Banner Top

Guapo és un vi insípid!

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalan dóna per bo el castellanisme guapo i no el de “tonto”. Això, segons l’eminent filòleg ja malaguanyat Martí de Riquer, és ben curiós tenint en compte que al carrer hi ha més “tontos” que no pas guapos.

En tot cas, etimològicament parlant, no podem concebre un guapo sense una botella de vi esbravat a la mà. Sí, heu llegit bé! Guapo ve del llatí uappa, que vol dir això: “vi esbravat, insípid” –el terme, alhora, podria derivar de vapor. Després, en sentit figurat, passaria a significar “bergant”, “mala persona”, i, finalment, “persona presumida, atractiva”. Així doncs, allà on hi ha molts de guapos és a la vinoteques. 

Simposi grec
Simposi grec


De ben segur que, per justícia etimològica, els enòlegs ( < οἷνος, “vi”) també es deuen esforçar per mostrar davant tothom la seva millor cara. Igual deuen fer els sommeliers, els encarregats, en els restaurants, dels maridatges, d’indicar quin vi va millor amb un determinat plat. La paraula prové d’una antiga paraula francesa, derivada del llatí medieval sagma (“càrrega”) –d’on ve també somera-, que era el carro on el sommelier transportava tots els seus instruments relacionats amb el vi quan anava d’un palau a un altre.

Fil·loxera i vinyetes
Els sommeliers i els agricultors en general tenen pànic a la fil·loxera, el paràsit provinent d’Amèrica que a mitjan segle XIX arrasà moltes vinyes d’Europa. Deriva de φύλλον (“fulla”) i de ξηρός ‎(“sec”), ja que és un insecte que deixa “seques” les vinyes (< vinea).

Una paraula que també té gust de vinya és viñeta. Ens arribà al segle XIII del francés vignette, dimintiu de vigne (“vinya”). Aleshores a França es posà de moda decorar les porcellanes amb dibuixos de fulles de raïm (< racemus). Amb l’aparició de la impremta de Gutenberg (segle XV), la novetat es va estendre a la decoració de llibres i revistes. I amb la irrupció del còmic, vinyeta ja passà a al·ludir a una il·lustració que solia anar acompanyada d’un text.

In uino veritas
Ara ja sabem, doncs, per què els membres de l’IEC varen acceptar guapo. Degué ser un vespre que es varen posar guapos de vi. In uino veritas!, diu la màxima llatina en al·lusió a tanta sinceritat etílica. Aquesta paraula deriva de l’element químic etil, que, provinent d’ὕλη (“fusta”, “bosc”), vendria a significar “alcohol de fusta”.

Consells a l'hora de beure
Consells a l'hora de beure


Suposadament l’alcohol agafa el nom de la paraula egípcia kohol, que era una pintura negra amb la qual les dones s’embellien les parpelles –a part, també els servia per protegir-se els ulls de les inclemències del sol. S’aconseguia triturant sulfur d’antimoni. Quan els àrabs entraren a Egipte incorporaren a aquesta paraula el seu article determinatiu, resultant així la forma al-kohol. Va ser Paracels, metge i alquimista suís del segle XVI, el primer a anomenar alcohol l’ “esperit del vi” que tanta alegria dóna al nostre esperit. D’aquí el qualificatiu d’espirituós aplicat a les begudes alcohòliques.

Borratxos, ebris i embriacs
Pels romans, el vi era una porta cap a la felicitat. Bonum vinum laetificat cor hominis (“el bon vi alegra el cor de l’home”). Qui estaven privats d’aquest paler eren els abstemis, és a dir, les persones que s’abstenen de beure “vi”, també conegut en llatí com a temetum.

El triomf de Bacus, també conegut com
El triomf de Bacus, també conegut com "Els borrachos" (Velázquez, 1628-1629); és la primera obra de temàtica mitològica de Velázquez


A l’altre extrem tenim els afectats de dipsomania (διψάω, “beure” + μανία, “obsessió”, “bogeria”), és a dir, els borratxos, paraula d’origen incert –amb tot es creu que podria venir de la paraula catalana borratxa, que era el nom d’una antiga botella de cuir. Els borratxos no saben res sobre l’adípsia, sobre la manca (α) completa de la set. Els borratxos no saben res sobre l’adípsia, sobre la manca (α) completa de la set. 

En llatí borratxo era ebrius, que ens ha donat les paraules ebri i embriac, que avui molts associen amb l’eufòria (< εὖ, “bé” + φέρω, “portar”). D’ebri també tenim sobri, sinònim de mesurat -el prefix so-, igual que se-, té l’afecte de transformar el sentit del mot al qual s’anteposa, dotant-lo d’un significat contrari.

