Banner Top

Països Catalans en el divan

Article publicat a l'Ara Balears (24/04/2016)

El polèmic concepte de Països Catalans torna estar en el divan de la nostra consciència nacional. El darrer a psicoanalitzar-lo ha estat el valencià Joanjo Aguar Matoses, autor d’un article que s’ha convertit en viral a la xarxa. Es titula “¿I si anomenem Marènia als Països Catalans? Solució al conflicte dels noms”. Aguar proposa un terme ple de bellesa per combatre la catalanofòbia i per seduir els més escèptics. S’inspira en la mar Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum dels romans, una immensitat d’aigua que ens uneix a illencs, valencians, catalans i algueresos. A més, evoca el famós “Pont de Mar Blava” que cantà Lluís Llach a partir d’un poema de Miquel Martí i Pol.
 
Aguar considera que “Països Catalans” és un concepte massa estigmatitzat  que “impedeix la construcció efectiva de la realitat política i social a què aspirem”. Es troba documentat per primera vegada en un llibre de la segona meitat del segle XIX titulat “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia”. Era escrit per Benvingut Oliver, un valencià no especialment catalanista. Tanmateix, la popularització del terme arribaria el 1962, en ple franquisme, amb els assajos del valencià Joan Fuster Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms.

Joan Fuster
Joan Fuster
 
Per a l’intel·lectual de Sueca, “Països Catalans” tan sols era un concepte estrictament lingüístic, a l’espera que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se “Catalunya”. A casa nostra, aquesta fórmula ja havia estat utilitzada anys enrere per l’escriptor palmesà Gabriel Alomar (1873-1941), que diferenciava entre la “Catalunya continental” i la “Catalunya insular”.
 
El 1985 un altre valencià, Josep Guia, recolliria el testimoni de Fuster amb la publicació d’És molt senzill: digueu-li Catalunya. “Hi ha qui diu –escrivia Guia- que és prematur, al sud, introduir ja el mot “Catalunya”. Fins quan hem d’esperar? Fins que no quedi ningú amb qui connectar? Fins que s’hagi consumat el canvi de “català” per “valencià” (pel que fa a l’idioma), el de “País Valencià” per “Comunitat Valenciana” i el de “Països Catalans” per “comunitats veïnes”? Decididament, no hi altre remei que actuar-hi de forma urgent i contundent”.
 
Tanmateix, al llarg del temps la nació catalana s’ha intentat reconstruir amb altres denominacions.  A principis del segle XX també un valencià, Nicolau Primitiu, suggerí Bacàvia a partir de la unió de BA, de Balears, CA, de Catalunya, i VIA, de València. La proposta, però, no reeixí. El mateix ha passat per a molts amb el concepte fusterià de “Països Catalans”, víctima segurament del “subconscient torturat” dels catalanoparlants, en paraules del polític artanenc Josep Melià, autor de “La nació dels mallorquins” (1967).
 
El perquè de tot plegat arrenca al segle XIII amb la conquesta de Jaume I, que suposà la creació de dos regnes independents: el de Mallorca i el de València. A la pràctica, ambdós territoris eren una continuïtat humana, cultural i lingüística amb Catalunya, però sobre el paper, prenien cossos jurídics diferents. Del que no hi havia dubte, però, era de la seva catalanitat. Ja Ramon Llull, en els seus viatges, es presentava com a “català de Mallorca”. Tampoc ens ha d’estranyar que el cronista medieval Ramon Muntaner, nascut a Peralada el 1265, digués dels valencians que “són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Tanmateix, l’existència de dos regnes siamesos al Principat de Catalunya però amb personalitat pròpia aniria construint una consciència pròpia que desembocà en la creació d’uns gentilicis privatius, en concurrència amb el de català. Així, amb el temps, dir-se i reconèixer-se com a “valencià” o “mallorquí” ja no era una simple puntualització jurídicoadministrativa, sinó que implicava un punt d’orgull. Aquesta esquerda disgregadora s’acabaria d’aprofundir amb esdeveniments històrics posteriors. El punt d’inflexió fou el Decret de Nova, del Borbó Felip V. L’ordre de 1717 era clara: “que se procure mañosamente ir introduciendo la llengua castellana en aquellos pueblos”.
 
