Banner Top

Francoland?

Article publicat a l'Ara Balears (24/11/2017)

A fora, Espanya ja és coneguda com a “Francoland”, és a dir, la terra de Franco. Ho comentava amb pena fa un mes l’escriptor Antonio Muñoz Molina al diari “El País” arran d’una conversa que va tenir a Heidelberg amb una professora alemanya. L’insigne membre de la “Real Academia Española” s’esforçava per rebatre un qualificatiu que considera del tot desafortunat: “[A los extranjeros] les gusta tanto el pintoresquismo de nuestro atraso que se ofenden si les explicamos todo lo que hemos cambiado en los últimos 40 años: que no vamos a misa, que las mujeres tienen una presencia activa en todos los ámbitos sociales, que el matrimonio homosexual fue aceptado con una rapidez y una naturalidad asombrosas, que hemos integrado, sin erupciones xenófobas y en muy pocos años, a varios millones de emigrantes”.
 
El més important de l’article de l’acadèmic d’Úbeda era el que no deia del seu país. No debades, quaranta-dos anys després de la mort del dictador, el seu llegat continua ben viu. “Todo està atado y bien atado”, avisà en el seu missatge nadalenc de 1969. Així, vivim en una democràcia fallida, on l’Estat encara és regit per una persona designada pel “Caudillo”, on se subvenciona amb doblers públics la “Fundación Francisco Franco” i on tenim un parc temàtic del feixisme, el “Valle de los Caídos”.

Monarquia alimentada pel franquisme
Monarquia alimentada pel franquisme
 
La “modèlica” Transició ha esdevingut, en realitat, una transacció de favors. En una extraordinària operació cosmètica, es féu veure que tot canviava perquè tot pogués continuar igual. Sota la tutela de l’aparell del règim que veié morir el “Generalísimo” al llit, se simulà tornar a començar des de zero amb una amnistia dels presos polítics que es pactà a costa de banalitzar quaranta anys de dictadura i de deixar les víctimes de la Guerra Civil a les cunetes. Res a veure, per tant, amb el que es produí a Alemanya, on, després de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, l’Estat democràtic féu una campanya profunda de desnazificació de la societat, amb judicis inclosos, i demanà perdó públicament per les atrocitats comeses.
 
A casa nostra, el drama actual és que el franquisme sociològic ha mutat en franquisme polític, d’ofuscada visió uninacional excloent. Basta veure els tics autoritaris que, amb l’article 155 a la mà i al crit d’ “¡A por ellos!”, exhibeixen els partits de l’ “statu quo” envers el procés català. D’ençà de la violència policial de l’1-O, que Muñoz Molina no mencionava en el seu article, el franquisme està més desacomplexat que mai amb la complicitat esparveradora d’un PSOE totalment desnortat -encara pesa sobre la seva consciència el “Nos hemos cepillado el Estatuto” d’Alfonso Guerra.

Dues maneres d'afrontar el passat feixista
Dues maneres d'afrontar el passat feixista
 
Fa uns dies el president català a l’exili, Carles Puigdemont, descrivia l’Espanya més reaccionària amb la següent piulada: “El botxí s'apropia del relat de l'innocent. Els feixistes hereus del ‘Movimiento’ diuen nazis als néts dels afusellats. Qui vota és un delinqüent. Qui pega un heroi. I amb l'ajuda de la premsa del 155 van imposant la realitat que els va bé. Si ho consentim, desapareixerem”.
 
“Francoland” té un mal concepte de la llibertat d’expressió i es guanya a pols la seva mala fama a l’estranger. Deixa a lloure polítics corruptes i ultres feixistes, però castiga amb presó preventiva dirigents de la societat civil catalana i de la Generalitat. Aquesta darrera dràstica mesura ha sortit d’una jutgessa de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, que ha estat condecorada per la Policia i la Guàrdia Civil. La consigna per aturar el moviment pacifista català és clara: “¡Todo por la patria!”. S’ha d’espanyolitzar els “antipatriotes” no només via escolar, sinó també via judicial.
 
Mentre els independentistes aprofiten l’escalada de repressió judicial per fer autocrítica, els unionistes treuen pit i, des del seu totpoderós monopoli mediàtic, no s’aturen d’humiliar els que atempten contra una legitimitat que encara fa olor de naftalina. Imbuïts de la dialèctica franquista, invoquen l’imperi de la llei, que, amb la seva politització, està més desacreditat que mai. La percepció és que la justícia és lenta; la injustícia, en canvi, és molt ràpida quan s’ataca la sacrosanta unitat nacional.

