Banner Top

No

Article publicat a l'Ara Balears (29/09/2017)

El passat cap de setmana el diari El País, tan hostil amb el procés català, publicava una enquesta sobre el referèndum d’autodeterminació de diumenge. El titular a destacar era el següent: “El 61 per cent dels catalans considera que el referèndum no és vàlid”. L’enquesta, però, també recollia una altra dada a tenir en compte: el 82 per cent dels catalans defensa un referèndum pactat entre la Generalitat i l’Estat. Aquesta possibilitat, però, espanta l’statu quo representat per un PP i un PSOE víctimes encara del passat imperialista i testosterònic de la nació espanyola: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”, escrigué el 1912 Antonio Machado.

Paraula de Machado
Paraula de Machado
 
L’1 d’octubre ha servit per constatar la força del franquisme sociològic quaranta-dos anys després de la mort del dictador. Basta mencionar dos espectacles lamentables que hem pogut presenciar aquests dies. A Saragossa, un grup de cinc-cents ultradretans increparen els assistents a l’assemblea d’Unidos Podemos per defensar un referèndum pactat. La presidenta de les Corts d’Aragó en sortí ferida de resultes del llançament d’una botella.
 
A Huelva, desenes de persones corejaren, amb banderes espanyoles, “¡A por ellos!”. Pretenien així animar els agents de la Guàrdia Civil que partien cap a Catalunya a reforçar el dispositiu de seguretat de cara a l’1 d’octubre. Tal com afirmava el periodista Antoni Bassas en un editorial, amb aquest crit els catalans ja són vistos com l’enemic a abatre, un ciutadà de segona, un estranger, que mereix ser trepitjat. És el mateix discurs que no atura d’atiar la caverna mediàtica de Madrid. Ni en temps d’ETA s’havia vist tanta agressivitat.

 
Vull pensar que són pocs els que fan tant de renou a l’hora de manifestar la seva catalanofòbia. Per desgràcia, però, el govern de Rajoy gaudeix del silenci de molts en la seva croada contra la llibertat d’expressió a Catalunya. Certament s’han produït actes de solidaritat a altres indrets de l’Estat. Tanmateix, no deixen de ser puntuals. En la seva defensa de la unitat territorial, Espanya s’espenya amb mètodes del tot esperpèntics que Europa observa des de la passivitat més aberrant. Sort que la irrupció de “Piolín”, el nou protector de la Benemèrita, ens ha regalat moments extraordinaris per a la sàtira més corrosiva. Ni Berlanga s’hauria imaginat un guió tan bo per a una de les seves pel·lícules.
 
Atesa la repressió judicial, sembla que el referèndum de diumenge no es podrà realitzar amb les garanties previstes. La nostra fallida democràcia prefereix tapar boques abans que deixar dipositar la papereta del No en una urna. Només una forta mobilització ciutadana podrà contrarestar els efectes del boicot estatal. A Madrid no volen escoltar. Encara no s’expliquen com en deu anys l’independentisme a Catalunya ha deixat de ser una opció minoritària. Ara, desbordats per la situació, es pensen que “el reto secesionista” s’arreglarà amb intimidacions policials, banderes espanyoles i “Viva Espanya”. Aquestes són les seves armes de “seducció massiva”.

Les armes de
Les armes de "seducció massiva" de l'Estat
 
A l’espera del que passi aquest diumenge, amb un clima tan tens, prest o tard l’Estat haurà de fer cas a enquestes com les d’El País i acceptar un referèndum pactat. Hi ha un element nou a destacar: en la ja coneguda com “la revolució dels somriures” el poble català ha perdut la por i s’ha apropiat de les paraules que al segle I dC el filòsof Sèneca adreçà a l’emperador Neró, que havia ordenat la seva mort: “El teu poder, Neró, es basa en fer-me sentir por. Però jo no et tinc por, i, per tant, tu ja no tens cap poder sobre mi”. Fa vint-i-nou anys els xilens també es tragueren la por de sobre en un referèndum.
 
El 1988, davant la pressió internacional, el dictador Pinoxet es veié obligat a convocar un plebiscit. Havien passat quinze anys d’ençà del cop d’Estat que el portà al palau de La Moneda en substitució del deposat Salvador Allende. No hi havia pregunta. La papereta només deia: “Presidente de la República -Augusto Pinochet Ugarte”. A sota del nom hi havia un SI i un NO. Les noves regles del joc electoral permeteren que cadascuna de les dues candidatures gaudís de quinze minuts diaris a la televisió per difondre el seu missatge.
 
En lloc de fomentar l’odi cap a la dictadura, la campanya del No va saber transmetre la idea de canvi amb un lema ple d’optimisme: “Chile, la alegría ya viene”. La campanya del SÍ, en canvi, insistí en les fites econòmiques aconseguides amb el règim, basant-se en l’eslògan que Xile era “Un país ganador”. Pinoxet donava per segura la seva victòria. Després de tants d’anys de repressió, tenia tota la població atemorida. L’estratègia, però, li sortí malament.

Increïble, un dictador davant d'una urna
Increïble, un dictador davant d'una urna
 
El 5 d’octubre de 1988 set milions de xilens varen ser cridats a votar. La sorpresa fou majúscula. L’opció del NO guanyà amb el 55,99% dels vots contra el 44,01% del SÍ. En un principi Pinoxet no acceptà els resultats i planejà un altre cop d’estat. Els seus ministres, però, li aturaren els peus. Les eleccions democràtiques quedaren convocades el desembre de 1989. Així es digué adéu a setze anys de dictadura.
 
