Banner Top

Adéu, “España, camisa blanca de mi esperanza”

Article publicat a l'Ara Balears (25/05/2018)

Ja fa temps que el somni del president Pasqual Maragall s’ha esvaït. El 1992, essent batle de Barcelona, a Tenerife, en passar la torxa dels Jocs Olímpics, va dir:  “Nunca deberíamos confundir España con el centro y el centro confundirse con España, a riesgo de perderla. Es más, o cada uno acepta que cualquier otro puede representarla con toda dignidad, que la parte es lo único interesante, real, vivo y concreto del todo, o el todo será una ficción sin vida y sin alma”. 

Un cop a la Generalitat, el fracàs de la reforma de l’Estatut féu despertar Maragall del seu somni: definitivament una altra Espanya no era possible. El dirigent socialista no pogué més que subscriure unes paraules de Josep Pla: “Res se sembla tant a un espanyol de dretes, com un espanyol d'esquerres”. Avui, davant l’esclat del Procés català, l’ España, camisa blanca de mi esperanza, com la cantava Ana Belén, s’ha cenyit la camisa del patriotisme més barroer i desacomplexat.

Ja sembla lluny la concòrdia nacional que es visqué durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Ara ha tornat a brotar la vertadera essència de l’Estat espanyol (és a dir, el conjunt de les seves administracions), que no s’ha de confondre amb Espanya, amb els seus ciutadans. I és que, són els polítics de la Meseta qui, en lloc de fer política de bon de veres, s’encarreguen, de manera irresponsable, d’atiar i de magnificar la catalanofòbia d’una minoria de ments obtuses -així ho vull creure jo a partir d’amistats que tenc a la Península.

Qui novament ens ofereix llum a l’actual atzucac és el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, que acaba de publicar l’assaig La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana (Catarata). Aquest professor de la Universitat Carlos III de Madrid recorda que, des de ja fa quasi dos segles, Espanya no s’ha vist involucrada en guerres internacionals. Així doncs, el seu vertader enemic no és a l’exterior, sinó a l’interior i se’l caracteritza com l’ “anti-Espanya” (“rojo-separatista durant el franquisme, i “separatista” durant la democràcia).

llibre

Curiosament el nacionalisme espanyol no s’ha enarborat per agitar el rebuig envers l’immigrant. I això, malgrat que siguem un dels països europeus on la immigració ha crescut amb més velocitat. Per Sánchez-Cuenca, el nacionalisme espanyol només treu la seva pitjor cara quan s’enfronta a la demanda de reconeixement nacional per part del País Basc i Catalunya. Llavors és quan realment es transforma i menysprea els seus valors cívics. Per desgràcia -assegura el politòleg-, aquesta exaltació nacional, fruit de la inseguretat i d’un orgull ferit, sembla haver anestesiat la sensibilitat democràtica de bona part de la societat civil.

Entre la població espanyola -o els mitjans de l’statu quo- ha calat a fons la idea que els nacionalistes catalans mereixen un escarment per haver incomplit el marc legal del Règim del 78, que -cal no oblidar-ho- fou tutelat pels militars. Així, a l’hora d’exigir responsabilitats als acusats, l’Estat de Dret té absoluta barra lliure. No debades, els jutges poden fer el que vulguin perquè se saben protegits per una opinió pública -o més aviat, diria jo, publicada- amb set de càstig.

Malgrat les bufetades que no aturen de rebre de la justícia europea, els magistrats del Suprem es mantenen fidels al camí traçat inicialment per la Fiscalia. No els preocupa haver anat massa enfora en inventar-se un delicte de rebel·lió per tapar una crisi constitucional. Hi ha hagut desobediència, però no aixecament ni violència.

referendum

Diferència entre Espanya i Gran Bretanya

Sánchez-Cuenca insisteix que la solució a la qüestió catalana passa per establir un compromís entre el principi constitucional i el principi democràtic. Així ho féu, per exemple, el Tribunal Suprem de Canadà davant la demanda d’independència de la província francòfona del Quebec, que finalment, en els referèndums de 1980 i 1995, no comptà amb el suport esperat. Costa pensar, però, que Espanya seguesqui les mateixes passes. Aquí el conservadorisme de les elits judicials, polítiques i mediàtiques no es cansen d’inocular el seu discurs intransigent i castrador en l’esfera pública. És la constatació que l’ombra de Franco encara és molt allargada i que la Transició va ser tan sols un miratge.
 
Definitivament la cançó España, camisa blanca de mi esperanza ja descansa en el bagul dels records d’un país fallit que confiava en una “paloma buscando cielos más estrellados/ donde entendernos sin destrozarnos/ donde sentarnos y conversar”. Ara Marta Sánchez ens anima a cantar a la sagrada unitat d’Espanya, convertida en un afer teològic: “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón/ y no pido perdón./ Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí,/ honrarte hasta el fin”. I enmig d’aquesta nova ofensiva, esvaït el somni de Maragall, convé recordar les paraules del valencià Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

Aquí teniu la fantàstica paròdia del Polònia de Marta Sánchez i Albert Rivera:

 

Articles del web relacionats amb el tema:
Patriotisme versus nacionalisme
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

Francoland?