La politització de la justícia
La politització de la justícia
 
Malgrat aquesta decebedora realitat, Muñoz Molina, que es defineix com un ciutadà amb “fervor europeista y viajero”, considera desproporcionat l’adjectiu “Francoland”. Al seu parer, el nacionalisme català peca de victimista: “Extraño país franquista el nuestro, tan opresor de la lengua y de la cultura catalana, que elige una película hablada en catalán para representar a España en los Oscar”. Queda clar, doncs, que la víctima sempre ha d’agrair els petits gestos del maltractador. És trist que intel·lectuals “progressistes” siguin incapaços d’entendre la dimensió d’un procés sobiranista que ha deixat en evidència el greu dèficit democràtic que pateix Espanya quaranta-dos anys després de la mort del seu dictador.

La unió d'Espanya
La unió d'Espanya


Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.

Aquí teniu un article de Sílvia Marimon, del diari Ara, titulat "Contra Franco, encara?"

També és molt recomanable aquest article d'Ignacio Sánchez-Cuenca. Es titula "La anestesia democrática del nacionalismo español".

I aquí teniu frases actuals que recorden que el franquisme és més viu que mai.

Aquí teniu un article de Vicenç Navarro titulat "Franco no ha muerto".

Aquí teniu la gran paròdia del Polònia de Franco, més viu que mai després de l'1-O:



Aquí teniu la cançó de valencià Pau Alabajos titulada La transició modèlica i la mare que m'ha parit:





Articles del web relacionats:
L'odi soterrat
La Feixina com a símptoma
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme


L'odi soterrat

Article publicat a l'Ara Balears (14/08/2016)

Durant força temps molts pobles de Mallorca han viscut engalavernats per un odi soterrat. Tot va començar fa vuitanta anys. A les cinc i quart del matí del 16 d’agost de 1936 desembarcaven uns 1.500 soldats republicans a la costa de Llevant de l’illa. Feia un mes que havia esclatat la guerra civil. La Generalitat envia encomanat al capità Albert Bayo la conquesta de les Balears. Després d’haver-se fet amb les Pitiüses gairebé sense cap mena de resistència, l’objectiu era l’illa gran. Tot feia pensar que seria una ocupació igual de plàcida.
 
Els republicans tan sols es trobaren amb un grup de vinc-i-cinc falangistes a Porto Cristo. En lloc, però, d’avançar cap a Manacor i Palma, es varen entretenir a saquejar cases i a cercar menjar. Això va ser aprofitat pels nacionals per passar al contraatac. El setge s’estrenyeria amb l’ajuda de la Itàlia feixista de Mussolini, que, patrocinada pel banquer Joan March, seria liderada per Arconvaldo Bonacorsi, més conegut com a conde Rossi. Amb aquells reforços, l’operació del capità Bayo acabaria essent un fracàs.
 
El 4 de setembre, al cap de tres setmanes, les tropes republicanes es reembarcaren per ordre del Govern de Madrid. Unes dues-centes persones, però, quedaren a terra. El conde Rossi no tengué miraments amb cap  d’elles. Tutti i rossi fucilati  (“Tots els rojos afusellats”) era el seu crit de guerra que li traduïa davant tothom el pare Julià Adrover, un capellà mallorquí que volgué imbuir de legitimitat divina aquella croada. Fou molt impactant l’assassinat de cinc joves infermeres que, en ser capturades, varen ser acusades de prostitutes i sotmeses a l’escarni públic. Violades fins a l’extenuació, serien afusellades el 5 de setembre.

El conde Rossi
El conde Rossi
 
Ningú no pogué aturar la bístia desbocada del conde Rossi, un fanfarró amb set de sang i de sexe -eren sonades les seves orgies a l’Hotel Mediterráneo de Palma. Els seus quatre mesos a l’illa deixaren més de dos mil morts i molta por. Cada nit, els seus homes, coneguts com a “Los dragones de la muerte”, passaven casa per casa i s’emportaven els rojos al cementeri per ser afusellats. També es volgueren buidar els camps de concentracions i les presons de Mallorca -una de les més saturades era la de Can Mir de Palma, a l’espai que ocupa ara el cine Augusta. Davant la impossibilitat de la justícia militar d’imputar als presos cap càrrec, es començà per enviar-los per grups al seu lloc d’origen. El seu destí, però, era la mort. Més d’un veïnat es despertava a mitja nit espaordit pel so eixordador de les metralladores. Sovint alguns cadàvers eren deixats a les cunetes de les carreteres com a senyal d’avís a la resta de “desafectes al règim”.
 