A Catalunya la victòria del SÍ també ha de ser un NO a un sistema polític totalment desacreditat pels casos de corrupció i per la instrumentalització de la justícia.  Amb tantes veus cridant “democràcia” al carrer, la legalitat ha de donar pas a la legitimitat. El referèndum s’ha de celebrar per una qüestió de respecte i de dignitat.

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.


Aquest article el vaig escriure dos dies abans del referèndum català. Mai m'hagués imaginat que es produïssin imatges com aquestes:



Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula NO, que parla del referèndum a Xile:




Aquí teniu el referèndum vist pel NO-DO del Polònia:



I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada

Aquí teniu un article interessant de Francesc Marc Álvaro titulat "El fantasma de Espartero".

I aquest altre és de la revista Sàpiens. Parla dels greuges històrics del poble català.

L'amant mallorquina de l'Arxiduc i l'origen de la plaça Gomila de Palma

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (13/10/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears: carrer Catalina Homar (l'amant mallorquina de l'Arxiduc), esclava Maria Flores (natural d'Eivissa, va ser la darrera esclava d'Espanya) i plaça Gomila, antic epicentre de la marxa nocturna de Palma.



Articles del web relacionats:

L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears

Xile, Espanya: dues maneres diferents d’encarar una dictadura

Reportatge publicat el novembre de 2003 a la REPÚBLICA VIRTUAL, revista de Girona editada per Le Monde Diplomatique.

Enguany s'han complert 30 anys d'aquell 11 de setembre xilè de 1973 en què un cop d'Estat va acabar amb la vida del president socialista Salvador Allende i va col·locar en el poder, durant 17 anys, al dictador Augusto Pinochet. L'insòlit clima de recuperació de la memòria històrica que caracteritzà la celebració de l'efemèride al país sud-americà provocà a Espanya una certa enveja sana. I és que respecte al nostre particular 11 de setembre xilè, el 18 de juliol de 1936 -el dia de l'Alzamiento Nacional que comportà 3 anys de guerra civil i 36 de règim franquista- l'amnèsia és absoluta. En el següent reportatge, a partir d'una lectura acurada de la dictadura de Pinochet i de Franco, es pretén analitzar les diferents maneres com les democràcies de Xile i Espanya han encarat els seus respectius passats autoritaris.

El setembre a Xile és un mes de sentiments contraposats. És el mes de l'esbarjo on, amb motiu de les "Fiestas Patrias", tothom celebra amb orgull la Independència de Xile de 1810 ballant cuecas i menjant empanadas i anticuchos; però també és el mes de les divisions a causa de la commemoració del cop contra Allende. "Sobre els fets de l'11 de setembre de 1973 no ens podrem reconciliar mai, ja que és impossible que tots ens posem d'acord per acceptar una mateixa veritat històrica", apunta Max Colodro, un sociòleg assessor del govern xilè en temes internacionals.

Aquest any, la celebració del 30è aniversari del cop d'Estat es va viure amb un especial esperit de revisió històrica: al llarg dels 13 anys de democràcia mai s'havia parlat tan extensament i sense embuts sobre aquells fets sagnants en seminaris, exposicions i mitjans de comunicació -la televisió per primer cop ensenyà les impactants imatges del bombardeig dels dos avions Hawker Hunter de la Força Aèria xilena contra el Palau de La Moneda-. D'aquesta manera s'acabà amb la pretensió de "primer oblit, després reconciliació" del pinochetisme sociològic. Tot plegat fou una tasca divulgativa molt important en un país de 15 milions d'habitants el 52% dels quals té menys de 30 anys.

La mirada al passat també portà un gest polític sense precedents: la decisió del president Ricardo Lagos -el primer militant socialista en el poder després de Salvador Allende- d'organitzar una sèrie d'actes institucionals per reivindicar la figuradel seu antecessor. S'instal·laren dues plaques commemoratives a la sala del palau presidencial on es va suïcidar l'exlíder socialista; la sala d'audiències del ministeri de l'Interior fou rebatejada amb el nom de Salvador Allende i en una de les seves parets es penjà un quadre hiperrealista amb el seu retrat; es reobrí la porta Monrandé 80, la històrica entrada privada dels presidents de la República -clausurada pel règim militar després del bombardeig-, per on l'11 de setembre de 1973 els bombers van treure el cos sense vida d'Allende cobert per una flassada;se celebrà una cerimònia ecumènica a l'interior de La Moneda amb centenars d'assistents, on els grans absents foren els partits de l'oposició; i s'autoritzà una multitudinària manifestació a la Plaza de la Constitución, davant la seu de l'executiu. "Només falta que canonitzin Allende", va dir amb ironia l'esposa de Pinochet, Lucía Hiriart, enmig d'aquesta allau d'homenatges.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquí teniu l'últim discurs del president Salvador Allende minuts abans de suïcidar-se l'11 de setembre de 1973:


Articles del web relacionats:
L'odi soterrat
Francoland?

- La Feixina com a símptoma

La mare llibertat

Article publicat a l'Ara Balears (27/07/2015)

La llibertat és el fil conductor de la història de la humanitat. El primer document escrit més antic que tenim d’aquest concepte data de devers l’any 2.300 aC. A la ciutat-estat sumèria de Lagash algú va inscriure sobre una tauleta d’argila el símbol cuneïforme de l’Ama-gi, que, traduït literalment, significa “tornar a la mare”. Per aquell temps el rei Urukagina acabava de fer-se amb les regnes d’una regió sumida en la misèria per culpa de la corrupció dels seus anteriors governants. El nou monarca es proposà acabar amb aquella situació del tot insostenible. Els textos de l’època així ho asseguren: “Alliberà els habitants de Lagash de la usura [...], de la fam i de l’assassinat”. Amb la paraula Ama-gi (“tornar a la mare”) es consignava la voluntat reial de retornar la ciutat a un estat anterior de major puresa, que honrava els desitjos dels déus.
 