Article publicat a l'Ara Balears (24/11/2017)

A fora, Espanya ja és coneguda com a “Francoland”, és a dir, la terra de Franco. Ho comentava amb pena fa un mes l’escriptor Antonio Muñoz Molina al diari “El País” arran d’una conversa que va tenir a Heidelberg amb una professora alemanya. L’insigne membre de la “Real Academia Española” s’esforçava per rebatre un qualificatiu que considera del tot desafortunat: “[A los extranjeros] les gusta tanto el pintoresquismo de nuestro atraso que se ofenden si les explicamos todo lo que hemos cambiado en los últimos 40 años: que no vamos a misa, que las mujeres tienen una presencia activa en todos los ámbitos sociales, que el matrimonio homosexual fue aceptado con una rapidez y una naturalidad asombrosas, que hemos integrado, sin erupciones xenófobas y en muy pocos años, a varios millones de emigrantes”.
 
El més important de l’article de l’acadèmic d’Úbeda era el que no deia del seu país. No debades, quaranta-dos anys després de la mort del dictador, el seu llegat continua ben viu. “Todo està atado y bien atado”, avisà en el seu missatge nadalenc de 1969. Així, vivim en una democràcia fallida, on l’Estat encara és regit per una persona designada pel “Caudillo”, on se subvenciona amb doblers públics la “Fundación Francisco Franco” i on tenim un parc temàtic del feixisme, el “Valle de los Caídos”.

Monarquia alimentada pel franquisme
Monarquia alimentada pel franquisme
 
La “modèlica” Transició ha esdevingut, en realitat, una transacció de favors. En una extraordinària operació cosmètica, es féu veure que tot canviava perquè tot pogués continuar igual. Sota la tutela de l’aparell del règim que veié morir el “Generalísimo” al llit, se simulà tornar a començar des de zero amb una amnistia dels presos polítics que es pactà a costa de banalitzar quaranta anys de dictadura i de deixar les víctimes de la Guerra Civil a les cunetes. Res a veure, per tant, amb el que es produí a Alemanya, on, després de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, l’Estat democràtic féu una campanya profunda de desnazificació de la societat, amb judicis inclosos, i demanà perdó públicament per les atrocitats comeses.
 
A casa nostra, el drama actual és que el franquisme sociològic ha mutat en franquisme polític, d’ofuscada visió uninacional excloent. Basta veure els tics autoritaris que, amb l’article 155 a la mà i al crit d’ “¡A por ellos!”, exhibeixen els partits de l’ “statu quo” envers el procés català. D’ençà de la violència policial de l’1-O, que Muñoz Molina no mencionava en el seu article, el franquisme està més desacomplexat que mai amb la complicitat esparveradora d’un PSOE totalment desnortat -encara pesa sobre la seva consciència el “Nos hemos cepillado el Estatuto” d’Alfonso Guerra.

Dues maneres d'afrontar el passat feixista
Dues maneres d'afrontar el passat feixista
 
Fa uns dies el president català a l’exili, Carles Puigdemont, descrivia l’Espanya més reaccionària amb la següent piulada: “El botxí s'apropia del relat de l'innocent. Els feixistes hereus del ‘Movimiento’ diuen nazis als néts dels afusellats. Qui vota és un delinqüent. Qui pega un heroi. I amb l'ajuda de la premsa del 155 van imposant la realitat que els va bé. Si ho consentim, desapareixerem”.
 
“Francoland” té un mal concepte de la llibertat d’expressió i es guanya a pols la seva mala fama a l’estranger. Deixa a lloure polítics corruptes i ultres feixistes, però castiga amb presó preventiva dirigents de la societat civil catalana i de la Generalitat. Aquesta darrera dràstica mesura ha sortit d’una jutgessa de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, que ha estat condecorada per la Policia i la Guàrdia Civil. La consigna per aturar el moviment pacifista català és clara: “¡Todo por la patria!”. S’ha d’espanyolitzar els “antipatriotes” no només via escolar, sinó també via judicial.
 
Mentre els independentistes aprofiten l’escalada de repressió judicial per fer autocrítica, els unionistes treuen pit i, des del seu totpoderós monopoli mediàtic, no s’aturen d’humiliar els que atempten contra una legitimitat que encara fa olor de naftalina. Imbuïts de la dialèctica franquista, invoquen l’imperi de la llei, que, amb la seva politització, està més desacreditat que mai. La percepció és que la justícia és lenta; la injustícia, en canvi, és molt ràpida quan s’ataca la sacrosanta unitat nacional.

La politització de la justícia
La politització de la justícia
 
Malgrat aquesta decebedora realitat, Muñoz Molina, que es defineix com un ciutadà amb “fervor europeista y viajero”, considera desproporcionat l’adjectiu “Francoland”. Al seu parer, el nacionalisme català peca de victimista: “Extraño país franquista el nuestro, tan opresor de la lengua y de la cultura catalana, que elige una película hablada en catalán para representar a España en los Oscar”. Queda clar, doncs, que la víctima sempre ha d’agrair els petits gestos del maltractador. És trist que intel·lectuals “progressistes” siguin incapaços d’entendre la dimensió d’un procés sobiranista que ha deixat en evidència el greu dèficit democràtic que pateix Espanya quaranta-dos anys després de la mort del seu dictador.