Tant d’horror seria recollit per l’escriptor francès Georges Bernanos en el llibre Els grans cementeris sota la lluna, publicat a París el 1938 enmig de fortes crítiques des d’Espanya -la filòsofa Hannah Arendt el va definir com “el més important pamflet contra el feixisme”. El 1934 Bernanos s’havia instal·lat a Mallorca amb la seva família a la recerca d’una vida més econòmica. Catòlic, monàrquic i dretà militant, en un principi havia vist amb bons ulls el “Alzamiento”. De seguida, però, se’n desentengué en veure els excessos dels falangistes. L’autor francès parla d’una política orquestrada de “depuració” que responia a “venjances personals” i que comptà en tot moment amb la indiferència del bisbe de Mallorca d’aleshores, Josep Miralles. El seu silenci fou especialment clamorós quan es produí l’assassinat de Jeroni Alomar Poquet, un capellà de Llubí que no volgué callar.

Mapa de les fosses comunes
Mapa de les fosses comunes
 
La repressió planificada s’acarnissà especialment amb els polítics republicans. Els somnis de llibertat del batle de Palma (Emili Darder), de Manacor (Antoni Amer “Garanya”) o d’Inca (Antoni Mateu) foren escapçats en nom de la barbàrie. La postguerra silencià els seus noms. Així els falangistes aconseguiren el seu objectiu. Passaren els anys i se succeïen les generacions. La gent gran, però, a pesar de la por, no oblidava. Als pobles tothom sabia qui havia matat a qui. Familiars de represaliats havien de canviar de vorera en topar-se de cara amb uns botxins que es passejaven impunement. Hi havia un odi soterrat, mirades d’impotència enverinades d’ira.
 
Per sort fa vuit anys vàrem poder conèixer de primera mà els testimonis del bàndol dels vençuts -molts avui ja morts- gràcies a la sèrie documental “Memòria i oblit d’una guerra”, de l’extinta Televisió de Mallorca. Va ser així com vàrem descobrir la nostra història robada. El més trist, però, de tot plegat és que la justícia s’hagi torbat vuitanta anys a arribar. No debades, ara, a instàncies d’una llei balear aprovada sorprenentment per unanimitat, els cadàvers d’aquella ignomínia ja podran rebre una sepultura digna, fora de les fosses comunes. En una democràcia tan amnèsica i volgudament ineficient aquest és l’únic consol per a tant d’odi soterrat.

En aquest enllaç podeu veure el vídeo del programa documental "Memòria i oblit d'una guerra" dedicat al desembarcament a Mallorca de les tropes republicanes del capità Bayo.

Aquest altre capítol parla de Georges Bernanos a Mallorca. TVE també li dedicà un programa.

Aquest altre article també és interessant. Es titula: "Predicadores armados: los curas que mataron a rojos y dieron gracias a Dios".

En aquest reportatge de l'Ara Balears trobareu més informació sobre Jeroni Alomar Poquet, el capellà que assassinà el franquisme.

El capítol 14 del program d'IB3 "Una mirada cap enrere", titulat "El vol de Núria", també parla de la presència del conde Rossi a Mallorca.
 

I aquest vídeo de TV3 parla de la repressió que va dur a terme el conde Rossi a Mallorca:


Articles del web relacionats:
La Feixina com a símptoma

Adéu, paradís

Article publicat a l'Ara Balears (31/07/2016)

Segur que avui Robert Graves no tornaria a fer cas a la seva amiga Gertrude Stein. “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”, va dir el 1929 la poetessa nord-americana a l’autor de Jo, Claudi, que aleshores se sentia asfixiat en la seva Anglaterra natal. Certament, gairebé un segle després, el paradís ja no es pot suportar. No, però, per la seva tranquil·litat, sinó per una massificació turística que té les nostres carreteres i platges col·lapsades i els nostres recursos hídrics al límit. A les Pitiüses ja compten amb un interessant llibre que radiografia la catàstrofe. És Ibiza: la destrucción del paraíso, del periodista Joan Lluís Ferrer. Mallorca ja n'espera el seu propi.
 
A finals del segle XIX, seguint la petja de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, ens començaren a visitar tot un estol d’aristòcrates europeus, atrets per les excel·lències paisatgístiques de l’illa. En un principi la població local mostrà una actitud hostil envers uns personatges del tot estrambòtics, amants de vestits llampats. Molts d’ells foren objecte de befes i de robatoris. Era el Tourist go home de l’època. Llavors ningú no veia cap oportunitat econòmica en aquells visitants. A principi del segle XX, però, els empresaris illencs ja afinaren l’olfacte. El 1905, a través del Foment de Turisme de Mallorca, foren pioners a l’estat espanyol en posar les bases per a l’explotació sistemàtica d’un fenomen que prometia. Ja no hi hauria volta enrere.