Amigi vol dir llibertat
Ama-gi vol dir llibertat

Avui Catalunya torna abraçar aquest antic concepte sumeri de llibertat. Vol “tornar a la mare” per començar des de zero, lliure de la relació tan tòxica que des de fa temps manté amb Espanya a nivell institucional. Els més crítics diran que la condició humana és igual de corrupta pertot i que, per tant, el retorn a una pàtria edènica no és garantia d’èxit. Certament és així. A Catalunya, amb el “cas Millet” i el “cas Pujol” ja n’estan ben servits. Hi ha, però, una diferència clara. Espanya és esclava del seu passat imperialista i tan sols s’aferra al discurs de la por. Catalunya, en canvi, té ànim constructiu i ofereix propostes engrescadores de futur per als seus conciutadans.  És el que ja es coneix com “la revolució dels somriures”. Vista la incapacitat estatal de concebre un estat federal –tant amb el PP com amb el PSOE-, ja no hi ha alternativa que valgui. A pesar de les incerteses, pot més la il·lusió per una societat millor que no pas l’immobilisme improductiu i castrador de Castella.

Il·lustració prou eloqüent del diari britànic The Guardian
Il·lustració prou eloqüent del diari britànic The Guardian
 
Enmig d’aquest clima de desafecció, Felip VI, que encara no s’ha tret de sobre la caspa heretada, insisteix que Espanya és “una gran empresa que ens uneix a tots”. No diu res, però, de l’ “assetjament laboral” que pateixen els seus treballadors en mans d’un cap del tot dèspota. Des de la ingenuïtat o la supèrbia, el monarca intenta a la desesperada conservar el seu anacrònic regne mentre que l’estat que lidera, en lloc d’oferir solucions, prefereix la repressió. Ja ho ha demostrat amb la polèmica “llei mordassa”. Ara Madrid, ferit en el seu orgull patriòtic, no es cansa d’intimidar els seus súbdits “aldeans” de qui lamenta que estiguin  abduïts pels cants de sirena del sobiranisme. La gota que ha fet vessar el tassó és la recent confecció de la llista unitària del sí de cara a les eleccions plebiscitàries del proper 27 de setembre, que vol dotar de legalitat la consulta del passat 9 de novembre.
 
En aquella ocasió el venjatiu ministre Margallo, conegut com el “ministre d’Afers de l’Espai Exterior”, ja va assegurar que, en cas que el procés triomfàs, "Catalunya  estaria condemnada a vagar, pels segles dels segles, per l'espai sense reconeixement internacional”. Ara, davant una possible declaració unilateral d’independència, un impotent i nerviosíssim Rajoy amenaça amb suspendre l’autonomia. Aquesta Espanya que “s’espenya” sense el seu principal motor econòmic vol morir matant. Res a veure amb l’actitud flexible i dialogant que ha tengut el govern britànic amb Escòcia, que va poder celebrar un referèndum sobre la seva autodeterminació. Tot i perdre’l, quedà palès el talant democràtic de la “Pèrfida Albió”.

Espanya i Catalunya
Espanya i Catalunya
 
L’executiu espanyol, però, no té armes de seducció i és incapaç d’apreciar el canvi sociològic que ha experimentat Catalunya aquests darrers deu anys. Confia més en les seves suposades “majories silencioses”. Tanmateix, ha estat la societat civil catalana qui, cansada d’acotar el cap i de fer pedagogia sobre la nació que són, ha empès una valenta classe política a enarborar la bandera de la independència. Els més reticents diran que, en realitat, aquesta bandera amaga les misèries de la gestió del president Artur Mas. El cert, però, és que no hi ha cap poble del món que el dia de la seva diada, durant tres anys consecutius, aconseguesqui treure al carrer tanta de gent –en la darrera s’assolí el rècord de devers dos milions de persones i tot apunta al mateix èxit en la d’enguany. Negar aquesta realitat, escudant-se en els fantasmes de la fractura social, és de necis. I com més es negui sense agafar el toro per les banyes més independentistes hi haurà.
 
El govern espanyol encara no sap que la història no és estàtica. Faria bé de llegir-se la nova enciclopèdia de “Sàpiens Publicacions” titulada “Història de la humanitat i la llibertat”. Es tracta d’una aventura editorial sense precedents, en la qual un servidor ha tengut l’honor de col·laborar. Amb la seva lectura, els hereus de l’Espanya més monolítica i intransigent podran entendre que, d’acord amb l’antic concepte sumeri de llibertat, Catalunya “no ha sortit de mare”, sinó que vol “tornar a la mare”.

Felip V i la nació catalana
Felip V i la nació catalana
 
Al llarg de la història, els catalans ja han donat mostres suficients del seu caràcter pioner. Durant l’edat mitjana varen tenir el primer Parlament d’Europa i s’avançaren als castellans i portuguesos en la seva expansió ultramarina per la Mediterrània. A més, a principis del segle XX es posaren al capdavant del modernisme i de les avantguardes pictòriques. A les Balears, ara haurem de veure si la nostra societat civil, acabada de deixondir, serà capaç de vèncer les seves pors i prejudicis per abraçar també aquesta “mare llibertat”.

Us deix amb el famós discurs que va fer el 1971 el violoncel·lista Pau Casals davant Nacions Unides reivindicant el paper del poble català en la història:

Aquí teniu unes interessants declaracions d'un exambaixador rus a Catalunya parlant sobre la història de Catalunya.

