Banner Top

Adéu, paradís

Article publicat a l'Ara Balears (31/07/2016)

Segur que avui Robert Graves no tornaria a fer cas a la seva amiga Gertrude Stein. “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”, va dir el 1929 la poetessa nord-americana a l’autor de Jo, Claudi, que aleshores se sentia asfixiat en la seva Anglaterra natal. Certament, gairebé un segle després, el paradís ja no es pot suportar. No, però, per la seva tranquil·litat, sinó per una massificació turística que té les nostres carreteres i platges col·lapsades i els nostres recursos hídrics al límit. A les Pitiüses ja compten amb un interessant llibre que radiografia la catàstrofe. És Ibiza: la destrucción del paraíso, del periodista Joan Lluís Ferrer. Mallorca ja n'espera el seu propi.
 
A finals del segle XIX, seguint la petja de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, ens començaren a visitar tot un estol d’aristòcrates europeus, atrets per les excel·lències paisatgístiques de l’illa. En un principi la població local mostrà una actitud hostil envers uns personatges del tot estrambòtics, amants de vestits llampats. Molts d’ells foren objecte de befes i de robatoris. Era el Tourist go home de l’època. Llavors ningú no veia cap oportunitat econòmica en aquells visitants. A principi del segle XX, però, els empresaris illencs ja afinaren l’olfacte. El 1905, a través del Foment de Turisme de Mallorca, foren pioners a l’estat espanyol en posar les bases per a l’explotació sistemàtica d’un fenomen que prometia. Ja no hi hauria volta enrere.

El discurs dels hotelers
El discurs dels hotelers
 
Tanmateix, l’enlairament de la nova indústria es va veure avortada per la Guerra Civil Espanyola i per la Segona Guerra Mundial. Durant la postguerra, el creixement econòmic va crear una classe mitjana que per primera vegada viatjava per plaer. A mitjan dels anys 50, però, el banquer Joan March no ho veia clar. Conten que un dia, passejant amb un arquitecte per les costes de Magaluf, digué: “No bastaran els ametlers de Mallorca perquè s’hi pengin tots els hotelers”. En Verga augurava així un fracàs absolut per als grans hotels que es disposaven a acollir hordes de turistes a la recerca de sol i platja. Ell preferia el turisme de luxe. A Mèxic, a Acapulco, no dubtà a invertir doblers en la construcció d’un complex vacacional on s’allotjarien els Kennedy i Sinatra, entre d’altres celebritats.
 
March, home de negocis sense escrúpols, se n’anà a la tomba ben errat. El 1960, dos anys abans de la seva mort, havíem donat el tret de sortida al turisme de masses amb la inauguració del majestuós aeroport de Son Sant Joan, que substituïa el petit aeròdrom de Son Bonet de Palma. El nou turista era ben diferent del de principi de segle. Ja no era ric, sinó un treballador de classe modesta que, en tenir vacances pagades, es podia permetre el caprici de viatjar a preus molt assequibles gràcies a l’aparició dels grans tour-operators. Els empresaris es fregaven les mans. Molts de doblers de l’estraperlo i del contraban de postguerra serviren per a aixecar, de manera incontrolada, hotels a primera línia de mar, pràcticament sobre l’arena de la platja. És el que arreu del món és coneixeria tristament com a balearització. El paradís no aturava de desvirgar-se amb clubs nàutics per a iots invasius i amb noves carreteres que després donarien pas a autopistes faraòniques.

Un exemple de balearització
Un exemple de balearització
 
Així, a poc a poc s’anava consumant el desastre ecològic. Els illencs, però, aplaudírem la gallina dels ous d’or que ens feia oblidar les estretors del nostre passat agrícola i emigrador. Desbordats per tanta cobdícia, haguérem de menester mà d’obra peninsular. El seu desembarcament massiu condicionaria per sempre la nostra identitat. I mentre la maquinària de la prosperitat funcionava a tot ritme, el degotís de turistes arribats a les illes no aturava. El 1966 es traspassava el llindar del milió de visitants; i el 1970 ja fregàvem els dos milions. Ara aquestes xifres, superades amb escreix, fan rialles.

Cada any els estius al paradís resulten més feixucs. Caminar per Palma, anar a una platja o a un mercat de qualsevol poble és de bojos. De l’ “illa de la calma” de Santiago Rossinyol hem passat a l’illa de l’estrès. Sota el brunzit persistent d’un espai aeri col·lapsat, per mar l’amenaça ens arriba amb creuers plens a vessar amb els pirates dels nous temps.

El futur de Mallorca a la foto de Mateu Bennàsser de Felanitx.
El futur de Mallorca a la foto de Mateu Bennàsser de Felanitx.
 