El discurs dels hotelers
El discurs dels hotelers
 
Tanmateix, l’enlairament de la nova indústria es va veure avortada per la Guerra Civil Espanyola i per la Segona Guerra Mundial. Durant la postguerra, el creixement econòmic va crear una classe mitjana que per primera vegada viatjava per plaer. A mitjan dels anys 50, però, el banquer Joan March no ho veia clar. Conten que un dia, passejant amb un arquitecte per les costes de Magaluf, digué: “No bastaran els ametlers de Mallorca perquè s’hi pengin tots els hotelers”. En Verga augurava així un fracàs absolut per als grans hotels que es disposaven a acollir hordes de turistes a la recerca de sol i platja. Ell preferia el turisme de luxe. A Mèxic, a Acapulco, no dubtà a invertir doblers en la construcció d’un complex vacacional on s’allotjarien els Kennedy i Sinatra, entre d’altres celebritats.
 
March, home de negocis sense escrúpols, se n’anà a la tomba ben errat. El 1960, dos anys abans de la seva mort, havíem donat el tret de sortida al turisme de masses amb la inauguració del majestuós aeroport de Son Sant Joan, que substituïa el petit aeròdrom de Son Bonet de Palma. El nou turista era ben diferent del de principi de segle. Ja no era ric, sinó un treballador de classe modesta que, en tenir vacances pagades, es podia permetre el caprici de viatjar a preus molt assequibles gràcies a l’aparició dels grans tour-operators. Els empresaris es fregaven les mans. Molts de doblers de l’estraperlo i del contraban de postguerra serviren per a aixecar, de manera incontrolada, hotels a primera línia de mar, pràcticament sobre l’arena de la platja. És el que arreu del món és coneixeria tristament com a balearització. El paradís no aturava de desvirgar-se amb clubs nàutics per a iots invasius i amb noves carreteres que després donarien pas a autopistes faraòniques.

Un exemple de balearització
Un exemple de balearització
 
Així, a poc a poc s’anava consumant el desastre ecològic. Els illencs, però, aplaudírem la gallina dels ous d’or que ens feia oblidar les estretors del nostre passat agrícola i emigrador. Desbordats per tanta cobdícia, haguérem de menester mà d’obra peninsular. El seu desembarcament massiu condicionaria per sempre la nostra identitat. I mentre la maquinària de la prosperitat funcionava a tot ritme, el degotís de turistes arribats a les illes no aturava. El 1966 es traspassava el llindar del milió de visitants; i el 1970 ja fregàvem els dos milions. Ara aquestes xifres, superades amb escreix, fan rialles.

Cada any els estius al paradís resulten més feixucs. Caminar per Palma, anar a una platja o a un mercat de qualsevol poble és de bojos. De l’ “illa de la calma” de Santiago Rossinyol hem passat a l’illa de l’estrès. Sota el brunzit persistent d’un espai aeri col·lapsat, per mar l’amenaça ens arriba amb creuers plens a vessar amb els pirates dels nous temps.

El futur de Mallorca a la foto de Mateu Bennàsser de Felanitx.
El futur de Mallorca a la foto de Mateu Bennàsser de Felanitx.
 
El turisme se’ns ha escapat de les mans. Tenim una relació d’amor-odi amb la nostra “benedicció” com a poble. La necessitam per a la nostra precària i espoliada economia, però alhora la dimonitzam pels seus efectes secundaris. Tanmateix, hem mort d’èxit. Per mitigar el cop ens aferram desesperats a l’ecotaxa. Cal, però, un debat més seriós i valent sobre la mà que ens dóna de menjar. Avui, trenta anys després de la seva mort, no hi ha dubte que Graves suporta millor el paradís sota terra, des de la seva tomba de Deià. Adéu, paradís.

No us podeu perdre aquest article de Carles Domènech: "L'illa sense calma".

Aquest article de Llucia Ramis també parla de la destrucció del paradís de Mallorca. Es titula "I love Majorca".

Articles del web relacionats:
Siau qui sou
L'Arcàdia perduda
Quan Mallorca era Hollywood
L'arxiduc Lluís Salvador: el primer ecologista de les Balears
-
 Joan March, història d'un suborn

La Feixina com a símptoma

Article publicat a l'Ara Balears (05/06/2016)

Són molts els símptomes que demostren que Espanya encara no sap assumir les vergonyes del seu passat feixista. Un d’ells és la controvèrsia generada al voltant del monòlit de la Feixina de Palma dedicat al “Baleares”, un creuer franquista que el 1938 va ser enfonsat davant les costes de Cartagena per l’armada republicana. Les prop  de 800 persones que hi moriren –molts eren joves mallorquins enrolats a la força- foren homenatjades amb un monument sufragat per subscripció popular. El mateix Franco es desplaçà en persona fins a la capital balear per inaugurar-lo el 1947 enmig d’un entusiàstic acte multitudinari que immortalitzà el NODO.

