Banner Top

No

Article publicat a l'Ara Balears (29/09/2017)

El passat cap de setmana el diari El País, tan hostil amb el procés català, publicava una enquesta sobre el referèndum d’autodeterminació de diumenge. El titular a destacar era el següent: “El 61 per cent dels catalans considera que el referèndum no és vàlid”. L’enquesta, però, també recollia una altra dada a tenir en compte: el 82 per cent dels catalans defensa un referèndum pactat entre la Generalitat i l’Estat. Aquesta possibilitat, però, espanta l’statu quo representat per un PP i un PSOE víctimes encara del passat imperialista i testosterònic de la nació espanyola: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”, escrigué el 1912 Antonio Machado.

Paraula de Machado
Paraula de Machado
 
L’1 d’octubre ha servit per constatar la força del franquisme sociològic quaranta-dos anys després de la mort del dictador. Basta mencionar dos espectacles lamentables que hem pogut presenciar aquests dies. A Saragossa, un grup de cinc-cents ultradretans increparen els assistents a l’assemblea d’Unidos Podemos per defensar un referèndum pactat. La presidenta de les Corts d’Aragó en sortí ferida de resultes del llançament d’una botella.
 
A Huelva, desenes de persones corejaren, amb banderes espanyoles, “¡A por ellos!”. Pretenien així animar els agents de la Guàrdia Civil que partien cap a Catalunya a reforçar el dispositiu de seguretat de cara a l’1 d’octubre. Tal com afirmava el periodista Antoni Bassas en un editorial, amb aquest crit els catalans ja són vistos com l’enemic a abatre, un ciutadà de segona, un estranger, que mereix ser trepitjat. És el mateix discurs que no atura d’atiar la caverna mediàtica de Madrid. Ni en temps d’ETA s’havia vist tanta agressivitat.

 
Vull pensar que són pocs els que fan tant de renou a l’hora de manifestar la seva catalanofòbia. Per desgràcia, però, el govern de Rajoy gaudeix del silenci de molts en la seva croada contra la llibertat d’expressió a Catalunya. Certament s’han produït actes de solidaritat a altres indrets de l’Estat. Tanmateix, no deixen de ser puntuals. En la seva defensa de la unitat territorial, Espanya s’espenya amb mètodes del tot esperpèntics que Europa observa des de la passivitat més aberrant. Sort que la irrupció de “Piolín”, el nou protector de la Benemèrita, ens ha regalat moments extraordinaris per a la sàtira més corrosiva. Ni Berlanga s’hauria imaginat un guió tan bo per a una de les seves pel·lícules.
 
Atesa la repressió judicial, sembla que el referèndum de diumenge no es podrà realitzar amb les garanties previstes. La nostra fallida democràcia prefereix tapar boques abans que deixar dipositar la papereta del No en una urna. Només una forta mobilització ciutadana podrà contrarestar els efectes del boicot estatal. A Madrid no volen escoltar. Encara no s’expliquen com en deu anys l’independentisme a Catalunya ha deixat de ser una opció minoritària. Ara, desbordats per la situació, es pensen que “el reto secesionista” s’arreglarà amb intimidacions policials, banderes espanyoles i “Viva Espanya”. Aquestes són les seves armes de “seducció massiva”.

Les armes de
Les armes de "seducció massiva" de l'Estat
 
A l’espera del que passi aquest diumenge, amb un clima tan tens, prest o tard l’Estat haurà de fer cas a enquestes com les d’El País i acceptar un referèndum pactat. Hi ha un element nou a destacar: en la ja coneguda com “la revolució dels somriures” el poble català ha perdut la por i s’ha apropiat de les paraules que al segle I dC el filòsof Sèneca adreçà a l’emperador Neró, que havia ordenat la seva mort: “El teu poder, Neró, es basa en fer-me sentir por. Però jo no et tinc por, i, per tant, tu ja no tens cap poder sobre mi”. Fa vint-i-nou anys els xilens també es tragueren la por de sobre en un referèndum.
 
El 1988, davant la pressió internacional, el dictador Pinoxet es veié obligat a convocar un plebiscit. Havien passat quinze anys d’ençà del cop d’Estat que el portà al palau de La Moneda en substitució del deposat Salvador Allende. No hi havia pregunta. La papereta només deia: “Presidente de la República -Augusto Pinochet Ugarte”. A sota del nom hi havia un SI i un NO. Les noves regles del joc electoral permeteren que cadascuna de les dues candidatures gaudís de quinze minuts diaris a la televisió per difondre el seu missatge.
 