Baccus, Caravaggio (1593)
Baccus, Caravaggio (1593)

Durant l’Edat Mitjana les tavernes eren els principals punts de trobada per beure vi. A Roma, però, les tabernae eren tan sols simples botigues o hostals. Aquest ètim ens donà la paraula contuberni, sinònim de conspiració, conxorxa. En els seus orígens, però, un contubernium feia referència a la relació que mantenien soldats o esclaus que compartien (cum-) una mateixa habitació.

Jordaens King Drinks

El rei beu, Jacob Jordaens (Brussel·les, 1645)

Simposis
Els grecs estaven eternament agraïts al déu Dionís per haver portat el vi a Grècia des d’Orient. Molts de cràters, vasos grans de ceràmica amb nanses, estaven decorats amb la seva figura i amb la del seu seguici, les mènades i els sàtirs.

A l’antiga Grècia, el vi va tenir un protagonisme especial en els simposis (< σύν, “conjuntament” + πόσις, “beguda”). Es tractava de reunions privades de bevedors -només d’homes- que se celebraven després de l’últim àpat del dia. La ingesta de vi afavoria la dialèctica i esperonava l’enginy. En els simposis, amb tot, es defensava una consum civilitzat del vi. No debades, la borratxera estava mal vista, ja que designava un estat de bogeria delirant. Qui decidia la quantitat de vi que cadascú havia de beure era el simposiarca.

Simposi grec
Simposi grec

Els grecs desconeixien el procés de destil·lació del vi. Així, els seus vins podien tenir com a màxim uns catorze graus d’alcohol, que és el límit que s’obté amb la fermentació natural del raïm. Aleshores el que feien era rebaixar-los com a mínim amb tres parts d’aigua. Tanmateix, hi havia vins tan potents que requerien fins a vint parts d’aigua per no provocar danys cerebrals irreversibles.

Escena d'un symposium (c. 490-480 aC), Vulci, Itàlia
Escena d'un symposium (c. 490-480 aC), Vulci, Itàlia

El vi i l’amor
Una teoria vincula el terme vi amb la paraula sànscrita vena, formada a partir de l’arrel ven (“estimar”), que, curiosament, també trobam present en Venus, la deessa de l’amor. Aquesta arrel hauria donat altres vins en diferents llengües: οἷνος en grec: vinum en llatí; Wein en alemany i wine en anglès. Totes questes relacions etimològiques explicarien per què moltes civilitzacions han considerat el vi com a font de vida, d’amor i de plaer. Al món grec Dionís era el déu del vi i de la disbauxa. I en l’obra El convit de Plató el vi és un estímul intel·lectual.

Baco ebrio de Miguel

Bacus embriac (Miquel Àngel)

Baudelaire, el poeta maleït del romanticisme francès de finals del XIX, parlà meravelles del vi. Així comença el petit poema en prosa número 33, titulat “Embriagueu-vos”, del seu poemari L’espleen de París (1862):

Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.

Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos.

Potser en la sàvia combinació de les tres possibilitats hi ha la recepta d’una certa eternitat...

I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent a l’ona, a l’estel a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui.

Articles del web relacinats:
Un brindis amb propina sempre!
Orgies, crònica d'una mentida

Etimologies gastronòmiques

En aquest enllaç de blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el simposi.

Aquí teniu un article interessant titulat "Els fonaments (borratxos) de la nostra civilització".

Tanmateix, hem d'anar en compte amb l'alcoholisme. En aquest article l'escriptor Sebastià Alzamora parla de la seva experiència: "Sí, sóc alcohòlic".

Aquí teniu un article que parla d'una teoria curiosa: els límits de l'imperi romà vendrien determinats pel vi.

Aquí teniu un reportatge de Miquel Payeras, del setmanari "El temps" , titulat "L'edat d'or del vi mallorquí".

Aquí teniu informació sobre la història de l'alcohol.

Aquí teniu un blog molt interessant sobre menjar i beure a l'antiga Grècia.

Aquí teniu més informació sobre el vi a l'antiga Grècia. Aquest altre article també parla sobre la història del vi.

Per continuar reflexionant sobre el vi, aquí teniu un col·loqui de la plataforma digital Lletra.

En aquest enllaç trobareu informació sobre el tàndem vi i literatura a l'antiga Roma. I en aquest altre enllaç hi ha informació sobre el vi i la dona romana.

Aquí teniu l'origen de l'expressió "chin-chin", que no és cap onomatopeia.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del menjar i del beure.

El capítol 107 del programa "Això és mel", d'IB3, està dedicat al vi.