Franco en la inauguració de La Feixina
Franco en la inauguració de La Feixina
 
El 2010 la batlessa socialista Aina Calvo aprovà reciclar el monument de la discòrdia en un maniobra que alguns consideraren poc valenta. Aleshores se’n retiraren els símbols franquistes i s’hi col·locà una inscripció per a “no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures”. Ara, però, el nou consistori presidit pel socialista José Hila, antiga mà dreta de Calvo, troba que aquella acció va ser del tot insuficient. És per això que està decidit a esbucar el polèmic monòlit. El Consell de Mallorca, tanmateix, li acaba d’aturar  els peus de manera temporal a l’espera que es resolgui el recurs interposat per l’Associació de Veïnats i Amics de Santa Catalina contra l’acord pres per la Comissió insular de Patrimoni Històric. Aquesta comissió es negà a declarar Bé d’Interès Cultural l’obra feixista que presideix la badia de Palma per falta de valors patrimonials.
 
La suspensió cautelar de la demolició de la Feixina ha coincidit aquesta setmana amb una altra notícia relacionada amb la memòria històrica. Els ciutadans de Tortosa (Tarragona) han aprovat en una consulta popular “mantenir, reinterpretar i contextualitzar” el monument franquista que commemora la victòria del bàndol nacional a la Batalla de l’Ebre. Els més crítics amb la decisió no han dubtat a evocar les paraules de Buenaventura Durruti, anarquista lleonès mort el 1936 en esclatar la Guerra Civil: "Al fascismo no se le discute, se le destruye."
 
Monument franquista a Tortosa
Monument franquista a Tortosa

Tot plegat passa quaranta-anys després de la mort del dictador, que avui descansa en un altre monument del tot polèmic, el Valle de los Caídos, construït per presoners republicans. A Alemanya, el búnker on se suïcidà Hitler fou destruït durant els bombardejos de les forces alidades. D’altres construccions del règim, en canvi, es preservaren. És el cas l’estadi olímpic de Berlín, que en els Jocs de 1936 serví d’exaltació de la “raça ària”, o la Tribuna Zeppelin, a Núremberg, des d’on el Fürher arengava les masses els anys previs a la Segona Guerra Mundial. En aquests casos, però, se n’eliminaren les esvàstiques o qualsevol altre símbol nazi com les àguiles imperials.
 
No fou fins el 2007 quan Espanya començà a plantar cara a la seva incòmode herència franquista. Aleshores el govern socialista de Rodríguez Zapatero aprovà la Llei de Memòria Històrica, que només salva de la purga aquells vestigis feixistes que tenguin un cert valor arquitectònic o artístic. Tractant-se, però, d’una norma que no comptà amb el vistiplau de totes les forces polítiques, la seva aplicació fins al moment ha estat bastant irregular.
 
Tanmateix, la contestació a certs punts de la Llei de Memòria Històrica no només ve dels hereus del franquisme que pilotaren la transició. També hi trobam intel·lectuals de la talla de l’hispanista anglès Paul Preston, gens sospitós de ser un nostàlgic del règim. Preston és partidari de mantenir les restes feixistes “com a instruments d’educació”, sempre i quan comptin amb una placa explicativa del que representen. Al seu parer, aquesta operació ha d’estar regida per un procés complet de “desfranquització”. No debades, a Espanya tristament encara s’autoritzen manifestacions de grups neonazis exhibint banderes feixistes. Així ho estableix el Codi Penal “si [aquesta conducta] no va acompanyada d’una conducta activa pròpia d’un crim d’odi”. A Alemanya, on els feixistes perderen la guerra, tal despropòsit es castiga amb penes de presó.
 
Tot plegat és prou simptomàtic de la democràcia tan acomplexada que tenim. Per ventura,  seguint l’exemple d’Alemanya, el manteniment de monuments franquistes com el de la Feixina seria una bona forma de començar a assumir, amb esperit crític, la tragèdia que suposa una guerra civil. Ara, per sort, a casa nostra, el relat dels fets s’acabarà de completar amb l’obertura de les fosses comunes on hi ha un gran nombres de desapareguts del bàndol dels vençuts. A la fi les víctimes oblidades de tanta ignomínia ja podran descansar en pau. Ens queda, però, una assignatura pendent: encetar un debat social seriós sobre el nostre trist passat perquè així les noves generacions no s’atrevesquin a banalitzar-lo.

Així va cobrir el NODO la inauguració del monument de la Feixina:



Aquí teniu un enllaç d'arquitectura nazi que s'ha mantingut com a recordatori dels horrors.

Aquest article és molt interessant. Parla sobre una iniciativa curiosa a Itàlia sobre la gestió dels monuments feixistes. Aquest altre article reflexiona sobre el mateix tema.