Fuster, mort el 1992, lamentava la dissort de la nació catalana. “Per no tenir sort, no n’hem tinguda ni en la possessió d’un nom comú”. I aquí s’aferren avui els grups més espanyolistes hereus del franquisme testosterònic per negar la seva existència. Així ja ho aprovà en seu parlamentària l’ofuscat govern de José Ramón Bauzá, d’indigne record. Ara hi haurà gent qui, en comptes de “Països Catalans”, preferirà parlar directament de “Països Espoliats”.

Per saber més sobre el concepte Païso Catalans, us recoman aquest article d'Antoni Rubio, periodista i filòleg.

I aquí teniu un interessant article de Marc Pons sobre l'origen de la catalanofòbia.

Articles del web relacionats:
La desnacionalització dels mallorquins
Quan les illes eren independents
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat
Països Catalans: ens coneixem, ens entenem?
Ramon Llull, el doctor il·luminat
Siau qui sou

Siau qui sou

Article publicat a l'Ara Balears (28/07/2014)
 
Els mallorquins ens començàrem a psicoanalitzar la dècada dels seixanta del segle passat. Amb l’esclat del boom turístic ens obrírem al món i l’arribada massiva de peninsulars posà al descobert la idiosincràsia insular. Fou així com aflorà amb orgull “lo nostro” per contraposició a la cosmovisió forastera. I mentre ens redefiníem com a poble, la guerra es dibuixà com un record llunyà, així com també el nostre passat agrícola, pobre i emigrador. La “gallina dels ous d’or”, el turisme, fou vista com una benedicció que ens conduïa al progrés i a la prosperitat. Per tal d’engreixar-la, ens reconvertírem en especuladors i en depredadors d’una terra que el 1912 Santiago Rusiñol havia rebatiat com “l’illa de la calma”.
 
N’hi hagué també que aprofitaren l’ocasió per desplegar les seves arts amatòries amb les estrangeres, que tenien fama de ser més desimboltes sexualment que les autòctones. Amb ells naixé l’emblemàtica institució dels picadors. La vida, doncs, somreia a tothom. Però ja res no tornaria a ser igual. Ni la nostra identitat, ja malmesa pel procés castellanitzador encetat amb el Decret de Nova Planta de 1715, que comptà amb la connivència dels partidaris del borbó de Felip V, els botiflers o botifarres.
 
Alguns veren en aquella Mallorca turística una nova forma de colonització que atacaren amb la polèmica consigna “barco de rejilla” en sintonia amb el cèlebre “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Amb tot, la capacitat d’integració dels nouvinguts més respectuosos amb la realitat insular féu que més d’un arribàs a dir “m’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”. I els renegats per un sentiment d’inferioritat foren blasmats amb el crit “Vergonya, cavallers, vergonya!”, proferit pel rei Jaume I en veure que els seus homes retrocedien durant el setge a la Mallorca musulmana de 1229.
Gran frase!
 
Gràcies a la tasca integradora de l’escola pública –avui tan qüestionada-, els fills  d’aquells nouvinguts enriquiren i oxigenaren una roqueta viciada per l’endogàmia i víctima d’un idíl·lic microcosmos sovint massa asfixiant. A poc a poc els uns i els altres ens anàrem coneixent. No sempre, però, la tribu mallorquina ho posà fàcil. Per poder desxifrar els seus peculiars codis de conducta, ara fa vint anys es publicà Queridos mallorquines, de Guy de Forestier, pseudònim de l’arquitecte català Carlos García-Delgado Segués.
 