El turisme se’ns ha escapat de les mans. Tenim una relació d’amor-odi amb la nostra “benedicció” com a poble. La necessitam per a la nostra precària i espoliada economia, però alhora la dimonitzam pels seus efectes secundaris. Tanmateix, hem mort d’èxit. Per mitigar el cop ens aferram desesperats a l’ecotaxa. Cal, però, un debat més seriós i valent sobre la mà que ens dóna de menjar. Avui, trenta anys després de la seva mort, no hi ha dubte que Graves suporta millor el paradís sota terra, des de la seva tomba de Deià. Adéu, paradís.

No us podeu perdre aquest article de Carles Domènech: "L'illa sense calma".

Aquest article de Llucia Ramis també parla de la destrucció del paradís de Mallorca. Es titula "I love Majorca".

Aquí teniu un reportatge sobre la Mallorca saturada.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/09/2018) reflexion sobre la turismofòbia:

Aquí teniu un capítol del programa d'IB3 "Un segle de pinyol vermell" dedicat als inicis del turisme a les Balears:

 

Articles del web relacionats:
Siau qui sou
L'Arcàdia perduda
Quan Mallorca era Hollywood
L'arxiduc Lluís Salvador: el primer ecologista de les Balears
-
 Joan March, història d'un suborn
- Joan Mascaró i la grolleria turística

El primer "Tourist, go home" (Secció "Turista de coa d'ull", 04/08/2018)
I amb el Gran Hotel començà el negoci (Secció "Turista de coa d'ull", Ara Balears, 11/08/2018)
Quan Mallorca era un niu d'amor (Secció "Turista de coa d'ull", Ara Balears, 18/08/2018)
Agatha Christie, la turista un milió que no fou (Secció "Turista de coa d'ull", Ara Balears, 25/08/2018)

Mallorca amb ulls d'un Graves

Reportatge publicat el març de 2007 en el setmanari El Temps (Núm. 1.186)

Mallorca ja no és el que era. Qui millor ho sap és en Guillem Graves, fill del conegut escriptor anglès Robert Graves. La Mallorca massificada i cosida per enormes carreteres on ara viu no té res a veure amb la Mallorca rural i paradisíaca que el 1929 va captivar el seu pare. En Guillem Graves explica per a EL TEMPS els canvis que ha patit els últims anys la que Santiago Rossinyol batejà com “l’illa de la calma”. 
 
Amb 66 anys en Guillem Graves és la viva imatge d’en Robert Graves. Té el seu mateix posat de gentleman britànic. Podria passar per un turista més. Però basta que obri la boca per saber que estem equivocats. El seu mallorquí és impecable. Està carregat de paraules que ja no es senten a dir entre la gent jove. El va aprendre als carrers de Deià. Hi arribà el 1946, quan només tenia cinc anys, de la mà del seu pare. Aquest cop no hi hauria més trasbalsos. Amb anterioritat, la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial havien obligat en Robert Graves a fer les maletes d’una illa on recalà per primera vegada el 1929 per recomanació de la poetessa nord-americana Gertrude Stein. Cansat de la rígida societat britànica d’aleshores i turmentat per problemes personals, l’autor de Jo, Claudi no s’ho pensà ni un minut en sentir: “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”.
 
I què ha quedat d’aquest paradís? Sens dubte, Deià, on des de 1985 descansen les restes del cèlebre escriptor anglès, continua essent un petit paradís perdut enmig de la Serra de Tramuntana. Penjat d’un pujol, besa la mar i respira l’aire pur del puig Teix. Les seves cases de pedra seca, escortades per oliveres centenàries, encara conserven el gust per l’antigor. No és d’estranyar que en Guillem Graves hagi fixat aquí també la seva residència. Ell sap, però, que és un privilegiat. Basta que vagi a qualsevol punt elevat de l’illa i estengui la mirada. Es sent horroritzat de veure com ha crescut, sobretot, Palma, situada a uns 30 kilòmetres de Deià.

Per continuar llegint cliclau aquí

Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda

L'Arcàdia perduda

Article publicat a l’Ara Balears (18/11/2013)
 
“Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”. Aquestes foren les paraules amb les que el 1929 la poetessa nord-americana Gertrude Stein convencé el seu amic Robert Graves perquè s’instal·làs a Deià. Cansat de la rígida societat britànica d’aleshores i turmentat per problemes personals, Graves trobà en la nostra illa la seva particular Arcàdia perduda. Aquest tòpic literari, que popularitzà al segle I aC Virgili amb les seves Bucòliques, al·ludeix a una regió grega del nord-est del Peloponès. Un segle abans l’historiador Polibi ja l’havia idealitzada com un locus amoenus, un lloc ple de pau i harmonia.

1437475303 776105 1437594473 sumario normal

Robert Graves en el seu "locus amoenus" mallorquí

 
En trepitjar aquella Mallorca preturística, Graves, gran coneixedor del món clàssic, se sentí transportat no només a l’Arcàdia perduda, sinó també a l’Edat d’Or de la mitologia grega, una època en què els mortals vivien feliços alimentant-se dels fruits de la terra fèrtil. Fou enmig d’aquest entorn bucòlic, tan evocador també del jardí edènic, on l’escriptor anglès trobà la inspiració necessària per escriure Jo, Claudi, l’obra que li reportaria més fama internacional.