La unió d'Espanya
La unió d'Espanya


Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.

Aquí teniu un article de Sílvia Marimon, del diari Ara, titulat "Contra Franco, encara?"

També és molt recomanable aquest article d'Ignacio Sánchez-Cuenca. Es titula "La anestesia democrática del nacionalismo español".

I aquí teniu frases actuals que recorden que el franquisme és més viu que mai.

Aquí teniu un article de Vicenç Navarro titulat "Franco no ha muerto".

Aquí teniu la gran paròdia del Polònia de Franco, més viu que mai després de l'1-O:



Aquí teniu la cançó de valencià Pau Alabajos titulada La transició modèlica i la mare que m'ha parit:





Articles del web relacionats:
L'odi soterrat
La Feixina com a símptoma
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme


La Feixina com a símptoma

Article publicat a l'Ara Balears (05/06/2016)

Són molts els símptomes que demostren que Espanya encara no sap assumir les vergonyes del seu passat feixista. Un d’ells és la controvèrsia generada al voltant del monòlit de la Feixina de Palma dedicat al “Baleares”, un creuer franquista que el 1938 va ser enfonsat davant les costes de Cartagena per l’armada republicana. Les prop  de 800 persones que hi moriren –molts eren joves mallorquins enrolats a la força- foren homenatjades amb un monument sufragat per subscripció popular. El mateix Franco es desplaçà en persona fins a la capital balear per inaugurar-lo el 1947 enmig d’un entusiàstic acte multitudinari que immortalitzà el NODO.

Franco en la inauguració de La Feixina
Franco en la inauguració de La Feixina
 
El 2010 la batlessa socialista Aina Calvo aprovà reciclar el monument de la discòrdia en un maniobra que alguns consideraren poc valenta. Aleshores se’n retiraren els símbols franquistes i s’hi col·locà una inscripció per a “no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures”. Ara, però, el nou consistori presidit pel socialista José Hila, antiga mà dreta de Calvo, troba que aquella acció va ser del tot insuficient. És per això que està decidit a esbucar el polèmic monòlit. El Consell de Mallorca, tanmateix, li acaba d’aturar  els peus de manera temporal a l’espera que es resolgui el recurs interposat per l’Associació de Veïnats i Amics de Santa Catalina contra l’acord pres per la Comissió insular de Patrimoni Històric. Aquesta comissió es negà a declarar Bé d’Interès Cultural l’obra feixista que presideix la badia de Palma per falta de valors patrimonials.
 
La suspensió cautelar de la demolició de la Feixina ha coincidit aquesta setmana amb una altra notícia relacionada amb la memòria històrica. Els ciutadans de Tortosa (Tarragona) han aprovat en una consulta popular “mantenir, reinterpretar i contextualitzar” el monument franquista que commemora la victòria del bàndol nacional a la Batalla de l’Ebre. Els més crítics amb la decisió no han dubtat a evocar les paraules de Buenaventura Durruti, anarquista lleonès mort el 1936 en esclatar la Guerra Civil: "Al fascismo no se le discute, se le destruye."
 
Monument franquista a Tortosa
Monument franquista a Tortosa

Tot plegat passa quaranta-anys després de la mort del dictador, que avui descansa en un altre monument del tot polèmic, el Valle de los Caídos, construït per presoners republicans. A Alemanya, el búnker on se suïcidà Hitler fou destruït durant els bombardejos de les forces alidades. D’altres construccions del règim, en canvi, es preservaren. És el cas l’estadi olímpic de Berlín, que en els Jocs de 1936 serví d’exaltació de la “raça ària”, o la Tribuna Zeppelin, a Núremberg, des d’on el Fürher arengava les masses els anys previs a la Segona Guerra Mundial. En aquests casos, però, se n’eliminaren les esvàstiques o qualsevol altre símbol nazi com les àguiles imperials.
 
No fou fins el 2007 quan Espanya començà a plantar cara a la seva incòmode herència franquista. Aleshores el govern socialista de Rodríguez Zapatero aprovà la Llei de Memòria Històrica, que només salva de la purga aquells vestigis feixistes que tenguin un cert valor arquitectònic o artístic. Tractant-se, però, d’una norma que no comptà amb el vistiplau de totes les forces polítiques, la seva aplicació fins al moment ha estat bastant irregular.
 
Tanmateix, la contestació a certs punts de la Llei de Memòria Històrica no només ve dels hereus del franquisme que pilotaren la transició. També hi trobam intel·lectuals de la talla de l’hispanista anglès Paul Preston, gens sospitós de ser un nostàlgic del règim. Preston és partidari de mantenir les restes feixistes “com a instruments d’educació”, sempre i quan comptin amb una placa explicativa del que representen. Al seu parer, aquesta operació ha d’estar regida per un procés complet de “desfranquització”. No debades, a Espanya tristament encara s’autoritzen manifestacions de grups neonazis exhibint banderes feixistes. Així ho estableix el Codi Penal “si [aquesta conducta] no va acompanyada d’una conducta activa pròpia d’un crim d’odi”. A Alemanya, on els feixistes perderen la guerra, tal despropòsit es castiga amb penes de presó.
 