Aquest article parla de monuments a dictadors en països democràtics.

En aquest enllaç podeu veure el vídeo del programa documentarl "Memòria i oblit d'una guerra" dedicat al creuer Baleares.

Aquest article també és interessant. Es titula: "Les violacions dels aliats".

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.

L’escriptor Narcís Comadira fa la següent reflexió sobre la memòria història en un article, "La memòria", publicat al diari Ara (22/10/2016):

“I si Paul Ricoeur va dir que un excés de memòria és tan dolent com un excés d’oblit, en el cas del franquisme hem pecat per un excés d’oblit i no pas per un excés de memòria. N’hem de fer molta encara, de memòria del franquisme, hem de fer entendre què va significar i, sobretot, què significa encara per a les nostres consciències. Els joves d’ara potser es pensen, com que no en saben res, que ells són immunes al virus franquista, però se’ls hauria de fer comprendre que en una atmosfera tan contaminada de franquisme com és la que encara ens envolta, sobretot, però no únicament, la que ens ve de la part de ponent, la immunitat només s’aconsegueix amb el coneixement, un coneixement seriós que només dóna una memòria viva i ben estructurada”.


Articles del web relacionats:
L'odi soterrat
- Francoland

Bernat Jofre i Roca, un mallorquí al servei dels Rockefeller

Reportatge publicat l'octubre de 2007 en el setmanari El Temps (Núm, 1.220)

L’exili mallorquí provocat per la guerra civil compta amb un personatge d’excepció que roman en l’oblit: l’andritxol Bernat Jofre i Roca. Batle de Palma, aconseguí salvar-se pels pèls de l’horror i refer la seva vida a Veneçuela, on es convertí en la mà dreta del magnat del petroli Nelson Rockefeller. Sota el seu aixopluc s’encarregà d’orquestrar per a l’Amèrica Llatina la propaganda de les potències aliades de la II Guerra Mundial. 
 
De la guerra civil ja s’ha dit pràcticament tot. Molt s’ha parlat dels seus protagonistes i de les seves causes, però per ventura poc d’aquelles persones que van haver de fer les maletes. No fou una decisió fàcil: l’exili és un salt al buit, un viatge vertiginós, ple d’incerteses i de pors. Al mal temps, però, sempre hi ha gent que li posa bona cara. És el cas de Bernat Jofre i Roca, nascut a Andratx el 1902. Els que el van conèixer el recorden com un home molt vitalista i d’una oratòria portentosa. No és d’estranyar que amb aquestes qualitats es dediqués a la política. No sabia el que li esperava. En produir-se l’Alzamiento, el seu nom passà a formar part de la llarga llista dels polítics que calia eliminar. La sort, amb tot, estigué del seu costat i Jofre va poder continuar amb la seva vocació de servei, aquest cop lluny de casa, a Veneçuela. Qui li hauria d’haver dit que seria a les ordres del magnat del petroli Nelson Rockefeller!
 
Bernat Jofre polític
El 1931, en proclamar-se la Segona República, Jofre, llicenciat en Dret, va sortir elegit a l’ajuntament de Palma com a regidor independent per a les files d’Unió Republicana. Ben aviat, el juny de 1932, es convertí en batle de la capital balear. Durà poc en el càrrec. Al cap de set mesos presentà la seva dimissió donat que els regidors socialistes li havien retirat el vot de confiança. A pesar d’aquest desencís, Jofre continuà amb més fermesa que mai la seva activitat política. El 1934 fundà amb altres destacats dirigents illencs l’Esquerra Republicana Balear. Amb aquesta formació, el 1936 tornà a entrar al consistori palmesà, aquest cop com a segon del batle Emili Darder. Faltaven pocs dies perquè es produís un dels esdeveniments que capgiraria la història d’Espanya.

Per continuar llegint cliclau aquí.

A IB3 Ràdio, al programa "Gabinet de crisi" (22/09/2015), també vaig parlar de Bernat Jofre:


Mallorca amb ulls d'un Graves

Reportatge publicat el març de 2007 en el setmanari El Temps (Núm. 1.186)

Mallorca ja no és el que era. Qui millor ho sap és en Guillem Graves, fill del conegut escriptor anglès Robert Graves. La Mallorca massificada i cosida per enormes carreteres on ara viu no té res a veure amb la Mallorca rural i paradisíaca que el 1929 va captivar el seu pare. En Guillem Graves explica per a EL TEMPS els canvis que ha patit els últims anys la que Santiago Rossinyol batejà com “l’illa de la calma”. 
 
