Banner Top

"¡Antes roja que rota!"

Article publicat a l'Ara Balears (20/09/2015)

Sembla que ara l’esquerra espanyola s’ha apropiat d’una de les consignes del franquisme: “España, ¡Antes roja que rota”. Els socialistes ja varen escenificar la seva absoluta simbiosi amb els hereus de Franco (PP) quan, ara fa més d’un any, tancaren files entorn a la proclamació del monarca Felip VI, que ocupa el càrrec per un imperatiu dictatorial i no popular. Ara el nostre flamant Borbó, a instàncies de la Moncloa, se n'ha anat a corre cuita  a Washington per arrencar de l' "omnipotent emperador" Obama el seu suport a “una Espanya forta i unida". Al seu dia l’ “historiador” Rajoy ja va afirmar que “somos la nación más antigua de Europa”. Amb aquesta prepotència, des de la “Meseta” encara no entenen com varen poder perdre Portugal al segle XVII.

Reis per gràcia dictatorial
Reis per gràcia dictatorial
 
Davant l’imparable procés sobiranista català, els socialistes, que s’erigeixen en herois d’una Transició inacabada, tampoc no han dubtat a arrenglar-se un altre cop al costat dels seus socis conservadors. Així es manifestava fa unes setmanes l’expresident Felipe González en una carta escrita a El País titulada, de forma paternal, “A los catalanes”: “No creo que España se vaya a romper, porque sé que eso no va a ocurrir, sea cual sea el resultado electoral. Creo que el desgarro en la convivencia que provoca esta aventura afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos y trato de contribuir a evitarlo”.
 
En la mateixa línia que González ja s’ha manifestat la seva antiga guàrdia pretoriana, els “progressistes” Javier Solana, Josep Borrell o Joaquín Leguina. La darrera a fer-li la gara-gara ha estat la nostra presidenta, Francina Armengol. Fa poc, en un míting de suport a Miquel Iceta, candidat socialista a les eleccions catalanes, assegurà que “no puc entendre com algú pot somiar una Espanya sense Catalunya”. El seu antic capitost, Rodríguez Zapatero, un gran venedor de fum, tampoc no ho entén després del seu famós “Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Cataluña”.

Declaracions sinceres de Felip V
Declaracions sinceres de Felip V
 
Tanmateix, en aquesta concepció monolítica d’Espanya, el PSOE no només fa front comú amb el PP més obtús i amb un Ciudadanos “antialdea”. Podemos és un altre aliat incondicional seu. Recentment, en un acte de campanya a Barcelona, el seu líder, Pablo Iglesias, ha demanat als fills d’andalusos i extremenys que “treguin les dents” i que no “s’avergonyeixin” dels seus orígens a l’hora de votar contra Mas el proper 27-S. La resposta li ha arribat, en forma de piulada, de la mà de David Fernández, exdirigent de la CUP: “Ya vale, ¿no? ¿Alguna manía especial en intentar dividir a los catalanes por su origen? Vengo de Zamora. Soy independentista”.
 
La croada anticatalanista del PSOE també compta amb el suport dels antics intel·lectuals de la “ceja”. Ja al 2012 personalitats com Pedro Almodóvar, Elvira Lindo, Félix de Azúa o Aitana Sánchez Gijón promogueren un manifest contra el procés d’autodeterminació que ha atiat un moviment ciutadà sense precedents en la història d’Europa –així ho avalen les quatre últimes Diades multitudinàries. Altres, en canvi, com Joan Manel Serrat, estan desapareguts. Curiosament són els mateixos intel·lectuals que aixequen la veu davant dels pobles oprimits, ja sigui el tibetà, el palestí o el sahrauí. Mentrestant el castrador nacionalisme espanyol, de llarga tradició imperialista, sempre és vist més bondadós i legítim que la resta de “perifèrics nacionalismes excloents”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Davant tanta incomprensió resulta molt il·luminadora una carta que el 14 de maig de 1907 adreçà Miguel de Unamuno, natural de Bilbao, al seu amic alicantí José Martínez Ruiz, Azorín. Poques setmanes abans, en les eleccions generals, Solidaritat Catalana havia aconseguit 41 dels 44 escons en disputa al Congrés dels Diputats. Aleshores Unamuno, que sempre s’havia mostrat contrari a la independència de Catalunya, criticà durament l’actitud de la premsa espanyola: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado
 