Tot plegat és prou simptomàtic de la democràcia tan acomplexada que tenim. Per ventura,  seguint l’exemple d’Alemanya, el manteniment de monuments franquistes com el de la Feixina seria una bona forma de començar a assumir, amb esperit crític, la tragèdia que suposa una guerra civil. Ara, per sort, a casa nostra, el relat dels fets s’acabarà de completar amb l’obertura de les fosses comunes on hi ha un gran nombres de desapareguts del bàndol dels vençuts. A la fi les víctimes oblidades de tanta ignomínia ja podran descansar en pau. Ens queda, però, una assignatura pendent: encetar un debat social seriós sobre el nostre trist passat perquè així les noves generacions no s’atrevesquin a banalitzar-lo.

Així va cobrir el NODO la inauguració del monument de la Feixina:



Aquí teniu un enllaç d'arquitectura nazi que s'ha mantingut com a recordatori dels horrors.

Aquest article és molt interessant. Parla sobre una iniciativa curiosa a Itàlia sobre la gestió dels monuments feixistes. Aquest altre article reflexiona sobre el mateix tema.

Aquest article parla de monuments a dictadors en països democràtics.

En aquest enllaç podeu veure el vídeo del programa documentarl "Memòria i oblit d'una guerra" dedicat al creuer Baleares.

Aquest article també és interessant. Es titula: "Les violacions dels aliats".

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.

L’escriptor Narcís Comadira fa la següent reflexió sobre la memòria història en un article, "La memòria", publicat al diari Ara (22/10/2016):

“I si Paul Ricoeur va dir que un excés de memòria és tan dolent com un excés d’oblit, en el cas del franquisme hem pecat per un excés d’oblit i no pas per un excés de memòria. N’hem de fer molta encara, de memòria del franquisme, hem de fer entendre què va significar i, sobretot, què significa encara per a les nostres consciències. Els joves d’ara potser es pensen, com que no en saben res, que ells són immunes al virus franquista, però se’ls hauria de fer comprendre que en una atmosfera tan contaminada de franquisme com és la que encara ens envolta, sobretot, però no únicament, la que ens ve de la part de ponent, la immunitat només s’aconsegueix amb el coneixement, un coneixement seriós que només dóna una memòria viva i ben estructurada”.


Articles del web relacionats:
L'odi soterrat
- Francoland

Els dos mallorquins que xiuxiuejaven a Franco

Extracte del reportatge publicat a l' "Ara diumenge" (25/10/2015)

Fa setanta-cinc anys, la històrica reunió a Hendaia entre Franco i Hitler va tenir dos grans protagonistes mallorquins a l’ombra: el traductor Bartomeu Tous i el banquer Joan March, ambdós del mateix poble, Santa Margalida.

A les 15:40 h del 23 d’octubre de 1940 mig món estava pendent d’un vagó aturat a l’estació francesa d’Hendaia. Hitler i Franco negociaven l’entrada d’Espanya a la Segona Guerra Mundial. El Caudillo jugava fort amb les seves cartes: exigia principalment Gibraltar i el Marroc francès. El Führer esbossà un mig somriure. Aquelles demandes territorials li semblaven desproporcionades. Espanya encara s’estava recuperant d’una devastadora guerra civil i, més que un aliat efectiu, podria convertir-se en una càrrega feixuga.

Bartomeu Tous, el traductor mallorquí de Franco
Bartomeu Tous, el traductor mallorquí de Franco


Gairebé nou hores després, Hitler, enfurismat, va decidir donar per acabada una reunió que, segons les cròniques, se li havia convertit en una autèntica tortura. Al cap d’un anys hauria explicat al dictador italià Benito Mussolini que, abans de repetir una trobada amb El Caudillo, hauria preferit que li traguessin “tres o quatre queixals” [...].


Articles del web relacionats:

Joan March, la història d'un suborn

"¡Antes roja que rota!"

Article publicat a l'Ara Balears (20/09/2015)

Sembla que ara l’esquerra espanyola s’ha apropiat d’una de les consignes del franquisme: “España, ¡Antes roja que rota”. Els socialistes ja varen escenificar la seva absoluta simbiosi amb els hereus de Franco (PP) quan, ara fa més d’un any, tancaren files entorn a la proclamació del monarca Felip VI, que ocupa el càrrec per un imperatiu dictatorial i no popular. Ara el nostre flamant Borbó, a instàncies de la Moncloa, se n'ha anat a corre cuita  a Washington per arrencar de l' "omnipotent emperador" Obama el seu suport a “una Espanya forta i unida". Al seu dia l’ “historiador” Rajoy ja va afirmar que “somos la nación más antigua de Europa”. Amb aquesta prepotència, des de la “Meseta” encara no entenen com varen poder perdre Portugal al segle XVII.

Reis per gràcia dictatorial
Reis per gràcia dictatorial
 
Davant l’imparable procés sobiranista català, els socialistes, que s’erigeixen en herois d’una Transició inacabada, tampoc no han dubtat a arrenglar-se un altre cop al costat dels seus socis conservadors. Així es manifestava fa unes setmanes l’expresident Felipe González en una carta escrita a El País titulada, de forma paternal, “A los catalanes”: “No creo que España se vaya a romper, porque sé que eso no va a ocurrir, sea cual sea el resultado electoral. Creo que el desgarro en la convivencia que provoca esta aventura afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos y trato de contribuir a evitarlo”.
 