Aquí teniu un article sobre la història de la llibertat escrit des de la presó per Oriol Junqueras, líder d'ERC.

Aquí teniu un article de Jordi Llovet que parla sobre l'origen de la Diada.

No us podeu perdre aquest article de Marc Pons titulat "El comte-duc d'Olivares. L'origen de les clavegueres hispàniques".

No us podeu perdre aquest article de Xavier Antich: "La llibertat, apassionadament".

Aquest article de Marc Pons és interessant. Es titula "Des de quan Espanya és Espanya?"

Articles del web relacionats:
 - "Catalunya encadenada".
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
El preu de la llibertat
"Antes roja que rota!"

Topònims, entre la realitat i la ficció

La humanitat va ser durant molt de temps nòmada, paraula que es creu que els grecs formaren a partir dels habitants de Numídia, un antic territori del nord d’Àfrica ocupat actualment per Algèria i Tunísia. Quan els homes es cansaren de donar tombs per la terra, varen tenir la necessitat de posar nom als llocs concrets on ens s’establiren. Avui la ciència encarregada d’estudiar aquests noms es diu toponímia (τόπος, “lloc” + ὄνομα, “nom”). En paraules de l’insigne filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, autor del llibre Els carrers de Palma, “els topònims són un bocí de la història concentrada en una paraula”.

A l’hora d’estudiar els topònims, cal anar en compte amb els tautopònims (+ ταὐτό, “un mateix”), que, en el seu propi nom, ja contenen l’accident geogràfic que designen. Així, dir el pont d’Alcàntara és una redundància perquè al-qantara ja significa “pont” en àrab. El mateix passa amb el desert del Sahara, ja que aquesta paraula en àrab significa “deserts”. També són coneguts els rius que comencen per guad- (de l’àrab wadi, “riu”): Guadalquivir, Guadiana...

Hi ha molts de tipus de topònims:
  • Zootopònims: poblacions que agafen el nom d'algun animal (τό ζῶον, ου) que va viure en aquell lloc (ὁ τόπος, ου).
  • Fitotopònims: poblacions que agafen el nom d'alguna planta (τό φυτόν, ου) o arbre abundant a la zona.
  • Orotopònims: poblacions que agafen el seu nom de la forma o matèria del terreny o muntanya (τό ὄρος, ου). Ex: Puigvert (Lleida) < podium viridem (turó verd).
  • Hagiotopònims: poblacions que agafen el nom d’un sant (ὁ ἅγιος, ου).
  • Antropotopònims: nom de poblacions que deriven de noms de persona (ὁ ἀνθρωπος, ου).
  • Hidrotopònims: poblacions que agafe el nom d’un curs d’aigua (ὕδωρ, ατος), d’un estany o llac. Ex: Banyoles < balneola (“banys petit”s), Múrcia < aquam murcidam (aigua mandrosa).

Gentilicis
Relacionats amb els topònims tenim els gentilicis, que indiquen en lloc de procedència d’una persona –la paraula deriva del llatí gens, gentis (“llinatge”, “estirp”), que al·ludia a un grup familiar amb un antecessor comú. Pot passar que, per referir-se als habitants d’un mateix lloc, hi hagi un gentilici modern (els astorgans per als habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta) o un de culte, més relacionat amb la seva arrel (asturicenses).

Tot i que la toponímia és una ciència recent, ja des de l’antiguitat molts autors varen sentir una forta curiositat per esbrinar l’origen onomàstic d’alguns llocs importants. Moltes vegades els romans varen adoptar els que ja existien entre els pobles preromans, és a dir, ibers, celtes, fenicis, grecs i cartaginesos. Amb tot, entre els topònims d’origen grec i romà es poden distingir els següents:

  • Relacionats amb algun accident natural del terreny: Finisterre (< finis terrae, “fi de la Terra”).
  • Relacionats amb la vegetació: Lugo (< Lucus Augusti, “bosc d’August”), Llucmajor (< lucus maior, “bosc gran”).
  • Commemoratius d’un fet històric: Lleó (< legio, “legió”, unitat principal de l’exèrcit romà), Colònia (en al·lusió a la colonia romana fundada en territori alemany per Agripa), València (< valeo, “ser fort”), Nàpols (< Νεάπολις, “nova ciutat”).
  • Importants per alguna activitat: Empúries (< Ἐμπόριον, “mercat”); a Anglaterra tots els topònims que acaben en –cester o –chester (Cloucester, Leicester, Manchester, Dochester) procedeixen del llatí castra (“campament”), la qual cosa evidencia que aquestes ciutats es construïren sobre un antic jaciment romà.
  • Relacionats amb noms de personatges. Són els més nombrosos. En honor a Octavi August hi ha Mèrida (< Emerita Augusta), Saragossa (< Caesar Augusta), Astorga (< Asturica Augusta) o Badajoz (< Pax Augusta). En al·lusió a altres personatges tenim: Pamplona (< Pompaelo < Pompeu), Dènia (< Dianium < deessa Diana) o Montjuïc ( < Mons Iovis, “muntanya de Júpiter”).
Altres topònims beuen de la tradició oral, que en alguns casos es mesclava amb l’etimologia popular, mancada de tota base científica. Així era molt habitual atribuir el nom d’una ciutat, o fins i tot d’un país, a un personatge llegendari, com ara la Roma de Ròmul, l’Atenes d’Atena o l’Europa de la princesa fenícia homònima. Aquest recurs onomàstic es diu epònim (επι, "sobre" + ὄνομα, “nom”).

Un gentilici curiós és el de carpetovetònic, que avui ha passat a ser un adjectiu que s’aplica de manera despectiva a una persona antiquada, conservadora a ultrança. La paraula prové de la unió de dos pobles celtes de l’interior de la Hispània preromana: els carpetans i els vetons.