Un segle després d’aquestes afirmacions sembla que Castella no ha après res. Ara, havent vist la forta embranzida del procés sobiranista, tota la “brunete mediàtica” madrilenya ja ha tret la seva artilleria pesant. La darrera mostra d’aquesta hostilitat la va demostrar la setmana passada Ana Pastor, a la Sexta, en l’entrevista que féu al president de la Generalitat. A la periodista no li interessava entendre la realitat catalana, sinó més aviat enrarir-la. Sort que era un mitjà “progre”! Una bona medicina a tanta ofuscació podria ser la lectura de l’últim número especial de la revista “Sàpiens” titulat “Mil anys de català. La història d’una llengua irreductible”. Tanmateix, no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. L’esquerra ho té clar: “España, ¡Antes roja que rota!

Cal tenir en compte també els famosos versos de Machado: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora ”.


Text il·lustratiu sobre la independència
Text il·lustratiu sobre la independència


No us podeu perdre aquest article de J.B. Culla titulat "La sort dels no-nacionalistes"

També és molt recomanable aquest article de Sebastià Alzamora: "Judici contra tots nosaltres".

Aquí teniu un article de l'interssant blog "Històries d'Europa". Es titula "Els reis catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

Aquí teniu un article sobre l'origen dels símbols del nacionalisme espanyol.

També és interessant aquest article de Xavier Diez titulat "Una izquierda cobarde y acomplejada".

Articles del web relacionats:
La mare llibertat
Catalunya encadenada
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

I
 aquí teniu el millor homenatge a l'Espanya més imperialista. La cançó de los Nikis, "El Imperio contraataca":




I aquí teniu una fantàstica carta d'un madrileny independentista adreçada al rei Felip VI:


Catalunya encadenada

Article publicat a l'Ara Balears (22/09/2014)
 
Espanya viu víctima dels seus mals ancestrals. El 1898 suposà un cop moral molt fort per a la "madre patria" amb la pèrdua colonial de Puerto Rico, Cuba i Filipines. Amb ella, es destruïa el mite del totpoderós imperi espanyol i l'opinió pública, que donava la culpa al seus governants d'haver claudicat davant dels Estats Units, se sumia en una profunda depressió. No debades, aquella "nació moribunda", com la qualificava la premsa estrangera, havia de dirigir la seva desfeta mentre la resta de potències europees anaven desplegant els seus tentacles per Àfrica i Àsia.
 
El "Desastre del 98" va ser aprofitat per un grup d'intel·lectuals coneguts com la Generació del 98, que va analitzar amb un to molt crític el "problema d'Espanya". Gent com Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Azorín o Pío Baroja reclamaren la regeneració d'un sistema polític viciat per la corrupció i el caciquisme i presoner de la nostàlgia dels antics èxits colonials. Des de Catalunya, el poeta Joan Maragall (1860-1911) confià poc en un canvi de rumb del govern espanyol envers el fet nacional. Així ho manifestà en el seu  famós poema Oda a Espanya:

"Escolta, Espanya, la veu d'un fill/ que et parla en llengua no castellana [...] On ets Espanya? -no et veig enlloc./ No sents la meva veu atronadora?/ No entens aquesta llengua que et parla entre perills?/ Has desaprès d'entendre an els teus fills?/ Adéu, Espanya".

Escolta Espanya
Escolta Espanya
 
Amb tot, el 1908, deu anys després d'aquest contundent comiat, Maragall adoptaria una postura més optimista en un article publicat al diari La Publicitat sota el títol "Visca Espanya":

"Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se'ns acosti: així li demanarem el sant i senya. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volien dir ells. Ara ho podem ensenyar lo que cridem; perquè "visca Espanya" ja no és el crit tràgic, ja no és un ressò de la buidor, ja no és el símbol de les polítiques funestes; sinó que el nostre "visca Espanya" vol dir que l'Espanya visca -enteneu?-, que els pobles s'alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos, i es governin i governin [...]. Perquè en aquest 'visca Espanya' hi ha tothom que estimi Espanya en esperit i en veritat. Els únics que no hi caben són els que no hi volen cabre, els enemics de l'Espanya veritable [...]".