Si parlam de vi, de seguida ens ve al cap la canço "In taberna quando sumus", de Carmina Burana:



Per acabar, aquí teniu la fantàstica cançó Guapo, del cantant Pere Janer:



I aquí teniu un vídeo sobre algunes paraules que ens ha deixat el vi:




El mite de la bellesa

Article publicat a l'Ara Balears (29/12/2014)

D’ençà de la seva aparició el 1959, la nina Barbie, imatge de la bellesa impossible, ha fet molt de mal a la condició femenina. Ara, però, ha sortit la versió alternativa, Lammily, que intenta reproduir les vertaderes mides de les adolescents americanes de denou anys. Segons el seu creador, l’artista nord-americà Nickolay Lamm, la coneguda com a l’anti-Barbie “representa la idea de ser fidel a un mateix en un món que massa sovint ens fa perseguir fantasies inassolibles”. Aquesta transgressora nina, que costa uns vint euros, té malucs amples, no calça tacons i porta incorporat un paquet de trenta-vuit ferratines que fan que sembli encara més real: acne, cel·lulitis, estries, cicatrius, pigues, ferides, tatuatges, ulleres i fins i tot picades de moscard.
 
La bellesa atípica de Lammily està lluny de la definició que dóna del terme el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. En la primera accepció trobam: “conjunt de gràcies o qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d’admiració”. És, però, la tercera accepció la que té un biaix ja marcadament masclista:  “dona bella”. El feminisme sempre ha intentat lluitar contra el tàndem dona-bellesa. Una de les seves veus més crítiques és la nord-americana Naomi Wolf, autora del controvertit llibre El mite de la bellesa (1991).

Evolució dels cànons de bellesa
Evolució dels cànons de bellesa
 
Wolf considera que la ideologia de la bellesa es pot interpretar com l’últim esforç dels homes per tenir les dones dominades. Així, quan l’Església tenia tot el poder ideològic, a les dones se’ls imposà la figura de la verge (tota abnegació, sacrifici i entrega); quan el capitalisme començà a agafar volada, el model va ser la mare de família que gaudia fins a l’èxtasi cuinant, planxant i passant l’aspiradora; i ara predominaria el mite de la bellesa que exerceix la mateixa funció de control social envers la dona. Segons l’autora d’aquesta expressió, no és casual que, al mateix temps que les dones creixien en igualtat i llibertat i, per tant, començaven a trencar la barrera de les estructures de poder, es multiplicaven els desordres alimentaris i la cirurgia estètica es convertia en l’especialitat mèdica amb més demanda.
 
En opinió de Wolf, el patriarcat s’ha encarregat d’imposar uns cànons estètics que minen la psicologia de la dona amb dietes, productes cosmètics i cops de bisturí. El masclisme de la publicitat i de la indústria pornogràfica no faria altra cosa que enfonsar-la encara més. “Esborrar –assegura- l’edat d’un rostre d’una dona és esborrar la seva identitat, el seu poder i la seva història”. La submissió a l’home també vendria donat pel culte al cos perfecte: “La fixació cultural en la primor de les dones no és una obsessió sobre la bellesa femenina, sinó una obsessió sobre l’obediència femenina [...]. La dieta és el sedant més potent de la història de les dones”.
 
Així doncs, la dona musulmana no seria tan diferent de l’occidental. Mentre una sol estar sotmesa al poder patriarcal mitjançant l’ús del vel, l’altra viu a cara descoberta, però se l’obliga a ser bella, prima i jove. L’activista feminista nord-americana insisteix que el mite de la bellesa prescriu en realitat una conducta i no aparença: “La identitat de les dones s’ha de basar en la premissa de la bellesa, de manera que les dones es mantendran sempre vulnerables a l’aprovació aliena, deixant exposat a la intempèrie aquest òrgan tan sensible que és l’amor propi”.

Venus tapada per dona musulmana
Venus tapada per dona musulmana
 
Per a Wolf, l’actual societat de consum s’aprofita d’aquesta tirania de la bellesa: “D’alguna manera, en alguna part, algú deu haver pensat que les dones compren més coses si se les manté en condició d’odi a si mateixes, de fracàs constant, de fam i la inseguretat propis de l’aspirant a bellesa”. Així, la bellesa ja no seria un do concedit només a algunes elegides, sinó més aviat una obligació obsessiva que anul·la la dona, subjugant-la al poder masculí.
 