En la mateixa línia que González ja s’ha manifestat la seva antiga guàrdia pretoriana, els “progressistes” Javier Solana, Josep Borrell o Joaquín Leguina. La darrera a fer-li la gara-gara ha estat la nostra presidenta, Francina Armengol. Fa poc, en un míting de suport a Miquel Iceta, candidat socialista a les eleccions catalanes, assegurà que “no puc entendre com algú pot somiar una Espanya sense Catalunya”. El seu antic capitost, Rodríguez Zapatero, un gran venedor de fum, tampoc no ho entén després del seu famós “Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Cataluña”.

Declaracions sinceres de Felip V
Declaracions sinceres de Felip V
 
Tanmateix, en aquesta concepció monolítica d’Espanya, el PSOE no només fa front comú amb el PP més obtús i amb un Ciudadanos “antialdea”. Podemos és un altre aliat incondicional seu. Recentment, en un acte de campanya a Barcelona, el seu líder, Pablo Iglesias, ha demanat als fills d’andalusos i extremenys que “treguin les dents” i que no “s’avergonyeixin” dels seus orígens a l’hora de votar contra Mas el proper 27-S. La resposta li ha arribat, en forma de piulada, de la mà de David Fernández, exdirigent de la CUP: “Ya vale, ¿no? ¿Alguna manía especial en intentar dividir a los catalanes por su origen? Vengo de Zamora. Soy independentista”.
 
La croada anticatalanista del PSOE també compta amb el suport dels antics intel·lectuals de la “ceja”. Ja al 2012 personalitats com Pedro Almodóvar, Elvira Lindo, Félix de Azúa o Aitana Sánchez Gijón promogueren un manifest contra el procés d’autodeterminació que ha atiat un moviment ciutadà sense precedents en la història d’Europa –així ho avalen les quatre últimes Diades multitudinàries. Altres, en canvi, com Joan Manel Serrat, estan desapareguts. Curiosament són els mateixos intel·lectuals que aixequen la veu davant dels pobles oprimits, ja sigui el tibetà, el palestí o el sahrauí. Mentrestant el castrador nacionalisme espanyol, de llarga tradició imperialista, sempre és vist més bondadós i legítim que la resta de “perifèrics nacionalismes excloents”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Davant tanta incomprensió resulta molt il·luminadora una carta que el 14 de maig de 1907 adreçà Miguel de Unamuno, natural de Bilbao, al seu amic alicantí José Martínez Ruiz, Azorín. Poques setmanes abans, en les eleccions generals, Solidaritat Catalana havia aconseguit 41 dels 44 escons en disputa al Congrés dels Diputats. Aleshores Unamuno, que sempre s’havia mostrat contrari a la independència de Catalunya, criticà durament l’actitud de la premsa espanyola: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado
 
Un segle després d’aquestes afirmacions sembla que Castella no ha après res. Ara, havent vist la forta embranzida del procés sobiranista, tota la “brunete mediàtica” madrilenya ja ha tret la seva artilleria pesant. La darrera mostra d’aquesta hostilitat la va demostrar la setmana passada Ana Pastor, a la Sexta, en l’entrevista que féu al president de la Generalitat. A la periodista no li interessava entendre la realitat catalana, sinó més aviat enrarir-la. Sort que era un mitjà “progre”! Una bona medicina a tanta ofuscació podria ser la lectura de l’últim número especial de la revista “Sàpiens” titulat “Mil anys de català. La història d’una llengua irreductible”. Tanmateix, no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. L’esquerra ho té clar: “España, ¡Antes roja que rota!

Cal tenir en compte també els famosos versos de Machado: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora ”.


Text il·lustratiu sobre la independència
Text il·lustratiu sobre la independència


No us podeu perdre aquest article de J.B. Culla titulat "La sort dels no-nacionalistes"

També és molt recomanable aquest article de Sebastià Alzamora: "Judici contra tots nosaltres".

Aquí teniu un article de l'interssant blog "Històries d'Europa". Es titula "Els reis catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".


Aquí teniu un article sobre l'origen dels símbols del nacionalisme espanyol.

Articles del web relacionats:
La mare llibertat
Catalunya encadenada
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?


I
 aquí teniu el millor homenatge a l'Espanya més imperialista. La cançó de los Nikis, "El Imperio contraataca":




I aquí teniu una fantàstica carta d'un madrileny independentista adreçada al rei Felip VI:


Joan March, història d’un suborn

Extracte del reportatge publicat el juny de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 68) amb l’assessorament de l’historiador i biògraf de Joan March, Pere Ferrer.

La neutralitat d’Espanya en la Segona Guerra Mundial tingué un preu: 13 milions de dòlars. Aquesta és la quantitat que el Govern de Churchill, a través de l’empresari mallorquí Joan March, pagà a un grup d’oficial de Franco perquè convencessin el dictador que Espanya no estava en condicions per entrar en la contesa. A partir de documents trobats recentment a arxius de Londres i Nova York, SÀPIENS reconstrueix la història d’un dels secrets més ben guardats de qui Francesc Cambó batejà com "el darrer pirata de la Mediterrània”. 