Queridos mallorquines
Queridos mallorquines


Queridos mallorquines no deixa de ser un entranyable petit manual d’antropologia mallorquina –la genial obra d’Antoni Gomila, Acorar, vendria a ser la seva adaptació per als autòctons. Parla del nostre caràcter reservat i gregari, que es manifesta amb un llenguatge expeditiu i evasiu revestit de poesia i d’un rígid sentit de l’humor. Així sabem que la tan nostrada frase de comiat “Ja et diré coses” significa en realitat “No m’interessa i no cal parlar-ne més”. La subtilesa semàntica també es troba present en expressions com “Saps què et vull dir?”. En canvi, la vanitat és atacada directament amb “I ara aquest què se creu!”. Menció a part mereix el complex ritual de salutació, que a la distància es redueix a una alçada de celles amb l’acompanyament del monosíl·lab uep.
 
Per ventura el llibre de Guy de Forestier podria servir de font d’inspiració per a la versió mallorquina de l’exitosa pel·lícula Ocho apellidos vascos. Per sort, però, vint anys després i superada la segona onada migratòria de l’era global, alguns dels tòpics que recull han quedat desfasats. És el cas de la famosa màxima derrotista “Tanmateix... què hi hem de fer!”, contra la qual ens rebel·larem el passat mes de setembre en la històrica manifestació a Palma en favor d’un ensenyament públic de qualitat -fins aleshores, l’única concentració amb tant de poder de convocatòria era la marxa des Güell a Lluc a peu.
 
Avui sembla que Queridos mallorquines s’ha convertit en el llibre de capçalera de les nostres institucions, que encara confien en l’immobilisme de la societat illenca. Imbuïdes d’un autoodi visceral propiciat pel centralisme de Madrid, s’escuden en els nous estendards del folklorisme (madò Pereta i Agustín el Casta) per ridiculitzar i acomplexar una cultura amb massa talents infravalorats –l’extinta Televisió de Mallorca serví per recuperar la nostra autoestima i demostrar que, si volem, podem fer coses de qualitat i d’alta volada sense necessitat de dilapidar grans fortunes.
 
Com a contrapès a tanta mediocritat només ens queda invocar el poema Als joves que el 1905 va escriure Miquel Costa i Llobera. El poeta pollencí, tot un visionari, exhortà les noves generacions a enriquir-se amb els tresors d’altres cultures, no renunciant, però, a la seva identitat: “Fills d’una raça dreturera i forta/ que unia el seny amb l’ímpetu/ no renegueu de la vostra sang... Oprobi/ pel fill qui n’és apòstata/ [...] Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols/ dins una llar històrica/ sens horitzons. Volau sobre les terres/ enfora, amunt com l'àguila!”.

Aquí teniu un interessant article de Guillem Frontera titulat "Mallorquins, forasters i forasteristes".

Aquí teniu un article interessant d'Antoni Riera titulat "L'extrema dreta i IB3".

Aquí teniu una article interessant titulat "Cómo ligar con un mallorquín".

Aquí teniu un article d'Antoni Mas que parla del concepte de mallorquinitat.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/01/2017), reflexion sobre la construcció de la identitat mallorquina:



I per entendre la idiosincràsia balear, aquí teniu el monòleg del totèmic Toni Gomila durant l'acte de lliurament dels Premis Ramon Llull:




Amb motiu del dia de les Balears, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (01/03/2014) per parlar sobre etimologies de "lo nostro".



Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda
La desnacionalització dels mallorquins
Adéu, paradís
L'exemple de Joan Mascaró

Qui és en Pep Gonella?

Reportatge publicat a l'Ara Balears (29/03/2014)

Quaranta-dos anys després, continua el misteri sobre la vertadera identitat del fundador del gonellisme

Si miram al diccionari, trobam que gonella, procedent del gàl·lic gunna (‘túnica’), és una antiga peça de vestit que duien tant homes com dones; amb el temps, però, esdevingué un insult aplicat a un home o nin efeminat, mancat d’energia. I, convertit en malnom, tenim en Pep Gonella, protagonista de la popular cançó del folklore mallorquí: “En Pep Gonella té un ca de bou, el baratà amb un ou de xoriguer...”. Aquest fou precisament el curiós pseudònim que adoptà fa quaranta-dos anys el fundador del moviment anticatalanista a les Illes, el gonellisme, avui amb més força que mai i amb un aixopluc institucional insòlit.