Gairebé un segle després, un nét de Maragall, Pasqual, aleshores president de la Generalitat de Catalunya, s'apropià d'aquest últim discurs del seu padrí i apostà per un model d'Espanya federal. Tanmateix, s'endugué una bona galtada quan el 2010, el seu full de ruta, la reforma de l'Estat d'Autonomia, patí una dura retallada en mans del Tribunal Constitucional. Ja no hi havia temps que per a més humiliacions. Ara sí que ressonaven amb força les paraules del primer Maragall més realista: "Adéu, Espanya".
 


Des d'aleshores, Catalunya viu encadenada, com el Prometeu d'Èsquil, el gran dramaturg grec del segle V aC. Segons la mitologia, després d'esdevenir l'amo del món, Zeus encarregà a Prometeu la creació de la humanitat. El tità, com tot bon pare, es va desviure perquè a les seves criatures no els faltàs de res. Primer de tot els incità a quedar-se amb la millor part dels sacrificis que feien als déus. Davant tanta insolència, el patriarca olímpic decidí privar els homes del foc, element indispensable per al progrés. Prometeu, però, no es quedaria amb els braços creuats. Pujà d'amagatotis fins a l'Olimp per robar una guspira de la farga d'Hefest.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)

Aleshores un enfurismat Zeus ordenà encadenar aquell esperit rebel en unes roques del Caucas (actual Geòrgia). Allà una àguila li aniria devorant de dia el fetge, el qual es regeneraria de nit perquè a l'endemà tornàs a ser cruspit per l'ocellot. En Prometeu encadenat, Èsquil presenta el tità com un savi filantrop que s’enfronta amb un Zeus dèspota i insolent:

“Però els infeliços mortals, [Zeus] no els va tenir gens en compte. Al contrari, volia anihilar aquesta raça i fer-ne una de nova. I ningú no s’oposà a aquest designi tret de mi. Sí, jo vaig ser l’agosarat que vaig alliberar els mortals de ser destruïts. Per això he estat condemnat a aquests suplicis, dolorosos de patir, llastimosos de veure”.

Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
 
Catalunya ja duu tres diades de l'11 de setembre reivindicant massivament poder decidir deslliurar-se de les cadenes d'Espanya –la darrera s’ha convertit en una de les concentracions més multitudinàries de la història d’Europa. El Regne Unit ja ha tengut la deferència de preguntar a la majoria silenciosa” dels escocesos si volien anar per lliure. I la resposta ha estat no, però la gran guanyadora ha estat la democràcia. “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”, ha dit el primer ministre britànic, David Cameron.

En el cas dels catalans, alguns encara tenen l’esperança que es complesqui el final feliç del mite. Prometeu s'acabà alliberant del seu suplici gràcies a Hèracles, el qual, durant una de les seves aventures, aconseguí matar l'animal rapinyaire. La pregunta és: qui farà d'Hèracles? La “demòcrata” Unió Europea? Mentrestant, Espanya es manté monolítica i incapaç d’afrontar els seus mals ancestrals.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado

Aquí teniu un article interessant titulat "Els Reis Catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

I aquest reportatge de la revista Sàpiens recull una sèrie sobre frases polèmiques sobre els catalans.

Aquest article de Sàpiens parla sobre l'origen de la Diada. I aquest altre parla sobre l'estragègia de Primo de Rivera per substituir l'imaginari català

Aquí teniu un article de 1931 de l'articulista espanyol José Martínez Ruiz Azorín. Començava dient "Dad a Cataluña lo que pide, en su integridad". Aquest altre article també parla sobre què opinava Azorín sobre Catalunya. I aquí trobareu més informació.

I aquí teniu unes reflexions de Joaquim Maria Puyal.

Articles del web relacionats amb el tema:
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

Per explicar la relació de Catalunya amb Espanya tenim el poema Indesinenter de Salvador Espriu (1913-1985), inclòs en el llibre Les cançons d’Ariadna (1949). Aquest terme és un adverbi llatí que significa “sense aturar-se, incessantment”. El poema fa referència al despertar del poble català durant la postguerra.

Espriu fa servir la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament. L’animal, humiliat, s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. En el cas que ens ocupa, l’amo seria representaria per l’Estat espanyol, que ha ignorat i silenciat Catalunya durant tota la dictadura franquista.

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.


Aquí teniu el poema musicat per Raimon:


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:

 

Aquí teniu una cançó sobre Prometeu encadenat



I per acabar aquí teniu un interessant reportatge de TV3: "Hola, Europa"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px