Joan March era un home sense escrúpols que no entenia de codis ètics ni de lleis. Nasqué el 1880 en un petit poble del cor de Mallorca, Santa Margalida, en el si d’una família de mercaders. Els seus biògrafs s’esforcen a esbrinar si era anglòfil o germanòfil, monàrquic o republicà, demòcrata o partidari dels règims autoritaris. La veritat, però, és que la seva única ideologia foren els diners. No en va, en morir el 1962 d’un accident de trànsit a Madrid, la revista The New Yorker el considerà el setè home més ric del món. La màxima preferida d’aquest peculiar Rockefeller havia estat: “El que ens interessa no és tenir diners, sinó guanyar-los”. I en base a aquest pensament, aprofità qualsevol conjuntura històrica per forjar la seva fortuna.

Ja a principis del segle XX, durant les guerres colonials, des de Mallorca March encetà les rutes de contraban amb el Nord d’Àfrica, primer de tabac i després d’armes. El seu coneixement del transport mercantil li permeté el 1916 participar en la creació de la companyia naviliera Trasmediterránea. Arribada la Primera Guerra Mundial, va subministrar combustible i provisions a les naus dels dos bàndols. Fins i tot es féu empresari de premsa per silenciar en els diaris de Mallorca i Madrid els seus negocis fraudulents. En defensa del seu poder econòmic, també decidí fer el salt a la política. El 1923 fou elegit diputat per Mallorca i no trigà a fer-se amic del dictador Primo de Rivera. El 1932, però, durant la Segona República, el president Azaña, cansat de les seves activitats de contraban, l’envià a la presó. Només s’hi està, amb tot, setze mesos. Aconseguí sortir-ne subornant el Director de Presons.

En la guerra civil, havent fundat ja el 1926 la Banca March, l’empresari de Santa Margalida finançà el Dragon Rapide, l’avió que el 17 de juliol de 1936 portà Franco de les Canàries fins al Marroc. Inicià així una estreta relació amb les forces franquistes que en la Segona Guerra Mundial no passà desapercebuda al Govern britànic. El primer ministre Winston Churchill sabia que Espanya, progermana, podia fer decantar la balança de la contesa. I per fer-la decantar del costat aliat la clau estava en Joan March, conegut ja aleshores amb el sobrenom del “banquer de Franco”[...].

Joan March, fotografiat per a la revista Life, el 1948.  DMITRI KESSEL / TIME & LIFE PICTURES / GETTY IMAGES
Joan March, fotografiat per a la revista Life, el 1948. DMITRI KESSEL / TIME & LIFE PICTURES / GETTY IMAGES


En aquest article de Víctor Vila teniu més informació de Joan March, el banquer de Franco.

I aquests documents són extraordinaris:





Eivissa 1968: Franco contra els hippies

Extret del reportatge publicat l'abril de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 66) amb l’assessorament de la historiadora Rosa Rodríguez.

A finals dels anys seixanta Eivissa es convertí en el centre de pelegrinatge dels hippies. El franquisme, però, aviat passà a l’acció per sufocar un moviment que atemptava contra la moral del Règim i perjudicava la imatge d’una Espanya que es començava a obrir al turisme. Els plans que s’ordiren queden reflectits en una sèrie d’informes oficials de la Secretaria del Govern Civil que es conserven a l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca.
 
El 1968 va ser un any de vertigen. A París, al maig, centenars d’estudiants sortiren al carrer amb consignes tan sonades com “Prohibit prohibir” o “la Imaginació al poder”. Els Beatles ja eren més que un referent musical i la fotografia del Che, mort just feia un any a Bolívia en nom de la revolució, era objecte d’adoració. A Mèxic, el Govern metrallava universitaris que demanaven més democràcia a les vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics (vegeu Sàpiens 57). A Txecoslovàquia, s’hi produí un intent de reforma anomenat Primavera de Praga que propugnava el “socialisme de rostre humà” i que no trigà a ser reprimit per les forces soviètiques. I els Estats Units es consternaren amb els assassinats de dos dels principals defensors dels drets de la població negra, el reverend afroamericà Martin Luther King i l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca, Robert Kennedy –germà petit del president John Fitzgerald, mort també en un magnicidi cinc anys enrere.
 
Però el 1968 fou sobretot l’any en què s’intensificaren les mobilitzacions contra la Guerra del Vietnam, un conflicte iniciat el 1958 fruit de les tensions de la Guerra Freda. El número de nord-americans morts no parava d’augmentar i el president Johnson es sentia aclaparat per una opinió pública cada vegada més crítica. Ningú no entenia aquella guerra i menys els hippies, un moviment pacifista que havia nascut just feia tres anys a Califòrnia. El seu antídot per a tanta violència era “fes l’amor i no la guerra”. I la seva principal insígnia, les flors. No en va, també foren batejats com els “fills de les flors”.
 