Fa dos anys, en una famosa entrevista televisiva, Dustin Hoffman féu una confessió sobre la bellesa femenina. El motiu era el trenta aniversari de la pel·lícula Tootsie de Sydney Pollack, on interpretà el paper d’un actor a l’atur que es disfressa de dona per trobar feina. Hoffman relatà entre llàgrimes la impressió que li causà haver de posar-se en la pell d’una dona poc agraciada físicament: “En veure’m en pantalla, em semblava que era una dona interessant i sé que si la conegués [a Dorothy, el seu personatge a Tootsie] en una festa, mai no parlaria amb ella perquè no s’ajusta a les demandes físiques que ens han fet creure que les dones han de tenir perquè els demanem una cita. Hi ha hagut moltes dones interessants que no he tengut l’experiència de conèixer en aquesta vida perquè m’han rentat el cervell”.


 
 
Les paraules de Hoffman avalarien la tesi de Wolf. Amb ella, l’endèmica bretxa salarial que en alguns casos hi ha entre dones i homes s’agreujaria més si tenim en compte que elles, esclaves del mite de la bellesa, es veuen obligades a gastar més doblers en la seva cura personal. Ara, la irrupció de la nina Lammily pot ajudar a contrarestar, des de la infància, la mirada androcèntrica de la nostra societat. De moment, en les passades festes de Nadal la perfecta Barbie es va vendre un tretze per cent menys. Haurem de veure si enguany els pares continuen amb aquest canvi de tendència i aposten per la seva flamant rival de mides més reals.

Us recoman aquest article de Míriam calo titulat "El cos perfecte".

Aquí teniu un article titulat "El rastre de l'obesitat".

Aquest article parla sobre els cànons de la bellesa a l'antiga Grècia.

Aquí teniu un vídeo de dones que es neguen a depilar-se avui. Aquest altre vídeo de TV3 es titula "Som com som".

Aquest vídeo parla sobre els actuals cànons de bellesa.

Aquest altre parla sobre l'origen clàssic dels concursos de bellesa.

Aquí teniu il·lustracions sobre mentides per ser una dona de veritat.

Aquí teniu un article molt interessant de Salvador Macip, titulat La tirania de la bellesa.

Aquí teniu un article que parla sobre els diferents tipus de pentinats femenins a l'antiga Roma. I aquest parla sobre els cosmètics.

Aquí teniu una història de la depilació femenina, des de la Grècia clàssica.

Aquí teniu un article interessant titulat "La infelicidad de las niñas".

Aquí teniu imatges ben realistes de dones despullades de l'artista Aleah Chapin.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa.

Aquí teniu l'homenatge musical a Barbie: la cançó Barbie Girl, del grup "Aqua":

 

Una marca de llenceria ja ha posat en marxa la campanya #ImNoAngel, una iniciativa en la qual les models de talles grans reivindiquen la vertadera bellesa femenina:

La vertadera bellesa femenina
La vertadera bellesa femenina


Fins i tot ja es parla de l' "orgull curvy":




I per reflexionar sobre la submissió de la dona al patriarcat, aquí teniu un interessant vídeo:



I aquí teniu uns videos que expliquen com ha canviat el concepte de bellesa al llarg del temps:


 




Aquí teniu un altre vídeo sobre la història de la bellesa femenina:



Aquí teniu un curmetratge feminista interessant. Es titula "Cosas de chicos":



Aquest és un dels anuncis considerats més sexistes, de la Superbowl:



I aquí teniu unes interessants reflexions sobre el mite de la bellesa del periodista i escriptor David Trueba“Hoy solo tiene prestigio social la gente atractiva, guapa, sin ningún otro valor, frente a una presencia más defectuosa. Las presentadoras de los telediarios tienen que ser guapísimas, en las portadas de las revistas... Bajo la excusa de la belleza hay una especie de nazismo encubierto. Si no eres perfecto, parece que no tengas derecho a tener sentimientos”.

Aquí teniu un reportatge del diari Ara sobre l'evolució del cànon de la bellesa al llargs dels anys.

Aquí teniu un reportatge que parla sobre dones que han decidit no depilar-se.

Articles del web relacionats:
Belleses amb gràcia
Femme fatale, l'origen del mite
-
La dona, objecte de desig
-
Què és la bellesa?
Els biquinis són la bomba!
Friné, la bellesa feta dona

- La hipersexualització de l'escola

Entrevista a Joan Veny

Entrevista feta per al diari "Ara Balears" (16/08/2014)

Joan Veny: “Aquí el castellà és una llengua sobrevinguda”

Joan Veny i Clar (Campos, 1932) és un dels filòlegs de més prestigi de la llengua catalana, conegut sobretot pel llibre Els parlars catalans (1978). Molts el consideren l’hereu natural d’un altre il·lustre filòleg mallorquí, mossèn Antoni Maria Alcover, el fundador de la dialectologia. Ell mateix ho atribueix a coses del destí. “L’any que ell morí jo vaig néixer”, diu amb una rialla a la boca. Catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Veny aprofita la jubilació per fer encara més feina. Actualment coordina dos projectes molt ambiciosos: un atles lingüístic de totes les llengües romàniques i un altre de centrat en la nostra.