Robert Graves (1895-1985)
Robert Graves en el seu estudi de Deià Can Alluny (1895-1985)

En la literatura clàssica les illes solen ser considerades espais meravellosos on poden ocórrer prodigis extraordinaris. També, però, estan associades al càstig a causa del seu aïllament geogràfic. No debades, durant l’imperi romà, fins a les Balears foren condemnats a la relegatio ad insulam alguns ciutadans acusats d’haver actuat de manera poc honrosa –ara ja sabem, doncs, quin és l’origen de l’actual corrupció illenca. En època moderna, Mallorca es tornaria a convertir en terra de desterrats. El 1801 el primer ministre Manuel Godoy ordenà la reclusió del progressista Jovellanos, primer a la Cartoixa de Valldemossa i després al castell de Bellver.

51CWKZW64GL. SX307 BO1,204,203,200

Llibre de memòries del fill de Robert Graves

 
El polític asturià va saber aprofitar el seus set anys de confinament insular per prendre consciència d’una realitat social que li era del tot aliena. Ho demostra l’obra, titulada Tratado teórico-práctico de la enseñanza, que presentà el 1804 en un concurs convocat per la “Sociedad Patriótica” de Mallorca. Els nostres governants haurien de prendre bona nota del que hi deia en relació a l’ensenyament de la “lengua mallorquina” en un temps marcats pels Decrets de Nova Planta: “Siendo [...] la que hablan en su primera edad [...], merece mayor atención [...]. El mejor modo de amarla será cultivarla [...]. Entonces podremos irla llevando a la dignidad de lengua literata [...]; y entonces, escribiendo y traduciendo en ella obras útiles y acomodadas a la comprensión general, abriremos las puertas de la ilustración a esta muchedumbre de mallorquines”.  

Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)
Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)
 
El 1838 Mallorca rebria una altra visita il·lustra, la de Frédéric Chopin i la seva amant George Sand. El clima plàcid de Valldemossa havia de servir d’antídot per a la tuberculosi del músic polonès. Les desavinences que tingué, però, Sand amb la població local féu que la seva estada tan sols duràs tres mesos. Aquesta traumàtica experiència la reflectí en el llibre Un hivern a Mallorca (1841) que, tanmateix, serví per donar a conèixer a Europa el meravellós paisatge illenc.
 
Fou així com el 1867 desembarcà a sa roqueta l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. La seva fascinació per la costa nord el portà a comprar grans extensions de terres entre Valldemossa i Sóller que, amb una nodrida xarxa de camins i miradors, es convertiren en el primer parc nacional de les Balears. Per aquelles possessions aviat passarien la rebel emperadriu Sisí, cosina seva, i altres personalitats com Jacint Verdaguer, Miguel de Unamuno, Rubén Dario o Santiago Rossinyol, autor del sobrenom “l’illa de la calma”.

Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc
Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc
 
La faceta més humanística de s’arxiduc es veié reflectida en el Die Balearen (“Les Balears”), un impressionant estudi antropològic del nostre espai insular. El 1899 l’obra guanyà una medalla d’or a l’Exposició Universal de París. Des d’aleshores estaríem en el punt de mira de la incipient indústria turística internacional. Els intel·lectuals tampoc no ens perdrien de vista. “Mallorca es un lugar parecido a la felicidad”, escriuria el 1926 l’escriptor argentí Jorge Luis Borges, tot recordant les seves dues estades a l’illa entre 1919 i 1921.

Graves encara va estar a temps de gaudir del paradís que li recomanà la seva amiga Stein. Lluny de no suportar-ho, hi volgué ser enterrat el 1985 després de viure-hi els seus últims quaranta anys. No sabem, però, si ara el podria suportar. No només ha canviat el seu paisatge, esquitxat per tones de ciment i asfalt, sinó també la seva massa social cada cop més pressionada per les institucions a desertar d’uns trets d’identitat que, segles enrere, tant lloaren els seus distingits hostes. Per sort, encara ens podem aferrar al robust pi de Formentor de Costa i Llobera, ensenya d’aquella Arcàdia perduda que “lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer”.

No us podeu perdre aquest documental sobre Robert Graves de la sèrie de TVE "Baleares, un viaje en el tiempo".

Igual d'interessant és aquest article de Rafel Argullol titulat "La dificultat de pintar paradisos".

Aquest article parla de l'edèn mallorquí de Robert Graves.

Articles del web relacionats:
Mallorca amb ulls d'un Graves
-
 L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears
-
 El Jovellanos catalanòfil més desconegut
A la recerca del paradís perdut
Què és la felicitat?
- Adéu, paradís
Siau qui sou
Quan Mallorca era Hollywood
- Serra Tramuntana, patrimoni de la Humanitat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px