Els carpetans vivien a la serralada muntanyenca que separa Segòvia de Madrid. Al nord-oest limitaven amb els vetons, que habitaven la zona de Salamanca, Cáceres, Ávila, Zamora i Toledo. En el segle II aC ambdós pobles s’uniren militarment contra els romans i els derrotaren en dues ocasions. Finalment, però, després d’una precària treva amb Tiberi Grac, Escipió l’Africà els va sotmetre el 153 aC. En l’imaginari col·lectiu, aquella aliança carpetovetònica es convertiria en tot un símbol del nacionalisme espanyol a ultrança. 

La princesa dels Pirineus
Un epònim interessant és el relacionat amb els Pirineus. Durant l’edat mitjana molts historiadors recorren a la mitologia clàssica per dotar d’un passat gloriós les principals capitals d’Europa –aquest corrent fou seguit durant el Renaixement. Així sorgí la llegenda de Pirene, una princesa de la península ibèrica. Hèracles (Hèrcules llatí) la violà durant el seu desè treball, en passar per casa nostra a la recerca dels bous de Geríon.

Pirene i Hèracles
Pirene i Hèracles

Pirene donà a llum una serp, i, espantada, es refugià a les muntanyes, on fou esquarterada per les feres. De tornada del seu treball, Hèrcules trobà les restes de la seva víctima i, penedit de la seva acció, l’enterrà. Ho féu cobrint el seu cos amb grans pedres fins a formar una immensa muralla que anava des del mar Cantàbric fins al Mediterrani. En honor a la difunta, l’anomenà Pirineus.

Després d’una tasca tan feixuga, l’heroi grec va arribar fins als peus de Montjuïc per sadollar la seva set. Fascinat pel lloc, es va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan les seves ocupacions li ho permetessin. I així va ser.

Barcelona i les nou naus
Passat un temps, Hèracles va salpar de Grècia amb nou naus per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, va desencadenar-se un temporal que provocà la desaparició d’una embarcació. Finalment la resta de l’expedició va poder arribar a la plana de Montjuïc. Allà es trobaren amb l’agradable sorpresa que els companys que donaven per perduts ja feia temps que estaven fent els fonaments de la ciutat anhelada pel seu capitost.
 
Hèracles, contentíssim dels seus fidels col·laboradors, en record d’aquella gesta va batejar la nova ciutat amb el nom de BARCA-NOVA (“barca novena” en llatí), termes que el pas del temps ha confós fins a esdevenir el nom de Barcelona. Aquesta, amb tot, és tan sols una etimologia popular –el vertader origen onomàstic de Barcelona encara és una incògnita.
 
A part de Barcelona, hi hagué altres ciutats d’Espanya que, ja des de l’antiguitat, adoptaren Hèracles com a fundador dels seus nuclis urbans. És el cas de Sevilla, Cadis, Segòvia, Toledo, Alacant i Tarragona. No deixa de ser curiós que part d’aquest itinerari donàs la coneguda com a Via Heraclea, la mateixa que, amb alguns canvis, construirien els romans: la Via Augusta, la gran calçada que recorria la costa mediterrània d’Hispània des dels Pirineus fins a Cadis.

 
Un altre topònim català d’origen llatí és Tibidabo, la muntanya de la serra de Collserola, a Barcelona. Aquest nom li donaren al segle XVI els monjos del Monestir de Sant Jeroni. Recordava el cim on Satanàs portà Jesus durant la seva estada en el desert. Aleshores, segons la traducció llatina de Sant Mateu (4:9), el fill de Déu fou temptat de la següent manera: Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (“Tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores”).

La Corunya d’Hèrcules
Galícia també és un territori molt relacionat amb Hèracles. Segons la llegenda, el gran heroi grec va enterrar a Corunya el monstre Geríon. A sobre hi va aixecar un torre per commemorar la seva victòria. Aquest, per tant, podria ser l’origen de la famosa torre d’Hèrcules que funcionà a l’antiguitat de far. Així, en al·lusió a aquesta imponent construcció (de 57 metres d’alçada), Corunya provindria del llatí cruna o crunnia (“columna”).

Torre d'Hèrcules
Torre d'Hèrcules

Tanmateix, si ens cenyim a la història, la torre d’Hèrcules fou construïda al segle I dC pels romans en un lloc proper a aquell Finis Terrae (“la fi de la terra”), que tant devia atemorir els navegants de l’època. Té el privilegi de ser l'únic far romà del món que roman en funcionament avui en dia.

Fills de Troia
Roma també va tenir la necessitat de dotar-se d’un passat gloriós. Al segle I aC el poeta Virgili va rebre l’encàrrec d’escriure l’Eneida. Creada per vanagloriar l’emperador August, l’obra també va servir per ressaltar els orígens divins del caput mundi. Per a l’ocasió, Virgili va recórrer a un personatge de la guerra de Troia, Eneas, fill de la deessa Venus amb un mortal, Anquises. En el nou relat l’heroi troià fugia de l’incendi de la mítica ciutadella liderant una expedició en direcció al Laci, la regió on temps després els seus descendents fundarien Roma –el fill d’Eneas, Iulius, donaria origen al gentilici Iulius, d’on procedia Juli Cèsar i el seu fill adoptiu, August.

Eneas sortint de Troia amb la seva família
Eneas sortint de Troia amb la seva família

Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V dC, sorgiren noves identitats nacionals a Europa. Aleshores, imitant el model llatí, diversos monarques medievals es consideraren descendents dels troians a partir d’una dubtosa interpretació dels autors clàssics. D’aquesta manera, es constatava el deute de la nova Europa envers la cultura clàssica.
 