Amb 66 anys en Guillem Graves és la viva imatge d’en Robert Graves. Té el seu mateix posat de gentleman britànic. Podria passar per un turista més. Però basta que obri la boca per saber que estem equivocats. El seu mallorquí és impecable. Està carregat de paraules que ja no es senten a dir entre la gent jove. El va aprendre als carrers de Deià. Hi arribà el 1946, quan només tenia cinc anys, de la mà del seu pare. Aquest cop no hi hauria més trasbalsos. Amb anterioritat, la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial havien obligat en Robert Graves a fer les maletes d’una illa on recalà per primera vegada el 1929 per recomanació de la poetessa nord-americana Gertrude Stein. Cansat de la rígida societat britànica d’aleshores i turmentat per problemes personals, l’autor de Jo, Claudi no s’ho pensà ni un minut en sentir: “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”.
 
I què ha quedat d’aquest paradís? Sens dubte, Deià, on des de 1985 descansen les restes del cèlebre escriptor anglès, continua essent un petit paradís perdut enmig de la Serra de Tramuntana. Penjat d’un pujol, besa la mar i respira l’aire pur del puig Teix. Les seves cases de pedra seca, escortades per oliveres centenàries, encara conserven el gust per l’antigor. No és d’estranyar que en Guillem Graves hagi fixat aquí també la seva residència. Ell sap, però, que és un privilegiat. Basta que vagi a qualsevol punt elevat de l’illa i estengui la mirada. Es sent horroritzat de veure com ha crescut, sobretot, Palma, situada a uns 30 kilòmetres de Deià.

Per continuar llegint cliclau aquí

Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda

La gran aventura del Winnipeg

Reportatge publicat el novembre de 2006 al setmanari El Temps (Núm. 1.170)

A setanta anys de l’inici de la Guerra Civil, hi ha una història poc coneguda al nostre país sobre els vençuts de 1939. És la història del Winnipeg, el vaixell amb 2.400 refugiats espanyols a bord que fletà el poeta Pablo Neruda de França rumb a Xile. Quatre cents d’ells eren catalans. A Santiago de Xile EL TEMPS ha localizat dos d'aquells refugiats per reviure aquella aventura.

Hi ha records impossibles d’esborrar. Els prop de cents supervivents que encara queden de la coneguda com a generació del Winnipeg ho saben bé. Ha plogut molt des de llavors ençà però per a Víctor Pey, de 91 anys, sembla que va ser ahir. Des de la seva casa de Santiago de Xile, envoltat de llibres i escortat per un petit retrat del president Lluís Companys que penja de la paret, aquest ex enginyer de la Generalitat evoca amb tot luxe de detalls l’episodi més trascendental de la seva vida. Tenia 24 anys el 26 de gener, quan Barcelona va caure a mans de les tropes nacionals. La notícia el va sorprendre treballant a Vich. Aleshores decidí partir cap als Pirineus. La germanderia, però, el va detenir i el va portar als temuts camps de concentració del sud de França. “Eren condicions molt inhumanes –ressalta-, pitjor que els camps de concentració nazis, va ser terrible. A la matinada passaven a recollir la gent que havia mort; vaig sobreviure de casualitat”. El govern del radical socialista Edouard Daladier, pressionat pel règim franquista d’una banda i pel nazi de l’altra, havia decretat el confinament dels prop de 500.000 espanyols que entre el 26 de gener i el 9 de febrer de 1939 havien travessat la frontera fugint de l’horror.
 
La intermediació de Neruda
Des del seu Xile natal Pablo Neruda, de 34 anys, estava informat de la sort dels republicans espanyols. El 1933 havia estat cònsul a Barcelona i, del 1934 a 1936, a Madrid. D’aquesta etapa conservava molt bones amistats, entre elles la de Rafael Alberti. Un dia l’escriptor gadità li escrigué una carta relatant-li el tracte tan inhumà que rebien els seus compatriotes a França. El Premi Nobel de Literatura no s’ho pensà ni un minut. Convencé el presidente Pedro Aguirre Cerda, del Front Popular, de l’obligació que tenia Xile de solidaritzar-se amb aquells republicans. L’abril de 1939 el poeta xilè marxà cap a París per preparar el rescat. Hi anava com a cònsol especial per a la immigració espanyola.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Articles del web relacionats

Machado a Macedònia

La desnacionalització dels mallorquins

Article publicat a l'Ara Balears (10/03/2014)
 
La desnacionalització del poble mallorquí sembla ja imparable. Lamentablement s’han complit els pitjors pronòstics apuntats a Els mallorquins, el llibre que aviat farà cinquanta anys escrigué l’artanenc Josep Melià Pericàs (1939-2000), el polític illenc més influent de la Transició –entre d’altres càrrecs, fou portaveu del Govern de Suárez i delegat del Govern a Catalunya.  A les portes de la reinstauració de la democràcia, Melià es proposà fer una reflexió sobre la realitat nacional insular per “posar remei a la desfeta en què avui vivim en tant que poble” en al·lusió a la guerra civil de 1936.
 