Les Pitiüses, un paradís perillós
Encara que no canviaren el món com volien, els hippies van tenir una enorme influència cultural a nivell internacional. Els seus postulats antisistema traspassaren les fronteres dels EUA. De sobte sorgiren hippies per tot arreu. Molts fins i tot viatjaren d’una part a l’altra del món a la recerca de pau i tranquil·litat. I un d’aquests oasis foren les Pitiüses. La seva elecció no va ser casual. Ja als anys trenta del segle XX els seus encants captivaren a més d’un que fugia de la convulsió política de l’Europa d’aleshores. Fou el cas del filòsof alemany Walter Benjamin o de l’artista, també alemany, Raoul Hausmann. A finals dels anys seixanta, Eivissa i Formentera continuaven essent un paradís perdut enmig de la grisa Espanya franquista del moment. El seu nom corria en boca de tothom com les illes de la tolerància, que estaven al marge de la mà de ferro de la dictadura. L’estiu de 1968 fou quan hi arribaren els primers hippies atrets per aquesta fama. El fenomen aviat descol·locà el Règim.

Aquí teniu un article que parla sobre la revolució sexual dels hippies i les drogues.

Aquest article del diari Ara també és interessant. Es titula "Els últims hippies".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/07/2017), reflexion sobre el llegat dels hippies:



Eivissa, l'illa de la sal

I aquí teniu un recull de fotos de l'Eivissa hippie.

Lingua franca, el primer esperanto

En sociolingüística, es parla de llengua franca o lingua franca (en la seva versió llatinitzada) per referir-se a un idioma de comunicació entre parlants de llengües diferents. Actualment, l'anglès compliria aquesta funció en l'àmbit científic i en el món dels negocis.
 
Des del segle XII fins al XVIII, a la Mediterrània, ja va existir l'autèntica lingua franca que certament ajudà els mariners i comerciants a fer-se entendre. Coneguda pels francesos com a langage des galéres, es tractava d'una llengua híbrida de base romànica amb termes procedents del llatí vulgar, castellà, català, francès, provençal, italià, genovès, venecià, àrab o grec.
 
Aquesta antiga llengua comuna mediterrània només utilitzava l'infinitiu del verb per a tots els temps i modes de la conjugació. Encara ara conservam algunes restes seves en el nostre vocabulari: noms de vents (llebeig, xaloc, mestral, tramuntana), denominacions de fenòmens meteorològics (bòrees) o nomenclatura d'embarcacions típiques (llaüt). Tanmateix, mai no hi va haver una sola forma de lingua franca homogènia.
 
Varen ser els àrabs els primers a fer servir l'expressió “llengua dels francs” per anomenar la parla dels genovesos i venecians a la conca oriental. Aleshores, al món musulmà, l'adjectiu “franc” era sinònim de “cristià europeu”. Per extensió, per tant, la “llengua franca” fou la designació genèrica de “llengua dels europeus occidentals”. A finals del segle XVIII aquesta llengua d'interrelació, que els grecs anomenaren koiné (κοινή, “comuna”), començà a perdre força. La causa principal fou la desaparició, a la Mediterrània, de l'esquadra de galeres.
 
Una llengua ben “lliure”
La lingua franca era una llengua ben “lliure”, des d’un punt de vista etimològic. A l’antiga Roma el franc, el “cristià europeu” sota l’òptica musulmana, fou un poble germànic que al segle V dC arrabassà les Gàl·lies als romans, rebatejant-les com a França en honor seu. A finals del segle VIII els francs de l’imperi carolingi iniciaren la conquesta d’Espanya, aleshores sota domini musulmà. Tan sols, però, pogueren ocupar les terres del sud dels Pirineus, que passarien a ser conegudes com a “Marca Hispànica”.

La Marca Hispana
La Marca Hispana
 
Els francs que habitaven aquest nou territori, que feia de barrera defensiva contra els atacs dels musulmans, varen estar exempts de pagar tributs; d’aquí que amb el temps la paraula franc adquirís el significat de “lliure”. A casa nostra originaria també un llinatge d’infaust record, Franco, que, amb tota franquesa –és a dir, amb tota “llibertat”-  no va ser cap amant de la llibertat; ell actuava més com a franctirador.
 
Durant l’edat mitjana els sobirans francesos solien concedir privilegis als seus súbdits per poder realitzar activitats tals com la pesca i la caça en determinades zones del regne. Aquesta mena de permisos ens donarien la paraula franquícia, que no és més que l’autorització que dóna un fabricant a un distribuïdor o comerciant perquè exploti els seus productes.
 
L'esperanto
En època moderna el somni d'una nova lingua franca tornaria a cobrar força amb l'esperanto. Tot va començar a finals del segle XIX. Aleshores l'Imperi Rus era l'estat més gran d'Europa. Els seus 23.000 kilòmetres quadrats acollien més de 125 milions de persones de 100 grups ètnics. Davant aquesta mescladissa, un oftalmòleg polonès, L. L. Zamenhof, s'obsessionà per trobar un idioma comú amb el qual poder evitar conflictes com els de la Torre de Babel.

Zamenhof, el pare de l'esperanto
Zamenhof, el pare de l'esperanto
 
Zamenhof, natural de Varsòvia, era un gran poliglot. Parlava rus, polonès, jiddish (o judeoalemany), alemany, anglès, franhcès i una mica d'italià i espanyol. El 1879 un capellà alemany, Johann Martin Schleyer, ja havia intentat crear una llengua artificial, el volapük, per facilitar la comprensió entre persones de diferents cultures. Tanmateix, tengué poc èxit degut a la relativa complexitat de la seva gramàtica en comparació amb la que ideà el seu gran competidor.
 