En lloc de fomentar l’odi cap a la dictadura, la campanya del No va saber transmetre la idea de canvi amb un lema ple d’optimisme: “Chile, la alegría ya viene”. La campanya del SÍ, en canvi, insistí en les fites econòmiques aconseguides amb el règim, basant-se en l’eslògan que Xile era “Un país ganador”. Pinoxet donava per segura la seva victòria. Després de tants d’anys de repressió, tenia tota la població atemorida. L’estratègia, però, li sortí malament.

Increïble, un dictador davant d'una urna
Increïble, un dictador davant d'una urna
 
El 5 d’octubre de 1988 set milions de xilens varen ser cridats a votar. La sorpresa fou majúscula. L’opció del NO guanyà amb el 55,99% dels vots contra el 44,01% del SÍ. En un principi Pinoxet no acceptà els resultats i planejà un altre cop d’estat. Els seus ministres, però, li aturaren els peus. Les eleccions democràtiques quedaren convocades el desembre de 1989. Així es digué adéu a setze anys de dictadura.
 
A Catalunya la victòria del SÍ també ha de ser un NO a un sistema polític totalment desacreditat pels casos de corrupció i per la instrumentalització de la justícia.  Amb tantes veus cridant “democràcia” al carrer, la legalitat ha de donar pas a la legitimitat. El referèndum s’ha de celebrar per una qüestió de respecte i de dignitat.

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.


Aquest article el vaig escriure dos dies abans del referèndum català. Mai m'hagués imaginat que es produïssin imatges com aquestes:



Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula NO, que parla del referèndum a Xile:




Aquí teniu el referèndum vist pel NO-DO del Polònia:



I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada

Aquí teniu un article interessant de Francesc Marc Álvaro titulat "El fantasma de Espartero".

I aquest altre és de la revista Sàpiens. Parla dels greuges històrics del poble català.

Machado a Macedònia

Article publicat a l'Ara Balears (05/09/2015)

Aquests darrers dies hem pogut tornar a veure Antonio Machado a Macedònia, a l’estació de tren de Gevgelija. Els fets varen ocórrer un 22 de gener de 1939. Davant la imminent ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes, el poeta sevillà i la seva família iniciaren un dolorós exili cap a França. Igual que altres intel·lectuals com Carles Riba, serien escortats en tot moment pel govern de la República.
 
Al cap de sis dies, havent rebutjat ser traslladat fins a París, Machado, de 63 anys, va decidir baixar-se del tren a l’estació fronterera de Cotlliure. Gairebé ja no s’aguantava dret per culpa de la seva bronquitis crònica. Un mes després moria en una habitació d’un modest hotel de la localitat francesa “ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar”, com auguraven els seus versos. I al cap de tres dies, a la mateixa habitació, ho feia la seva mare Ana Ruiz, de 84 anys, consumida pel dolor. Ambdós serien enterrats en un nínxol cedit per una veïna de Cotlliure, avui convertit en el memorial de la major diàspora de la història del nostre país.

Diàspora dels refugiats espanyols de 1939
Diàspora dels refugiats espanyols de 1939
 
Qui fou el més jove representant de la “Generació del 98” es resistí fins al darrer moment a abandonar Espanya. Així ho deixà escrit: "Cuando pienso en un posible destierro, en otra tierra, que no sea esta atormentada de España, mi corazón se turba y conturba de pesadumbre. Tengo la certeza de que el extranjero sería para mi la muerte". Machado seria un dels prop de mig milió d’espanyols que, preveient dures represàlies del bàndol guanyador, travessaren la frontera amb Portbou aquell plujós hivern de 1939.
 
Diferent fou el destí de la resta de compatriotes del poeta andalús que no varen estar sota la protecció de la República. Molts d’ells hagueren de recórrer aquell llarg camí a peu per acabar essent deportats pel govern francès a diferents camps de concentració de les platges del sud. El més inhumà de tots fou el d’Argelèrs, tal com constaten les colpidores fotografies de l’hongarès Robert Capa. Es va construir per a quinze dies i va estar obert dos anys.
 