Per continuar llegint l'entrevista, cliclau aquí.

I aquí teniu l'entrevista que el desembre de 2007 li vaig fer per al setmanari El Temps (Núm. 1.227): "Convé que ens acostumem a sentir accents diferent".

La solidaritat de les llengües

Les llengües són solidàries, es presten paraules les unes a les altres. Unes, però, ho fan més que d’altres. En aquest sentit, el finès i l’islandès són les llengües que presenten la proporció més baixa de manlleus, és a dir, de lèxic forà.
 
Sovint, quan dues comunitats entren en contacte intercanvien béns culturals desconeguts per una de les dues parts. Això també suposa un traspàs de les paraules que serveixen per denominar-los. És el que succeí amb molts aliments, plantes i objectes que els europeus trobaren al continent americà: cacau, tomàquet, hamaca, tobogan o barbacoa. De la mateixa manera, actualment entren en el català paraules de llengües diverses que donen nom a conceptes o objectes nous: espot (anglès), suixi (japonès), dossier (francès)...
 
No sempre, però, l’adopció d’un manlleu obeeix a la necessitat real d’acollir la nova paraula. I és que hi ha casos en què ja es compta amb algun nom autòcton, de manera que l’entrada del nou terme té a veure amb la percepció que la llengua d’origen és més prestigiosa, més útil o més atractiva. Això passa actualment amb l’anglès. Així, preferim dir manager en comptes de representant; ok en lloc d’acord o mobbing en lloc d’assetjament. Aquests manlleus han entrat en la nostra llengua mantenint la seva pronunciació i escriptura. Tanmateix, el més habitual són les adaptacions com succeeix en el mot líder, procedent de l’anglès leader.
 
De vegades, però, el que entra a la llengua és un concepte que calca l’estructura del mot original amb paraules de la llengua d’arribada. En aquest cas parlam de calcs, com ara gratacel (format sobre l’anglès skyscraper), lluna de mel (format sobre l’anglès honeymoon) o tallat (del castellà café cortado).
 
Paraules viatgeres
Per ser conscients que constantment feim servir paraules d’altres llengües aquí teniu un exercici de l’exposició “Les paraules viatgeres” que es féu el 2005 a la Universitat de Barcelona sota la coordinació de Víctor Acedo i Pedro Gras.
 
“Imaginem-nos una habitació de casa nostra, per exemple, el saló. Ara mirem quines coses que podem trobar al saló tenen noms que vénen de fora:
La sala (germànic) està situada cap a l’oest (germànic), a la banda del xamfrà (francès); i en un dels racons (àrab) hi ha un bonsai (japonès). Quan entrem, trepitgem una catifa (àrab) de color caqui (urdú); sobre les rajoles (persa) del terra, i a la paret de l’esquerra (basc), per sobre dels sofàs (àrab), observem un tapís (grec bizantí) decorat amb perfils (occità) de gessamins (persa). Als prestatges (grec), al costat del televisor (grec antic i llatí), hi ha diferents objectes: figures de porcellana (italià) blanca (germànic), nacre (kurd) i laca (sànscrit) i joguines antigues amb peces (celta) de llautó (turco-tàrtar) i goma (egipci). Hi ha una tauleta al fons, amb quatre cadires (grec a través del llatí) coberta d’un hule (nàhuatl) amb un pot de te (xinès) i una tulipa (turc) al damunt.
Si traguéssim tots aquests objectes del saló ens quedaríem amb una cambra ben pobra.”
 
Tanmateix, alguns estudiosos alerten sobre les paraules viatgeres. Cal no oblidar que totes les llengües posseeixen el mateix poder d’expressivitat; per això, l’entrada massiva de mots estrangers pot conduir a la pèrdua de la identitat o, fins i tot, a la desaparició de la llengua. A mi, que tota la vida he dit brou, em costa entendre que l’Institut d’Estudis Catalans hagi donat per bo el castellanisme caldo. Arreveure! Perdonau, sona més xic dir See you later! o ¡Hasta luego!

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules que adoptam d'altres llengües.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/09/2016), parl sobre l'origen de les llengües:


 

Aquest vídeo de "Què m'has dit?" de TV3 fa un repàs de paraules adoptades de llengües orientals.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px