El 30 de juny de 1972, a les acaballes del franquisme, la secció Letras del Diario de Mallorca publicava el primer escrit d’en Pep Gonella. El signant reivindicava el llegat lingüístic de Mossèn Alcover, impulsor de l’aplec de les Rondaies mallorquines i del Diccionari Català-Valencià-Balear. No qüestionava la unitat de la llengua catalana, però es queixava de l’estil massa “abarcelonat” que empraven entitats com l’Obra Cultural Balear –fundada el 1962- i certs gramàtics i escriptors insulars. Aleshores, per al·lusions, el filòleg Francesc de B. Moll, deixeble d’Alcover, es veié obligat a contestar-li. Altres persones, però, també intervingueren en el debat, manifestant-se a favor d’una postura o d’una altra.

Arribà un moment en què l’allau de col·laboracions espontànies fou tan desbordant que la direcció del diari decidí publicar només els escrits dels dos “protagonistes” inicials. El més sorprenent d’aquesta polèmica fou la seva gran duració (gairebé dos mesos i mig) i l’apassionament amb què el públic la va seguir. Moll mai no va saber el nom de la persona o persones que s’amagaven rere el pseudònim Pep Gonella. “Va molt bé –li replicaria- adoptar un pseudònim per dedicar-se a desorientar parlant de matèries científiques a les quals ni sap per on hi van. Procedint així com ho ha fet En Gonella, jo, que no sé més matemàtiques que les del batxillerat antic, podria dedicar-me a dir que Einstein era un ase, i sempre hi hauria qualque despistat que s’ho creuria”.

Per continuar llegint l'article complet publicat a l'Ara Balears clica aquí

Per continuar llegint la segona part del reportatge clica aquí

I, en un magnífic treball periodístic, IB3 finalment acaba de confirmar que darrera Pep Gonella hi ha el misser Pep Zaforteza. Ho deixava entreveure en el reportatge de l'Ara Balears.




Aquí teniu una entrevista a Xavi Canyelles, autor d'un estudi sobre el gonellisme:




En aquest enllaç trobareu una entrevista extensa de Xavi Canyelles parlant del seu llibre.

I aquí teniu una entrevista d'Andreu Manresa a Pep Zaforteza, l'alter ego de Pep Gonella.


Articles del web relacionats:

- I
, tanmateix, és català!
L'origen llatí de l'article salat
Entrevista a Joan Veny
-
 Països Catalans en el divan
-
 L'origen del terme català

La desnacionalització dels mallorquins

Article publicat a l'Ara Balears (10/03/2014)
 
La desnacionalització del poble mallorquí sembla ja imparable. Lamentablement s’han complit els pitjors pronòstics apuntats a Els mallorquins, el llibre que aviat farà cinquanta anys escrigué l’artanenc Josep Melià Pericàs (1939-2000), el polític illenc més influent de la Transició –entre d’altres càrrecs, fou portaveu del Govern de Suárez i delegat del Govern a Catalunya.  A les portes de la reinstauració de la democràcia, Melià es proposà fer una reflexió sobre la realitat nacional insular per “posar remei a la desfeta en què avui vivim en tant que poble” en al·lusió a la guerra civil de 1936.
 
Els mallorquins, que seria el títol més venut a Palma el dia de Sant Jordi de 1967, recollia la consigna “conèixer-nos” llançada el 1954 per Jaume Vicens Vives amb Notícia de Catalunya i continuada el 1962  per Joan Fuster amb Nosaltres, els valencians. El 1964 el jove advocat d’Artà, de tan sols vint-i-cinc anys, ja tengué enllestit el llibre. Amb tot, per culpa de la censura franquista, hagué d’esperar tres anys per veure’l publicat. Tanmateix, el seu insaciable afany interpretatiu el portà a reescriure’l fins a quatre vegades –l’edició de 1977 ja apareixeria rebatiada com La nació dels mallorquins.
 