D’acord amb aquestes suposicions, seguint el model d’Eneas, un grup de supervivents també s’hauria dispersat per les valls del Danubi i del Rin. A França s’hi hauria establert un tal Francus, que, segons algunes versions, era fill del propi Hèctor, el llegendari príncep de Troia mort per Aquil·les. Els britànics també arribaren a creure que Londres era una Nova Troia en atribuir la seva fundació a un descendent d’Eneas, anomenat Brutus, que donà nom a l’illa, Britannia.
 
Madrid troiana
Madrid tampoc no volgué ser menys. El seu heroi troià elegit fou Ocno Bianor, el qual havia creat la capital de Castella en honor a Metragirta. Coneguda també amb el nom Cíbele, Metragirta, originària de Frígia (el cor de Turquia), era deessa de la naturalesa i la fertilitat -en la mitologia grega s’associà amb Gea. A l’antiga Roma també era coneguda com a alma mater (“mare nodridora”), un sobrenom que després s’assignà a la universitat.

Cíbele, antigament Metragirta
Cíbele, antigament Metragirta


La ciutat on s’establí Ocno Bianor fou batejada amb el nom de Metragirta, que amb el pas dels segles es convertí en Magerit i, més tard, en Madrid. Segons la llegenda, Ocno Bianor fundà Madrid el 879 aC. El valor propagandístic d’aquesta data és evident, atès que situa la fundació de la capital de l’Estat espanyol en un moment anterior a la de Roma (753 aC).

Portugal i Espanya
Segons una llegenda, el topònim de Portugal estaria relacionat amb Cales, un dels argonautes que acompanyà Jàson a la recerca del toisó d’or. Aquest personatge hauria arribat a l’extrem d’Europa, a un punt de la costa atlàntica de la península ibèrica, on fundà un assentament comercial.

Les condicions d’aquell lloc, però, no eren molt propícies per a la navegació, de manera que, molts segles després, els romans traslladaren l’assentament sobre la ribera nord del riu Duero. Allà construïren un port fluvial que anomenaren Portus Cale. Avui aquesta ciutat rep el nom d’Oporto, Porto en portuguès. Com diuen en italià,  Se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

Igual d’incert és l’origen del topònim Espanya. Es creu que podría provenir del púnic Isephanim, que significava “illa o costa del conills” en al·lusió a l’animal que abundava a Andalusia, on els fenicis fundaren Cadis. En monedes romanes de l’època d’Adrià, Espanya ja apareixia representada com una senyora asseguda amb un conill als seus peus. I el poeta romà Catul anomenà la Península Ibèrica com a Cuniculosa Celtiberia, és a dir “la Conillera”.

Tanmateix, una altra teoria apunta que Espanya deriva de la paraula celta span (“palma de la mà”), ja que aquesta seria la forma que tindria la seva esplanada. També hi ha qui apunta al verb hebreu xaphano (“ocultar”) per tractar-se d’un país llunyà i, per tant, amagat, prop dels confins del món.

No us podeu perdre aquesta entrevista a Cosme Aguiló, el gran especialista en toponímia de les Balars. És del programa "Aire" d'IB3 Ràdio (17/10/2018).

Aquí teniu un recull toponímic de Mallorca en la llengua de signes que ha elaborat la Federació de Persones Sordes de Balears.

Aquí teniu un àudio del programa "El palabrero", de RNE, dedicat als topònims.

Articles del web relacionats
Topònims grecs que deixen marca
Topònims italians que deixen marca 
Noms per antonomàsia


Aquí teniu una interessant informació sobre l'etimologia dels principals sistemes muntanyosos d'Espanya.

Aquí teniu un article interessant de Miquel Àngel Llauger sobre com s'han de traduir els topònims.

Aquí teniu un llistat de topònims catalans d'origen clàssic.

Aquí teniu un llistat de topònims romans de l'antiga Hispània.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'origen d'alguns gentilicis d'Espanya.

I aquí teniu un enllaç que parla sobre l'etimologia de diferents països d'Europa.

Aquest enllaç parla sobre els noms de lloc de Menorca. 

I aquí teniu un projecte toponímic ben interessant: Menorca nom a nom.

En aquest altre enllaç trobareu l'etimologia d'algunes capitals europees. Amb la mateixa informació teniu aquest altre enllaç.

I en aquest enllaç hi ha l'etimologia de topònims d'arreu del món. Aquest web també aporta informació al respecte.

En aquest altre teniu topònims grecs molt presents en el nostre vocabulari.

Aquest article parla sobre l'origen del noms de les províncies espanyoles. I aquí teniu l'origen de les banderes de les comunitats autònomes.

Aquí teniu una article sobre paraules amb denominació d'origen.

Els fills bords de Warhol

Article publicat a l'Ara Balears (08/02/2015)

La profecia del nord-americà Andy Warhol (1928-1987) s’ha complit: “En el futur tot el món serà famós durant quinze minuts. Tot el món hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria”. Warhol és considerat el pare del pop art. Enemic d’elitismes, inventà la frivolitat com una actitud estètica davant la vida. Ho reconegué sense embuts: “Som una persona profundament superficial”. Segurament avui l’excèntric artista seria un fan incondicional de Gran Hermano. Amb quinze edicions a sobre, Espanya és, gràcies a Telecinco, el país més reincident amb aquest escatològic format televisiu -buc insígnia de la teleescombraria-, que agafa el nom de l'ull omnipresent que tot ho veu de la  novel·la 1984 de George Orwell. Aquella obra, però, publicada el 1949 enmig de l'auge i declivi dels estats feixistes i nazis, era un al·legat contra els totalitarismes. Ironies de la història, avui, en canvi, la seva versió de “la vida en directe”, que en un principi es va vendre com un “experiment sociològic”, s’ha convertit en una apologia d'un altre tipus de totalitarisme: la ignorància.

Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
 
No hi ha dubte que el morbo ven. És un instint malaltís, que s'encomana, tal com indica l'etimologia del terme (el llatí morbus significa “malaltia”). Així doncs, podríem dir que els més de quatre milions de persones que, de mitjana, veuen la darrera edició VIP de Gran Hermano estan malalts. L’exòtica fauna amb set de notorietat que compon aquesta ratomàquia -en paraules del crític televisiu Ferran Monegal- no té cap problema a ventilar, a cop de talonari, les seves misèries humanes. Però si aquest exhibicionisme i arrogància egocèntrica té èxit no és tan sols perquè tots tenim un preu, sinó també perquè a l'altra banda de la pantalla hi ha una cultura voyeurista molt arrelada. Segons afirmava recentment Antonio Banderas en la cerimònia dels Goya, la mediocritat s’ha convertit en el major negoci dels nostres temps.

El triomf dels mediocres
El triomf dels mediocres

L’escriptor Arturo Pérez Reverte ja ha posat el crit al cel. No entén que el resum de la gallina dels ous d’or de Telecinco s’emeti a la nit just abans de l’adaptació televisiva de la seva exitosa novel·la Alatriste. Així d’indignat s’ha mostrat a les xarxes socials: "Y ahora imaginen con qué estado estomacal veo a Belén Esteban y a Olvido Hormigos, tres minutos antes, de teloneras de Caridad la Lebrijana". Darrere d’aquestes declaracions hi ha la impotència que dóna veure que el conegut ja com el Gran Hermano Escoria dobla en nombre d’espectadors un producte més digne, en aquest cas, una sèrie d’aventures de contingut històric.
 
Per a alguns, el freakshow de Telecinco és un reflex de la nostra societat. D’altres, en canvi, opinen que és més aviat un símptoma d’una societat que prefereix donar preeminència a la mediocritat que no pas a l’excel·lència. L’antropòleg britànic Desmond Morris es demana per què acceptam que gent tan extravagant i grollera sigui la representació genuïna de la nostra cultura. Atès que la ignorància és contagiosa, Morris considera que els responsables del nostre sistema educatiu haurien de plegar. La pregunta, però, és: quin sentit té combatre el fracàs escolar si abans no es combat el fracàs social? Quin interès ha de tenir la joventut a estudiar si els valors que imperen són la vulgaritat, el mínim esforç i l’insult a la intel·ligència?
 
L’excel·lència, tanmateix, també és contagiosa. Bastaria que gaudís de més prestigi social amb l’ajuda dels mitjans de comunicació i de l’estament polític. Avui el problema és que els famosos quinze minuts de glòria de Warhol –superats en escreix- tan sols són per als analfabèsties, individus que sense cap mena de pudor bravegen de la seva ignorància amb l’aplaudiment ciutadà. Ens hem acostumat tant a la seva presència que ja donam per fet que formen part natural de la nostra idiosincràsia.  A casa nostra, però, tenim persones molt més talentoses tristament condemnades a l’ostracisme. Queda clar, doncs, que de moment, a Warhol, els fills li han sortit bords.

Umberto Eco i les xarxes socials
Umberto Eco i les xarxes socials

Relacionat amb aquest tema, aquí teniu un article de Rosa Montero titulat "El triunfo de los botarates".

Aquí teniu un article d'Albert Pla titulat "Morbositat i periodisme".

Aquí teniu diferents articles que parlen sobre la teleescombraria.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/01/2019) reflexion sobre la teleescombraria:



Per aprofundir més en la teleporqueria heu de llegir l'assaig del filòsof Francesc Torralba titulat "L'imperi de la incomunicació":



I aquí teniu un vídeo que us permetrà conèixer una mica més Andy Warhol:

El preu de la llibertat

Article publicat a l'Ara Balears (12/01/2015)

Mentre a Espanya la justícia censura portades d’El Jueves, a París uns jihadistes maten a trets dotze persones de la revista satírica Charlie Hebdo. Un autèntic cop d’estat a la llibertat d’expressió. I mentre Occident lamenta l’atac a la seva valuosa democràcia, calla sobre la vulneració d’un altre dels seus drets fonamentals, la llibertat d’informació, en aquest cas perpetrada per ella mateixa. El paradigma n’és Estats Units, la primera democràcia de l’era  moderna en forma de república federal -el 1688 la Gran Bretanya, arran de l’anomenada “Revolució Gloriosa”, ja tenia una democràcia que contemplava, però, la figura d’un rei.
 
Una de les persones que va influir en la Declaració d’Independència dels Estats Units va ser l’intel·lectual Thomas Paine. El 1776 el seu pamflet Sentit comú, convertit en un autèntic best seller, va atiar els ànims de la guerra de la independència, que s’allargaria fins el 1783. Paine és autor de la frase “Allà on el coneixement és un deure, la ignorància és un crim”. No sabem si avui reconeixeria el seu país, el de l’estàtua de la llibertat.
 
El 1971 un analista del Pentàgon, Daniel Elsberg, va fotocopiar i filtrar a la premsa milers de documents secrets sobre la guerra del Vietnam. Els coneguts com a “els papers del Pentàgon” demostraven com quatre presidents consecutius havien mentit als seus ciutadans. L’analista, que seria qualificat per Henry Kissinger com “l’home més perillós dels Estats Units”, va creure convenient donar a conèixer la veritat, per molt que aquesta li costàs el seu lloc de feina i llargs anys de batalles judicials contra el Govern dels EUA.
 