Camps de refugiats d’Argelèrs (França)
Camps de refugiats d’Argelèrs (França)

Ja fa setanta-sis anys Europa també es va desentendre d’aquells exiliats republicans. Només Bèlgica, el Regne Unit, Mèxic i, sobretot, Sud-amèrica els varen obrir les portes. El cas més cèlebre fou el de Xile, on el poeta Pablo Neruda pressionà el seu govern socialista perquè mogués fitxa. El seu amic Rafael Alberti no deixava de relatar-li per carta les atrocitats que patien els seus conciutadans a França. Així, l’abril de 1939 el Premi Nobel de Literatura marxà cap a París com a cònsol especial per a la immigració espanyola. La seva missió era noliejar cap al país sud-americà el màxim nombre possible de refugiats.

Una mica de memòria històrica
Una mica de memòria històrica
 
El 4 d’agost de 1939 fou el gran dia. A uns 50 kilòmetres del port de Bordeus salpava, amb prop de 2.400 passatgers, un vaixell de nom poètic, Winnipeg. Aquell rescat havia estat a punt de ser avortat. A Xile la dreta a l’oposició no parava d’alertar del perill que suposava l’arribada d’unes persones que presumiblement –deien- anaven carregats de malalties i d’idees subversives. A més –insistien- el país no estava en condicions de rebre’ls: just s’estava recuperant de les importants pèrdues materials i humanes que havia causat el gener de 1939 el terratrèmol de Chillán. Tanmateix, Neruda no volgué amollar de cap de les maneres. Els fills del Winnipeg li estigueren eternament agraïts.

Pablo Neruda i el Winnipeg
Pablo Neruda i el Winnipeg
 
Ara Europa titubeja a l’hora de liderar un altra aventura humanitària d’aquelles dimensions. Mentrestant altres “Machados” (800.000), la majoria fugint dels horrors de la guerra de Síria, s’enfilen en una travessia perillosa cap a les estacions de Macedònia. Confien a aconseguir un bitllet  que els porti fins a Hongria, la porta d’accés a l’anhelat destí final, Alemanya, amb millors perspectives laborals.
 
Després de l’aquiescència demostrada per Grècia i Itàlia –principals països de pas d’aquest nou èxode, el pitjor d’ençà de la Segona Guerra Mundial-, Hongria, però, ja ha ensenyat la seva pitjor cara construint a la frontera amb Sèrbia una tanca de quatre metres d’altura. És com si es tractàs d’una extensió d’un altre mur de la vergonya, en aquest cas natural: la Mediterrània. Rebatiada com a “Mare Mortum”, les seves víctimes, moltes procedents de Líbia, no aturen de créixer per culpa de cobdicioses màfies.


La història es repeteix
La història es repeteix

Així rep Europa als nous refugiats
Així rep Europa als nous refugiats

L’espectacle no pot ser més dantesc i més vergonyós per a una covarda Unió Europea que ja no sap com justificar la seva raó de ser. El repte és majúscul per a un món que, per a segons què, no és tan global, ja que no està disposat a assumir les misèries dels més desvalguts. Des de la seva tomba, Machado ens torna a interpel·lar amb un dels seus punyents versos: “Poned atención: un corazón solitario no es un corazón”.

Els culpables de l'actual infàmia
Els culpables de l'actual infàmia

Les Voyageurs (Els viatgers)
Les Voyageurs (Els viatgers), conjunt d'estàtues incompletes del francès Bruno Catalano, que simbolitzar el buit que produeix en l'ésser el fet de veure's obligat a abandonar la seva terra, les seves arrels
 
Mare immigrant (rostre de la Gran Depressió de 1929)
Mare immigrant (rostre de la Gran Depressió de 1929)
 

Aquí teniu unes reflexions sobre el concepte “conformisme brutal” fetes pel periodista Ignasi Aragay al diari Ara (03/04/2016):

Als que encara som fills de l’optimisme antifranquista, als que no ens podem desempallegar d’un pòsit d’idealisme, ens costa acceptar les derrotes del pragmatisme, del realisme. Ens reca donar la raó a Imre Kertész, que ens ha deixat aquesta setmana, quan descriu l’època actual com d’un “conformisme brutal”, d’una greu desesperança, d’un món abocat a nous conflictes bèl·lics. El terrorisme jihadista, l’auge de la dreta populista, el rebuig als refugiats... Tot sembla donar-li la raó. La veritat és que no podem menystenir el seu anunci d’una nova època de foscor perquè ve d’algú que va patir el nazisme, el comunisme i la frustració democràtica en l’Hongria autoritària d’Orbán. I tanmateix...