Melià, que es definia com a catalanòfil però no com a catalanista, era amic del polèmic concepte cultural de Països Catalans amb el benentès que Mallorca, com la resta d’illes, és una realitat social i política diferent. Al seu parer, l’acció castellanitzadora engegada el 1715 amb el Decret de Nova Planta fou l’inici de la desintegració galopant de la personalitat nacional dels mallorquins, els quals, reduïts aleshores a una posició colonial, es veren obligats a renegar d’uns trets d’identitat adquirits amb la conquesta catalana del segle XIII.

La nació dels mallorquins
La nació dels mallorquins
 
Els referents culturals espanyols s’acabarien per imposar amb el franquisme i, a les acaballes del règim, amb el boom turístic dels anys seixanta, que propicià l’arribada a l’illa d’una ingent mà d’obra procedent de la península i de l’estranger: “Davant aquesta invasió pacífica reaccionàvem amb la mateixa resignació, o inseguretat, és a dir, amb la mateixa fortalesa amagada, que havíem demostrat al llarg de segles de devastacions i conquestes. Amables amb els forasters, dòcils, adaptables als seus costums, transigíem i fèiem cara hospitalària [...]. Havia canviat el nivell econòmic, però els complexos sobrevivien”. Segurament ara Melià opinaria igual amb la nova allau migratòria que s’ha produït en l’era global del segle XXI.
 
L’autor d’Els mallorquins tenia moltes il·lusions dipositades en el projecte autonòmic. El veia com la clau per rehabilitar el “subconscient torturat del nostre país”. Arribat el moment, però, també se’n dugué una gran decepció, tal com manifestà en el pròleg de 1990: “Lògicament acabà per esser més una autonomia per a la classe política que per al poble, una mamella de càrrecs i una superestructura burocràtica més contra la qual lluitar, i una demostració palpable que els partits polítics no tenien un projecte polític nacional, ni tan sols un model de país”. Melià, que el 1994 va escriure un ambiciós programa polític per a la ja extinta Unió Mallorquina, fou especialment dur amb la dreta illenca: “Una gran part de la dreta catalana ha sabut entendre que l’autonomia podria jugar a una millor defensa dels seus interessos. La dreta balear, en canvi, sempre ha preferit servir de comparsa als conservadors espanyols”.
 
El desencís de l’intel·lectual d’Artà també s’estengué en l’àmbit lingüístic: “Hi ha català a les aules, però no als patis dels col·legis [...]. Després de la pèrdua del carrer, que a Ciutat i a certes zones turístiques comença a ser patètica, pot succeir-ne la pèrdua de l’esperança”. La radiografia d’aquesta “cultura acorralada” no podia ser més desoladora: “Ens han amagat la pròpia història perquè s’imposàs una història manllevada, estranya [...]. El `ghetto´ cultural és cada vegada més la reserva índia on es conserven, com un museu antropològic, les traces d’una comunitat en perill d’extinció”.
 
Gairebé mig segle després de la seva publicació, compungeix el cor rellegir Els mallorquins i constatar que els mals endèmics que s’hi denuncien, lluny de resoldre’s, s’han agreujat. Continuam essent estamenejats amb campanyes, carregades d’autoodi, contra les nostres arrels catalanes. Amb tot, sembla que s’ha fet realitat l’única esperança que Melià tenia per revertir aquesta anormalitat nacional: la presa de consciència del jovent del seu temps. I aquí, una vegada més, l’artanenc tampoc no s’hauria equivocat. Així ho demostren els prop de 100.000 illencs que el passat 29 de setembre, en una jornada històrica, sortiren al carrer per fer front a les polítiques repressores del Govern Bauzá.

Aquí teniu un article de Cristina Ros sobre "Els mallorquins" amb motiu del seu cinquanta aniversari.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/01/2017), reflexion sobre la construcció de la identitat mallorquina:

Articles del web relacionats:
Siau qui sou

L'Arcàdia perduda
Adéu, paradís

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px