El 1887 es publicà el primer fulletó de la “Llengua Internacional” signat amb el pseudònim de Doktoro Esperanto (“Doctor Esperançat”). Aquella nova lingua franca, que acabaria essent coneguda com a esperanto, es basava en un vocabulari bàsicament llatí i germànic i una gramàtica simplificada al màxim. Amb ella, Zamenhof, lluny de substituir les llengües maternes, el que pretenia era crear un segon idioma a nivell planetari que també seria conegut com el “llatí dels obrers”.

La bandera de l'esperanto
La bandera de l'esperanto
 
El 1905 ja se celebrà el 1r Congrés Internacional d'Esperanto, on es fixaren les seves bases lingüístiques i es dissenyà la seva bandera, de color verd (esperança) i blanc, símbol de pau i harmonia. El 5è congrés se celebraria a Barcelona el 1909. Els més eufòrics també volgueren fundar el primer estat esperantista. El lloc elegit fou Moresnet, entre Alemanya, Bèlgica i els Països Baixos. Es tractava d'un micropaís (3,5 km²), sorgit del Congrés de Viena (1815), que va existir com a zona independent durant més d'un segle -el 1919, arran del Tractat de Versalles, s'annexionà a Bèlgica.
 
Un altre intent de nació esperantista, encara més efímer, fou una illa artificial sobre una plataforma a l'Adriàtic, de 400 m², prop de Rímini. El 1968 es declarà independent sota el nom esperanto d'Insulo de la Rozoj (“l'illa de les Roses”). Tanmateix, el govern italià s'encarregà de dinamitar-la.

Segell del 5è Congrés Internacional de l'esperanto a Barcelona
Segell del 5è Congrés Internacional de l'esperanto a Barcelona
 
Ido, una variant de l’esperanto
El 1907 naixeria una versió modificada de l’esperanto, l’Ido, de paternitat controvertida, encara que alguns apunten al filòsof francès Louis Couturat. Sobre la seva etimologia hi ha dues teories: podria ser l’acrònim d’Idiomo di Omni (“idioma de tots”) o bé agafar el sufix –ido de la paraula esperantido, que literalment significa “descendent de l’esperanto”. El 1909 el químic Wilhelm Ostwald donà els diners que havia cobrat pel premi Nobel per a una fundació que promogués la coneixença i ús de l’ido.
 
Cap el 1951 l’esperanto i l’ido s’havien estès per tot el món. No havien assolit, però, el nombre suficient de parlants com per a poder exercir de llengua auxiliar universal. Aleshores un grup de lingüistes europeus i americans donaren a conèixer una nova llengua artificial, la Interlingua. Avui, després de l’esperanto, és la segona llengua artificial amb més parlants –la tercera és l’ido.
 
Un precedent d’Interlingua és el Latino sine Flexione (“llatí sense flexió”), creat pel matemàtic italià Giuseppe Peano a principis del segle XX. És una espècie de llatí amb una gramàtica molt simplificada. Avui, però, és pràcticament mort, com altres llengües inventades dins els segles XIX i XX.
 
Una llengua estigmatitzada
El nazisme sempre va veure amb mals ulls l'esperanto. En el seu Mein Kampf (1925), Hitler ja advertí que un contuberni jueu -Zamenhof, mort el 1917, ho era- podria utilitzar aquesta llengua per dominar el món. Stalin fins i tot considerà que era una “llengua d'espies”, de manera que no tingué escrúpols a l'hora de fer executar els seus parlants.
 
Enmig d'aquest clima de persecució, el 1940 Charles Chaplin s'atreví a fer una paròdia del nazisme en la seva cèlebre pel·lícula El gran dictador. Hi va incloure un homenatge a Zamenhof fent que els cartells del gueto jueu sortissin escrits en esperanto i no en alemany. Anys més tard, als Estats Units, el senador MacCarthy, instigador de la famosa “cacera de bruixes” (1950-1956), proclamaria als quatre vents que conèixer aquella maleïda llengua era “quasi sinònim” de simpatia envers el comunisme.

Esperanto, és clar!
Esperanto, és clar!

Després d'un segle d'una existència tan atzarosa, avui es creu que l'esperanto compta amb prop de dos milions de parlants. Encara que l'actual lingua franca per excel·lència és l'anglès -també a internet-, el “llatí dels obrers” no es dóna per vençut. Fins i tot el Papa l'empra en la seva felicitació nadalenca urbi et orbi. No poden dir el mateix altres idiomes artificials com l'èlfic d'El senyor dels anells, el klingon de l'univers Star Trek o el na´vi que parlen els blavosos habitants de Pandora a la pel·lícula Avatar. Llarga vida, doncs, a l'esperanto!

Aquí teniu una entrevista a l'esperantista italià Nicola Ruggieri.

Aquí teniu uns quants vídeos de l'esperanto:







 

Articles del web relacionats:
- Romàntics, no em vengueu amb romanços
La solidaritat de les llengües
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Glossolàlia, un do diví molt preuat
Emparaular el món
Mediterrani, un mar de llengües
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px