I tanmateix no podem caure en aquesta profecia derrotista. Kertész no ens va advertir del conformisme perquè ens conforméssim. Ell mai va deixar d’escriure a la contra, d’exercir com a individu profundament lliure. Com a jueu, com a hongarès, com a escriptor, no va acceptar ni la por ni el silenci sota cap totalitarisme. Tampoc nosaltres podem estar disposats a acceptar la deriva insolidària europea o, més a tocar, l’endèmica temptació autoritària espanyola.

Aquest article d' "El País" parla de quan Europa va perdre la memòria amb els refugiats.

Aquí teniu una mostra de la sèrie 'The Vulnerability Series', que posa els dirigents occidentals en la pell dels refugiats:

The Vulnerability Series
The Vulnerability Series, de l'artista siri 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):

 

Aquí teniu el vídeo amb les pinture d´Abdalla Al Omari:



No us podeu perdre aquest vídeo de Unicef "El viaje de tu vida":

 
 
I aquí teni la cançó "The Partisan", del gran Leonard Cohen:

Per conèixer més sobre la història del vaixell Winnipeg, aquí teniu un reportatge que, el novembre de 2006, em varen publicar al setmanari El Temps (Núm. 1.170): La gran aventura del Winnipeg

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de cinc èxodes de refugiats amb motiu del 20 de Juny, dia mundial dels refugiats.

Articles del web relacionats:
- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa

I aquest és el vídeo que m'ha inspirat el reportatge. És un peça informativa de TV3 con es comparen amb imatges els dos èxodes: l'actual i el dels republicans espanyols de 1939.

Aquesta peça informatiu del gran Lluís Caelles reflecteix molt bé el drama dels refugiats.

I aquesta altra peça del Telenotícies de TV3 parla de l'origen de la crisi dels refugiats.

En aquest vídeo també es comparen les dues guerres.

Cada dia 18 de desembre se celebra el Dia Internacional del Migrant. És un bon moment per escoltar el famós passatge del «Nabucco», de Verdi (1813-1902). És el Va, pensiero, en què esclaus jueus a l'exili a Babilònia, després de la pèrdua del Primer Temple de Jerusalem, canten un salm a la seva terra natal. Aquí la teniu interpretada en català per Marina Rossell:



I aquí teniu la peça original:



Articles del web relacionats:
- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
L'era de la societat líquida
La mort de les utopies?
El rapte d'Europa
Eneas a les portes d'Europa

Catalunya encadenada

Article publicat a l'Ara Balears (22/09/2014)
 
Espanya viu víctima dels seus mals ancestrals. El 1898 suposà un cop moral molt fort per a la "madre patria" amb la pèrdua colonial de Puerto Rico, Cuba i Filipines. Amb ella, es destruïa el mite del totpoderós imperi espanyol i l'opinió pública, que donava la culpa al seus governants d'haver claudicat davant dels Estats Units, se sumia en una profunda depressió. No debades, aquella "nació moribunda", com la qualificava la premsa estrangera, havia de dirigir la seva desfeta mentre la resta de potències europees anaven desplegant els seus tentacles per Àfrica i Àsia.
 
El "Desastre del 98" va ser aprofitat per un grup d'intel·lectuals coneguts com la Generació del 98, que va analitzar amb un to molt crític el "problema d'Espanya". Gent com Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Azorín o Pío Baroja reclamaren la regeneració d'un sistema polític viciat per la corrupció i el caciquisme i presoner de la nostàlgia dels antics èxits colonials. Des de Catalunya, el poeta Joan Maragall (1860-1911) confià poc en un canvi de rumb del govern espanyol envers el fet nacional. Així ho manifestà en el seu  famós poema Oda a Espanya: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill/ que et parla en llengua no castellana [...] On ets Espanya? -no et veig enlloc./ No sents la meva veu atronadora?/ No entens aquesta llengua que et parla entre perills?/ Has desaprès d'entendre an els teus fills?/ Adéu, Espanya".
 
Escolta Espanya
Escolta Espanya
 
Amb tot, el 1908, deu anys després d'aquest contundent comiat, Maragall adoptaria una postura més optimista en un article publicat al diari La Publicitat sota el títol "Visca Espanya": "Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se'ns acosti: així li demanarem el sant i senya. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volien dir ells. Ara ho podem ensenyar lo que cridem; perquè "visca Espanya" ja no és el crit tràgic, ja no és un ressò de la buidor, ja no és el símbol de les polítiques funestes; sinó que el nostre "visca Espanya" vol dir que l'Espanya visca -enteneu?-, que els pobles s'alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos, i es governin i governin [...]. Perquè en aquest 'visca Espanya' hi ha tothom que estimi Espanya en esperit i en veritat. Els únics que no hi caben són els que no hi volen cabre, els enemics de l'Espanya veritable [...]".
 