Avui Elsberg és presentat com l’antecessor de Julian Assange, el responsable de Wikileaks, des d’on a partir del 2007 començà a difondre comprometedors informes de la diplomàcia nord-americana en les seves operacions a Iraq i Afganistan. Aquest periodista australià ja porta dos anys aïllat a l’ambaixada d’Equador al Regne Unit per eludir la seva extradició a Suècia, que el reclama amb el pretext de ser l’autor d’uns presumptes delictes sexuals. Una de les seves “gargamelles profundes”  va ser el soldat estatunidenc Bradley Manning, destinat a Bagdad. Després de tres anys de patir dures tortures psicològiques, ara Manning compleix una pena de 35 anys de presó.
 
Hi ha una pel·lícula que ajuda a entendre aquesta contradictòria democràcia americana. És Alguns homes bons (A Few Good Men, 1992), dirigida per Rob Reiner. El tinent Kafte (Tom Cruise) és un ambiciós jove advocat que intenta esbrinar la misteriosa mort d’un soldat a la base naval nord-americana de Guantánamo, a Cuba. El tinent sospita que els dos marins implicats en el crim van aplicar el “Codi Vermell” (normativa d’honor secreta) per ordre del seu superior (Jack Nicholson). El dia del judici es produeix l’escena memorable. Davant les insistents preguntes de l’advocat, un immens Nicholson explota i li etziba:
 
“Tu no pots encaixar la veritat! Fill, vivim en un món que té murs, i aquests murs han de ser protegits per homes amb armes. I qui ho ha de fer? Tu? Jo assumesc una responsabilitat més gran que la que tu pots imaginar [...] Tens el luxe de no saber el que jo sé, que la mort de Santiago, encara que tràgica, va salvar vides. I la meva existència, encara que grotesca i incomprensible per a tu, salva vides. Tu no vols la veritat perquè en el teu interior em vols en aquest mur, em necessites en aquest mur [...]. No tenc ni el temps ni les ganes de donar explicacions a un home que s’aixeca i se’n va a dormir sota la manta de llibertat que jo li garantesc, i que després qüestiona la manera en què jo el protegesc”.
 
Nicholson reivindicava així una de les famoses frases de Thomas Jefferson, un dels pares la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776: “L’arbre de la llibertat s’ha de regar de tant en tant amb la sang de patriotes i tirans”.

Aquí teniu l'escena memorable de la pel·lícula:



Per aprofundir en el tema és molt recomanable l'Afers exteriors de TV3, de Mikimoto, dedicat als Estats Units.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/03/2017), parla sobre el concepte de llibertat:



És ben coneguda la falta de llibertat que hi ha a Corea del Nord. Així ho denuncia aquesta al·lota:






La secularització de la societat: in saecula saeculorum

Avui en dia, en parlar de la secularització de la societat, ens referim a la pèrdua d’influència de la religió en la cultura. Cal recordar que abans l’Església controlava gairebé tots els àmbits de la nostra vida. Aquesta paraula, igual que segle, prové del llatí saeculum (“època”, “generació” en el sentit de duració d’una generació). En temps en què les misses eren en llatí, era habitual escoltar l’expressió in saecula saeculorum (“pel segles del segles”). Probablement, el mot està emparentat amb el verb sero (“sembrar”).
 
En sentit general, secular és el que dura un segle o que existeix des de fa segles. En sentit religiós, en canvi, secular és allò mundà, terrenal, per oposició a espiritual. Al segle XIV aquest adjectiu originaria la paraula seglar per referir-se al sacerdot que viu en el segle, en el món, per oposició al sacerdot “regular” que viu en convents (ancorats en el passat) i que, per tant, està subjecte a una regla. Ara un seglar és qualsevol membre de l’Església que viu com a laic (<λαος, “poble”), no podent dir missa i desobeint l’antic vot del celibat (< caelebs, -ibis, “solter”).

Clergues

Per ventura, els seglars són vistos amb certa enveja pels seus antics companys clergues. Aquesta paraula procedeix del grec κλῆρος (“part rebuda en sort”), la qual, en els seus inicis al·ludia a la part que rebia qualcú per herència o per alguna altra distribució. Amb l’arribada del cristianisme, el clero designà al “benefici eclesiàstic”, al lot de terres atribuït a una església, sacerdot o convent. Finalment, acabà designant als religiosos que estaven en possessió d’un càrrec. D’altra banda, l’arrel de κλῆρος és el verb κλάω (“rompre”), que ens donà altres paraules com calamitat i incòlume.
 
A Espanya, al segle XVIII l’Església s’hagué de desprendre de tots els seus béns acumulats en un procés que es conegué com a desamortització. Aleshores l’Estat volgué treure profit d’uns béns que, al seu parer, estaven sota el poder de “mans mortes”, d’ordes religiosos. Fou l’inici de la secularització material. Ara assistim a la secularització espiritual. Hi ha gent batejada que demana donar-se de baixa de l’església, la qual cosa implica que s’esborri el seu nom del registre parroquial. Aquest tràmit és conegut com a apostasia, paraula que deriva del grec απο (preposició que indica separació) i de ἵστημι (“col·locar”), és a dir, literalment, “col·locar lluny”. No falten qui celebren aquesta secularització in saecula saeculorum.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/12/2016), reflexion sobre l'esperit nadalenc en l'era de la postreligió: 

 

Articles relacionats:
- Ateisme 2.0
Els orígens del cristianisme
La mort de Déu
Adéu als déus
El rostre de Déu
Paraula de Déu
Nadal com a catarsi

 
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px