Els mallorquins, que seria el títol més venut a Palma el dia de Sant Jordi de 1967, recollia la consigna “conèixer-nos” llançada el 1954 per Jaume Vicens Vives amb Notícia de Catalunya i continuada el 1962  per Joan Fuster amb Nosaltres, els valencians. El 1964 el jove advocat d’Artà, de tan sols vint-i-cinc anys, ja tengué enllestit el llibre. Amb tot, per culpa de la censura franquista, hagué d’esperar tres anys per veure’l publicat. Tanmateix, el seu insaciable afany interpretatiu el portà a reescriure’l fins a quatre vegades –l’edició de 1977 ja apareixeria rebatiada com La nació dels mallorquins.
 
Melià, que es definia com a catalanòfil però no com a catalanista, era amic del polèmic concepte cultural de Països Catalans amb el benentès que Mallorca, com la resta d’illes, és una realitat social i política diferent. Al seu parer, l’acció castellanitzadora engegada el 1715 amb el Decret de Nova Planta fou l’inici de la desintegració galopant de la personalitat nacional dels mallorquins, els quals, reduïts aleshores a una posició colonial, es veren obligats a renegar d’uns trets d’identitat adquirits amb la conquesta catalana del segle XIII.

La nació dels mallorquins
La nació dels mallorquins
 
Els referents culturals espanyols s’acabarien per imposar amb el franquisme i, a les acaballes del règim, amb el boom turístic dels anys seixanta, que propicià l’arribada a l’illa d’una ingent mà d’obra procedent de la península i de l’estranger: “Davant aquesta invasió pacífica reaccionàvem amb la mateixa resignació, o inseguretat, és a dir, amb la mateixa fortalesa amagada, que havíem demostrat al llarg de segles de devastacions i conquestes. Amables amb els forasters, dòcils, adaptables als seus costums, transigíem i fèiem cara hospitalària [...]. Havia canviat el nivell econòmic, però els complexos sobrevivien”. Segurament ara Melià opinaria igual amb la nova allau migratòria que s’ha produït en l’era global del segle XXI.
 
L’autor d’Els mallorquins tenia moltes il·lusions dipositades en el projecte autonòmic. El veia com la clau per rehabilitar el “subconscient torturat del nostre país”. Arribat el moment, però, també se’n dugué una gran decepció, tal com manifestà en el pròleg de 1990: “Lògicament acabà per esser més una autonomia per a la classe política que per al poble, una mamella de càrrecs i una superestructura burocràtica més contra la qual lluitar, i una demostració palpable que els partits polítics no tenien un projecte polític nacional, ni tan sols un model de país”. Melià, que el 1994 va escriure un ambiciós programa polític per a la ja extinta Unió Mallorquina, fou especialment dur amb la dreta illenca: “Una gran part de la dreta catalana ha sabut entendre que l’autonomia podria jugar a una millor defensa dels seus interessos. La dreta balear, en canvi, sempre ha preferit servir de comparsa als conservadors espanyols”.
 
El desencís de l’intel·lectual d’Artà també s’estengué en l’àmbit lingüístic: “Hi ha català a les aules, però no als patis dels col·legis [...]. Després de la pèrdua del carrer, que a Ciutat i a certes zones turístiques comença a ser patètica, pot succeir-ne la pèrdua de l’esperança”. La radiografia d’aquesta “cultura acorralada” no podia ser més desoladora: “Ens han amagat la pròpia història perquè s’imposàs una història manllevada, estranya [...]. El `ghetto´ cultural és cada vegada més la reserva índia on es conserven, com un museu antropològic, les traces d’una comunitat en perill d’extinció”.
 
Gairebé mig segle després de la seva publicació, compungeix el cor rellegir Els mallorquins i constatar que els mals endèmics que s’hi denuncien, lluny de resoldre’s, s’han agreujat. Continuam essent estamenejats amb campanyes, carregades d’autoodi, contra les nostres arrels catalanes. Amb tot, sembla que s’ha fet realitat l’única esperança que Melià tenia per revertir aquesta anormalitat nacional: la presa de consciència del jovent del seu temps. I aquí, una vegada més, l’artanenc tampoc no s’hauria equivocat. Així ho demostren els prop de 100.000 illencs que el passat 29 de setembre, en una jornada històrica, sortiren al carrer per fer front a les polítiques repressores del Govern Bauzá.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/01/2017), reflexion sobre la construcció de la identitat mallorquina:


Articles del web relacionats:
Siau qui sou
L'Arcàdia perduda
Adéu, paradís
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px