Gairebé un segle després, un nét de Maragall, Pasqual, aleshores president de la Generalitat de Catalunya, s'apropià d'aquest últim discurs del seu padrí i apostà per un model d'Espanya federal. Tanmateix, s'endugué una bona galtada quan el 2010, el seu full de ruta, la reforma de l'Estat d'Autonomia, patí una dura retallada en mans del Tribunal Constitucional. Ja no hi havia temps que per a més humiliacions. Ara sí que ressonaven amb força les paraules del primer Maragall més realista: "Adéu, Espanya".
 



Des d'aleshores, Catalunya viu encadenada, com el Prometeu d'Èsquil, el gran dramaturg grec del segle V aC. Segons la mitologia, després d'esdevenir l'amo del món, Zeus encarregà a Prometeu la creació de la humanitat. El tità, com tot bon pare, es va desviure perquè a les seves criatures no els faltàs de res. Primer de tot els incità a quedar-se amb la millor part dels sacrificis que feien als déus. Davant tanta insolència, el patriarca olímpic decidí privar els homes del foc, element indispensable per al progrés. Prometeu, però, no es quedaria amb els braços creuats. Pujà d'amagatotis fins a l'Olimp per robar una guspira de la farga d'Hefest.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)

Aleshores un enfurismat Zeus ordenà encadenar aquell esperit rebel en unes roques del Caucas (actual Geòrgia). Allà una àguila li aniria devorant de dia el fetge, el qual es regeneraria de nit perquè a l'endemà tornàs a ser cruspit per l'ocellot. En Prometeu encadenat, Èsquil presenta el tità com un savi filantrop que s’enfronta amb un Zeus dèspota i insolent: “Però els infeliços mortals, [Zeus] no els va tenir gens en compte. Al contrari, volia anihilar aquesta raça i fer-ne una de nova. I ningú no s’oposà a aquest designi tret de mi. Sí, jo vaig ser l’agosarat que vaig alliberar els mortals de ser destruïts. Per això he estat condemnat a aquests suplicis, dolorosos de patir, llastimosos de veure”.

Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
 
Catalunya ja duu tres diades de l'11 de setembre reivindicant massivament poder decidir deslliurar-se de les cadenes d'Espanya –la darrera s’ha convertit en una de les concentracions més multitudinàries de la història d’Europa. El Regne Unit ja ha tengut la deferència de preguntar a la “majoria silenciosa” dels escocesos si volien anar per lliure. I la resposta ha estat no, però la gran guanyadora ha estat la democràcia. “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”, ha dit el primer ministre britànic, David Cameron.

En el cas dels catalans, alguns encara tenen l’esperança que es complesqui el final feliç del mite. Prometeu s'acabà alliberant del seu suplici gràcies a Hèracles, el qual, durant una de les seves aventures, aconseguí matar l'animal rapinyaire. La pregunta és: qui farà d'Hèracles? La “demòcrata” Unió Europea? Mentrestant, Espanya es manté monolítica i incapaç d’afrontar els seus mals ancestrals.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado

Aquí teniu un article interessant titulat "Els Reis Catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

I aquest reportatge de la revista Sàpiens recull una sèrie sobre frases polèmiques sobre els catalans.

Articles del web relacionats amb el tema:
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

Per explicar la relació de Catalunya amb Espanya tenim el poema Indesinenter de Salvador Espriu (1913-1985), inclòs en el llibre Les cançons d’Ariadna (1949). Aquest terme és un adverbi llatí que significa “sense aturar-se, incessantment”. El poema fa referència al despertar del poble català durant la postguerra.

Espriu fa servir la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament. L’animal, humiliat, s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. En el cas que ens ocupa, l’amo seria representaria per l’Estat espanyol, que ha ignorat i silenciat Catalunya durant tota la dictadura franquista.

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.


Aquí teniu el poema musicat per Raimon:



Aquí teniu una cançó sobre Prometeu encadenat



I per acabar aquí teniu un interessant reportatge de TV3: "Hola, Europa"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px