constant, des de sempre, de posar "el" i "la" quan s’escriuen documents o obra literària. El qui diu que això és una imposició dels gramàtics moderns, demostra no haver vist mai cap document antic i fa una ofensa a tots els notaris, escrivans i lletraferits que han existit a Mallorca i a les altres illes d’ençà que el rei En Jaume i els seus successors les van repoblar “de bona gent catalana”, com deia el cronista Ramon Muntaner.

Molts de mallorquins presenten mossèn Antoni M. Alcover com a exemple a seguir en això dels articles "el" i "la": diuen que ell sempre escrivia "es" i "sa". Això també és fals. Jo us dic que això només ho feia quan escrivia rondaies o altres coses de to dialectal o de pagesia; quan escrivia llibres de filologia, d'història o de religió, usava sempre "el" i "la"; fins i tot en les cartes particulars emprava aquests articles. Puc mostrar centenars de cartes i altres escrits seus que ho confirmen.»

Sobre la polèmica "llengua balear" us recoman aquest article de l'historiador Antoni Mas Forners.

Aquí teniu un article del filòleg Gabriel Bibiloni sobre la història de l'article literari en els topònims.

Articles del web relacionats:
Entrevista a Joan Veny
-
 I, tanmateix, és català!
-
 L'origen del terme català
-
 Països Catalans en el divan
-
 Qui és en Pep Gonella?

Quan els noms volen

Reportatge publicat a l'Ara Balears (07/09/2014)

Cosme Aguiló i Antoni Mestre acaben d’enllestir l’‘Atles ornitonímic de les Balears’, una de les obres cabdals de la filologia catalana contemporània

La llengua catalana encara està per a romanticismes. A principi del segle passat, mossèn Antoni M. Alcover no es cansà de recórrer totes les àrees del domini català apuntant el màxim nombre de paraules. El resultat d’aquestes eixides, en què, tanmateix, tingué una xarxa important de col·laboradors, fou el Diccionari català-valencià-balear, l’empresa filològica més ambiciosa mai feta en la romanística. Ara el testimoni del nostre “apòstol de la llengua” és recollit per dos altres mallorquins, Cosme Aguiló i Antoni Mestre. S’espera que a finals d’any vegin publicada una obra que els ha duit 25 anys de feina intensa: l’ Atles ornitonímic de les Illes Balears.

Aquests dos santanyiners són la parella perfecta. Aguiló, doctor en filologia catalana, és autor ja de nombrosos llibres sobre toponímia. I Mestre és un ornitòleg vocacional. “La idea -insisteix el filòleg- va sortir d’ell, que ha anellat molts d’aucells. Quan en veu un, tot d’una el sap identificar; jo, en canvi, necessit uns prismàtics”. Aguiló explica el perquè d’aquest ingent projecte: “Els conceptes bàsics d’una llengua (cap, foc, aigua) no varien d’un indret a un altre. És en la terminologia específica, com és el cas dels aucells, on hi ha més variació. Primer vàrem començar cercant els noms populars d’aucells del terme de Santanyí. Després, però, ens vàrem animar a fer-ho de cada illa”.

Cliclau aquí per continuar llegint

I aquesta és la segona part del reportatge: "Els polítics no han de fer de lingüistes".

En aquest article de Margalida Mateu, a l'Ara Balears, teniu més informació sobre l'altes ornitonímic de les Balears. 



Articles del web relacionats:
Paraules a vista d'ocell

Qui és en Pep Gonella?

Reportatge publicat a l'Ara Balears (29/03/2014)

Quaranta-dos anys després, continua el misteri sobre la vertadera identitat del fundador del gonellisme

Si miram al diccionari, trobam que gonella, procedent del gàl·lic gunna (‘túnica’), és una antiga peça de vestit que duien tant homes com dones; amb el temps, però, esdevingué un insult aplicat a un home o nin efeminat, mancat d’energia. I, convertit en malnom, tenim en Pep Gonella, protagonista de la popular cançó del folklore mallorquí: “En Pep Gonella té un ca de bou, el baratà amb un ou de xoriguer...”. Aquest fou precisament el curiós pseudònim que adoptà fa quaranta-dos anys el fundador del moviment anticatalanista a les Illes, el gonellisme, avui amb més força que mai i amb un aixopluc institucional insòlit.

El 30 de juny de 1972, a les acaballes del franquisme, la secció Letras del Diario de Mallorca publicava el primer escrit d’en Pep Gonella. El signant reivindicava el llegat lingüístic de Mossèn Alcover, impulsor de l’aplec de les Rondaies mallorquines i del Diccionari Català-Valencià-Balear. No qüestionava la unitat de la llengua catalana, però es queixava de l’estil massa “abarcelonat” que empraven entitats com l’Obra Cultural Balear –fundada el 1962- i certs gramàtics i escriptors insulars. Aleshores, per al·lusions, el filòleg Francesc de B. Moll, deixeble d’Alcover, es veié obligat a contestar-li. Altres persones, però, també intervingueren en el debat, manifestant-se a favor d’una postura o d’una altra.

Arribà un moment en què l’allau de col·laboracions espontànies fou tan desbordant que la direcció del diari decidí publicar només els escrits dels dos “protagonistes” inicials. El més sorprenent d’aquesta polèmica fou la seva gran duració (gairebé dos mesos i mig) i l’apassionament amb què el públic la va seguir. Moll mai no va saber el nom de la persona o persones que s’amagaven rere el pseudònim Pep Gonella. “Va molt bé –li replicaria- adoptar un pseudònim per dedicar-se a desorientar parlant de matèries científiques a les quals ni sap per on hi van. Procedint així com ho ha fet En Gonella, jo, que no sé més matemàtiques que les del batxillerat antic, podria dedicar-me a dir que Einstein era un ase, i sempre hi hauria qualque despistat que s’ho creuria”.

Per continuar llegint l'article complet publicat a l'Ara Balears clica aquí

Per continuar llegint la segona part del reportatge clica aquí

I, en un magnífic treball periodístic, IB3 finalment acaba de confirmar que darrera Pep Gonella hi ha el misser Pep Zaforteza. Ho deixava entreveure en el reportatge de l'Ara Balears.




Aquí teniu una entrevista a Xavi Canyelles, autor d'un estudi sobre el gonellisme:




En aquest enllaç trobareu una entrevista extensa de Xavi Canyelles parlant del seu llibre.

I aquí teniu una entrevista d'Andreu Manresa a Pep Zaforteza, l'alter ego de Pep Gonella.


Articles del web relacionats:

- I
, tanmateix, és català!
L'origen llatí de l'article salat
Entrevista a Joan Veny
-
 Països Catalans en el divan
-
 L'origen del terme català
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px